L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church

[Ignius]

Demonigrafia de Lucífer


L’arribada al món d’un nen ideal


Fa molt de temps, a un petit llogarret situat a unes llegües al sud d’Oanilònia, una dona i un marit plens i feliços en l’amor i que s’acontentaven amb les poques coses que tenien, van tenir un petit angelet que van anomenar Lucífer. Els dos pares, Lucie i Ferdinand, vivien en felicitat, no acumulaven or, ans allò que guanyaven era el que els alimentava. Havien desitjat tenir sempre un fill i, en aquest dia memorable d’alegria, tots els seus vots foren escoltats. Així és com Lucífer va començar la seva vida, en l’amor més gran i sota la protecció de dos pares que l’amanyagaven i eren grans devots de la seva cura.

Lucífer creixia massa ràpidament, per al gust dels seus pares, però res no pertorbava l’equilibri perfecte i familiar que s’havia instaurat i Ferdinand no deixava de lloar la gentilesa i la benevolència del seu fill. Lucie no estalviava elogis en quant a les seves capacitats i la seva finesa. El seu pare i la seva mare n’estaven tan orgullosos d’haver engendrat a aquest nen tan savi, tan afectuós que s’acabaven extasiant davant d’ell. Quan va ser adolescent, van comprendre que Lucífer estava consagrat a un gran destí.



Els joves amics de Lucífer sempre volien passar temps amb ell, doncs era de bona companyia i inspirava confiança en abundància. Sempre rebia les lloances d’aquells als qui trobava i els seus pares havien estalviat fins a l’últim denari per tal de permetre’s oferir-li una correcta educació. Ferdinand sempre deia que no volia que el seu fill fos un simple camperol i mantenia els somnis més dolços respecte a ell; Lucie, ella, compartia la mateixa visió i ambdós havien donat tot el que tenien pel seu fill. Lucífer era honrat, era realment bo, condescendent i un veritable amic; posava en pràctica tot l’amor que rebia amb els altres. Un cavaller noble, Calistan, que regnava sobre uns dominis llunyans al poble, van va sentir a parlar d’aquest nen tan ben descrit per rumors. Va decidir trobar-lo i assegurar-se’n de què no li havien explicat fantasies. Va interrogar els habitants de tot el poble i tots ells van respondre’n el mateix, del jove:



Citation:

"Lucífer el bo? El reconeixereu: és un jove bell de mirada benèvola. Podeu estar-ne segur."



El valent cavaller no va trigar en creuar-se amb la mirada plena d’amor del jove home. No s’havia hagut de preguntar si era Lucífer, per què els ulls del noi no podien fer mentir la seva reputació. Va proposar-li anar a veure junts els seus pares, ja que desitjava oferir-li un bell futur. Calistan va explicar a Lucífer que buscava des de feia temps un jove genet; el volia just i valerós, bo i honrat i la reputació del jove home l’havia dut fins allà. Així doncs, va proposar a Ferdinand i Lucie endur-se’n amb ell el jove efeb i ensenyar-li de cavalleria, la qual cosa va acceptar els tres sense dubtar-ne.


L’aprenentatge de la virtut i la fe.


Lucífer va acompanyar el cavaller al seu domini per a un aprenentatge que duraria llargs anys. Primer fou nomenat genet durant una cerimònia dirigida per un guia espiritual i es va comprometre a servir al seu nou senyor, a respectar els valors de la cavalleria i a viure sempre en la virtut. Calistan s’havia proposat, com a obra, fer d’aquest jove home un gran cavaller i, per tal d’iniciar-lo, va parlar-li d’Oane:



Citation:

Calistan : "Jove amic meu, coneixes a Oane? Lucífer: "És el fundador de la gran ciutat d’Oanilònia, no?" Calistan : "No només això, estimat amic; és una gran figura del nostre món per què, gràcies a ell que tenim ànima! Te n’explicaré la història..."



I Calistan va explicar-li la història dels homes, de com se n’havien sentit, d’abandonats per Déu, de com creien sentir-se privats de talent i de com es consideraven deixats de banda atesa la inferioritat de la qual se n’imaginaven víctimes. Va narrar-li com Déu havia reunit les seves creacions i la qüestió que va plantejar. Va explicar com una criatura va avançar i va donar la seva resposta i com Déu va ordenar a Oane donar-li una altra. Finalment, el cavaller va descobrir quines foren les paraules d’Oane, les quals ens donaren l’estatut de Fills de l’Altíssim. Lucífer es quedava sense veu davant d’aquest home que havia sabut comprendre el món. Ell mateix compartia aquesta visió des de feia molt de temps. Realment no va comprendre mai de què es tractava, allò, però Lucífer ara n’estava convençut d’haver trobat les paraules per descriure el que sentia. Després, Calistan va explicar com Oane, fet guia espiritual, havia conduït els homes per una gran planúria durant molts anys de viatge. Va concloure la història descrivint la mort d’Oane i l’acceptació que havia tingut; després va acabar amb la creació d’Oanilònia i el culte consagrat a Oane pels qui veneraven a l’Altíssim. Lucífer va ser tan seduït i tan tocat que va procurar aprofundir més en el seu saber sobre Oane i l’alba de la humanitat durant molts anys, a part de fer la seva feina de genet que consistia a servir al seu cavaller.

El jove genet mantenia una servitud sense falta amb respecte a Calistan i mai no creava dificultats, no només per a cedir-li els llocs d’honor en qualsevol lloc, ans també per a obeir-lo o, en cas que calgués, dur el seu escut. Aquesta gran subordinació havia de permetre-li abraçar el desig de fer-se digne de la cavalleria, per les seves accions de valor i bona conducta, però també per la virtut, essencial per fer-se un perfecte cavaller. Lucífer venerava l’Altíssim i compartia aquesta devoció amb el seu cavaller. Al mateix temps que comprenia el sentit de la via i resava amb fervor, entrenava el combat i el maneig de les armes. El seu aprenentatge fou llarg i difícil, durant més de set anys va treballar durament, es va comportar com un cavaller perfecte i, per a tots els seus preceptors, va ser un alumne superdotat. Un dia, mentre que parlava amb el seu mestre, va interrogar-lo:



Citation:

Lucífer : "Mestre, si el sentit de la vida és l’amor, i si tots som iguals davant de l’Altíssim, per què nosaltres entrenem per al combat? No hauríem d’explicar la voluntat de Déu? Compartir el nostre amor en tot cas? " Calistan : "El meu jove genet!, Déu ens estima i nosaltres l’estimem, pe`ro ens va deixar l’elecció de comprendre-ho i, doncs, el de negar aquest fet! També va deixar al nostre costat la criatura que havia donat la primera resposta amb la finalitat de temptar-nos i de permetre’ns fer una elecció lliure. Altrament, per desgràcia, molts segueixen els preceptes d’aquesta infame criatura Lucífer : "Però, en aquest cas, no hauríem d’acontentar-nos matant la criatura?" Calistan : " Bo, jove genet; matar-la seria posar fi a la voluntat de Déu i, per sobre de tot, això imposaria l’amor de l’Altíssim per la força. És indispensable comprendre que Ell ens estima i que nosaltres ham d’estimar-lo a canvi.”



Així parlaren i, Calistan va explicar-li el per què el cavaller havia de defensar la justícia, l’honor i la valentia; va donar-li a entendre que un veritable cavaller valent havia de protegir al dèbil i retorçar el bescoll a la injustícia. Tot i així, encara van discutir altre cop durant tot el temps en què Lucífer va acompanyar el seu mestre. Per acabar la seva ensenyança, després de deu llargs anys d’aprenentatge al nivell de genet al servei del cavaller, aquest últim el va dur a varies llegües del seu domini per tal de veure la ciutat d’Oanilònia de la que havien parlat tant. El jove home estava, aleshores, molt lluny d’imaginar el que li havia reservat Calistan.


La cavalleria i la glòria de Déu.


Calistan i Lucífer van cavalcar fins a les rodalies d’Oanilònia, ja molt tacada pel vici i el pecat. Si el cavaller havia narrat la història d’aquesta ciutat, no havia oblidat, tampoc precisar el que s’havia fet i que els murris i altres folls tenien força de llei, de vegades. Lucífer va quedar astorat davant la imponent ciutat, els seus ulls van quedar meravellats pel símbol que representava, i sentia, en el fons del seu ànim, l’anhel de retornar a aquell lloc el seu esplendor llegendari.

Calistan va dur, així, a lucífer al sepulcre d’Oane i , davant dels que de vell antuvi feien de sacerdots, va començar una gran cerimònia. El cavaller va considerar aquest dia que no tenia res més per a explicar al jovencell, doncs ja havia culminat en raó i força. Lucífer, amb els seus 25 anys, fou armat Cavaller per Calistan. Aquest va oferir-li les terres que posseïa a Oanilònia i una riquesa gens menyspreable amb la missió de posar rectes els defectes d’aquella ciutat de passat brillant. Lucífer es va sentir aleshores investit d’una missió divina i, per primera vegada, orgullós del que havia de complir d’ara en endavant.



El cavaller Lucífer va instaurar el seu feu al domini que li havia estat donat; va predicar a la ciutat per trobar homes i dones que desitgessin acompanyar-lo en la seva voluntat de fer lluir de nou l’escut d’Oanilònia, la seva excel•lència i les seves grans qualitats, augmentades per la seva virtut i la seva fe que van permetre-li convèncer a més ànimes de les que creia possible. Lucífer va fundar l’Orde de les Persones justes d’Oane i es va proposar defensar la justícia, protegir els dèbils i combatre la misèria per tots els mitjans dels que disposava. En alguns mesos, es va fer un personatge ineludible de la ciutat, foragitant els bandolers i provocant l’admiració dels més poderosos. Fou rebut pels dirigents d’Oanilònia, que li van donar carta blanca per tal que corregís els defectes de la ciutat. Els seus homes difonien la història d’Oane i explicaven el sentit de la vida mentre ell, armat de coratge, es barallava per millorar els malvats homes amb els qui es topava. Lucífer mai va donar prova de violència o defensar el dèbil davant del més fort. Ell mateix vetllava on no hi havia justícia i treballava de manera conjunta amb les autoritats d’Oanilònia, assegurant-se de què la justícia tornés dignament.

En només cinc anys, l’Orde de les Persones Justes d’Oane es va tornar ineludible en tot el regne i els homes que s’havien unit a Lucífer compartien totalment la mateixa fe i el mateix codi d’honor. Ell mateix havia armat cavaller a cinc homes i en tota la comunitat les Persones Justes eren vertaders amics. Calistan anava a veure’l amb regularitat, i se’n sentia orgullós de veure el que havia aconseguit el seu antic genet. Els seus pares estaven satisfets pel destí del seu fill però, a pesar de la insistència, es van negar a anar a viure als seus dominis. Li van explicar que havien de treballar per què Déu els havia donat la terra i per què, relaxar-se en l’oci, no aportaria res a la seva felicitat. Lucífer, amb pesar, va entendre-ho i fou feliç d’acollir-los cada cop que ells volien. La ciutat d’Oanilònia semblava sanar les seves ferides i les Persones Justes foren temudes i respectades. Retornaven la glòria a l’Altíssim i empenyien als homes a veure l’amor que Déu els professava, no per la força sinó pels seus actes i les seves paraules. El culte a l’Altíssim mai fou tan fort a Oanilònia ,exceptuant el període que seguí a la mort d’Oane.

Inevitablement, en aquells temps plens dels mateixos problemes, Lucífer va atiar odi i esperit de venjança. Eren molts els que es corrompien a les presons de la ciutat pels fets del cavaller. Rics i avars començaven a veure’l com una amenaça, pensant que acabaria per mirar de governar Oanilònia en lloc seu. Els que pecaven i difonien el vici se sentien també amenaçats. Els corromputs i els grans bandolers sabien que no podrien viure dels seus furts fixes mentre l’Orde de les Persones justes regnés allà, mestressa de la ciutat i, coneixien de la raó de tot això: Lucífer el bo. Així que es van agrupar i van decidir fer desaparèixer aquest molest cavaller.


El insostenible sofriment i la temptació


Poderosos i rics, acoquinats, sota la influència de la temptació i del pecat, van finançar, aleshores, els malandrins més vils d’Oanilònia per tal de reduir a Lucífer al silenci. Sabien que, directament, no podien atacar-lo, sota el risc de convertir-lo en un màrtir i retornar el culte a l’Altíssim amb més força encara. Així doncs, van atacar a tot allò en el què Lucífer creia. Un petit exèrcit fou creat amb la finalitat d’atacar el poble natal del cavaller. Els habitants del llogarret foren colpejats i maltractats en les seves carns si bé Lucífer es va entregar per tal de buscar el restablir la pau a la petita vila. Va enviar allà els seus cavallers per tal de combatre els que havien dut l’odi i la violència. Sobre el camí que el duia al combat, un missatger va anar a trobar-lo i li va anunciar la mort dels seus pares i dels seus amics més propers, els quals havien cremat vius. Trencat per la tristor, el Bo i els seus van ser colpejats pel dolor victoriós durant dies, però el sofriment que patia no va desaparèixer.



Durant aquests dies, uns altres es van proposar d’atacar als guies espirituals que predicaven l’amor de l’Altíssim, fent-los patir maltractaments i tortures sense que ningú no pogués oposar-s’hi. Els murris s’havien d’ocupar d’atacar amb força l’Orde de les Persones Justes d’Oane i quan Lucífer i els seus cavallers van tornar, les notícies foren igualment dramàtiques. Gairebé tots els guies havien estat assassinats i la multitud que regularment els escoltava estava atemorida i no comprenia per què Déu no havia intervingut en pro seu. Van seguir-ho setmanes d’espant; la violència i l’homicidi van acompanyar cada aparició pública dels cavallers i dels guies, fins que la població va començar a pensar que les Persones Justes estaven maleïdes. L’empresa vil fomentada pels que temien a Lucífer va continuar cada com a més; Calistan i la seva família foren massacrats, el seu feu cremat i els nens morts. Lucífer fou encara més despitat i, lentament, va començar a sumir-se en el turment més terrible.

Tot això no fou suficient per canviar l’home, el qual seguia creient que l’amor podia triomfar sobre tot aquell odi i violència. Aleshores, els conspiradors, van decidir donar-li l’estocada final i van empallegar-se-les per abatre els seus cavallers. Tots ells van patir un horrible final, els seus cossos mutilats i sense vida foren trobats per tot Oanilònia. Allà fou on Lucífer va trobar la Criatura sense Nom, atreta per tan patiment i per aquests sentiments enterrats al fons del seu ànim torturat. La Criatura sense Nom, va prendre la forma d’un esperit i va anar sobre la tomba d’Oane, on Lucífer procurava calmar els seus dolors morals. La trobada fou breu:



Citation:

Esperit: "Jove cavaller, he sentit la teva terrible història; els rumors diuen que tots aquells qui amaves han estat assassinats.” Lucífer : "Qui ets tu?" Esperit: " Què qui sóc? Sóc el qui roman en aquesta tomba, el qui va fer construir aquesta ciutat." Lucífer: "Oane? Ets Oane? Com és possible..." Esperit: "Jove amic, res és impossible pel que va trobar La Resposta. Si he vingut, ha estat per plantejar-te quelcom: Deixaràs aquestes barbaritats impunes? " Lucífer: "No vull parlar, en absolut, d’això; la meva ànima esquinçada està plena de malsons i llàgrimes. No sé a què agafar-me per tal de sobreviure a tant d’odi." Esperit: "La justícia a Oanilònia mai no serà bastant severa per apaivagar el teu cor i la teva ànima. De tots els homes als que he conegut, mai m’havia creuat amb un portador d’una mirada tan trista. Busca al fons de tu mateix, veuràs que has de fer justícia i només després de fer víctima a l’últim assassí dels teus, els teus turments es veuran sadollats..."



El bon cavaller aleshores es va abandonar a la venjança i l’odi es va apoderar del seu cor. Havia patit d’aquesta manera massa dolor i desgràcia i va cedir a la còlera de no poder protegir als seus, de no haver pogut salvar els seus afins. Amb una violència immensa, va barallar-se per tal de trobar els culpables i els va massacrar, un a un; però, només els que havien finançat i fomentat aquests projectes van escapar de la trista sort dels seus mercenaris. No obstant això, més endavant, Lucífer, no apaivagat de cap manera, ans al contrari, la seva pena, barrejada als horrors que havia comès el van ferir més, encara.

Així, per acabar la seva obra destructora i pecadora, els poderosos propietaris corromputs van decidir un últim complot muntat contra el mateix Lucífer. Mentre que el cavaller, defensant la virtut, la fe, la justícia i la valentia, massacrava ràpidament a tots aquells que ell mateix havia condemnat, uns quants jutges corromputs es va presentar al seu feu i el van acusar d’haver matat sense justícia, d’haver sembrat l’odi i matat cegament. Lucífer, ja al subsòl del patiment, fou aleshores llançat a la multitud plebea, massa contenta de veure que un heroi tan envejat era només un vol bandoler. Així doncs, fou enterrat al fang i a l’oprobi, acusat de tots els mals i de tots els vicis. En el moment del judici públic, la sentència fou exemplar i pesada per al cavaller acusat d’haver usurpat la seva reputació; la seva Orde fou desmantellada, els seus guies executats públicament i els seus amics desterrats d’Oanilònia. Quan Lucífer, després de nombrosos dies de tortura, fou destituït del seu títol de cavaller, les seves terres foren embargades i fou llançat a les presons de la seva ciutat per tal que es corrompés allà fins el dia de la seva mort.


La decaiguda espiritual.


A la seva cel•la, Lucífer, dolorit, despitat, abatut i en el més baix en que l’ànima humana pot caure, va plorar durant dies i dies. No podia comprendre com havia passat tot allò i se sentia abandonat per l’Altíssim. Es preguntava com Déu, que era només Amor als seus ulls, havia pogut deixar que tals coses es produïssin. De nou, la Criatura sense Nom fou atreta poderosament per aquell calvari i, aquest cop, va usar una altra astúcia per parlar-li. La criatura va insuflar la seva ànima a un pres de la presó pròxim a la cel•la de Lucífer.



Citation:

Criatura : "Deixa de gemegar com una nena!" Lucífer : “Deixa’m..." Criatura : "No tinc per què suportar això. Fa massa temps que em corrompo aquí per haver recomanat l’amor del Totpoderós!" Lucífer: "Ets un guia? Vols resar amb mi?" Criatura : "Hi ha alguna oració de que Déu senti? Bé ens ha deixat després de tant de temps!" Lucífer: "No...Déu ens va deixar el lliure albir... " Criatura : "No, ens ha abandonat. M’han explicat la teva història, i n’és l’última prova!" Lucífer: "Què vols dir? " Criatura : "Et vas fer un dels cavallers més poderosos que Oanilònia ha conegut, vas protegir els dèbils i combatre les injustícies i mira on t’ha dut tot això! Els teus afins han estat tots assassinats, tot allò en el que creies s’ha esfondrat. Encara et calen més proves per tal de comprendre que l’Amor és una il•lusió? Vas fer us de la força per venjar els teus i, no obstant això, et sents alleugerit? No hi ha justícia, no hi ha amor, els més forts que tu t’han dominat. És l’única realitat del nostre món i em motor únic que ens ha de fer avançar...."



Durant aquella nit, la Criatura va matar el pres amb patiments atroços i Lucífer va assistir, un com més, a allò que consideraria, d’ara en endavant, com l’abandonament de Déu. Els dies passaren; després, les setmanes es feren mesos i els mesos anys si bé Lucífer va assolir l’edat de quaranta-quatre anys empresonat i sempre enamorat d’una pena inexplicable. A mesura que el temps passava, la seva Fe el va deixar totalment, no creia ja en l’Amor de l’Altíssim i el seu cos es va transformar. Els seus músculs protuberants es van tornar secs i les seves oracions a Déu van deixar lloc a migdiades sense somnis. La set de coneixement que l’havia animat s’havia assecat i res més animava l’home que havia estat un valent cavaller. Encara que havia estat consagrat a romandre empresonat fins a la fi, Lucífer fou indultat i alliberat per alguns homes emocionats per la sort que li havia estat reservada. Van donar-li un petit tros de terra laborable i força diners com per a viure fins a l’últim alè.


Cansat de la vida i insatisfet, Lucífer va contractar alguns empleats per a que s’ocupessin de donar-li la comoditat que no havia tingut. No va cultivar C les seves terres i va passar els seus dies avorrint-se en la seva desgràcia. L’ociositat el tenia envaït i Lucífer no feia res més que dormir i menjar, ell que no havia tingut jamai un minut per perdre en no fer res. Antics auditors aficionats de les seves prèdiques el van anar a veure i tots ells van quedar-ne sorpresos, de veure’l així. Lucífer, durant mesos, havia menjat més que s’havia mogut, s’havia tornat gras i sense cap mena de gràcia. Els homes van intentar comprendre i el més antic s’avançà:



Citation:

Ancià : "Senyor Lucífer, per què no prediqueu més? Els que abans et feien pena, han mort o partit." Lucífer : "Predicar? No hi ha més per predicar. Déu no ens estima, i cal preguntar-nos si existeix. La fe és només una il•lusió que inventem per a no témer la mort. De sentit, la vida no en té cap. No hi ha plaer per als homes si no és el de no fer res. La vida és, només, un camí que demanem sense saber què serà.” Ancià : "Lucífer, voldries pregar, però el teu cor no sap cap més oració. Freda és la desídia que cobreix el teu cos; ets, només, una escultura de marbre asseguda sobre la seva pròpia tomba."



Els ancians van quedar aterrits de sentir les intencions de Lucífer i de veure en quina desídia s’havia abandonat. Lucífer va viure així durant més de deu anys, no tenint gust per a res, ignorant els plaers de la vida i renegant de la fe que l’animava d’antuvi. Als que intentaven de convèncer-lo de recuperar les ganes de viure, els donava el mateix discurs i tots ells pogueren comprovar que l’home no era més que l’ombra d’una ànima, un cos viu sense il•luminació.

En aquell temps, Oanilònia coneixia un període animat i agitat pels remolins del vici i l’escuma dels pecats. L’odi i la violència s’havien apoderat de tota la ciutat, la desídia havia guanyat als treballadors que preferien els béns materials als béns espirituals, l’oci havia guanyat tots els graons de la societat d’Oanilònia; inclús Lucífer fou tractat de nou com a exemple i vas ascendir a la categoria de mite. La seva actitud de peresa i ociosa es va difondre ràpidament al cor de la cloaca en què s’havia convertit la ciutat, i un culte veritable li fou consagrat. Burgesos i rics s’entregaren a la peresa, fent treballar a altres en el seu lloc i, com Lucífer, van començar a no creure més en res. Els pecats de la desídia, la golafreria, l’avarícia, la còlera, l’enveja, l’orgull i la luxúria s’apoderaren d’Oanilònia. La Criatura sense Nom vagarejava entre els homes insuflant el seu verí al cor dels dèbils que es van revoltar contra els forts, ja que la guerra escatà i, d’aquesta manera, la violència, l’homicidi i l’odi es convertiren en la guia de la ciutat. Aleshores, l’Altíssim va parlar als homes i els va llançar un ultimàtum. Va donar set dies als humans per abandonar Oanilònia; en cas contrari, tots els presents serien destruïts amb la ciutat. Molts foren els qui deixaren, sense demorar, la ciutat esdevinguda maleïda però també foren molts els qui s’hi quedaren.

La Criatura sense Nom va aparèixer un últim com a Lucífer i el va enrolar per a difondre el seu missatge que apel•lava a la desídia. Va predicar prop dels individus més vils que podien trobar-se a Oanilònia, essent escoltat molt més del que ho fou en un passat, quan difonia un missatge virtuós ple d’amor. Poc a poc, tots ells van perdre el gust per la vida i cediren a una desídia sense límit. Van venir a escoltar-lo predicar de nou a la seva pròpia morada contra tota forma d’activitat o d’espiritualitat. Els nombrosos homes assitien a les seves diatribes endimoniades contra l’Altíssim, tot predicant la desídia. Lucífer va redactar uns preceptes, dels quals a dia d’avui se n’han trobat sis:



Citation:

Primer precepte : "No feu mai res que un altre pugui fer per vós, seria perjudicial perdre la seva pròpia existència en fer feina.” Segon precepte : "És nul•la la necessitat de perdre’s en oracions i en meditacions, ja que el descans de la son alimenta tant o més l’esperit de l’home." Tercer precepte : "Creure en una comunitat espiritual i religiosa és il•lusori, ja que l’home, intrínsecament, està consagrat al pecat. Per natura és depravat i, per essència, és viciós. L’amor és una il•lusió que el tanca en una creença dogmàtica infosa.” Quart precepte : "L’únic plaer que hauria de tenir l’home és el de no fer res per què la vida és només buit i el seu sabor no té cap mena de gust. Així, si aquest plaer no pot existir, Així, si aquest plaer no pot existir, és igual no tenir cap plaer.” Cinquè precepte : "Si no fer res és pecar, aleshores predicar el pecat és virtuós.” Sisè precepte : "La virtut és un vici quan és erigida al nivell d’icona dogmàtica i el vici és una virtut quan deixa a l’home lliure de no fer res."



A Oanilònia, set virtuosos, havent acceptat la fatalitat i el càstig de Déu, van fer tant com Lucífer i altres homes escollits per la Criatura sense Nom. Sylphaël, encarnava el plaer i s’oposava a Lucífer en tot. Tan bon punt apareixia a qualsevol lloc per a predicar l’amor de Déu i el plaer virtuós, Lucífer passava rere seu per a recomanar el contrari. Això va durar sis dies, si llargs dies durant els quals els homes i les dones que romanien a Oanilònia van escoltar a Lucífer i Sylphaël. Així, va arribar el setè dia i Déu, en Llur còlera, va fer brollar dels abismes de la terra les laves roents i infernals que van cremar qualsevol tipus de vida. La terra es va trencar, després, per deixar desaparèixer Oanilònia al precipici de l’oblit.


Una eternitat de desídia

Lucífer es va presentar a l’Altíssim, com cada home i dona que havia romàs a Oanilònia. Igual que els altres, no va abjurar cap dels seus pecats i no va reconèixer el poder de l’Altíssim. En Llur còlera, Déu va desterrar a Lucífer a la lluna amb la finalitat que purgués una eternitat de desídia i pagués els seus pecats terrestres. La còlera del Totpoderós fou més forta, ja que Lucífer l’havia lloat durant molts anys abans de cedir a la temptació de la Criatura sense Nom i d’enfonsar-se en el vici. Havent encarnat la desídia durant una gran part de la seva existència mortal, fou enviat sobre les piques immenses i rocoses del infern i la seva aparença va deformar-se, els seus músculs i greixos es van fondre, la seva pell es va estretir sobre els ossos fins a semblar un esquelet. Per a castigar-lo per haver passat massa temps en l’oci, Déu li donà el cos d’un ancià amb la barba hirsuta i, finalment, degut als nombrosos anys que havia passat lamentant-se de la seva sort sense pensar en la resta, Lucífer fou condemnar a vessar llàgrimes calentes per tota l’eternitat.







L’Altíssim havia creat el infern que es trobava sobre la lluna amb la finalitat d’enviar allà les ànimes humanes més vils. Encara que els havia donat els seu amor i els havia fet Llurs Fills, molts es van revoltar contra ell i van manifestar, únicament, vici i pecat, oblidant la virtut i l’amistat. Així, entre els homes, els qui s’abandonen, els que s’obliden en l’oci i la peresa espiritual, els que s’entreguen a la negació de la vida i ignoren la seva pròpia satisfacció s’uneixen a les files de les ànimes de Lucífer, Príncep-Dimoni de la Desídia.

Traduït del grec per Monsenyor Bender. B.Rodriguez

Traduït al català per Ignius
_________________