L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church Index du Forum L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church
Forum RP de l'Eglise Aristotelicienne du jeu en ligne RR
Forum RP for the Aristotelic Church of the RK online game
 
Lien fonctionnel : Le DogmeLien fonctionnel : Le Droit Canon
 FAQFAQ   RechercherRechercher   Liste des MembresListe des Membres   Groupes d'utilisateursGroupes d'utilisateurs   S'enregistrerS'enregistrer 
 ProfilProfil   Se connecter pour vérifier ses messages privésSe connecter pour vérifier ses messages privés   ConnexionConnexion 

Archange Saint Michel (PNJ)

 
Poster un nouveau sujet   Ce sujet est verrouillé; vous ne pouvez pas éditer les messages ou faire de réponses.    L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church Index du Forum -> La Bibliothèque Romaine - The Roman Library - Die Römische Bibliothek - La Biblioteca Romana -> Le Dogme - The Dogma
Voir le sujet précédent :: Voir le sujet suivant  
Auteur Message
jeandalf



Inscrit le: 05 Avr 2006
Messages: 10012
Localisation: RR Bruges et IRL Grace hollogne

MessagePosté le: Lun Déc 04, 2006 12:55 pm    Sujet du message: Archange Saint Michel (PNJ) Répondre en citant

Naissance de Michel

Michel était né dans la ville d’Oanylone, il était le cinquième de dix enfants de Diane et Robin, un couple de chasseur vivant comme beaucoup à cette période pour servir un plus riche qu’eux.
Leur maître, car il fallait bien le nommer ainsi, n’avait pas d’autre but que d’acquérir plus de richesses et de terres qu’il ne pouvait en utiliser.

Cette homme, était connu sous le nom de Maître Satan Sybarite, il avait proclamé posséder les terres jusqu'à deux kilomètres autour de la ville, et tout ceux qui y chassaient ou qui cultivaient la terre devaient lui en reverser la moitié.
On disait de lui qu’il ne s’endormait pas si la journée ne lui avait pas rapportée de quoi remplir deux de ses coffres, l’un de maïs , et l’autre de viande.
Il envoyait ses suppôts collecter toujours plus chez les infortunés qui vivaient sur la bordure de la cité.

La vie de Michel

Michel grandit donc parmi les pauvres d’Oanylone en apprenant par son père l’art de la chasse et du maniement de la lance. De sa mère il apprit à suivre les indices laissés par les animaux qu’il chassait. Il appris également à lire les étoiles pour trouver sa route. Vivre avec ses neufs frères et sœurs lui inculqua le partage et l’amour des autres.

A l’âge de treize ans Michel avait déjà la carrure et la force d’un adulte, aîné des garçons de la famille, c’était souvent lui qui défendait ses frères et soeurs en s’interposant face à ceux qui leurs voulaient des misères. Et bien qu’il n’ait jamais blessé personne, il était craint et respecté par ceux des faubourgs. Très vite on lui demandât d’arbitrer les conflits car on disait de lui qu’il pouvait lire dans le cœur des gens.

Quand il n’y avait pas de preuve pour départager deux personnes, il déposait sa lance sur la tête d’un des deux, et, si la lance restait en équilibre, c’est que la personne disait la vérité, dans le cas contraire il mentait. Mais très vite, il ne devait même plus utiliser sa lance.
Le seul fait d’annoncer qu’on le ferait venir, le coupable renonçait, et les choses se réglaient d’elle même. Certains disaient qu’il avait un pouvoir surnaturel, mais les plus sages savaient de quoi il en retournait.
Pourtant malgré sa grande sagesse et sa dextérité à la lance, il ne pouvait rien contre les suppôts de Maître Satan Sybarite qui devenaient de plus en plus gourmand.

Son père mourut le jour de ses 20 ans, faisant de lui le patriarche car il était l’aîné des garçons. C’est à cette période qu’il reçut la visite de son ami Timothé qui venait lui demander la permission d’épouser Emmelia, sa sœur cadette.
à oanylone, les prêtres avaient abandonné le peuple pour ne s'occuper qu'exclusivement des notables et des plus riches en leurs apportant les faveurs du Très-haut"
Michel se chargea donc d’organiser les fiançailles, et tout le monde fut bien venu.

Ce jour là Simplicius, un des lieutenants du maître Sybarite, était présent et tombât sous le charme de la sœur de Michel. Il revint le lendemain avec ses gardes et exigea qu’Emmelia les suivent pour entrer au service de Satan, mais Michel s’interposa et mit à mal la garde et finalement Simplicius fut à sa merci…
Mais au lieu de le tuer, il prit sa dague et la lui lança en disant : "Si ton œil droit t’attire vers ce qui ne t’es pas destiné, arrache le et brûle le, car mieux vaut qu’une partie de toi périsse, plutôt que d’attirer vers toi la colère de Dieu."
Le lieutenant ne demanda pas son reste et retourna vers son maître. Mais il revint le lendemain avec une plus grande troupe, il arrêta Michel et Timothé qui furent conduit et enfermés dans la prison d’Oanylone.

La destruction d’Oanylone

Le premier jour de captivité fut aussi le premier des sept jours qui entraîneront la destruction de la première cité des hommes.
La foudre s’abattit sur le mur de la prison permettant à Michel et son ami de fuir le chaos, et de rejoindre les leurs.
Michel regroupa autant de monde qu’il put, en leur disant que la punition du Créateur allait être terrible, mais que les justes pourraient vivre une nouvelle vie loin de la cité maudite.
Comme Timothé était pêcheur, il proposa de rejoindre le port pour fuir par le lac. Michel aida ceux qui méritaient de par leurs foi en dieu d’embarquer sur l’esquif. Comme il restait des places, il demanda à son ami de laisser monter des enfants qui s’étaient réfugiés près d’eux.
Des pleutres voulant fuir la ville, plus par peur que pour suivre la volonté de Dieu, tentèrent de prendre l’esquif d’assaut, mais Michel s’interposant, permit à son clan et aux enfants de quitter la ville sans encombres.
Une fois ses Amis en sûreté il resta seul, et six jours durant, il sauva ceux qui pouvaient l’être.
Le septième jour, il restait des gens à sauver mais plus la moindre barque. Comme par miracle deux autres esquifs apparurent, il invita donc ceux qui avaient le cœur pur à monter sur ces navires. Il semblait capable de lire dans les yeux des gens si leur foi était réelle, et il envoyait ceux qu’il jugeait digne sur la première barque et ceux qui fuyaient par peur ou pour sauver leurs richesses sur la seconde. Voyant les 2 navires remplis, il refusa de monter, disant que Dieu avait une mission pour lui et qu’il sentait qu’il devait rester pour sauver d’autres amis.
Arrivé à la sortie de la ville le premier navire se dirigea sans encombre vers le large, alors que le deuxième plus lourd à cause de l’or emporté fut bloqué par les hauts-fonds. Il disparu avec la ville lorsque les grands vents destructeurs vinrent du centre de la Terre, fissurant la terre en de nombreux abysses.

Certains survivant, loin de la ville, racontèrent qu’à ce moment là, alors que la pluie tombait malgré un ciel sans nuage, un arc en ciel venant directement du soleil tomba sur la ville , Michel choisi par Dieu fut ainsi emporté par une nuée céleste, et devint l’un des sept archanges.

première apparition

La première apparition de l’archange est d’ailleurs celle qui fit de lui un ange guerrier alors qu’il n’a jamais fait coulé le sang.

Quelques générations après le jour du jugement et la mort de Michel, deux clans descendant directe de ceux qu’il avait protégés se disputaient car une partie avait construit un temple à Michel, et l’avait même renommé le considérant comme l’égal de dieu car il avait su les sauver. Les autres considéraient le sacrifice de Michel comme un exemple et non comme l’acte qui fait d’un humain un dieu.

Inspiré par l'ombre celui qui s’était déclaré Grand Prêtre d’Anubis vit son pouvoir grandir.(nom qu’il donnèrent à Michel on ne sait trop la raison, il se pourrait que ça soit le nom de son clan mais aucune trace de ce fait n’a été retrouvée en ce jour)Disant recevoir ses informations de son dieu lui-même, le Préla nomma un nouveau-né souverain du peuple car fils d’Anubis et en son nom il gouverna plusieurs année et fit raser le temple dédié à Dieu et déclara que puisque ce dieu n’avait pas su protéger ses fidèles, ceux ci deviendraient ses esclaves. Pour solidifier son pouvoir et faire oublier le vrai Dieu, il repris le nom des archanges pour en faire des dieux à leur tour.

Le patriarche des fidèles implorait dieu chaque jour et malgré ses souffrances le remerciait de ce qu’ils avaient.
Le Seigneur pris pitié et envoya l’archange en personne.
Saint Michel apparu en armure avec une longue lance et un large bouclier et se fit reconnaître de tous, en apparaissant au sommet du temple qui lui était destiné.

Le Grand prêtre l’interpella et lui dit : « Anubis, te voilà enfin es-tu venu remercier tes fidèles et nous récompensé d’avoir tant construit pour toi ? »
Michel de répondre, «non, je suis venu apporter la parole d’espoir de Dieu envers ceux qui ne se sont pas détourné de lui car nombreuses sont les communautés de fidèles qui parcourent le monde en attendant l’arrivée des prophètes qui les réuniront dans l’amour et l’amitié »
Le Grand Prêtre ne le reconnu point et donna l’ordre à ses gardes de prouver l’imposture en massacrant les fidèles du dieu unique. Michel s’interposa et 2 jours durant repoussa les assaillants sans en tuer aucun tout en permettant aux fidèles de fuir vers d’autres terres.

Après les 2 jours de combats les fidèles du grand prêtre étaient soit trop fatigué, soit trop blessé pour poursuivre qui que ce soit et ont vit des ailes pousser dans le dos de l’archange lui permettant de rejoindre les cieux. Le prélat fit exécuter tous les gardes par ses prêtres et dit que ce n’était pas Anubis qui était venu mais un dieu vengeur pour les punir d’avoir laissé en vie les serviteurs du faux dieu unique.

Il y a des variante sur cette légende prétendant que l'Archange était à la tête d'une armée d'ange, d'autre qu'il aurait armé le bras des plus fort des fidèles, et d'autre même qu'il n'a fait qu'inspirer le plus vaillant des serviteurs de Dieu pour mener la révolte et guider son clan à travers le désert. Tous cela n'a que peu d'importances le principal est que c'est l'intervention de Michel et la volonté de Dieu qui permis à ses enfants de fuir vers des terres plus clémente.


La légende du mont saint Michel

La deuxième apparition de l’archange que j’ai trouvé se situe à l'époque où certains Barbares vénèrent des Dieux alcooliques ayant pour seul temple des tavernes et pour seul liturgie la beuverie. A cette époque il existait une communauté de fidèles pourchassée par un barbare du nom de Saathan qui vénérait un Dieu alcoolique exigeant le sacrifice des enfants.

La communauté fuyant vers le Nord se trouva bloquée dans une forêt en bordure de l’océan.
Le patriarche de la communauté demanda à tous les siens de se préparer à se sacrifier dans l’océan pour ne pas tomber aux mains des barbares. Ils se sont alors dirigé vers le point le plus haut de la côte et se sont mis à prier le Seigneur pour qu’il demande à saint Michel de préparer leur venue.

Dieu ne pouvant tolérer de ses enfants mettent fin à leur vie fit savoir au patriarche par l’intermédiaire d’un messager céleste que ce n’était pas à l’enfant de choisir le jour où il rejoindrait son créateur. Il ordonna donc que s’ils l’aiment et avaient foi en lui ils abattraient de grands arbres et feraient une palissade autour du rocher. Une fois fait, ils ferraient un grand festin et allumeraient un feu au sommet du rocher pour que Saathan connaissent leur position.

Ainsi fut fait et sept jours plus tard la palissade finie, le feu fut allumé. Au matin ils virent les troupes de Saathant entourer le rocher et commencer à s’attaquer à la fragile protection du rocher. A l’aide de pierre et de lances, les fidèles se préparaient à se battre puisque tel était la volonté de Dieu. Alors que, à l'endroit même où le feu avait été allumé, un ange vêtu d’une armure et portant une lance et un bouclier apparu… Il ne dit pas un mot mais tous les fidèles surent qui il était.

L’archange Michel lança son arme vers l’horizon qui sembla se lever vers les cieux et avancer vers le rocher comme un mur de chevaux au galop, ce mur emporta tout sur son passage mais ne détruisit par la faible palissade. Les troupes de Saathan furent englouties et quand la mer se retira, elle avait fait du rocher une île entourée de sable mouvant où finissait de s'enfoncer l’armée vaincue par la foi des fidèles.
_________________
Mort à Tastevin le 16 décembre 1455
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé Visiter le site web de l'utilisateur
Sainte Wilgeforte



Inscrit le: 17 Juil 2009
Messages: 6071

MessagePosté le: Mer Mar 31, 2010 4:03 pm    Sujet du message: Répondre en citant

Mikaels födsel

Mikael föddes i staden Oanylone som det femte av tio barn. Hans föräldrar, Diane och Robin var jägare. Liksom så många på den tiden så tjänade de en man som var rikare än de själva. Deras herre, det var så han tilltalades, hade inget annat mål i sitt liv än att förvärva mer mark och rikedomar än han hade användning för.

Denna man, deras herre, gick under namnet Satan Sybarite. Han hade krävt äganderätten för allt land inom två kilometer från staden. De som jagade eller odlade på denna mark behövde ge honom hälften av frukten av sitt arbete som betalning. Det sades att han inte sov förrän dagen hade givit honom tillräckligt för att fylla två kistor, en med majs och en med kött. Han skickade till och med sina hejdukar att samla ännu mer från de olyckliga som bodde på gränsen till staden, i landet han gjort anspråk på.

Mikaels liv

Mikael växte upp bland Oanylones fattiga. Hans far lärde honom hur man jagade och hur man hanterar ett spjut. Hans mor lärde honom hur man följer spåren från de djur som han jagade. Han lärde sig också att följa stjärnorna för att hitta dit han skulle. Genom att bo samman med sina nio syskon lärde han sig konsten att dela och att älska andra.

Vid tretton års ålder hade Mikael redan en fullvuxen mans storlek och styrka. Han var den äldsta pojken i familjen och sålunda föll det ofta på hans lott att skydda sina syskon. Trots att han aldrig skadade någon så var han fruktad och respekterad i hela grannskapet. Så småningom bad man Mikael att lösa alla tvister eftersom det sades att han kunde se rakt in i folks hjärtan.

När det inte fanns några bevis som kunde avgöra mellan två personer, då höll han sitt spjut över huvudet på en av de tvistande. Om spjutet fortsatte vara balanserat så visade det att mannen talade sanning. Om spjutet inte fortsatte vara balanserat så visade det att personen ljög. Emellertid behövde Mikael efter ett tag inte längre sitt spjut. Tillkännagivandet av att spjutet skulle föras in var tillräckligt för att missdådaren skulle erkänna. Somliga påstod att Mikael hade övernaturliga krafter, men de visaste visste varifrån förmågan kom. Emellertid kunde han inte, trots sin visdom och skicklighet med spjutet, göra någonting mot herr Satan Sybarites hejdukar som blev alltmer giriga.

Mikaels far dog samma dag som han nådde tjugo års ålder. Sålunda blev Mikael, som den äldste pojken, familjens patriark. Det var vid denna tidpunkt som han tog emot ett besök från sin vän Timote som kom för att be om tillåtelse att gifta sig med hans yngre syster Emmilia. I Oanylone hade prästen övergivit folket och uteslutande tagit hand om de rika och framstående för att ge dem Den Allsmäktiges gunst. Sålunda åtog sig Mikael uppdraget att ordna med en förlovning.

Många kom till förlovningen, däribland Simplicious, en av herr Sybarites löjtnanter. Simplicious fängslades av Emmilias skönhet. Nästa dag återvände han med sina vakter och beordrade henne att följa dem och ta tjänst hos Satan. Mikael gick emellan och tog hand om Simplicious som slutligen var utlämnad åt hans nåd. Istället för att döda honom så tog Mikael en kniv som han kastade på honom och sa: "Om dina ögon fängslas av det du inte är ämnad att ha, slit då ut dem och bränn dem, ty det är bättre att du lever utan dem än att du ådrar dig Guds vrede." Löjtnanten drog sig tillbaka utan ett ord och återvände till sin herre. Följande dag återvände han med en större trupp och förde bort Mikael och Timote till Oanylones fängelse.

Oanylones ödeläggelse

Deras första dag i fångenskap var också den första av de sju dagar under vilka ödeläggelsen av människornas första stad skulle ske. Blixten slog ned i fängelsets mur och tillät Mikael och Timote att fly kaoset. Mikael samlade så många människor han kunde. Det sades att Skaparens straff skulle bli förfärlig, men att de sanna skulle kunna leva ett nytt liv långt borta från den förbannade staden.

Eftersom Timote var en fiskare så föreslog han att de skulle träffas i hamnen och fly över sjön. Mikael hjälpte dem som, genom sin tro på Gud, förtjänade det, att fly staden med hjälp av skepp. Eftersom det fanns platser kvar så bad Mikael sin vän att ta med alla barn som sökt skydd hos dem. Ynkryggar som ville fly staden snarare av rädsla än av viljan att följa Guds vilja försökte ta skeppen med våld, men Mikael lade sig i och lät skeppen lämna staden utan försening.

När hans vänner reste till säkerheten så stannade han ensam kvar. Under de närmaste sex dagarna räddade han de som kunde räddas. På den sjunde dagen fanns det fortfarande människor att rädda, men bara en liten båt. Genom ett mirakel dök ytterligare en båt upp ur tomma luften och Mikael lät de som hade ett rent hjärta att borda en av dessa båtar. Han verkade kunna läsa i en persons ögon om dennes tro var sann eller ej, med den första båten sände han de som han ansåg vara värdiga den första båten, och de som flydde av fruktan eller för att rädda sina rikedomar fick gå ombord på den andra. När Mikael såg att båda båtarna var fulla vägrade han att gå ombord, han sa att Gud hade ett uppdrag åt honom, och han kände att hans uppdrag var att stanna för att rädda andra vänner. När båtarna anlände vig hamnutloppet färdades den första båten utan besvär mot öppet vatten, den andra båten strandade på det grunda vattnet eftersom den var fylld med tungt guld. Den försvann med staden när de förstörande hårda vindarna kom upp från Jordens centrum och fick marken att rämna.

Somliga överlevande långt borta från staden berättade att då, när regnet föll trots att det inte fanns några moln på himmeln, kom en ljusstråle ned rakt från solen och föll på staden. Mikael, vald av Gud, bars sålunda upp av ett gudomligt moln och blev en av de sju ärkeänglarna.

Första framträdandet

Ärkeängelns första framträdande är säkerligen det som gjort honom till en krigsängel trots att han aldrig själv spillde något blod.

Några generationer efter domen och Mikaels död grälade två klaner, ättlingar från dem som Mikael skyddat, eftersom den ena klanen hade byggt ett tempel tillägnat Mikael. De såg till och med Mikael som Guds jämlike eftersom han hade räddat dem. de andra såg Mikaels offer som ett exempel och inte som en handling som gör en gud av en man.

Den första klanen refererade till Mikael som Anubis, trots att anledningen till detta namn är okänt. Kanske var det deras klans namn, men inget spår av detta har funnits hitintills.

Inspirerad av skuggan, såg han som utnämnde sig själv till Anubis överpräst hur hans makt växte. Han påstod att han fick information direkt från guden, och därigenom utsedde han ett nyfött barn som Anubis son och tog i dennes ställe makten under flera år och rev Guds tempel. Han tillkännagav att Gud inte visste hur han skulle skydda sina troende, och att dessa skulle bli hans slavar. För att befästa sin makt och sudda ut minnet av den sanne Guden tog han ärkeänglarnas namn och gjorde dem till gudar.

De troendes överhuvud bad till Gud varje dag och tackade Honom för vad han hade, trots sina lidanden. Herren kände medlidande för honom och skickade ärkeängeln personligen. Sankt Mikael dök upp vid sitt tempels topp, iförd rustning, med ett långt spjut och en bred sköld. Han kändes genast igen av alla.

Överprästen anropade honom och sa: "Anubis, äntligen har du kommit! Har du kommit för att tacka dina trogna och belöna oss för att vi har byggt ett sådant tempel åt dig?"

Michel svarade: "Nej, jag har kommit för att bringa hoppets ord från Gud till dem som inte har övergivit Honom. Många är de trognas samhällen som reser genom världen i väntan på de profeter som kommer att ena dem i vänskap."

Överprästen förstod inte och beordrade sina vakter att bevisa sin lojalitet genom att massakrera den enda Gudens troende. Mikael hindrade dem genom att under två dagar tvinga tillbaka dem, utan att skada dem, så att de troende fick möjligheten att fly till andra länder.

Efter de två dagarnas drabbningar var de som var lojala mot överprästen antingen alltför trötta eller alltför sårade för att fortsätta. De såg hur vingar slog ut från ärkeängelns rygg och lät honom nå himmeln. Överprästen tillkännagav att det inte var Anubis som hade kommit, utan en hämnande gud som hade kommit för att straffa dem för att de hade låtit den falske gudens tjänare leva.

Det finns en alternativ historia som hävdar att ärkeängeln ledde en armé av änglar. En annan hävdar att han beväpnade de extremt troende. Ytterligare en hävdar att han inte gjorde någonting annat än att inspirera de modigaste av Guds tjänare att göra uppror och visa de troende vägen genom öknen. Huvudsaken är att Mikael och Guds vilja gjorde det möjligt för Hans barn att fly till ett säkert land.

Legenden om det heliga berget Mikael

Ärkeängelns andra framträdande äger rum i en tid när vissa druckna barbariska gudar hade värdshus som tempel och dryckeslag som liturgi. Vid denna tid fanns det en grupp med trogna som förföljdes av en barbar vid namn Saathan. Han tillbad en drucken gud som krävde barnaoffer.

Gruppen flydde mot norr och fångades i en skog vid havet. gruppens patriark beordrade alla att förbereda sig för att offra sig till havet hellre än att falla i barbarernas händer. Därefter flyttade de sig mot det ställe där det var som längst ned till vattnet och bad till Gud så att Sankt Mikael kunde förbereda deras ankomst.

Gud, som inte kan tolerera att hans barn tar livet av sig, meddelade genom en gudomlig budbärare att det var förbjudet för människorna att själva välja när de skulle möta sin skapare. Gud beordrade dem att de om de hyste tro till Honom så skulle de hugga ned stora träd och bygga en palissad runt klippan. När det var gjort så skulle de ha en stor fest och tända ett stort bål på klippan så att Saathan kunde se deras position.

Så gjorde man, och sju dagar senare stod palissaden färdig och ett bål var tänt. På morgonen omringade Saathans krigare klippan och började angripa detta bräckliga skydd. Med stenar och spjut förberedde sig de troende att kämpa eftersom det var Guds vilja. Emellertid så dök plötsligt en ängel upp i bålet. Ängeln var iförd rustning och bar ett spjut och en sköld. Han sa inte ett ord, men alla de troende visste vem han var.

Då slungade Mikael sitt spjut mot havet. Horisonten tycktes resa sig mot himmeln och närma sig klippan som en mur av galopperande hästar. Muren bar med sig allt i sin väg, men förstörde inte den svaga palissaden. Den flödande muren uppslukade Saathans krigare, och när havet drog sig tillbaka så hade det gjort klippan till en ö i ett hav av kvicksand som höll på att sluka resterna av armén som hade besegrats av de troendes tro.
_________________
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé
mirceadino
Cardinal
Cardinal


Inscrit le: 09 Déc 2009
Messages: 2118
Localisation: 1 High Street, Solar Paradise (since 22.11.1461)

MessagePosté le: Jeu Mar 03, 2011 6:29 pm    Sujet du message: Répondre en citant

Citation:
Hagiografia de l’Arcàngel Sant Miquel
(Arcàngel de la justícia, oposat a Satan, Príncep-Dimoni de l’enveja)


Naixement de Miquel

Miquel va néixer a la ciutat d’Oanilònia, era el cinquè dels deu fills de Diana i Robin, una parella de caçadors que vivia, com molts en aquell període, per a servir a algú més ric que ells.
El seu mestre, per què podia anomenar-lo així, no tenia més objectius que adquirir més riqueses i terres que no usaria mai.

Aquest home, que era conegut amb l’horrible nom de Mestre Satan Sybarita, havia afirmat posseir terres fins a dos quilòmetres al voltant de la ciutat, i tot els caçaven allà o els que cultivaven la terra havien de donar-li la meitat.
D’ell se’n deia que no dormia fins que el dia ni li donés el benefici que pogués omplir dos dels seus cofres, un d’ells de dacsa, l’altre de carn. Enviava els seus esbirros a cobrar més als desgraciats que vivien al llindar de la ciutat.

La Vida de Miquel

Miquel va créixer rodejat pels pobres d’Oanilònia mentre aprenia del seu pare l’art de la cacera i l’ús de la llança. També va aprendre, de la seva mare, a seguir les petjades que deixaven els animals que caçava. A més a més, va aprendre a llegir i a interpretar els estels per a trobar el camí de tornada. Viure amb els seus germans i germanes va ensenyar-li a repartir i a sentir amor cap a la resta.

Quan tenia tretze anys, Miquel ja tenia l’esquena i la força d’un adult, essent el més gran dels nois de la família. Tot sovint era ell que defensava els seus germans i germanes dels qui volien les seves misèries. I encara que mai va fer mal a ningú, era temut i respectat als suburbis. Aviat van demanar-li que arbitrés els conflictes, puix que hom deia que ell podia llegir el cor de la gent.

Quan no hi havia proves suficients per a desempatar dues persones, dipositava la llança al cap de cada un dels dos, i si la llança quedava en equilibri, significava que aquella persona deia la veritat, mentre que en cas contrari significava que mentia. Aviat ja no va caler usar la llança: el sol fet d’anunciar que Miquel vindria feia renunciar els culpables i les coses s’arreglaven per si soles. Alguns deien que tenia un poder sobrenatural, però els més savis sabien d’on procedia això.
No obstant això, encara que tingués saviesa i manya amb la llança, no podia fer res contra els esbirros del Mestre Satan Sybarita, que cada cop es tornaven més ambiciosos.

El seu pare va morir quan Miquel tenia vint anys, fent que es convertís en patriarca, puix que era el fill gran. En aquell temps, va rebre la visita del seu amic Timoteu, que venia a demanar-li permís per a casar-se amb Emilia, la seva germana menor.
A Oanilònia, els sacerdots havien abandonat el poble per a ocupar-se únicament i exclusiva de la gen notable i dels més rics aportant favors de l’Altíssim. Miquel es va encarregar, aleshores, d’organitzar les bandes i tot el poble fou benvingut.

Aquell dia, Simplicius, un dels tinents del Mestre Sybarita, estava present i va caure sota l’encant de la germana de Miquel. Va tornar al dia següent amb els seus guàrdies i va exigir a Emilia que la seguís per a entrar al servei de Satan, però Miquel s’interposà i va deixar en un estat llastimós a la seva guàrdia, tot deixant a Simplicius a la seva voluntat...

Però en lloc de matar-lo, va prendre la seva daga i se la va llençar, tot dient:
- Si el teu ull dret t’atrau a allò que no és teu, arrenca-te’l i crema’l, per què més val que pereixi una part teva que atraure cap a tu la Còlera de Déu.
El tinent no va demanar que l’arrestessin i va tornar amb el seu Mestre. Però al dia següent, amb una tropa més gran, va detenir a Miquel i a Timoteu; van seru conduits i tancats a la presó d’Oanilònia.


La Destrucció d’Oanilonia

El primer dia de captivitat també va ser el primer dels set dies que van provocar la destrucció de la primera ciutat de l’home.
Un llamp va caure sobre la paret de la presó, la qual cosa va permetre a Miquel i al seu amic evitar el caos i reunir-se amb els seus.
Va ajuntar tanta gent com pogué, dient-los que el Càstig del Creador seria terrible, però que les persones justes podrien viure una nova vida lluny de la ciutat maleïda.
Com que Timoteu era pescador, va proposar reunir-se al port per a fugir a través del llac. Miquel va ajudar a tots aquells que, per la seva fe en Déu, ho mereixien a pujar a l’embarcació. Com que encara restaven alguns llocs lliures, va demanar al seu amic que deixés pujar a uns nens que s’havien refugiat a prop seu.
Uns covards, que volien fugir de la ciutat, més per por que per seguir la voluntat de Déu, van intentar assaltar l’embarcació, però Miquel s’interposà, permetent al seu clan i els nens marxar de la ciutat.

Un cop els seus amics es van resguardar, es va quedar sol i, durant els sis dies següents, va salvar els qui podien ser rescatats.

El setè dia, encara quedava gent per salvar però el vaixell era petit. Miraculosament, dues embarcacions més van aparèixer. Va convidar els qui tenien el cor pur a pujar sobre les barques. Semblava capaç de llegir a la mirada de la gent si la seva fe era real, i enviava aquells que ell considerava dignes a la primera barca i, als qui fugien per por o per a salvar les seves riqueses, a la segona. Veient les dues barques plenes, es va negar a pujar, dient que Déu tenia una missió per a ell i que sentia que havia de quedar-se a rescatar a la resta dels seus amics.
arribant a la sortida de la ciutat, el primer vaixell es va dirigir sense problemes cap a alta mar, mentre que el segon, am més pes per culpa de l’or que duien, va restar barat amb la baixa mar. Desaparegué amb la ciutat quan els grans vents destructors van venir del centre de la Terra, esquerdant la terra en nombrosos abismes.
Alguns dels que van sobreviure, lluny de la ciutat, van explicar que aquell moment, mentre la pluja queia tot i que el cel no tenia núvols, un arc de Sant Martí que venia directament del Sol havia caigut enmig de la ciutat. Miquel fou escollit per Déu per a ser dut allà en un núvol celestial, i es va convertir en un dels set arcàngels.


Primera aparició

La primera aparició de l’Arcàngel és, en realitat, la que va fer d’ell un guerrer que mai vessava sang.

Algunes generacions després del dia del Judici i de la Mort de Miquel, dos clans descendents directes d’aquells als qui havia protegir, es barallaven entre si per què una part havia construït un temple a Miquel i l’havien tornat a batejar considerant-lo com si fos igual a Déu, puix que els havia salvat. La resta considerava el sacrifici de Miquel com un exemple i no com l’acte que fa d’un humà un déu.

Inspirat per l’obscuritat, el que s’havia declarat Gran Sacerdot d’Anubis (nom que hom va posar a Miquel, no se sap el motiu. Podria ser que fos el nom del seu clan, però cap rastre d’aquest fet ha estat trobat avui en dia). Dient que rebia informació directa del mateix Déu, el Prelat va nomenar a un nounat sobirà del poble per ser fill d’Anubis i en nom seu va controlar durant anys el poder i va destruir el temple dedicat a Déu dient que aquest no havia sabut protegir els fidels, i que els havia convertit en els seus esclaus. Per a solidificar el seu poder i fer oblidar al Déu vertader, va recollir els noms dels Arcàngels per a convertir-los en déus.

El patriarca dels fidels implorava a Déu cada dia, i a pesar del seu patiment, agraïa a Déu el que tenia.
Nostre Senyor se’n va compadir i va enviar l’Arcàngel en persona.
Sant Miquel va aparèixer amb una armadura, una llarga llança i un escut ample i va donar-se a conèixer a tots, apareixent al cim del temple que li havia estat dedicat.

El gran sacerdot va implorar-lo i digué:
- Anubis, finalment, has vingut per agrair als teus fidels i recompensar-nos per haver construït tant per a tu?
I Miquel va respondre:
- No, he vingut per aportar-vos la paraula de Déu cap aquells que no s’han girat contra Ell, per què nombroses són les comunitats de fidels que recorren el món esperant l’arribada dels profetes que les reuniran en l’amor i l’amistat..
El Gran Sacerdot no el va reconèixer i va donar l’ordre, als seus guàrdies, de provar l’engany massacrant els fidels de l’únic Déu. Miquel s’hi interposà i, durant dos dies, va repel•lir els agressors sense matar-ne cap, permetent als fidels fugir cap a altres terres.
Després de dos dies de combats, els fidels del Gran Sacerdot estaven massa cansats, massa ferits, per a poder perseguir a qualsevulla persona i van veure com creixien unes ales a l’espatlla de l’Arcàngel que li van permetre reunir-se amb el cel. El Prelat va fer executar a tots els guàrdies pels seus sacerdots, tot dient que no era Aubis qui els havia anat a veure, ans un déu venjatiu que havia anat a castigar-los per haver deixat en vida als servidors de l’únic déu fals.

Hi ha diverses versions sobre aquesta llegenda, que explica que l’Arcàngel estava al capdavant d’un exèrcit d’àngels; una altra versió narra que havia armat el braç de la majoria de fidels; finalment, una altra versió contava que el només havia inspirat al més valent dels serfs de Déu per a dur a terme una rebel•lió i guiar el seu clan a través del desert. Totes aquestes versions tenen poca importància: el més important és que la intervenció de Miquel i la voluntat de Déu van permetre a Llurs Fills fugir a terres més generoses.


La llegenda del mont de Sant Miquel

La segona aparició de l’Arcàngel que hom va trobar se situa a l’època en que certs bàrbars veneraven a déus alcohòlics que tenien com a temple les tavernes i com a litúrgia l’ebrietat. En aquella època, existia una comunitat de fidels perseguida per un bàrbar el nom del qual era Saathan, que venerava un déu alcohòlic que exigia el sacrifici de nens.

La comunitat, que fugia cap al nord, es va trobar atrapada en un bosc al costat de l’oceà. El patriarca de la comunitat va demanar a tots els seus que es preparessin per a sacrificar-se a l’oceà per no caure en mans bàrbares. Aleshores es van dirigir al punt més alt de la costa i es van posar a pregar al Senyor per a que Sant Miquel prepares l’arribada de les seves ànimes.

Déu no podia tolerar que Llurs Fills posessin fi a la seva vida, i va donar a conèixer al patriarca, mitjançant un missatger celestial, que un Fill Seu no podia escollir el dia en que es reunirien amb el seu Creador. Va ordenar, doncs, que si l’amaven i tenien fe en Ell, talessin grans arbres i fessin una estacada al voltant del penya-segat. Un cop fet això, que fessin un gran festí i encenguessin un foc al cim del penya-segat per a que Saathan conegués la seva posició.

Així va ser fet, i set dies més tard, amb l’estacada acabada i el foc encès, al matí, van veure les tropes de Saathan rodejar el penya-segat i començar a atacar la fràgil protecció del lloc. Amb l’ajuda de pedres i llances, els fidels es van preparar per a lluitar, ja que aquesta era la voluntat de Déu. Mentre que, en el mateix lloc on el foc s’havia encès, un àngel vestit amb una armadura i una llança i un escut va aparèixer-se. No va dir res, però tots els fidels sabien qui era.
L’Arcàngel Miquel va llençar la seva arma cap a l’horitzó, que semblava aixecar-se vers el cel i avançar cap al penya-segat com una paret de cavalls al galop. Aquesta paret es va endur tot el que va trobar al seu camí, però no va destruir la dèbil estacada. Les tropes de Saathan van ser engolides i quan el mar es va retirar, havia fet del penya-segat una illa rodejada de sorra movedissa on acabava d’enfonsar-se l’exèrcit vençut per la fe dels fidels.

Traduït per Ignius
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé
Marco_Castello



Inscrit le: 21 Avr 2011
Messages: 1807

MessagePosté le: Dim Juin 26, 2011 5:05 pm    Sujet du message: Répondre en citant

Citation:
Agiografia di San Michele Arcangelo


Nascita di Michele

Michele era nato nella città di Oanilonia, era il quinto dei dieci figli di Diana e Robin, una coppia di cacciatori che viveva, come molti a quel tempo, per servire uno più ricco di loro.
Il loro maestro, perché bisognava chiamarlo così, non aveva altro scopo che acquisire più ricchezze e terre di quante ne potesse utilizzare.

Quest’uomo, conosciuto con il nome di Maestro Satana Sibarita, aveva proclamato di possedere le terre nel raggio di due chilometri intorno alla città e tutti coloro che ci cacciavano o che le coltivavano dovevano versargli la metà dei prodotti.
Si diceva che non si addormentasse se la giornata non gli aveva dato di che riempire due dei suoi bauli, uno di mais, l’altro di carne.
Inviava i suoi sottoposti a raccogliere sempre di più dagli sfortunati che vivevano ai confini della città.

La vita di Michele

Michele crebbe dunque tra i poveri di Oanilonia apprendendo da suo padre l’arte della caccia e dell’uso della lancia. Da sua madre imparò a seguire le tracce lasciate dagli animali che cacciava. Imparò anche a leggere le stelle per trovare la strada. Vivere con i suoi nove fratelli e sorelle gli insegnò la condivisione e l’amore per gli altri.

All’età di tredici anni Michele aveva già le spalle e la forza di un adulto, primogenito della famiglia, era spesso lui che difendeva i suoi fratelli e le sue sorelle mettendosi tra loro e chi li infastidiva. Nonostante non avesse mai picchiato nessuno, era temuto e rispettato dagli abitanti dei sobborghi. Molto presto gli fu chiesto di dirimere le dispute perché si diceva che potesse leggere nel cuore della gente.

Quando non aveva prove per assegnare la vittoria, deponeva la sua lancia sulla testa di una delle due persone e, se la lancia restava in equilibrio, quella persona diceva la verità, nel caso contrario mentiva.
Ma molto presto non ebbe nemmeno più bisogno di usare la lancia.
Al solo sentire che lo si sarebbe fatto venire, il colpevole rinunciava e le cose si sistemavano da sole.
Alcuni dicevano che aveva un potere sovrannaturale, ma i più saggi sapevano di che cosa si trattasse.
Eppure malgrado la su grande saggezza e la sua destrezza con la lancia non poteva fare niente contro i seguaci di Satana che diventavano sempre più avidi.

Suo padre morì il giorno del suo ventesimo compleanno, rendendolo capofamiglia, poiché era il maggiore dei figli. Fu allora che ricevette la visita del suo amico Timoteo che gli aveva chiesto la mano di Emmelia, sua sorella minore.
A Oanilonia i preti avevano abbandonato il popolo per occuparsi esclusivamente dei notabili e dei più ricchi, riservando loro i favori dell’Altissimo.
Michele si fece carico dell’organizzazione del fidanzamento e tutti furono i benvenuti.

Quel giorno Simplicio, uno dei luogotenenti di Maestro Sibarita, era presente e cedette al fascino della sorella di Michele. Tornò il giorno successivo con le sue guardie e ordinò che Emmelia li seguisse per entrare al servizio di Satana, ma Michele si frappose, sgominò le guardie e finalmente Simplicio fu alla sua mercé…
Ma invece di ucciderlo, prese la sua spada e gliela lanciò dicendo .” Se il tuo occhio destro ti porta verso ciò che non ti è destinato strappalo e brucialo, perché è meglio che una parte di te muoia piuttosto che attiri su di te la collera di Dio”.
Il luogotenente fuggì e tornò dal suo maestro. Ma tornò il giorno successivo con una truppa più grande, arrestò Michele e Timoteo che furono condotti alla prigione di Oanilonia e lì rinchiusi.

La distruzione di Oanilonia

Il primo giorno di prigionia fu anche il primo dei sette giorni che portarono alla distruzione della prima città degli uomini.
Un fulmine si abbatté sul muro della prigione, permettendo a Michele ed al suo amico di fuggire il caos e di riunirsi ai loro cari.
Michele riunì più persone possibili, dicendo loro che la punizione di Dio sarebbe stata terribile, ma che i giusti avrebbero potuto vivere una nuova vita lontano dalla città maledetta.
Poiché Timoteo era pescatore, propose di ritrovarsi al porto per fuggire attraverso il lago. Michele aiutò coloro che per la loro fede in Dio meritavano di imbarcarsi. Poiché restavano dei posti, chiese al suo amico di lasciare salire dei bambini che si erano rifugiati presso di loro.
Dei codardi che volevano fuggire dalla città, più per paura che per seguire la volontà di Dio, tentarono di assaltare la barca, ma Michele si mise in mezzo, permettendo a suoi ed ai bambini di lasciare la città senza intoppi.
Quando i suoi amici furono al sicuro, egli restò solo e per sei giorni salvò coloro che potevano essere salvati.
Il settimo giorno c’erano ancora persone da salvare ma nessuna barca. Come per miracolo apparvero altre due imbarcazioni, egli invitò dunque coloro che avevano il cuore puro a salire su queste barche. Sembrava capace di leggere nel cuore della gente se la loro fede era reale e inviava sulla prima barca coloro che giudicava degni e sulla seconda coloro che fuggivano per paura o per salvare le proprie ricchezze. Vedendo le due imbarcazioni piene, si rifiutò di salire, dicendo che Dio aveva una missione per lui e che sentiva di dover restare per salvare altri amici. Arrivata all’uscita della città la prima barca prese senza intoppi il largo, mentre la seconda più pesante per l’oro portato fu bloccata dai fondali bassi. Egli disparve con la città mentre forti venti distruttori che soffiavano da centro della Terra spaccarono la terra in numerosi abissi.

Alcuni sopravvissuti, lontani dalla città, raccontarono che in quel momento, mente la pioggia cadeva malgrado il cielo senza nuvole, un arcobaleno che veniva direttamente dal sole cadde sulla città, Michele scelto da Dio fu così trasportato da un nembo celeste e divenne uno dei sette arcangeli.

La prima apparizione

La prima apparizione dell’arcangelo è d’altronde quella che fece di lui un angelo guerriero sebbene non avesse mai fatto colare una goccia di sangue.

Qualche generazione dopo il giorno del giudizio e la morte di Michele, due gruppi discendenti diretti di coloro che egli aveva protetto discutevano perché una parte aveva costruito un tempio a Michele e l’avevano chiamato con un altro nome, considerandolo come pari di dio, perché aveva saputo salvarli. Gli altri consideravano il sacrificio di Michele come un esempio e non come l’atto che fa di un uomo un dio.

Ispirato dall’ombra colui che si era dichiarato Gran Sacerdote di Anubi (nome che aveva dato a Michele, non è chiaro per quale ragione, è possibile che fosse il nome del suo gruppo, ma non è stata finora ritrovata alcuna prova di ciò) vide crescere il suo potere.
Dicendo di ricevere le sue informazioni dal duo stesso dio, il Sacerdote nominò un neonato re del popolo, perché figlio di Anubi, e governò in sua vece per molti anni, fece radere al suolo il tempio dedicato a Dio e dichiarò che, poiché questo dio non aveva saputo proteggere i suoi fedeli, questi sarebbero diventati suoi schiavi. Per rafforzare il suo potere e far dimenticare il vero dio, riprese il nome degli arcangeli per farne a loro volta degli dei.

Il patriarca dei fedeli pregava ogni giorno dio e, malgrado le loro sofferenze, lo ringraziava per ciò che avevano.
Il Signore si impietosì ed inviò l’arcangelo in persona.
San Michele apparve in armatura, con una lunga lancia ed un grande scudo e si fece riconoscere da tutti, apparendo alla sommità del tempio che gli era destinato.

Il Gran Sacerdote lo interpellò e gli disse: “Anubi, eccoti finalmente; sei venuto a ringraziare i tuoi fedeli e a ricompensarci per aver tanto costruito per te?”
Michele di risposta: “ No, sono venuto a portare le parole di speranza di Dio verso coloro che non si sono allontanati da lui perché numerose sono le comunità di fedeli che percorrono il mondo in attesa dei profeti che li riuniranno nell’amore e nell’amicizia.”
Il Gran Sacerdote non lo riconobbe più ed ordinò alle sue guardie di smascherare l’inganno massacrando i fedeli del dio unico. Michele si frappose e per due giorni respinse gli assalitori, senza ucciderne alcuno, permettendo ai fedeli di fuggire verso altre terre.

Dopo due giorni di combattimento i fedeli del Gran Sacerdote erano sia troppo stanchi sia troppo feriti per proseguire e videro delle ali spuntare sulla schiena dell’arcangelo permettendogli di ricongiungersi ai cieli. Il Sacerdote fece uccidere tutte le guardie dai suoi preti e disse che non era stato Anubi a venire, ma un dio vendicatore, per punirli per aver lasciato in vita i servitori del falso unico dio.

Ci sono diverse varianti di questa leggenda che sostengono che l’Arcangelo era alla testa di un’armata d’angeli, un’altra che avrebbe armato le braccia dei più forti tra i fedeli, un’altra ancora che egli non aveva fatto altro che ispirare il più valoroso tra i servitori di Dio per guidare la rivolta e condurre i suoi attraverso il deserto. Tutto ciò ha poca importanza, l’essenziale è che furono l’intervento di Michele e la volontà di Dio che permisero ai loro figli di fuggire verso terre più accoglienti.

La leggenda di monte san Michele (mont saint Michel)

La seconda apparizione dell’arcangelo che ho trovato accadde nell’epoca in cui alcuni Barbari veneravano degli dei alcolici, avendo per solo tempio la taverna e per sola liturgia la bevuta. Il quel periodo esisteva una comunità di fedeli perseguitata da un barbaro di nome Saathan che venerava un Dio alcolico che esigeva sacrifici di bambini.

La comunità in fuga verso il Nord si trovò bloccata in una foresta in riva all’oceano.
Il patriarca della comunità disse a tutti i suoi di prepararsi a sacrificarsi nell’oceano per non cadere nelle mani dei barbari. Si diressero allora verso il punto più alto della costa e si misero a pregare il Signore affinché chiedesse a san Michele di preparare la loro venuta.

Dio, che non poteva tollerare che dei suoi figli mettessero fine alla propria vita, fece sapere al patriarca tramite un messaggero celeste che non stava al figlio scegliere il giorno in cui si sarebbe ricongiunto al suo creatore. Ordinò dunque, se l’amavano ed avevano fede in lui, di abbattere dei grandi alberi e fare una palizzata intorno alla roccia. Una volta fatto, prepararono un grande banchetto e accesero un fuoco sulla sommità della roccia affinché Saathan conoscesse la loro posizione.

Così fu fatto e sette giorni più tardi la palizzata fu completata e il fuoco acceso. La mattina videro le truppe di Saathan accerchiare la roccia ed attaccare la fragile protezione. Con l’aiuto di pietre e di lance, i fedeli si preparavano a battersi, poiché tale era la volontà di Dio. Allorché, nel luogo stesso in cui era stato acceso il fuoco, un angelo vestito di un’armatura e armato di lancia e scudo apparve… Non disse una parola, ma tutti i fedeli sapevano che fosse.

L'arcangelo Michele lanciò la sua arma verso l’orizzonte che sembrò levarsi verso il cielo e avanzare verso la rocca come un muro di cavalli al galoppo, questo muro travolse tutto ciò che si trovava sul suo passaggio ma non distrusse la fragile palizzata. Le truppe di Saathan furono inghiottite e quando il mare si ritirò aveva fatto della roccia un’isola circondata di sabbia mobile dove finiva di sprofondare l’armata vinta dalla forza dei fedeli.

_________________
[/url]
Ex. Juge Royal|Arch. Em.de Malines |[url=http://abbaye-thomiste.forumactif.org/]Thomiste
| Comte de Corinthe et Baron de La Vostice (Achaïe), Vicomte de Bailleul (France)
- MORT DÉFINITIVEMENT CETTE FOIS
Récipiendaire du Grand Chrisme d'Or
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé
Ignius



Inscrit le: 17 Nov 2010
Messages: 3429
Localisation: Catalunya

MessagePosté le: Mer Nov 30, 2011 1:55 pm    Sujet du message: Répondre en citant

Hagiografía del Arcángel San Miguel



Nacimiento de Miguel

Miguel nació en la ciudad de Oanilonia, era el quinto de los diez hijos de Diana y Robin, una pareja de cazadores que vivía, como muchos en este período, para servir a alguien más rico que ellos.
Su maestro, porque había que llamarle así, no tenía más objetivos que adquirir más riquezas y tierras que no podía utilizar.

Este hombre, que era conocido bajo el nombre de Maestro Satanás Sybarite, había afirmado poseer tierras hasta dos kilómetros alrededor de la ciudad, y todo los que cazaban allí o los que cultivaban la tierra debían darle la mitad.
Se decía que él no dormía hasta que el día no le diese un beneficio que pudiera llenar dos de sus cofres, uno de esos cofres de maíz, y el otro de carne.
Enviaba a sus secuaces a cobrar más a los desafortunados que vivían en el borde de la ciudad.


La Vida de Miguel

Miguel creció entre los pobres de Oanilonia aprendiendo de su padre el arte de la caza y el manejo de la lanza. De su madre aprendió a seguir las huellas dejadas por los animales que cazaba. Aprendió también a leer e interpretar las estrellas para encontrar el camino. Vivir con sus hermanos y hermanas le enseñó a repartir y el amor de los demás.

A los trece años, Miguel ya tenía la espalda y la fuerza de un adulto, el mayor de los chicos de la familia. A menudo era él quien defendía a sus hermanos y hermanas interponiéndose frente a los que querían sus miserias. Y aunque jamás hirió a nadie, fue temido y respetado por los suburbios. Muy pronto le pidieron arbitrar los conflictos porque se decía de él que podía leer el corazón de la gente.

Cuando no había pruebas para desempatar a dos personas, depositaba su lanza en la cabeza de uno de los dos, y, si la lanza se quedaba en equilibrio, significaba que la persona decía la verdad, en caso contrario, mentía. Pero muy pronto, no hizo falta utilizar más su lanza.
El sólo hecho de anunciar que Miguel vendría, el culpable renunciaba, y las cosas se arreglaban por sí mismas. Algunos decían que tenía un poder sobrenatural, pero los más sabios sabían de dónde procedía esto.
Sin embargo, a pesar de su gran sabiduría y su destreza en la lanza, no podía hacer nada contra los secuaces del Maestro Satanás Sybarite, que cada vez se volvían más golosos.

Su padre murió cuando Miguel tenía 20 años, convirtiéndose en patriarca porque era el hijo mayor de los chicos. Es en este tiempo recibió la visita de su amigo Timoteo que venía a pedirle el permiso para casarse con Emilia, su hermana menor.
En Oanilonia, los sacerdotes habían abandonado el pueblo para ocuparse sólo y exclusivamente de la gente notable y de los más ricos aportando los favores del Altísimo.
Miguel se encargó entonces de organizar los bandos, y todo el mundo fue bienvenido.

Este día, Simplicius, uno de los tenientes del Maestro Sybarite, estaba presente y cayó bajo el encanto de la hermana de Miguel. Volvió el día siguiente con sus guardias y exigió a Emilia que los siguiera para entrar al servicio de Satanás, pero Miguel se interpuso y dejó en un estado lastimoso a su guardia y finalmente Simplicius quedó a su merced...
Pero en lugar de matarlo, tomó su daga y se la lanzó diciendo: "Si tu ojo derecho te atrae hacia lo que no te es destinado, arráncatelo y quémalo, porque más vale que una parte de ti perezca, que atraer hacia ti la cólera de Dios."
El teniente no pidió su arresto y regresó con su Maestro. Pero al día siguiente con una tropa más grande, detuvo a Miguel y Timoteo; que fueron conducidos y encerrados en la prisión de Oanilonia.


La Destrucción de Oanilonia

El primer día de cautividad fue también el primero de los siete días que provocarán la destrucción de la primera ciudad de los hombres.
Un rayo cayó sobre la pared de la prisión que permitió a Miguel y a su amigo evitar el caos, y reunirse con los suyos.
Miguel reagrupó a tanta gente como pudo, diciéndoles que el castigo del Creador iba a ser terrible, pero que las personas justas podrían vivir una nueva vida lejos de la ciudad maldita.
Como Timoteo era pescador, propuso reunirse en el puerto para huir a través del lago. Miguel ayudó a los que merecían, por su fe en Dios, embarcar sobre el esquife. Como quedaban unos sitios libres, le pidió a su amigo dejar subir a unos niños que se habían refugiado cerca de ellos.
Unos cobardes que querían evitar la ciudad, más por miedo que por seguir la voluntad de Dios, intentaron asaltar el esquife, pero Miguel se interpuso, permitiendo a su clan y a los niños irse de la ciudad sin saturarse.

Una vez sus amigos estaban seguros, se quedó solo, y durante los seis días, salvó a los que podían ser rescatados.
El séptimo día, quedaba gente para salvar pero el barco era pequeño. Milagrosamente, otros dos esquifes aparecieron. Invitó a los que tenían el corazón puro a subir sobre estas barcas. Parecía capaz de leer en los ojos de la gente si su fe era real, y enviaba a aquellos a los que consideraba dignos a la primera barca y los que huían por miedo o para salvar sus riquezas a la segunda barca. Viendo los 2 barcos llenos, se negó a subir, diciendo que Dios tenía una misión para él y que sentía que debía quedarse para salvar a otros amigos.
Llegando a la salida de la ciudad el primer barco se dirigió sin saturación hacia alta mar, mientras que el segundo, más pesado a causa del oro que llevaban estuvo bloqueado en la baja mar. Desapareció con la ciudad cuando los grandes vientos destructores vinieron del centro de la Tierra, agrietando la tierra en numerosos abismos.

Algunos que sobrevivieron, lejos de la ciudad, contaron que en este momento, mientras que la lluvia caía a pesar de un cielo sin nubes, un arco iris que directamente venía del sol había caído sobre la ciudad. Miguel fue escogido por Dios para ser llevado así por un nubarrón celeste, y se convirtió en uno de los siete arcángeles.


Primera aparición

La primera aparición del Arcángel es, en realidad, la que hizo de él un ángel guerrero que jamás derramaba sangre.

Algunas generaciones después del día del juicio y de la muerte de Miguel, dos clanes descendientes directos de aquellos a los que él había protegido, se peleaban entre sí porque una parte le había construido un templo a Miguel, y hasta lo había renombrado considerándolo como igual a Dios porque había sabido salvarlos. Los otros consideraban el sacrificio de Miguel como un ejemplo y no como el acto que hace de un humano un dios.

Inspirado por la oscuridad, el que se había declarado Gran Sacerdote de Anubis vio cómo aumentaba su poder (nombre que le dieron a Miguel, no se sabe demasiado la razón, podría ser que fuese el nombre de su clan, pero ningún rastro de este hecho ha sido encontrado hoy en día). Diciendo recibir informaciones del mismo Dios, el Prelado nombró a un recién nacido soberano del pueblo por ser hijo de Anubis y en su nombre controló varios años e hizo derribar el templo dedicado a Dios y declaró que ya que este dios no había sabido proteger a sus fieles, éstos se convertirían en sus esclavos. Para solidificar su poder y hacer olvidar al verdadero Dios, él recogió los nombres de los Arcángeles para convertirlos en dioses a su vez.

El patriarca de los fieles imploraba a dios cada día y, a pesar de sus sufrimientos, éstos le agradecían por lo que tenían.
El Señor sintió lástima y envió al Arcángel en persona.
San Miguel apareció en armadura con una lanza larga y un escudo ancho y se dio a conocer a todos, apareciendo en la cumbre del templo que le fue destinado.

El Gran Sacerdote le imploró y le dijo: « Anubis, por fin, ¿viniste para agradecer a tus fieles y recompensarnos por haber construido tanto para ti? »
Miguel le respondió, « No, vine para aportar la palabra de esperanza de Dios hacia aquellos que no se volvieron contra Él, porque numerosas son las comunidades de fieles que recorren el mundo esperando la llegada de los profetas que las reunirán en el amor y la amistad »
El Gran Sacerdote no le reconoció y dio la orden a sus guardias de probar el engaño masacrando a los fieles del único Dios. Miguel se interpuso y durante 2 días rechazó a los agresores sin matar a ninguno de ellos, permitiéndoles a los fieles huir hacia otras tierras.

Después de los 2 días de combates los fieles del Gran Sacerdote estaban demasiado cansados, demasiado heridos para perseguir a quienquiera que sea, y vieron alas crecerle en la espalda del Arcángel que le permitieron reunirse con los cielos. El Prelado hizo ejecutar a todos los guardias por sus sacerdotes y diciendo que no era Anubis quien había venido, sino un dios vengador para castigarles por haber dejado en vida a los servidores del único dios falso.

Hay varias versiones sobre esta leyenda, que cuentan que el Arcángel estaba en la cabeza de un ejército de ángeles, otra versión cuenta que había armado el brazo de la mayoría de los fieles, y otra que sólo inspiró al más valiente de los siervos de Dios para llevar la rebelión y guiar su clan a través del desierto. Todos estas versiones tiene muy poca importancia, lo principal es que es la intervención de Miguel y la voluntad de Dios les permitió a sus niños huir hacia tierras más generosas.


La leyenda del monte de San Miguel

La segunda aparición del Arcángel que encontré se sitúa en la época en la que ciertos bárbaros veneran a dioses alcohólicos que tenían como templo las tabernas y como liturgia la borrachera. En aquella época, existía una comunidad fieles perseguida por un bárbaro cuyo nombre era Saathan que veneraba a un dios alcohólico que exigía el sacrificio de los niños.

La comunidad que huía hacia el norte se encontró atrapada en un bosque al lado del océano. El patriarca de la comunidad pidió a todos los suyos prepararse para sacrificarse en el océano para no caer en manos de bárbaros. Entonces se dirigieron hacia el punto más alto de la costa y se pusieron a rogar al Señor para que San Miguel preparase la llegada de sus almas.

Dios, que no podía tolerar que sus niños pusiesen fin a su vida, le dio a conocer al patriarca, a través de un mensajero celeste, que un niño no podía escoger el día en que se reuniría con su creador. Ordenó pues, que si le amaban y tenían fe en Él, derribasen grandes árboles y hiciesen una empalizada alrededor del peñasco. Una vez hecho, hiciesen un gran festín y encenderían un fuego en la cumbre del peñasco para que Saathan conociese su posición.

Así fue hecho, y siete días más tarde con la empalizada terminada, el fuego fue encendido. Por la mañana vieron las tropas de Saathan rodear el peñasco y comenzar a atacar la protección frágil del peñasco. Con la ayuda de piedra y con la ayuda de lanzas, los fieles se preparaban para pelearse ya que tal era la voluntad de Dios. Mientras que, en el mismo lugar donde el fuego había sido encendido, un ángel vestido con una armadura y una lanza y un escudo apareció... No dijo una palabra, pero todos los fieles supieron quién era.

El Arcángel Miguel lanzó su arma hacia el horizonte que pareció levantarse hacia los cielos y avanzar hacia el peñasco como una pared de caballos al galope, esta pared se llevó todo a su paso, pero no destruyó la débil empalizada. Las tropas de Saathan fueron engullidas y cuando el mar se retiró, había hecho del peñasco una isla rodeada de arena movediza donde acababa de hundirse el ejército vencido por la fe de los fieles.
_________________
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé Envoyer un e-mail
Ignius



Inscrit le: 17 Nov 2010
Messages: 3429
Localisation: Catalunya

MessagePosté le: Dim Déc 30, 2012 10:26 pm    Sujet du message: Répondre en citant

Die Geburt des Michel

Michel wurde in der Stadt Oanylon als fünftes von zehn Kindern geboren. Seine Eltern, Diana und Robin, waren Jäger. Wie viele andere zu jener Zeit, dienten sie einem Mann, der reicher war als sie. Ihr Meister, wie er angesprochen wurde, hatte kein anderes Ziel im Leben als mehr Ländereien und Reichtümer zu erwerben, als er nutzen konnte.

Dieser Mann, ihr Meister, war bekannt unter dem Namen Satan Sybarit. Er beanspruchte das Eigentum an allen Ländereien rund um die Stadt im Umkreis von zwei Kilometern. Alle, die auf diesen Ländereien jagten oder den Boden bestellten, waren gezwungen, ihm die Hälfte der Früchte ihrer Arbeit als Bezahlung zu geben. Man sagte, er würde nicht schlafen bis zu dem Tag, der ihm so viele Waren brachte, um zwei Truhen zu füllen, eine mit Getreide und die andere mit Fleisch. Er sandte sogar seine Handlanger aus, um noch mehr einzutreiben von den Unglücklichen, die am Stadtrand auf dem von ihm beanspruchten Boden lebten.

Das Leben des Michel

Michel wuchs unter den Armen von Oanylon auf. Von seinem Vater lernte er die Kunst des Jagens und den Gebrauch eines Speeres. Von seiner Mutter lernte er, den Fährten der Tiere zu folgen, die er aufscheuchte. Er lernte auch, in den Sternen zu lesen, um seinen Weg zu finden. Das Leben mit seinen neun Brüdern und Schwestern brachte ihm die Prinzipien des Teilens und der Nächstenliebe bei.

Im Alter von dreizehn Jahren hatte Michel bereits die Größe und Kraft eines ausgewachsenen Mannes. Er war der älteste Junge in der Familie, so dass es ihm oft zufiel, seine Brüder und Schwestern zu verteidigen. Und obgleich er nie jemanden verletzte, war er von den Anderen in der Nachbarschaft gefürchtet und respektiert. Nach einer Weile wurde Michel gebeten, alle Streitigkeiten zu schlichten, denn man sagte, er könne in die Herzen der Menschen sehen.

Wenn es keinen Beweis gab, nach dem man entscheiden konnte, legte er seinen Speer auf den Kopf eines der Streitenden. Wenn der Speer in Balance blieb, zeigte er, dass die Person die Wahrheit sagte. Wenn der Speer nicht in Balance blieb, zeigte er, dass die Person gelogen hatte. Nach einer Weile jedoch brauchte Michel den Speer nicht mehr. Schon die Ankündigung, dass der Speer gebracht würde, war genug, um den Täter dazu zu bringen zu bekennen. Einige sagten, Michel habe eine übernatürliche Fähigkeit, aber die Weisesten wussten, woher seine Fähigkeit kam. Jedoch trotz seiner großen Weisheit und seiner Gewandtheit mit dem Speer konnte er nichts gegen die Handlanger des Meisters Satan Sybarit ausrichten, der zunehmend gieriger wurde.

Michels Vater starb an dem Tag, als er das 20. Lebensjahr vollendete. Daher wurde Michel als der älteste Sohn der Patriarch der Familie. Es war zu dieser Zeit, als er den Besuch seines Freundes Timothius akzeptierte, der um die Erlaubnis fragte, Emmelia, Michels jüngere Schwester, zu heiraten. In Oanylon hatten die Priester sich von den Menschen abgewendet und ließen ausschließlich den Reichen und Angesehenen die Gunst des Allmächtigen zukommen. Daher übernahm Michel die Aufgabe, die Verlobung zu organisieren.

Viele Menschen wohnten der Verlobung bei, und unter ihnen war Simplizius, einer der Leutnants des Meisters Sybarit. Simplizius verfiel dem Liebreiz von Emmelia. Er kam am nächsten Tag mit seinen Wachen und ordnete an, dass sie ihnen folgen und in die Dienste des Satan treten solle. Michel stellte sich ihnen in den Weg und hielt sie auf Distanz, und schließlich war Simplizius ihm ausgeliefert. Doch statt ihn zu töten, nahm Michel ein Messer, richtete es auf ihn und sagte: „Wenn dein rechtes Auge dich zu etwas hinzieht, das nicht für dich bestimmt ist, dann reiße es heraus und wirf es weg, denn es ist besser, ohne es zu leben, als den Zorn Gottes auf dich zu ziehen." Der Leutnant zog sich ohne ein Wort zurück und kehrte zu seinem Meister zurück. Am folgenden Tag kam er mit einer größeren Truppe wieder und verhaftete Michel und Timothius, die mitgenommen und im Kerker von Oanylon eingesperrt wurden.

Die Zerstörung von Oanylon

Der erste Tag ihrer Gefangenschaft war zugleich der erste der sieben Tage, in der sich die Zerstörung der ersten Stadt der Menschen ereignen sollte. Der Blitz fuhr in die Mauer des Gefängnisses und erlaubte Michel und Timothius, dem Chaos zu entfliehen. Michel scharte so viele Menschen um sich, wie er konnte. Man sagte, dass die Strafe des Schöpfers furchtbar sein werde, aber dass die Rechtschaffenen ein neues Leben leben könnten, weit weg von der verfluchten Stadt.

Da Timothius ein Fischer war, schlug er vor, sich am Hafen zu treffen, um über das Wasser zu fliehen. Michel half denen, die es wegen ihres Glaubens an Gott verdienten, an Bord zu gehen. Da noch Plätze übrig blieben, bat er seinen Freund darum, allen Kindern einen Platz im Boot zu verschaffen, die Zuflucht bei ihnen gesucht hatten. Feiglinge, die aus der Stadt fliehen wollten, mehr aus Angst, denn um dem Willen Gottes zu folgen, versuchten das Boot zu kapern, aber Michel warf sich dazwischen und ermöglichte es dem Boot, die Stadt ohne Verzögerung zu verlassen.

Während sich seine Freunde in Sicherheit brachten, blieb er allein zurück. Während der nächsten sechs Tage rettete er die, die gerettet werden konnten. Am siebten Tag waren immer noch Menschen übrig, die in Sicherheit gebracht werden mussten, dafür aber nur noch ein kleiner Kahn. Durch ein Wunder erschienen zwei weitere Boote, und Michel forderte diejenigen auf, die reinen Herzens waren, auf diese Schiffe zu gehen. Es schien, als könne er in den Augen der Menschen lesen, ob ihr Glaube wahrhaftig war oder nicht, und er schickte die, die er für würdig befand, auf das erste Boot und diejenigen, die aus Angst flohen oder um ihre Reichtümer in Sicherheit zu bringen, auf das zweite. Die beiden Schiffe gefüllt sehend, lehnte es Michel immer noch ab, an Bord zu gehen und sagte, dass Gott eine Mission für ihn habe und dass er fühle, dass diese Mission darin bestand, auszuharren und andere Freunde zu retten. Beim Erreichen der Stadtgrenze fuhr das erste Schiff ohne Behinderung ins offene Meer; das zweite jedoch, weil es schwer beladen war mit Gold, lief schnell im flachen Wasser auf. Es verschwand mit der Stadt, als die zerstörenden Winde aus dem Zentrum der Erde hervorkamen und den Erdboden zerrissen.

Einige Überlebende weit weg von der Stadt erzählten, dass zu dieser Zeit, als der Regen trotz des Fehlens von Wolken am Himmel fiel, ein Lichtbogen direkt von der Sonne kam und auf die Stadt fiel. Michel, erwählt von Gott, wurde von einer himmlischen Wolke hinaufgetragen und so einer der sieben Erzengel.

Erste Erscheinung

Die erste Erscheinung des Erzengels ist jene, die ihn zum Kriegerengel machte, obwohl er selbst niemals Blut vergossen hatte.

Einige Generationen nach dem Tag des Gerichts und dem Tod Michels stritten sich zwei Stämme, die direkt von jenen abstammten, die Michel beschützt hatte, weil eine Gruppe Michel einen Tempel gebaut hatte. Sie sahen Michel sogar als Gott ebenbürtig an, weil er sie gerettet hatte. Die anderen betrachteten das Opfer von Michel als ein Vorbild und nicht als eine Tat, die aus einem Mann einen Gott machte.

Die erste Gruppe bezeichnete Michel als Anubis, obwohl die Gründe für diesen Namen nicht bekannt sind. Vielleicht war das der Name ihres Stamms, aber bis heute hat sich keine Spur davon gefunden.

Erweckt durch den Schatten, sah der, der sich selbst zum Hohepriester des Anubis ernannt hatte, seine Macht wachsen. Dieser Prälat beanspruchte für sich, seine Information direkt von seinem Gott zu erhalten und benannte ein neugeborenes Baby als den Sohn des Anubis, und in seinem Namen übernahm er die Macht für mehrere Jahre und riss den Tempel, der Gott gewidmet war, nieder. Er erklärte, dass Gott es nicht verstanden hatte, seine Gläubigen zu retten und dass jene seine Sklaven werden würden. Um seine Macht zu festigen und die Erinnerung an den wahren Gott auszulöschen, nahm er die Namen der Erzengel und machte Götter aus ihnen.

Der Anführer der Gläubigen flehte jeden Tag zu Gott, und trotz seiner Leiden dankte er IHM für das, was er hatte. Der Herr erbarmte sich seiner und sandte den Erzengel persönlich. Der Heilige Michel erschien gerüstet mit einem langen Speer und einem breiten Schild. Er wurde von allen erkannt, während er auf dem Dach des Tempels erschien, der für ihn errichtet worden war.

Der Hohepriester forderte ihn heraus und sagte: „Anubis, bist du endlich gekommen, um deinen Gläubigen zu danken und sie dafür zu belohnen, dass sie dir so einen Tempel erbaut haben?“

Michel antwortete: „Nein, ich kam, um das Wort der Hoffnung von Gott denen zu bringen, die sich nicht ablenken ließen von IHM. Zahlreich sind die Gemeinschaften von Gläubigen, die die Welt durchquert haben, während sie auf die Ankunft der Propheten warteten, die sie vereinen werden in Liebe und Freundschaft.“

Der Hohepriester sah dies nicht ein und befahl seinen Wachen, ihre Loyalität zu beweisen, indem sie die Gläubigen des einen Gottes abschlachteten. Michel schritt ein und wehrte zwei Tage lang die Angreifer ab, ohne einen einzigen zu töten und machte es den Gläubigen möglich, in andere Lande zu fliehen.

Nach zwei Tagen des Gefechts waren diejenigen, die dem Hohepriester loyal waren, entweder zu erschöpft oder zu verwundet, weiter zu kämpfen. Sie sahen Flügel, die aus dem Rücken des Erzengels wuchsen und es ihm ermöglichten, wieder in den Himmel zu gelangen. Der Prälat ließ alle seine Wachen durch seine Priester hinrichten und machte bekannt, dass nicht Anubis gekommen war, sondern ein Rachegott, um sie dafür zu bestrafen, dass sie die Diener des falschen Einen Gottes am Leben gelassen hatten.

Eine andere Version dieser Geschichte behauptet, dass der Erzengel an der Spitze einer Armee aus Engeln stand. Wieder eine andere erzählt, dass er die extremst Gläubigen bewaffnete. Und wieder eine andere behauptet, dass er nichts Anderes tat, als die tapfersten Diener Gottes zu inspirieren, eine Revolte anzuzetteln und die Gläubigen durch die Wüste zu führen. Der Hauptaspekt ist das Einschreiten von Michel und der Wille Gottes, der es SEINEN Kindern möglich machte, in Richtung sicherer Lande zu fliehen.

Die Legende des Berges des Heiligen Michel

Die zweite Erscheinung des Erzengels geschah zu einer Zeit, als gewisse betrunkene barbarische Götter nur Wirtshäuser als Tempel und Saufgelage als Liturgien hatten. Zu dieser Zeit gab es eine Gemeinschaft von Gläubigen, die verfolgt wurde von einem Barbaren namens Saathan. Er verehrte einen betrunkenen Gott, der die Opferung von Kindern verlangte.

Die nach Norden fliehende Gemeinschaft wurde in einem Wald am Rande des Ozeans eingeschlossen. Der Patriarch der Gemeinde wies sie an, sich darauf vorzubereiten, sich selbst im Ozean zu opfern, bevor sie in die Hände der Barbaren fielen. Sie begaben sich an den höchsten Punkt über dem Wasser und beteten zu Gott, damit der Heilige Michel sich auf ihre Ankunft vorbereiten könne.

Gott, der nicht tolerieren konnte, dass seine Kinder ihrem Leben ein Ende setzen, liess den Patriarchen durch einen Himmelsboten wissen, dass es den Menschen nicht erlaubt war, selbst zu wählen, wann sie ihren Schöpfer träfen. Gott gebot, wenn sie an ihn glaubten, sie große Bäume fällen und eine Palisade rund um den Felsen bauen sollten. Danach sollten sie ein großes Festmahl veranstalten und ein Feuer auf dem Felsen anzünden, um Saathan ihre Position wissen zu lassen.

So geschah es, und sieben Tage später wurde die Palisade fertiggestellt, und das Feuer wurde entfacht. Am Morgen umkreisten die Truppen von Saathan den Felsen und begannen, den zerbrechlichen Schutz um ihn herum anzugreifen. Steine und Speere nutzend, bereiteten sich die Gläubigen auf den Kampf vor, da dies der Wille Gottes war. Doch an der Stelle, an der das Feuer angezündet worden war, erschien ein Engel in Rüstung, der einen Speer und einen Schild trug. Er sprach kein Wort, aber jeder der Gläubigen wusste, wer er war.

Dann warf Michel seine Waffe in Richtung Horizont. Der Horizont selbst schien sich zum Himmel zu erheben und näherte sich dem Felsen wie eine Mauer galoppierender Pferde. Die Mauer trug alles mit sich fort auf ihrem Weg, aber zerstörte nicht die schwache Palisade. Die wallende Mauer verschlang die Truppen des Saathan, und als das Meer zurückwich, hatte es aus dem Felsen eine Insel gemacht, die von Treibsand umgeben war, der die Armee verschluckte, bezwungen vom Glauben der Gläubigen.

Übersetzung von Susanetta.
_________________
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé Envoyer un e-mail
Doron



Inscrit le: 19 Mai 2012
Messages: 482

MessagePosté le: Ven Nov 07, 2014 12:18 pm    Sujet du message: Répondre en citant

    Hagiografia do Arcanjo São Miguel



    Nascimento de Miguel

    Miguel nasceu na cidade de Oanylone, era o quinto dos dez filhos de Diane e Robin, um casal de caçadores que vivia, como muitos neste período, para servir alguém mais rico que eles.
    O seu mestre, porque assim deviam chamar-lhe, não tinha outro propósito senão adquirir mais riquezas e terras do que aquelas que conseguia utilizar.

    Este homem, conhecido pelo nome de Mestre Satanás Sibarita, proclamara possuir as terras até dois quilómetros ao redor da cidade, e todos aqueles que lá caçassem ou cultivassem a terra deviam recompensá-lo com metade.
    Dizia-se que ele não adormecia se o dia não lhe tivesse rendido o suficiente para encher dois dos seus cofres, um de milho, o outro de carne.
    Enviava os seus capangas para recolherem sempre mais aos infelizes que viviam na periferia da cidade.




    A vida de Miguel

    Miguel cresceu entre os mais pobres de Oanylone, aprendendo com o seu pai a arte da caça e do manuseamento da lança. Da sua mãe aprendeu a seguir as pistas deixadas pelos animais que caçava. Aprendeu também a ler as estrelas para encontrar o caminho. Viver com os seus nove irmãos e irmãs incutiu-lhe a partilha e o amor pelos outros.

    Aos treze anos, Miguel tinha já a estatura e força de um adulto, sendo o mais velho dos rapazes da família. Era frequentemente ele quem defendia os seus irmãos e irmãs fazendo frente àqueles que queriam a sua miséria. E embora ele nunca fizesse mal a ninguém, era temido e respeitado pelos moradores dos subúrbios. Rapidamente começaram a pedir-lhe para arbitrar os conflitos porque diziam que ele conseguia ler o coração das pessoas.

    Quando não havia provas para decidir entre duas pessoas, colocava a sua lança sobre a cabeça de um deles e, se a lança permanecesse em equilíbrio, a pessoa dizia a verdade, no caso contrário mentia. Mas rapidamente, deixaria de utilizar mais a sua lança.
    Perante o simples facto de anunciar que o fariam vir, o culpado confessava, e as coisas resolviam-se por si mesmas. Alguns diziam que tinha um poder sobrenatural, mas os mais sábios sabiam do que se tratava.
    No entanto, apesar da sua grande sabedoria e da sua destreza com a lança, nada podia fazer contra os servos do Mestre Satanás Sibarita, que se tornavam cada vez mais gananciosos.

    O seu pai faleceu no dia do seu vigésimo aniversário, tornando-o no patriarca, porque era o mais velho dos rapazes. Foi neste período que recebeu a visita do seu amigo Timóteo que veio pedir-lhe permissão para casar-se com Emmelia, a sua irmã mais nova.
    Em Oanylone, os sacerdotes tinham abandonado o povo para se ocuparem exclusivamente das pessoas notáveis e dos mais ricos aportando-lhes os favores do Altíssimo.
    Miguel encarregou-se então de organizar o noivado e todos foram bem-vindos.

    Nesse dia, Simplicius, um dos tenentes do Mestre Sibarita, estava presente e rendeu-se aos encantos da irmã de Miguel. Regressou no dia seguinte com os seus guardas e exigiu que Emmelia os seguisse para entrar ao serviço de Satanás, mas Miguel interpôs-se e deixou a guarda num estado lastimável e finalmente Simplicius ficou à sua mercê…
    Mas no lugar de o matar, pegou na sua adaga e deu-lha dizendo:
    Se o teu olho direito te atrai para o que não te é destinado, arranca-o e queima-o, porque mais vale que uma parte de ti pereça, do que atrair para ti a ira de Jah.”
    O tenente não o mandou prender e voltou para junto do seu mestre. No entanto, regressou no dia seguinte com uma escolta maior, deteve Miguel e Timóteo que foram conduzidos e encerrados na prisão de Oanylone.



    A destruição de Oanylone

    O primeiro dia de cativeiro foi também o primeiro dos sete dias que resultaram na destruição da primeira cidade dos homens.
    Um relâmpago atingiu o muro da prisão permitindo a Miguel e ao seu amigo fugir do caos e juntar-se aos seus.
    Miguel reagrupou tantas pessoas quanto lhe foi possível, dizendo-lhes que o castigo do Criador seria terrível, mas que os justos poderiam viver uma nova vida longe da cidade maldita.
    Como Timóteo era pescador, propôs juntar-se a ele no porto para fugir pelo lago. Miguel ajudou a embarcar no esquife aqueles que mereciam pela sua fé em Jah. Como ainda restavam lugares, ele pediu ao seu amigo para deixar subir as crianças que estavam refugiadas perto deles.
    Uns cobardes que queriam fugir da cidade, mais por medo que por seguir a vontade de Jah, tentaram tomar o esquife de assalto, mas Miguel interpôs-se, permitindo ao seu clã e às crianças deixar a cidade sem aborrecimentos.
    Uma vez que os seus amigos estavam em segurança, ele ficou sozinho, e durante os seis dias salvou os que podiam ser resgatados.
    No sétimo dia, havia pessoas para salvar, mas eram demasiadas para qualquer barco. Como por milagre apareceram outros dois esquifes. Convidou então aqueles que tinham o coração puro a subir sobre estes barcos. Parecia capaz de ler nos olhos das pessoas se a sua fé era real, e enviava aqueles que considerava dignos no primeiro barco e os que fugiam por medo ou para salvar as suas riquezas no segundo barco. Vendo os dois barcos cheios, recusou-se a subir, dizendo que Jah tinha uma missão para ele e que devia ficar para salvar outros amigos.
    Chegado à saída da cidade o primeiro barco dirigiu-se sem problemas para o alto mar, enquanto o segundo, mais pesado por causa do ouro, ficou preso nos baixios. Desapareceu com a cidade quando os grandes ventos destrutivos vieram do centro da Terra, rachando a terra em numerosos abismos.

    Alguns que sobreviveram, longe da cidade, contaram que nesse momento, enquanto a chuva caia, apesar de um céu sem nuvens, um arco-íris vindo directamente do sol caiu sobre a cidade. Miguel foi escolhido por Jah para assim ser levado por uma nuvem celestial e tornou-se num dos sete Arcanjos.




    Primeira aparição

    A primeira aparição do Arcanjo é na verdade aquela que fez dele um anjo guerreiro ainda que jamais tivesse feito correr sangue.

    Algumas gerações após o dia do juízo final e da morte de Miguel, dois clãs descendentes directos daqueles que ele tinha protegido, rivalizavam porque uma parte tinha construído um templo a Miguel, e tinham-no mesmo renomeado considerando-o como igual a Jah, porque fora capaz de os salvar. Os outros consideravam o sacrifício de Miguel como um exemplo e não como o acto que faz de um humano um deus.

    Inspirado pelas trevas, aquele que se tinha declarado Grão Sacerdote de Anubis viu o seu poder aumentar (nome que deram a Miguel, não se sabendo ao certo a razão, poderia ser que esse fosse o nome do seu clã, mas nenhum indício deste facto foi encontrado até este dia). Dizendo receber as suas indicações do seu próprio deus, o Prelado nomeou um recém-nascido soberano do povo, porque era filho de Anubis e governou em seu nome muitos anos e fez derrubar o templo dedicado a Jah, declarando que desde que esse Deus falhara em proteger os seus fiéis e que estes iriam transformar-se em seus escravos. Para solidificar o seu poder e fazer esquecer o verdadeiro Jah, ele tomou o nome dos Arcanjos para os tornar deuses por sua vez.

    O patriarca dos fiéis implorava a Jah todos os dias e, apesar do seu sofrimento, agradecia-Lhe o que tinham.
    O Senhor teve pena e enviou o Arcanjo em pessoa.
    São Miguel apareceu numa armadura, com uma longa lança e um largo escudo e fez-se reconhecer por todos ao aparecer no topo do templo que lhe era destinado.

    O Grão Sacerdote interpelou-o e disse-lhe:
    «Anubis, finalmente vieste agradecer aos teus fiéis e recompensar-nos por termos construído tanto por ti?».
    Miguel respondeu-lhe: «Não, vim trazer a palavra de esperança de Jah para aqueles que não se desviaram Dele, porque muitas são as comunidades de fiéis que percorrem o mundo aguardando a chegada dos profetas que os reunirão no amor e na amizade.».
    O Grão Sacerdote não o reconheceu e ordenou aos seus guardas que provassem a fraude massacrando os fiéis do Deus único. Miguel interveio e durante dois dias repudiou os assaltantes sem matar nenhum, permitindo aos fiéis fugir em direcção a outras terras.

    Após os dois dias de combate, os fiéis do Grão Sacerdote estavam demasiado cansados, demasiado feridos para perseguir quem quer que fosse e viram asas crescer nas costas do Arcanjo permitindo-lhe regressar aos céus. O Prelado fez executar todos os guardas pelos seus sacerdotes e disse que não tinha sido Anubis a vir, mas um deus vingativo para os castigar por terem deixado com vida os servos do falso Deus único.

    Há versões desta lenda afirmando que o Arcanjo era o chefe de um exército de anjos, outra que ele tinha armado o mais fortes dos fiéis, e outra mesmo em que nada mais fez que inspirar o mais valente dos servos de Jah para liderar a revolta e guiar o seu clã através do deserto. Tudo isto não tem grande importância, o essencial é que foi esta intervenção de Miguel e a vontade de Jah que permitiu aos Seus filhos fugir para terras mais clementes.




    A lenda do Monte de São Miguel

    A segunda aparição do Arcanjo que encontrei situa-se na época em que certos Bárbaros veneravam deuses alcoólicos tendo como único templo as tavernas e como única liturgia a bebedeira. Nesta época existia uma comunidade de fiéis perseguidos por um bárbaro de nome Saathan que venerava um deus alcoólico que exigia o sacrifício das crianças.

    A comunidade que fugira para Norte encontrava-se presa numa floresta à beira do oceano. O patriarca da comunidade pediu a todos os seus para se prepararem para se sacrificarem no oceano de forma a não caírem nas mãos dos bárbaros. Dirigiram-se então para o ponto mais alto da costa e começaram a rezar a Jah para que pedisse a São Miguel que preparasse a chegada das suas almas.

    Jah, que não podia tolerar que os Seus filhos pusessem fim à sua vida, fez saber ao patriarca, por intermédio de um mensageiro celestial, que não cabia ao filho decidir o dia em que se juntará ao seu Criador. Ordenou, portanto, que se o amassem e tivessem fé Nele, derrubassem grandes árvores e construíssem uma paliçada à volta do rochedo. Uma vez concluída, fariam uma grande festa e acenderiam um fogo no topo do rochedo para que Saathan soubesse a sua posição.

    Assim foi feito e, sete dias após a conclusão da paliçada, o fogo foi aceso. De manhã viram as tropas de Saathan cercar o rochedo e começar a atacar a frágil protecção do penhasco. Com a ajuda de pedras e lanças, os fiéis preparavam-se para a luta já que esta era a vontade de Jah. Entretanto, no mesmo lugar onde o fogo tinha sido aceso, um anjo vestido com uma armadura e carregando uma lança e um escudo apareceu…. Nada disse, mas todos os fiéis souberam quem ele era.

    O Arcanjo Miguel lançou a sua arma em direcção ao horizonte que parecia elevar-se em direcção aos céus e avançar em direcção ao rochedo como um muro de cavalos a galope. Este muro levou tudo à sua passagem, mas não destruiu a débil paliçada. As tropas de Saathan foram engolidas e quando o mar se retirou, fizera do rochedo uma ilha cercada de areia movediça, onde acabara de afundar-se o exército vencido pela fé dos fiéis.

_________________
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé
Montrer les messages depuis:   
Poster un nouveau sujet   Ce sujet est verrouillé; vous ne pouvez pas éditer les messages ou faire de réponses.    L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church Index du Forum -> La Bibliothèque Romaine - The Roman Library - Die Römische Bibliothek - La Biblioteca Romana -> Le Dogme - The Dogma Toutes les heures sont au format GMT + 2 Heures
Page 1 sur 1

 
Sauter vers:  
Vous ne pouvez pas poster de nouveaux sujets dans ce forum
Vous ne pouvez pas répondre aux sujets dans ce forum
Vous ne pouvez pas éditer vos messages dans ce forum
Vous ne pouvez pas supprimer vos messages dans ce forum
Vous ne pouvez pas voter dans les sondages de ce forum


Powered by phpBB © 2001, 2005 phpBB Group
Traduction par : phpBB-fr.com