 |
L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church
Forum RP de l'Eglise Aristotelicienne du jeu en ligne RR
Forum RP for the Aristotelic Church of the RK online game
 
|
| Voir le sujet précédent :: Voir le sujet suivant |
| Auteur |
Message |
Kalixtus
Cardinal
Inscrit le: 24 Fév 2013
Messages: 12878
Localisation: Roma, Palazzo Doria-Pamphilj
|
 Posté le: Jeu Sep 21, 2023 9:58 pm Sujet du message: [CAT] El Llibre de la Hagiografia - Els Sants Antics |
 |
|
| Citation: | 
El Llibre de la Hagiografia
Llibre 1 - La Hagiografia
- Anani Mhour (Primer filòsof de la història)
- Santa Anastàsia
- Sant Andreu el Protokletos
- Sant Andreu de Gaeta
- Sant Antíocus (Destí d'un rei selèucida)
- Sant Antoni el Gran
- Sant Antonino de Plaentzia
- Sant Babila
- Santes Bàrbara i Monique
- Sant Benet (Patró dels Clergues i del Monacat)
- Sant Bernat
- Sant Bertrànd de l'Illa
- Sant Boulasse (Has de beure amb responsabilitat i pregar amb fervor)
- Sant Brieuc
- Santa Caterina d'Urbino (Patrona d'Itàlia i de l'art de la medicina)
- Sant Christmas
- Sant Climent (Primer inquisidor)
- Sant Corentin
- Sant Domènec
- Sant Domènic (El sant que va lluitar per la igualtat de les dones)
- Sant Dwywai (L'Èxtasi)
- Sant Francesc
- Sant Gennaro
- Sant Jordi de Lídia
- Sant Jaume de Rupinaro
- Sant Papa Gregori VII
- Sant Gregori de Natzianç
- Santa Guilberta de Walbrughe (coneguda com La Moche)
- Santa Hildegard de Bingen (Patrona de Metges i Herboristes)
- Sant Hubert
- Sant Joan (Sant Màrtir)
- Santa Joana d'Arc
- Sant Jerònim
- Sant Justinià el Primer
- Sant Latuï
- Sant Llàtzer d'Autun (Patró del joc de la soule)
- Sant Lluís (Rei de França)
- Santa Lídia
- Sant Malo
- Sant Marc (Patró de la Molt Serena República i dels Navegants)
- Santa Maria de la Villeneuve (Patrona dels teixidors)
- Santa Maria Magdalena (Patrona de forners i pastissers)
- Sant Martí (coratge, força, compassió)
- Sant Moderano
- Sant Mungo
- Sant Nicolau (Amic dels nens)
- Sant Nicòmac (Fill d'Arístotles i Patró dels Mutilats)
- Santa Nitouche, cara del Bogomilisme.
- Sant Olcovidius
- Sant Orígen (Patró dels seminaristes)
- Sant Orrus Ferrus (Patró dels miners)
- Sant Patern de Vannes
- Sant Patrici (Patró d'Irlanda)
- Sant Pau Aurelià (conegut com Sant Pol el Lleó)
- Sant Polin de Langres
- Sant Possidoni
- Sants Quírico i Julieta
- Santa Radegunda de Poitiers
- Sant Remi
- Sant Ripolin contra l'Ahirmanisme
- Sant Samson
- Sant Esteve d'Harding
- Sant Tertullià Apologista, Patró de la Concorde i Cartago
- Sant Teodul
- Sant Tomàs
- Sant Tugdual de Tréguier
- Sant Valentí (Patró dels amants)
- Sant Vicent
- Sant Guillem
- Sant Yves (Patró de Bretanya i dels juristes)
|
_________________
Dernière édition par Kalixtus le Jeu Sep 21, 2023 10:03 pm; édité 1 fois |
|
| Revenir en haut de page |
|
 |
Kalixtus
Cardinal
Inscrit le: 24 Fév 2013
Messages: 12878
Localisation: Roma, Palazzo Doria-Pamphilj
|
| Posté le: Jeu Sep 21, 2023 10:00 pm Sujet du message: |
|
|
| Citation: | 
Sant Joan (3-101)
eng: saint John, ger: sankt Johan, esp: san Juan, ita: san Giovanni, lat: sanctus Ioannes, pol: Święty Jan, bul: Йоан
célébré le 27 decembre et le 24 juin
I- La seva vida amb Christós[/b]
Trobat per Christós quan sortia del desert, Joan sempre va voler propagar la Santa Paraula d’Aristòtil i, quan Christós va anar cap a ells, va abandonar-ho tot immediatament per tal de seguir-lo.
No va esdevenir apòstol, però va passar a formar part d’un grup reduït de fidels, d’acord amb Christós i els apòstols, que no dubtava de la Santa Paraula en comptes de dubtar recaure en el pecat un cop Christós marxava.
Fou un dels deixebles de Christós més apassionats. Era el més jove d’entre tots els que el seguien, apòstols inclosos. Pronuncià el vot de castedat a partir de la seva trobada amb Christós, les paraules del qual absorbia i buscava sempre el sentit més pur de les coses. Davant del poble, era el primer en encendre l’ànima dels extraviats que trobava aportant-los les ensenyances d’Aristòtil i Christós i l’últim en marxar.
Christós, un cop que l’observava, li digué:
-Per què tu, el més fidel i sacrificat dels meus seguidors, no acceptes en ajuntar-te a la meva taula i convertir-te en apòstol?
Afalagat, Joan el va mirar i va respondre:
-Christós, el teu paper i el dels apòstols és el d’il•luminar el poble de la Santa Fe aristotèlica. Ets com un far que il•lumines en l’obscuritat. Però a vegades, després de la teva partida, algunes veles s’inclouen en els esperits dèbils. Si jo estic al seu costat, el poble ja no serà, potser, il•luminat més per les teves passes, però les seves veles duraran.
Va acabar, no obstant això, seguint a Christós i el dia de la seva mort, aquest últim va fer-li jurar que velaria per la seva mare Maria i protegir-la com si fos el seu propi fill.
II-La seva vida després de la mort de Christós.
Després de la mort de Christós, Joan va seguir estenent la fe aristotèlica a Palestina, nomenant clergat que custodiessin les seves ensenyances.
Perseguits pels romans, Joan va decidir exiliar-se a Efes. Durant el seu viatge, va curar a tots els soldats de la seva escorta, amb oracions, emmalaltits de disenteria i, en arribar, va curar també amb les seves oracions al fill d’un notable, dominat per un esperit impur, la qual cosa el va permetre de batejar a tots els habitants en quan va arribar.
Garantia les confessions dels fidels i, per cada un dels seus pecats, tornava al bosc en busca de rams i branques que amuntegava en un camp. Dirigint-se als habitants d’Efes, digué:
Aquesta pila simbolitza el perdó que Déu, mitjançant la meva persona i les vostres confessions, us concedeix a tots, cada dia. Us recorda que cada dia podeu extraviar-vos però que, en fer-ho, us sotmeteu al judici de l’Altíssim, que perdona però no oblida”.
En una festa a en devoció a la deessa Artemisa, la qual era venerada pels efesis, Joan va pujar sobre un pujol on es trobava la gran estàtua de la dea i va començar a arengar a la multitud pagana. Aquests, furiosos, van intentar lapidar-lo, però totes les pedres van afectar l’escultura que va fer-se en mil trossos. Després va girar-se cap als qui seguien llençant-li pedres. Mentre Joan resava, la terra va tremolar i va absorbir els més venjatius, però després la multitud va suplicar a Joan, el qual va recórrer a la seva misericòrdia. Finalment, tots ells van sortir de les profunditats de la terra, venerant el sant i demanant-ne el baptisme.
Van detenir i van conduir a Joan, aleshores, al temple d’Artemisa davant d’un funcionari imperial que el va acusar de fer fetilleria i va voler condemnar-lo a mort. Joan va posar-se a pregar a Déu, i el temple va esfondrar-se sense llevar cap vida.
Conduït davant l’Emperador, aquest va decidir fer-lo bullir. Mentre Joan estava a punt de sucumbir, va perdre el coneixement.
Aleshores, va aparèixer-se-li Christós en somnis i digué:
-Joan, a la teva vida ja has encès prou ànimes de fidels en la Vertadera Fe. Has renunciat als plaers carnals i se t’ofereix per això el Paradís. Ara, l’Altíssim m’envia per demanar-te que acabis el teu ministeri.
-Com?- va respondre Joan
-Avui no moriràs, ja que no és la voluntat de l’Altíssim. L’emperador t’alliberarà i aniràs amb Samoth a Efer per tal d’ajudar-lo en la seva recerca de la veritat sobre la meva vida i les ensenyances que cal que transmeteu a les futures generacions.
L’aigua va deixar de bullir, aleshores, i el foc va apagar-se davant dels ulls sorpresos de l’Emperador, que va lliurar a Joan. Al mateix moment, un foc idèntic al que s’havia apagat feia poc, va aparèixer sota una pila de fusta, sense encendre-la.
Lliberat, Joan va tornar a Efesi, tot arribant-hi el 24 de Juny en caure la nit, i va passar la nit davant de la pila de fusta.
Va sorprendre’s tot veient la flama, i Christós se li va aparèixer de nou:
-Quan Déu concedeix el seu perdó, no cal deixar d’oblidar-lo. Per això mateix, el foc que t’havia de privar la vira, et recordarà, tan a tu com als efesis, que heu de recordar del perdó, així com de les faltes. Aquest dia que separa la primavera de l’estiu, serà el dia per oblidar.
En aquest moment, les flames van apoderar-se del brases, pujant diversos metres.
-Si aquestes branques ajuden als més precaris a romandre en el camí recte, aleshores segueix apilant-les, ja que cap cosa és nul•la si ajuda a preservar la fe. Però és Déu qui ha de recordar i perdonar, i ajudar als homes a ser virtuosos. Aquesta és la raó per la que et demano que cremis, cada any a l’entrada de l’estiu, aquestes branques que amuntegues, per tal de permetre que els homes avancin.
Els anys següents, Joan va ajudar a Samoth en les seves escriptures i va seguir protegint la fe a Efes. Cada any, cremava els brasers que havia construït i demanava als efesis que es perdonessin a si mateixos, per tal de conservar la vida virtuosa durant els temps venidors.
III- Cites
| Citation: | | El que s’escriu, s’escriu |
| Citation: | | Estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat. |
| Citation: | | No hi ha major amor que el qui dóna la vida pels seus amics. |
| Citation: | | Qui busqui salvar la seva vida, la perdrà. |
| Citation: | | No jutgeu per les aparences. Feu justícia. |
| Citation: | | El vent bufa on vol; escoltareu la seva veu, però no sabreu d'on ve ni on va. |
IV- Oració a Sant Joan
O gloriós Joan, que fores així car a Christós,
que mereixes descansar el cap en el seu pit sant,
i que, per a ell i al seu lloc, tenint-te en compte com un fill a la seva mare.
Vas posar en el meu cor un gran amor per l'Altíssim, Aristòtil i Christos.
Posa 'm amb el Senyor que jo també
amb un cor pur de tots els afectes terrenals,
Jo sóc digne d'estar sempre unit aquí baix,
a Aristòtil i Christos, com a un fidel deixeble,
i a l'Altíssim, com a fill tan devot,
Perquè romanguin units per sempre en el cel.
Que així sigui.
|
_________________
|
|
| Revenir en haut de page |
|
|
Kalixtus
Cardinal
Inscrit le: 24 Fév 2013
Messages: 12878
Localisation: Roma, Palazzo Doria-Pamphilj
|
| Posté le: Jeu Sep 21, 2023 10:01 pm Sujet du message: |
|
|
| Citation: |
Maria de Vilanova (1180-1212)
Va néixer a París el 1180, filla d’un pare que era jutge reial, i d’una mare que era una teixidora molt piadosa.
Treballant en l'esfera dels estudiosos, el seu pare tenia grans ambicions per a ella. La jove Maria es va criar durant molts anys en el camp, sense estar subjecte a la misèria que regnava a fora. El seu pare no volia que veiés els horrors que veia la seva mare, però va haver d’acceptar l’elecció d’aquell amb qui es va casar.
Quan tenia 13 anys, la família va rebre una invitació d’un gran regne, convidats al casament de Thomas Jane i Lalena Duchat.
El pare, que no podia refusar la invitació, va donar ordres què no es veiés res des del carruatge. Es van instal•lar unes petites cortines amb aquesta finalitat.
Maria va tractar de veure-hi, però el seu pare la cridava a l’ordre, demanant-li la seva opinió sobre els llibres que hi havia a la biblioteca familiar.
De sobte, una roda del carruatge va trencar-se; el conductor, avergonyit, i el pare, furiós, van mirar d’arreglar-la. La mare de Maria, com sempre, va quedar-se vetllant per la filla. Després de diverses hores de verificació, el cotxer va fer front a la realitat: no podrien continuar el camí aquella mateixa nit. Calia trobar un hostal on dormir, car la nit d’hivern queia ràpidament.
Jean de Mont de Soie estava furiós, ja que la seva muller i la seva filla haurien de dormir haurien de dormir en un hostal que no coneixia, en contacte amb la gent pobre.
El conductor va anar a la recerca d’un hostal i, després d’haver recorregut la ciutat, va tornar anunciant, tot avergonyit, que havia trobat una habitació a un hostal, el qual era ple de rodamóns.
Jean va fer mil recomanacions a la seva filla: que mirés al terra, que no mirés al seu voltant. Però, com un nen després de córrer uns segons, Maria va aixecar la vista. El que va veure la va horroritzar: homes i dones tractaven de mantenir la calor arraulits, sense res a l’esquena, mentre el fred els calava. Una mare amb un nadó es gronxava. Desgraciadament, fins i tot la mateixa Maria, que era molt jove, va notar que la vida del nadó s’havia exhaurit; la vida l’havia deixat.
Va aturar-se i va començar a preguntar:[/i]
Pare, per què...
Abans de poder continuar, el seu pare va ordenar-li que callés tirant d’ella per a què accelerés i arribessin aviat a l’hostal.
Aquests vagabunds no poden preocupar la meva filla, per no tenir una mica de roba. No se’n pot fer càrrec, d’aquells desgraciats
La família va arribar a la posada, amb uns crits de “salut”, els altres estenien la mà i, finalment, alguns es trobaven jaguts a la cantonada, sense donar senyals de vida, pensant que aquest era el seu destí.
La Maria va tractar de parlar amb la seva mare mentre el seu pare maleïa la carrossa i el xofer.
Maria: Mare per què aquests homes i dones no tenen, com nosaltres, res per mantenir la calor?
Helen:Filla, dins avui, el teu pare ha volgut protegir-te d’aquesta misèria. Volia fer-te créixer sense que haguessis de pensar en això.
Maria: Em protegeix, mare? Aleshores, són perillosos? Són els que aniran a la Lluna, tal i com m’heu ensenyat?
Helen: No Maria, no són perillosos i no, per anar despullats, deixaran anar al Sol
Maria: Aleshores?
Helen: Filla meva, saps que al nostre regne hi ha homes i dones que moren cada dia, de vegades per què tenen gana, de vegades per què el hivern és massa cru.
Maria:Mare el que et voleu dir que des què vaig néixer homes i dones han mort, no per envelliment o per malaltia, sinó per que no podien menjar o vestir-se? Ningú no els ha donat roba, mentre nosaltres en tenim de sobra al nostre domini?
Helen: Sí, filla meva; el destí ha volgut que així sigui.
Maria: Mare, no crec que hagi de ser així; no m’heu ensenyat que cal que compartim, estendre la mà? Què us passa? Sembla que no voleu parlar!
La discussió va acabar allà, ja que el pare de la Maria va tornar a enfurismar i la mare d’aquesta va haver d’anar a calmar-lo. El conductor va ser capaç de trobar el que calia per a que poguessin menjar i dormir calent. Va caure la nit.
Maria, que havia descobert aquest món, aquella misèria, va decidir sortir per la finestra de la seva habitació, que estava a la planta baixa. No va atrevir-se a imaginar què passaria si el seu pare se n’assabentava, però volia entendre, volia visitar. Tenia la impressió que li havien ocultat la veritat des del seu naixement. Mentre caminava va adonar-se’n que els vagabund havien encès una petita foguera, però que encara era freda.
Va acostar-s’hi i va preguntar:
Maria: Hola, vós sou pobre, veritat? Però, per què no sou treballant? Podríeu menjar bé i vestir-vos.
Un rodamón que semblava molt vell: Mai no m’havia parlat algú de l’alta societat, vla; cal que us anomeni duquessa? Realment una més, vla, però creia que el carrer era per nosaltres, però veig que ens redueixen, vla.
Maria: No puc entendre el que dius-va dir Maria responent al vagabund-, però m’agradaria saber-ho exactament per a poder-vos ajudar. Tinc roba i alguna cosa per menjar al castell.
Un vagabund una mica més jove: Duquessa, no hauríeu d’anar pels carrers, sobretot fins que no semblis més gran. Tenim gana, tenim fred, però no matem. Alguns han decidit fer-se lladres, i aquests sí que són perillosos, sobretot per algú del teu rang, que sembla provenir d’una família rica.
Maria: Mireu, senyors, he dut algunes peces de roba del meu equipatge. No massa, doncs sinó el meu pare se n’hagués adonat, però com a mínim podeu vestir les vostres filles, car fa molt de fred. No us hauria d’oferir roba ni menjar, si us poséssiu a treballar.
El vagabund jove: A vegades treballem, però no és fàcil trobar una feina als camps. De vegades ens demanen que treballem mitjançant la força, però no en tenim prou, de força, per la qual cosa treballem alguna vegada o gairebé mai. A vegades se’ns demana que calculem bé, per assegurar un bon retorn, però hem a pres a no refiar-nos-en. Per tant, no treballem. De tant en tant mengem una mica de dacsa, molts altres cops no mengem res, i això encara ens fa més febles.
Us garanteixo que estigués a les meves mans, aniria ja mateix a un camp per guanyar-me els meus diners. Vaig perdre la meva esposa fa dos mesos, ja que hi va haver una onada de fred molt gran, i ella tossia molt, tenia molta febre i, finalment, em va deixar.
Maria escoltava tot allò que li deia i fou com una il•luminació. Allò no havia de seguir succeint.
Maria: Entenc que si esteu sol, no hi podeu arribar. Però si se us estén la mà, si rebeu una petita empenta, trobareu la força i podreu treballar per tal de comprar, després, una mica de roba. Ara me n’he d’anar, però us prometo que tornaré si em dieu on som.
El jove rodamón: Sou a Vilanova. Tan debò tots els qui passessin no ens miressin amb tant menyspreu. Només amb les vostres paraules heu escalfat el meu cor...és una pena que la meva dona, a qui tant vaig estimar, ja no hi sigui.
El vell rodamón: : Et diré quelcom: marxareu i ens oblidareu. La gent com tu mai no compleix les seves promeses.
Maria no entenia per què li havien ensenyat que era necessari per fer el bé, l’intercanviar amor o donar sense esperar res a canvi. Va deixar als dos vagabunds on eren, prometent tornar aviat.
Van passar dos anys; Maria, des d'aquesta reunió, no era la mateixa i el seu pare n’era molt conscient de la seva gran angoixa i seva gran ira.
Un matí, mentre l’Ofici que es deia a la capella de la família, Maria va anar a veure als seus pares a un salonet blau..
Maria: Pare, Mare, vull parlar amb vosaltres.
Jean: T’escoltem, filla.
Maria: Pare, mare: des que vaig néixer que estic amb vós, que viviu en una zona on tot és meravellós, però jo no sóc feliç.
John: Que no ets feliç, ingrata!
Helen: : Jean, deixa que parli la nostra filla, en nom del nostre amor, la nostra unió.
El marit va remugar, però va deixar que Maria seguís.
Maria: Tots els diumenges anem a l’Ofici, escoltem les lectures, ens diuen que em de compartir, de donar un cop de mà, ser humils, estimar els nostres iguals en l’amistat d’Aristòtil pe`ro vaig veure la misèria. Intento parlar amb vós, però no en voleu saber res. Pare, adoneu-vos-en que amb la nostra conducta no respectem el que escoltem els diumenges. Hi ha una escletxa entre el que diem i el que fem.
Jean: Però ... calla insolent. No ens farem càrrec de tota la misèria que hi ha al nostre ducat! Ells tenen dos braços i dues cames per guanyar el salari que els darà el menjar.
Maria: Pare, us estimo i estimo a la meva mare, però no puc quedar-me a casa i no fer res. Ajudem els pobres, tenim els mitjans, fem-los enviar roba i pa.
Jean: Aquest no és el tema: el nostre camp, la nostra fortuna, la hi devem als meus pares i els de la teva mare. Mai no acceptaré el que em demanes.
Helen: Jean, si m’ho permets, amic meu, crec que jo també diré quelcom. Crec que podem mantenir la nostra filla Maria per aconseguir el que vol, i com acabes de dir, posseeixo la part que va donar la meva família. Donaré a la Maria, la suma de 15 000 escuts. Això és molt poc per alleugerir la pobresa, caldrà fer-ne un bon ús. Espero no t’ofenguis, estimat espòs, però no vull veure la tristesa que puc llegir en els ulls de Maria durant 2 anys.
Així que en pocs dies, Maria va sortir a la carretera portant el pa, la roba i els escuts que la seva mare li havia donat. S'havia negat a permetre que hi hagués homes armats amb ella. Per tal de no cridar l'atenció va posar-se roba vella.
Ella sabia que ell havia fet una promesa, així que va anar a Vilanova, on s'havien trobat els dos vagabunds. En el camí va poder veure que la pobresa estava per tot arreu, no era només en aquesta ciutat que necessitava ajudar els pobres, sinó en tot el ducat, tot i que el seu pare pensava d'una altra manera.
Després de diverses hores de distància, va arribar a Vilanova, i va buscar els vagabunds. Va pensar que seria impossible, tot veient a desenes i desenes de vagabunds deambulant.
Finalment, va anar a la posada on havia passat una nit feia dos anys. Ella va fer el viatge i va esperar tot menjant un bocí de pa. Queia la nit quan va veure a tres vagabunds que arribaren, un dels quals caminava amb dificultat.
Podia reconèixer a aquells que dos anys abans s'havien reunit amb ella.
Maria: Hola senyors, poden recordar-me?
Marie ho dubtava, però tot i així ho preguntà. Inicialment, els vagabunds es va mostrar sorpresos però després va parlar el més vell.
El vell rodamón: Que no ets aquella que feia promeses?
Maria: Jo sóc Maria, però no vinc per fer més promeses, sinó que tinc diners i un projecte. Veniu amb mi a la posada, veig que teniu gana; Menjarem pa i mentre sopeu tindré temps per a explicar la meva idea.
El jove rodamón estava feliç de trobar qui li havia escalfat el cor feia dos anys, de manera que com que el gran no estava fi, va seguir a duent-lo i van anar a l'hostal. Un cop allà, Maria demanà quatre sopes, carn i pa. Tot i que no duia més que el que duia a la bossa, en veure la posada va suposar que alguns escuts més no serien dolents pel bon home que no semblava molt ric.
Maria: He tornat amb escuts; espero que puguem fer roba per als pobres. Sabeu de teixidors que puguin fer-la ràpidament?
El jove rodamón: Senyora meva, no sé si podran fer-ho amb rapidesa, però certament en tenen en estoc. Hi ha molts pobres a Vilanova i com que no venen tant, envien a d’altres ducats.
Maria: Bé, demà aniré a veure alguns teixidors perquè em proporcioni els pantalons, sabates i camises còmodes. Potser podríem construir una fàbrica i per un menor cost obtenir la roba que donarem als pobres. Vosaltres serieu als meus empleats.
En veure l'ancià que estava lluitant per mantenir-se en peu, Maria va resoldre que no seria capaç, així que va reprendre el discurs
Marie: També necessitaré- va dir mirant el vell rodamón- braços per a plegar el que es produeixi. Potser em podries ajudar.
Al dia següent, Maria va anar a un teixidor i va comprar el necessari per a un centenar de vagabunds; va donar la roba correcta als tres homes retrobats i es va dirigir a l’alcalde per tal de comprar una casa antiga que reformaria ella mateixa amb els seus tres amics. Cada dia els duia a menjar a un hostal, ja que havien d’agafar forces per a treballar i ajudar-la en el seu projecte de gran envergadura.
Després de més d’un mes de discussions i negociacions, Maria finalment va obrir una petita fàbrica que podria donar feina a cinc persones.
Maria: Thomas-va dir al jove rodamón- necessitem ovelles per tal d’obtenir pell i llana. Potser hauríem de comprar un camp que produís el nostre teixit.
Thomas: Senyora Maria, és una gran idea. Però pocs seran capaços de respondre a la seva proposta, els animals són cars i es necessita el camp. .
Maria: No et preocupis, aniré a veure a ‘assessor del comte, per a comprar la terra i els animals, per començar.
Thomas: Senyora Maria, no sé qui us ha enviat aquí, però ens heu retornat la nostra dignitat, donant-nos de menjar i un lloc per dormir.
Els temps va passar i Maria va veure, molts i molts mesos després, com s’havia reduït a la meitat el nombre de vagabunds tirats al carrer. Alguns treballaven a la fàbrica, els altres apeixaven els animals, alguns cultivaven el menjar dels animals. A la nit, tothom tenia un salari de 15 a 20 escuts, que no era enorme, però que era suficient per avançar.
El temps va passar, Maria va veure molts, molts mesos després d'haver reduït en més de la meitat el nombre de vagabunds tirats als carrers. Alguns treballaven a la fàbrica, altres van plantejar als animals, alguns tenien cultius per alimentar els animals.
A la nit tothom tenia un sou de 15 a 20 corones, que no era enorme, però que estava segur que s'aixecaria.
Però encara hi havia gent al carrer, i això preocupava a Maria.
Maria: Thomas, menjarem uns dies carn magra, però vull que el diumenge, amb motiu de l’Ofici sagrat, demanar al capellà que faci un anunci, prepara’t per la teva banda, amb pantalons i camises;tants com es puguin produir en els 6 dies que ens queden.
Thomas: Però què voleu fer, Senyora?
Maria: Necessitem que tots els pobres que encara estan als carrers tinguin una mica de roba per quan arribi el hivern; li demanaré al nostre bon sacerdot que anunciï als vagabunds que estiguin presents allà el següent dimecres. Tot i així, necessitaré que alguns recorrin Vilanova per avisar a tots els vagabunds, per què dubto que tots vagin a l’església, tot i que els aniria bé trobar consol en la fe.
Maria va enviar a Thomas a portar el missatge i va demanar l'ajuda d'uns vagabunds joves que estaven involucrats en el seu camp; el blat creixia, bé el podrien deixar 24 hores per arribar a aquells que encara estaven sense el mínim de subsistència .
Diumenge, el pastor va fer l'anunci per al dimecres i un gran nombre de vagabunds es van veure vestits.
Maria estava cansada, però ella sabia que el seu treball no havia acabat, calia aconseguir més diners per a un hospici i calia aconseguir-lo abans del hivern, que començaria en quatre mesos. Ella va decidir tornar al seu domini.
Quan hi va arribar la seva mare va tenir dificultats per a reconèixer-la, ja que ja no era la nena fràgil que havia marxat. Maria havia guardat tota la seva bondat, la seva alegria per viure, el seu desig d’anar amb els altres, però ara era més decidida i més bona negociadora.
Mentre que el seu pare no va dir res, va pensar que percebia quelcom; potser la seva sol•licitud no seria en va.
Maria: Pare, mare, he vist la pobresa, sé que si seguim els ensenyaments de l'Altíssim ho podem encarrilar. Si veiéssiu els antics vagabunds, ara treballen, es renten, van a l’església; no tots són teixidors, però sí molts. Vaig comprar la terra, que ara treballen alguns treballadors i altres coses relacionades amb els animals. No obstant això, podeu imaginar que encara hi ha gent vagant pel carrer, així que vinc a demanar-vos ajuda. Sé que el nostre domini és preciós i que pot millorar la vida dels vagabunds de Vilanova sense privar-nos.
Helen: Filla meva, estic tan feliç de veure't! He demanat cada dia a Déu perquè te’ns tornés a nosaltres. Saps que jo sóc feliç amb el que fas, no dic que estic orgullosa, per què hi hauria pecat d'orgull, però el respecte pel bé que fas al teu voltant, és el meu púlpit.
Jean: Maria, que ja hem donat molt! [...] Jo estava convençut que els vagabunds eren individus vils que no volien treballar, però sembla que vens i em mostres el contrari, així que respondré a la teva petició, però serà la nostra última ajuda, A continuació, t’ajudarà cadascun d'ells.
Maria: Gràcies estimats pares, m'alegro que els vagabunds ja no passin fred o, si més no, tinguin menys fred. Em quedaré amb vos tres dies. Després de tot això tornaré al camí, doncs el hivern arribarà aviat.
Així doncs, Maria va poder tornar al camí de Vilanova amb 20.000 escuts.
Va anar a veure a un fuster, li va demanar que capacités i pagués alguns escuts a uns quants captaires, i ella va fer el mateix per a tots els oficis necessaris per al compliment de les cures pal•liatives. Un total de 80 llits es van instal•lar en dues ales, sis habitacions van ser dissenyades també per donar cabuda a les parelles que tenien un nen petit. Una capella va ser construïda. Així que cada nit es podia oficiar un Sagrat Ofici per a què tothom penses en donar les gràcies a l'Altíssim. Quan va arribar el hivern es va completar el projecte. Els vagabunds que estaven calents i menjaven el pa poc a poc van trobar treball. Quan un vagabund arribava a la ciutat de Vilanova, una mà amiga hi era sense que Maria ho hagués de demanar als vagabunds. Ells sabien que en el camí una persona els havia estès la mà, ara només deixaven de guanyar una mica aquell dia.
La notícia es va estendre ràpidament en el regne, alguns vagabunds continuaven movent-se i Maria va ser cridada a una altra ciutat on la pobresa era particularment freqüent. Una ciutat que era ben al sud i que requeria de llargs dies a la carretera.
Maria va tenir problemes per deixar als que havia informat de la seva missió.
Maria: Thomas, et trobaré a faltar, hem recorregut un llarg camí junts, però els altres em necessiten. Sé que sabràs ajudar, guiar. Si necessito pantalons o camises que t’ho faré saber.
Thomas: Maria, tu saps que la distància serà dolorós, però no et podem, egoistament, amagar a Vilanova. Estarem junts en els Oficis Sagrats mentre orem al Totpoderós per tot el que ens dóna, estem segurs que ens reunirem en una oració sobre l'amistat d'Aristòtil.
El dia de la seva partida tots els vagabunds grans havien anat a acomiadar-la per a què mai els oblidés.
I durant la seva vida,Maria va recórrer tot el regne per a complir quatre demandes de les parròquies que ho necessitaven. Va treballar per a completar el cinquè hospital quan Maria va perdre la vida. Tenia, aleshores, 32 anys.
En 1224 fou canonitzada per tota la feina que va fer pels pobres. Per haver promogut el desenvolupament de la indústria dels teixidors es va convertir en la seva patrona.
El símbol al qual es associada és l'agulla
La relíquia: Un parell de pantalons amb un forat a la cuixa esquerra. Maria s’havia adormit una vegada a l'església de Vilanova després d'un llarg dia de treball. Tenint fred, va acostar-se a les espelmes, i en adormir-se va fer caure els canelobres on s’aguantaven els ciris; No hi va haver danys, però els pantalons de Maria es van cremar una mica. Aquesta relíquia es conserva en l'Església que va prendre el seu nom: Sainte-Marie de la Villeneuve Temple.
Patrona dels teixidors.
Traduït al català per Ignius de Muntaner
|
_________________
|
|
| Revenir en haut de page |
|
|
|
|
Vous ne pouvez pas poster de nouveaux sujets dans ce forum
Vous ne pouvez pas répondre aux sujets dans ce forum
Vous ne pouvez pas éditer vos messages dans ce forum
Vous ne pouvez pas supprimer vos messages dans ce forum
Vous ne pouvez pas voter dans les sondages de ce forum
|
|
FAQ
Rechercher
Liste des Membres
Groupes d'utilisateurs
S'enregistrer
Profil
Se connecter pour vérifier ses messages privés
Connexion
