 |
L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church
Forum RP de l'Eglise Aristotelicienne du jeu en ligne RR
Forum RP for the Aristotelic Church of the RK online game
 
|
| Voir le sujet précédent :: Voir le sujet suivant |
| Auteur |
Message |
Ignius
Inscrit le: 17 Nov 2010
Messages: 3429
Localisation: Catalunya
|
 Posté le: Sam Juil 09, 2011 3:40 am Sujet du message: [Dogma]LlibreI.- Diàlegs Aristotèlics |
 |
|
| Citation: |
La Vida d’Aristòtil
Dura és la feina de qui vol submergir la seva mirada en l’abisme dels segles passats, i que cerca en les seves paraules fer viure els cors dels herois antics. Si n'hi ha un, de la qual la vida mereix ésser relatada, aquest és Aristòtil, els ensenyaments del qual encara il•luminen la nostra vida i la nostra mort.
Es por això que jo, pobre fidel, espero contar-te-la avui. Si la senzillesa d’aquest relat et toca, si la figura noble del Savi arriba fins al teu cor, llavors la meva obra haurà fet somriure les forces del cel.
Introducció
Vida d’Aristòtil el savi, servidor de l’Altíssim , a qui el Verb diví va ser revelat i que va anunciar l’arribada de la salvació i de la llum.
Capítol I- El naixement - [On s'introdueix l'observació i on s'aprèn encara més sobre les circumstàncies del naixement del profeta.]
En aquells temps, una gran notícia es va difondre a la ciutat d’Estageira: els astròlegs prudents acabaven de localitzar un cometa desconegut al firmament. De seguida, l’assemblea de la ciutat es va reunir a l’àgora, provant de descobrir el missatge que els cels volien transmetre als homes. Desgraciadament, el seu cor va enfosquir-se per la seva fe errada en déus falsos i van perdre's en suggeriments impius: per a uns es tractava de l’arribada d’Hermes el dels peus alats. Per d’altres, el raig de Zeus anava a colpejar enmig dels homes, i els temps arribaven a la seva fi.
A l’assemblea, només un home callava: la seva esposa estava a punt de parir, i la seva angoixa no li permetia d’intervenir. Tot i això, no era el menys savi, ni el menys escoltat. La noblesa i la pau es llegia a la seva cara, així com les senyals d’un treball dur i d’una vida sense blanesa.
Les discussions varen acabar sense que sorgís cap solució i l’home va tornar a la seva casa ràpidament.
Allà, sobre un llit de cuir, la seva dona acabava de donar a llum un fill. L’home es va apropar amb respecte al nounat, el va agafar entre els seus braços, el va aixecar cap al cel dient: “Forces celestials, confio el meu fill a vosaltres. Doneu-li una vida recta i justa. Que el seu cor sigui pur, desperta la seva intel•ligència i la seva virtut sense taca. Que la seva saviesa guiï els seus passos i els seus pensaments, amb la fi de que la seva existència sigui com un roure sòlid a l’emparament del qual els desemparats vindran a descansar.” Tornant a col•locar el nen prop de la seva mare, l’home es va agenollar al costat del llit i va romandre immòbil durant una llarga estona, contemplant silenciosament a la seva dona i el seu fill.
Traducció al català realitzada per Ignius de Muntaner
|
_________________
Dernière édition par Ignius le Jeu Jan 30, 2014 3:53 pm; édité 2 fois |
|
| Revenir en haut de page |
|
 |
Ignius
Inscrit le: 17 Nov 2010
Messages: 3429
Localisation: Catalunya
|
| Posté le: Sam Juil 09, 2011 3:42 am Sujet du message: |
|
|
| Citation: |
Capítol II : La revelació- [On Aristòtil rep el Verb del Creador.]
Un dia, el jove Aristòtil, amb només cinc anys d’edat, volgué seure prop del temple del fals déu Apol•lo a la seva ciutat d’Estageira. El temple estava sobre d’un petit turó al costat est de la ciutat. Al nen li agradava contemplar les altes columnes de pedra blanca que s’alçaven vers el blau del cel.
Mentre s’apropava als graons del temple, es va parar, com immobilitzat per una força invisible. Sense comprendre el que passava, retornà a la ciutat per cridar la seva mare Phaestis, que no era molt lluny d’allà. Però els seus llavis no produïren cap so.
El terror començava a inundar el seu ànim quan un tro rugí per sobre del temple del déu fals. Seguidament, un llampec vingué a colpejar-lo al seu centre i es va ensorrar als peus del nen.
Després una veu poderosa, que feia retrunyir els cels, va ressonar a l’esperit d’Aristòtil. Deia: “ Això és el que la meva força reserva per als ídols que es fan honrar com a déus. Cerca al Déu únic, cerca la Veritat i la Bellesa, perquè un dia vindrà qui ho restaurarà tot”.
Commocionat, el nen caigué inanimat a terra. Quan els seus ulls es reobriren, era a casa seva, i la seva mare, acaronant-lo, estava inclinada a sobre d’ell: “Fill meu, què t’ha passat? Et trobàrem prop del temple ensorrat, la cara girada cap al cel. És un déu qui se't va aparèixer? Qui va destruir el temple?"
Però el nen no respongué res. Romania en silenci i mirava la seva mare amb els ulls d’algú que veu per primer cop.
Per fi ell prengué la paraula : “Mare estimada, t’ho demano, digues-me: què és la veritat?”
La pobre dona era bondadosa, però desgraciadament la seva ànima estava encara plena d’errors pagans, i no sabé respondre a aquesta qüestió. S’inclinà cap al front del seu fill, el va abraçar i li tancà els ulls amb dolçor.
“T’estimo fill meu, no és això el més important? Dorm ara; demà el teu pare torna de la guerra i has d’estar descansat per a rebre’l dignament.”
I, després d'aixecar-se, deixà la cambra, amb l’esperit ple d’angoixa.
Traducció realitzada per Ignius de Muntaner |
_________________
Dernière édition par Ignius le Jeu Jan 30, 2014 4:42 pm; édité 2 fois |
|
| Revenir en haut de page |
|
|
Ignius
Inscrit le: 17 Nov 2010
Messages: 3429
Localisation: Catalunya
|
| Posté le: Sam Juil 09, 2011 3:43 am Sujet du message: |
|
|
| Citation: |
Capítol III: Diàleg sobre l’ànima. Primera part:-[On Aristòtil i Epimaneu estableixen que l'home ha de tenir esperit, contràriament als animals.]
Des de ja feia uns mesos, Aristòtil i la seva família vivien a Pel•la, capital del Regne de Macedònia. Nicòmac, el seu pare, acabava de ser nomenat, certament, metge personal del rei de Macedònia, Amyntes II. Aristòtil creixia en saviesa sota les directrius enceses pel seu preceptor. Un dia, mentre Aristòtil tornava de la palestra, va seure sobre una font del pati interior de la casa paterna, i va demanar al seu preceptor:
Aristòtil: “Mestre, per quin miracle l’home pot pensar mentre que els animals no ho poden fer?”.
El seu preceptor, Epimaneu, li respongué:
Epimaneu: “Qui pot pretendre llegir el llibre de la natura i extreure els secrets dels déus? Aristòtil, certament et dic: no sabem si els animals no pensen. L’home pensa, és cert, però els animals? És que estem, per ventura, a la seva ment?”.
Aristòtil: “No esteu d’acord, noble mestre, en què l’home cerca sense descans quelcom nou?”
Epimaneu: “Sí, certament, és estrany veure l’home quiet, i satisfer-se del que posseeix i del que sap.”
Aristòtil: “Malauradament sí que n’és, d’estrany, i sovint em pregunto si no seria millor per a l’home el fet de ser feliç amb la simple vida dels ancestres. Aquesta recerca incessant es troba a l’home. Però digueu-me, noble Epimaneu, aquesta recerca de l’home, no és la prova més evident del seu esperit i de la seva intel•ligència?”
Epimaneu: “Entenc el que vols dir: si l’home no busca sense descans, aleshores això voldria dir que se satisfà amb el que el que ha rebut; que no innova, que no pensa. Realment, només aquesta curiositat de l’home ens garanteix l’existència del seu esperit.”
Aristòtil: “Certament, és el que volia dir. Veig que no tinc res per a ensenyar-te. Teniu un bonic gos, no creus? Un galgo?”
Epimaneu: “Sí, un regal del nostre rei pel meu comportament al seu costat durant l’última guerra contra els invasors celtes. Ens uní molt.”
Aristòtil: “Entenc...Com ensinistreu, el vostre gos?”
Epimaneu: “És ben simple: l’imposo de fer quelcom i, quan ho fa correctament, el recompenso. I, si ho fa malament, el castigo lleument.”
Aristòtil: “Perfecte! Un cop ensinistrar, sempre farà bé el que ha après? Ha assimilat que si no fa el que li demaneu, no rebrà recompensa.”
Epimaneu: “Efectivament. Però no veig on vols anar a parar.”
Aristòtil: “A això, mestre: aquest gos tan noble i ben ensinistrat no fa el que fa en virtut del que ha après. No ho fa per iniciativa pròpia i, un cop ensinistrat, ja no està en condicions de canviar. No n’esteu d’acord?”
Epimaneu: “Certament, per tal que aprengués de nou, caldria ensinistrar-lo de nou, i castigar-lo quan, abans, se’l recompensava. I el pobre es tornaria boig. Seria escandalós.”
Aristòtil: “Sí. Però no hem conclòs abans que era la curiositat de l’home i llur capacitat d’inventar coses noves les que posaven en manifest que l’home tenia esperit?”
Epimaneu: “Hem conclòs això, efectivament. I si et sóc sincer, això vol dir que els animals, com el meu gos, no poden canviar el comportament per si sols; no tenen el mateix esperit que l’home. ”
Aristòtil: “Exactament! S’estableix, doncs, que hi ha una diferència entre els homes i els animals. Però quina? La sabeu, vós?”
Epimaneu: “No, ho ignoro. Vols que busquem junts una resposta a això”
Aristòtil: “De bon grat! Però no ara, puix que veig arribar el meu pare del nou tribunal de rel, i em deleixo per escoltar les notícies de palau. Que et vagi bé!”
Epimaneu: “I a tu també, brillant deixeble! ”
Traducció realitzada per Ignius de Muntaner |
_________________
Dernière édition par Ignius le Jeu Jan 30, 2014 4:49 pm; édité 1 fois |
|
| Revenir en haut de page |
|
|
Ignius
Inscrit le: 17 Nov 2010
Messages: 3429
Localisation: Catalunya
|
| Posté le: Sam Juil 09, 2011 3:44 am Sujet du message: |
|
|
| Citation: |
Capítol IV: Diàleg sobre l’ànima. Segona part.-[On Aristòtil estableix que la vida futura de l'Ànima, la qual vindrà després de la mort i la destrucció de la carn, es prepara a partir d'avui.]
La tarda queia sobre la ciutat de Pel•la. Hom sentia només els xiuxiuejos de les dones que, a la vora dels temples pagans, invocaven als falsos déus per la salut del rei. Aquest, en efecte, estava moribund. Nicòmac, pare d’Aristòtil, estava al capçal del seu llit per tal d’endarrerir-ho i alleugerir el pes del fatídic.
Aristòtil, amb 14 anys en aquell temps, vagava pels carrers de la ciutat, sense veure ni sentir el que passava al seu voltant. Què passaria amb el seu pare, si el rei arribés a morir? Segurament, ell no estava obligat per la seva responsabilitat, però qui podia saber el que els cortesans malintencionats podien idear i quines venjances podien exercir en aquells moments d’interregne?
Va parar a la vora del temple de Persèfone. No creia en el poder dels déus, que li semblaven només marionetes mortes, però la tenia allà, com a una majestat secreta, aquella evocació de la dea dels morts en un moment com aquell.
Va sentir posar la mà sobre la seva espatlla. Era Epimaneu:
Epimaneu: “Reses pel rei, Aristòtil?”
Aristòtil: “Resar? A qui hauria de resar? I què he de demanar?”
Epimaneu: “Què has de demanar? Doncs que visqui, evidentment! I si no creus en aquesta dea, creus en una força superior que regeix la nostra vida?”
Aristòtil: “Que visqui? Morirà, ho sabeu tan bé com jo. Les nostres oracions no poden retornar-li ni la jovenesa ni la salut. Ha viscut molt de temps, i és l’hora què parteixi. No, si jo reso, no serà per a què visqui.”
Epimaneu: “I per a què ho faràs, doncs?”
Aristòtil: “Què hi ha, després de la vida, Epimaneu? Aquella ànima única, que l’home posseeix, i que ens diferencia dels animals, sobreviu a aquesta vida?”
Epimaneu: “No ho sé, Aristòtil. La meva ciència tracta sobre la vida, i no sobre la mort. Puc dir-te com viure bé, com ser feliç i com conèixer el dia a dia dels éssers, però no el que hi ha després de la mort.”
Aristòtil: “Podeu dir-me com viure bé? Vegem-ho. No esteu d’acord en què, per tal de fer un acte intel•ligent, cal preveure les conseqüències?”
Epimaneu: “Si, segur; això evita cometre errors, actuar de mala manera o jutjar erròniament les situacions. És important, el fet de preveure.”
Aristòtil: “Sí, es que el que m’ensenyeu des què sóc jove. Però, si voleu, prenguem un exemple: imaginem que voleu casar-vos. Esteu d’acord que és un compromís irrevocable i que heu d’escollir amb cura?”
Epimaneu: “De ben segur! Les nostres lleis no contemplen el divorci, i crec que el qui vol casar-se mesurarà perfectament els seus actes per a què aquest matrimoni sigui feliç; si no, seria una autèntica bogeria!”
Aristòtil: “Penseu com jo que aquest matrimoni és preparat fins al moment en que s’haurà de celebrar el solemne compromís: procurem corregir es seves carències, fer-nos amables i bons per tal de què el dia del matrimoni tot succeeixi de la millor manera possible.”
Epimaneu: “Si tots seguissin aquests consells hi hauria més matrimonis feliços, però crec que és el que caldria fer.”
Aristòtil: “Me n’alegra, que estiguem d’acord. Doncs, per tal de viure bé, cal saber què hi ha després de la mort.”
Epimaneu: “Oh! Això no ho entenc, què vols dir?”
Aristòtil: “És molt simple: com el matrimoni, la mort és un esdeveniment definitiu. Cal preparar-se per a ella amb cura. Si hi ha una vida després de la mort, aleshores la nostra vida abans de la mort cal dedicar-la a preparar aquesta vida després de la mort; com amb la nostra vida abans del matrimoni, que cal preparar la vida posterior al matrimoni.”
Epimaneu: “Veig on vols anar a parar. Per a tu la mort no és sinó una passa que condueix a una altra vida?”
Aristòtil: “Sí, i la nostra vida present cal dedicar-la a preparar aquesta vida futura.”
Epimaneu: “Però per què aquesta vida futura hauria de ser més important que la present? I com en pots estar segur, de la seva existència?”
Aristòtil: “Recordeu la nostra discussió sobre la diferència entre els animals i els homes?”
Epimaneu: “Sí, la recordo molt bé. Deies que hi ha una diferència entre els dos, que l’home era intel•ligent mentre que la bèstia no buscava res de nou.”
Aristòtil: “Sí. Però com ho fa l’home per cercar això nou, per a crear en si mateix i del seu entorn això nou?”
Epimaneu: “Bé, esmerçant la meva pròpia experiència, diria que tinc idees que em venen i que no semblen venir de ningú més que de mi, i que jo reflexiono sobre aquestes idees.”
Aristòtil: “He arribat a la mateixa conclusió. El que m’impressiona és que tot això no prové del que em rodeja, sinó de mi, del meu interior. O això sembla...”
Epimaneu: “Immaterial no?”
Aristòtil: “Sí, immaterial. No era la conseqüència d’una impressió sensible, sinó d’una impressió immaterial i espiritual”.
Epimaneu: “Entenc. Però quines conclusions en treus, d’això? És evident que aquestes impressions venen de la nostra ànima.”
Aristòtil: “Sí, però això significa que la nostra ànima és immaterial, per què allò immaterial no pot venir del que és material. Ningú pot donar el que no té. No n’esteu d’acord?”
Epimaneu: “Sí, dit així és comprensible. Però quin és el teu objectiu?”
Aristòtil: “El meu pare és metge, Epimaneu, i m’ha descrit sovint a la mort: la matèria es podreix, es desintegra amb el pas del temps. I mireu al vostre voltant: la mort sempre està marcada per la destrucció de la matèria.”
Epimaneu: “Sí, tot passa en aquest món, i el que els nostres avantpassats van construir ja ha desaparegut, gairebé.”
Aristòtil: “Però, si preneu quelcom que no està format per matèria, això desapareixerà?”
Epimaneu: “No crec: si això no està format per matèria aleshores no es pot desintegrar. Això no morirà. Així, el pensament d’un home com Pitàgores serà etern i encara viurà d’aquí més de mil anys.”
Aristòtil: “Penseu, doncs, que el que és immaterial no mor?”
Epimaneu: “Com tot el que he dit fins aquí, crec que és quelcom demostrat.”
Aristòtil: “Aleshores la nostra ànima, que és immaterial, no ha de morir. Quan morim, el nostre cos desapareix, però la nostra ànima roman. I la vida de l’ànima és la vida futura. És la vida que la nostra vida present, en el nostre cos, ha de preparar.”
Epimaneu: “Aleshores, el rei que mor viurà?”
Aristòtil: “Sí, i per a què aquesta vida de la seva ànima sigui feliç és pel que resaré aquesta tarda.”
Epimaneu: “Resarem junts, aleshores.”
I, després d’aquestes paraules, ambdós amics se separaren; Epimaneu se’n tornà al temple de Persèfone, mentre que Aristòtil es dirigí a la sortida de la ciutat per tal de passejar pel camp.
Traducció al català realitzada per Ignius de Muntaner |
_________________
Dernière édition par Ignius le Jeu Jan 30, 2014 5:01 pm; édité 1 fois |
|
| Revenir en haut de page |
|
|
Ignius
Inscrit le: 17 Nov 2010
Messages: 3429
Localisation: Catalunya
|
| Posté le: Sam Juil 09, 2011 3:47 am Sujet du message: |
|
|
| Citation: |
Capítol V- El fet de pregar.-[On Aristòtil destaca que no és raonable pregar a diversos déus i que, en totes les coses, la unitat és preferible a la divisió.]
A l’edat de quinze anys, Aristòtil va perdre els seus pares i la seva tutela fou confiada a un parent proper, Proxè, el qual vivia a les comarques llunyanes compreses entre Estageira i Atenes. El jove orfe fou educat durament en el cultiu de la terra. Aquesta condició no el satisfeia gaire, convençut qu el seu esperit era més capaç que les seves pròpies mans. Sovint es trobava amb camperols humils, amb els quals treballava Proxè. Admirava, certament, el seu gust per la vida simple, lluny dels faustos sumptuosos i lluny del luxe que, pressentint-lo, conduïa certament al vici. Però Aristòtil se’n sorprenia de les seves costums.
Un dia, veié a un d’ells orant. Aristòtil recordà aleshores el seu últim diàleg amb Epimaneu, i volgué agafar per banda el camperol.
Aristòtil: "A qui oreu, bon home? "
El camperol: "Als déus, jove amic. "
Aristòtil: "Als déus? Però qui són?"
El camperol: "Són Afrodita, Apol•lo, Ares, Artemisa, Atena, Demeter, Dionís, Hades, Hera, Hermes, Hefest, Posidó, i el més gran, Zeus. Cadascú ocupa un escó a l’Olimp. "
Aristòtil: "L’Olimp? On és això?"
El camperol: "És una ciutat meravellosa, posada a la cima d’una muntanya que ningú mai no ha escalat. Veus el munt Athos? Doncs, l’Olimp és cent o mil vegades més elevat, crec.”
Aristòtil: "Però, vós mateix, heu intentat mai de pujar aquesta muntanya? No seria curiós veure amb els propis ulls aquestes divinitats a qui vós reseu cada dia?”
El camperol: "Oh no, jove home. Només sóc un camperol humil. El meu lloc està aquí, no sobre l’Olimp."
Aristòtil: "Però aleshores, com podeu creure en la realitat d’aquests déus, si no ha comprovat en absolut la seva existència?"
El camperol: "Per què hom m’ha ensenyat que existien i que era necessari que els resi per tal que la meva collita sigui millor i que les meves vaques engreixin.”
Aristòtil: "Heus aquí quelcom ben estrany; vós no reseu per amor a la divinitat; vós reseu per un apetit terrestre. Crec que és irracional buscar allò material en la espiritualitat. Però realment, no és només això el que trobo irracional en que em dieu.”
El camperol: "Que encara em criticaràs? "
Aristòtil: "Bé, hi ha una cosa que no entenc: per què pots resar a diversos déus?”
El camperol: "Com ja t’he dit, és el que hom m’ha ensenyat; i és així des dels temps primigenis.”
Aristòtil: "Heus aquí una cosa ben complicada de manera inútil. En lloc de diverses divinitats, no seria més pràctic lloar només a un sol déu?”
El camperol: "Comences a cansar-me, jove viatger. Et plantejo jo qüestions? Et dic jo alguna cosa sobre si et poses calçons o pantalons? Ara, deixa’m amb les meves meditacions.”
Aristòtil: "No, no ho faré. Heu d'admetre, abans, que resar a un sol déu seria molt més lògic. Què esperem d’un déu, sinó que sigui molt poderós i omniscient, essent un? Donar gràcies a diversos déus, és com fragmentar en tantes parts el poder que un únic podria reunir en ell. Crec que la unitat és preferible a la divisió.”
El camperol: "Pot ser. "
Aristòtil: "No, certament. El diví és un Tot únic és la perfecció, doncs la perfecció és unitat. La unitat és la forma ideal de les coses.”
El camperol: "En fi, jove, sóc massa estúpid per entendre les teves paraules. Estic lluny de ser un erudit. Si et dono un consell, em deixaràs en pau? "
Aristòtil: " Sí, això em convé. "
El camperol: "Pren camí a Atenes, si Proxè t’ho permet, i allà trobaràs un professor que sabrà escoltar-te. El seu nom és Plató.”
Aristòtil: "Gràcies, bon home. "
I Proxè, després d’enviar a Aristòtil amb divuit primaveres acabades de complir a Atenes, fou molt feliç què el deixés en pau.
Traducció realitzada per Ignius de Muntaner |
_________________
Dernière édition par Ignius le Jeu Jan 30, 2014 5:09 pm; édité 1 fois |
|
| Revenir en haut de page |
|
|
Ignius
Inscrit le: 17 Nov 2010
Messages: 3429
Localisation: Catalunya
|
| Posté le: Sam Juil 09, 2011 3:48 am Sujet du message: |
|
|
| Citation: |
Capítol VI- El Mestre.-[On Aristòtil es troba amb Plató, el seu mestre, i l'impressiona pel seu control del sil•logisme.]
Aristòtil, després de dies d’un viatge esgotador, entrà, finalment, a la ciutat atenesa. El que veié allà el deixà estupefacte. La ciutat era meravellosa i l’arquitectura d’una puresa superba. Les columnates es desplegaven en una harmonia que delectava l’esperit. A cada cantonada de les places, mercats populars testificaven l’activitat formidable i comercial que regnava allà. Hi havia multitud de jardins, i hom podia veure petits grups de filòsofs, que es complaïen amb els sofismes entre exuberant vegetació, fonts d’un encant indescriptible i roques mil•lenàries. Un temple magnífic en una planúria dominava la ciutat.
Aristòtil estava molt impressionat, però va acabar trobant l’acadèmia on ensenyava l’il•lustre Plató. La magnificència del lloc el consternava i, com un al•lucinat, errava pels immensos passadissos de marbre de la nau. Les seves passes el conduïren fins una pesada porta, sobre la qual s’hi podia llegir “Escolaritat: segon cicle”. Aristòtil mai no havia vist res igual i es preguntava què podia significar aquella misteriosa formulació, però va decidir entrar per preguntar el seu camí. L’acollida fou molt desagradable. Dones velles i antipàtiques li digueren despectivament que “el professor Plató havia de donar un curs per al tercer any, al fons del passadís a mà dreta, després a l’esquerra, després dos cops a la dreta, tot recte i, finalment, a dalt de l’escala B." Per últim, una d’elles va donar-li a entendre a Aristòtil, amb una mirada ombrívola, que havia d’abandonar aquell lloc de seguit.
Després de moltes peregrinacions, i cares despectives per part dels deixebles, als quals preguntava durant el seu trajecte, Aristòtil va arribar, finalment, a l’Aula Magna, on feu una intrusió observada pel professor.
Plató: "Quin és el teu nom, jove?”
Aristòtil: "Aristòtil”.
Plató: "Molt bé, Aristòtil. Sàpigues que no accepto a ningú al meu curs que primer no hagi superat un examen.”
Aristòtil: " Estic preparat... "
Plató: "Bé, Aristòtil. Si t’admeto a les meves classes, t’ensenyaré els rudiments de la lògica i més, si la teva intel•ligència ho permet. Però primer, has de saber desprendre-te’n del que consideres com a segur. Un bon filòsof confia només en la seva pròpia raó i ha de ser capaç de desmuntar els raciocinis depravats dels sofistes per tal de tenir un coneixement perfecte de les coses d’aquest món. Escolta bé això: cap gat no té vuit cues; no obstant això, un gat té una cua més que cap gat. Així doncs, un gat té nou cues.”
Aristòtil escoltava atentament.
Plató: "Aleshores, pots desmuntar-me l’absurditat d’aquest sofisme?”
Aristòtil reflexionà durant un instant i després va fer el següent enunciat:
Aristòtil: "Bé, continuem el raonament. Un gat ha de tenir nou cues, per la qual cosa un gat té nou cues més que cap gat. I com que cap gat té vuit cues, aleshores un gat n’ha de tenir disset... "
Plató: "Bé"
Aristòtil: "Si es gira el raonament sobre si mateix, aquest acaba contradient-se. L’enunciat que esdevé com a conclusió, aleshores, només pot ser fals.”
Plató: "És notable, jove. Veig que no cal ensenyar-te l’art del sil•logisme, puix que és innat en tu. "
I Aristòtil fou feliç d’haver satisfet al seu nou professor.”
Traducció realitzada per Ignius de Muntaner |
_________________
Dernière édition par Ignius le Jeu Jan 30, 2014 5:16 pm; édité 1 fois |
|
| Revenir en haut de page |
|
|
Ignius
Inscrit le: 17 Nov 2010
Messages: 3429
Localisation: Catalunya
|
| Posté le: Sam Juil 09, 2011 3:49 am Sujet du message: |
|
|
| Citation: |
Capítol VII- La Ruptura.-[On Aristòtil trenca amb el seu mestre per una obscura història de còpia d'idees.]
Aristòtil seguia les ensenyances de Plató amb avidesa. El que deia el mestre era integrat per l’alumne com una veritat inalterable. Les grans capacitats d’Aristòtil l’havien fet el pupil de Plató i, quan el mestre enunciava un principi, l’alumne sempre trobava el mitjà de garantir l’exactitud, mitjançant algunes reflexions o exemples ben trobats.
Però un dia, el mestre i l’alumne van tenir la seva primera topada, mentre Plató afirmava el següent:
Plató: "Així doncs, les idees són una creació abstracta del nostre intel•lecte. Tenen una existència que els és pròpia.”
Aristòtil: "Que voleu dir, mestre, que potser no existeixen tantes coses com idees?"
Plató: "Sí, això és el que vull dir, brillant deixeble.”
Aristòtil: "Però pel mateix, afirmeu que existeixen coses sense que una idea s’associï, i viceversa.”
Plató: "Efectivament, la idea és el producte de la consciència, i les coses d’allò que és real. Són dos objectes que convé distingir.”
Aristòtil: "Bé, és una proposta estranya, benvolgut mestre, de separar així el que indubtablement està vinculat.”
Plató: “Què vols dir?"
Aristòtil: "Que una idea no pot existir sense la cosa a la qual es refereix. "
Plató: “Aleshores què en fas, de l’abstracció, Aristòtil?"
Aristòtil: "L’abstracció és una il•lusió, benvolgut mestre. La idea només prové a l’esperit mentre existeixi l’objecte. Som part d’un conjunt i, si un element esdevé intel•ligible, està bé pel simple fet d’existir.”
Plató: "Però per tal de fer aquesta afirmació, negues el poder creatiu de l’esperit.”
Aristòtil: "L’esperit no fa més que observar i constatar. Les idees no són més que la facultat de l’home de veure el que el rodeja. No fan més que tornar intel•ligible l’essència de les coses. I, per extensió, les coses que són intel•ligibles a l’home no són més que una còpia de les idees que ell es fa. No existeix res fora de la intel•ligibilitat.”
Per la qual cosa, la ruptura es consumà entre el mestre i el deixeble. Aristòtil, mantenint un respecte a Plató que conservà intacte fins la seva mort, prengué la decisió de lliurar-se’n del seu mestre i deixà Atenes.
Traducció realitzada per Ignius de Muntaner |
_________________
Dernière édition par Ignius le Jeu Jan 30, 2014 5:19 pm; édité 1 fois |
|
| Revenir en haut de page |
|
|
Ignius
Inscrit le: 17 Nov 2010
Messages: 3429
Localisation: Catalunya
|
| Posté le: Sam Juil 09, 2011 3:51 am Sujet du message: |
|
|
| Citation: |
Capítol VIII- La unitat de Déu-[On Aristòtil estableix fermament que Déu és únic, i no múltiple.]
Aristòtil, que se sentia en edat de maduresa filosòfica, i emancipat de la tutela del seu mestre, va decidir que era hora de fundar la seva pròpia escola. Sabia que Hermias, el seu vell amic i senyor d’Atarnea, havia reunit un petit cenacle d’antics alumnes de l’Acadèmia d’Atenes a Axos, sobre de la costa de la Tròade. Aristòtil va decidir-se en dirigir aquesta ensenyança i fundà així la seva primera escola.
L’acadèmia d’Aristòtil tenia gran èxit. Alumnes de tot Grècia fluïen per tal de rebre les llums del mestre. Un dia de primavera, un deixeble prometedor va anar a trobar-se amb Aristòtil.
El deixeble: "Mestre, he pensat molt, fins el punt de no dormir, i encara tinc un dubte que colpeja lleugerament el meu ànim juvenil.”
Aristòtil: "T’escolto. Digues-me què és el que et preocupa.”
El deixeble: “Mestre, ens ensenyeu que l’univers és dinàmic; en ensenyeu que si l’essència és estàtica, la forma és mòbil com una ona sobre la superfície de l’aigua.”
Aristòtil: "Sí, és cert."
El deixeble: "Però mestre, segons aquest principi, a tot acte correspon una potència, com vós dieu, i aleshores, a tot efecte, els correspon una causa.”
Aristòtil: "Certament."
El deixeble: "Aleshores, mestre, si em remunto en l’ordre dels efectes i causes, jo sol hauria d’aconseguir una única causa per a tots els efectes. Ara bé, a excepció de la vostra opinió, és notori que els déus són diversos. Així doncs, segons el seu teorema, el món només hauria de ser caos, ja que des del principi, les causes són múltiples i no es concerten amb la voluntat, excepte si postulem que tots els déus no són més que l’efecte d’un de sol, potent sobre la resta. Podeu aclarir-m’ho?”
Aristòtil: "Però, estimat deixeble, la solució rau en l’enunciat del problema. Raona una mica, amic. Tens els principis de la dialèctica i del sil•logisme. Hi ha, al teu raonament, un element exogen i paràsit: és a dir, el que qualifiques de coneixement públic. Ja t’ho he dit: som filòsofs, i hom no pot assolir la veritat si no és per l’acció del nostre esperit que qualifica la substància, no prenent alguns postulats per diners constants i sonants.”
El deixeble: "Què voleu dir, mestre?”
Aristòtil: "Vull dir que si tu remuntes a l’ordre les causes i els efectes, trobaràs la causa final, la intel•ligibilitat pura, com tu has dit. Així doncs, si és notori que els déus són diversos, això no és menys fals, ja que tal afirmació no resisteix a l’examen lògic de la proposta."
El deixeble: "Podeu ser més clar, mestre?"
Aristòtil: "Certament puc, amb aquest sil•logisme infantil: una causa final és una intel•ligència pura, una divinitat. Si es remunta l’ordre de les causes i els efectes, es troba una única causa fina, ja que Déu és únic.”
El deixeble: "Ah, és això, doncs!”
Aristòtil: "Jo no t’ho faré dir, estimat deixeble. De Déu només en tens un, aquesta energia immòbil del món, aquesta voluntat perfecta que és la font de tota substància, de tot moviment. Déu és la finalitat còsmica de l’univers.”
I el deixeble se’n tornà a les seves obligacions, satisfet de la resposta del seu mestre...
Traducció realitzada per Ignius de Muntaner |
_________________
Dernière édition par Ignius le Jeu Jan 30, 2014 5:24 pm; édité 1 fois |
|
| Revenir en haut de page |
|
|
Ignius
Inscrit le: 17 Nov 2010
Messages: 3429
Localisation: Catalunya
|
| Posté le: Sam Juil 09, 2011 3:53 am Sujet du message: |
|
|
| Citation: |
Capítol IX- La natura dels astres: -[On Aristòtil felicita a cada un dels seus deixebles per la seva clarividència, ja que destaca, amb molta raó, que els astres són de naturalesa divina a causa del seu moviment circular]
En un dia sense núvols, Aristòtil va convidar els seus deixebles a admirar la volta celeste. Tots es meravellaren de la bellesa dels astres, que brillaven com torxes sobre un cel de tinta. El mestre mostrava als seus alumnes com les estrelles tenien un moviment característic, però alguns alumnes començaven a tenir fred i volien tornar a entrar per tal de dormir.
Sargas: "Mestre, no seria més aprofitable per a nosaltres discutir i estudiar abans que estar vagarejant aquí fora? "
Aristòtil: "Creus, aleshores, que vagaregem? No creus que les esferes celestes són les coses més perfectes que existeixen?"
Sargas: "No ho sé."
Aristòtil: "Com es desplacen els astres? M’ho pots dir? "
Sargas: "Es desplacen en cercles, mestres. Fixeu-vos que estan sobre esferes cristal•lines i transparents.”
Aristòtil: "Bé. I la terra? Quina forma té?"
Sargas: "L’observació dels estels en un viatge o en un vaixell a l’horitzó ens demostren que és rodona.”
Aristòtil: "Aleshores escoltes bé les meves lliçons. La terra és esfèrica i el cel consta d’esferes que suporten els astres. El cercle i el moviment circular estan arreu. Ara bé, quin moviment hi ha més perfecte que el moviment circular?”
Sargas: "No cap, mestre, ja que es basta de si sol i tradueix la continuïtat. El moviment circular és el moviment perfecte per antonomàsia.”
Aristòtil: "Ara bé, un moviment perfecte no pot ser produït sinó és per una potència perfecta. I l’única potència perfecta és Déu! Benvolguts deixebles, l’observació dels cels ens permeten comprendre com es disposen les esferes celestials. I aquesta perfecció duu la marca de Déu.”
Sargas: "Teniu raó, mestre. Gràcies per aquesta lliçó.”
Aristòtil: "No m’ho agraeixis a mi, sinó als astres! Té, pren aquest dracma i anem a buscar una mica de vi a Oinos.”
Sargas: "Ja hi vaig jo, mestre.”
Sargas tornà de nou amb vi per a tots els deixebles i es quedaren encara una estona més contemplant els estels.
Traducció realitzada per Ignius de Muntaner |
_________________
Dernière édition par Ignius le Jeu Jan 30, 2014 5:27 pm; édité 1 fois |
|
| Revenir en haut de page |
|
|
Ignius
Inscrit le: 17 Nov 2010
Messages: 3429
Localisation: Catalunya
|
| Posté le: Sam Juil 09, 2011 3:55 am Sujet du message: |
|
|
| Citation: |
Capítol X- La moral.-[On Aristòtil diu encara més sobre la distinció entre el bé i el mal.]
Un dur dia d’hivern, un deixeble, que havia culminat el seu aprenentatge, va anar a trobar-se amb Aristòtil, abans de deixar l’acadèmia.
El deixeble: "Benvolgut mestre, ara que estaré sol, hi ha quelcom que voldria saber."
Aristòtil: "T’escolto, brillant deixeble.”
El deixeble: "Vós m’heu format extraordinàriament, però no m’heu dit res sobre la moral."
Aristòtil: "Dius la veritat, amic meu. És, efectivament, una llacuna de la meva ensenyança. Què vols saber, exactament?”
El deixeble: "És important per a un home, crec, de saber diferenciar el bé del mal, amb la finalitat d’atenir-se a les normes que condueixen al primer i que permeten evitar el segon.”
Aristòtil: "Cert."
El deixeble: "La qual cosa em condueix a aquesta simple qüestió, mestre. Què és el bé?”
Aristòtil: "És un problema al mateix temps extens i d’una simplicitat límpida com el vidre. El bé, en el seu inici, és la perfecció de la natura de l’objecte, de la substància.”
El deixeble: “Però per què, això, benvolgut mestre?”
Aristòtil: "Per què el bé, en última instància, resideix en la divinitat, sens dubte. I per a identificar el bé, hi ha prou en dedicar-se a l’anàlisi de l’energia d’allò Diví. La substància del Totpoderós és intel•ligiblement pura i perfecta. Així, el bé no pot ser sinó perfecció de la substància i, en conseqüència, de la natura d’una cosa. Ho entens?"
El deixeble: "Si, benvolgut mestre, ho entenc."
Aristòtil: "T’he ensenyat, estimat alumne, que la natura d’una cosa resideix en el seu destí, ja que el moviment revela la substància de l’objecte. Saps, aleshores, quina és la natura de l’home, o no la saps?”
El deixeble: "Certament, mestre, la natura de l’home és viure en col•lectivitat, i aquesta col•lectivitat rep el nom de ciutat.”
Aristòtil: "Totalment. El bé de l’home, és a dir, el que tendeix a realitzar la perfecció de la seva pròpia natura, és doncs una vida dedicada que ha de garantir les condicions d’harmonia a la ciutat. Ara bé, el bé de la ciutat és tot el que participa en el seu equilibri, ja que la naturalesa de la col•lectivitat ha de perpetuar-se. Aleshores, puc constatar-ho: el bé de l’home és conduir-lo al bé de la ciutat.”
El deixeble: "És notable!"
Aristòtil: "Efectivament, ho és. Mira, l’home només fa el bé integrant-se plenament a la ciutat, participant a la politéia, i fent el que li és possible per a mantenir l’harmonia.”
El deixeble: "Aleshores, benvolgut mestre, l’home de bé és el ciutadà? "
Aristòtil: "No he dit això, estimat deixeble. Un esclau pot ser un home de bé, si té consciència de la seva pròpia natura d’home, i se sap satisfer amb la seva condició, ja que així, ell, d’aquesta manera, manté l’equilibri de la ciutat. La politéia no és més que la participació a les assemblees."
El deixeble: "Bé, benvolgut mestre, aquí són les respostes que em satisfan."
Aristòtil: "Me n’alegro, amic meu.”
I sobre això, Aristòtil no en parla més al deixeble que, segons la llegenda, visqué una existència exemplar, inspirada pels principis de la virtut.
Traducció realitzada per Ignius de Muntaner
|
_________________
Dernière édition par Ignius le Jeu Jan 30, 2014 5:35 pm; édité 1 fois |
|
| Revenir en haut de page |
|
|
Ignius
Inscrit le: 17 Nov 2010
Messages: 3429
Localisation: Catalunya
|
| Posté le: Sam Juil 09, 2011 3:56 am Sujet du message: |
|
|
| Citation: |
Capítol XI- El somni. -[On Aristòtil té el somni d'una ciutat ideal.]
Un matí, Aristòtil tenia un semblant preocupat. El fidel Sargas, que solia estar per l’acadèmia des de feia mesos, anà al seu encontre per tal de preguntar-li del seu estat d’ànim. El mestre li respongué...
Aristòtil: "Aquesta nit, estimat deixeble, he tingut un somni."
Sargas: “A sí, mestre? Expliqueu-me’l "
Aristòtil: "Certament. He somniat que a Orient existia una ciutat meravellosa."
Sargas: "Quina classe de ciutat?"
Aristòtil: "Una ciutat ideal, perfecta, on tots vivien en una fabulosa harmonia. El seu equilibri era tan sòlid que ningú hagués pogut trencar-lo, ni amb l’arribada d’un estranger, com he estat pensant. I m’introduïa, tot i important els meus costums, que ara diríem corrompudes, però se m’hi acollia com un germà."
Sargas: "Quins eren els seus principis, mestre?"
Aristòtil: "Aquesta ciutat s’organitza segons el principi de tres cercles concèntrics, o tres classes de ciutadans, si ho prefereixes.
Començaré per descriure’t el que constitueix el més baix d’aquestes classes; és a dir, les dels productors, la classe de bronze. Constitueixen la majoria, i viuen pacíficament del cultiu dels seus camps i la cria dels seus animals. Prenen el que és necessari per a la subsistència, i per a la de les seves famílies, de la seva pròpia producció i dona la resta a les classes superiors. Si aquests homes constitueixen la base de la ciutat, la seva sort és, no obstant això, envejable. Coneixen les alegries de la pau, d’una existència simple al servei de la col•lectivitat. Es dediquen a l’activitat física que exigeix la feina constant, i que mantenen el seu cos en unes condicions òptimes, cobreixen el seu temps lliure contemplant les coses de la natura, amb l’educació dels nens, que aquesta gent té en alta consideració, i resant, dirigint les seves lloances a Déu, que els ha donat els plaers dels quals en són beneficiaris.
La segona classe de ciutadans, la classe dels diners, és la dels encarregats i dels soldats. Estan autoritzats a l’oci i aprofiten, en temps de pau, d’una subsistència gratuïta que els hi és proporcionada pels productors. Filosofen, admiren també els beneficis de la natura i no donen importància a l’edat. S’impliquen en el maneig de les armes. En temps de guerra, són els més entusiastes en defensar la ciutat. El seu valor no té igual i donarien la seva vida, sense vacil•lar, per tal de conservar la comunitat o per a defensar els creients, que estan molt ben valorats. I quan retornen del combat, són acollits com herois. Es dipositen sobre el cap corones de llorer i es preparen fabulosos banquets en el seu honor. Són duts amb triomf pel poble i per les dones.
La tercera classe de ciutadans és la dels filòsofs reis, la classe d’or. Són els més antics, demostrant ser els més valents i els més aptes a l’ordre, i els més dotats en matèria de filosofia. El seu bé és només la raó, ja que són lliurats de les seves possessions terrestres. La seva fe en Déu és la seva única arma. S’il•lustren per la pràctica de les virtuts de la manera més perfecta. Són un exemple per a tots, i el poble és feliç de sacrificar una part de la seva propietat per a garantir la supervivència dels seus mestres. Els filòsofs reis constitueixen el Govern de la ciutat. Decideixen col•legialment els seus destins. Són també els ministres del culte que es ret al Totpoderós, que és on resideix la seva legitimitat. Tenen el seu poder tal com ho inspira l’Altíssim, en part per la seva condició de sacerdots. Organitzen el conjunt de la ciutat, planegen la producció, imparteixen justícia i legislen.”
Sargas: "A fe meva, heus aquí una ciutat una formidable ciutat la que em descriviu.”
Aristòtil: "Cert, és veritat. I tinc convicció de què ha d’existir, en alguna part."
Sargas: "Ho creieu, senyor? No és un simple somni?"
Aristòtil: "No, crec més bé que es tracta d’una premonició. I vull assegurar-me’n per mi mateix. Ha acabat el meu temps aquí, i la teva condició de deixeble. Passaràs a ser mestre. L’escola et pertany. "
Sargas: “Com, mestre? Però si encara tinc molt per aprendre!”
Aristòtil: "De mi no, estimat amic."
I el mestre, sempre tan greu, va deixar a Sargas desconcertat, per tal d’interessar-se pels preparatius del seu viatge a Orient...
Traducció realitzada per Ignius de Muntaner |
_________________
Dernière édition par Ignius le Jeu Jan 30, 2014 5:38 pm; édité 1 fois |
|
| Revenir en haut de page |
|
|
Ignius
Inscrit le: 17 Nov 2010
Messages: 3429
Localisation: Catalunya
|
| Posté le: Sam Juil 09, 2011 3:57 am Sujet du message: |
|
|
| Citation: |
Capítol XII- L'eremita. -[On Aristòtil afirma la natura sociable de l'home.]
Aristòtil caminava per l’Àtica després d’haver visitat a un parent llunyà que vivia a Tebes. Es trobava sol, atès que havia confiat la responsabilitat de l’escola als seus millors alumnes, però a una bifurcació es va equivocar i, en comptes de baixar cap al camp i el poble, es va ficar entre pujols. Després de dues hores de marxa, se’n va adonar del seu error, i va divisar una casa solitària. Va decidir anar a demanar consell de la ruta a seguir.
A mesura que s’acostava, va adonar-se’n que el que de lluny semblava una casa, no era més que una cabana adossada a un penya-segat, que toscament amagava l’entrada d’una gruta.
Va tocar a la porta i cridà, i van anar a obrir-li. L’home, vell, anava a dures penes vestit amb uns parracs. Era prim i hirsut.
Aristòtil: "Bon dia, ancià. M’he perdut i busco el camí a Mègara."
Eremita: "És si hi vas, que t’hauràs perdut."
Aristòtil: "No recordo que el poble o les rutes dels voltants estiguessin, en aquestes contrades, poblades de bandits."
Eremita: "Qui te’n parla, doncs, de bandits? Estan poblades d’humans. Això ja és bastant perillós."
Aristòtil comprengué, aleshores, que se les hauria de veure amb l’eremita.
Aristòtil: "Digues-me, ets feliç?"
Eremita: "Si sóc feliç? Un munt! Tinc tot el que necessito: aigua del riu, oliveres, un petit jardí. I com que no sóc un desmanegat, tot el que necessito ho faig amb les meves mans. No necessito res ni a ningú. Sóc perfectament feliç."
Aristòtil: "Un home no pot acontentar-se amb una vida així. O, en tot cas, no està complert."
Eremita: "Bajanades! Sóc el millor dels homes!"
Aristòtil: "Com ho has de saber, tu, que no coneixes a la resta? Ser humà és viure segons la virtut. I la virtut és una pràctica que no es pot expressar sense companyia. Realment vius bé, però no practiques cap virtut per què no tens a ningú amb qui practicar-la. Vius com un ós, independentment. Però, és que mai has vist a un ós donar prova de virtut? Tu no ets un home feliç, doncs tu ni ets ni un humà. Un humà té amics. On són els teus?"
Eremita: "Els meus amics són la natura, les oliveres, les meves llegums.”
Aristòtil: "Una veritable amistat es dóna entre iguals. Tu ets doncs una olivera: sembrat i immòbil. Tu sobrevius al marge de la Ciutat en comptes de participar en ella com fa un veritable ésser humà. Et deixo, doncs, arrelant. Adéu!"
I Aristòtil va reprendre la seva ruta, descendent fins a Mègara.
Traducció realitzada per Ignius de Muntaner |
_________________
Dernière édition par Ignius le Jeu Jan 30, 2014 5:41 pm; édité 1 fois |
|
| Revenir en haut de page |
|
|
Ignius
Inscrit le: 17 Nov 2010
Messages: 3429
Localisation: Catalunya
|
| Posté le: Sam Juil 09, 2011 3:59 am Sujet du message: |
|
|
| Citation: |
Capítol XIII- La recepció de Polyphilos.-[On Aristòtil diu que cal saber rodejar-se amb veritables amics.]
Aristòtil havia estat convidat a una recepció a casa d’un ric comerciant atenès, que també exercia les funcions d’arcont. El seu nom era Polyphilos*. Era un home ric i poderós, apassionat per la filosofia. Acostumava a escoltar a Aristòtil, tan sovint com li ho permetien els seus càrrecs i la seva condició li ho permetien. Casa seva estava plena de gent i les meses desbordades de viandes.
Aristòtil sostenia una copa de vi que acabava d’omplir amb la cratera. Prenia una fulla de parra farcida quan Polyphilos se li apropà.
Polyphilos: “Aristòtil, benvolgut mestre. Com trobeu aquesta recepció?”
Aristòtil: “Confesso que prefereixo els comitès més petits. No ens escoltem bé, aquí. Però la teva casa és maca i el banquet és digne dels més grans reis.”
Polyphilos: “Gràcies per aquests elogis. Però res no és prou bo per als meus amics, i a mi m’agrada tenir-los a tots al meu voltant.”
Aristòtil: “Totes aquestes persones d’aquí són els vostres amics?”
Polyphilos: “Per suposat. Ningú no entra aquí si no és amic meu.”
Aristòtil: “No obstant això, veig gent de tots els estrats socials, ocupant diferents càrrecs de la Ciutat.”
Polyphilos: “I passa res? No sóc altiu. Això ho deixo per als nous rics.”
Aristòtil: “Evidentment, això t’honra. Però no pot tractar-se d’una veritable amistat. Un veritable amic és una cosa on l’amistat ha de ser perfectament recíproca i equitativa. Si no ho és, ja no és amistat, ans cobdícia. Un rei no pot esperar res d’un pidolaire, ja que aquest últim és incapaç d’ajudar-lo en cas de necessitat; doncs l’ajuda mútua és la base de l’amistat. Així doncs, no hi ha amistat possible entre persones massa desiguals.”
El jove fill de Polyphilos s’havia acostat.
Eumoni: “Li ho repeteixo constantment. Aquesta gent no són els seus amics i ell ha de saber marcar les distàncies respecte a ells.”
Aristòtil: “Això seria caure en el punt oposat, jove. L’amistat és el major bé de l’home. Aquesta lliga els llaços de les comunitats. I les comunitats formen, a la vegada, la Ciutat. L’amistat permet les relacions socials i els humans poden, aleshores, prendre partit en els assumptes de la Ciutat. I com la virtut cardinal de l’home és la participació a la ciutat, la amistat és una cosa essencial.”
Eumoni: “Però, com podem trobar un igual perfecte?”
Aristòtil: “Això no és necessari. Cal, sobretot, que la cobdícia no sigui massa pronunciada en el cap d’un dels suposats amics. La punt just de la virtut, és saber rodejar-se d’amics veritables, de gent que pot comptar amb tu i amb la qui tu pots comptar.”
Polyphilos i Eumoni assentiren amb el cap per mostrar el seu acord, Aristòtil s’allunyà algunes passes abans de girar-se.
Aristòtil: “Aquestes fulles de parra són tan delicioses com el consell d’un amic, no creieu?”
*N de T: El nom Polyphilos l’he deixat en la seva transcripció fonètica. En grec clàssic, aquest significa, literalment, “Molts amics”.
Traducció al català realitzada per Ignius de Muntaner. |
_________________
Dernière édition par Ignius le Jeu Jan 30, 2014 5:43 pm; édité 1 fois |
|
| Revenir en haut de page |
|
|
Ignius
Inscrit le: 17 Nov 2010
Messages: 3429
Localisation: Catalunya
|
| Posté le: Sam Juil 09, 2011 4:00 am Sujet du message: |
|
|
| Citation: |
Capítol XIV- El jove filòsof.-[On discuteix amb Epicur sobre la idea de Déu.]
Aristòtil es trobava a l’ocàs de la seva vida. La seva reputació sobrepassava àmpliament els mars que bordegen l’Hèl•lade. Però al vell mestre li agradava cada cop més passejar pels camps que bordegen Atenes. Un dia que passava per la porta oest, va observar un grup de joves asseguts a un jardí. Un d’ells, que estava sota una olivera, semblava dur la discussió. Si la vellesa havia embotat el cos d’Aristòtil, el seu esperit i la seva curiositat encara estaven esmolades com la fulla d’un ganivet escita. Va acostar-se al grup, ja que se n’havia adonat que parlaven de filosofia.
Un jove: “Oh, Epicur, parla’ns dels déus.”
Epicur: “Què és un déu, si no un ésser perfecte i, per tant, un ésser perfectament feliç? I si són perfectes, són incorruptibles, ja que la seva felicitat és eterna. Aleshores, per què els déus es preocuparien de nosaltres? Ens n’hem de desinteressar, d’ells, ja que no tenen, a canvi, cap interès pels nostres petits assumptes.”
Aristòtil: "Quines bajanades!"
Mentre que tots els es firaven per veure qui havia pronunciat aquelles paraules, Aristòtil va apropar-se, va observar una pedra, i s’assegué.
Epicur: “No hi estàs d’acord amb el que acabo de dir?”
Aristòtil: “Com podria estar-ho, si és fals? Dius que els déus són perfectes, no? Doncs reflexiona sobre el què és la perfecció. La perfecció no és solament física, sinó també moral. Un déu ha de ser perfectament moral, en conseqüència virtuós i, per tant, bo.”
Epicur: “Però poc importa que sigui bo. És tan perfecte, que no és preocupa de nosaltres.”
Aristòtil: “Al contrari; la seva perfecció l’obliga a preocupar-se de tot. Sense això, li faltaria quelcom i seria imperfecte. I després, parles de déus. Però només n’existeix un. Com podria existir un ésser perfecte al costat d’un altre? De fet, si és perfecte, és únic per què tota perfecció diferent pot suprimir la pròpia.”
Epicur: “La unicitat no pot engendrar la multiplicitat. Si el teu ésser perfecte existeix, res no pot existir al seu costat.”
Aristòtil: “L’argument és bell, però és inútil per què visiblement existim, i amb tota evidència, Déu existeix. Diria fins i tot més, la nostra existència implica la de Déu. Tot efecte té una causa. L’existència mateixa ha de tenir una causa, que té una mateixa...si es vol evitar la regressió fins l’infinit, cal sol•licitar la causa primera. Aleshores, quina altra cosa podria ser aquesta primera causa sinó la d’un ésser perfecte que no pot tenir ni principi ni fi? Aquesta primera causa és la font de totes les causes. Aquesta discussió , per altra banda, té varies causes.”
Epicur: “M’intrigues...”
Aristòtil: “Aleshores ets menys limitat del que creia. Escolta bé les altres causes de la nostra discussió. La causa material ets tu, per què estàs aquí i les teves intencions han provocat aquesta discussió. La matèria primera. La causa eficient sóc jo, per què sóc qui insufla en tu una mica de saviesa. Sóc l’artista. La causa formal és la dialèctica, que encara as d’aprendre a dominar. És la tècnica de l’art. I la causa final, és la veritat que s’implanta a la teva ànima. És l’obra acabada.”
Aristòtil va aixecar-se mentre que el jove filòsof no trobava res per a respondre. Va treure la pols de la túnica i se’n va anar sense dir cap paraula. Arribada a certa distància, va aixecar la mirada al cel i va dir el següent:
Aristòtil: “Aquest jove home arribarà lluny. Les seves idees corren perill de propagar-se ràpidament. Esperem que vinguin altres que persegueixin la meva obra i acorralin aquest tipus de pensaments.”
Traducció al català realitzada per Ignius de Muntaner. |
_________________
|
|
| Revenir en haut de page |
|
|
|
|
Vous ne pouvez pas poster de nouveaux sujets dans ce forum
Vous ne pouvez pas répondre aux sujets dans ce forum
Vous ne pouvez pas éditer vos messages dans ce forum
Vous ne pouvez pas supprimer vos messages dans ce forum
Vous ne pouvez pas voter dans les sondages de ce forum
|
|
FAQ
Rechercher
Liste des Membres
Groupes d'utilisateurs
S'enregistrer
Profil
Se connecter pour vérifier ses messages privés
Connexion
