L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church Index du Forum L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church
Forum RP de l'Eglise Aristotelicienne du jeu en ligne RR
Forum RP for the Aristotelic Church of the RK online game
 
Lien fonctionnel : Le DogmeLien fonctionnel : Le Droit Canon
 FAQFAQ   RechercherRechercher   Liste des MembresListe des Membres   Groupes d'utilisateursGroupes d'utilisateurs   S'enregistrerS'enregistrer 
 ProfilProfil   Se connecter pour vérifier ses messages privésSe connecter pour vérifier ses messages privés   ConnexionConnexion 

Hagiographie de l'Archange Galadrielle

 
Poster un nouveau sujet   Ce sujet est verrouillé; vous ne pouvez pas éditer les messages ou faire de réponses.    L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church Index du Forum -> La Bibliothèque Romaine - The Roman Library - Die Römische Bibliothek - La Biblioteca Romana -> Le Dogme - The Dogma
Voir le sujet précédent :: Voir le sujet suivant  
Auteur Message
vincent.diftain



Inscrit le: 10 Déc 2006
Messages: 7213
Localisation: Champagne

MessagePosté le: Ven Juin 13, 2008 3:10 pm    Sujet du message: Hagiographie de l'Archange Galadrielle Répondre en citant



Ce texte est la traduction d'un parchemin ancien retrouvé il y a une dizaine d'années dans une vieille bibliothèque sur une île grecque. Son auteur nous est inconnu et la traduction à nécessité de nombreuses heures de travail à cause du parchemin en mauvais état à sa découverte.

Hagiographie de Sainte Galadrielle l'Archange

L'enfance noire:

Galadrielle naquit dans les temps troubles où la Ville d'Oanylone était livrée aux péchés. Sa famille faisait partie de ceux qui se revendiquaient comme les forts. Ils contrôlaient le commerce des vaches s'assurant ainsi de leur supériorité sur les autres. Barricadés dans une grande bâtisse à flanc de colline surplombant Oanylone. Galadrielle grandit dans ce contexte de conflits permanents, restant enfermé inlassablement dans sa chambre et sa maison. Galadrielle était une enfant simple qui ne demandait jamais rien se contentant de ce qu'on lui offrait. De Dieu elle ne connut rien durant son enfance. On lui compta seulement l'histoire de sa cité en faisant passer Oane pour un homme de pouvoir. Elle fut vite rejetée par ses frères et sœurs qui la trouvait trop faible. Elle fut donc mise à l'écart se retrouvant bien vite seule, elle vivait dans le grenier de sa maison, dans le noir, attendant seulement les deux repas qu'on lui apportait midi et soir. Cependant il arriva un jour qui changea tout pour elle. Alors que la servante venait lui apporter son plat du midi comme de coutume la lumière qui passa par la trappe révéla à Galadrielle une pile de livres qu'elle n'avait jamais vu. La chance lui souriant elle trouva au côté des livres des bougies et un petit objet permettant de créer une faible flamme. Elle apprit ainsi à lire, seule dans son grenier et découvrit bien d'autres livres car son grenier en était plein. Un jour qu'elle finissait de lire un ouvrage traitant de plantes médicinales et qu'elle en cherchait un nouveau à étudier elle trouva un vieil ensemble de parchemins, très usés, avec de nombreuses pages en moins. Il s'appelait "Le Guide". Ce livre racontait l'histoire d'Oane et de la création de la cité et c'est ainsi que Galadrielle découvrit l'existence de Dieu. A partir de ce jour elle le pria chaque jour priant un peu plus le dimanche pour communier encore davantage avec Lui comme le faisait les citoyens avant en se réunissant sur la tombe du Guide.

La libération:

Un jour un grand fracas la réveilla. La maison était une nouvelle fois attaquée. Le vice étant poussé à son paroxysme la ville n'était plus qu'un charnier où tout le monde s'entretuait, forniquait et c'était à présent à la famille de Galadrielle de payer le prix de la déchéance des hommes qui avaient oubliés Dieu et son Amour. Toute la famille et la maisonnée furent massacrés, les femmes violées avant d'être égorgées ou étripées. Galadrielle, cachée au fond de son grenier pria durant tout le temps où l'attaque, suivie du pillage, dura. Après plusieurs jours où elle ne mangea pas, terrée dans son grenier elle sortit enfin. La maison était saccagée, il ne restait plus rien, tout avait été prit ou alors détruit. Elle s'échappa dans les montagnes où elle survécut un temps avant de retourner dans la ville. Elle y trouva des personnes qui, comme elle, croyaient encore en Dieu et son Amour. Avec eux elle aida ce qu'elle pouvait, mangeant et buvant toujours peu, ne gardant rien pour elle qu'une vieille robe simple pour se vêtir. Durant ce temps elle servit le pauvre et le faible faisant preuve de la plus grande générosité possible, son humilité était reconnue de tous ceux qui étaient avec elle.

L'illumination:

C'est alors que Dieu s'adressa aux habitants d'Oanylone leur annonçant la destruction prochaine de la ville. C'est alors que les sept Seigneurs du Vice comme les appelait Galadrielle apparurent et prirent le contrôle d'une partie de la ville pour leur rébellion contre Dieu. Galadrielle était dans le camp opposé, dans ceux qui croyaient encore au Tout-Puissant, à son Amour et reconnaissait les péchés des hommes ainsi que les assumant avec humilité. Durant les six jours Galadrielle pria avec Raphaëlle, Michel, Sylphaël, Gabriel, Georges et Miguaël ainsi qu'avec la poignée d’hommes et de femmes les ayant suivis. Durant ces six jours Dieu s'adressa à elle par deux fois. La première alors qu'une femme était mourante faute de nourriture. Il lui dit alors:

- Galadrielle, des sept humains qui incarnent les vertus suprêmes tu es celle qui possède le moins et n’éprouve jamais le besoin, aide cette femme pour me prouver que tu incarnes bien la conservation et tu seras récompensée.

Durant les deux jours qui suivirent Galadrielle ne mangea qu'un quignon de pain, laissant le reste de sa ration à la femme qui fut sauvé. Le troisième jour Dieu parla une nouvelle fois à Galadrielle et lui dit comme la première fois:

- Galadrielle, des sept humains qui incarnent les vertus suprêmes tu es celle qui possède le moins et n’éprouve jamais le besoin, offre à tes compagnons tout ce que tu possèdes pour me prouver que tu incarnes bien la conservation et tu seras récompensée.

Galadrielle donna alors tout ce qu'elle possédait même sa robe, qu'elle garda néanmoins à la demande d'une femme comme prêt. Et mangeant grâce à l'amitié de ses compagnons qui chacun leur tour lui donnèrent un peu de quoi se nourrir chaque jour. Le septième jour arriva, la sol se déchira, les flammes sortirent de la terre et toute la ville fut engloutie. Galadrielle, ses six compagnons et leurs disciplines s'étaient réfugiés sur un colline où ils assistèrent au cataclysme. C'est alors que la lumière tomba sur eux. Galadrielle, Raphaëlle, Michel, Sylphaël, Gabriel, Georges et Miguaël eurent l'honneur d'être appelés archanges pour l'humilité ainsi que la vertu qu'ils avaient tous incarnés, leurs disciples devinrent des anges car ils avaient prouvés eux aussi leur désir de repentance.


L'Archange:

Devenue archange grâce à la son humilité et la conservation qu'elle incarnait Galadrielle devint l'un des sept seconds de Dieu qui avaient pour mission d'aider les humains à chaque fois que cela serait possible ainsi que de combattre la Créature-Sans-Nom. Galadrielle accomplit alors avec zèle la mission que Dieu lui avait confié. Durant les premiers temps, jusqu'à la naissance d'Aristote elle ne fit que regarder avec peine les humains se livrer au paganisme. Mais la naissance du Prophète changea de nombreuses choses, elle inspira alors de nombreuses personnes à suivre le chemin de la conservation. A chaque prière qui lui était adressée elle descendait sur terre octroyer son pardon. Elle ne cessa jamais son combat contre les gourmands.
Un jour arriva où elle fut appelé sur Terre par un jeune garçon qui lui demandait son aide. L'enfant, seul à pleurer et prier sur son lit dans une grande chambre fastueuse vit alors arriver une femme, avec de longs cheveux blonds, habillée d'une légère et simple robe de lin blanc immaculé révélant ses formes, deux ailes dans le dos irradiant une lumière pure. Elle s'adressa ainsi au garçon:

- Je suis Galadrielle, Archange de la Conservation, tu m'as appelée à l'aide et je répond à ton appel, dis moi en quoi je puis t'aider.

Le garçon, émerveillé par la beauté et la pureté de Galadrielle lui répondit:

- Mon père, le Roi de ces terres, me force à manger et boire comme un guerrier car il dit que je suis trop chétif. Mais je n'aime pas manger toutes ces choses et boire tous ces vins comme lui et sa cour le font.

Galadrielle hocha alors la tête et alors qu'elle s'élevait dans les airs pour s'en aller dans un battement d'ailes elle lui répondit:

- Tu seras exaucé mon garçon.

Et elle disparut alors dans le ciel entre deux nuages. Le lendemain les entrepôts du Roi furent retrouvés vides, celui-ci, incapable de se passer de toute la nourriture qu'il ingurgitait chaque jour mourut. Le jeune garçon devint Roi et plus jamais quelqu'un ne fut gras dans ce royaume.

Il vint un jour où Dieu demanda personnellement à Galadrielle d'accomplir une mission pour lui. Il la convoqua, elle se présenta à lui en toute humilité et il lui dit:

- Galadrielle, tu vas accomplir pour moi une quête. Tu vas aller dans les terres oubliées, là où se trouvent les ruines de Oanylone, je veux que tu me ramène la Couronne de la Créature-Sans-Nom.

Galadrielle partit alors pour un long voyage. L'emplacement des terres oubliées n'étaient connues d'aucun homme et seul un ange pouvait y accéder en volant. Ce n'étant que des lieues et des lieues de terres arides et noires, sans aucune vie ou goutte d'eau. Galadrielle trouva à l'emplacement des ruines d'Oanylone une immense crevasse. Durant des jours elle chercha autour la Couronne de la Créature-Sans-Nom sans succès. Désespéré elle songea à abandonner et rentrer honteuse au Paradis pour avouer son échec à Dieu. C'est alors qu'un râle sortit de l'immense crevasse. Galadrielle comprit alors qu'elle devait aller chercher la couronne dans le gouffre. Elle plongea dedans, illuminant sa route grâce à la lumière divine qu'elle irradiait. Au fond du gouffre, sur un piédestal entouré de lave elle trouva la couronne. Enorme, toute en or et sertis de nombreuses pierres précieuses elle témoignait de l'orgueil de la Créature-Sans-Nom. Galadrielle prit alors la couronne et sortit du gouffre mais là fut attaquée. La Créature-Sans-Nom en personne lui sauta dessus, l'enveloppant de sa noirceur. Elles combattirent durant plusieurs jours n'arrivant pas à faire triompher ni la lumière ni l'ombre. C'est alors que Michel, Archange de la Justice arriva pour aider Galadrielle. Il transperça la Créature-Sans-Nom avec sa lance la repoussant et la faisant fuir. Il ramena alors Galadrielle et la couronne au Paradis, là Dieu détruisit l'objet, symbole de convoitise et gratifia Galadrielle d'une grâce divine pour son combat contre la Créature-Sans-Nom



Traduit du Grec Par Arilan de Louvois, Théologue du Saint-Office romain.
_________________
Vincent Diftain d'Embussy
Cardinal Romain
Chancelier de la Sainte Inquisition
Grand Inquisiteur
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé
Sainte Wilgeforte



Inscrit le: 17 Juil 2009
Messages: 6071

MessagePosté le: Sam Juin 12, 2010 2:08 pm    Sujet du message: Répondre en citant



Este texto es la traducción de un pergamino antiguo encontrado hace una decena de años en una vieja biblioteca en una isla griega. Su autor nos es desconocido, y la traducción ha necesitado numerosas horas de trabajo a causa de que el pergamino estaba en mal estado en su descubrimiento.

Hagiografía de la Santa Galadriela Arcángel

La negra infancia:

Galadriela nació en los tiempos fangosos cuando la Ciudad de Oanilonia fue entregada al pecado. Su familia formaba parte de aquellos que se reivindicaban como los fuertes. Controlaban el comercio de las vacas, que aseguraban así su superioridad sobre los otros. Había levantadas barricadas en el gran costado de la colina que sobresalía Oanilonia. Galadriela creció en este contexto de conflictos permanentes encerrada incansablemente en su habitación y en su casa. Galadriela era una simple niña que jamás pedía nada y que se contentaba con lo que se le ofrecía. De Dios no conoció nada durante su infancia. Se contaba una historia en su ciudad que hacía pasar a Oane por un hombre de poder. Fue rápidamente rechazada por sus hermanos y hermanas que la encontraban demasiado débil. Fue dejada a un lado encontrándose muy sola, vivía en el granero de su casa, en la oscuridad, esperando solamente ambas comidas que se le aportaba al mediodía y por la tarde. Sin embargo pasó un día que cambió todo para ella. Mientras que la criada venía aportarle su plato del mediodía como de costumbre la luz que pasó por la trampa le reveló a Galadriela una pila de libros que jamás había visto. La suerte le sonreía, ya que encontró al lado de los libros unas velas y un pequeño objeto que permitía crear una llama débil. Aprendió así a leer, sola en su granero y descubrió muchos otros libros porque su granero estaba lleno. Un día que acababa de leer una obra que hablaba de plantas medicinales, buscaba un nuevo libro que estudiar y encontró un viejo conjunto de pergaminos, muy usados, con numerosas páginas. Se llamaba "El Guía". Este libro contaba la historia de Oane y de la creación de la ciudad y así es como Galadriela descubrió la existencia de Dios. A partir de aquí, rogó cada día, rezaba un poco más el domingo para estar en contacto todavía más con Él como lo hacían los ciudadanos antes cuando se reunían sobre la tumba del Guía.

La liberación:

Un día un gran estruendo la despertó. La casa fue atacada otra vez. El vicio incitaba a la exaltación extrema, donde la ciudad no era más que un cementerio donde todo el mundo se mataba, fornicaba y pertenecía ahora a la familia de Galadriela, pagando el precio de la decadencia los humanos que habían olvidado a Dios y su Amor. Toda la familia fue masacrada, las mujeres violadas antes de ser degolladas o destripadas. Galadriela, escondida en el fondo de su granero rezó durante todo el tiempo mientras duraba el ataque, continuamente de pillaje. Después de varios días sin comer escondida en su granero, salió por fin. La casa fue saqueada, no quedaba nada más, todo había sido robado o destruido. Se escapó hacia las montañas dónde sobrevivió un tiempo antes de regresar a la ciudad. Encontró allí a personas que, como ella, todavía creían en Dios y en su Amor. Con ellos ayudó lo que podía, comiendo y bebiendo siempre poco, sin guardar un viejo y simple vestido para vestirse. Durante ese tiempo, sirvió al pobre y la debilidad daba prueba de la generosidad más grande posible, tanto que su humildad fue reconocida por todos los que estaban con ella.

La iluminación:

Fue entonces cuando Dios se dirigió a los habitantes de Oanilonia para anunciarles la destrucción próxima de la ciudad. Es cuando los siete Señores del Vicio, como les llamaba Galadriela, aparecieron y tomaron el control de una parte de la ciudad en su rebelión contra Dios. Galadriela estaba en el campo opuesto, en los que todavía creían en el Todopoderoso, en su Amor y reconocían los pecados de los hombres así como aquellos que asumían con humildad. Durante seis días, Galadriela rezó con Raphaëlle, Miguel, Sylphaël, Gabriel, Jorge y Miguaël así como con un puñado de hombres y de mujeres que les habían seguido. Durante estos seis días, Dios se dirigió a ella dos veces. La primera, mientras que una mujer estuvo moribunda por falta de alimento. Le dijo entonces:

- Galadriela, de los siete humanos que encarnan las virtudes supremas, eres la que posee menos y jamás experimientas la necesidad, ayuda a esta mujer para probar que encarnas bien la conservación y serás recompensada.

Durante dos días que siguieron, Galadriela comió sólo un mendrugo de pan, dejándole el resto de su ración a la mujer que fue salvada. El tercer día Dios le habló otra vez a Galadriela y le dijo como la primera vez:

- Galadriela, de los siete humanos que encarnan las virtudes supremas, eres la que posee menos y jamás experimientas la necesidad, ofréceles a tus compañeros todo lo que posees para probarme que encarnas bien la conservación y serás recompensada.

Galadriela dio entonces todo lo que hasta ahora poseía, guardó sin embargo, su vestido a petición de una mujer como préstamo. Y comiendo gracias a la amistad de sus compañeros que cada uno le dieron un poco de lo que alimentarse cada día. Llegó el séptimo día, el suelo se rompió, las llamas salieron de la tierra y toda la ciudad fue engullida. Galadriela, sus seis compañeros y sus pertenencias se habían refugiado sobre la colina dónde asistieron al cataclismo. Fue cuando una luz cayó sobre ellos. Galadrielle, Raphaëlle, Miguel, Sylphaël, Gabriel, Jorge y Miguaël tuvieron el honor de ser llamados Arcángeles para la humildad así como la virtud que ellos habían encarnado, sus discípulos se hicieron unos ángeles porque ellos también habían probado su deseo de arrepentimiento.


La Arcángel:

Hecha Arcángel gracias a su humildad y a la conservación que encarnaba Galadriela, se hizo una de los siete segundos de Dios, que tenía, como misión, ayudar a los humanos cada vez que esto fuera posible así como combatir a Criatura sin Nombre. Galadriela cumplió entonces con fervor la misión que Dios le había confíado. Durante los primeros tiempos hasta el nacimiento de Aristóteles, sólo miraba con dificultad a los humanos entregarse al paganismo. Pero el nacimiento del Profeta cambió numerosas cosas, inspiró entonces a numerosas personas que siguieron el camino de la conservación. A cada oración que le fue envíada descendía sobre la tierra otorgando su perdón. Jamás acabó su combate contra los golosos.
Llegó un día donde fue llamado a la Tierra por un joven chico que le pedía su ayuda. El niño, que lloraba y rezaba sobre su cama en una gran habitación lujosa, vio entonces llegar una mujer, con cabellos largos y rubios, vestida de un vestido ligero y simple de lino blanco inmaculado que revela sus formas, dos alas en la espalda que irradia una luz pura. Se dirigió así al chico:

- Soy Galadriela, Arcángel de la Conservación, me llamaste pidiendo ayuda y respondí a tu llamamiento, dime en qué puedo ayudarte.

El chico, maravillado por la belleza y la pureza de Galadriela, le respondió:

- Mi padre, el Rey de estas tierras, me fuerza a comer y beber como un guerrero porque dice que soy demasiado débil. Pero no me gusta comer todas estas cosas y beber todos estos vinos como él y su consejo hacen.

Galadrielle meneó entonces la cabeza y cuando se elevaba en los aires para irse de un aletazo le respondió:

- Tu deseo será cumplido, chico.

Y desapareció entonces en el cielo entre dos nubes. Al día siguiente los almacenes del Rey fueron encontrados vacíos, y éste, incapaz de pasar el día sin el alimento que engullía, murió. El joven chico se hizo Rey y nunca más alguien fue obeso en este reino.

Vino un día que Dios pidió personalmente a Galadriela desempeñar una misión para ella. La convocó, se le presentó toda humildad y le dijo:

- Galadriela, vas a cumplir para mí una búsqueda. Vas a ir a las tierras olvidadas, allí dónde se encuentran las ruinas de Oanilonia, donde quiero que tú me devuelvas la Corona de la Criatura sin Nombre.

Galadriela se fue entonces hacia un largo viaje. El emplazamiento de las tierras olvidadas no fueron conocidas por ningún hombre y sólo un ángel podía acceder allí volando. Estaba a millas y millas de tierras áridas y negras, sin vida alguna o gota de agua. Galadriela encontró en el emplazamiento de las ruinas de Oanylone una grieta inmensa. Durante días buscó alrededor la Corona de Criatura sin Nombre, sin éxito. Desesperada, soñó con abandonar y volver vergonzosa al Paraíso para reconocer su fracaso ante Dios. Es cuando una respirción anhelosa salió de la grieta inmensa. Galadriela comprendió entonces que debía ir a por la corona en el precipicio. Se zambulló dentro, iluminando su camino gracias a la luz divina que irradiaba. En el fondo del precipicio, sobre un pedestal rodeado de lava encontró la corona. Enorme, totalmente de oro y con numerosas piedras preciosas, que testimoniaba el orgullo de la Criatura sin Nombre. Galadrielle tomó entonces la corona y salió del precipicio pero fue atacada. La Criatura sin Nombre en persona le saltó arriba, envolviéndola con su negrura. Combatieron durante varios días, mientras no lograban triunfar la luz y la sombra. Fue entonces cuando Miguel, Arcángel de la Justicia llegó para ayudar a Galadriela. Traspasó a la Criatura sin Nombre con su lanza, que la rechazaba y la ahuyentaba. Volvió entonces con Galadriela y con la corona al Paraíso, allí Dios destruyó el objeto, símbolo de codicia, y gratificó a Galadriela con una gracia divina por su combate contra la Criatura sin Nombre.


Traducido del griego por Arilan de Louvois, Teólogo del Santo Oficio romano.
_________________
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé
mirceadino
Cardinal
Cardinal


Inscrit le: 09 Déc 2009
Messages: 2118
Localisation: 1 High Street, Solar Paradise (since 22.11.1461)

MessagePosté le: Jeu Mar 03, 2011 6:27 pm    Sujet du message: Répondre en citant

Citation:


Aquest text és la traducció d’un antic pergamí trobat fa una desena d’anys a una vella biblioteca d’una illa grega. Hom en desconeix l’autor, i la traducció ha necessitat nombroses hores de treball a causa del mal estat del pergamí a l’hora de descobrir-lo.

Hagiografia de l’Arcàngel Santa Galadriëlla

La negra infantessa:

Galadriela va néixer als temps llotosos de la Ciutat d’Oanilònia, quan fou entregada al pecat. La seva família formava part d’aquells que es reivindicaven com els forts. Controlaven el comerç de vaques, que assegurava, així, la seva superioritat sobre la resta. Hi havia trinxeres aixecades a la gran falda del pujol que sobresortia d’Oanilònia. Galadriela va créixer en aquest context de conflictes permanents tancada, incansablement, a la seva habitació i a casa seva. Aquesta era una nena comú que mai no demanava res i que era feliç amb allò que se li oferia. De Déu no en va conèixer res durant la seva infantesa. S’explicava a la seva ciutat la història que Oane havia arribat a ser un home de poder. Ràpidament fou rebutjada pel seus germans i germanes, que la trobaven dèbil. Fou deixada de costat, sentint-se molt sola. Vivia al graner de casa seva, en l’obscuritat, esperant només els àpats que se li portaven al migdia i a la tarda.
No obstant això, un dia va canviar tot per a ella. Mentre que la criada anava a portar-li el seu àpat del migdia com de costum, la llum que va passar per la porteta va revelar a Galadriela una pila de llibres que mai no havia vist. La sort li somreia, ja que, al costat dels llibres va veure unes espelmes i un petit artefacte que permetia produir una petita flama. Així va aprendre a llegir, sola al seu graner, i va descobrir molts altres llibres, puix que el seu graner n’era ple. Un dia, quan acabava de llegir una obra que parlava de plantes medicinals, va buscar un altre llibre per a estudiar i va trobar un vell conjunt de pergamins, molt desgastats per l’ús, amb nombroses pàgines. Es titulava “ El Guia”. Aquest llibre explicava la història d’Oane i de la creació de la ciutat, i així és com Galadriela va descobrir l’existència de Déu.. a partir d’aquell dia, va començar a pregar a Déu cada dia, resava una mica més el diumenge, per estar amb més contacte, encara amb Ell com ho feien els ciutadans d’abans quan es reunien sobre la tomba del Guia.



L’alliberació:

Un dia va despertar-se per un gran rebombori. La casa havia estat atacada un altre cop. El vici incitava a l’exaltació extrema, on la ciutat no era més que un cementiri on tot el món es matava, fornicava i pertanyia a la família de Galadriela, pagant el preu de la decadència els humans que havien oblidat a Déu i el seu Amor. Tota la família va ser massacrada, les dones violades abans de ser degollades o esquarterades. Galadriela, amagada al fons del seu granes, va resar tot el temps mentre durava l’atac, seguit del pillatge. Després d’uns dies sense no menjar res, amagada al seu graner, va decidir sortir. La casa havia estat saquejada, no hi quedava res més, tot havia estat robat o destruït. Va escapar-se cap a les muntanyes, on va sobreviure-hi durant un temps, abans de retornar a la ciutat. Allà va trobar persones que, com ella, encara creien en Déu i en el seu Amor. Amb ells va ajudar tan com podia, menjant i bevent sempre molt poc, sense guardar ni un simple vestit vell per a vestir-se. Durant aquest temps, va servir a la pobresa i a la debilitat per demostrar la més gran generositat possible, tant gran que la seva humilitat va ser reconeguda per tothom qui estava amb ella.

La il•luminació:

Fou aleshores quan Déu es va dirigir als habitants d’Oanilònia per anunciar-los la pròxima destrucció de la ciutat. Va ser quan els Set Senyors del Vici, com els anomenava Galadriela, va aparèixer i van prendre el control d’una part de la ciutat en la seva rebel•lió contra Déu. Galadriela estava al bàndol contrari, en els que encara creien en el Totpoderós, en Llur Amor i reconeixien els pecats dels homes així com aquells que els assumien amb humilitat. Durant sis dies, Galadriela va resar amb Rafaëla, Miquel, Sylphaël, Gabriel, Jordi i Migaël, així com a un grapat d’homes i de dones que els havien seguit. Durant aquests sis dies, Déu es va dirigir a ella dues vegades. La primera, mentre una dona estava moribunda per desnutrició. Li digué:
- Galadriela, dels Set Humans que encarneu les Virtuts Supremes, ets la qui posseeix menys i mai experimentes la necessitat; ajuda aquesta dona per a provar que encarnes el Bé de la Conservació i seràs recompensada.
Durant els dos dies següents, Galadriela va menjar només un crostó de pa, deixant la resta de la seva ració a la dona, que es va salvar. Al tercer dia, Déu va parlar-li un altre cop i li digué com el primer com :

- Galadriela, , dels Set Humans que encarneu les Virtuts Supremes, ets la qui posseeix menys i mai experimentes la necessitat; ofereix als teus companys tot el que posseeixes per a provar-me que encarnes el Bé de la conservació i seràs recompensada.

Galadriela va donar, aleshores, tot el que posseïa, però va guardar, no obstant això, el seu vestit a petició d’una dona com a préstec. I menjant gràcies a l’amistat dels seus companys, que cada un van donar-li una mica per a alimentar-se cada dia. Va arribar el setè dia, el terra es va trencar, les flames van sortir de la terra i tota la ciutat va ser engolida. Galadriela, els seus sis companys i les seves pertinences s’havien refugiat sobre el pujol on van assistir al cataclisme. Va ser quan una llum va caure sobre ells. Galadriela, Rafaëla, Miquel, Sylphaël, Gabriel, Jordi i Migaël van tenir l’honor de ser nomenats Arcàngels per la humilitat així com la virtut que ells havien ercarnat. Els seus deixebles van convertir-se en àngels per què ells també havien provat el seu desig de penediment.


L’ Arcàngel:
Un cop nomenada Arcàngel gràcies a la seva humilitat i a la seva conservació que encarnava, Galadriela es va convertir en una de les set segones de Déu, que tenia, com a missió, ajudar els humans cada cop que això fos possible així com a combatre la Criatura sense Nom. Galadriela va complir, aleshores, amb fervor, la missió que Déu li havia confiat. Durant els primers temps fins el naixement d’Aristòtil, només mirava amb dificultat als humans, que s’entregaven al paganisme. Però el naixement del Profeta va canviar nombroses coses, va inspirar moltes persones que van seguir el Camí de la Conservació. A cada oració que li fou enviada, descendia a la terra atorgant el seu perdó. Mai va acabar el seu combat contra els golafres.

Va arribar el dia en que va ser cridada a la Terra per un noi jove que li demanava ajuda. El nen, que plorava i resava sobre el seu llit en una gran habitació, luxosa, va veure arribar una dona, amb els cabells llargs i rossos, vestida amb un vestit lleuger i simple de lli blanc immaculat que desvelava les seves corbes i dues ales a l’esquena que irradiaven una llum pura. Va dirigir-se, d’aquesta manera, al noi:
-Sóc Galadriela, Arcàngel de la Conservació, m’has cridar demanant-me ajuda, i he respost a la teva crida; digues-me, doncs, en què et puc ajudar.

El noi, meravellat per la bellesa i puresa de Galadriela, va respondre:
- El meu pare, el rei d’aquestes terres, em força a menjar i a beure com un guerrer per què diu que sóc massa dèbil. Però no m’agrada menjar tot això i beure tots aquest vins com fan ell i el seu consell

Galadriela va moure el cap i quan s’elevà als aires per anar-se’n d’un cop d’ala respongué:

- El teu desig es complirà.

I va desaparèixer al cel entre dos núvols. Al dia següent, els magatzems del rei van ser trobats buits, i aquest, incapaç de passar el dia sense ingerir l’aliment que engolia, va morir. El noi jove es va fer rei i mai més algú va ser obès en aquell regne.

Va anar un dia que Déu va demanar personalment a Galadriela desenvolupar una missió per a ell. La va convocar, se li va presentar amb tota la humilitat i li digué:

-Galadriela, compliràs per a mi una cerca. Aniràs a les terres oblidades, allà on es troben les ruïnes d’Oanilònia, on vull que em retornis la Corona de la Criatura sense Nom.

Galadriela va anar aleshores a un llarg viatge. La situació de les terres oblidades no van ser conegudes mai per cap home i només un àngel hi podia accedir volant. Esta a mille si milles de les terres àrides i negres, sense cap mena de vida o gota d’aigua. Galadriela va trobar al lloc de les ruïnes d’Oanilònia una esquerda enorme. Durant dies, va buscar pel voltant la Corona de la Criatura sense Nom, sense cap mena d’èxit. Desesperada, va somiar en abandonar i tornar avergonyida al Paradís pera reconèixer el seu fracàs davant de Déu. Va ser quan una respiració anhelosa va sortir de l’esquerda. Galadriela va comprendre, aleshores, que havia d’anar a buscar la corona al precipici. Es va capbussar dins, il•luminant el camí gràcies a la llum divina que irradiava. Al fons del precipici, sobre un pedestal rodejat de lava, va trobar la corona. Enorme, totalment d’or i amb nombroses gemmes, que testimoniaven l’orgull de la Criatura sense Nom. Galadriela va prendre, aleshores, la corona i va sortir del precipici. Però va ser atacada. La Criatura sense Nom en persona va saltar-li des de dalt, rodejant-la de la seva foscor. Van combatre durant dies, mentre que no guanyava ni la llum ni l’obscuritat. Va ser aleshores quan Miquel, Arcàngel de la Justícia va arribar per ajudar a Galadriela. Va traspassar la Criatura sense Nom amb la seva espasa, que la rebutjava i defugia. Va tornar, aleshores amb Galadriela al Paradís i allà, Déu, va destruir l’objecte, símbol de la cobdícia, i va gratificar a Galadriela amb una gràcia divina pel seu combat contra la Criatura sense Nom.

Traduït del grec per Arilan de Louvois, Teòleg del Sant Ofici Romà.


Traducido por Ignius
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé
Marco_Castello



Inscrit le: 21 Avr 2011
Messages: 1807

MessagePosté le: Mar Juin 28, 2011 1:32 pm    Sujet du message: Répondre en citant

Citation:


Agiografia di Santa Galadriella l'Arcangelo

L'infanzia nera:

Galadriella nacque nei tempi torbidi nei quali la Città di Oanilonia era consegnata ai peccati. La sua famiglia faceva parte di quelli che si rivendicavano come i forti. Controllavano il commercio delle mucche e si assicurano così la loro superiorità sugli altri. Barricati in un grande casamento a fianco della collina che sovrastava Oanilonia. Galadriella cresce in questo contesto di conflitti permanenti, resta chiusa instancabilmente nella sua camera e nella sua casa. Galadriella era una bambina semplice che non chiedeva mai niente e che si accontentava di ciò che gli si offriva. Di Dio non conobbe niente durante la sua infanzia. Le si raccontò solamente la storia della sua città facendo passare Oane per un uomo di potere. Fu rigettata rapidamente dai suoi fratelli e sorelle che la trovavano troppo debole. Fu messa dunque in disparte ritrovandosi ben presto sola, viveva nel solaio della sua casa, nel buio, aspettando solamente i due pasti che gli si portava mezzogiorno e sera. Tuttavia arrivò un giorno che cambiò tutto per lei. Mentre la domestica veniva a portargli il suo piatto di mezzogiorno, come d'abitudine, la luce che passò dalla botola rivelò a Galadriella una pila di libri che non aveva mai visto. La fortuna gli sorrise trovò al lato dei libri delle candele ed un piccolo oggetto che le premise di creare una debole fiamma. Apprese così a leggere, sola nel suo solaio e scoprì presto altri libri perché il suo solaio ne era pieno. Un giorno mentre finiva di leggere un'opera che trattava di piante medicinali e ne cercava una nuova da studiare trovò un vecchio fascio di pergamene, molto consumate, con numerose pagine. Si chiamava “La Guida”. Questo libro raccontava la storia di Oane e della creazione della città ed è così che Galadriella scoprì l'esistenza di Dio. A partire da quel giorno lo pregò ogni giorno, pregava un po’ di più la domenica per entrare in comunione con Lui come facevano gli antichi cittadini riunendosi sulla tomba della Guida.

La liberazione:

Un giorno un grande fracasso la svegliò. La casa era una ancora una volta attaccata. Il vizio si era spinto al suo parossismo e la città non era niente più che un macello dove tutti si uccidevano l’un l’altro, fornicava e la famiglia di Galadriella doveva pagare il prezzo del decadimento degli uomini che avevano dimenticato Dio ed il suo Amore. Tutta la famiglia e la servitù furono massacrati, le donne violentate prima di essere sgozzate o sventrate. Galadriella, nascosta in fondo al suo solaio pregò durante tutto il tempo nel quale durò l'attacco, seguito dal saccheggio. Dopo parecchi giorni nei quali non mangiò, rintanata nel suo solaio, infine uscì. La casa era saccheggiata, non restava più niente, tutto era stato preso o distrutto. Scappò nelle montagne dove sopravvisse del tempo prima di tornare nella città. Trovò delle persone che, come lei, credevano ancora in Dio e nel suo Amore. Con essi aiutò chi poteva, mangiando e bevendo sempre poco, non possedendo niente per lei se non un vecchio abito semplice per vestirsi. Durante questo tempo servì il povero ed il debole dando prova della più grande generosità possibile, la sua umiltà era riconosciuta da tutti quelli che erano con lei.


L'illuminazione:

E’ allora che Dio si rivolse agli abitanti di Oanilonia annunciando loro la distruzione prossima della città. Avvenne allora che i sette Signori del Vizio, come li chiamava Galadriella, apparvero e presero il controllo di una parte della città per la loro ribellione contro Dio. Galadriella era nel campo opposto, insieme a quelli che credeva ancora all'Onnipotente, al suo Amore e riconosceva i peccati degli uomini così come chi accettava con umiltà. Durante i sei giorni Galadriella pregò con Raffaele, Michele, Silfaele, Gabriele, Giorgio e Uriele e quel pugno di uomini e di donne che l’avevano seguita. Durante questi sei giorni Dio si rivolse due volte a lei. La prima mentre una donna era morente per mancanza di cibo. Le disse allora:

- Galadriella, dei sette uomini che incarnano le virtù supreme sei quella che possiede di meno e non senti mai il bisogno, aiuta questa donna per provarmi che incarni bene la perseveranza e sarai ricompensata.

Durante i due giorni che seguirono Galadrielle mangiò solamente un tozzo di pane, lasciando il resto della sua razione alla donna che si salvò. Il terzo giorno Dio parlò una nuova volta a Galadriella e gli disse come la prima volta:

- Galadrielle, dei sette uomini che incarnano le virtù supreme sei quella che possiede di meno e non provare mai il bisogno, offri ai tuoi compagni tutto ciò che possiedi per provarmi che incarni bene la perseveranza e tu sarai ricompensata.

Galadriella diede allora tutto ciò che possedeva, anche il suo abito, che custodì tuttavia come prestito alla richiesta di una donna. E mangiò grazie all'amicizia dei suoi compagni, ciascuno dei quali le diede un poco di che nutrirsi ogni giorno. Il settimo giorno arrivò, il suolo si spaccò, le fiamme uscirono dalla terra e tutta la città fu inghiottita. Galadriella, i suoi sei compagni e i loro discepoli si erano rifugiati su una collina dove assisterono al cataclisma. E’ allora che la luce scese su essi. Galadriella, Raffaella, Michele, Silfaele, Gabriele, Giorgio e Uriele ebbero l'onore di essere chiamati arcangeli per l'umiltà e la virtù che tutti loro avevano incarnato, i loro discepoli diventarono degli angeli perché avevano provato anche essi il loro desiderio di pentimento.

L'arcangelo:

Diventata arcangelo grazie alla sua umiltà e la perseveranza che incarnava Galadriella diventò uno dei sette secondi di Dio che avevano per missione di aiutare gli uomini ogni volta che ciò fosse possibile così come di combattere la Creatura senza nome. Galadriella compì allora con zelo la missione che Dio gli aveva confidato. Durante i primi tempi, fino alla nascita di Aristotele non fece altro che guardare con sofferenza gli uomini dedicarsi al paganesimo. Ma la nascita del Profeta cambiò molte cose, ella ispirò allora numerose persone a seguire la strada della perseveranza. Ad ogni preghiera che gli era rivolta scendeva sulla terra e concedeva il suo perdono. Non cessò mai il suo combattimento contro gli avidi.
Giunse un giorno in cui venne chiamata sulla Terra da un giovane ragazzo che gli chiedeva il suo aiuto. Il bambino, che era solo a piangere e pregare sul suo letto in una grande camera fastosa, vide arrivare una donna, coi lunghi capelli biondi, vestiti di un leggero e semplice abito di lino bianco immacolato che rivela le sue forme, due ali nella schiena che irradiavano una luce pura. Si rivolse così al ragazzo:

- Sono Galadriella, Arcangelo della Perseveranza, mi hai chiamato in aiuto e rispondo alla tua chiamata, dimmi in che cosa posso aiutarti.

Il ragazzo, stupito per la bellezza e la purezza di Galadriella gli rispose:

- Mio padre, il Re di queste terre, mi costringe a mangiare e bere come un guerriero perché dice che sono troppo gracile. Ma non amo mangiare tutte queste cose e bere tutti questi vini come lui e la sua corte.

Galadriella scosse la testa e mentre si alzava in aria per partire in un battito di ali gli rispose:

- Sarai accontentato mio ragazzo.

E lei sparì nel cielo tra due nuvole. L'indomani i magazzini del Re furono ritrovati vuoti, questo, non potendo accedere a tutto il cibo che ingurgitava ogni giorno morì. Il giovane ragazzo diventò Re e mai più qualcuno fu grasso in questo regno.

Venne un giorno in cui Dio chiese personalmente a Galadriella di compiere una missione per lui. La convocò, si presentò a Lui in ogni umiltà e le disse:

- Galadriella, vai a compiere per me una questua. Vai nelle terre dimenticate, là dove si trovano le rovine di Oanilonia, voglio che mi riporti la Corona della Creatura senza nome.

Galadriella partì per un lungo viaggio. L'area delle terre dimenticate non era conosciuta da nessun uomo e solo un angelo poteva accedervi volando. Non c'è altro che leghe e leghe di terre aride e nere, senza nessuna vita o goccia di acqua. Galadriella trovò all'area delle rovine di Oanilonia un'immensa crepa. Durante i giorni cercò in giro la Corona della Creatura senza nome senza successo. Esasperata pensò ad abbandonare e ritornare vergognosa in Paradiso per confessare il suo insuccesso a Dio. Avvenne allora che un uccello uscì dell'immensa crepa. Galadriella comprese che doveva andare a cercare la corona nel baratro. Ella entrò dentro, illuminava la sua strada grazie alla luce divina che irradiava. In fondo al baratro, su un piedistallo cinto di lava, trovò la corona. Enorme, tutta d’oro ed incastonata di numerose pietre preziose, testimonianza dell'orgoglio della Creatura senza nome. Galadriella prese allora la corona ed uscì del baratro ma là fu attaccata. La Creatura senza nome in persona gli saltò sopra, avvolgendola della sua nefandezza. Combatterono parecchi giorni senza arrivare a far trionfare né la luce né l'ombra. E’ allora che Giorgio, Arcangelo della Giustizia arrivò per aiutare Galadriella. Trapassò la Creatura senza nome con la sua lancia e la respinse facendola fuggire. Riportò allora Galadriella e la corona al Paradiso, là Dio distrusse l'oggetto, simbolo di brama e gratificò Galadriella di una grazia divina per il suo combattimento contro la Creatura senza nome.


Tradotto del greco Da Arilan di Louvois, Teologo del Santo – ufficio romano.

_________________
[/url]
Ex. Juge Royal|Arch. Em.de Malines |[url=http://abbaye-thomiste.forumactif.org/]Thomiste
| Comte de Corinthe et Baron de La Vostice (Achaïe), Vicomte de Bailleul (France)
- MORT DÉFINITIVEMENT CETTE FOIS
Récipiendaire du Grand Chrisme d'Or
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé
Ignius



Inscrit le: 17 Nov 2010
Messages: 3429
Localisation: Catalunya

MessagePosté le: Dim Déc 30, 2012 10:23 pm    Sujet du message: Répondre en citant



Dieser Text ist eine Übersetzung eines alten Pergaments, das etwa vor zehn Jahren in einer alten Bibliothek auf einer griechischen Insel wiedergefunden wurde. Sein Autor ist uns unbekannt und die Übersetzung dauerte wegen des schlechten Zustands, in dem es entdeckt wurde, viele Stunden.

Hagiographie des heiligen Erzengels Galadriel

Die dunkle Kindheit:

Galadriel kam in trüben Zeiten zur Welt, als die Stadt Oanylon der Sünde ausgeliefert war.
Ihre Familie gehörte zu denen, welche beanspruchten, zu den stärksten zu gehören. Sie kontrollierten den Handel mit Kühen und waren sich ihrer Überlegenheit gegenüber anderen gewiss. Sie waren verbarrikadiert in einem großen Gebäude, welches an einen Berg gebaut war, der Oanylon überschattete.
Galadriel wuchs in diesem Zusammenhang des andauernden Konfliktes auf, gänzlich in ihrem Zimmer und ihrem Hause eingeschlossen. Sie war ein einfaches Kind, das um nichts bat und sich mit dem begnügte, was man ihr anbot. Über Gott wusste sie nichts in ihrer Kindheit. Man erzählte ihr nur die Geschichte ihrer Stadt, wobei man Oane als einen mächtigen Mann darstellte. Bald wurde sie von ihren Brüdern und Schwestern abgelehnt, die sie zu schwächlich fanden. Abseits gesetzt fand sie sich oft alleine wieder, lebte nachts auf dem Dachboden des Hauses und erhielt dabei nur zwei Mahlzeiten mittags und abends. Doch es kam der Tag, der alles für sie veränderte. Während die Dienerin kam, um dem Brauch gemäß die Mittagschüssel zu bringen, enthüllte das Licht, das durch eine Falltür fiel, Galadriel einen Stapel Bücher, den sie noch nie gesehen hatte. Das Glück war ihr hold, fand sie doch neben den Büchern Kerzen und einen kleinen Gegenstand, womit man eine kleine Flamme entzünden konnte. Sie brachte sich so auf ihrem Dachboden alleine Lesen bei und merkte, dass der Dachboden voll von Büchern war. Eines Tages beendete sie ein Buch über Heilpflanzen und suchte ein neues zum Studieren. Sie fand eine alte Pergamentsammlung mit zahlreichen Seiten, die sehr abgenutzt waren. Sie hieß „Der Leitfaden“. Dieses Buch erzählte die Geschichte von Oane und der Gründung der Stadt, und so entdeckte Galadriel die Existenz Gottes. Seit dem Tag betete sie täglich, ein bisschen mehr am Sonntag, um noch mehr mit Ihm zu kommunizieren, so wie es einst die Bürger machten, welche sich auf dem Grab des Anführers vereinten.

Die Befreiung:

Eines Tages weckte sie ein großes Getöse. Auf's Neue wurde das Haus angegriffen. Der zum Höhepunkt angetriebene Verfall der Menschheit verwandelte die Stadt zu nichts mehr als ein Massengrab, in dem sich alle gegenseitig umbrachten und hurten, und jetzt war es an der Zeit für die Familie von Galadriel, den Preis für die Verkommenheit der Menschen zu bezahlen, die Gott und seine Liebe vergessen hatten.
Die ganze Familie und die Hausgemeinschaft wurde gemeuchelt, die Frauen vergewaltigt, ehe ihnen der Hals aufgeschnitten oder sie ausgeweidet wurden. Galadriel versteckte sich auf dem Boden des Daches und betete in der ganzen Zeit, in der die Plünderungen nach dem Angriff andauerten. Nach ein paar Tagen, in denen sie nichts gegessen hatte, kroch sie endlich aus ihrem Dachboden hervor. Das Haus war verwüstet, nichts blieb wie es war, alles war mitgenommen oder zerstört. Sie floh in die Berge, wo sie einige Zeit lebte, bevor sie in die Stadt zurückkehrte. Sie fand dort noch Menschen, die genau wie sie an Gott und seine Liebe glaubten. Mit ihnen half sie den Menschen, wo sie nur konnte, immer wenig essend und trinkend, und nichts behielt sie für sich außer ein altes Kleid, das sie trug. Während dieser Zeit diente sie den Armen und den Schwachen, bewies die größtmöglichste Großzügigkeit, und ihre Demut wurde von all denjenigen erkannt, die mit ihr zusammen waren.

Die Erleuchtung:

Das war damals, während Gott sich an die Einwohner Oanylons wandte und ihnen die nahe Zerstörung der Stadt ankündigte. Das war damals, während die sieben Herren der Laster (Dämonenprinzen), wie sie Galadriel nannte, erschienen und die Kontrolle über einen Teil der Stadt für ihren Aufstand gegen Gott übernahmen. Galadriel war im gegnerischen Lager, mit denen, die noch an den Allmächtigen glaubten und die die Sünden der Menschen mit Demut übernehmen wollten. Während der sechs Tage, die es dauerte, betete Galadriel mit Raphaelle, Michael, Sylphael, Gabriel, Georg und Michel sowie mit dem Männern und Frauen, die ihnen gefolgt waren. Während der sechs Tage wandte Gott sich zweimal an sie. Das erste Mal war, als eine Frau wegen Nahrungsmangel im Sterben lag. Er sagte zu ihr:

- Galadriel, unter den sieben Menschen, die die obersten Tugenden verkörpern, bist du diejenige, die am wenigsten besitzt und niemals das Bedürfnis nach Besitz verspürte. Hilf dieser Frau, um mir zu beweisen, dass du die Genügsamkeit verkörperst, und du wirst belohnt werden.

Während der zwei darauf folgenden Tage aß Galadriel nur einen Brotkanten und rettete so die Frau, da sie ihr den Rest ihrer Ration gelassen hatte. Am dritten Tag sprach Gott erneut mit Galadriel und sagte ihr wie beim ersten Mal:

- Galadriel, unter den sieben Menschen, die die obersten Tugenden verkörpern, bist du diejenige, die am wenigsten besitzt und niemals das Bedürfnis nach Besitz verspürte. Biete deinen Begleitern alles an, was du besitzt, um mir zu beweisen, dass du die Genügsamkeit verkörperst, und du wirst belohnt werden.

Galadriel gab alles her; sogar ihr Kleid, das sie dennoch aufbewahrt hatte, lieh sie auf Bitte einer Frau aus. Und Dank der Freundschaft zu ihren Begleitern, hatte sie jeden Tag genug zu essen, da sie ihr ein wenig von ihrer Ration abgaben. Der siebte Tag kam, der Boden zerriss, die Flammen schlugen aus der Erde und die ganze Stadt wurde verschlungen. Galadriel, ihre sechs Begleiter und ihre Anhänger konnten sich auf einen Hügel flüchten, von wo aus sie die ganze Katastrophe mit ansahen. Da fiel ein Licht auf sie. Galadriel, Raphaelle, Michael, Sylphael, Gabriel, Georg und Michel hatten die Ehre, wegen ihrer Demut und der Tugenden, die sie verkörpert hatten, Erzengel genannt zu werden. Ihre Gefolgschaft wurde zu Engeln, denn sie hatten bewiesen, dass auch sie den Wunsch nach Vergebung hegten.

Der Erzengel:

Dank ihrer Demut und der Genügsamkeit, die sie verkörperte, zum Erzengel geworden, wurde Galadriel zu einem von sieben obersten Helfern Gottes, deren Aufgabe es war, den Menschen zu helfen, wann immer das möglich war, sowie die Kreatur ohne Namen zu bekämpfen. Galadriel erfüllte eifrig die Mission, welche Gott ihr anvertraut hatte. Während der ersten Zeit bis zur Geburt von Aristoteles konnte sie nur hilflos zusehen, wie sich die Menschen dem Heidentum hingaben. Doch die Geburt des Propheten änderte vieles, denn sie inspirierte viele Menschen, dem Weg des ewigen Lebens zu folgen. Sie ging bei jedem Gebet, was ihr geschickt wurde, auf die Erde hinunter und gewährte Verzeihung. Nie ließ sie im Kampf gegen die sinnlose Völlerei nach.

Eines Tages kam sie auf die Erde, da sie von einem jungen Burschen gerufen wurde, der um ihre Hilfe bat. Das Kind saß allein weinend und betend auf seinem Bett in einem großen, prächtigen Zimmer, als es eine Frau mit langen blonden Haaren kommen sah, mit einem leichten und einfachen weißen Kleid bekleidet, das ihre Gestalt offenbarte, und zwei Flügeln am Rücken, die ein reines Licht ausstrahlten. Sie wandte sich an den Jungen:

- Ich bin Galadriel, Erzengel der Erhaltung, du hast mich um Hilfe gerufen, und ich antworte auf deinen Ruf. Sage mir, wobei ich dir helfen kann.

Der Junge, der durch die Schönheit und die Reinheit Galadriels in Erstaunen versetzt wurde, antwortete ihr:

- Mein Vater, der König dieses Landes, zwingt mich, zu essen und zu trinken wie ein Krieger, weil er meint, dass ich zu schwächlich sei. Doch ich mag nicht diese ganzen Sachen essen und diese ganzen Weine trinken, so wie er und sein Hof es tun.

Da schüttelte Galadriel den Kopf, und während sie sich in die Luft erhob, um in einem Flügelschlag zu entschwinden, antworte sie ihm:

- Du wirst erhört werden, mein Junge.

Und dann verschwand sie im Himmel zwischen zwei Wolken. Am folgenden Tage fanden sich die Lager des Königs leer, und er selbst, der auf die ganze Nahrung, die er täglich gierig verschlang, nicht verzichten konnte, starb. Der Bursche wurde ein junger König, und nie mehr war jemand übergewichtig in diesem Königreich.


Eines Tages bat Gott Galadriel persönlich, eine Mission für ihn zu erfüllen. Er rief sie zu sich, und als sie sich in voller Demut vor ihm einfand, sprach er zu ihr:

- Galadriel, du wirst für mich etwas suchen. Du wirst in die vergessenen Länder gehen, dahin, wo sich die Trümmer von Oanylon befinden. Ich will, dass du mir die Krone der Kreatur ohne Namen bringst.

Galadriel ging auf eine lange Reise. Die Stelle des vergessenen Landes war allein den Engeln bekannt, und kein Mensch konnte dorthin gehen, da man dorthin nur fliegend kam. Dort gab es nur Meilen um Meilen verdorrter schwarzer Erde ohne irgendein Leben oder einen Tropfen Wasser. Galadriel fand an der Stelle der Trümmer von Oanylon eine riesengroße Spalte. Tagelang suchte sie erfolglos die Krone der Kreatur ohne Namen. Verzweifelt dachte sie daran, den Ort zu verlassen und beschämt ins Paradies zurückzukehren, um Gott ihren Misserfolg mitzuteilen. Da ging ein Röcheln von dem riesengroßen Riss aus. Galadriel verstand, dass sie die Krone aus dem Abgrund holen musste. Sie tauchte hinein, und Dank des göttlichen Lichts, welches sie umgab, war ihr Weg beleuchtet.
Am Boden des Abgrundes fand sie die Krone auf einem mit Lava umgebenen Podest. Unermesslich, ganz in Gold und von zahlreichen Edelsteinen gefasst, zeugte sie vom Stolz der Kreatur ohne Namen. Galadriel nahm die Krone und stieg aus dem Abgrund auf, als sie angegriffen wurde. Die Kreatur ohne Namen persönlich sprang auf sie und hüllte sie in ihre Schwärze. Und obwohl sie mehrere Tage kämpften, gelang es weder Licht noch Schatten zu siegen. Da erschien Georg, der Erzengel der Gerechtigkeit, um Galadriel zu helfen. Er durchbohrte die Kreatur ohne Namen mit einer Lanze, mit der er sie zurück stieß und zur Flucht trieb. Er brachte Galadriel und die Krone ins Paradies zurück. Dort zerstörte Gott die Krone, das Symbol der Gier, und gewährte Galadriel göttliche Gnade für ihren Kampf gegen die Kreatur ohne Namen.



Übersetzt aus dem Griechischen Durch Arilan Louvois, Theologe des Heiligen Offizium in Rom.

*übersetzt von Majnun von Staufen*
_________________
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé Envoyer un e-mail
Arnault d'Azayes



Inscrit le: 08 Mar 2011
Messages: 16126

MessagePosté le: Mar Aoû 26, 2014 6:08 pm    Sujet du message: Répondre en citant

Jane_x a écrit:
Citation:
Este texto é a tradução de um pergaminho antigo encontrado há uma dezena de anos numa biblioteca antiga, numa ilha grega. O seu autor é desconhecido e a tradução exigiu muitas horas de trabalho em virtude do pergaminho se encontrar em mau estado aquando da sua descoberta.

Hagiografia Santa Galadriel, Arcanjo


A negra infância:

Galadriel nasceu em tempos difíceis quando a cidade de Oanylone foi entregue aos pecados. A sua família pertencia àqueles que se reivindicavam como os fortes. Controlavam o comércio de vacas, garantindo assim a sua superioridade sobre os outros. Entrincheirados num grande edifício ao lado da colina com vista para Oanylone. Galadriel cresceu neste contexto de contínuos conflitos, permanecendo incansavelmente fechada no seu quarto e na sua casa. Galadriel era uma criança simples que nunca pedia nada, conformando-se com o que lhe davam. Sobre Jah nada conheceu durante a sua infância. Contaram-lhe apenas a história da sua cidade, a qual fazia passar Oane por um homem de poder. Foi rapidamente rejeitada pelos seus irmãos e irmãs, que a consideravam demasiado fraca. Foi posta de lado encontrando-se bem depressa sozinha, vivia no sótão da sua casa, no escuro, esperando apenas as duas refeições que lhe traziam ao almoço e ao jantar. No entanto, chegou um dia que mudou tudo para ela. Enquanto a criada vinha trazer-lhe o seu almoço como era habitual, a luz atravessou pela porta revelou a Galadriel uma pilha de livros que ela nunca tinha visto. A sorte sorria-lhe, ela encontrara ao lado dos livros velas e um pequeno objecto que permitia criar uma chama fraca. Assim ela aprendeu a ler, sozinha no seu sótão e descobriu muitos outros livros porque o seu sótão estava repleto deles. Num dia em que acabara de ler uma obra sobre plantas medicinais, procurando um novo para estudar encontrou um velho conjunto de pergaminhos, muito usados, com numerosas páginas. Chamava-se ”O Guia”. Este livro contava a história de Oane e da criação da cidade e foi assim que Galadriel descobriu a existência de Jah. A partir deste dia, ela orava todos os dias, rezava um pouco mais ao domingo, para comunicar ainda mais com Ele, como faziam as pessoas antes, reunindo-se sobre o túmulo do Guia.



A libertação:

Um dia um grande estrondo acordou-a. A casa fora atacada de novo. O vício incitava à exaltação extrema, a cidade não era mais que uma vala comum onde todo o mundo se matava, fornicava e era o momento da família de Galadriel pagar o preço da queda dos homens que tinham esquecido Jah e o seu Amor. Toda a família e os domésticos foram massacrados, as mulheres violadas antes de serem degoladas ou evisceradas. Galadriel, escondida no fundo do seu sótão rezou durante todo o tempo que o ataque, seguido por pilhagem durou. Após vários dias sem comer escondida no seu sótão, finalmente saiu. A casa fora saqueada, não restava nada, tudo tinha sido roubado ou destruído. Ela fugiu para as montanhas, onde sobreviveu um tempo antes de retornar à cidade. Encontrou lá pessoas que, como ela, ainda acreditavam em Jah e no seu Amor. Com eles, ajudou no que podia, comendo e bebendo sempre pouco, sem guardar nada mais para ela que um velho e simples vestido para se vestir. Durante esse tempo, serviu ao pobre e ao fraco, fazendo prova da maior generosidade possível, tanto que a sua humildade era reconhecida por todos os que estavam com ela.



A iluminação:

Foi então que Jah se dirigiu aos habitantes de Oalyane anunciando-lhes a destruição iminente da cidade. Foi então que os sete Senhores do Vício, como eram apelidados por Galadriel, apareceram e assumiram o controlo de uma parte da cidade para a sua rebelião contra Jah. Galadriel encontrava-se no lado oposto, entre aqueles que acreditavam ainda no Todo-Poderoso, no seu Amor e reconheciam os pecados dos homens assim como aqueles que os assumiam com humildade. Durante os seis dias Galadriel rezou com Rafaela, Miguel, Sylphael, Gabriel, Jorge e Mikael bem como com um grupo de homens e mulheres que os tinham seguido. Durante estes seis dias, Jah dirigiu-se a ela por duas vezes. A primeira, enquanto uma mulher estava moribunda por falta de alimento. Ele disse-lhe então:

- Galadriel, dos sete humanos que encarnam as virtudes supremas, tu és a que possui menos e que nunca experimentaste a necessidade, ajuda esta mulher para me provares que encarnas bem a conservação e serás recompensada.

Durante os dois dias que se seguiram, Galadriel nada mais comeu que um naco de pão, deixando o resto da sua ração à mulher que fora salva. Ao terceiro dia Jah falou uma vez mais a Galadriel e disse-lhe como da primeira vez:

- Galadriel, dos sete humanos que encarnam as virtudes supremas, tu és a que possui menos e que nunca experimentaste a necessidade, oferece aos teus companheiros tudo o que possuis para me provares que encarnas bem a conservação e serás recompensada.

Galadriel deu então tudo o que possuía inclusive o seu vestido, que antes mantinha, a pedido de uma mulher como empréstimo. E comendo graças à amizade dos seus companheiros, que cada um à vez lhe deram um pouco de que alimentar-se cada dia. Chegou o sétimo dia, o solo fendou, as chamas saíram da terra e toda a cidade foi engolida. Galadriel, os seus seis companheiros e as suas disciplinas refugiaram-se sobre a colina onde assistem ao cataclismo. Foi então que a luz caiu sobre eles. Galadriel, Rafaela, Miguel, Sylphael, Gabriel, Jorge e Mikael tiveram a honra de ser chamados arcanjos para a humildade bem como para a virtude que todos eles haviam encarnado, os seus discípulos tornaram-se anjos porque provaram eles também o seu desejo de arrependimento.



O Arcanjo:

Tornada Arcanjo graças à sua humildade e à conservação que ela encarnava, Galadriel tornou-se uma dos sete segundos de Jah, que tinham por missão ajudar os humanos cada vez que isso fosse possível bem como combater a Criatura Sem Nome. Galadriel cumpriu então com zelo a missão que Jah lhe confiara. Durante os primeiros tempos, até ao nascimento de Aristóteles, ela nada mais fez que observar com pena os humanos entregarem-se ao paganismo. Mas o nascimento do Profeta mudara numerosas coisas, inspirara então muitas pessoas a seguir o caminho da conservação. A cada oração que lhe era endereçada, descia à terra outorgar o seu perdão. Ela nunca cessou a sua luta contra os gananciosos.
Chegou um dia em que ela foi chamada à Terra por um jovem rapaz que lhe pedia a sua ajuda. A criança, sozinha a chorar e rezar na sua cama num grande quarto luxuoso, viu então chegar uma mulher, com longos cabelos loiros, vestida com um ligeiro e simples vestido de linho branco imaculado, que revelava as suas formas, duas asas nas costas irradiando uma luz pura. Dirigiu-se da seguinte forma ao rapaz:

- Eu sou Galadriel, Arcanjo da Conservação, pediste-me ajuda e respondo ao teu pedido, diz-me em que te posso ajudar.

O rapaz, maravilhado com a beleza e pureza de Galadriel, respondeu-lhe:

- Meu pai, o Rei destas terras, força-me a comer e beber como um guerreiro porque diz que eu sou muito franzino. Mas eu não gosto de comer todas estas coisas e de beber todos estes vinhos como ele e a sua corte fazem.

Galadriel abanou então a cabeça e quando se elevava no ar para ir embora batendo as asas respondeu-lhe:
- O teu desejo será concedido meu rapaz.

E depois desapareceu no céu entre duas. No dia seguinte os armazéns do Rei foram encontrados vazios, e este, incapaz de passar sem todo o alimento que engolia cada dia morreu. O jovem rapaz tornou-se Rei e nunca mais alguém foi obeso neste reino.

Chegou um dia em que Jah pediu pessoalmente a Galadriel para cumprir uma missão por ele. Convocara-a, ela apresentara a Ele com toda a humildade e disse-lhe:

- Galadriel, vais cumprir fazer uma pesquisa para mim. Vais às terras esquecidas, do local onde se encontram as ruínas de Oanylone, quero que me tragas de volta a Coroa da Criatura Sem Nome.

Galadriel partiu então para uma longa viagem. A localização das terras esquecidas não eram conhecidas por nenhum homem e apenas um anjo podia lá aceder voando. Estas não eram mais que milhas e milhas de terras áridas e negras, sem qualquer vida ou gota de água. Galadriel encontrou no local das ruínas de Oanylone uma enorme fenda. Durante dias ela procurara nos arredores a Coroa da Criatura Sem Nome sem êxito. Desesperada pensou em desistir e regressar envergonhada ao Paraíso para confessar o seu fracasso a Jah. Foi então que um bafo saiu da enorme fenda. Galadriel percebeu então que deveria procurar a coroa no abismo. Mergulhou, iluminado o seu caminho graças à luz divina que dela irradiava. No fundo do abismo sobre um pedestal rodeado de lava encontrou a coroa. Enorme, toda em ouro e ornamentada com inúmeras pedras preciosas reflectia o orgulho da Criatura Sem Nome. Galadriel pegou então na coroa e saiu do abismo, mas foi atacada. A Criatura Sem Nome em pessoa saltou sobre ela, envolvendo-a com a sua escuridão. Combateram durante vários dias, não chegando a alcançar a vitória nem a luz nem a escuridão. Foi então que Miguel, Arcanjo da Justiça, chegou para ajudar Galadriel. Trespassou a Criatura Sem Nome com a sua lança, repelindo-a e fazendo-a fugir. Voltou então com Galadriel e a coroa ao Paraíso, lá Jah destruiu o objecto, símbolo de cobiça e gratificou Galadriel com graça divina pelo seu combate contra a Criatura Sem Nome.


Traduzido do grego Por Arilan Louvois, Teólogo do Santo Oficio Romano.


_________________

Mort des cardinaux von Frayner et d'Azayes
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé MSN Messenger
Montrer les messages depuis:   
Poster un nouveau sujet   Ce sujet est verrouillé; vous ne pouvez pas éditer les messages ou faire de réponses.    L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church Index du Forum -> La Bibliothèque Romaine - The Roman Library - Die Römische Bibliothek - La Biblioteca Romana -> Le Dogme - The Dogma Toutes les heures sont au format GMT + 2 Heures
Page 1 sur 1

 
Sauter vers:  
Vous ne pouvez pas poster de nouveaux sujets dans ce forum
Vous ne pouvez pas répondre aux sujets dans ce forum
Vous ne pouvez pas éditer vos messages dans ce forum
Vous ne pouvez pas supprimer vos messages dans ce forum
Vous ne pouvez pas voter dans les sondages de ce forum


Powered by phpBB © 2001, 2005 phpBB Group
Traduction par : phpBB-fr.com