L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church Index du Forum L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church
Forum RP de l'Eglise Aristotelicienne du jeu en ligne RR
Forum RP for the Aristotelic Church of the RK online game
 
Lien fonctionnel : Le DogmeLien fonctionnel : Le Droit Canon
 FAQFAQ   RechercherRechercher   Liste des MembresListe des Membres   Groupes d'utilisateursGroupes d'utilisateurs   S'enregistrerS'enregistrer 
 ProfilProfil   Se connecter pour vérifier ses messages privésSe connecter pour vérifier ses messages privés   ConnexionConnexion 

Archange Sainte-Raphaëlle (PNJ)

 
Poster un nouveau sujet   Ce sujet est verrouillé; vous ne pouvez pas éditer les messages ou faire de réponses.    L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church Index du Forum -> La Bibliothèque Romaine - The Roman Library - Die Römische Bibliothek - La Biblioteca Romana -> Le Dogme - The Dogma
Voir le sujet précédent :: Voir le sujet suivant  
Auteur Message
jeandalf



Inscrit le: 05 Avr 2006
Messages: 10012
Localisation: RR Bruges et IRL Grace hollogne

MessagePosté le: Lun Déc 04, 2006 12:19 pm    Sujet du message: Archange Sainte-Raphaëlle (PNJ) Répondre en citant

I. Hagiographie de Sainte-Raphaëlle-Archange

***
Doutes


Une vieille femme marchait depuis que le soleil était couché. Elle avait beaucoup de mal à se mouvoir. Depuis trois mois elle sentait ses forces s’amenuiser, ses jambes petit à petit la quittaient et pourtant elle marchait, marchait toujours et ne s’arrêtait que pour dormir et reprendre des forces. Elle savait qui elle devait trouver. Un homme habitant dans une petite maison, un homme recherché et borgne qui se prénommait lui-même l’avorton. La nuit était maintenant tombée, et cette chose ambulante avait peur, elle ne savait où dormir et ce chemin qu’elle ne connaissait pas ne lui disait rien qui vaille.
Elle continuait à marcher, plus vite, elle se pressait maintenant, il fallait qu’elle arrive, elle n’en pouvait plus mais sa vie en dépendait. Si elle mourait c'en était fini. Oh, ses parents lui auraient dit qu’après la mort elle vivrait. Que Dieu était là pour la sauver. Mais c’était impossible, si Dieu il y avait eu, elle n’aurait pas eu toutes ces misères et la vie n’existerait pas. Pourquoi se séparer pour revenir à Lui après la mort. Cette histoire ne tenait vraiment pas debout. Ce qui allait être son cas si elle n’arrivait pas bientôt. L’histoire d’un Dieu commença à la titiller. Elle commençait maintenant à paniquer. Elle courrait presque, en tout cas les efforts qu’elle fournissait étaient tout comme. Ça n’était plus possible, d’un trait, elle se retourna et face à ce qu’elle croyait vide elle hurla.

« Si tu existes, montre-toi. Ne te cache pas, si tu es incapable d’aimer ceux que tu as créés, si tu es incapable de tenir tes engagements ou si tu fais souffrir ce monde à tes propres plaisirs. Montre-toi ! »

Le tonnerre rageait déjà dans la tête de cette pauvre femme et déjà elle attendait ce Dieu dont elle avait tant entendu parler mais jamais rien vu.
C’était cela le plus étonnant, elle qui ne croyait en rien était persuadée qu’elle allait avoir une réponse, une réponse, certes, elle allait en avoir une, mais très loin de celle qu’elle attendait. Quoi que peut-être au fond de son cœur, une partie retirée lui criait la vérité.

***
Révélation



Au lieu des courants meurtriers qu’elle s’était promis, ce fut une douce lumière qui jaillit et il était impossible de savoir d’où elle venait. C’était à croire que même les ténèbres brillaient.

Une voix se fit entendre, elle aussi venant de partout et de nulle part à la fois, elle était rassurante et semblait venir du fond des âges.

« Raphaëlle, Raphaëlle,
Pourquoi cries-tu ?
Tes cris sèment l’écho dans les montagnes et troublent le cours des fleuves. Ils pétrifient de peur les petits de ce monde et font se battre les plus sages. »

La vieille femme ne sut quoi répondre. Elle fut extrêmement touchée par ce qu’elle venait d’entendre. Entendre la voie de Dieu était déjà chose extraordinaire mais que celui-ci l’appelle par son nom était bien davantage. Depuis combien de temps ne l’avait on pas appelée par son nom ? On ne l’avait jamais appelée par son nom, jamais depuis que son père était parti. Les sobriquets avaient fini par le remplacer. Raphaëlle dont le cœur commençait à s’ouvrir à nouveau doutait encore mais la flamme de haine dans ses yeux n’était pas encore éteinte.


Ce qu’elle avait pris comme un acte d’amour au départ se transforma sous la colère en affront. Son âme n’étant pas prête à recevoir un amour simple, il lui était impossible de recevoir l’amour le plus fort qui puisse exister ; mais la toute-puissance de Dieu et la connaissance qu’il avait de sa fille commençait son œuvre.

« -Comment oses-tu m’appeler par mon nom, Toi, Dieu à la pensée bienheureuse et à la main malfaisante ?
-Un père n’appelle-t-il pas ses enfants par leur prénom ?
-Si, mais un père se préoccupe de ses enfants, il les chérit et les aime.
-N’est-ce pas ce que je fais ? »

En disant ces mots Dieu montra la Terre.

« Raphaëlle,
voici le tracé de ta vie.
Ces traces ce sont tes pas.

-Si ces traces sont mes pas, à qui appartiennent les traces qui marchent à côté ?
-Ce sont les miennes, Raphaëlle, je marche à tes côtés depuis que tu es venue au monde.
-Et dans les moments les plus difficiles, il n’y a que deux pas, pourquoi n’étais-tu pas là lorsque j’avais besoin de toi ?
-J’étais là, et si tu ne vois que deux traces c’est parce que je t’ai portée, mon enfant. »

Le cœur de pierre, si difficile à convaincre devint à ce moment-là cœur de chair. Raphaëlle comprit devant qui elle était, devant son père et, tombant à genoux, elle lui demanda pardon.

« Garde tes larmes Raphaëlle, le temps est à la joie, tu croyais mal mais au moins tu restais fidèle à tes pensées. Maintenant que tu as vu, ta conviction te sauvera et montrera à bien d’autres la route que j’ai tracée pour eux.

-Père,
pourquoi ne t’es-tu jamais montré, pourquoi tu ne m’as jamais dis que tu étais là ?

-Je te l’ai dit, mon enfant, mais tes oreilles ne voulaient pas entendre, je me suis montré à toi mais tes yeux ne voulaient pas voir, je t’ai pris la main mais tu ne me l’as pas tenue alors je me suis révélé à ton cœur et tu as cru.
Je t’ai laissée choisir car tu étais libre, tu ne voulais pas me recevoir, je ne me suis pas imposé.
Tu m’as cherché et je me suis révélé.
Beaucoup de questions se bousculent encore en toi mais sois patiente, j’y répondrai au creux de ton cœur le moment venu.
Va, car maintenant tu sais que je suis avec toi jusqu’à la fin des temps,
Si tu tombes, je te relèverai. »

***
Questions


À partir de ce moment-là la lumière se fondit dans le paysage et même si celle-ci n’était plus aussi intense, Raphaëlle la voyait, et cette lumière la guidait dans la nuit. Elle aurait pu lui montrer le chemin, mais Raphaëlle le connaissait, elle aurait pu éclairer les ténèbres, mais Raphaëlle n’en avait pas besoin, au lieu de cela cette lumière lui montrait le chemin intérieur et en chassait toutes ténèbres.
Elle avait quitté Oanylone quelques jours auparavant et la personne qu’elle cherchait habitait loin, il était l’un des seuls à avoir quitté la cité losque celle-ci vivait encore loin des tourments.
Tout en marchant, elle ne cessait de repenser à sa rencontre avec Dieu, il avait agi comme un père à son égard, il avait agi comme son véritable père qui avait quitté la cité d’Oane, on ne sut jamais pourquoi, et lui qui lui avait tant donné, qui l’avait tant aimée, avait disparu complètement. C’était là une des parties les plus touchantes. Dieu aimait chacun d’entre nous, c’était si beau mais difficile à croire. Pourquoi la misère ? Pourquoi le malheur ? et pourquoi mourir avant de le retrouver ? Si elle le savait, la réponse à sa dernière question lui vint comme une vérité indiscutable : Dieu a laissé les hommes sur la Terre afin qu’ils aient la liberté totale. Ils avaient le choix entre suivre sa route ou de partir là où il n’y en avait pas, là ou même la plus grande route ne se voyait plus. Là où Dieu était absent ou plutôt là où on refusait de le voir car Dieu était partout. Dieu bien qu’omnipotent laissait aux hommes le libre-arbitre.
Mais alors si Dieu laisse à chacun le libre-arbitre de sa propre vie pourquoi se joue-t-il parfois au détriment de la liberté ou du bonheur d’autrui ? Pourquoi la liberté de l’un empiète-t-elle sur la liberté des autres ?

Elle continuait à marcher, il lui fallait arriver à la cabane. Elle était fatiguée, de plus en plus, mais une telle soif de Dieu l’habitait que s’arrêter lui semblait une perte de temps.
Elle finit par trouver le taudis qui servait de maison à celui qu’elle cherchait. Elle entra par ce qui semblait être une porte et ne vit personne, il n’y avait rien, simplement un parchemin.

« Lorsque tu nais, tu ne choisis pas ton frère.
Quel qu’il soit tu dois apprendre à vivre avec, à vivre pour lui.
Si ton frère resplendit de l’amour de Dieu, alors cet amour ne pourra que te rejoindre.
Si en revanche ton frère se détourne de l’amour divin, c’est à toi de le lui faire voir au prix de ta vie.
Mais, à quoi bon donner sa vie pour quelqu’un qui ne veut pas voir ?
Si tu réussis, tu lui donnes une chance de rejoindre Dieu et les anges après sa mort et pour cela tu les rejoindras toi aussi.
Si tu échoues, c’est toi qui les rejoindras.

Cependant, il est dit aussi, ne t’attarde pas sur ton frère si ses yeux ne peuvent voir, pense et œuvre pour le plus grand nombre car ceux pour qui tu auras œuvré, eux aussi pourront œuvrer pour d’autres.

Alors, mieux vaut-il donner sa vie pour tenter d’en sauver un qui ne veut pas être sauvé ou donner sa vie pour sauver une multitude dont l’envie de voir est ardente ? »

Raphaëlle lut et comprit autre chose. Chaque homme avait été placé dans une situation particulière qui pouvait évoluer, non pas seulement en raison des désirs de Dieu ou du mal inspiré par la créature sans nom, mais en fonction de la manière dont chaque frère et chaque soeur utilisait son libre-arbitre et sa liberté. Les agissements de chacun, s’ils ne payaient pas sur cette Terre paieraient lorsque Dieu viendrait les chercher.
L’évidente vérité vint transfigurer Raphaëlle par l’amour divin. Elle se mit à genoux, en larmes, et pria.
Que le Seigneur, Dieu de l’Univers lui donne la force de servir humblement et par amour en tous temps et tous lieux.

Elle pria durant toute une nuit puis se leva au matin emplie d’une assurance nouvelle.
Elle était confiante, Dieu était là en elle, et elle demeurait en Lui.
Une aura bienfaitrice et aimante brillait maintenant autour d’elle. Si les yeux étaient et demeurent incapables de la voir, l’âme, elle, était capable de la sentir car l’âme était après l’amour, le don le plus puissant que Dieu avait fait à l’homme.

***
Le début de ses actes en tant que sainte


Raphaëlle approchait d’Oanylone et déjà le voile de discorde qui pesait sur la ville se faisait sentir. En effet, la créature innommée avait semé le doute dans les cœurs afin que l’on se détourne de la vérité et cela avant qu'elle ne parte faiblement pressentant la réaction de Dieu.
De plus en plus, la population se scindait en deux groupes, ceux qui restaient fidèles à Dieu et ceux qui croyant ou non se laissaient pénétrer par le doute.

Que les hommes étaient faibles, il leur suffisait d’entendre que Dieu n’existait pas pour s’en détourner. Il était encore plus facile de dire que Dieu ne les aimait pas et qu’il n’y avait plus d’espoir, comme cela aucun péché ne se voyait empêché par une raison valable.
Raphaëlle voyait cette faiblesse, pour cela, elle se réunit avec une poignée de frères et soeur et gardait espoir ainsi que la ferme conviction que Dieu les aimait. Elle priait pour que chaque homme voit en lui le chemin de Dieu, pour que chacun voit qu’il ne marche pas seul.
La conviction et l’assurance dont elle faisait preuve lui permettaient de prêcher et elle put convaincre seulement par la parole de nombreuses personnes.

***
La Punition


C’est alors que la punition divine tomba. Elle commença par de la foudre se déchaînant au plus haut du ciel puis vint à pleuvoir des fleuves entiers, les hommes un à un furent quittés par la vie. Ensuite vinrent des langues de feu s’écrasant sur chaque homme.
Projetant les plus mauvais dans les flammes éternelles de l’astre de la nuit et leur promettant une nouvelle existence de souffrance et de hantise.
Elles donnaient cependant une vie nouvelle à ceux qui avaient cru, les élevant au plus près de la gloire divine dans l’astre dominant le jour.
Raphaëlle fut élevée avec six autres au rang d’archange afin d’inspirer pour les siècles et les siècles les sept vertus.

***
Son Envoi


Un jour sur la terre,
Un homme peinait.
Il aimait Dieu de tout son coeur mais jamais il n'avait osé proclamer autour de lui, l'amour qu'il lui portait.
Son entourage pestait contre Dieu et ne cessait de blasphemer.
L'homme n'osait pas répondre. Il était conscient de son péché mais ne pouvait agir, opprimé par la peur.
Il rentra chez lui, un soir, et tomba sur sa paillasse, en pleurs.
Il confia à Dieu les difficultés qu'il avait pour assumer sa foi devant ses amis, il dit, pleurant de plus belle, qu'il ne rêvait que de l'annoncer mais qu'il avait peur... Comment pouvait-il faire pour oser proclamer sa foi ?
Il ne pouvait plus rester comme cela, à garder Dieu pour lui, il fallait qu'il le dise et qu'il le crie à la Terre entière !
Alors Dieu, entendant son enfant, envoya Raphaëlle par ces mots:
"Va Raphaëlle, qu'il triomphe !"
Telle une présence que l'on sent mais que l'on ne voit pas, Raphaelle descendit auprès de l'homme et l'accompagna.
Le lendemain, lorsqu'il vint voir ses amis, ceux-ci commencèrent à parler de Dieu en de mauvais termes, il faillit ne rien dire puis sentant cette force invisible près de lui, il dit d'un ton ferme qu'il ne voulait que l'on use du nom de son Dieu à mauvais escient. C'en était fini de ne rien dire.
Dieu était son Dieu, il en était ainsi, on ne dirait plus d'honteux blasphèmes lorsqu'il était en mesure de les entendre !
A ce moment-là, lorsque ses amis levèrent vers lui un regard mauvais, lorsqu'il faillit tomber sous le poids de la peur, Raphaëlle lui insuffla son souffle et le poussa.
Il se mit alors à poursuivre calmement mais ses paroles avaient la force d'un cri. "Dieu nous aime, Vous n'avez pas le droit de dire cela de lui !"
Alors, les hommes qui l'entouraient, ne comprenant pas ceci et ne lui laissant même pas la liberté de le penser, sautèrent sur lui et lui arrachèrent les membres. Il rendit l'âme en ce jour, sous d'atroces souffrances, mais fier d'avoir pu enfin honorer ses convictions.
Raphaëlle prit alors l'âme de ce bon homme, et la présenta elle-même au très haut.

***
La Prière


Raphaëlle inspirait aux cœurs purs qui la priaient, la force de garder leurs convictions et d’agir en conséquence afin que les hommes soient capables de vouloir le bien mais aussi de le faire.
Mais même si elle inspirait la conviction, c’était Dieu qui parlait en sa bouche.
Après que l'âme de l'homme inspiré par Raphaëlle eut rejoint le soleil, les assassins se regardèrent l'un l'autre. Ils venaient de tuer leur propre ami. Alors, le cadavre se nimba d'une gigantesque flamme, qui disparut bien vite. Le corps était resté intact, si ce n'est que sur son torse était inscrit en lettres d'or l'inscription suivante:

Prière d'Oscermine à Dieu.
Invocation de Sainte Raphaëlle

    Ô Dieu !
    Toi en Qui je crois,
    Toi qui guides mes pas,
    Donne-moi la force de professer la grandeur de Ton Nom
    Ainsi que l'amour et l'adoration que j'y porte.
    Envoie-moi Ton Archange, Raphaëlle, pour qu'elle chemine à mes côtés,
    Que je ne sois plus seul face à l'ennemi de ma foi et de ma conviction.
    Que mes actes obéissent à mon coeur et que même ma main gauche suive les commandements de ma droite.
    Que mon coeur te craigne.
    Et que j'annonce Ton Saint Nom.
    Dieu, daigne lever ta main, que raphaëlle descende et me vienne en aide.
    Ainsi soit-il !


Dernière édition par jeandalf le Jeu Déc 07, 2006 12:33 pm; édité 2 fois
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé Visiter le site web de l'utilisateur
mirceadino
Cardinal
Cardinal


Inscrit le: 09 Déc 2009
Messages: 2118
Localisation: 1 High Street, Solar Paradise (since 22.11.1461)

MessagePosté le: Sam Avr 23, 2011 3:58 pm    Sujet du message: Répondre en citant

Citation:
Hagiografia de l’Arcàngel Santa Rafaëla
(Arcàngel de la convicció, oposada a Asmodeu, Príncep-Dimoni de la luxúria)


Dubtes

Una vella dona caminava des de que es va pondre el sol. Sentia molt dolor al moure’s. Des de feia tres mesos sentia les seves forces desaparèixer, les seves cames poc a poc la deixaven i, no obstant això, caminava. Caminava sempre i només parava per a dormir i recuperar forces. Sabia a qui havia d’encontrar. Un home que vivia a una petita casa, un home buscat i tort que s’autoanomenava "l’abort". Havia caigut la nit, i aquesta dona deambulant tenia por, no sabia on dormir i aquell camí desconegut no li deia res que li valgués.

Continuava caminant, més ràpidament, accelerant aquest cop, calia que arribés a temps, no podia més però la seva vida depenia d’això. Si moria estava acabada. Oh, els seus pares li havien dit que després de la mort viuria; que Déu estava allà per a salvar-la. Però era impossible, per què si Déu hagués existit, no hagués patit totes aquestes misèries i la vida no existiria. Per a què separar-se per a tornar a Ell després de la mort. Aquesta història no se sostenia per en lloc, sincerament. Igualment anava a ser el seu cas si no arribava aviat. La història de Déu que començà produint-li pessigolles, començava ara a espantar-la. Gairebé corria; en tot cas, els esforços que usava eren tants como podia. Això ja li resultava impossible, i de cop, ella va donar-se la volta i davant del que ella creia el buit, va cridar:

« Si existeixes, mostra’t. No t’amaguis, si ets incapaç d’estimar a aquells als que has creat, si ets incapaç de complir els teus compromisos o si fas patir a aquest mon per als teus propis plaers. ¡Mostra’t! »

Una fúria ardent tenia al a cap aquesta pobre dona i ja esperava a aquell Déu del que tant n’havia sentit a parlar, però el qual ningú jamai havia vist.
Era quelcom extraordinari, ella que no creia en res va ser persuadida de què tindria una resposta, una resposta certa. En tindria una, però molt allunyada de la què esperava. Encara que potser, en el fons del seu cor, una part l cridava la veritat.


Revelació

En comptes de les fatals corrents d’aire a les que estava destinada, va haver-hi una llum suau que brotava i que era impossible saber d’on venia. Hom podria creure que inclús les tenebres brillaven.

Una veu també va sentir-se, que venia de tot arreu i de ningun part a la vegada, era tranquil•litzadora i semblava una veu anciana.

« Rafaëlla, Rafaëlla,
¿Per què crides?
Els teus crits sembren l’eco a les muntanyes i enterboleixen el curs dels rius. Petrifiquen de por als nens d’aquest món i fan barallar-se als més savis.
»

La vella dona no va saber què respondre. Estava extremadament estorada pel que acabava de sentir. Sentir la veu de Déu era ja una cosa extraordinària, però que Ell l’anomenés pel seu nom era molt més extraordinari. ¿Quant de temps feia que no l’anomenaven pel seu nom? Mai no l’havia cridada pel seu nom, des de que el seu pare se n’havia anat. Els sobrenoms havien acabat per sobreescriure el seu nom. Rafaëlla, el cor de la qual començava a obrir-se de nou, encara dubtava; però la flama d’odi en els seus ulls encara no estava extingida.

El que havia pres com un acte d’amor al principi, va transformar-se, amb la còlera, en enfrontament. La seva ànima no estava disposada a rebre un amor simple. Li era impossible rebre l’amor més fort que pogués existir; però l’omnipotència de Déu i el coneixement que tenia de la seva filla van començar a obrar.

« ¿Com goses anomenar-me pel meu nom, Tu, un Déu amb un pensament feliç i una mà malèfica? »

« ¿Un pare no crida als seus fills pel seu nom? »

« Si, però un pare es preocupa pels seus fills, els ama i els estima. »

« No és el que faig? »

Dient aquestes paraules, Déu va mostrar la Terra.

« Rafaëlla,
Heus aquí el traçat de la teva vida.
Aquestes petjades són les teves passes.
»

« Si aquestes petjades són les meves passes, a qui pertanyen les petjades que estan al costat? »

« Són les meves, Rafaëlla. Vaig al teu costat des de que vas néixer. »

« I en els moments més difícils només hi ha dues passes, ¿per què no estaves allà quan et necessitava? »

« Estava allà; i si veus només dues passes és per què et vaig dur a sobre, filla meva. »

El cor de pedra tan difícil de convèncer, es va fer en aquell moment un cor de carn. Rafaëlla va comprendre davant de qui estava: davant del seu pare i, caient de genolls, va demanar-li perdó.

« Guarda les teves llàgrimes, Rafaëlla, és hora de l’alegria: pensaves malament però al menys eres fidel als teus pensaments. Ara que els has vist, la teva convicció et salvarà i mostrarà a molts altres el camí que he traçat per a ells. »


« Pare,
¿Per què mai t’has mostrat? ¿Per què mai m’has dit que estaves allà?
»

« T’ho he dit, filla meva, però les teves oïdes no volien oir, em vaig mostrar però els teus ulls no volien veure, et vaig agafar la mà però no me la vas agafar. Aleshores m’he revelat al teu cor i m’has cregut.
Et vaig deixar escollir per què eres lliure, no volies rebre’m, no em vaig imposar.
M’has buscat i m’he revelat.
Moltes qüestions encara s’aglomeren en tu, però sigues pacient, respondré als forats del teu cor en el moment just.
Ves, per què ara saps que estic amb tu fins la fi dels temps,
Si caus, jo t’aixecaré.
»


Preguntes

A partir d’aquell moment la llum es va desfer en el paisatge i tot i que aquesta ja no era tan intensa, Rafaëlla la veia, i aquesta llum la guiava en la nit. Li podia mostrar el camí, però Rafaëlla ja el coneixia; li podia il•luminar les tenebres, però Rafaëlla no ho necessitava; en comptes d’això, la llum li mostrava el camí interior i expulsava totes les tenebres.
Havia deixat Oanilònia alguns dies abans i la persona a la que buscava vivia lluny. Ell era un dels pocs que havien deixat la ciutat quan aquesta encara vivia lluny del seu turment.

Continuava caminant, no deixava de pensar en el seu encontre amb Déu, havia actuat com un pare amb ella, havia actuat com el seu veritable pare que havia deixat la ciutat d’Oane. Mai hom va saber el per què, i va ser ell que li havia donat tant, el que l’havia estimada tant; i ara havia desaparegut completament. Era una de les parts més commovedores. Déu estimava a cada un de nosaltres, era molt maco però difícil de creure. Per què, doncs, la misèria. Per què, doncs, la desgràcia? I per què morir abans de trobar-lo? Si ella ho sabia, la resposta a la seva última qüestió li va venir com una veritat indiscutible: Déu va deixar als homes sobre la Terra amb la finalitat de què tinguessin total llibertat. Tenien l’elecció entre seguir Llur camí o anar-se’n allà on no existia el camí: allà on fins i tot el més gran camí no es veia. Allà on Déu estava absent o allà on es negaven a veure per què Déu era Omnipresent. Déu, encara que era Omnipotent, els deixava als homes el lliure albir.
Però, si Déu deixava a cada un el lliure albir de la seva pròpia vida, per què es juga a vegades en contra de la llibertat o de la felicitat de l’altre? Per què la llibertat d’un envaeix la llibertat d’altres?
Continuava caminant, havia d’arribar a la cabana. Estava cansada, cada cop més, però tenia tanta set de Déu que parar li semblava una pèrdua de temps.
Va acabar per trobar una habitació pobre i en runes que servia de casa a qui la buscava. Va entrar pel que semblava ser una porta i no va veure-hi ningú. No hi havia res, simplement un pergamí.

« Quan neixes, no esculls el teu germà.
Independentment de qui sigui, has d’aprendre a viure amb ell, a viure per ell.
Si el teu germà té a Déu al seu cor, aleshores els vostres cors plens d’amor podran unir-vos amb Ell.
Si, en canvi, el teu germà es desvia de l’amor diví, has de mostrar-li la importància de la vida.
Però, ¿per a què dar la vida per algú que no vol veure?
Si ho aconsegueixes, li dones una oportunitat de reunir-se amb Déu i els àngels després de la seva mort i, per això, tu també et reuniràs amb ells.
Si fracasses, seràs tu qui estes amb Déu.

No obstant això, tingues en compte que si el teu germà no pot veure, no et molestis; pensa i treballa per a un número més gran, per què aquells per qui hauràs treballat, també podran treballar per altres.

Aleshores, és millor donar la vida per intentar salvar a algú que no vol ser salvat o donar la vida per salvar a una multitud amb un gran desig de veure i sentir?
»

Rafaëlla va llegir i va comprendre una cosa més. Cada home havia sigut posat en una situació particular que podia evolucionar, no solament degut als desitjos de Déu o del mal inspirat per la Criatura sense Nom, sinó també d’acord a la manera en la que cada germà i germana utilitzava el seu lliure albir i la seva llibertat. Els ardits de cada un d’ells, si no els havien pagat sobre aquesta Terra, els pagarien quan Déu es trobes amb ells.
La veritat evident va canviar el rostre de Rafaëlla per l’amor diví. Va agenollar-se, en llàgrimes, i va pregar.
Que el Senyor, Déu de l’Univers li doni força per a servir humilment i per amor en qualsevol moment i qualsevol lloc.

Va resar durant tota la nit, després es va aixecar pel matí segura de sí mateixa.
Estava plena de confiança, Déu estava allà amb ella, i ella romana pro d’Ell.
Una bona i bonica aura brillava ara al voltant d’ella. Encara que els seus ulls eren incapaços de veure-la, la seva ànima si que era capaç de sentir-la per què l’anima estava després de l’amor, el do més poderós que Déu li havia donat a l’home.


Primers actes com a Santa

Rafaëlla s’apropava a Oanilònia i la sensació de discòrdia que pesava sobre la ciutat es feia sentir. Efectivament, la Criatura sense Nom havia sembrat el dubte en els cors amb la finalitat de què ignoressin la veritat, abans de que s’anés pressentint, dèbilment, la reacció de Déu.
Cada cop més, la població es dividia en dos grups, els que romanien fidels a Déu, i els que creien o no es deixaven penetrar pel dubte.

Els homes eren dèbils, els calia escoltar, només, que l’Altíssim no existia per a desviar-se d’Ell. Era encara més fàcil dir que dir que Déu no els estimava i que no hi havia més esperança, i amb això qualsevol pecat tenia una raó vàlida.
Raphaëlla veia aquesta debilitat i per això es va reunir amb un grapat de germans i germanes i va mantenir l’esperança així com la convicció ferma de què Déu els estimava. Resava per a que cada home veiés en si mateix el camí cap a Déu, per a què cada un veiés que no camina sol.
La convicció i la seguretat que donava prova li permetia a ella predicar i va poder convèncer solament per la ve a nombroses persones.


El Càstig

Aleshores va arribar el càstig diví. El que va començar amb un llamp que va refulgir a la part més alta del cel, va acabar per formar rius sencers per la pluja. Els homes, un per un, van anar perdent la vida. Van venir llengües de foc que s’estellaven sobre cada humà.
Van enviar als més dolents a les flames eternes de l’astre nocturn i van tenir una nova existència de patiment i d’obsessió.
Els van donar, no obstant això, una vida nova als que havien cregut en Déu, ascendint-los cap a la glòria divina a l’astre que domina el dia.
Rafaëlla va ser elevada amb sis altres persones al nivell d’Arcàngel amb la finalitat d’inspirar pels segles dels segles les set virtuts.

El seu mandat.

Un dia, a la terra, un home estava trist. Volia a Déu amb tot el seu cor, però mai s’havia atrevit a proclamar l’amor que tenia.
La gent, al seu voltant, deia pestes contra Déu i no deixaven de blasfemar. L’home no s’atrevia a respondre. Era conscient del seu pecat, però no podia actuar, oprimit per la por. Va tornar a casa, una tarda, i es posarà sobre la seva màrfega de palla amb llàgrimes als ulls.

Confiant en Déu les dificultats que tenia per assumir la seva fe davant dels seus amics, va dir, plorós cada cop més, que somiava només d’anunciar-ho però que tenia por...Com podia atrevir-se a proclamar la seva fe? No podia quedar-se així, guardant a Déu dins del seu cor. Calia que ho digués i ho cridés al Món sencer!
Aleshores Déu, escoltant al seu fill, va enviar a Rafaëlla amb aquestes paraules:

"Ves, Rafaëlla ¡i triomfa!"

Com una presència que se sent però que no es veu, Rafaëlla va descendir prop de l’home i el va acompanyar. Al dia següent, quan va anar a veure els seus amics, aquests van començar a parlar de Déu amb males maneres. Estava a punt de no dir res, però després, sentint la força invisible prop seu, va dir amb un to ferm que no volia que s’usés el nom del seu déu sense el seu coneixement. No va dir res més.

Déu era el seu déu, era així; no es diria cap blasfèmia vergonyosa més quan ell estés escoltant-los!

En aquell moment, quan els seus amics van aixecar vers a ell una mirada fulminant, quan estava a punt de caure pel pes de la por, Rafaëlla va inspirar-lo i el va empènyer. Seguí, aleshores, amb calma, però amb la força d’un crit a les seves paraules.
"¡Déu ens estima, vosaltres no teniu cap dret a dir tot això d’Ell!"

Aleshores, els homes que el rodejaven, n entenent res i no deixant-li llibertat per a pensar, van saltar sobre ell i li van arrencar els membres. Va exhalar l’últim suspir en aquest dia, amb terribles turments, però orgullós d’haver pogut, per fi, honrar les seves conviccions. Rafaëlla va prendre aleshores l’ànima d’aquest bon home i el va presentar davant de l’Altíssim.


L’Oració

Rafaëlla inspirava als cors purs que li pregaven, la força per mantenir les seves conviccions i actuar en conseqüència amb la fi de què els homes siguin capaços de voler el bé però també de fer-ho.
Però encara que inspirava la convicció, era Déu qui parlava per la seva boca.
Després de que l’ànima de l’home inspirat per Rafaëlla hagués ascendit al Sol, els assassins es van mirar els uns als altres. Acabaven de matar al seu propi amic. Aleshores, el cadàver es va rodejar en una flama gegantina, que va desaparèixer molt ràpidament. El cos havia quedat intacte, encara que sobre el seu tronc hi havia inscrita en lletres d’or d’inscripció següent:

Citation:
Oració de Oscermine a Diéu.
Invocació de Santa Rafaëla

    ¡Oh Déu!
    Tu en el que crec,
    Tu el que guies les meves passes,
    Dóna’m la força per a professar la grandesa del Teu Nom
    Així com l’amor i l’adoració que duc.
    Envia’m al Teu Arcàngel, Rafaëlla, per a què camini al meu costat,
    Que no estigui més sol davant l’enemic de la meva fe i de la meva convicció.
    Que els meus actes obeeixin al meu cor i que la meva mà esquerra sigui els comandaments de la meva dreta.
    Que el meu cor et temi.
    I que anunciï el Teu Sant Nom.
    Déu, digna’t en aixecar la teva mà, per a què Rafaëlla descendeixi i m’ajudi.
    ¡Que així sigui!


Traduït per Ignius
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé
Kad



Inscrit le: 20 Sep 2006
Messages: 6405
Localisation: Evêque In Partibus de Tibériade

MessagePosté le: Mer Juin 01, 2011 12:13 am    Sujet du message: Répondre en citant

Silencioso a écrit:
Hagiografía de la Arcángel Santa Rafaëla


Dudas

Una vieja mujer caminaba desde que se puso el sol. Sentía mucho dolor al moverse. Desde hace tres meses sentía sus fuerzas desaparecer, sus piernas poco a poco la dejaban y, sin embargo, caminaba. Caminaba siempre y se paraba sólo para dormir y recuperar fuerzas. Sabía a quién debía encontrar. Un hombre que vivía en una pequeña casa, un hombre buscado y tuerto que se llamaba a sí mismo "el aborto". Había caído la noche, y esta mujer deambulante tenía miedo, no sabía donde dormir y ese camino desconocido no le decía nada que le valiera.

Continuaba caminando, más rápidamente, se apresuraba ahora, hacía falta que llegara a tiempo, no podía más pero su vida dependía de eso. Si moría estaba acabada. Oh, sus padres le habían dicho que después de la muerte viviría. Que Dios estaba allí para salvarla. Pero era imposible, porque si Dios hubiese existido, no habría sufrido todas estas miserias y la vida no existiría. Para qué separarse para volver a Él después de la muerte. Esta historia no se sostenía en pie, sinceramente. Igualmente iba a ser su caso si no llegaba pronto. La historia de Dios que comenzó produciéndole cosquillas, comenzaba ahora a asustar. Casi corría, en cualquier caso, los esfuerzos que usaba eran tantos como podía. Esto resultaba ya imposible, y de un tirón, ella se dio la vuelta y frente a lo que creía el vacío, gritó:

« Si existes, muéstrate. No te escondas, si eres incapaz de querer a aquellos a los que creaste, si eres incapaz de cumplir tus compromisos o si haces sufrir a este mundo por tus propios placeres. ¡Muéstrate! »

Una furia ardiente tenía en la cabeza esta pobre mujer y ya esperaba a ese Dios del que tanto había oído hablar, pero que nadie jamás había visto.
Era algo asombroso, ella que no creía en nada fue persuadida de que iba a tener una respuesta, una respuesta cierta. Iba a tener una, pero muy alejada de la que esperaba. Aunque quizás, en el fondo de su corazón, una parte le gritaba la verdad.


Revelación

En vez de las fatales corrientes a las que estaba destinada, hubo una luz suave que brotaba y que era imposible saber de dónde venía. Se podía creer que incluso las tinieblas brillaban.

Una voz también se oyó, que venía de todas partes y de ninguna parte a la vez, era tranquilizadora y parecía una voz anciana.

« Rafaëla, Rafaëla,
¿Por qué gritas?
Tus gritos siembran el eco en las montañas y enturbian el curso de los ríos. Petrifican de miedo a los niños de este mundo y hacen pelearse a los más sabios.
»

La vieja mujer no supo qué responder. Estaba extremadamente asombrada por lo que acababa de oír. Oír la voz de Dios era ya una cosa extraordinaria, pero que Él la llamase por su nombre era mucho más extraordinario. ¿Cuánto tiempo hace que no la habían llamado por su nombre? Jamás se la había llamado por su nombre, desde que su padre se marchó. Los apodos habían acabado por reemplazar su nombre. Rafaëla, cuyo corazón comenzaba a abrirse de nuevo, todavía dudaba; pero la llama de odio en sus ojos todavía no estaba extinguida.

Lo que se había tomado como un acto de amor al principio, se transformó, con la cólera, en afrenta. Su alma que no estaba dispuesta a recibir un amor simple. Le era imposible recibir el amor más fuerte que pudiera existir; pero la omnipotencia de Dios y el conocimiento que tenía de su hija comenzaron a obrar.

« ¿Cómo osas a llamarme por mi nombre, Tú, un Dios con un pensamiento feliz y una mano maléfica? »

« ¿Un padre no llama a sus hijos por su nombre? »

« Sí, pero un padre se preocupa por sus hijos, les ama y les quiere. »

« ¿No es lo que hago? »

Diciendo estas palabras, Dios mostró la Tierra.

« Rafaëla,
He aquí el trazado de tu vida.
Estos rastros son tus pasos.
»

« Si estos rastros son mis pasos, ¿a quién pertenecen los rastros que están al lado? »

« Son los míos, Rafaëla. Marcho a tus lado desde que naciste. »

« Y en los momentos más difíciles sólo hay dos pasos, ¿por qué no estabas allí cuando te necesitaba? »

« Estaba allí, y si ves sólo dos pasos es porque te llevé encima, hija mía. »

El corazón de piedra tan difícil de convencer, se hizo en aquel momento corazón de carne. Rafaëla comprendió ante quién estaba: ante de su padre y, cayendo a rodillas, le pidió perdón.

« Guarda tus lágrimas, Rafaëla, es hora de la alegría: pensabas mal pero al menos eras fiel a tus pensamientos. Ahora que los has visto, tu convicción te salvará y mostrará a muchos otros el camino que tracé para ellos. »


« Padre,
¿Por qué jamás te mostraste? ¿Por qué jamás me dijiste que estabas allí?
»

« Te lo he dicho, hija mía, pero tus orejas no querían oír, me mostré pero tus ojos no querían ver, te tomé la mano pero no me la apreciaste. Entonces me revelé a tu corazón y creíste.
Te dejé escoger porque eras libre, no querías recibirme, no me impuse.
Me buscaste y me revelé.
Muchas cuestiones todavía se aglomeran en ti, pero sé paciente, responderé a los huecos de tu corazón en el momento justo.
Ve, porque ahora sabes que estoy contigo hasta el fin de los tiempos,
Si te caes, yo te levantaré.
»


Preguntas

A partir de aquel momento la luz se derritió en el paisaje y aunque ésta ya no era tan intensa, Rafaëla la veía, y esta luz le guiaba en la noche. Le podía mostrar el camino, pero Rafaëla ya lo conocía, le podía alumbrar las tinieblas, pero Rafaëla no lo necesitaba, en lugar de eso, la luz le mostraba el camino interior y expulsaba todas las tinieblas.
Había dejado Oanilonia algunos días antes y la persona a la que buscaba vivía lejos. Él era uno de los pocos que habían dejado la ciudad cuando ésta todavía vivía lejos del tormento.

Continuaba caminando, no dejaba de pensar en su encuentro con Dios, había actuado como un padre con ella, había actuado como su verdadero padre que había dejado la ciudad de Oane. Jamás se supo por qué, y fue él que le había dado tanto, el que la había querido tanto; y ahora había desaparecido completamente. Era una de las partes más conmovedoras. Dios quería a cada uno de nosotros, era muy bello pero difícil de creer. ¿Por qué la miseria? ¿Por qué la desgracia? ¿Y por qué morir antes de encontrarle? Si ella lo sabía, la respuesta a su última cuestión le vino como una verdad indiscutible: Dios dejó a los hombres sobre la Tierra con el fin de que tuvieran total libertad. Tenían la elección entre seguir Su camino o irse allí dónde no existía camino: allí donde hasta el más grande camino no se veía. Allí donde Dios estaba ausente o allí dónde se negaban a ver porque Dios estaba en todas partes. Dios, aunque era omnipotente, les dejaba a los hombres el libre albedrío.

Pero, si Dios le dejaba a cada uno el libre albedrío de su propia vida, ¿por qué se juega a veces en contra de la libertad o en contra de la felicidad de otro? ¿Por qué la libertad de uno invade la libertad de otros?

Continuaba caminando, debía llegar a la cabaña. Estaba cansada, cada vez más, pero tal sed de Dios tenía que pararse le parecía una pérdida de tiempo.
Acabó por encontrar una habitación pobre y en ruinas que servía de casa al que buscaba. Entró por lo que parecía ser una puerta y no vio a nadie, no había nada, simplemente un pergamino.

« Cuando naces, no escoges a tu hermano.
Independientemente de quien sea, debes aprender a vivir con él, a vivir por él.
Si tu hermano tiene a Dios en su corazón, entonces vuestros corazones llenos de amor podrán uniros con Él.
Si, en cambio, tu hermano se desvía del amor divino, debes mostrarle la importancia de la vida.
Pero, ¿para qué dar la vida para alguien que no quiere ver?
Si lo consigues, le das una oportunidad de reunirse con Dios y los ángeles después de su muerte y, por esto, tú también te reunirás con ellos.
Si fracasas, serás tú quien esté con Dios.

Sin embargo, ten en cuenta que si tu hermano no puede ver, no te molestes; piensa y trabaja por un número más grande, porque aquellos por quienes habrás trabajado, también podrán trabajar por otros.

Entonces, ¿es mejor dar la vida por intentar salvar a alguien que no quiere ser salvado o dar la vida por salvar a una multitud con un gran deseo de ver y oír?
»

Rafaëla leyó y comprendió una cosa más. Cada hombre había sido puesto en una situación particular que podía evolucionar, no solamente debido a los deseos de Dios o del mal inspirado por la Criatura sin Nombre, sino también de acuerdo a la manera en la que cada hermano y hermana utilizaba su libre albedrío y su libertad. Las artimañas de cada uno de ellos, si no las habían pagado sobre esta Tierra, las pagarían cuando Dios se encontrase con ellos.
La verdad evidente cambió el rostro de Rafaëla por el amor divino. Se arrodilló, en lágrimas, y rogó.
Que el Señor, Dios del Universo le de fuerza para servir humildemente y por amor en cualquier momento y cualquier lugar.

Rezó durante toda la noche, luego se levantó por la mañana segura de sí misma.
Estaba llena de confianza, Dios estaba allí con ella, y ella permanecía cerca de Él.
Una buena y bonita aura brillaba ahora alrededor de ella. Aunque sus ojos eran incapaces de verla, su alma sí era capaz de sentirla porque el alma estaba después del amor, el don más poderoso que Dios le había dado al hombre.


Primeros actos como Santa

Rafaëla se acercaba a Oanilonia y la sensación de discordia que pesaba sobre la ciudad se hacía sentir. En efecto, la Criatura innombrable había sembrado la duda en los corazones con el fin de que se ignore la verdad, antes de que se vaya presintiendo débilmente la reacción de Dios.
Cada vez más, la población se dividía en dos grupos, los que permanecían fieles a Dios, y los que creían o no se dejaban penetrar por la duda.

Los hombres eran débiles, les bastaba con escuchar que Dios no existía para desvíarse de Él. Era todavía más fácil decir que Dios no les quería y que no había más esperanza, y con esto cualquier pecado tenía una razón válida.
Rafaëla veía esta debilidad, y por ello, se reunió con un puñado de hermanos y hermanas y mantuvo su esperanza así como la convicción firme de que Dios les quería. Rezaba para que cada hombre viese en sí mismo el camino hacia Dios, para que cada uno vea que no camina sólo.
La convicción y la seguridad que daba prueba le permitían a ella predicar y pudo convencer solamente por la voz de numerosas personas.


El Castigo

Entonces el castigo divino llegó. Lo que comenzó con un rayo que desencadenante en lo más alto del cielo, luego terminó por formar ríos enteros por la lluvia. Los hombres, uno por uno, fueron perdiendo la vida. Vinieron lenguas de fuego que se estrellaban sobre cada humano.
Envíaron a los más malos hacia las llamas eternas del astro de la noche y tuvieron una nueva existencia de sufrimiento y de obsesión.
Les dieron, sin embargo, una vida nueva a los que habían creído en Dios, ascendiéndoles hacia la gloria divina en el astro que dominaba el día.
Rafaëla fue elevada con otros seis al nivel de Arcángel con el fin de inspirar por los siglos de los siglos las siete virtudes.


Su envío

Un día en la tierra, un hombre estaba triste. Quería a Dios con todo su corazón, pero jamás se había atrevido a proclamar el amor que tenía.
La gente alrededor de él echaba pestes contra Dios y no dejaban de blasfemar. El hombre no se atrevía a responder. Era consciente de su pecado pero no podía actuar, oprimido por el miedo. Volvió a su casa una tarde, y se echó sobre su colchón de paja en lágrimas.

Confiando en Dios las dificultades que tenía para asumir su fe delante de sus amigos; dijo, lloroso cada vez más, que soñaba sólo de anunciarlo pero que tenía miedo... ¿Cómo podía hacer atreverse a proclamar su fe? No podía más quedarse así, guardando a Dios dentro de su corazón, ¡hacía falta que lo dijera y que lo gritase a la Tierra entera!
Entonces Dios, escuchando a su hijo, envió a Rafaëla con estas palabras:

"Ve, Rafaëla ¡y triunfa!"

Como una presencia que se siente pero que no se ve, Rafaëla descendió cerca del hombre y le acompañó. Al día siguiente, cuando fue a ver a sus amigos, éstos comenzaron a hablar de Dios con malas maneras. Estaba a punto no decir nada, pero luego sintiendo esta fuerza invisible cerca de él, dijo con un tono firme que no quería que se usase el nombre de su Dios sin conocimiento. No dijo nada más.
Dios era su Dios, era así, ¡no se diría ninguna vergonzosa blasfemia más cuando estuviera escuchándoles!

En aquel momento, cuando sus amigos levantaron hacia él una mirada fulminante, cuando estaba a punto de caer por el peso del miedo, Rafaëla le inspiró y le empujó. Siguió entonces con calma pero sus palabras tenían la fuerza de un grito.

"¡Dios nos quiere, vosotros no teneis ningún derecho a decir todo eso de Él!"

Entonces, los hombres que le rodeaban, no entendiendo nada y no dejándole libertad para pensar, saltaron sobre él y le arrancaron los miembros. Exhaló el último suspiro en este día, con terribles sufrimientos, pero orgulloso de haber podido por fin honrar sus convicciones. Rafaëla tomó entonces el alma de este buen hombre, y lo presentó ante el Altísimo.


La Oración

Rafaëla inspiraba a los corazones puros que le rogaban, la fuerza por mantener sus convicciones y actuar en consecuencia con el fin de que los hombres sean capaces de querer el bien pero también de hacerlo.
Pero aunque inspiraba la convicción, era Dios quien hablaba en su boca.
Después de que el alma del hombre inspirado por Rafaëla hubiera ascendido al Sol, los asesinos se miraron el uno a otro. Acababan de matar a su propio amigo. Entonces, el cadáver se rodeó de una llama gigantesca, que desapareció muy rápidamente. El cuerpo había quedado intacto, aunque sobre su torso fue inscrita en letras de oro la inscripción siguiente:

Citation:
Oración de Oscermine a Dios.
Invocación de Santa Rafaëla

    ¡Oh Dios!
    Tú en el que creo,
    Tú el que guías mis pasos,
    Dame la fuerza para profesar la grandeza de Tu Nombre
    Así como el amor y la adoración que llevo.
    Envíame a Tu Arcángel, Rafaëla, para que camine a mi lado,
    Que no esté más solo frente al enemigo de mi fe y de mi convicción.
    Que mis actos obedezcan a mi corazón y que mi mano izquierda siga los mandos de mi derecha.
    Que mi corazón te tema.
    Y que anuncie Tu Santo Nombre.
    Dios, dígnate en levantar tu mano, para que Rafaëla descienda y me ayude.
    ¡Así sea!

_________________
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé Visiter le site web de l'utilisateur MSN Messenger
Marco_Castello



Inscrit le: 21 Avr 2011
Messages: 1807

MessagePosté le: Mar Juin 28, 2011 2:01 pm    Sujet du message: Répondre en citant

Citation:
Agiografia di Santa Raffaella Arcangelo


Dubbi

Una vecchia era in cammino dal tramonto del sole. Faceva molta fatica a muoversi. Da tre mesi sentiva che le sue forze si esaurivano, che le gambe poco a poco la abbandonavano, ma nonostante tutto camminava, camminava tutto il tempo e si fermava solo per dormire e riprendere le forze. Sapeva chi doveva trovare. Un uomo che abitava in una casetta, un uomo ricercato e guercio che si era dato da solo il nome di aborto. La notte era ormai scesa, e quella cosa ambulante aveva paura, non sapeva dove dormire e quella strada che non conosceva non le diceva nulla di buono.
Continuava a camminare, più svelta, si affrettava ora, doveva arrivare, non ce la faceva più ma ne andava della sua vita. Se moriva, tutto era finito. Certo, i suoi genitori le avrebbero detto che sarebbe vissuta dopo la morte. Che Dio era lì apposta per salvarla. Ma era impossibile: se fosse esistito Dio, lei non avrebbe subito tutte quelle disgrazie e la vita non esisterebbe. Perché separarsi per ritornare da Lui dopo la morte? Questa storia non stava davvero in piedi. E sarebbe successo a lei se non fosse arrivata al più presto. La storia di un Dio cominciò a stuzzicarla. Ora cominciava a farsi prendere dal panico. Quasi correva. Tanto, per lo sforzo che ci metteva, era come se lo facesse. Non era più sostenibile e d’un tratto si voltò e, di fronte a ciò che credeva il vuoto, urlò.

“Se davvero esisti, fatti vedere. Non nasconderti, se non sei capace di amare coloro che hai creato, se non sei capace di mantenere i tuoi impegni o se fai soffrire questo mondo a tuo piacimento. Fatti vedere!”

Il tuono imperversava già nella mente di quella povera donna e già ella aspettava quel Dio di cui aveva tanto sentito parlare ma che mai aveva visto.
Questa era la cosa più strana: lei che non credeva in nulla era convinta che avrebbe avuto una risposta, certo, una risposta, ne avrebbe avuta una, ma ben lontana da quella che si aspettava. Benché forse, in fondo al cuore, una parte recondita le urlasse la verità.

***
Rivelazione

Al posto delle correnti mortali che si era immaginata, sorse una candida luce, ed era impossibile sapere da dove venisse. Si poteva credere che le tenebre stesse brillassero.

Una voce si fece sentire; anch’essa proveniva da ogni luogo e da nessuno allo stesso tempo, era rassicurante e sembrava venire dalla notte dei tempi.

“Raffaella, Raffaella,
Perché gridi?
Le tue grida spargono l’eco nelle montagne e turbano il corso dei fiumi. Pietrificano di paura i piccoli di questo mondo e fanno combattere i più saggi.”

La vecchia non seppe cosa rispondere. Fu estremamente toccata da quello che aveva appena sentito. Sentire la voce di Dio era già di per sé straordinario, ma che quest’ultimo la chiamasse per nome lo era ancora di più. Da quanto tempo non era stata chiamata per nome? Non era mai stata chiamata per nome, mai più dopo che suo padre se ne era andato. I soprannomi avevano finito per prendere il suo posto. Raffaella, il cui cuore cominciava ad aprirsi di nuovo, era ancora scettica, ma la fiamma di odio nei suoi occhi non si era ancora spenta.

Quello che all’inizio aveva preso per un atto d’amore si tramutò, sotto l’influsso della collera, in affronto. Siccome la sua anima non era pronta a ricevere un amore puro, le era impossibile ricevere l’amore più forte che potesse esistere; ma l’onnipotenza di Dio e la conoscenza che aveva di sua figlia cominciavano la loro opera.

“Come osi chiamarmi per nome, o Tu, Dio, dalla mente benevola e dalla mano malvagia?”
“Un padre non chiama forse i suoi figli per nome?”
“Sì, ma un padre si preoccupa per i suoi figli, li accudisce e li ama.”
“Non è quello che faccio?”

Dicendo queste parole, Dio mostrò la terra.

“Raffaella,
Ecco il tracciato della tua vita.
Quelle tracce sono i tuoi passi.”

“Se quelle tracce sono i miei passi, a chi appartengono le tracce che proseguono a fianco?”
“Sono le mie, Raffaella, cammino al tuo fianco da quando sei venuta al mondo.”
“E nei momenti più difficili, ci sono solo due impronte. Perché non c’eri quando avevo bisogno di te?”
“C’ero, e se vedi solo due tracce è perché ti portavo in braccio, figlia mia.”

Il cuore di pietra, così difficile da convincere, divenne in quel momento cuore di carne. Raffaella capì chi aveva di fronte, suo padre, e, cadendo in ginocchio, gli chiese perdono.

“Trattieni le lacrime, Raffaella, questo momento è per la gioia, credevi male ma almeno restavi fedele alle tue idee. Ora che hai visto, la tua convinzione ti salverà e mostrerà a molti altri il cammino che ho tracciato per loro.”

“Padre, perché non ti sei mai mostrato, perché non mi hai mai detto che c’eri?”
“Te l’ho detto, figlia mia, ma le tue orecchie non volevano ascoltare, mi sono mostrato a te ma i tuoi occhi non volevano vedere, ti ho preso per mano ma non me l’hai stretta; allora mi sono rivelato al tuo cuore e tu hai creduto.
Ti ho lasciato scegliere poiché eri libera, non volevi accogliermi, non mi sono imposto.
Mi hai cercato e mi sono rivelato.
Molte domande si agitano ancora in te ma sii paziente, risponderò nel profondo del tuo cuore quando verrà il momento.
Vai, poiché ora sai che sono con te fino alla fine dei tempi.
Se cadi, ti rialzerò.”

***
Domande

A partire da quel momento, la luce si fuse col paesaggio e, anche se non era più così intensa, Raffaella la poteva vedere, e quella luce la guidava nella notte. Avrebbe potuto mostrarle il cammino, ma Raffaella lo conosceva; avrebbe potuto rischiarare le tenebre, ma Raffaella non ne aveva bisogno; invece, quella luce le mostrava il cammino interiore e scacciava tutte le tenebre.
Raffaella aveva lasciato Oanilonia qualche giorno prima e la persona che cercava abitava lontano, era una dei pochi ad aver lasciato la città quando questa viveva ancora lontana dai tormenti.
Mentre camminava, Raffaella non smetteva di ripensare al suo incontro con Dio; Egli si era comportato da padre nei suoi confronti, si era comportato come il suo vero padre che aveva lasciato la città di Oane, non si seppe mai perché, proprio lui che le aveva tanto dato, che l’aveva tanto amata, era completamente sparito. Questa era una fra le cose più toccanti. Dio amava ciascuno di noi, era così bello ma così difficile da credere. Perché la miseria? Perché l’infelicità? E perché dover morire prima di vederlo di nuovo? Se lo sapeva, la risposta alla sua ultima domanda le giunse come una verità indiscutibile: Dio ha lasciato gli uomini sulla terra perché abbiano la totale libertà. Dovevano scegliere tra seguire il Suo cammino o andare là dove Lui non era passato, là dove persino la più grande strada non si vedeva. Là dove Dio era assente, o meglio là dove ci si rifiutava di vederlo, perché Dio era ovunque. Benché onnipotente, Dio lasciava agli uomini il libero arbitrio.
Ma allora, se Dio lascia a ciascuno il libero arbitrio della propria vita, perché esso gioca a volte a scapito della libertà o della felicità degli altri? Perché la libertà di uno calpesta la libertà di un altro?

Continuava a camminare, doveva arrivare alla capanna. Era stanca, sempre di più, ma vi era in lei una così grande sete di Dio che fermarsi le sembrava una perdita di tempo. Finì per trovare il tugurio che faceva da casa a colui che cercava. Entrò, passando da quello che sembrava essere una porta e non vide nessuno, non vi era nulla a parte una pergamena.

Quando nasci, non scegli tuo fratello.
Chiunque egli sia, devi imparare a conviverci, a vivere per lui.
Se tuo fratello risplende d’amore per Dio, allora quest’amore non potrà fare altro che raggiungerti.
Se invece tuo fratello si scosta dall’amore divino, spetta a te farglielo vedere a costo della tua stessa vita.
Ma a che scopo dare la propria vita per qualcuno che non vuole vedere?
Se ci riesci, gli offri una possibilità di unirsi a Dio e agli angeli dopo la sua morte e per questo anche tu ti unirai a loro.
Se fallisci, sarai tu a unirti a loro.

Tuttavia, è anche detto, non insistere con tuo fratello se i suoi occhi non possono vedere, pensa e adoperati per il maggior numero di persone, poiché quelli per i quali ti sarai adoperato potranno anch’essi adoperarsi per altri.

Allora, è meglio dare la propria vita per tentare di salvarne uno che non vuole essere salvato o dare la propria vita per salvare una moltitudine la cui voglia di vedere è ardente?


Raffaella lesse e capì un’altra cosa. Ogni uomo era stato posto in una particolare situazione che poteva evolvere, non solo in ragione dei desideri di Dio o del male ispirato dalla creatura senza nome, ma in funzione del modo in cui ogni fratello e ogni sorella disponeva del proprio libero arbitrio e della propria libertà. Le azioni di ciascuno, se non erano riscattate su questa terra, sarebbero state riscattate quando Dio sarebbe venuto a prenderli.
L’evidente verità venne a trasfigurare Raffaella per amore divino. Si mise in ginocchio, in lacrime, e pregò.
Che il Signore, Dio dell’Universo, le dia la forza di servire umilmente e amorevolmente in ogni tempo e in ogni luogo.

Pregò per tutta la notte poi al mattino si alzò, piena di una nuova sicurezza.
Era fiduciosa, Dio era lì con lei, ed ella dimorava in Lui.
Un’aura benefattrice e amorevole brillava ora intorno a lei. Se gli occhi erano e restano incapaci di vederla, l’anima era capace di percepirla poiché l’anima seguiva l’amore, il dono più grande che Dio aveva fatto all’uomo.

***
L’inizio dei suoi atti come
Raffaella si avvicinava a Oanilonia e già il velo della discordia che pesava sulla città si faceva sentire. Infatti, la creatura senza nome aveva seminato il dubbio nei cuori perché gli uomini si scostassero dalla verità; il tutto prima di partire vigliaccamente, presentendo la reazione di Dio.
Sempre di più la popolazione si divideva in due gruppi, quelli che restavano fedeli a Dio e quelli che, credenti o no, si lasciavano penetrare dal dubbio.

Quanto erano deboli gli uomini, bastava loro sentire che Dio non esisteva per voltarGli le spalle. Era ancora più facile dire che Dio non li amava e che non vi era più speranza, così nessun peccato sembrava impedito da una valida ragione.
Raffaella vedeva questa debolezza, perciò si unì a un gruppetto di fratelli e sorelle e conservava in lei la speranza nonché la ferma convinzione che Dio li amava. Pregava perché ogni uomo vedesse in sé il cammino di Dio, perché ognuno vedesse che non camminava da solo.
La convinzione e la sicurezza di cui dava prova le permettevano di predicare ed ella poté convincere molte persone solo con la parola.

***
La Punizione

Fu allora che si abbatté la punizione divina. Cominciò col fulmine che si scatenava nell’alto del cielo poi cominciarono a piovere interi fiumi, gli uomini, uno a uno, vennero abbandonati dalla vita. Poi vennero le lingue di fuoco che si abbattevano su ogni uomo.
Gettando i più malvagi nelle fiamme eterne dell’astro notturno e promettendogli una nuova esistenza di sofferenza e tormenti.
Esse davano tuttavia una nuova vita a coloro che avevano creduto, innalzandoli il più vicino possibile alla gloria divina sull’astro che domina il giorno.
Raffaella fu elevata con altri sei al rango di arcangelo perché ispirassero per tutti i secoli dei secoli le sette virtù.

***
La sua Missione

Un giorno sulla terra,
Un uomo soffriva.
Amava Dio con tutto il cuore ma non aveva mai osato proclamare l’amore che provava per Lui a quelli che lo circondavano.
Intorno a lui, le persone imprecavano contro Dio e non smettevano di bestemmiare.
L’uomo non osava rispondere. Era cosciente del suo peccato ma non poteva agire, oppresso com’era dalla paura.
Una sera ritornò a casa e si gettò sul suo pagliericcio, in lacrime.
Confidò a Dio le difficoltà che aveva ad ammettere la sua fede davanti agli amici, e disse, piangendo ancora di più, che non vedeva l’ora di annunciarlo ma che aveva paura… Come poteva fare per trovare il coraggio di proclamare la sua fede?
Non poteva più restare fermo a quel punto, a conservare Dio per se stesso, doveva dirlo e urlarlo a tutto il mondo!
Allora Dio, sentendo suo figlio, inviò Raffaella dicendole queste parole:
“Vai Raffaella, ch’egli trionfi!”
quale una presenza che si percepisce ma che non si può vedere, Raffaella scese vicino all’uomo e lo accompagnò.
Il giorno dopo, quando andò a trovare i suoi amici, questi cominciarono a riferirsi a Dio con parole spregevoli; egli stava per non dir niente poi, sentendo quella forza invisibile vicino a lui, disse con tono fermo che non voleva si nominasse il suo Dio a sproposito. Aveva finito di stare zitto.
Dio era il suo Dio, era così, mai più si dovevano dire vergognose bestemmie se egli aveva modo di sentirle!
In quel momento, mentre i suoi amici gli rivolgevano uno sguardo di disprezzo, mentre rischiava di soccombere sotto il peso della paura, Raffaella lo alimentò col suo soffio e lo incitò.
Allora, continuò a parlare in modo calmo, ma le sue parole avevano la forza di un grido. “Dio ci ama, non avete alcun diritto di parlare in questo modo di Lui!”
Allora, gli uomini che gli stavano intorno, non capendo queste parole e non lasciandogli nemmeno la libertà di pensarle, lo assalirono e gli squartarono le membra. Morì quel giorno, dopo atroci sofferenze, ma fiero di aver finalmente potuto onorare le sue convinzioni.
Raffaella allora prese l’anima di quel buon uomo e la presentò lei stessa all’Altissimo.

***
La Preghiera

Raffaella ispirava ai cuori puri che la pregavano la forza di mantenere le loro convinzioni e di agire di conseguenza, affinché gli uomini fossero in grado di volere il bene ma anche di praticarlo. Ma sebbene ispirasse la convinzione, era Dio a parlare attraverso la sua bocca.
Dopo che l’anima dell’uomo ispirato da Raffaella ebbe raggiunto il sole, gli assassini si guardarono l’un l’altro. Avevano appena ucciso il loro amico. Allora, il cadavere fu avvolto da una gigantesca fiamma, che sparì quasi subito. Il corpo era rimasto intatto, tranne che sul torso era scritta in lettere d’oro la seguente iscrizione:

Citation:
Preghiera di Oscermino a Dio.
Invocazione di Santa Raffaella:

O Dio,
Te in Cui credo,
Te che guidi i miei passi,
Dammi la forza di professare la grandezza del Tuo Nome
Così come l’amore e l’adorazione che provo per Lui.
Inviami il Tuo arcangelo Raffaella, perché cammini al mio fianco,
perché non sia più solo davanti al nemico della mia fede e della mia convinzione.
Che i miei atti obbediscano al mio cuore e che anche la mia mano sinistra segua i comandi della destra.
Che il mio cuore abbia timore di Te.
E ch’io annunci il Tuo Santo Nome.
Dio, degnati di alzare la mano, Perché Raffaella discenda e mi venga in aiuto.
Così sia!

_________________
[/url]
Ex. Juge Royal|Arch. Em.de Malines |[url=http://abbaye-thomiste.forumactif.org/]Thomiste
| Comte de Corinthe et Baron de La Vostice (Achaïe), Vicomte de Bailleul (France)
- MORT DÉFINITIVEMENT CETTE FOIS
Récipiendaire du Grand Chrisme d'Or
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé
Ignius



Inscrit le: 17 Nov 2010
Messages: 3429
Localisation: Catalunya

MessagePosté le: Dim Déc 30, 2012 10:27 pm    Sujet du message: Répondre en citant

I. Hagiographie des Heiligen Erzengels Raphaelle

***
Zweifel


Eine alte Frau wanderte umher, seitdem die Sonne untergegangen war. Sie hatte große Schwierigkeiten sich zu bewegen. Seit drei Monaten spürte sie ihre Kräfte schwinden; ihre Beine ließen sie allmählich im Stich und dennoch ging sie, ging immer weiter und hielt nur an, um zu schlafen und um ihre Kräfte zurück zu gewinnen. Sie wusste, wen sie finden musste. Einen Mann, der in einem kleinen Haus wohnte, einen begehrten, einäugigen Mann, der sich selbst „der Kümmerliche“ nannte. Die Nacht war mittlerweile hereingebrochen und die Wanderin bekam Angst. Sie wusste nicht, wo sie schlafen konnte und dieser Weg, den sie nicht kannte, bereitete ihr ein ungutes Gefühl.

Sie ging weiter, schneller, beeilte sich jetzt. Es war notwendig, dass sie ankam. Sie konnte zwar nicht mehr, aber ihr Leben hing davon ab anzukommen. Wenn sie gestorben wäre, wäre es vorbei gewesen. Ohh, hätten ihre Eltern sie gelehrt, dass sie nach dem Tod weiterlebt. Dass dort ein GOTT war, der sie retten konnte. Aber das war unmöglich, denn wenn es GOTT geben würde, hätte sie all dieses Elend nicht erlebt und das Leben würde nicht existieren. Warum musste sie sich von IHM trennen, nur um nach dem Tod wieder zu IHM zu finden? Diese Geschichte konnte nicht wirklich stimmen. Die Geschichte eines GOTTES fing an sie zu reizen. Sie fing nun an panisch zu werden. Beinahe rannte sie, in jedem Fall verausgabte sie sich völlig. Kein weiterer Schritt war mehr möglich. Sie drehte sich um und schaute in die vermeintliche Leere. Sie fing an zu schreien:

„Wenn DU existierst, dann zeige dich! Versteck dich nicht, wenn DU unfähig bist die zu lieben, die DU erschaffen hast, wenn DU unfähig bist deine Verpflichtungen einzuhalten oder wenn DU diese Welt zu deinem eigenen Vergnügen leiden lässt! Zeige dich!“

Der Sturm des Zorns tobte im Kopf dieser armen Frau und sie wartete auf diesen GOTT, von dem man schon so viel gehört, aber nie etwas gesehen hatte.
Am erstaunlichsten allerdings war: Sie, die nie an etwas geglaubt hatte, war überzeugt eine Antwort zu erhalten, eine Antwort, sicher, sie würde eine bekommen, aber wohl nicht das was sie erwartete. Unabhängig davon war vielleicht im Grunde ihres Herzens in einer zurückgezogenen Ecke ein Teil in ihr, der nach Wahrheit schrie.

***
Offenbarung


Anstelle der üblichen Mörder, die sie sich versprochen hatte, blitzte ein sanftes Licht auf und es war unmöglich zu wissen, von woher es kam. Es ließ einen glauben, das sogar die Dunkelheit leuchtete.

Eine Stimme war zu hören, auch sie war überall und nirgendwo zugleich, sie war beruhigend und schien aus den Tiefen der Zeit zu kommen.

„Raphaelle, Raphaelle,
Warum schreist du?
Deine Schreie hallen als Echo von den Bergen und beunruhigen das Fließen der Flüsse. Sie lassen die Kleinen der Welt vor Angst versteinern und die Klügsten kämpfen.“


Die alte Frau wusste nicht, was sie antworten sollte. Sie war zu sehr berührt von dem, was sie hörte. Die Stimme GOTTES zu hören war schon eine außergewöhliche Sache an sich, aber, dass dieser sie beim Namen nannte, war viel mehr. Wie lange hatte man sie schon nicht mehr beim Namen gerufen? Man hatte sie noch nie beim Namen genannt, nicht seitdem ihr Vater ging. Die Spitznamen ersetzten ihn schließlich. Raphaelle, deren Herz langsam begann sich von Neuem zu öffnen, zweifelte immer noch und die Flamme des Hasses in ihren Augen war noch nicht erloschen.

Das, was sie zuerst für einen Akt der Liebe hielt, verwandelte sich durch ihre Wut in eine Beleidigung. Ihre Seele war nicht bereit eine einfache Liebe zu erhalten, genauso war es ihr unmöglich die stärkste Liebe zu erhalten, die es gab; aber GOTTES Allmacht und die Kenntnis über seine Tochter, begannen ihr Werk zu tun.


„Wie kannst DU es wagen, mich beim Namen zu nennen, DU, GOTT mit gutem Gedanken und böser Hand?“
„Nennt ein Vater seine Kinder nicht beim Vornamen?“
„Schon, aber ein Vater macht sich über seine Kinder Gedanken. Er liebt sie und sie lieben ihn.“
„Ist es das nicht, was ich tue?“

Während ER dies sagte, deutete ER zur Erde.

„Raphaelle,
Sieh den Verlauf deines Lebens.
Diese Spuren. Das sind deine Schritte.“

„Wenn diese Spuren meine Schritte sind, wem gehören die Spuren, die an der Seite laufen?“
„Das sind meine, Raphaelle, ICH laufe an deiner Seite seitdem du zur Welt kamst.“
„Und in den schwierigsten Momenten, da waren nur zwei Schritte! Warum warst DU nicht da, als ich dich brauchte?“
„ICH war da und falls du nur zwei Schritte sahst, so war es, weil ICH dich trug, mein Kind.“

Das Herz aus Stein, wenn auch schwer zu überzeugen, wurde in diesem Moment zum Herz aus Fleisch und Blut. Raphaelle verstand vor wem sie stand: vor ihrem Vater. Die fiel vor IHM auf die Knie und bat IHN um Vergebung.

„Hebe dir die Tränen auf, Raphaelle, es ist Zeit zur Freude. Du glaubtest schlecht, aber zumindest bliebst du deinen Gedanken treu. Nun da du gesehen hast, wird deine Überzeugung dich retten und anderen den Weg zeigen, den ich ihnen bestimmt habe.

„Vater,
warum zeigtest DU dich nie, warum sagtest DU mir nie, dass DU da warst?“

„ICH sagte es dir, mein Kind, aber deine Ohren wollten nicht hören. ICH zeigte mich dir, aber deine Augen wollten nicht sehen. ICH nahm deine Hand, aber du hast sie nicht gehalten. Also offenbarte ICH mich in deinem Herzen und du glaubtest.
ICH habe dich wählen lassen, denn du warst frei. Du wolltest mich nicht empfangen. ICH wollte mich dir nicht nicht aufzwingen.
Du hast mich gesucht und ICH habe mich dir offenbart.
Viele Fragen drängen sich dir noch, aber sei geduldig! ICH werde sie in den Tiefen deines Herzen beantworten, wenn der Moment gekommen ist.
Geh! Denn nun weißt du, das ICH mit dir bin bis ans Ende aller Zeiten,
wenn du fällst, werde ICH dich auffangen.“

***
Fragen


Von diesem Moment an begann das Licht die Landschaft zu erleuchten, auch wenn es nicht mehr so stark war, konnte Raphaelle dies sehen. Dieses Licht führte sie durch die Nacht. Sie hätte sich den Weg zeigen lassen können, aber Raphaelle kannte ihn. Sie hätte die Dunkelheit erleuchten können, aber Raphaelle brauchte das nicht, stattdessen zeigte ihr das Licht den inneren Weg und verjagte sämtliche Dunkelheit.

Sie hatte Oanylon vor einigen Tagen verlassen. Die Person, die sie suchte, wohnte weit weg. Er war einer der Einzigen, die die Stadt verlassen hatten und der außerdem weit weg von den Plagen wohnte.
Die ganze Zeit, während sie lief, dachte sie unaufhörlich an die Begegnung mit GOTT zurück. ER hatte gehandelt, wie ein rücksichtsvoller Vater. ER hatte gehandelt, wie ihr richtiger Vater, der die Stadt Oanes verlassen hatte, warum wusste man nie. Und er, der ihr so viel gegeben hatte und sie so sehr geliebt hatte für immer verschwunden war.

Das war einer der rührendsten Aspekte. GOTT liebt alle unter uns. Es war zwar schön, aber schwer zu glauben. Warum all das Übel? Warum all das Unglück? Und warum sterben bevor man zu IHM fand? Wenn sie es nur wüsste. Die Antwort auf ihre letzte Frage kam ihr wie eine unbestreitbare Wahrheit: „GOTT schickt die Menschen auf die Erde, damit sie die völlige Freiheit haben. ER lässt ihnen die Wahl entweder seinen Weg zu gehen oder dorthin zu gehen, wo ER nicht ist, dort, wo nicht einmal mehr der größte Weg sichtbar ist. Dort, wo GOTT nicht anwesend ist oder vielmehr man es ablehnte IHN zu sehen, denn GOTT ist überall überall. Obwohl GOTT allmächtig war, ließ ER den Menschen die freie Entscheidung.

Aber, wenn GOTT jedem die freie Entscheidung über sein Leben lässt, warum spielt es manchmal auf Kosten der Freiheit oder des Glücks der anderen? Und warum greift die Freiheit des Einen in die Freiheit des Anderen ein?

Sie ging weiter. ER musste sie an der Hütte ankommen gelassen haben. Sie war mehr und mehr erschöpft, aber in ihr herrschte ein solcher Durst nach GOTT, dass sie das Anhalten für Zeitverschwendung hielt. Schließlich fand sie die Elendsbehausung, die als Wohnung des Gesuchten diente. Sie trat durch etwas ein, dass ihr wie eine Tür erschien, sah aber niemanden. Hier gab es nichts, bis auf ein Pergament:

„Als du zur Welt kamst, hast du dir deinen Bruder nicht ausgesucht.
Wie auch immer. Du musst lernen mit ihm zu leben und für ihn zu leben.
Wenn dein Bruder in der Gottesliebe erstrahlt, dann wird diese Liebe auch dich einholen.
Wenn sich dein Bruder andererseits der göttlichen Liebe abwendet, so ist es an dir, ihn sehen zu lassen, und sei es, mit dem Preis deines Lebens.
Aber wozu sein Leben für jemanden opfern, der nicht sehen mag?
Wenn es dir gelingt, gibst du ihm die Chance GOTT und die Engel nach seinem Tod zu treffen und dafür wirst auch du sie treffen.
Wenn es dir misslingt, bist zumindest du es, der sie treffen wird.

Allerdings wird auch gesagt, dich nicht mit deinem Bruder aufzuhalten, wenn seine Augen nicht sehen können. Glaube und arbeite für eine größere Anzahl, denn derjenige, für den du gewirkt hast, der kann auch für andere wirken.

Nun. Ist es besser, sein Leben für jemanden hinzugeben, der nicht sehen will oder sein Leben für eine größere Anzahl zu geben, deren Verlangen zu sehen brennend ist?“

Raphaelle las und verstand alles. Jeder Mensch, der vor eine bestimmte Situation gestellt wurde, kann sich entwickeln, nicht nur aufgrund der Gotteswünsche oder dem Übel durch die namenlose Kreatur, sondern auch durch die Art und Weise, wie jeder Bruder und jede Schwester seine freie Entscheidung und seine Freiheit nutzte. Die Handlungen eines jeden, würden von GOTT belohnt werden, wenn sie sich nicht auf der Erde auszahlten.

Die offensichtliche Wahrheit dieser göttlichen Liebe veränderte Raphaelle. In Tränen fiel sie auf die Knie und betete.
Dass der HERR, GOTT des Universums ihr die Kraft gäbe, durch die Liebe jederzeit und überall demütig zu dienen.

Sie betete die ganze Nacht durch, bis sie sich am Morgen mit neuer Selbstsicherheit gestärkt erhob. Sie war sich sicher, dass GOTT in ihr war und sie in IHM wohnte.
Eine Aura der Wohltat und der Liebe umgab sie nun. Wenn auch die Augen unfähig waren, sie zu sehen, so konnte sie die Seele spüren, weil die Seele nach der Liebe das Mächtigste war, was GOTT den Menschen gab.

***
Der Beginn ihrer Handlungen in ihrer Eigenschaft als Heilige


Raphaelle näherte sich Oanylon und schon war der Schleier des Unfrieden über der Stadt spürbar. Tatsächlich hatte die namenlose Kreatur den Zweifel in die Herzen der Menschen gesät, damit sie sich von der Wahrheit abwendeten. Zuerst fing sie im Verborgenen an, da sie die göttliche Reaktion vorausahnte.
Immer mehr spaltete sich die Bevölkerung in zwei Teile, diejenigen, die am Glauben Gottes festhielten und diejenigen, die nicht gläubig waren oder den Zweifel eindringen ließen.

Wenn die Menschen schwach waren, genügte es ihnen zu hören, dass GOTT nicht existieren würde, damit sie sich abwendeten. Es war noch einfacher zu sagen, dass GOTT sie nicht liebte und dass es dafür keine Hoffnung mehr gab, wie sich keine Sünde durch einen vollwertigen Grund verhindern ließ.

Raphaelle sah diese Schwäche. Darum versammelte sie sich mit einer Handvoll Brüdern und Schwestern und behielt die Hoffnung und die feste Überzeugung, dass GOTT sie alle liebte. Sie betete dafür, dass jedermann, in ihr den Weg GOTTES erkannte, dafür, dass jeder sieht, dass er nicht allein geht.
Die Überzeugung und die Selbstsicherheit, die für sie einen Beweis darstellten, erlaubten ihr zu predigen und sie konnte nur durch das Wort zahlreiche Leute überzeugen.

***
Die Strafe


Nun kam es, dass die göttliche Strafe einsetzte. Sie begann damit, dass der Blitz aus den Höhen des Himmels herniederfuhr. Dann setzten ganze Flüsse an Regen ein. Ein Mensch nach dem anderen ließ sein Leben. Anschließend kamen erdrückende Feuerzungen über einen jeden Menschen, die Übelsten in die ewigen Flammen des Nachtgestirns spuckend und ihnen ein neues Dasein des Leidens und der Angst versprechend.
Sie gaben jedoch den Gläubigen ein neues Leben: im Tagesgestirn, wo sie dem göttlichen Ruhm am nächsten waren.
So wurde Raphaelle mit sechs anderen auf den Rang eines Erzengels erhoben, um Jahrhundert um Jahrhundert zu den göttlichen Tugenden zu inspirieren.

***
Ihre Überlieferung


Eines Tages auf der Erde
mühte sich ein Mann ab.
Er liebte GOTT von ganzem Herzen, doch wagte er nie die Liebe, die er trug, anderen zu offenbaren.
Sein Umfeld hetzte gegen GOTT und hörte nicht auf Blasphemie zu betreiben.
Der Mann wagte es nicht zu antworten. Er war sich seiner Sünde bewusst, aber konnte, unterdrückt durch die Angst, nicht handeln.

Eines Abends kehrte er heim und fiel unter Tränen auf sein Strohbett.
Er vertraute GOTT seine Schwierigkeiten an, die er hatte seinen Glauben vor seinen Freunden zu bestätigen. Er sagte wimmernd, dass er nur davon träumte, es zu tun, aber zu viel Angst hatte. Wie konnte er es anstellen, es zu wagen, seinen Glauben zu verkünden?
So konnte es nicht weitergehen, er konnte GOTT nicht für sich behalten, es war notwendig, dass er es sagte und dass er es vor ganzen Welt herausschrie.

Nun hörte GOTT sein Kind und schickte Raphaelle mit den Worten:
„Geh Raphaelle, auf dass er erfolgreich sein möge.“
In der Gestalt, die man fühlte aber nicht sah, stieg Raphaelle zu dem Mann hinab und begleitete ihn.
Am nächsten Tag, als er sich mit seinen Freunden traf, die wieder anfingen schlecht über GOTT zu reden, sagte er nichts, bis er die unsichtbare Kraft sehr dicht bei ihm spürte. Er sagte, mit festem Ton, dass er nicht wollte, dass man den Namen GOTTES zu Unrecht missbrauchte. So wurde sein Schweigen beendet.
GOTT war sein Gott und er duldete in seiner Gegenwart keine Blasphemie mehr.

Von diesem Moment an flößte ihm Raphaelle ihren Hauch ein und stieß ihn an, wenn ihn die Angst überkam, wenn IHN seine Freunde in ein schlechtes Licht rückten.
Er verfolgte es ruhig, jedoch hatten seine Worte die Kraft eines Schreis: „GOTT liebt uns. Ihr habt nicht das Recht so etwas über IHN zu sagen!“
Nun, die Leute, die ihn umgaben, verstanden das nicht und ließen ihm auch nicht die Freiheit des Glaubens. Sie stürzten sich auf ihn und rissen ihm die Körperglieder heraus.An diesem Tag, starb er unter starken Schmerzen, aber stolz darauf seine Überzeugung geehrt zu haben.
Raphaelle nahm also die Seele dieses guten Mannes und stellte sie dem Allerhöchsten vor.

***
Das Gebet


Raphaelle inspirierte die reinen Herzen, die sie um die Kraft baten ihre Überzeugung zu behalten und infolgedessen zu handeln, damit die Menschen fähig waren, das Gute zu bekommen, es aber auch zu geben. Aber selbst wenn sie zur Überzeugung inspirierte, so war es GOTT, der aus ihrem Mund sprach.
Nachdem die Seele des Menschen durch Raphaelle inspiriert war und sich denen auf der Sonne angeschlossen hatte, schauten sich die Mörder gegenseitig an. Sie hatten gerade ihren eigenen Freund getötet. Sodann umgab die Leiche ein riesenhafter Heiligenschein, der ziemlich schnell verschwand. Der Körper blieb unbeschadet, außer, dass nun Folgendes auf dem Oberkörper in Goldbuchstaben geschrieben stand:

Oszerminisches Gottesgebet
Aufruf der heiligen Raphaelle

Oh GOTT!
DU, an den ich glaube,
DU, der meine Schritte leitet,
Gib mir die Kraft der Größe deines Namens Ausdruck zu verleihen
Sowie die Liebe und die Verehrung, die ich aufbringe.
Schick mir deinen Erzengel, Raphaelle, sodass sie an meiner Seite geht,
Sodass ich nicht mehr einsam bin, gegenüber dem Feind meines Glaubens und meiner
Überzeugung.
Sodass meine Handlungen meinem Herzen folgen und auch dass meine linke Hand den
Befehlen meiner Rechten folgt.
Sodass dich mein Herz empfindet.
Und sodass ich deinen Heiligen Namen verkünde.
GOTT, habe die Güte deine Hand zu heben, sodass Raphaelle heruntersteigt und mir zur Hilfe
kommt.
Amen!

übersetzt von Sirhenry, Adala, Proton
_________________
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé Envoyer un e-mail
Arnault d'Azayes



Inscrit le: 08 Mar 2011
Messages: 16126

MessagePosté le: Mar Aoû 26, 2014 6:09 pm    Sujet du message: Répondre en citant

Citation:
I. Hagiografia de Santa-Rafaela-Arcanjo

***
Dúvidas


Uma velha mulher caminhava desde o pôr-do-sol. Sentia muita dificuldade ao mexer-se. Desde há três meses que sentia as suas forças diminuir, as suas pernas pouco a pouco fraquejavam e, no entanto, caminhava, caminhava sempre e não parava mais que para dormir e para recuperar forças. Sabia quem devia encontrar. Um homem habitando numa pequena casa, um homem procurado e caolho que se denominava a si próprio o nanico. A noite caíra entretanto, e esta mulher ambulante tinha medo, não sabia onde dormir e este caminho que ela desconhecia nada lhe dizia que tivesse valor.
Ela continuava a caminhar, mais rápido, apressava-se agora, era preciso que ela chegasse, não podia mais, mas a sua vida dependia disso. Se morresse era o fim. Oh, os seus pais tinham-lhe dito que após a morte ela viveria. Que Jah estaria lá para a salvar. Mas isso é impossível, se Ele tivesse existido, ela não teria tido todas essas misérias e a vida não existiria. Porquê separar-se para voltar a Ele após a morte. Esta história realmente não tinha cabimento. Era o que seria o seu caso se não chegasse em breve. A história de um Deus começara a fazer-lhe cócegas. Começava agora a entrar em pânico. Quase corria, em qualquer dos casos, os esforços que usava era os que tinha. Isto era impossível, num impulso, ela deu a volta e enfrentando aquilo que considerava o vazio, gritou:

"Se existes, demonstra-mo. Não te escondas, se és incapaz de amar aqueles que criaste, se és incapaz de cumprir com os teus compromissos ou se fazes sofrer o mundo para teu próprio prazer. Mostra-te."

Um trovão rugia já na cabeça desta pobre mulher e ela já esperava este Jah de que tanto ouvira falar, mas que ninguém jamais vira.
Isso era o mais surpreendente, ela que não acreditava em nada fora persuadida de que iria obter uma resposta, uma resposta, claro, ela ia procurar uma, mas muito afastada daquela que esperava. Ainda que porventura, no fundo do seu coração uma parte removida lhe gritasse a verdade.

***
Revelação


No lugar das correntes assassinas que ela se tinha prometido, era uma luz suave que jorrava e que era impossível saber de onde provinha. Era possível acreditar que mesmo as trevas brilhavam.

Uma voz fez-se ouvir, ela vinha também de todos os lugares e de nenhum lugar ao mesmo tempo, era reconfortante e parecia vir do fundo dos tempos.

"Rafaela, Rafaela,
Porque gritas?
Os teus gritos semeiam o eco nas montanhas e turvam o curso dos rios. Petrificam de medo os pequenos deste mundo e fazem os mais sábios lutar."

A velha mulher não soube que responder. Fora extremamente tocada pelo que acabara de ouvir. Ouvir a voz de Jah já era em si algo extraordinário mas que Ele a chama-se pelo seu nome era-o muito mais. Há quanto tempo não a chamavam pelo seu nome? Nunca a chamaram pelo seu nome, nunca depois de o seu pai ter partido. As alcunhas tinham acabado por o substituir. Rafaela, cujo coração começava a abrir-se de novo, ainda duvidava, mas a chama de ódio nos seus olhos não estava extinta.

O que ela havia tomado com um acto de amor no início, transformou-se com a raiva em afronta. A sua alma não estava preparada para receber um amor simples, era-lhe impossível receber o amor mais forte que possa existir; mas a omnipotência de Jah e o conhecimento que tinha da sua filha começaram a sua obra.

"– Como ousas tu chamar-me pelo meu nome, Tu, Jah com um pensamento abençoado e uma mão maléfica?
- Um pai não chama os seus filhos pelo seu nome?
- Sim, mas um pai preocupa-se com os seus filhos, ele preza-os e ama-os.
- Não é isso que eu faço?"

Dizendo estas palavras Jah mostrou-lhe a Terra.

"Rafaela,
Eis aqui o caminho da tua vida.
Estes rastos são os teus passos.

- Se estes rastos são os meus passos, a quem pertencem os rastos que caminham ao meu lado?
- São os meus, Rafaela, eu caminho ao teu lado desde que vieste ao mundo.
- E nos momentos mais difíceis, não há mais que um rasto, porque não estava tu lá quando precisava de ti?
- Eu estava lá, e se apenas vês um rasto é porque te levei ao colo, minha filha."

O coração de pedra, tão difícil de convencer tornara-se nesse momento coração de carne. Rafaela compreendeu perante quem estava, perante o seu pai e, caindo de joelhos, pedindo-Lhe perdão.

"Guarda as tuas lágrimas Rafaela, o momento é de alegria, tu pensavas mal, mas pelo menos permaneceste fiel aos teus pensamentos. Agora que viste, a tua convicção salvar-te-á e mostrará a muitos outros o caminho que tracei para eles.

- Pai,
Porque é que nunca te mostraste, porque nunca me disseste que estavas ai?

- Eu disse-to, minha filha, mas os teus ouvidos não queriam ouvir, mostrei-me a ti mas os teus olhos não queriam ouvir, dei-te a mão mas tu não a agarraste, então revelei-me ao teu coração e tu acreditaste.
Deixei-te escolher porque eras livre, não querias receber-me, não me impus.
Procuraste-me e eu revelei-me.
Muitas questões ainda se atropelam em ti mas se paciente, responderei aos vazios do teu coração, no momento certo.
Vai, porque agora sabes que estou contigo até ao fim dos tempos,
Se caíres, levantar-te-ei."



***
Questões


A partir daquele momento a luz fundiu-se na paisagem e mesmo esta não sendo tão intensa, Rafaela via-a, e está luz guiava-a na noite. Podia-lhe mostrar o caminho, mas Rafaela conhecia-o, podia-lhe iluminar as trevas, mas Rafaela não tinha essa necessidade, no lugar disso, esta luz mostrava-lhe o caminho interior e expulsava todas as trevas.
Tinha saído de Oanylone dias antes e a pessoa que procurava vivia longe, ele era um dos poucos que tinha deixado a cidade quando está ainda estava longe de tormentos.
Enquanto caminhava, não conseguia deixar de pensar no seu encontro com Jah, que tinha agido como um pai com ela, agiu como o seu verdadeiro pai que tinha deixado a cidade de Oane, nunca se soube porquê, e ele que lhe tinha dado tanto, que a amou tanto, tinha desaparecido completamente. Esta era uma das partes mais comoventes. Jah amava cada um de nós, era tão bonito mas difícil de crer. Porquê a miséria? Porquê a desgraça? E porquê morrer antes de encontra-lo? Se o sabia, a resposta à sua última questão veio-lhe como uma verdade indiscutível: Ele deixou os homens sobre a Terra para que tivessem uma liberdade total. Tinham a escolha entre seguir o seu caminho ou de partir para onde não houvesse caminho, lá onde mesmo o maior caminho não se via. Lá onde Jah estava ausente ou melhor lá onde se recusavam a vê-lo porque Ele está em todo o lado. Jah como omnipotente deixou aos homens o livre arbítrio.
Mas então se deixou a cada um o livre arbítrio da sua própria vida porque se joga por vezes em detrimento da liberdade ou da felicidade de outrem? Porque a liberdade de um invade a liberdade de outros?

Ela continuava a caminhar, fazer-lhe-ia chegar à cabana. Estava cansada, cada vez mais, mas uma tal sede de Jah a habitava que parar-se parecia-lhe um desperdício de tempo.
Acabou por encontrar os anexos que serviam a casa que procurava. Entrou pelo que parecia ser uma porta e não viu ninguém, não havia nada, apenas um pergaminho.

"Quando nasces, não escolhes o teu irmão.
Independentemente de quem seja deves aprender a viver com ele, a viver para ele.
Se o teu irmão resplandece do amor de Jah, então este amor não poderá mais que uni-los.
Se, porém, o teu irmão se desvia do amor divino, és tu que lho deves mostrar a custo da tua vida.
Mas, porque dar a sua vida por alguém que não quer ver?
Se conseguires, deste-lhe uma hipótese de reunir-se com Jah e com os anjos após a sua morte e, como tal, tu os reunirás também contigo.
Se tu fracassares, serás tu quem se reunirá.

No entanto, também é dito, não permaneças com o teu irmão se os seus olhos não podem ver, pensa e trabalha por um maior número porque aqueles pelos quais trabalhaste porque estes também poderão trabalhar por outros.

Então, é melhor dar a sua vida para tentar salvar um que não quer ser salvo ou dar a sua vida para salvar uma multidão com um ardente desejo de ver?"

Rafaela leu e percebeu outra coisa. Cada homem fora colocado numa situação particular que podia evoluir, não apenas por causa dos desejos de Jah ou do mal inspirado pela Criatura Sem Nome, mas em função da forma como cada irmão e cada irmã utilizam o seu livre arbítrio e a sua liberdade. As acções de cada um, se não as pagarem nesta Terra pagarão quando Jah os vier procurar.
A evidente verdade veio transfigurar Rafaela pelo amor divino. Ajoelhou-se, em lágrimas e rezou.
Que o Senhor, Deus do Universo lhe dê a força para servir humildemente e por amor em qualquer momento e lugar.

Rezou durante uma noite inteira, depois levantou-se de manhã segura de si mesma.
Estava confiante, Jah estava ali nela, e ela permanecia Nele.
Uma aura benéfica e amorosa brilhava agora à sua volta. Se os olhos foram e continuam incapazes de a ver, a alma, ela é capaz de a sentir porque a alma era após o amor, o dom mais poderoso que Jah deu ao homem.



***
O início dos seus actos como Santa


Rafaela aproximava-se de Oanylone e já o véu da discórdia que pairava sobre a cidade se fazia sentir. De facto, a criatura inominável tinha semeado a dúvida nos corações a fim que se afastassem da verdade e antes que se fosse pressentido debilmente a reacção de Jah.
Cada vez mais a população se dividia em dois grupos, os que permaneciam fiéis a Jah e os que crentes ou não se deixavam assolar pela dúvida.

Os homens eram fracos, bastava ouvir que Jah não existia para se desviarem. Era ainda mais fácil dizer que Jah não os amava e que não havia qualquer esperança, como tal nenhum pecado era impedido por uma razão válida.
Rafaela via esta fraqueza, por isso, reuniu-se com um punhado de irmãos e irmãs e manteve a esperança bem como a firme convicção que Jah os amava. Rezava para que cada homem visse em si o caminho de Jah, para que cada um visse que não caminhava sozinho. A convicção e a certeza de que ela fazia prova permitiram-lhe pregar e conseguiu convencer apenas através da palavra inúmeras pessoas.



***
A punição


Foi então que a punição divina caiu. Começou com um relâmpago alvoroçando no mais alto do céu, depois começa a chover rios inteiros, os homens um a um foram abandonados pela vida. De seguida vieram línguas de fogo embatendo sobre cada homem.
Arremessaram os mais maus contra as chamas eternas do astro da noite e prometeram-lhes uma nova existência de sofrimento e obsessão.
Eles deram, contudo, uma nova vida àqueles que tinham acreditado, elevando-os para mais perto da glória divina no astro onde dominava o dia.
Rafaela foi elevada com outros seis ao nível de arcanjo a fim de inspirar pelos séculos dos séculos as sete virtudes.



***
O seu envio


Um dia na terra,
Um homem penando.
Amava a Jah com todo o seu coração mas jamais ousou proclamar à sua volta, o amor que sentia.
O seu círculo protestava contra Jah e não paravam de dizer blasfémias.
O homem não ousava responder. Tinha consciência do seu pecado mas não podia agir, oprimido pelo medo.
Regressou à sua casa, uma noite, e deitou-se sobre a sua cama em lágrimas.
Confiando a Jah as dificuldades que tinha para assumir a sua fé diante dos seus amigos, disse, choroso mas de forma bela, que não sonhava com mais que anuncia-lo mas que tinha medo… Como podia ele fazê-lo ousar proclamar a sua fé?
Não podia continuar assim, a guardar Jah para ele, tinha que o dizer e que gritá-lo à Terra inteira.
Então Jah, ouvindo o seu filho, enviou Rafaela com estas palavras:
“Vai Rafaela, que triunfe”
Uma presença que é sentida mas não se vê, Rafaela desceu ao pé do homem e acompanhou-o.
No dia seguinte, quando foi ver os seus amigos, estes começaram a falar de Jah de forma baixa, ele esteve para não dizer nada, mas de seguida sentindo esta força invisível perto dele, disse com um tom firme que não queira que usassem o nome do seu Deus com um conhecimento medíocre. Nada mais disse.
Jah era o seu Deus, era assim, não diriam mais nenhuma blasfémia vergonhosa quando ele estivesse ao ouvi-los!
Naquele momento, quando os seus amigos lhe lançaram um olhar fulminante, ao ponto de cair nele o peso do medo, Rafaela soprou o seu hálito e empurrou-o.
Prosseguiu, então, calmamente mas as suas palavras tinham a força de um grito. “Jah ama-nos, Vocês não têm o direito de dizer isso dele!”
Então, os homens que o rodearam, não perceberam isso e nem lhe deixaram sequer a liberdade para o pensar, saltaram sobre ele e rasgaram os seus membros. Ele lançou o seu último suspiro nesse dia, sob uma dor insuportável mas orgulhoso por ter finalmente honrado as suas convicções. Rafaela tomou em seguida a alma deste bom homem e apresentou-o ao altíssimo.



***
A Oração


Rafaela Inspirava os corações puros que lhe rogavam, a força para manter as suas convicções e para agir em conformidade a fim que os homens sejam capazes de querer o bem mas também de o fazer.
Mas mesmo se ela inspirava a convicção, seria Jah que falava pela sua boca.
Após que a alma do homem inspirado por Rafaela tinha voltado ao Sol, os assassinos entreolharam-se. Acabaram de matar o seu próprio amigo. Então, o cadáver rodeou-se de uma chama gigantesca, que desapareceu rapidamente. O corpo permanecia intacto, ainda que no seu peito estava inscrito em letras de ouro a seguinte inscrição:

Citation:
Oração de Oscermine a Jah.
Invocação de Santa Rafaela


Ó Jah!
Tu em Quem eu acredito,
Tu que guias os meus passos,
Dá-me a força de professar a grandeza do Teu Nome
Bem como o amor e adoração que tenho comigo.
Envia-me Tua Arcanjo, Rafaela, para que ela caminhe a o meu lado,
Que eu não esteja mais sozinho face ao inimigo de minha fé e da minha convicção.
Que as minhas acções obedeçam ao meu coração e que mesmo a minha mão esquerda siga os mandamentos da minha direita.
Que o meu coração te tema.
E que eu anuncie Teu Santo Nome.
Jah, digna-te a levantar a tua mão, para que Rafaela desça e me venha ajudar.
Assim seja!

_________________

Mort des cardinaux von Frayner et d'Azayes
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé MSN Messenger
Montrer les messages depuis:   
Poster un nouveau sujet   Ce sujet est verrouillé; vous ne pouvez pas éditer les messages ou faire de réponses.    L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church Index du Forum -> La Bibliothèque Romaine - The Roman Library - Die Römische Bibliothek - La Biblioteca Romana -> Le Dogme - The Dogma Toutes les heures sont au format GMT + 2 Heures
Page 1 sur 1

 
Sauter vers:  
Vous ne pouvez pas poster de nouveaux sujets dans ce forum
Vous ne pouvez pas répondre aux sujets dans ce forum
Vous ne pouvez pas éditer vos messages dans ce forum
Vous ne pouvez pas supprimer vos messages dans ce forum
Vous ne pouvez pas voter dans les sondages de ce forum


Powered by phpBB © 2001, 2005 phpBB Group
Traduction par : phpBB-fr.com