 |
L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church
Forum RP de l'Eglise Aristotelicienne du jeu en ligne RR
Forum RP for the Aristotelic Church of the RK online game
 
|
| Voir le sujet précédent :: Voir le sujet suivant |
| Auteur |
Message |
Kalixtus
Cardinal
Inscrit le: 24 Fév 2013
Messages: 12878
Localisation: Roma, Palazzo Doria-Pamphilj
|
 Posté le: Mer Sep 20, 2023 6:19 pm Sujet du message: [CAT] El Llibre de les Virtuts - Els Prínceps Dèmons |
 |
|
| Citation: | 
El Llibre de les Virtuts
Llibre 1. Mite aristotèlic
Els Prínceps Dèmons
- Asmodeu (Príncep dimoni de la luxúria, a diferència de Rafael, arcàngel de la convicció).
- Azazel (Príncep dimoni de la golafreria, a diferència de Galadriel, arcàngel de la conservació).
- Belial (Príncep dimoni de l’orgull, al contrari de Miguaël, arcàngel de l’entrega).
- Belcebub (Príncep dimoni de l’avarícia, al contrari de Jordi, arcàngel de la amistat).
- Leviatan (Príncep dimoni de la ira, a diferencia de Gabriel, arcàngel de la temprança).
- Lucífer (Príncep dimoni de la desidia, al contrario de Sylphaël, arcàngel del plaer).
- Satan (Príncep dimoni de l’enveja, a diferència de Miquel, arcàngel de la justícia).
|
_________________
Dernière édition par Kalixtus le Jeu Sep 21, 2023 2:28 am; édité 3 fois |
|
| Revenir en haut de page |
|
 |
Kalixtus
Cardinal
Inscrit le: 24 Fév 2013
Messages: 12878
Localisation: Roma, Palazzo Doria-Pamphilj
|
| Posté le: Mer Sep 20, 2023 6:23 pm Sujet du message: |
|
|
| Citation: | 
Dimonigrafia d’Asmodeu
Un nen precoç
Fa molt de temps va néixer a Samarra, un petit poble agrícola no lluny d’Oanilònia, un nen els pares del qual van anomenar Asmodeu. Era fort i estava ple de vida. Els seus ulls eren d’un color negre intens i fascinants. El seu rostre era bel fins el punt que havia estat confós amb un àngel. Però va ser gran la sorpresa dels pares quan van trobar una estranya deformitat al seu cos. Degut a que no havien inventat l’aigua calenta i allò semblava quelcom inusual, van decidir anar a la vella Gedeón, una remeiera de naixement i apartada dels homes.
Aquesta última era una dona fina i prima per l’edat que havia mantingut la seva fe en Déu intacta. Va agafar el nen dels braços de la seva mare i el va col•locar sobre una taula i lentament va descordar-li el bolquer amb la finalitat d’examinar-lo. Què gran va ser el seu astorament quan va veure que el nen tenia no un sexe, sinó dos! Tenia tant el femení com el masculí. Després es va girar vers els pares.
« Heu donat a llum un ésser estrany. Això està més enllà de les meves habilitats. No sé si és un missatge que ens ha enviat el Totpoderós, o si...»
Abans de poder acabar la seva frase, va vestir ràpidament al nadó i es va girar cap a la parella que estava esperant una resposta amb ansietat.
« Haureu tornar, de nou, amb aquet nen. Us aconsello que, a la vegada, reseu i oreu a Déu una i una altra vegada...En quant a ell, estimeu-lo tant com pugueu i separeu-lo del mal. »
I amb temor i preocupació, la família va tornar a casa i el nen va créixer en aquest ambient. Tan aviat com va poder caminar, van començar els problemes per al pare i la mare.
Asmodeu era particularment aficionat a l’observació d’animals al pati del darrere. Treia el cap tots els dies per a veure’ls moure’s, menjar i escoltar els sons més curiosos. Però estava, sobre tot, fascinat en veure les parelles d’animals. Aquella va ser la seva major emoció. Llençava petits crits que semblava acompanyar als animals quan es reproduïen. Donava copets a les manifestacions dels cabrits o dels braus. Era inútil que el seu pare el renyés, amenacés o pegués. Res no funcionava.
Als cinc anys, va fer alguns “experiments” amb els animals. Coneixia bé els hàbits de les espècies que vivien al seu voltant. Va decidir canviar l’ordre natural de les coses, aparellant el gos amb la truja o el gat amb l’ànec. Van fer-se ferides cruels que no van excitar, no obstant, els seus instints eròtics.
La Revelació
A l’edat de deu anys, mentre assistia a la collita de juliol, va produir-se un esdeveniment que va canviar la seva vida. Era el final del dia, la majoria dels camperols havien desaparegut ja. Estava sol al camp en mig dels rostolls que hi havia acumulats per aquí i per allà. Va veure una parella d’escarabats pujar un sobre l’altre. De cop, la seva atenció es va desviar d’ells pel soroll estrident que semblava provenir d’una pedra esmolada. Atret pels sons inusuals, va decidir acostar-se el més discretament possible. I allà va descobrir el que mai abans no havia vist: un home i una dona, completament nus, entrellaçant els seus cossos vessant de sensualitat prenent postures d’animals que eren tan familiars per a ell. No es va deixar veure, però ell va veure tant va poder, sentint les més profundes emocions en el seu insòlit cos.
Al tornar a casa, no va poder aclucar els ulls en tota la nit; la seva ment estava totalment consumida pel que havia vist.
Al matí següent va ser per a ell com un segon naixement. Mirava a la vegada a les noies i nois de la seva edat d’una manera completament nova. La seva forma genital feia que se sentís atret tant per un sexe com per l’altre. Va ajuntar a tots els nens i les nenes del seu poble, els guapos i les guapes, els petits i els alts, els grassos i els prims.
El seu mètode era pot “ortodox”, per dir-ho d’alguna manera. L’apropament era, sovint, brutal, similar a una ànima violenta, que acabava en forat o un rierol. La parella lluitava, cridava, mossegava, colpejava i després acabava cedint, però sense haver perdut abans part del seus pantalons o vestit.
L’escena es va repetir durant tota una setmana. Al final, molts vilatans, enutjats per aquest comportament intolerable, van irrompre a la finca de la família que va fugir sense recollir res.
Arribada a Oanilònia
Oanilònia en aquell moment era la ciutat més gran d’aquelles terres. Habitaven dins d’ella probablement més d’un milió de persones. No obstant això, la desídia havia corromput els cors i les ànimes. La majoria de la gent en s’havia allunyat de Déu. En aquest ambient va arribar el petit Asmodeu.
Va vagar dies i dies pels carrers, vivint, robant i demanant almoina. Dormia a les nits a un pis al centre de la ciutat que allotjava als més vils i menyspreables. Brut com un poll, ensutjat com una cabra, les seves passes el van dur, per casualitat, a un barri de la ciutat com cap altre. Dones de petites virtuts venien els seus encants als homes que es trobaven de pas. Algunes eren encara joves i fresques, altres estaven gastades i marcades per la “feina”. Va adonar-se’n de què una d’elles, pèl-roja, era més forta de l’habitual i els seus pits també eren més grossos. Va acostar-s’hi i va allargar la mà com per a agafar el fruit prohibit. Això va ser profitós, ja que un cop magistral d’una bufetada va recordar-l’hi la seva edat i condició.
La dona va començar a remugar paraules en to sec i ràpid.
« Digues-me, marrec, qui et creus que ets per a tocar-me? I d’on ve aquesta morbositat? Cobert de tanta porqueria et dono una setmana pera veure’t mort al riu.»
La dona va deixar anar una riallada, amb les dues mans als malucs. Les dones del seu voltant presenciaven l’escena, així com els transeünts. Va inclinar-se una mica per a mirar més de prop, agafant-li la barbeta amb les mans.
«Segur que sota aquesta brutícia ets més bufó. Si fossis una mica més gran et faria una bona... »
No va poder acabar la frase. Igual que una serp sobre la seva presa, Asmodeu havia posat els seus llavis sobre els seus, la qual cosa va obligar, de nou, a la dona a sorprendre’s, que va respondre amb un somriure encara més gros que el primer.
«Sincerament, m’agrades! Vine amb mi dins, que t’ensenyaré dues o tres coses, la història de la vida. »
Va entrar a l’habitació, que estava a les fosques, ja que no hi havia finestres. Hi havia una mala il•luminació de torxes, quatre per cada cantonada de l’habitació. El que servia de llit era una màrfega plena de palla i es podia ocultar als ulls dels visitants amb un teixit que s’estenia per arreu. A les parets, Asmodeu no podia creure el que veia. Escenes eròtiques mostrant homes i dones despullats, a vegades en posicions acrobàtiques, sovint surrealistes. Així que, va pensar, tenia molt per aprendre.
La dona el va dur, literalment, al llit. Va desvestir-se lentament davant seu, mostrant abundants corbes i formes antiestètiques. Aleshores, va fer al mateix amb el nen. Va cridar. No va poder contenir la seva sorpresa davant l’anomalia sexual d’Asmodeu.
« ¡El teu futur està marcat! »
I aquell dia es va dissoldre la seva innocència.
La ciutat s’enfonsa en la depravació.
Va viure durant molts anys amb aquella dona, convertint-se en el seu amant, compartint el seu llit i els seus clients. Va ser particularment perillós i actiu, multiplicant els seus actes com si la seva vida depengués d’això.
Amb l’edat, el seu cos va créixer i va prendre forma. El pèl adornava el seu pit. Va prendre l’hàbit de deixar-se llarg el seu bell cabell negre. S’havia convertit en el centre de tot el que la ciutat podia anomenar “corrupció”.
A seva fama era tal que va ser presentat algun cop a la cort del Rei d’Oanilònia. Aquest home era tan dolent com es pot ser. Un vertader representant de la cobdícia, l’avarícia i la deshonestedat. Vivia rodejat d’una multitud d’esposes i cortesanes. Havia freqüentat orgies bacanals, festes amb beguda. Déu havia abandonat a aquell poble. Havia sentit parlar d’aquest jove misteriós, capaç d’obtenir plaers inèdits. Va fer que li duguessin.
Asmodeu va comparèixer davant del tribunal un dia, quan aquest estava ple. Tant les taules com les cadires estaven bolcades, els cossos jeien al terra. La majoria estaven despullats, entrellaçats, junts i encadenats pel plaer. Els esclaus, despullats també, s’estenien tan a homes com a dones abraçant-se obscenament. Duien en safates de marfil tot el que calia pel plaers orgiàstics.
Quan el rei el va veure entrar a la sala, d’alguna manera va empènyer la mitja dotzena de borratxos arraulits al seu costat, va posar-se de peu i el va mirar fixament als ulls. Al seu voltant, els homes i les dones que participaven a la bacanal, una rere l’altra, van deixar la feina i van clavar els ulls al nouvingut. El silenci era absolut.
Asmodeu va apropar-se. Duia un vestit blanc, que contrastava amb els seus ulls de negre intens i el color obscur del seu cabell. Por a poc, va descobrir les seves espatlles i va fer caure la roba al terra sense cap tipus de vergonya, per a descobrir tota la seva anatomia anòmala. Va creuar la sala. Les persones diferien en el seu camí. Ell va anar a trobar-se amb el Rei que no va dir res i va saltar sobre d’ell brutalment. La gent va deixar anar un crit salvatge i la cort va anar a més, com si tots se sentissin alliberats.
Asmodeu es va convertir en “el” o “la” amant del rei, des del punt de vista que cada un escollis. Catalitzava les energies sexuals de la Cort ara que no tenia límits. Més encara, aquest exemple de dalt es va difondre vers les capes superiors de la societat al principi i va arribar, més tard, a la resta d’habitants de la ciutat.
A les cases, al carrer, a les cunetes o als camps o graners, tot era llibertinatge i luxúria. La baixesa havia substituït la virtut i el vici a la fe. Els homes s’havien oblidat completament de Déu, reservant només la seva ànima als plaers.
La caiguda
Era un, l’ésser, el que, probablement, havia gaudit més veient la caiguda de la ciutat. Déu no l’hi havia donat un nom i li agradava veure com la Creació divina es degradava.
Va ser aleshores quan el cel es va omplir de núvols obscurs i amenaçadors i un fort vent va començar a bufar. L’Altíssim va dir als habitants de la ciutat:
« Mentre que us vaig donar el Meu amor, us heu desviat, preferint escoltar les paraules de la Criatura a la qual no vaig donar Nom. Heu preferit abandonar-vos als plaers materials que donar-me les gràcies.»
I afegí: « Vaig crear per a vosaltres un lloc anomenat Infern, que vaig posar a la Lluna, on els pitjors d’entre vosaltres coneixereu una eternitat de turments per a ser castigat dels seus pecats. En set dies, aquesta ciutat serà absorbida per les flames. I els que es quedin en ella passaran l’eternitat al Infern. No obstant això, sóc Magnànim i, els que d’entre vosaltres sapigueu fer penitència, passareu l’eternitat al Sol, on es troba el Paradís. »
Amb aquestes terribles paraules, tots els homes i les dones es va mirar i no van atrevir-se a moure’s. Tots estaven ara amb por pel seu destí. Molts van decidir fugir de la ciutat, que ara estava maleïda.
Però la Criatura sense Nom, la personificació del mal, era molt astuta i va decidir actuar. Va escollir, entre els que quedaven, a set homes que havien anat concentrant les negrors de la humanitat. Asmodeu va ser un d’ells. Va ser persuadit de què Déu mai no prendria mesures i de què la seva decisió estava motivada per l’enveja. Per la influència que tenia en el Rei, va empescar-se-la per convèncer-lo, a la vegada, però també al tribunal i a gran part dels habitants, que vn prendre el camí del plaer i el llibertinatge.
No obstant això, alguns pocs s’havien reunit al voltant d’una dona de nom Rafaëlla, que estava habitada per l’esperit de Déu. Ella es trobava entre un grup de set que havien obert els seus ulls al discurs de Déu i estaven inspirats, ara, pel seu Amor.
Ella va viatjar per la ciutat en totes direccions per a predicar el penediment i ho va fer directament davant d’Asmodeu. Estava convençuda de la veritat i molts la van seguir i així van salvar les seves ànimes. Però la majoria dels homes preferiren tornar als seus vicis.
Set dies més tard, un terratrèmol amb una potència increïble va sacsejar la ciutat. El sòl es va trencar. Van aparèixer grans obertures de les que fluïen flames. En uns moments, Oanilònia va desaparèixer en les profunditats de la terra. Déu va colpejar amb la seva ira la ciutat impia.
Tots els morts, a continuació, van presentar-se davant l’Altíssim.
Rafaëlla, i els altres sis humans es van fer Arcàngels davant l’Altíssim, mentre que els que els van seguir es van convertir en àngels.
Asmodeu, i els altres sis homes que havien escollit a la Criatura sense Nom van ser enviats a la Lluna. Va estar en una boira amb un fred permanent, sense vida. Els cossos de tots es van tornar horribles i aterradors. Asmodeu va rebre un cap i una llengua de serp, va ser proveït de quatre parells de pits i d’un fal•lus colossal, que tenia que estar constantment a les seves espatlles per a poder caminar. Els seus luxuriosos instints van ser magnificats i va turmentar, dia i nit als desgraciats que s’havien perdut al infern, igualment com ell, irritava als seus germans dimonis perseguint els seus desitjos.
Així fou condemnat a viure perpètuament en les planures del infern.
Per al registre, alguns han conservat unes paraules d’Asmodeu, pronunciades per ell en vida:
| Citation: | - De totes les aberracions sexuals, la castedat és la pitjor.
- Una dona sexualment completa és molt més lliure.
- Hem d’ensenyar a la gent a usar el sexe com una cullera i una forquilla.
- En matèria d’apetit sexual, l’amor està canviant. |
Traduït del siríac per Tibère de Arcis.
Traduït al català per Ignius de Muntaner
|
_________________
Dernière édition par Kalixtus le Mer Sep 20, 2023 6:26 pm; édité 1 fois |
|
| Revenir en haut de page |
|
|
Kalixtus
Cardinal
Inscrit le: 24 Fév 2013
Messages: 12878
Localisation: Roma, Palazzo Doria-Pamphilj
|
| Posté le: Mer Sep 20, 2023 6:25 pm Sujet du message: |
|
|
| Citation: |
Dimonigrafia d’Azazel
La seva arribada al món, ja és una ruptura...
Azazel va néixer a Oanilònia quan ja s’havia convertit, des de feia moltíssim temps, en una ciutat pròspera. Els seus habitants començaven a viure ricament i, sense tornar-se, per això, en contra de l’Altíssim, les senyals de la seva caiguda apareixien sense que no es pogués fer-hi res. Els seus pares, d’una edat que voltava els quaranta anys, van decidir tenir un nen com qui decideix comprar-ne un objecte. Sense nens durant gairebé 22 anys, testarrudament, ambdós, Céline i René, van anar a buscar una noia embarassada i van proposar-li d’adoptar el seu fill tot fent-li veure que estaria molt millor en el seu entorn. La jove dona el pare del qual havia fugit amb una bella seductora va acabar cedir i va acceptar la petició de la parella. Així, Azazel, nascut pobre, va anar a viure en el luxe i l’opulència rodejat de pares exigents però no amants amb un vertader un amor paternal.
Azazel va ser, ràpidament, abandonat a si mateix. Cap mena de prohibició...amb tal de no molestar als pares. A canvi? L’accés a tot, el si a tot. El nen rei gaudia de no tenir cap límit. De naturalesa pobre de naixement, Azazel s’havia tornat irreconeixible. Va ser conegut, a posteriori, per la seva obesitat precoç que l’hi havia dut el sobrenom de “golafre”. El seu volum feia por als seus companys. Les seves corbes per totes parts, la seva obesitat i els seus dits inflats sorprenien totalment als que el rodejaven. La seva pell desprenia greix amb cada raig de sol o esforç provocant nàusees als que volien encaixar-li la mà. El seu somriure i la seva mirada disgustaven a qualsevol que se li apropés provocant enemistat i menyspreu.
Dificultava aquesta situació a l’estar rodejat d’amics. Al contrari, Azazel cultivava la solitud i la seva descortesia. La mirada d’un altre el deixava indiferent. Li donava el mateix. I quan decidia actuar d’una altra manera, aleshores hom no podia creuar-se pel seu camí. Tant com Azazel creixia, la seva força més es duplicava a mesura que passaven els anys. D’adolescent, ja posseïa una força hercúlia. En canvi, el poc temps que dedicava en instruir-se el feia estúpid i pesat.
La desídia regnava en el si de la família. Les conseqüències van ser desastroses per a Azazel. No va intentar parlar de l’Altíssim i d’Oane fins que fou ja tard. Si bé no comprenia per què l’Altíssim havia creat el món i instal•lat l’Home com la seva espècie favorita. S’afanyava en afirmar a qui volia escoltar-lo que l’Altísim havia estat injust amb les seves ovelles. Ell no podia, als seus ulls, representar sinó la perversió, burla i sadisme tantes com temptacions podien ser nombrades.
L’ultratge i la renuncia a la fe i als principis de virtut.
Un dia, quan Azazel es dedicava a les seves ocupacions principals, menjar i beure segut a la taula sobre la terrassa d’un lloc, es va trobar amb un servidor d’Oane. Aquest últim es va quedar estupefacte en veure a tal energumen actuar d’aquella manera.
| Citation: | El servidor d’Oane: "Jove amic, puc seure a la teva taula? "
Azazel: "Feu-ho, estimat amic, i serviu-vos. "
El servidor d’Oane: "Gràcies. Però acabo d’esmorzar i ja n’he tingut suficient."
Azazel: "I per plaer? Agafeu i assaboriu. Són plats deliciosos."
El servidor d’Oane : "No teniu ganes de penedir-vos, fill meu, de la debilitat de la que doneu prova? Sapigueu que la temptació de la golafreria trencarà els llaços que uneixen als homes i les dones.”
Azazel: Penedir-me’n? Quanta feina per a tan poca cosa. Mireu al vostre voltant, tot el món es dedica a les seves ocupacions sense preocupar-se de l’altre i vós us permeteu jutjar el meu apetit. No és una pèrdua de temps? "
El servidor d’Oane: "No hi ha pèrdua de temps aquí. De la vostra moderació depèn el seu futur al regne de l’Altíssim.”
Azazel: "Doneu la impressió d’oblidar quelcom, Servidor Meu. El regne de l’Altíssim, el de la temprança, el de la moderació i el del bé, no el vull, jo. Tan aviat com em llevo, vull poder menjar quant pugui. Tot el sant dia, desitjo rebolcar-me en menjar, fins a tal punt que un cop saciat encara quedi una mica de lloc per al plaer de menjar. El desig, l’alegria que això em proporciona n’és prou per a mi."
El servidor d’Oane : "Però…"
Azazel: "Prou. Em molesteu i no desitjo endarrerir més el meu gaudi per a escoltar les vostres ximpleries."
El servidor d’Oane: "La misericòrdia i la paciència de l’Altíssim té uns límits que vós acabeu de traspassar. Us auguro un futur d’allò més obscur i torturador."
Azazel: "Encara que així sigui. Aquest món i aquests principis als quals aspiro em basten. I, crec jo, que seran prous per a més d’un. El vostre Altíssim no podrà ser més circumspecte davant d’aquesta circumstància. Però, de fet, quan vós el trobeu, digueu-li que la meva taula està reservada per a Ell... " |
I el fidel, fora de sí, es va reunir amb els seus germans. Entre aquests germans es trobaven un tal Jordi i una noia jove Galadriëlla..., «Us dic, amics meus..., Oanilònia viu els seus últims moments. L’Altíssim no podrà deixar a aquests éssers actuar d’aquesta manera més temps. No pot ser així. Es inconcebible. El golafre al que acabo de veure m’ha convençut d’aquesta idea, si és que encara me’n quedava algun, de dubte».
El servidor de la Criatura sense Nom.
A la mort dels seus pares, Azazel va heretar una fortuna considerable. El que li faltava a aquest jove home per a dur una vida de descontrol i corrupció. Les festes que organitzava eren sumptuoses i tots els joves burgesos de la ciutat estaven presents. Hi havia per a tots els vicis i abusos. S’assistia allà a vertaderes orgies i quant més temps passava, més es prolongaven per la nit i els dies que seguien.
L’aliment i el vi que s’oferien en abundància; els homes i les dones saciaven les seves enveges més vils. Tota persona que tractava d’actuar amb pudor, abstinència i ponderació queia en la vindicta popular. Patia la fúria d’aquests éssers cada instant de la seva vida. Aquest assetjament corrompia als més dèbils. Només alguns fidels se’n podien resistir.
Aquesta joventut que idolatrava a Azazel repudiava cultivar-se i instruir-se, si bé les universitats s’exhaurien cada cop més i més.
La feina sinònima del vassallatge va ser deshonrada i l’inspirava vergonya al que continuava vivint en la virtut. A la menor enveja, Azazel i els seus deixebles se servien o, com hauria de dir-se, robava tot el que trobava pel camí.
Por a poc, els instigadors del mal duien a terme treballs ocults i, lògicament, es va unir a ells creant un clima pecaminós.
El combat i la decadència
L’Altíssim va descarregar la seva còlera contra la ciutat i els servidors del Mal. La batalla va durar set dies. El combat fou dur i, al principi, desigual. Però, sobreestimant la seva força, els malèfics van perdre en primer lloc algunes batalles i, finalment, la guerra.
Azazel, en aquest combat va fer honor de la seva força titànica. Cada cop assesta duia el dolor als servidors de l’Omnipotent. El seu furor i la seva còlera no tenien igual en valor al combat i el seu odi contra els piadosos “cavallers” del bé.
La lluita hauria estat favorable per a Azazel si els seus homes, plens de por i de covardia, no l’haguessin traït advertint que els set futurs arcàngels es dirigien vers a ell. Essent abandonat per tots ells, Azazel va continuar la lluita i no fou fins al sisè dia que va caure. Usant les cadenes forjades per el mateix Altíssim, el príncep de la golafreria fou presentat davant del Creador...
Azazel: gran coper i mestre de vins del infern
Azazel, derrotat, fou presentat davant de l’Altíssim. El golafre no va donar cap mena de prova d’humilitat i, amb insolència, va mirar al Misericordiós directament als ulls.
| Citation: | « Jo? Penedir-me’n? Aleshores escolta’m bé,oh el més Gloriós, el més Gran. He vingut a tu derrotat i vençut. La victòria d’avui et pertany. Però encara que hauria de fer-me enrere, lluitaré per la Criatura sense Nom. El vençut et desitja saborejar la teva victòria per què, t’ho adverteixo, mai no abdicaré. La meva lluita al costat del que tu anomenes Mal és el meu destí i el meu bon plaer. I si encara no estas convençut, aleshores escolta això:
Jo renego de tu que pretens ser el nostre Déu, el nostre superior.
Crec en Tu com a Creador del celo i de la terra.
Denuncio i desitjo reivindicar la teva caiguda
Per què no pot haver cap jutge.
Prometo fidelitat al meu odi i a la meva lluita contra la teva voluntat.
Aspirar a un món de llibertat on cada un actua com bé li sembli.
Renego dels teus valors que ens reprimeixen i ens alienen.
Apel•lo a la rebel•lió contra la teva voluntat.
Que el teus servidors et donin l’esquena.
Que els teus ulls s’abracin al teu Missatge, la teva Mentida.
Que tots ells vegin el teu Engany i la teva manipulació.
Oh, jo et prometo aquí, davant de Tu, que combatré per a destruir-te. |
Davant d’aquestes paraules, l’Altíssim va aixecar-se i amb tota la seva grandesa i magnificència envià a Azazel a la Lluna.
A la Lluna, després de la seva caiguda, Azazel va veure el seu cos canviar prenent una forma molt particular. No era més que una massa enorme de mal. El gran coper i mestre de vins s’assegura de proveir la set de les ànimes caigudes.
Traduït del grec per Monsenyor Dariush.
Traduït al castellà per Isnarathot.
Traduït al català per Ignius de Muntaner |
_________________
|
|
| Revenir en haut de page |
|
|
Kalixtus
Cardinal
Inscrit le: 24 Fév 2013
Messages: 12878
Localisation: Roma, Palazzo Doria-Pamphilj
|
| Posté le: Mer Sep 20, 2023 6:28 pm Sujet du message: |
|
|
| Citation: |
Dimonigrafia de Belial
Naixement de Belial
Adiguaëlle, dona de Teòfil, era una dona virtuosa. En la gran ciutat d'Oanylone esta última s'ocupava de pobres i els necessitats. Tot el seu temps era destinat a estos últims. Ella passejava en els carrers engrudosos, tendint-los la mà a què van ser oblidats pels més rics, perquè les desigualtats en Oanylone van ser cada vegada més pronunciades. Els rics s'embolicaven en l'opulència i la luxúria mentres que els més desposseïts es feien envejosos, zelosos i plens d'ira.
Va ser en estes circumstàncies que Adiguaëlle va quedar embarazada.Su marit i ella eren molt feliços i van continuar vivint en l'amor Diví, a pesar de tots els dies, al voltant d'ella, la gent denigrava i escopia sobre la seua felicitat . Per què ella havia de ser feliç? Ella havia de patir com tots ells al voltant d'ella patien de pobreza.I va ser en estes circumstàncies d'ira i de zels que estos fills van veure el dia. El primer es va cridar Miguaël, que segons una llegenda significava « donar i amar» i l'altre es cridava Belial, que significava « dónes i tu rebràs »
Adiguäelle estava exhausta tant pel naixement com per la situació en el carrer que la preocupava. Ella no tenia idea que la Criatura Sense Nom fomentava els malsons més vils contra la seua família, ja que alimentava el dolor, la ira, l'odi contra els rics i els feliços. I una nit, mentres la família de Teòfil no ho esperava, la multitud es va convertir en un eixam d'ira que va caure sobre ells. En un instint suprem de supervivència, Teòfil va prendre a Miguaël i al seu germà de les mans de sa mare i, després d'abraçar-los, els va amagar davall d'una caixa. A penes havia descansat la caixa ja aquells pels que Adiguaëlle laborava cada dia van entrar. Els hòmens van cridar contra Teòfil i el van apunyalar abans de que poguera defendre's. Adiguaëlle va ser violada una vegada i una altra abans de ser estripada. Els colps se succeïen una vegada i una altra, la fulla passant d'una mà en mà, cada un dels quals donava un colp fatal al cos de la pobra dona. Però els xiquets, davall de la seua caixa, es van salvar, perquè ningú els va veure.
Infància de Belial
Ignorem com, però els dos xiquets van ser salvats de l'incendi que ho va seguir. És una dama complaent qui els va socórrer o la Criatura Sense Nom que els va oblidar. Cap verdaderament ho sap.
No obstant això, sabem amb certesa que van ser reunits per Menopus, un home vell i piadós que no sabia res de l'origen d'estos « amors » com li agradava cridar-los, i que no desitjava saber res sobre això. Va donar a estos xicotets xiquets de la llet que produïa gràcies a la seua vaca Minerva. Estos dos jóvens van créixer sense separar-se mai. Existia un vincle entre ells tan gran que anava més enllà de l'amistat i l'amor fraternal, però desafortunadament un d'ells finalment s'allunyaria.
Els dos germans van créixer lluny de les temptacions de la Criatura Sense Nom. Belial va respirar pietat i va continuar cuidant als altres en compte de a si mateix. Va romandre prop del seu germà Miguaël qui, també, recorria al seu veí com Menopus els havia ensenyat. No obstant això, Belial no sabia res dels seus pares i açò li preocupava. Com els va trobar Menopus? Què li havia succeït als seus pares perquè ningú al seu voltant els parlara d'això?
La temptació de Belial
Una vesprada, mentres ell havia passat un llarg dia de treball, Belial va romandre meditant en el sostre de sa casa. El sostre de sa casa oferia una terrassa que li permetia veure una gran part d'Oanylone. Va romandre allí, llargues hores, per a fer preguntes sobre el seu passat, sobre els seus pares, sobre la seua situació. Una ombra va vindre a veure-ho i ho va embolicar amb delicadesa. El jove adolescent no estava espantat.
Belial:Qui eres ? Tu que véns a veure'm a la nit, eres amic o enemic?
Criatura Sense Nom: No tinc nom perquè puc ser tot el que vullgues Belial. Mira al voltant de tu. Per què privilegiar a altres quan estos no tenen res a oferir-te?
Belial: Perquè ells em necessiten ...
Criatura Sense Nom: Servix perquè als rics perquè et pagaran així no treballaràs per a res ...
Belial: Jo mai vaig treballar per a res. Estes persones em necessiten i si jo no ho faig, qui ho farà en el meu lloc?
Criatura Sense Nom: Que et donen en canvi? Res. Echan pestes contra tu perquè com més els dónes, més et demanen. Allunya't d'ells, perquè et faran infeliç.
Eixa nit, Belial va romandre pensatiu molt després que l'Ombra desapareguera. Per què matar-se amb la tasca mentres que els més rics podrien cobrir-ho d'or? Este pensament va créixer en ell quan l'Ombra va vindre a veure-ho una vegada i una altra, corrompent el seu esperit.
La corrupció de Belial
Així, va començar a demanar-los als pobres que paguen, una cosa que no van poder fer. Llavors va deixar d'ajudar-los, i es va tornar cap a la peresa i el pecat. La seua vanitat i el seu orgull s'havien tornat visibles als ulls de tots ells. Belial s'havia fet un home templat i en el seu rostre, cada vegada més, la seua avarícia es dibuixava. Ell només va donar als rics per a rebre més i més, allunyant-se del seu germà que vivia en humilitat. Miguaël li va suplicar que reprenga la seua paraula i continue servint als que realment ho necessitaven, però el seu germà es va riure d'estes paraules. Belial portava ara una cara demacrada i una llarga capa negra gastada per totes les bandes. Els que estaven al seu voltant van dir que les banyes demoníaques ho creixien en el seu cap. Però a Belial no li va importar molt això. Ara sabia que cada un dels seus gestos eren d'un valor inestimable. Ningú podria ser tan piadós com ell, venent molt cars els seus consells i servicis.
Els hòmens van començar a creure en ell i van escoltar la seua paraula. Belial predica la seua superioritat sobre la majoria. Ningú tenia més talent que ell. Els seus dits es van tornar llargs i angulosos per a agafar millor l'or que estava acumulant. Se sentia indispensable per a la ciutat, sabia que era indispensable per a la ciutat.
La Condemnació Eterna
Belial s'havia convertit en un dels hòmens més poderosos i el més escoltat per Oanylone. Mentres que l'Ombra li murmurava a l'orella, li exhortava a la multitud a trobar el traïdors com el seu germà que continuaven escoltant els falsos preceptes que Oane havia destil·lat en l'esperit de cada u. Molt ràpidament, Belial l'Orgullós va formar part d'Inaudiendis (NDLR: en llatí, els que no entenen) amb altres sis blasfems que, durant els set dies daus per l'Altíssim abans de la destrucció de la ciutat, van predicar contra el Creador i les seues obres contra els set hòmens que representaven les set virtuts, en les que estava inclòs el seu germà Miguaël.
I, quan la Ira de l'Altíssim es va descendir sobre la ciutat, trencant la terra i inundant els carrers amb foc que venia del centre de la terra, ell va ser entre els condemnats, amb tots els que es van quedar en la metrópoli, convençuts per les paraules insidioses de la Criatura Sense Nom. Els inaudiendis, van ser enviats al més profund dels abismes de l'Infern Lunar, on el foc rugix i on els pescadors són torturats.
Si mirem, tots els sers de la creació són pecadors, però l'Altíssim, en la seua gran bondat va proposar el perdó, qui no accepta rebre-ho guarda el seu pecat i patirà fins al final dels temps. En la seua condemnació, Belial es va convertir en una criatura terrible. Es diu que hui té el cos d'un cavall ardent i el cap d'un bou rabiós.
L'exorcisme de Belial
Al començament de l'Església, encara estava dèbil, i Belial es diu que, per a destruir-la millor, era necessari actuar des de dins. Sempre tan orgullós, ell va decidir prendre possessió del cos del dignatari més alt de l'Església: el Papa. En eixe moment, el papa Hygin es va veure afectat per una malaltia greu; Belial, ple de covardia, va prendre possessió, i des d'eixe moment els trets del Sant Pare van començar a canviar. Un servent, Mirall es va donar compte d'això i va suplicar a l'Altíssim enviar a algú. L'arcàngel Miguaël, el sant patró contra la possessió, anomenat més tard exorcista, va ser enviat.
Ell va prorrompre tan ràpidament com li era possible, les seues sis ales que bategaven a perdre l'alé, si l'església queia ara el resultat seria atroç. Va entrar en el cos de Hygin, els seus pensaments virtuosos havien de tornar a eixir, però per la seua banda Belial lluitava també.
Belial: « T'atrevixes a intervindre contra el teu propi germà Miguaël? No veus que el teu Déu se servix de tu?»
Miguaël: « Tu ja no eres més el meu germà, Belial. Et renec, vete d'on véns, torna a poblar els abismes, només Déu és sobirà, només Déu és l'amo. Què només les virtuts d'este home sorgisquen!»
Mentres es produïa esta confrontació, el Paradís Solar i l'Infern Lunar pareixien estar també enfrontant-se en un combat decisiu.
Miguaël: « Ves novament d'on véns, Príncep dels Dimonis i deixa l'ànima d'este home en pau, entens?? Vade retro Belial! Ves novament d'on véns!».
En aquell moment, una flama va sorgir de la boca del posseït i va eixir a estavellar-se a la llunyania sobre l'astre dominant a la nit mentres que el cel tornava a la seua tintura normal.
Sant Miguaël va ascendir als cels en glòria, assentat en un núvol i acompanyat de mil veus celestials cantant la glòria de Déu perquè només Déu és sobirà.
|
_________________
|
|
| Revenir en haut de page |
|
|
Kalixtus
Cardinal
Inscrit le: 24 Fév 2013
Messages: 12878
Localisation: Roma, Palazzo Doria-Pamphilj
|
| Posté le: Mer Sep 20, 2023 6:30 pm Sujet du message: |
|
|
| Citation: |
Dimonigrafía de Belzebub
El naixement i la Infantesa de Belzebub
Quan Oanilònia ja començava el seu descens cap als abismes del pecat i s’assentava sobre les runes de la virtut, va néixer Belzebub, fill de Grodes i d’Irene. Va pesar 6 quilograms per a seixanta centímetres, havia tardat moltes hores en abandonar el ventre matern i havia deixat a aquesta gairebé morta del cansament. Esgotada i dolorida de tot el cos, una infecció greu se la va endur al cap d’uns dies, deixant al bo d’en Grodes, de cop i volta, amb un petit monstre tan gran com insaciable. Aquest home, cultivador famós per la qualitat de la seva producció, reconegut per la seva gentilesa i la seva bondat, no sabia com fer-ho per criar aquest petit. Fins aquí, només la seva dona s’havia encarregat d’aquest necessari assumpte, si bé va decidir deixar el jove amb els seus germans.
Els seus dos germans, Gignol i Pimpón, en feien excessiva befa d’ell dient que, finalment, només representava una boca més per alimentar. Belzebub va ser amamantat fins a l’edat avançada de cinc anys, el seu pare li mostrava poc afecte, massa ocupat amb la feina dels seus camps, però això no l’impedí créixer desenvolupat gràcies a una dona dura i robusta que responia al dolç nom de Rita. La dona no l’estimava, puix que el trobava lleig i sense cap gràcia. A això, afegia que un nen de pit que havia matat la seva mare per a néixer, ja caminava per camins foscos. També li va fer la vida tan dura com li fou possible, no donant-li res i no ensenyant-li més que el mínim imprescindible.
A la vora els vuit anys, quan va tenir edat de passejar sense la seva madrastra, Belzebub fou dut per Grodes, decidit que el seu fill l’acompanyés als camps a fi d’ensenyar-li com cultivar els cereals i inculcar-li alguns principis i valors bàsics. Així va ser com, cada dia, plovent, ventejant o nevant, l’homenet es llevava amb les aurores i acompanyava el pare a cultivar les terres. Aquest últim mai es reservava els seus consells, dels quals la immensa majoria tenien per objecte fer del nen un camperol consumat:
| Citation: | - "Veus, fill meu, cinc denaris són cinc denaris; guarda curosament el menor denari, per què té la seva importància! "
- "¡Serveix-te del teu bon cap i sang! Has d’aprendre a vendre i a comerciar, per què sinó, què serà de tu quan creixis?"
- "No oblidis que si vols ser el millor, cal que n’estiguis convençut, de ser el millor!”
- " No pensis en la resta, pensa en tu per què ets tu qui genera tot a continuació!”
- "La vida és com un guisat de mongetes: com menys pedres hi hagi, més bo serà! |
Ell n’estava convençut de que, de moment, tals conceptes no tenien gaire significat pe`ro això no va impedir que aquests preceptes anessin marcant la vida del jove nen. Així doncs, Belzebub, va començar de molt jove a comprendre el que feia de la terra una bona terra, va comprendre molt ràpidament com comerciar i sobre com jugar per a obtenir els millors beneficis. No es preocupava dels seus germans, preferint apropar-se al seu pare que veia en ell un successor prometedor. Aquest últim, sovint, el posava al capdavant en qualsevol lloc quan venia el fruit del seu treball al mercat, dient a qui volgués escoltar-lo que ocuparia el seu lloc quan ell morís. Això va fer créixer entre els seus germans majors una enveja i una animositat que es van transformar, poc a poc, en odi visceral, per la qual cosa el feien patir molts maltractes i el colpejaven i insultaven cada cop que se’l creuaven. El jove Belzebub va cultivar aleshores una imatge d’ell, segellada en l’orgull i l’arrogància, pensant que si els seus propis germans el maleïen, era per què era millor que ells. Quant més avançava en edat, més proper es feia a Grodes i més s’allunyava de Pimpón i Gignol. S’havia convertit en príncep als ulls del seu pare i enemic mortal als ulls dels seus germans. Així, Belzebub, pensava només en ell i el seu futur, s’havia tornat indiferent als seus propers, només al seu pare encara i tenia una estima alta.
L’ascensió i l’accés a la fortuna
Quan tenia només quinze anys, el seu pare Grodes, massa cansat i envellit per dècades de feina escarnida i sense errors, va venir ell. Li va demanar seure i li digué:
| Citation: | | - "Fill meu...Ja estic vell i cansat...Mira’m: estic encorbat com una vella harpia i ja he tret profit dels meus bells anys. Tu ets l’únic de la família capaç de prosseguir amb tot allò que he construït en el curs d’aquests anys. Aquestes terres, les meves terres, són a partir d’ara teves, i els teus germans que les cultiven per a mi, hauran d’ajudar-te. Confio en tu: saps vendre, saps com cultivar el millor blat i el millor panís”! |
Belzebub estava orgullós de que el seu pare li llegués tot el que tenia essent, tot i així, com era deu anys més jove que el seu germà major de menys edat. No va poder abstenir-se de pregar:
| Citation: | | - "Però, pare, què faràs ara amb el teu temps? M’abandonaràs com ho va fer la mare?" |
Grodes sempre havia pensat que abans de la fi de la seva vida podria fer grans viatges, sabia que el temps per a ell d’anar-se’n havia arribat i li havia explicat això al seu fill abans d’abandonar el domicili familiar per a sempre. Li havia encarregat anunciar-li això als seus germans i entregar-los-hi a cada un una carta que havia escrit per a ells. Ningú no en va tenir notícia d’ell i mai més no es va tornar a parlar de Grodes a Oanilònia. El jove Belzebub va esperar a que el seu pare hagués deixat la morada familiar per a trencar les cartes que havia d’entregar i, sabent bé que els seus germans no serien del semblant del seu pare, va decidir de seguit contractar a un sicari per a protegir el que li havia estat transmès. Va moure alguns fils i va trobar a l’home que li calia, un esclau franc vingut del nord, gran com un arbre i fort com una roca, amb cicatrius i talls, de nom Astaroth. Quan Pimpón i Gignol van tornar als camps, van trobar la porta tancada i Belzebub va aparèixer, darrere seu, amb el seu guardaespatlles al seu costat. Amb cruesa i seguretat els digué:
| Citation: | | - "El pare ha marxat! M’ha legat les terres i la residència, a partir d’ara tot el que li pertanyia em pertany! Vosaltres vàreu amargar la meva infantessa i m’heu podrit la vida, per això, per a castigar-vos, no us daré res! És inqüestionable que dos ganduls tals com vosaltres, que vàreu treure profit vergonyosament dels escuts del pare durant anys treguin ara profit del fruit de la seva feina. Em quedo amb els vostres béns i amb la resta. Aneu-vos-en! Si, per desgràcia , torneu a posar els peus sobre les meves terres us enviaré a l’Astaroth que s’encarregarà de fer-vos passar de la vida a la mort; així doncs, marxeu-vos-en i no torneu!” |
Belzebub va fer una senyal a l’Astaroth que es va apropar als homes, després els va bufetejar i els va tirar al terra; ambdós germans, ferits en el seu amor propi més que res, no van tenir més opció que anar-se’n sense demanar la seva part. Fou així com va succeir l’ascensió de Belzebub. Va fer profit del que havia après, va reemplaçar els seus germans per a jornalers als quals havien acomiadat al mercat i als quals pagava malament, sabent bé que tindria sempre la mà d’obra que acceptés la feina. Els seus caps van donar collites esplèndides per què era un astut coneixedor dels cultius; així va començar a guanyar força diners. Però això no era suficient per a ell, sabia que era el millor, però volia més. Guardava tot el que havia guanyat i gastava només quan estava forçat a fer-ho.
En el transcurs dels anys va decidir adquirir altres terres i es va convertir en un gran propietari reconegut pel seu sentit del comerç i, sobretot, per la seva intransigència en els assumptes. Els seus productes donaven sempre els millors beneficis i el que guanyava ho guardava a casa en una caixa forta, evitant gastar fins al menor denari si no era estrictament necessari. Durant gairebé deu anys, Belzebub va gaudir només d’ell mateix; va desenvolupar un ego sobre dimensionat, fet el fatxenda a Oanilònia dient a qui el volgués escoltar que era el millor i l’únic apte que era capaç de produir bon gra.
A principis de la seva tercera dècada, Belzebub havia adquirit, per la seva intel•ligència i la seva força de persuasió, la meitat dels cultius cerealistes d’Oanilònia, la seva morada s’havia convertit en un domini i el seu capital s’havia convertit en una fortuna. Allà on els altres intentaven treure profit de les seves riqueses ell els ho prohibia a qui fos apropar-se a la seva propietat, amb el seu fidel Astaroth al seu costat; era temut i respectat però envejat i mal vist. Cada mes, els enviats dels dirigents anaven a veure’l i li demanaven si no volia donar alguns dels seus béns per ajudar a la comunitat. Cada cop, Belzebub els deia:
| Citation: | | - "Que què? Malgastar la meva fortuna? He treballat molt durament per a aconseguir tot això i ningú més que jo no en traurà profit! Estic ben dotat i les meves collites són les millors! Sortiu de casa meva i dieu que, mentre que jo visqui, no tindran res de mi!” |
Així, cada cop, els enviats se n’anaven de nou amb el rostre descompost y explicaven als seus governants, tot donant testimoni de l’egoisme de Belzebub i la seva incapacitat per a comprendre la noció d’interès col•lectiu. Als que es queixaven davant de les portes dels seus dominis, el propietari enviava la seva guàrdia per terroritzar-los. Als que deien que tenia més enemics que amics, Belzebub responia que calia cuidar-se dels amics per què aquests eren, abans que res, tots uns aprofitats.
El somni i la revelació
Belzebub tenia trenta-cinc anys i una nit, quan la calor de l’estiu s’havia fet insuportable, amb grans dificultats per a dormir, va tenir un somni estrany. S’havia vist anar, sobre un llarg camí desèrtic, únic, sense cap mena de llum a excepció de la claror de la Lluna, cap cabana, res a part d’aquell camí sinuós. Mentre marxava sense objectiu, una Criatura feta d’Ombra va aparèixer. Belzebub va parar i va intentar percebre la seva cara per no va veure-hi més que una ombra. Quan va preguntar qui li feia front, va obtenir el silenci per resposta. Quan va reprendre el camí, la Criatura li declarà:
| Citation: | L’ombra: "Belzebub, Belzebub, Belzebub... cap a on vas?"
Belzebub: "No ho sé, avanço en l’obscuritat, vaig cap endavant."
L’ombra: "Avances però no saps on vas? És que no t’interessa saber-ho?"
Belzebub: "Saber-ho? Saber el què? On acaba aquest camí?"
L’ombra: "Què importa on acabi? L’important no és on, sinó com!"
Belzebub: "Què vols dir, criatura?"
L’ombra: El que vull dir és que et contentes amb seguir el camí que es va traçar per a tu en lloc de traçar el teu propi camí! Deixa els camins trillats i pren un altre camí"
Belzebub: "Però no veig cap altre camí, criatura, només hi ha aquest!"
L’ombra: "Belzebub, ets més maligne que d’altres, ets més ric que d’altres, podries tenir els homes als teus peus, pots construir qualsevol camí a partir d’aquí, et basta amb voler-ho! Serveix-te del que has après, aprofita el teu saber i fes ús de l’astúcia per a fer-te més fort en el teu domini, ¡veuràs que només cal voler-ho per a que un nou camí se t’obri!" |
L’ombra desaparegué en un instant i davant de Belzebub, una cruïlla va veure la llum. D’un costat, el camí sinuós que seguia des de feia temps, de l’altre s’aixecava un camí estret, recte i ascendent. Va decidir aquest camí, tenint la impressió de que sabia el que hi havia al final. Va llevar-se pel matí i Belzebub es va ocupar d’anotar el somni que l’havia envaït durant la nit. Va convocar a Astaroth i li va demanar seguir les adquirir tots els cereals disponibles i després revendre’l al duplicat del preu que havia pagat. Després, dut pel frenesí increïble, va ordenar penetrar a casa de cada propietari de cultiu i de camps d’Oanilònia, molestar-los i forçar-los per a vendre-li, al millor preu, tots els seus cultius i camps.
En alguns dies, Belzebub va arribar a fer-se l’únic productor de cereals d’Oanilònia, però això no era suficient per a ell. Per a administrar les seves terres, assalariava amb uns sous més baixos, que no permetien als treballadors saciar la seva gana. No tenint una altra alternativa, aquests últims foren obligats a acceptar aquestes deshonestes pràctiques. A tot això, posava preus tan elevats que feien el blat i el blat de moro tan car, que tot la cadena de les mercaderies coneixia una inflació rècord. El blat s’usava en la composició del pa, de la farina, la dacsa servia també per a alimentar als animals, així, Belzebub gairebé s’havia apoderat de tot el mercat i dirigia sota la seva mà la economia local. Aviat, la plebs va anar per a queixar-se i les autoritats vingueren per a manifestar a Belzebub el seu descontent. Aquest últim, massa content de veure que suscitava tal interès no es va prendre ni la molèstia de rebre’ls. L’home, d’ara en endavant, no deixaria el seu domini, deixant-li al seu segon, fidel, la gestió de les feines baixes, dient que ell era massa important per a això i que no podia barrejar-se amb els de la baixa Oanilònia. La seva reputació deia que el seu egoisme només era igualable a la seva fortuna i que, aviat, cauria dels núvols.
Els habitants i els governats decidiren reaccionar i crearen una cooperativa amb la finalitat de competir amb Belzebub, els ramaders donaren cada un una part dels seus camps per a trasplantar el gra i fer baixar els preus. Si Belzebub no venia més, aleshores possiblement es dignaria a rebre’ls, pensaven. Aquest fet fou pitjor.
L’adveniment d’un destí
Davant d’aquesta astúcia, Belzebub montà en còlera tan terrible que les parets de casa seva van tremolar. Va ordenar al fidel Astaroth anar als barris baixos i reclutar als pitjors malandrins i van formar així una milícia per a defensar el seus béns. Va demanar-li de prendre els millors i, amb ells, anar a saquejar els camps, matar les bèsties i cremar les cabanes dels que s’havien adherit a aquesta cooperativa. Al dia següent d’una nit espantosa, Oanilònia va quedar-se glaçada de por davant la idea d’enfrontar-se amb el que tenia de poder de matar de gana totalment a una població. Els camperols no eren soldats i els milicians de Belzebub feien fins i tot por als guàrdies de la ciutat i ningú d’ells van poder negar l’evidència de la seva supremacia. En algunes setmanes, tots ells foren a casa seva per a dir-li que acceptaven les seves condicions i, així, Belzebub va tenir, només, que imposar el que li plaïa. Obligà als ramaders a entregar-li un percentatge de les seves rendes a canvi de preus acceptables sobre els cereals, i els que es negaren no van arribar a alimentar els animals correctament; les seves vaques i els seus xais estaven tan famèlics que no produïen a penes carn i llet. No feren falta més que uns mesos per a que la fortuna de Belzebub augmentés de manera exponencial, al preu de nombrosos sacrificis per a la població d’Oanilònia.
Els camperols esdevenien pobres i sense terra, els ramaders guanyaven just per alimentar-se i, els únics homes sustentadors eren els que havien cedit davant de Belzebub. Els governadors s’havien deixat comprar amb importants quantitats de diners, mentre que els més pobres es morien de gana.
U dia d’hivern, Gignol i Pimpón van anar a casa del seu germà, acompanyats per nombrosos vilatans, ambdós molt prims, amb les cares refinades i li van demanar audiència. Belzebub acceptà sentir-los:
| Citation: | Guignol: "Belzebub, estem arruïnats per culpa teva, ¡no podem ni comprar el nostre pa diari! Et supliquem ajuda!"
Pimpón: "Et suplico, ets el nostre germà, no pots abandonar-nos…"
Belzebub: "Feu pena, no teniu ninguna qualitat i us atreviu a venir per a pidolar almoina a casa meva? No us daré res. Si no teniu de què alimentar-vos es per què sou dèbils. Sóc ric, però la meva fortuna em pertany, solament a mi, i a ningú més."
Gignol: "Pensa en el nostre pare que se’n va anar fa tan de temps, és això el que et va ensenyar?"
Belzebub: "¡Em vaig fer a mi mateix, petits vailets! Bo vaig esperar a ningú per a ser el que sóc. No us donaré ni un denari per què no el mereixeu1 Els que avui moren de gana són els que no han comprès res.”
Pimpón: "No acabaràs amb aquesta bogeria? Deixaràs morir a tanta gent pel teu egoisme?”
Belzebub: "Pel meu egoisme? No sóc egoista, he aconseguit i tocat les enveges, són ells els que es tanquen en les seves certeses i es neguen a veure les coses com són. Per la seva falta de clarividència, causen la seva pròpia perdició. Aneu-vos-en i no torneu mai meus! Si moriu, és per què ho mereixeu!" |
Pimpón i Gignol abandonaren el lloc amb decepció i van explicar el que els havia dit l’amo als altres habitants. Tots se sentiren despitats per tal egoisme i van comprendre que res no canviaria aquell home. Belzebub, podia haver-se tornat tan poderós, que va apilonar més escuts que un rei. Havia pogut distribuir els seus diners per les finestres sense patir i, no obstant això, no tenia cap amic i, en canvi, tenia més enemics dels que cap home no tingués coneixement a Oanilònia. Fou en aquella època que l’Altíssim manifestà la seva còlera cap a Oanilònia i va decidir castigar als qui havien pecat tant que s’havien oblidat del sentit de la vida :
| Citation: | "Mentre que us vaig donar el Meu amor, us heu desviat, heu preferit escoltar les paraules de la Criatura a la qual no vaig donar Nom. Heu preferit abandonar-vos als plaers materials que donar-me les gràcies.
Vaig crear per a vosaltres un lloc anomenat Infern, que vaig disposar a la Lluna, on el pitjor d’entre vosaltres coneixerà un eternitat de turments per a castigar-lo dels seus pecats. En set dies, la vostra ciutat serà absorbida per les flames. I els que us hi quedeu, passareu l’eternitat al Infern. No obstant això, Sóc Magnànim, i els que d’entre vosaltres sapigueu fer penitència, passareu una eternitat al Sol, on s’hi troba el Paradís." |
Així, un gran nombre d’habitants es resignares amb gran pesar a deixar aquella ciutat, en endavant, maleïda.
La rebel•lió
És en aquest moment quan la Criatura sense Nom s’interessà de nou per Belzebub. El primer cop se li havia aparegut en somnis, pe`ro aquest cop, va anar a xiuxiuejar-li a cau d’orella les següents paraules:
| Citation: | | Belzzzzebub… Belzzzebub... escolta’m! Has mostrat als homes que ets el més fort, callat els havies demostrat que la debilitat no tenien cap mena de futur entre els homes. Molt aviat, uns homes vindran i et plantaran cara, pretextant que l’amor és el que lliga als homes; parlaran d’amistat i de la còlera de l’Altíssim. No els escoltis per què només són mentida i malícia. |
Belzebub, que no era d’allò que se’n diu “creient”, tenia molt poca afinitat amb els que veneraven a l’Altíssim. Els ritus llegats per Oane li eren desconeguts i, realment, els trobava més aviat estúpids. Uns altres sis homes havien estat atrets per la Criatura sense Nom, cada un, tal i com Belzebub encarnava un vici, i tots predicaven contra Déu. Davant seu, set virtuosos s’havien reunit amb la missió de defensar la Paraula Divina, recomanant la temprança, l’amistat, la justícia, la donació de si, la conservació, el plaer i la convicció. Per a ell, posar el seu destí en les mans d’una entitat divina no tenia cap sentit; només podia comptar amb si mateix, i no amb ningú més. Així és com va deixar, finalment, casa seva, amb Astaroth al costat, i va recórrer a passar els carrers i els llocs de la ciutat per a recomanar la seva veritat:
| Citation: | | No escolteu a aquells que us diuen que la fi és propera! Déu és dèbil i està envejós del nostre èxit! Déu mai no posarà en execució les seves amenaces per què no matarà els Seus propis Fills! No marxeu d’Oanilònia, continueu vivint com vivíeu i envieu a passeig a aquells que prediquen per a Ell! |
Van ser força gent els qui el van escoltar i que escoltaren als altres predicadors, mentre que Oanilònia havia caigut en el vici més profund i el pecat més abjecte. Belzebub guardava la seva riquesa i en feia befa dels que no tenien per a viure. S’havia rodejat d’homes fidels i d’Astaroth, temut per la majoria d’aquells amb els qui es creuava. L’avarícia de la que donava prova no tenia igual, i els que intentaren robar-li el que posseïa foren assassinats sense contemplacions. La violència era el mitja que havia trobat per a protegir-se. Encara que s’havia pogut rodejar d’un exèrcit d’homes fidels i sincers per amistat, en lloc d’això s’havia tancat un egoisme tan profund que inclús havia deixat morir els seus germans de gana quan unes poques fogasses de pa els hagués salvat la vida. La seva seguretat i superioritat van augmentar l’eco dels seus al•legats oratoris contra Déu i els que predicaven per a Ell. Per totes parts on es presentava, guanyava i conqueria el seu auditori, quan als que es negaven a oir-lo o intentaven refutar les seves declaracions, els derrotava sense contemplacions fent-los veure el seu propi interès.
La ciutat es va enfonsar totalment en el vici més absolut. Aquesta ciutat maleïda vivia així dies ombrius plens d’odi, enveja, violència i de pecats. Belzebub manejava a la multitud de la mateixa manera que comerciava; els manipulava amb tant d’èxit com manejava els escuts. A pesar de tot, res no ho feia per a la resta, no. Ho feia per a ell, per què considerava que tot el que tant havia trigat en construir, era la prova de que era el més maligne, el més ric, per què havia sabut fer-se el més fort, i Belzebub no podia imaginar un instant en que el seu destí dos fruit d’una voluntat divina o, com a mínim, que un déu qualsevol tingués un impacte sobre ell. Segons ell, Déu els havia deixat als homes l’elecció de no estimar-lo i així, havia deixat el futur de la gent en mans de la humanitat. No comprenia per què venia, aleshores, a reclamar que se’l venerés. Amb els altres sis predicadors, Satan, Belial, Azazel, Asmodeu, Lucífer i Leviatàn; Belzebub va difondre les verinoses paraules de la Criatura sense Nom amb tant de fervor i tenacitat que estigué convençut que no passaria res.
Els sis primers dies semblaren una eternitat, el tro retrunyia i els llamps colpejaven. Molts decidiren, aleshores, abandonar la ciutat. Però Belzebub ho sabia, només els dèbils s’aplegaven a la voluntat dels altres. Els virtuosos havien acceptat el càstig de l’Altíssim i li donaven encara més raons a Belzebub per a cridar victòria per què, donava a entendre a tots que si els virtuosos es quedaven, era per què no creien tampoc en les amenaces del Totpoderós. Va arribar el setè dia i un cataclisme gegantí va produir-se, engolint la ciutat sota la terra després d’haver-la purificat de flames de la còlera de Déu. Alguns humans que es van quedar en el mateix lloc marxaren de la terra. Els que havien escoltat als virtuosos foren acceptats al Paradís mentre que la resta van anar a engrandir les files del Infern Lunar. Astaroth, que s’havia quedat prop del seu amo, fou enviat amb ell i fou testimoni del càstig que havia estat reservat a Belzebub.
Una eternitat d’Avarícia
Belzebub va presentar-se com cada ésser humà que es va quedar a Oanilònia davant de Déu. Fidel a si mateix, va negar-se a reconèixer al Totpoderós i fou enviat com els seus sis companys al Infern Lunar. La seva aparença va prendre la forma del seu vici i el seu cos es va deformar de manera que no semblaria mai més un humà. Es va fer l’avarícia que encarnava a Oanilònia i prengué la forma d’una aranya gegantina recoberta d’or, amb milers d’ulls de diamant.
Els pecadors que donen prova d’avarícia avui dia, que aprofiten els preceptes i roben als pobres per a enriquir-se, atropellen a d’altres per a tenir èxit, apilen fortunes que en mil vides no sabrien gastar; són condemnats per Déu a viatjar fins les galeries del Infern prop d’aquell que va causar la seva pèrdua.
Des d’aleshores, el Príncep Dimoni Belzebub, regna sense compartir el poder sobre les galeries i els precipicis del Infern, i les ànimes condemnades que van pecar per avarícia, s’uneixen a ell per a patir una eternitat de turments sota el seu jou tirànic.
Traduït del grec per monsenyor Bender. B.Rodriguez
Traduït de la traducció castellana d’Isnarathot per Ignius |
_________________
|
|
| Revenir en haut de page |
|
|
Kalixtus
Cardinal
Inscrit le: 24 Fév 2013
Messages: 12878
Localisation: Roma, Palazzo Doria-Pamphilj
|
| Posté le: Mer Sep 20, 2023 6:32 pm Sujet du message: |
|
|
| Citation: |
Dimonigrafía de Leviatan
Una infantessa de malson
Fa molt, molt de temps, Leto, un mariner honrat i treballador, va casar-se amb una dona anomenada Hècate no era el prototip de dona afectuosa i alegre, que se’n pugui dir; era més aviat d’un caràcter inestable. Els anys passaren i el distanciament de Leto, massa sovint a causa de la pesca, va transformar la jove dona en una insípida i poc afable madrastra; alguns dirien que era, fins i tot, cruel i dolenta. Sentint-se abandonada i tenint pocs diners, aquesta passava el seu temps lliure venent la seva virtut als mariners de pas als molls del port d’Oanilònia. Hècate va quedar encinta durant una de les absències del seu marit i va fer creure-li a aquest últim que esperava un fill seu. El pobre desgraciat mai no en va desconfiar i va pensar, simplement, que havia complert amb el seu deure conjugal.
Així va néixer un nen al qual els dos van escollir anomenar Leviatan. El petit, des de la seva més tendra edat, va començar a mostrar signes del caràcter de la mare. Amb un pare que navegava sempre a voluntat de les marees i massa freqüentment absent, la seva educació recaigué a Hècate, que, en la seva bogeria, li va fer patir una vida com hom no la hi desitja a ningú. Colpejat des de petit per què les seves llàgrimes de calmar, insultat diàriament per què era vist com un paràsit, Leviatan no només gaudí de molt poc amor sinó que degué patir un odi increïble durant anys. Quan tenia gana, la seva mare el cridava i només li donava el pit un cop al dia quan la seva peculiar jornada acabava. Així doncs, Leviatan plorava durant hores. Quan reclamava una mica d’afecte, Hècate el sacsejava com si fos una pila de palla per a que deixés de molestar-la. I si, per desgràcia, lo passava que feia les seves necessitats als bolquers, s’havia de quedar brut fins que l’olor fos tan insuportable que Hècate l’hagués de canviar. En cap moment, els seus anys de jovenesa foren agradables.
Els temps que seguiren no foren menys horribles per al nen, que veia molt poc al seu para i en treia profit d’aquests moments d’amor que podia compartir finalment. Leto i Hècate no s’entenien més, realment, que a crits i les bufetades eren quotidianes en el si de la família. Amb la finalitat de protegir-se de la seva mare. Leviatan s’havia habituat a mentir a tots sistemàticament per a no aixecar sospites quan tornava. Amb la finalitat de venjar-se de les maldats que li infringia Hècate, havia desenvolupat una picardia incomparable que no el guardaven, però, de maltractaments i altres humiliacions. El jovencell va créixer així veient molt poc al qui considerava el seu pare. Veia desfilar cohorts d’homes a casa seva que passaven diàriament, era insultat copiosament quan el veien. La seva mare li havia deixat clar que pensava que el seu progenitor havia mort, però ell preferia mentir el seu pare per conservar l’amor que li prodigava.
Leto tenia la folla esperança de fer del seu fill un mariner confirmat. Així, tan bon punt va tenir prou edat de viatjar sobre l’aigua, va decidir dur-se’l a la seva pesca. Leto li va ensenyar totes les cordes fines de l’ofici, tot el que feia un bon mariner, i va observar molt aviat una aptitud per a l’ofici. Va notar, no obstant això, un caràcter colèric i vicis en el seu fill el qual va intentar canviar en va. Així, els últims anys de la seva infantesa, Leviatan els va passar entre la mar i la seva mare, entre moments relativament feliços i períodes tràgics. Aviat es va tornar molt apte per a la marina i el seu pare sovint li deixava la barra del seu buc, per què amb quinze anys ja era un gran mariner. En aquella època, el jove adolescent ja era considerat un home i el seu caràcter el feia un capità temible en potència. Leto va comprendre-ho massa be i, finalment, li va donar el comandament d’un dels seus bucs de pesca.
La jovenesa en el pecat
A penes en edat de rebolcar-se amb les senyoretes, Leviatan ja comandava un bell buc de pesca amb tota la seva tripulació de la qual ell mateix n’escollia els membres. El jove home, ja físicament més fort que la mitjana, se les arreglava per prendre mariners dòcils que no es rebel•laven davant de la seva autoritat i les seves còleres. Leviatan tenia sobre les seves espatlles tants maltractaments i males passades durant la seva infantessa que havia contingut una còlera que durava ja massa temps. Una tarda, quan s’havia de fer a la mar, va passar per cassa per preparar els últims detalls del seu periple, es va creuar, allà, amb la seva mara, rodona com una olla, que el va insultar fortament i el va escopir a la cara sota el dubtós pretext que era un bastard. Leviatan, que habitualment arribava a contenir-se, vermell, no va poder evitar que una còlera terrible s’apoderés d’ell. Va acostar-se a Hècate i la va agafar pel coll amb les dues mans. Els ulls, injectats en sang, i els llavis deformats per l’odi , va estrènyer les mans deixant anar improperis. Les va estrènyer tant que la cara de la seva mare es va tornar vermella com un tomàquet amb els ulls desorbitats. No van fer falta més d’uns minuts per a que Hècate deixés de respirar i Leviatan l’abandonà al terra com si fos un sac de blat; el seu cos, en caure, va fer soroll i es va quedar estirat al terra de la casa. Leviatan es va quedar així una llarga hora, mirant la seva mare estesa al terra, mirant de tenir remordiments pel que havia fer. Al contrari; es va sentir encara més fort i, sobre tot, lliurat d’un pes massa pesat per a les seves joves espatlles.
L’odi en el cor i la còlera a l’ànima; Leviatan fou, des d’aleshores, incontrolable, com si el seu matricidi hagués confirmat un destí que ja es dibuixava des de feia molts anys. Així, tenia previst, s’embarcà durant una setmana llarga de pesca, havent deixat Hècate adobant el terra, sense dir res sobre això a ningú, va pensar que quan la trobessin, pensarien en un homicidi, perpetrat per un dels molts homes que anaven a pagar-li els serveis, que s’hauria sentit insatisfet per la prestació. La seva tripulació, la qual havia escollit amb cura, tenia a homes amb un cosa bastant fort per a treballar però amb ànim simpàtic. A Leviatan li agradava cridar a aquells que contractava, procurant fixar-se en l’efecte que causaven els seus crits i les seves follies, esperant poder posar en marxa una reacció per a poder corregir al insolent que s’atrevia a plantar-li cara. Entre els membres de la tripulació hi havia un noi una mica més jove que ell anomenat Gabriel. S’hi havia fixat en ell degut a la seva amabilitat i a la seva covardia aparent. S’havia dit que, reclutant-lo, tindria amb qui divertir-se i ja assaboria, abans d’hora, tot el dolor que li podia causar. El que motivava més al capità en aquesta situació és que no comprenia com es podia ser tan tranquil i plàcid així que es distreia buscant-li disputes constantment i provocant-lo.
Un dia, va arribar cridant com de costum, escopint als pescadors que no creia prou ràpids, colpejant-los i vessant en ells còlera i ressentiment. Sovint alguns intentaven rebel•lar-se i colpejar a Leviatan però aquest, feliç de l’odi que li consagraven, evitava sempre els cops i en gaudia, aleshores, colpejant-los amb un somriure als llavis. Gabriel no tenia res que pogués ser criticable, doncs feia bé la seva feina, però Leviatan se li tirà a sobre. Li va retreure haver descuidat la seva feina, tot cridant-li per a veure la seva reacció; pe`ro Gabriel es va quedar tranquil, sense cap mena de senyal de còlera o odi. Les injúries i crits de Leviatan relliscaven en ell com la pluja en una superfície llisa. Res del que digués penetrava el més mínim en ell ni li despertava el mínim de còlera. Decebut per aquesta reacció, el capità li entomà un bon cop i se’n va anar, de nou, a un altre lloc. Així, regularment, durant els seus llargs viatges marítims, Leviatan humiliava els seus homes, i particularment a Gabriel, vers el qual va desenvolupar un odi incomparable. Un odi que es va materialitzar en una còlera infinita vers ell.
L’adveniment del odio i de la còlera
Van passar alguns anys i els homes, sota el jou de Leviatan, van poder comprovar, només, l’agreujament dels seus defectes; no contaven més els pecats que havia comés com els morts que s’havien creuat al seu camí i, mentrestant, Gabriel implorava a l’Altíssim en silenci per a que tot allò acabés. No era estrany veure, sobre el buc, algun mariner que fos tirat per la borda en un atac de follia histèrica. Leviatan va deixar, així, ofegar-se a alguns homes sense que ningú d’allà no pogués fer-ne res. La justícia d’Oanilònia no podia ser qualificada d’intransigent en aquells temps, i un gran nombre d’acusats ho sabien prou bé; era, doncs, la llei del silenci la que imperava, més que res per la por a terribles represàlies. L’odi que emanava de l’home fou, indubtablement, el que va atraure la Criatura sense Nom cap a Leviatan, al qual se li va presentar en la forma del tinent de la guàrdia d’Oanilònia, conegut per ser un tirà sense tenir temor ni al rei; violent i vil com cap altre. Una tarda, quant estava a terra i sortia de la rada, perdut entre els vapors de l’alcohol, Leviatan va veure el tinent, enviat al seu encontre, bloquejant-li el pas.
| Citation: | Leviatan : " Para allà, si no vols conèixer els meus punys!"
Home : "Valora-ho bé... Realment creus que series capaç de fer-me mal, tros de soca?"
Leviatan : "He matat per menys d’això..."
Home : "Mol bé... Has comprès el poder de l’odi...la teva còlera t’ha fet molt poderós...Ara, compleix amb el teu destí!"
Leviatan : "Com? Quin destí?"
Hombre : "Leviatan, encara no veus la teva importància. Comences tot just ara a descobrir el teu poder...Si associem les nostres forces, posarem fi a aquesta mentida que és l’amor i ens farem els forts dominadors d’Oanilònia!"
Leviatan : "Realment, vas tan borratxo com jo..."
Home : "Si només tu coneixies el vertader poder de la còlera...La teva mare no va arribar a dir-te mai qui és el teu pare...”
Leviatan : "Oh, i tant que m’ho va dir! Em va dir que era mort!”
Home : "No Leviatan, jo sóc el teu pare!"
Leviatan : "No, no és veritat!Això no és possible!”
Home : "Llegeix al teu cor i sabràs que dic la veritat!”
Leviatan : "Nooooo"
Home : "Ara, compleix el teu destí i mata a aquell usurpador de Leto. Tard o d’hora, se n’assabentarà del secret del teu naixement i aleshores, no tindràs res."
Leviatan : "I després, et tornaré a veure?”
Home : "Quan Leto hagi estat eliminat i tu hagis crescut, aleshores tornaré. Serveix-te del teu odi, jove mariner, lliura de les cadenes la teva còlera i un dia tornarem a veure’ns.” |
La Criatura havia aconseguit insuflar encara més vici al cor del jove Leviatan i les seves mentides van fer al capità encara més arrogant i vindicatiu. El mariner, agitat, ebri i pres en el pitjor dels casos per accessos pitjors dels hom conegués fins aleshores, va esperar fins que Leto va tornar de la pesca. Va preparar, així, l’arribada del qui pensava que era el seu pare, fomentant plans per a eliminar-li i esmolant les seves armes per a combatre millor. Leviatan no tenia, des d’aleshores, cap mena de sentiment cap a la resta excepte odi. Era, per altra banda, el que caracteritzava aquest jove mariner. Finalment arribà la gran tarda: Leto, cansat i aclaparat pel seu viatge, va tornar a casa directament sense no tan sols passar per la taverna, com acostumava a fer. Des de la mort de la seva esposa, un alleujament l’havia envaït i podia treure profit, per fi, de casa seva, dom tot bon mariner feia. Va passar el llindar de la casa i va caure davant seu Leviatan, amb un sextant a la mà, de peu i amb la mirada plena de fúria. Leto va voler parlar-li per a comprendre què tramava, però no va tenir temps per això; Leviatan es llençà sobre seu com una guilla sobre una gallina i li va assestar un cop vigorós de sextant sobre el crani. La sang va brollar i va deixar rastres sobre les parets de l’entrada mentre Leto es va sumir en una rígida mort de sang ombria i viscosa. No es va sentir cap crit i el jove home, d’una trentena d’anys d’edat, va deixar el cos del difunt al mateix joc per a que el trobessin la gent del llogarret. Alguns van pretendre que Leto havia mort per accident, però tots ells, en el fons, sabien que havia estat un cop de Leviatan.
Així va ser com Leviatan va heretar la fortuna del seu pare, els seus bucs i es va fer almirall d’una dotzena de vaixells més o menys importants. A partir d’aquí, l’home ja no tenia cap mena de límit en el seu poder. A més a més de la seva notorietat pública d’histèric, cridaner i foll tenia ara la de poderós a causa de la seva riquesa. Ningú no es va atrevir mai més a oposar-se-li. Ningú excepte un home: Gabriel. El nou estatus de Leviatan va fer que es tornés encara més incontrolable, desencadenant el seu vici sobre tots ells i engendrant, així, la còlera entre tots els seus treballadors; només Gabriel romania impassible davant les injúries i les males passades. L’almirall quedava incrèdul; no comprenia com, a pesar de tota la marea de violència que propinava a Gabriel, encara romania tranquil, obedient i treballador. Els seus camins es van creuar menys sovint més tard, ja que Leviatan va escollir navegar només a bord del Kraken, un gran buc de tres mastelers de qual n’estava orgullós i que li feia la sensació de ser l’amo del món. Per altra banda, no era estrany veure’l anar a la proa i cridar que era l’amo del món, els braços en gerra i la mirada cap a l’horitzó, quan el vent bufava entre les veles. La pesca s’havia convertit en una pobre activitat, als seus ulls, i Leviatan va decidir llançar-se a la pirateria. Va reclutar a mariners experts i, no tenint por d’anar en contra de les lleis, va reclutar-los a les tavernes de pitjor fama dels molls d’Oanilònia, oferint-los alcohol, noies i alegries per a convèncer-los d’unir-se a la seva col•lecta destructora i malsana.
E regnat de Leviatan es va presentar sobre el mar d’Oane, el qual bordejava la gran ciutat. Ell i els seus esbirros van anar a assaltar els venedors i pescadors que navegaven a la vora de les costes, fent palesa una violència estranya, com a mesura de seguretat, jamai permetent-los sobreviure. Fent inspeccionar els bots i altres embarcacions de tot tipus, l’almirall es va fer amb una gran reserva de béns i mercaderies que va revendre a preu d’or als mercats d’Oanilònia. Mentrestant, saciava els seus desitjos rancuniosos i violents, atroços i ensordidors com cap, deixant al seu pas centenars de cadàvers. Les autoritats de la ciutat van adonar-se’n ràpidament que la pirateria havia envaït les aigües locals però, com que mai ningú no havia pogut sortir d’elles viu, no tenien idea de què podia passar. Leviatan havia conservat, no obstant això, la seva flota de pesca per a entabanar-los, però aviat alguns van començar a assenyalar-lo amb el dit, denunciant a qui volia escoltar-lo que l’almirall era el pirata del mar d’Oane. Això fou en va i el propi Leviatan es va encarregar d’eliminar els seus acusadors, amb un cert plaer, d’altra banda. Van trobar, d’aquesta manera, a diversos homes degollats a la plaça.
A cada regrés a terra ferma, Leviatan trobava invariablement a Gabriel, història del qual creia que estava lligada a un destí comú. Aquest últim procurava sempre fer entrar en raó al colèric marí, explicant-li que el seu vici el precipitaria als abismes. Les seves entrevistes concloïen generalment de la mateixa manera: una bufetada a la cara de Gabriel. Un observador exterior va reproduir una de les seves justes, la qual seria més o menys així:
| Citation: | Gabriel : "¡Leviatan! Per què tanta còlera?
Leviatan : "Perquè en tota la humanitat, jove, només hi ha dos tipus d’homes. Hi ha el qui es queda al lloc on ha d’estar i el qui té el seu peu sobre el cap de l’altre."
Gabriel : "Déu meu, però quin horror! Què has viscut per a cultivar tant d’odi i tanta còlera vers la resta?”
Leviatan : "Em deixaràs anar un discurset, no? O encara t’arrauliràs més com una floreta? Del contrari... "
Gabriel : "Ja ho saps, no tinc por de les teves amenaces i els teus cops mai no em faran reaccionar! Avorreixo la violència perquè és la mare del patiment!”
Leviatan : "No pot ser veritat! Però és que mai no et podré fer callar= Hauria de fer-te guisar com un porc i a la teva família amb tu, per a que deixis de molestar-me?"
Gabriel : "Mai no pararé! Com a mínim fins que et decideixis a canviar!”
Leviatan : "Mai no canviaré! No em deixaré afeblir per una debilitat com tu! I aquest cop t’has guanyat que t’apallissi!” |
Així anava la vida d’aquests dos éssers que, sense saber-ho, van ser lligats pel futur en un foll i casual contacte constant de cada un. Gabriel mai no va renunciar a la idea de tornar a Leviatan al camí correcte i això només va fer que empitjorar el menyspreu que aquest últim li consagrava. El caràcter psicopàtic de Leviatan era universalment conegut encara que la immensa majoria de la gent que coneixia el parell infernal es preguntaven quan trigaria Leviatan en matar a Gabriel. Però certs pensadors van declarar amb intel•ligència que l’Almirall mai no eliminaria el virtuós perquè, sense ell, no tindria cap més raó per viure.
Un bell dia, Leviatan, sempre intrigat per la temprança de Gabriel el va fer cridar. Quan aquest va arribar, va veure al seu pare, Vorian, llogat a un pilar del bosc. El rancuniós mariner li va dir que el seu pare havia perdut tot un carregament de peixos, que era un mal tipus i que mereixia una correcció. Leviatan va començar a colpejar a Vorian, Gabriel va suplicar-li que parés, però com més suplicava, leviatan més el colpejava. Li va donar tan fort que va traspassar el ventre de Vorian en una explosió de sang. Aquest últim va morir ipso facto, essent acompanyat per les llàgrimes del seu fill. Leviatan esperava que Gabriel intentés venjar el seu pare, però no va fer res. Va donar-li l’esquena i va deixar llençar el retret a l’assassí que l’odi i la còlera no arribarien mai, i que la seva fi era propera. Va afegir que Déu castigaria a leviatan pels seus pecats i que seria condemnat a una eternitat de patiment. Aquest cop, no va deixar a leviatan el temps per a respondre; va marxar amb l’ànim encongit i l’Almirall va preguntar-se aleshores el què hauria de fer per a que el seu etern rival es dignés a donar-li la raó, per fi, amb un cop de gràcia. Així, durant llargs anys, s’encadenaren períodes de violència i odi, homicidi i assassinat infundat. El plaer que proporcionava a Leviatan matar i respondre als seus accessos colèrics es va tornar més intens. No va tornar a trobar més a Gabriel durant molt de temps. Va cultivar el seu menyspreu sense mesura amb el que havia pogut criar fins aleshores. Els actes de pirateria de l’Almirall es van fer una llegenda al mar d’Oane i la seva reputació fou tan gran que en veure’l li pagaven per estalviar-se un buc. Va abandonar, finalment, la pesca i va transformar la seva flota de vaixells en equips de filibusters al seu servei, espumejant el mar contra vents i marejades pel seu compte.
El càstig de Déu
Oanilònia s’havia enfonsat en el vici i el pecat. L’odi, la guerra i la violència van fer la seva aparició i els homes es van oblidar, finalment, de l’amor de l’Altíssim, excepte set virtuosos que sempre havien recomanat l’amor a Déu i l’amor als altres.... cada un d’ells tenia la seva pròpia virtut. La ciutat s’havia convertit en un vertader infern on els forts i els dèbils es mataven pel poder. La Criatura sense Nom estava a la glòria i preparava la seva venjança contra l’altíssim, provant-li mitjançant els actes dels mortals que la seva resposta havia estat certa. Però Déu, tot i que És Amor, no És ximple. No havia fet dels homes Llurs Fills per a que es comportessin així, ni els havia subordinat altres espècies ni deixat la llibertat d’escollir el seu destí per a què s’eliminessin els uns als altres d’aquella manera i va prendre la decisió de castigar a aquests humans que poblaven aleshores Oanilònia, bressol de la civilització. Va decretar que engolirien la ciutat els abismes de la terra i els focs de divina sanció després de set dies. En la seva Eterna Magnificència, va afegir que tot aquell qui marxés seria lliurat i què, els qui haguessin fet penitència serien admesos al Paradís, al seu costat.
La Criatura sense Nom va decidir, aleshores, tornar prop de Leviatan per què, en memòria de l’home, ningú mai no havia mostrat tanta còlera ni manifestat tant d’odi vers els seus iguals. La Criatura va pensar que amb tal home, podria convèncer a una multitud d’adherir-se al sentit que donava a la vida humana. Sota la forma del tinent, va tornar a apropar-se al sanguinari home per a demanar-li de recomanar la còlera. Leviatan, que havia viscut només a través de la violència i la follia, acceptà. Estava plenament d’acord amb el fet que el fort dominava la debilitat i així hauria de ser sempre. Per a ell, l’amor estava reservat als dèbils. L’Almirall, juntament amb altres sis homes, va decidir difondre el missatge de la criatura a la qual Déu no havia dat nom. Així, va atracar al port d’Oanilònia per últim cop i va fer peu a terra per a recomanar la còlera. Heus aquí un extracte d’una de les prèdiques de l’Almirall Leviatan reproduït per un sobrevivent d’Oanilònia que va deixar la ciutat maleïda el sisè dia:
| Citation: | | Leviatan : "El camí dels homes està sembrat d’obstacles que són les empreses altruistes que fan, sense cap mena de finalitat, sorgir l’obra dels virtuosos. Beneït sigui l’home de bona voluntat que, en nom de la còlera, es fa el pastor dels forts als que guia per la vall de l’ombra de la mort i de les llàgrimes per què és el guardià del seu germà i la providència dels nens perduts. Abatré el braç amb una còlera terrible, d’una venjança furiosa i horrorosa sobre les ordes impies, que recomanen i difonen el missatge de Déu. I sabràs que el meu nom és l’Almirall quan caigui sobre tu la venjança del pescador!" |
Sis dies van passar sota el diluvi, la tempesta, la calamarsa i el vent. Molts van ser els qui van deixar aquesta ciutat maleïda en que s’havia convertit Oanilònia amb l’esperança de sobreviure l’apocalipsi que s’anava a produir allà. Però, Leviatan va quedar-se, persuadit de què tenia raó i que l’amor no era el sentit de la vida. Predicava encara i encara deia que el fort dominava el dèbil i va declarar sense parar que la còlera i l’odi eren motivacions salvadores quan eren dominades com ell feia. L’almirall estava convençut que Déu no mataria les seves pròpies criatures per què era dèbil com, segons ell, havia provat deixant als homes el lliure albir. Va difondre al cor dels malvats la idea que si Déu hagués estat fort, hagués sigut còlera i venjança en lloc d’amor i temprança. Leviatan citava l’exemple de Gabriel que perdia, segons ell, el temps recomanant l’amistat, l’amor i provava amb els seus actes la seva manca de coratge. Molts van escoltar amb interès les intencions del mariner i molts el van seguir en la seva folla empresa i van matar als que es negaven a escoltar a Leviatan; van ser molts els qui van morir aquells sis llargs dies. Però, durant el transcurs d’una encertada predica que declamava al port d’Oanilònia, un home, l’almirall Alcisde, va anar a imposar silenci a Leviatan. L’home era un amic proper de Gabriel i comptava amb reparar, sense dubte, anys d’injustícia. Havia preparat amb el seu amic l’evacuació d’un gran nombre de ciutadans per mar. Leviatan, foll per veure’s rebatut, va projectar un masteler enorme sobre el buc que el va immobilitzar, estant com estava ple d’homes i dones. Tots ells moririen així amb Oanilònia. Leviatan va veure la proesa de Gabriel que va salvar el vaixell i va veure als supervivents cridar víctors per ell. Això el va encolerir però va decidir anar-se’n abans d’intervenir, encara, contra Gabriel.
Finalment va arribar el setè dia; l’últim dia d’Oanilònia, que anava a caure en l’oblit i a quedar-se a la memòria de l’home només a efectes de contes sagrats. La terra es va posar a tremolar i es van obrir falles per totes parts, flames infernals sorgiren de les profunditats de la terra i abrasaren la ciutat. Leviatan havia decidit, no obstant això, evitar la ciutat i va embarcar, a l’últim moment, al Kraken. Va pensar d’escapar de la còlera de l’Altíssim navegant cap a l’ampli mar. Va ser allà on va creuar una última mirada amb Gabriel que romania sobre el port. Leviatan va pensar que Gabriel estava boig per creure fins a tal punt en el Totpoderós i no comprenia per què havia decidir deixar-se dur amb la ciutat. Navegant veloçment i traient amarres del port, Leviatan va considerar-se fora de perill però els elements es van desencadenar i un remolí terrible es va formar al voltant del Kraken per acabar engolint-lo. Finalment, va arribar la fi d’Oanilònia, que va desaparèixer en l’abisme dut per les flames purificadores de la còlera de l’Altíssim.
Una eternitat de còlera
Leviatan, a exemple dels sis homes que van predicar per a la Criatura sense Nom, i com tots aquells que es van quedar a Oanilònia, pecadors o virtuosos, foren conduits davant de l’Altíssim. Fins i tot aleshores la seva còlera no es va debilitar. Els seus ulls enrogits i estriats de petites venes no mostraven cap mena de tranquil•litat i el seu càstig fou terrible. Tenia fins a tal punt encarnada la còlera que Déu el va enviar al infern lunar com el títol de Príncep-Dimoni; va transformar el seu con, amb la finalitat que fos el pecat a través del qual havia viscut. Així, Leviatan va prendre l’aparença d’un brau immens i musculós amb els ulls injectats en sang, bufant flames pel musell. Fou condemnat a passar una eternitat a les planures del infern.
Al moment del judici final, els mortals es presenten a Déu. Segons els actes, les paraules i els pensaments que tingueren al transcurs de la seva existència terrestre son enviats a patir una eternitat de turments al servei dels Prínceps-Dimoni o a viure una eternitat de plaer al costat dels Arcàngels. Els que van pecar de còlera i els que s’entregaren a l’odi fins qui mataren i difondrien la desgràcia, els qui intentaren amb totes les seves forces lluitar contra la seva condició, venen a unir-se a les files de Leviatan, Príncep-Dimoni de la còlera.
Traduït del grec per Monsenyor Bender.B.Rodriguez.
Traduït al català per Ignius de Muntaner. |
_________________
Dernière édition par Kalixtus le Mer Sep 20, 2023 6:35 pm; édité 1 fois |
|
| Revenir en haut de page |
|
|
Kalixtus
Cardinal
Inscrit le: 24 Fév 2013
Messages: 12878
Localisation: Roma, Palazzo Doria-Pamphilj
|
| Posté le: Mer Sep 20, 2023 6:34 pm Sujet du message: |
|
|
| Citation: |
Dimonigrafía de Lucífer
L’arribada al món d’un nen ideal
Fa molt de temps, a un petit llogarret situat a unes llegües al sud d’Oanilònia, una dona i un marit plens i feliços en l’amor i que s’acontentaven amb les poques coses que tenien, van tenir un petit angelet que van anomenar Lucífer. Els dos pares, Lucie i Ferdinand, vivien en felicitat, no acumulaven or, ans allò que guanyaven era el que els alimentava. Havien desitjat tenir sempre un fill i, en aquest dia memorable d’alegria, tots els seus vots foren escoltats. Així és com Lucífer va començar la seva vida, en l’amor més gran i sota la protecció de dos pares que l’amanyagaven i eren grans devots de la seva cura.
Lucífer creixia massa ràpidament, per al gust dels seus pares, però res no pertorbava l’equilibri perfecte i familiar que s’havia instaurat i Ferdinand no deixava de lloar la gentilesa i la benevolència del seu fill. Lucie no estalviava elogis en quant a les seves capacitats i la seva finesa. El seu pare i la seva mare n’estaven tan orgullosos d’haver engendrat a aquest nen tan savi, tan afectuós que s’acabaven extasiant davant d’ell. Quan va ser adolescent, van comprendre que Lucífer estava consagrat a un gran destí.
Els joves amics de Lucífer sempre volien passar temps amb ell, doncs era de bona companyia i inspirava confiança en abundància. Sempre rebia les lloances d’aquells als qui trobava i els seus pares havien estalviat fins a l’últim denari per tal de permetre’s oferir-li una correcta educació. Ferdinand sempre deia que no volia que el seu fill fos un simple camperol i mantenia els somnis més dolços respecte a ell; Lucie, ella, compartia la mateixa visió i ambdós havien donat tot el que tenien pel seu fill. Lucífer era honrat, era realment bo, condescendent i un veritable amic; posava en pràctica tot l’amor que rebia amb els altres. Un cavaller noble, Calistan, que regnava sobre uns dominis llunyans al poble, van va sentir a parlar d’aquest nen tan ben descrit per rumors. Va decidir trobar-lo i assegurar-se’n de què no li havien explicat fantasies. Va interrogar els habitants de tot el poble i tots ells van respondre’n el mateix, del jove:
| Citation: | | "Lucífer el bo? El reconeixereu: és un jove bell de mirada benèvola. Podeu estar-ne segur." |
El valent cavaller no va trigar en creuar-se amb la mirada plena d’amor del jove home. No s’havia hagut de preguntar si era Lucífer, per què els ulls del noi no podien fer mentir la seva reputació. Va proposar-li anar a veure junts els seus pares, ja que desitjava oferir-li un bell futur. Calistan va explicar a Lucífer que buscava des de feia temps un jove genet; el volia just i valerós, bo i honrat i la reputació del jove home l’havia dut fins allà. Així doncs, va proposar a Ferdinand i Lucie endur-se’n amb ell el jove efeb i ensenyar-li de cavalleria, la qual cosa va acceptar els tres sense dubtar-ne.
L’aprenentatge de la virtut i la fe.
Lucífer va acompanyar el cavaller al seu domini per a un aprenentatge que duraria llargs anys. Primer fou nomenat genet durant una cerimònia dirigida per un guia espiritual i es va comprometre a servir al seu nou senyor, a respectar els valors de la cavalleria i a viure sempre en la virtut. Calistan s’havia proposat, com a obra, fer d’aquest jove home un gran cavaller i, per tal d’iniciar-lo, va parlar-li d’Oane:
| Citation: | Calistan : "Jove amic meu, coneixes a Oane?
Lucífer: "És el fundador de la gran ciutat d’Oanilònia, no?"
Calistan : "No només això, estimat amic; és una gran figura del nostre món per què, gràcies a ell que tenim ànima! Te n’explicaré la història..." |
I Calistan va explicar-li la història dels homes, de com se n’havien sentit, d’abandonats per Déu, de com creien sentir-se privats de talent i de com es consideraven deixats de banda atesa la inferioritat de la qual se n’imaginaven víctimes. Va narrar-li com Déu havia reunit les seves creacions i la qüestió que va plantejar. Va explicar com una criatura va avançar i va donar la seva resposta i com Déu va ordenar a Oane donar-li una altra. Finalment, el cavaller va descobrir quines foren les paraules d’Oane, les quals ens donaren l’estatut de Fills de l’Altíssim. Lucífer es quedava sense veu davant d’aquest home que havia sabut comprendre el món. Ell mateix compartia aquesta visió des de feia molt de temps. Realment no va comprendre mai de què es tractava, allò, però Lucífer ara n’estava convençut d’haver trobat les paraules per descriure el que sentia. Després, Calistan va explicar com Oane, fet guia espiritual, havia conduït els homes per una gran planúria durant molts anys de viatge. Va concloure la història descrivint la mort d’Oane i l’acceptació que havia tingut; després va acabar amb la creació d’Oanilònia i el culte consagrat a Oane pels qui veneraven a l’Altíssim. Lucífer va ser tan seduït i tan tocat que va procurar aprofundir més en el seu saber sobre Oane i l’alba de la humanitat durant molts anys, a part de fer la seva feina de genet que consistia a servir al seu cavaller.
El jove genet mantenia una servitud sense falta amb respecte a Calistan i mai no creava dificultats, no només per a cedir-li els llocs d’honor en qualsevol lloc, ans també per a obeir-lo o, en cas que calgués, dur el seu escut. Aquesta gran subordinació havia de permetre-li abraçar el desig de fer-se digne de la cavalleria, per les seves accions de valor i bona conducta, però també per la virtut, essencial per fer-se un perfecte cavaller. Lucífer venerava l’Altíssim i compartia aquesta devoció amb el seu cavaller. Al mateix temps que comprenia el sentit de la via i resava amb fervor, entrenava el combat i el maneig de les armes. El seu aprenentatge fou llarg i difícil, durant més de set anys va treballar durament, es va comportar com un cavaller perfecte i, per a tots els seus preceptors, va ser un alumne superdotat. Un dia, mentre que parlava amb el seu mestre, va interrogar-lo:
| Citation: | Lucífer : "Mestre, si el sentit de la vida és l’amor, i si tots som iguals davant de l’Altíssim, per què nosaltres entrenem per al combat? No hauríem d’explicar la voluntat de Déu? Compartir el nostre amor en tot cas? "
Calistan : "El meu jove genet!, Déu ens estima i nosaltres l’estimem, pe`ro ens va deixar l’elecció de comprendre-ho i, doncs, el de negar aquest fet! També va deixar al nostre costat la criatura que havia donat la primera resposta amb la finalitat de temptar-nos i de permetre’ns fer una elecció lliure. Altrament, per desgràcia, molts segueixen els preceptes d’aquesta infame criatura
Lucífer : "Però, en aquest cas, no hauríem d’acontentar-nos matant la criatura?"
Calistan : " Bo, jove genet; matar-la seria posar fi a la voluntat de Déu i, per sobre de tot, això imposaria l’amor de l’Altíssim per la força. És indispensable comprendre que Ell ens estima i que nosaltres ham d’estimar-lo a canvi.” |
Així parlaren i, Calistan va explicar-li el per què el cavaller havia de defensar la justícia, l’honor i la valentia; va donar-li a entendre que un veritable cavaller valent havia de protegir al dèbil i retorçar el bescoll a la injustícia. Tot i així, encara van discutir altre cop durant tot el temps en què Lucífer va acompanyar el seu mestre. Per acabar la seva ensenyança, després de deu llargs anys d’aprenentatge al nivell de genet al servei del cavaller, aquest últim el va dur a varies llegües del seu domini per tal de veure la ciutat d’Oanilònia de la que havien parlat tant. El jove home estava, aleshores, molt lluny d’imaginar el que li havia reservat Calistan.
La cavalleria i la glòria de Déu.
Calistan i Lucífer van cavalcar fins a les rodalies d’Oanilònia, ja molt tacada pel vici i el pecat. Si el cavaller havia narrat la història d’aquesta ciutat, no havia oblidat, tampoc precisar el que s’havia fet i que els murris i altres folls tenien força de llei, de vegades. Lucífer va quedar astorat davant la imponent ciutat, els seus ulls van quedar meravellats pel símbol que representava, i sentia, en el fons del seu ànim, l’anhel de retornar a aquell lloc el seu esplendor llegendari.
Calistan va dur, així, a lucífer al sepulcre d’Oane i , davant dels que de vell antuvi feien de sacerdots, va començar una gran cerimònia. El cavaller va considerar aquest dia que no tenia res més per a explicar al jovencell, doncs ja havia culminat en raó i força. Lucífer, amb els seus 25 anys, fou armat Cavaller per Calistan. Aquest va oferir-li les terres que posseïa a Oanilònia i una riquesa gens menyspreable amb la missió de posar rectes els defectes d’aquella ciutat de passat brillant. Lucífer es va sentir aleshores investit d’una missió divina i, per primera vegada, orgullós del que havia de complir d’ara en endavant.
El cavaller Lucífer va instaurar el seu feu al domini que li havia estat donat; va predicar a la ciutat per trobar homes i dones que desitgessin acompanyar-lo en la seva voluntat de fer lluir de nou l’escut d’Oanilònia, la seva excel•lència i les seves grans qualitats, augmentades per la seva virtut i la seva fe que van permetre-li convèncer a més ànimes de les que creia possible. Lucífer va fundar l’Orde de les Persones justes d’Oane i es va proposar defensar la justícia, protegir els dèbils i combatre la misèria per tots els mitjans dels que disposava. En alguns mesos, es va fer un personatge ineludible de la ciutat, foragitant els bandolers i provocant l’admiració dels més poderosos. Fou rebut pels dirigents d’Oanilònia, que li van donar carta blanca per tal que corregís els defectes de la ciutat. Els seus homes difonien la història d’Oane i explicaven el sentit de la vida mentre ell, armat de coratge, es barallava per millorar els malvats homes amb els qui es topava. Lucífer mai va donar prova de violència o defensar el dèbil davant del més fort. Ell mateix vetllava on no hi havia justícia i treballava de manera conjunta amb les autoritats d’Oanilònia, assegurant-se de què la justícia tornés dignament.
En només cinc anys, l’Orde de les Persones Justes d’Oane es va tornar ineludible en tot el regne i els homes que s’havien unit a Lucífer compartien totalment la mateixa fe i el mateix codi d’honor. Ell mateix havia armat cavaller a cinc homes i en tota la comunitat les Persones Justes eren vertaders amics. Calistan anava a veure’l amb regularitat, i se’n sentia orgullós de veure el que havia aconseguit el seu antic genet. Els seus pares estaven satisfets pel destí del seu fill però, a pesar de la insistència, es van negar a anar a viure als seus dominis. Li van explicar que havien de treballar per què Déu els havia donat la terra i per què, relaxar-se en l’oci, no aportaria res a la seva felicitat. Lucífer, amb pesar, va entendre-ho i fou feliç d’acollir-los cada cop que ells volien. La ciutat d’Oanilònia semblava sanar les seves ferides i les Persones Justes foren temudes i respectades. Retornaven la glòria a l’Altíssim i empenyien als homes a veure l’amor que Déu els professava, no per la força sinó pels seus actes i les seves paraules. El culte a l’Altíssim mai fou tan fort a Oanilònia ,exceptuant el període que seguí a la mort d’Oane.
Inevitablement, en aquells temps plens dels mateixos problemes, Lucífer va atiar odi i esperit de venjança. Eren molts els que es corrompien a les presons de la ciutat pels fets del cavaller. Rics i avars començaven a veure’l com una amenaça, pensant que acabaria per mirar de governar Oanilònia en lloc seu. Els que pecaven i difonien el vici se sentien també amenaçats. Els corromputs i els grans bandolers sabien que no podrien viure dels seus furts fixes mentre l’Orde de les Persones justes regnés allà, mestressa de la ciutat i, coneixien de la raó de tot això: Lucífer el bo. Així que es van agrupar i van decidir fer desaparèixer aquest molest cavaller.
El insostenible sofriment i la temptació
Poderosos i rics, acoquinats, sota la influència de la temptació i del pecat, van finançar, aleshores, els malandrins més vils d’Oanilònia per tal de reduir a Lucífer al silenci. Sabien que, directament, no podien atacar-lo, sota el risc de convertir-lo en un màrtir i retornar el culte a l’Altíssim amb més força encara. Així doncs, van atacar a tot allò en el què Lucífer creia. Un petit exèrcit fou creat amb la finalitat d’atacar el poble natal del cavaller. Els habitants del llogarret foren colpejats i maltractats en les seves carns si bé Lucífer es va entregar per tal de buscar el restablir la pau a la petita vila. Va enviar allà els seus cavallers per tal de combatre els que havien dut l’odi i la violència. Sobre el camí que el duia al combat, un missatger va anar a trobar-lo i li va anunciar la mort dels seus pares i dels seus amics més propers, els quals havien cremat vius. Trencat per la tristor, el Bo i els seus van ser colpejats pel dolor victoriós durant dies, però el sofriment que patia no va desaparèixer.
Durant aquests dies, uns altres es van proposar d’atacar als guies espirituals que predicaven l’amor de l’Altíssim, fent-los patir maltractaments i tortures sense que ningú no pogués oposar-s’hi. Els murris s’havien d’ocupar d’atacar amb força l’Orde de les Persones Justes d’Oane i quan Lucífer i els seus cavallers van tornar, les notícies foren igualment dramàtiques. Gairebé tots els guies havien estat assassinats i la multitud que regularment els escoltava estava atemorida i no comprenia per què Déu no havia intervingut en pro seu. Van seguir-ho setmanes d’espant; la violència i l’homicidi van acompanyar cada aparició pública dels cavallers i dels guies, fins que la població va començar a pensar que les Persones Justes estaven maleïdes. L’empresa vil fomentada pels que temien a Lucífer va continuar cada com a més; Calistan i la seva família foren massacrats, el seu feu cremat i els nens morts. Lucífer fou encara més despitat i, lentament, va començar a sumir-se en el turment més terrible.
Tot això no fou suficient per canviar l’home, el qual seguia creient que l’amor podia triomfar sobre tot aquell odi i violència. Aleshores, els conspiradors, van decidir donar-li l’estocada final i van empallegar-se-les per abatre els seus cavallers. Tots ells van patir un horrible final, els seus cossos mutilats i sense vida foren trobats per tot Oanilònia. Allà fou on Lucífer va trobar la Criatura sense Nom, atreta per tan patiment i per aquests sentiments enterrats al fons del seu ànim torturat. La Criatura sense Nom, va prendre la forma d’un esperit i va anar sobre la tomba d’Oane, on Lucífer procurava calmar els seus dolors morals. La trobada fou breu:
| Citation: | Esperit: "Jove cavaller, he sentit la teva terrible història; els rumors diuen que tots aquells qui amaves han estat assassinats.”
Lucífer : "Qui ets tu?"
Esperit: " Què qui sóc? Sóc el qui roman en aquesta tomba, el qui va fer construir aquesta ciutat."
Lucífer: "Oane? Ets Oane? Com és possible..."
Esperit: "Jove amic, res és impossible pel que va trobar La Resposta. Si he vingut, ha estat per plantejar-te quelcom: Deixaràs aquestes barbaritats impunes? "
Lucífer: "No vull parlar, en absolut, d’això; la meva ànima esquinçada està plena de malsons i llàgrimes. No sé a què agafar-me per tal de sobreviure a tant d’odi."
Esperit: "La justícia a Oanilònia mai no serà bastant severa per apaivagar el teu cor i la teva ànima. De tots els homes als que he conegut, mai m’havia creuat amb un portador d’una mirada tan trista. Busca al fons de tu mateix, veuràs que has de fer justícia i només després de fer víctima a l’últim assassí dels teus, els teus turments es veuran sadollats..." |
El bon cavaller aleshores es va abandonar a la venjança i l’odi es va apoderar del seu cor. Havia patit d’aquesta manera massa dolor i desgràcia i va cedir a la còlera de no poder protegir als seus, de no haver pogut salvar els seus afins. Amb una violència immensa, va barallar-se per tal de trobar els culpables i els va massacrar, un a un; però, només els que havien finançat i fomentat aquests projectes van escapar de la trista sort dels seus mercenaris. No obstant això, més endavant, Lucífer, no apaivagat de cap manera, ans al contrari, la seva pena, barrejada als horrors que havia comès el van ferir més, encara.
Així, per acabar la seva obra destructora i pecadora, els poderosos propietaris corromputs van decidir un últim complot muntat contra el mateix Lucífer. Mentre que el cavaller, defensant la virtut, la fe, la justícia i la valentia, massacrava ràpidament a tots aquells que ell mateix havia condemnat, uns quants jutges corromputs es va presentar al seu feu i el van acusar d’haver matat sense justícia, d’haver sembrat l’odi i matat cegament. Lucífer, ja al subsòl del patiment, fou aleshores llançat a la multitud plebea, massa contenta de veure que un heroi tan envejat era només un vol bandoler. Així doncs, fou enterrat al fang i a l’oprobi, acusat de tots els mals i de tots els vicis. En el moment del judici públic, la sentència fou exemplar i pesada per al cavaller acusat d’haver usurpat la seva reputació; la seva Orde fou desmantellada, els seus guies executats públicament i els seus amics desterrats d’Oanilònia. Quan Lucífer, després de nombrosos dies de tortura, fou destituït del seu títol de cavaller, les seves terres foren embargades i fou llançat a les presons de la seva ciutat per tal que es corrompés allà fins el dia de la seva mort.
La decaiguda espiritual.
A la seva cel•la, Lucífer, dolorit, despitat, abatut i en el més baix en que l’ànima humana pot caure, va plorar durant dies i dies. No podia comprendre com havia passat tot allò i se sentia abandonat per l’Altíssim. Es preguntava com Déu, que era només Amor als seus ulls, havia pogut deixar que tals coses es produïssin. De nou, la Criatura sense Nom fou atreta poderosament per aquell calvari i, aquest cop, va usar una altra astúcia per parlar-li. La criatura va insuflar la seva ànima a un pres de la presó pròxim a la cel•la de Lucífer.
| Citation: | Criatura : "Deixa de gemegar com una nena!"
Lucífer : “Deixa’m..."
Criatura : "No tinc per què suportar això. Fa massa temps que em corrompo aquí per haver recomanat l’amor del Totpoderós!"
Lucífer: "Ets un guia? Vols resar amb mi?"
Criatura : "Hi ha alguna oració de que Déu senti? Bé ens ha deixat després de tant de temps!"
Lucífer: "No...Déu ens va deixar el lliure albir... "
Criatura : "No, ens ha abandonat. M’han explicat la teva història, i n’és l’última prova!"
Lucífer: "Què vols dir? "
Criatura : "Et vas fer un dels cavallers més poderosos que Oanilònia ha conegut, vas protegir els dèbils i combatre les injustícies i mira on t’ha dut tot això! Els teus afins han estat tots assassinats, tot allò en el que creies s’ha esfondrat. Encara et calen més proves per tal de comprendre que l’Amor és una il•lusió? Vas fer us de la força per venjar els teus i, no obstant això, et sents alleugerit? No hi ha justícia, no hi ha amor, els més forts que tu t’han dominat. És l’única realitat del nostre món i em motor únic que ens ha de fer avançar...." |
Durant aquella nit, la Criatura va matar el pres amb patiments atroços i Lucífer va assistir, un com més, a allò que consideraria, d’ara en endavant, com l’abandonament de Déu. Els dies passaren; després, les setmanes es feren mesos i els mesos anys si bé Lucífer va assolir l’edat de quaranta-quatre anys empresonat i sempre enamorat d’una pena inexplicable. A mesura que el temps passava, la seva Fe el va deixar totalment, no creia ja en l’Amor de l’Altíssim i el seu cos es va transformar. Els seus músculs protuberants es van tornar secs i les seves oracions a Déu van deixar lloc a migdiades sense somnis. La set de coneixement que l’havia animat s’havia assecat i res més animava l’home que havia estat un valent cavaller. Encara que havia estat consagrat a romandre empresonat fins a la fi, Lucífer fou indultat i alliberat per alguns homes emocionats per la sort que li havia estat reservada. Van donar-li un petit tros de terra laborable i força diners com per a viure fins a l’últim alè.
Cansat de la vida i insatisfet, Lucífer va contractar alguns empleats per a que s’ocupessin de donar-li la comoditat que no havia tingut. No va cultivar C les seves terres i va passar els seus dies avorrint-se en la seva desgràcia. L’ociositat el tenia envaït i Lucífer no feia res més que dormir i menjar, ell que no havia tingut jamai un minut per perdre en no fer res. Antics auditors aficionats de les seves prèdiques el van anar a veure i tots ells van quedar-ne sorpresos, de veure’l així. Lucífer, durant mesos, havia menjat més que s’havia mogut, s’havia tornat gras i sense cap mena de gràcia. Els homes van intentar comprendre i el més antic s’avançà:
| Citation: | Ancià : "Senyor Lucífer, per què no prediqueu més? Els que abans et feien pena, han mort o partit."
Lucífer : "Predicar? No hi ha més per predicar. Déu no ens estima, i cal preguntar-nos si existeix. La fe és només una il•lusió que inventem per a no témer la mort. De sentit, la vida no en té cap. No hi ha plaer per als homes si no és el de no fer res. La vida és, només, un camí que demanem sense saber què serà.”
Ancià : "Lucífer, voldries pregar, però el teu cor no sap cap més oració. Freda és la desídia que cobreix el teu cos; ets, només, una escultura de marbre asseguda sobre la seva pròpia tomba." |
Els ancians van quedar aterrits de sentir les intencions de Lucífer i de veure en quina desídia s’havia abandonat. Lucífer va viure així durant més de deu anys, no tenint gust per a res, ignorant els plaers de la vida i renegant de la fe que l’animava d’antuvi. Als que intentaven de convèncer-lo de recuperar les ganes de viure, els donava el mateix discurs i tots ells pogueren comprovar que l’home no era més que l’ombra d’una ànima, un cos viu sense il•luminació.
En aquell temps, Oanilònia coneixia un període animat i agitat pels remolins del vici i l’escuma dels pecats. L’odi i la violència s’havien apoderat de tota la ciutat, la desídia havia guanyat als treballadors que preferien els béns materials als béns espirituals, l’oci havia guanyat tots els graons de la societat d’Oanilònia; inclús Lucífer fou tractat de nou com a exemple i vas ascendir a la categoria de mite. La seva actitud de peresa i ociosa es va difondre ràpidament al cor de la cloaca en què s’havia convertit la ciutat, i un culte veritable li fou consagrat. Burgesos i rics s’entregaren a la peresa, fent treballar a altres en el seu lloc i, com Lucífer, van començar a no creure més en res. Els pecats de la desídia, la golafreria, l’avarícia, la còlera, l’enveja, l’orgull i la luxúria s’apoderaren d’Oanilònia. La Criatura sense Nom vagarejava entre els homes insuflant el seu verí al cor dels dèbils que es van revoltar contra els forts, ja que la guerra escatà i, d’aquesta manera, la violència, l’homicidi i l’odi es convertiren en la guia de la ciutat. Aleshores, l’Altíssim va parlar als homes i els va llançar un ultimàtum. Va donar set dies als humans per abandonar Oanilònia; en cas contrari, tots els presents serien destruïts amb la ciutat. Molts foren els qui deixaren, sense demorar, la ciutat esdevinguda maleïda però també foren molts els qui s’hi quedaren.
La Criatura sense Nom va aparèixer un últim com a Lucífer i el va enrolar per a difondre el seu missatge que apel•lava a la desídia. Va predicar prop dels individus més vils que podien trobar-se a Oanilònia, essent escoltat molt més del que ho fou en un passat, quan difonia un missatge virtuós ple d’amor. Poc a poc, tots ells van perdre el gust per la vida i cediren a una desídia sense límit. Van venir a escoltar-lo predicar de nou a la seva pròpia morada contra tota forma d’activitat o d’espiritualitat. Els nombrosos homes assitien a les seves diatribes endimoniades contra l’Altíssim, tot predicant la desídia. Lucífer va redactar uns preceptes, dels quals a dia d’avui se n’han trobat sis:
| Citation: | Primer precepte : "No feu mai res que un altre pugui fer per vós, seria perjudicial perdre la seva pròpia existència en fer feina.”
Segon precepte : "És nul•la la necessitat de perdre’s en oracions i en meditacions, ja que el descans de la son alimenta tant o més l’esperit de l’home."
Tercer precepte : "Creure en una comunitat espiritual i religiosa és il•lusori, ja que l’home, intrínsecament, està consagrat al pecat. Per natura és depravat i, per essència, és viciós. L’amor és una il•lusió que el tanca en una creença dogmàtica infosa.”
Quart precepte : "L’únic plaer que hauria de tenir l’home és el de no fer res per què la vida és només buit i el seu sabor no té cap mena de gust. Així, si aquest plaer no pot existir, Així, si aquest plaer no pot existir, és igual no tenir cap plaer.”
Cinquè precepte : "Si no fer res és pecar, aleshores predicar el pecat és virtuós.”
Sisè precepte : "La virtut és un vici quan és erigida al nivell d’icona dogmàtica i el vici és una virtut quan deixa a l’home lliure de no fer res." |
A Oanilònia, set virtuosos, havent acceptat la fatalitat i el càstig de Déu, van fer tant com Lucífer i altres homes escollits per la Criatura sense Nom. Sylphaël, encarnava el plaer i s’oposava a Lucífer en tot. Tan bon punt apareixia a qualsevol lloc per a predicar l’amor de Déu i el plaer virtuós, Lucífer passava rere seu per a recomanar el contrari. Això va durar sis dies, si llargs dies durant els quals els homes i les dones que romanien a Oanilònia van escoltar a Lucífer i Sylphaël. Així, va arribar el setè dia i Déu, en Llur còlera, va fer brollar dels abismes de la terra les laves roents i infernals que van cremar qualsevol tipus de vida. La terra es va trencar, després, per deixar desaparèixer Oanilònia al precipici de l’oblit.
Una eternitat de desídia
Lucífer es va presentar a l’Altíssim, com cada home i dona que havia romàs a Oanilònia. Igual que els altres, no va abjurar cap dels seus pecats i no va reconèixer el poder de l’Altíssim. En Llur còlera, Déu va desterrar a Lucífer a la lluna amb la finalitat que purgués una eternitat de desídia i pagués els seus pecats terrestres. La còlera del Totpoderós fou més forta, ja que Lucífer l’havia lloat durant molts anys abans de cedir a la temptació de la Criatura sense Nom i d’enfonsar-se en el vici. Havent encarnat la desídia durant una gran part de la seva existència mortal, fou enviat sobre les piques immenses i rocoses del infern i la seva aparença va deformar-se, els seus músculs i greixos es van fondre, la seva pell es va estretir sobre els ossos fins a semblar un esquelet. Per a castigar-lo per haver passat massa temps en l’oci, Déu li donà el cos d’un ancià amb la barba hirsuta i, finalment, degut als nombrosos anys que havia passat lamentant-se de la seva sort sense pensar en la resta, Lucífer fou condemnar a vessar llàgrimes calentes per tota l’eternitat.
L’Altíssim havia creat el infern que es trobava sobre la lluna amb la finalitat d’enviar allà les ànimes humanes més vils. Encara que els havia donat els seu amor i els havia fet Llurs Fills, molts es van revoltar contra ell i van manifestar, únicament, vici i pecat, oblidant la virtut i l’amistat. Així, entre els homes, els qui s’abandonen, els que s’obliden en l’oci i la peresa espiritual, els que s’entreguen a la negació de la vida i ignoren la seva pròpia satisfacció s’uneixen a les files de les ànimes de Lucífer, Príncep-Dimoni de la Desídia.
Traduït del grec per Monsenyor Bender. B.Rodriguez
Traduït al català per Ignius |
_________________
|
|
| Revenir en haut de page |
|
|
Kalixtus
Cardinal
Inscrit le: 24 Fév 2013
Messages: 12878
Localisation: Roma, Palazzo Doria-Pamphilj
|
| Posté le: Mer Sep 20, 2023 6:38 pm Sujet du message: |
|
|
| Citation: |
Dimonigrafía de Satan
El naixement de Satan
Temps era temps, quan Oanilònia ocultava una vida agradable i tranquil•la, un jove home de bona família de nom Gaël Sybarite va enamorar-se perdudament d’una de les més belles dones de la ciutat. S’anomenava Aurora. El color ros dels seus cabells només s’igualava a la claror dels seus ulls, i la seva gentilesa i a la seva benevolència eren conegudes arreu. Gaël va es va proposar de flirtejar amb ella constantment i, a la bella Aurora, no li passà desapercebut. Després d’un temps, va acceptar amb molt de gust oferir la seva mà a Gaël, al qual estimava secretament al fons del seu cor desde feia força anys.
Els anys van passar i la parella era molt feliç. Però Aurora no semblava capaç de tenir descendència. Se sentia culpable de no poder dar al seu marit el fill que tant anhelava. Va anar a veure als millors metges d’Oanilònia i tots li donaven fabulosos consells. Però el temps passava i no passava res, no podia arribar a concebre.
Aleshores l’Aurora va resar amb tota la seva ànima, amb tot el seu ser. I la dona, en les seves oracions, encara que tenint el cor pur com l’aigua del riu, no podia abstenir-se de reclamar, a qualsevol preu, un nen. Estava disposada a tot per alegrar a Gaël, per tal que estigués orgullós d’ella.
Els seus desitjos, tan intensos, van obrar bé, doncs d’aquesta feliç unió nasqué, als primers dies de primavera, un nen d’una manifesta bellesa. Una cabellera d’un negre com el banús, uns ulls verds com el jade. Fou la felicitat d’aquestes bones gents i l’orgull dels habitants dels voltants. A la vista d’aquest nadó que mai no s’afartava del pit de la mare, Gaël va decidir aleshores dar-li el nom de Satan. L’Aurora i en Gaël van oblidar molt ràpidament aquells anys de turment i van treure pit per en Satan, el nen-rei desitjat durant tant de temps.
Els primers anys de la seva vida, els tres foren beneits. Tot semblava propiciar una felicitat sense cap mena d’ombra. Gaël tenia èxit en els seus assumptes i guanyava diners sense parar. Aurora era una mestressa de casa ocupada i una mare afectuosa. Satal era un nen viu i curiós. S’interessava per tot i no, tot i fent tot tipus de ximpleries, li eren perdonades per tothom.
Però tal felicitat no semblava poder durar eternament. Així, quan Satan va assolir les seves dotze primaveres, l’Aurora va emmalaltir súbitament. Després de força mesos de patiments atroços, va morir sense que ningú aconseguís salvar-la. Gaël, boig d’amor i de tristor, va fugir de la ciutat i es va llançar daltabaix dels penya-segats propers a Oanilònia.
Satan aleshores es va trobar sol, abandonat pels reus afectuosos pares i, no obstant això, se n’adonava que, absents, era quan més els necessitava. Es va quedar a la seva vasta morada, herència enverinada d’una família destruïda. Havia de trobar ‘alegria de la seva infantessa, costés el que costés. L’adolescent va anar guardant tot el que trobava per Oanilònia i que podia tenir algun valor. Mai no se’n cansava. Mai no en tenia prou. Res del que adquirís tenia gràcia pels seus ulls. Res del que li oferia la vida aconseguia satisfer el buit obert que omplia el jove de mirada desconfiada.
Canviava irremeiablement i perdia poc a poc la part infantil que la seva mare li havia transmès.
Els seus ombrius pensaments i les seves infinites penes van atraure la Criatura sense Nom al costat del nen. Veient en ell un hoste predestinat a dur un dels pecats del món, va acabar d’atabalar el jove cor de Satan amb amargor i pesar, per tal de deixar en ell només una enveja insaciable i inesgotable.
Per a sempre, riqueses amuntegades...
Satan era encara jove quan va fructificar excessivament els seu domini sobre els camperols de les rodalies. Es va aprofitar d’ells i els empobria sense remordiments, reclamant-los la meitat de les seves rendes i, tot i que guanyava en un dia el que bastaria per a qualsevol per tota una vida, sempre mostrava insatisfacció.
La desgràcia d’aquests homes el feia feliç, la misèria dels llenyataires l’acontentava. I, cada dia i cada hora, desitjava causar encara més tristor, encara més desesperació, encara més rancor. Per què res valia pels seus ulls més que el que sentia en el fons del seu ànim. Per què els seus sentiments havien canviat en misantropia, vers els qui encara aspiraven a la felicitat.
Això mateix era el seu aliment vital: la seva despreocupació per la vida; per la seva vida.
I la innocència s’hi va oposar...
Un dia d’hivern, mentre passejava sobre les seves terres, Satan va veure una petita cabana amagada rere uns grans arbres. Furiós per veure que alguns s’amagaven i no pagaven els deutes que li devien, va obrir amb un gran cop la porta. Davant seu, va aparèixer una noia jove de gràcia divina, amb la pell lletosa i els llavis carnosos
De seguida va pensar que li havia de pertànyer, com totes les coses belles d’aquest món. La va exhortar, aleshores, a seguir-lo per a que fos al seu domini per tal de casar-se amb ell. Desgraciadament, Aliénor, que era el nom de la jove, havia consagrat la seva vida a l’Altíssim i es va negar a casar-se amb el bell i tenebrós Satan. Va proposar-se aleshores seduir-la amb d’antuvi o feu el seu pare Gaël amb la seva mare Aurora. Per què estava clar per a l’esperit malaltís del jove que Aliénor duria la seva descendència. Però Aliénor, dia rere dia, negava els seus avenços, tan si eren dolços o d’una violència inigualable. Cada dia, Satan tornava a casa rabiós i cada dia feia executar un dels seus esclaus.
La tarda del noranta-novè dia, boig de ràbia de seguir essent rebutjat per una minyona, va ordenar als seus servents d’agafar-la i torturar-la per tal que després la cremessin viva. Aquests últims pertanyien a la seva guàrdia personal i treballaven sobre les seves terres encarregant-se de recollir els béns dels habitants i fent-los patir mil i una penúries si aquests s’hi negaven. Van fer, doncs, la voluntat del seu amo.
Els crits d’Aliéno van omplir tot el senyoriu i la pobre va cremar durant hores. A la posta del sol, sobre el cadàver de la verge que encara fumejava, Satan va recuperar un penjoll del color de la sang que duia penjat al coll i que seria, segurament, la seva única pertinença. Penjant-se el medalló, enarborava orgullosament la victòria que havia obtingut sobre la pobre noia.
Satan va continuar el seu camí vers l’Últim Vici, vers l’aniquilament. Dos dies després d’aquesta desventura, un dels seus fidels tinents, Simplici va enamorar-se d’una de les dones que residia a la vila, Emmelia. Quan ja estava a punt de seduir-la, va voler dur-se-la per la força, però un home s’interposà i li va arrancar l’ull dret.
Era Miquel.
Humiliat, Simplicius avertí d’això al seu senyor Satan que, fastiguejat del sexe femení des de la mort d’Aliénor, va enviar tota una tropa a detenir a la família d’Emmelia.
Després, va ordenar als seus servents fer venir, cada dia, a una dona de la ciutat per a que s’entregués a ell i a les seves enveges. Totes les que es negaren, morien. Així viurien encara un temps.
Això no bastava, però, per a fer-lo feliç i volia encara més: les mares, les verges, els tresors, els camps...Res no podia saciar a Satan i el seu cos es marcava, cada cop una mica més, per cada nova atrocitat que seguia a l’anterior.
La seva enveja no tenia fi. Els patiments que podien suportar els habitants d’Oanilònia tampoc.
En aquest moment, Satan no tenia res d’humà i la seva aparença bestial espantava a qualsevol que es creués en el seu camí. Les pertorbacions deformaven el seu cap i cada amagatall de la seva pell estava recobert d’escarificacions, vestigis dels seus impulsos sàdics.
Déu castiga aleshores als homes…
Cal saber que en aquells temps, Satan no era l’únic entregat als pecats. La ciutat d’Oanilònia, en altres temps una ciutat pròspera, s’havia convertit en el Centre del Pecat, i la Criatura sense Nom gaudia del Caos que allà hi regnava.
Furiós, Déu va decidir aleshores castigar a la raça humana destruint totalment la ciutat d’Oanilònia.
Alguns, aleshores, els que no havien comès faltes i els que no podien acceptar la idea de canviar aquesta vida de dolç sabor per un detriment segur, van decidir fugir per tal d’escapar de la Fúria Divina.
Altres, un total de set, i perfectament conscients dels vicis que encarnaven, foren escollits per la Criatura sense Nom. Predicaren, sota les seves ordres, la rebel•lió contra l’Altíssim i aconseguiren unir a nombrosos partidaris a la seva causa.
Satan va predicar amb tot el seu odi. La seva energia decuplicada pel suport de la Criatura sense Nom el va guiar per insuflar a cada un el Desig que tot humà havia de tenir. Aquest Desig era l’encarnació de tota la perversió humana i Satan n’era la personificació. Els cridava que desitgessin, sempre, i sense rendir-se mai. Els exhortava a desitjar sempre més, a que un desig seguís un altre, sense cap mena de fi. El Príncep Satan n’estava tan convençut dels propòsits que clamava que va persuadir a les ànimes més dèbils. Exultant, es mostrava exultant.
Els seus ulls verds de luminescència cadavèrica captivaven a la multitud, la seva riquesa i la seva bellesa demoníaca es convertiren als primers desitjos dels éssers que l’escoltaven. Cadascú va llogar la seva excel•lència i la seva virilitat. La multitud començava a desitjar-se els uns als altres. L’enveja es va fer l’anhel que supurava per arreu. En el fluir del Pecat permanent que inundava la Ciutat Maleïda, els horrors es feren per legions sense nom i sobre la immundícia podrida dels vestigis del pasat, Satan orgullosament es posà en peu amb les altres sis encarnacions demoníaques en senyal de desafiament contra l’Únic.
El setè dia després de la sentència de Déu, la ciutat fou engolida i, amb ella, les set encarnacions del pecat. Satan no va sentir cap dolor, de tal manera el seu esperit havia pres possessió del seu cos i havia engolit els nombrosos desitjos que tenia en ell. Havent perdut la raó, no se n’adonà que no desitjava res més. Tenia en el seu ser només l’últim desig que volia desitjar.
Queda per a la eternitat amb els seus pecats …
Satan fou enviat amb els altres sis homes sobre la Lluna, castigat a una eternitat de sofriments sota el títol de Príncep-Demoni.
El seu cos, ja maltractat en extrem, es va transformar fins a reflectir la negror de la seva ànima.
La seva melena, que de bell antuvi fora el seu orgull, es va allargar i impregnar al seu cos per tal de formar-li, a l’esquena, dos grans ales quitinoses semblants a les d’un ratpenat. Les llàgrimes dels seus bells ulls, que buidava per ràbia i desitjos irraonables, es van confondre aleshores en la gemma d’Aliénor i van acabar per colorar, poc a poc, el seu cos. La seva pell va adoptar un color ametista. La gemma d’Aliénor va incrustar-se a la seva carn i així, encastada, li recordava eternament el seu amor perdut.
Va rodejar-se, en els seus turments infinits, d’or, diners i joies, de plats d’entre els més exquisits, d’homes i dones entre els qui el cos rivalitzava en esplendor. Deixava a cada un d’ells devorar amb la mirada els seus tresors i meravelles fins que ells mateixos es devoraven interiorment.
Efectivament, en la seva crueltat més absoluta, va decidir que qualsevol que toqués el que emmagatzemava patia un dolor terrible. Així conservava el seu botí. Així podia veure el seu propi desig en els ulls de la resta. I es complaïa en veure el patiment que el corroïa a ell mateix.
Al Príncep-Dimoni s’oposa a l’Arcàngel…
A Satan, Príncep-Dimoni de l’Enveja, s’hi oposa Miquel, Arcàngel de la Justícia. Aquest últim era, quan vivia, el germà de la bella Emmelia, de la que s’havia enamorat un dels seguidors de Satan.
Trobem per altra banda a Satan barallant-se contra ell en el moment de la cèlebre llegenda del Munt Sant Miquel, que es remunta a l’època en la que certs bàrbars veneraven a certs Déus alcohòlics.
Un d’ells, de nom Saathan, honorava al seu Déu sacrificant-li nens. Aquest bàrbar perseguia a una comunitat de fidels que va intentar fugir que es va trobar bloquejada a ple bosc, a la vora de l’oceà.
Preferint morir en braços del mar que a mans de Saathan, els fidels pregaren a Sant Mique per a que preparés la seva arribada.
L’Altíssim, en desacord amb aquesta decisió, puix que l’Home no pot decidir l’hora en que anirà a reunir-se amb l’astre solar, els va ordenar a través d’un missatger celeste que construïssin una muralla amb l’ajuda de troncs. Quan estigués construïda, haurien d’encendre un gran foc amb la finalitat que el Bàrbar descobrís la seva posició.
Els fidels executaren el desig de Déu i, en set dies, el foc estigué encès. Les tropes de saathan van arribar aleshores i començaren a atacar la muralla. En el moment en el que la comunitat estava a punt de defensar-se, proveïda de pedres i llances, l’Arcàngel Miquel, vestit amb una armadura i duent una llança i escut, va aparèixer enmig de les flames que havien estat enceses unes hores abans.
Sant Miquel va llençar la seva arma a l’horitzó i el mar, despertant, va engolir les tropes del Bàrbar.
L’Arcàngel Miquel va reconèixer immediatament en Saathan el seu enemic íntim. Els seus ulls verds de luminescència cadavèrica no deixaven lloc al dubte. El pagà havia estat posseït pel Príncep-Dimoni i corromput pels mateixos pecats que Satan: l’enveja inalterable de tenir el que desitjava, sense que se li oposés cap mena de resistència.
En el cor dels pecadors, ressona el Cant de Satan…
Satan, mentre que era encara jove i viu, fou conegut per taral•lejar a tota hora del dia i de la nit aquestes paraules.
Aquestes no s’han perdut, ja que qui sigui que deixa ennegrir el seu cor pel vici del desig té en ment aquesta tornada:
El desig busca,
Un cor preciós, el busca.
Deixa’m veure si és el teu
I aleshores, em pertanyerà.
¿I si no el tens?
El desig busca,
Tot el que posseeixes, ho busca.
Deixa’m destruir-te per a enriquir-me,
Per a fer-te meu.
Traduït per Monsenyor Aranwae
Traduït al català per Ignius. |
_________________
|
|
| Revenir en haut de page |
|
|
|
|
Vous ne pouvez pas poster de nouveaux sujets dans ce forum
Vous ne pouvez pas répondre aux sujets dans ce forum
Vous ne pouvez pas éditer vos messages dans ce forum
Vous ne pouvez pas supprimer vos messages dans ce forum
Vous ne pouvez pas voter dans les sondages de ce forum
|
|
FAQ
Rechercher
Liste des Membres
Groupes d'utilisateurs
S'enregistrer
Profil
Se connecter pour vérifier ses messages privés
Connexion
