 |
L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church
Forum RP de l'Eglise Aristotelicienne du jeu en ligne RR
Forum RP for the Aristotelic Church of the RK online game
 
|
| Voir le sujet précédent :: Voir le sujet suivant |
| Auteur |
Message |
Ignius
Inscrit le: 17 Nov 2010
Messages: 3429
Localisation: Catalunya
|
 Posté le: Jeu Jan 19, 2012 8:46 pm Sujet du message: [Hagiografia] Apòstol Níkolos |
 |
|
| Citation: | 
Hagiografia de Níkolos, apòstol de Christós
Mentre que l’edat avança en mi, jo, Sèneca de Tars, fidel deixeble de Níkolos de Cesarea, el qual va rebre del mateix Christós la font de la vida, voldria dur el testimoniatge del que va ser l’ensenyança del qui va seguir l’obra de Christós per als pagans i qui, per això, va patir el martiri.
Capítol I : Llur infantesa.
Níkolos de Cesarea va néixer uns anys abans que Christós, a la vila del mateix nom, fill d’un retòric d’origen grec, Fídies, i de Pomponia Grecina, descendent d’una família noble romana.
Cridat vers l’alt funcionariat, ell va seguir amb assiduïtat l’escola dels rètors, on li ensenyaren tant l’art oratòria com la filosofia dels autors pagans i s’interessà, per damunt de tot, per la filosofia d’Aristòtil, a qui tenia per superior a la resta de pensadors grecs.
Capítol II : La controvèrsia amb Escartes
Va ser aleshores quan fer-se notar pel seu cèlebre pensament: “Cal ésser per tal de pensar, i no pensar per tal d’ésser” .
Això és el que va succeir: Va esdevenir un jove vell amb un cos esvelt i energètic, amb els cabells negres i els ulls de gran bellesa, i va considerar que havia de debatre amb un dels seus condeixebles de classe, Escartus, un ésser petit, grassonet i maliciós, que afirmava que calia pensar per tal de ser:
-Són tot ximpleries allò que ens diu Escartes, amics!-va vociferar-No veig més que neoplatonisme refregit en oli de fetge de bacallà! O això, o jo no em conec gens! Per tant, si seguim el pensament d’Escartus, aquest pobre home mig boig que demana almoina a l’entrada de la nostra escola, tan dèbil de ment que és gairebé incapaç de pensar, no existiria! Seriem tots víctimes d’una al•lucinació col•lectiva!
-Níkolos, realment et dic, això no és un ésser! Només ho sembla davant dels nostres ulls! Es tracta d’alguna cosa, un vulgar rebuig!
Amb quin coratge afirmes que això, repugnant per la seva immundícia i bestialitat, és un ésser?
Com pots admetre l’existència de l’ésser en aquesta cosa, nascuda a un cos presoner, exclusivament esclau dels baixos instints animals, dels quals imitem fins i tot els grunys.
I el pensament que defineix l’ésser és: El que no pensa, no és! Ja que només el pensament diferencia l’objecte de l’animal. Per tant, si això no pensa, hom deriva que aquesta no és l’ésser en quant l’ésser, per molt que existeixi.
-Em fas riure amb el teu discurs- va replicar Níkolos- Aquest idiota que seu a la nostra porta és qualsevulla cosa que tu puguis dir i pel simple fet que és, pots pensar qualsevol cosa que diguis. Un gruny és ja un senyal de pensament, tot i que primària i bestial. Ell produeix un pensament tot i que no el pot produir, per què és.
Tu mateix, Escartes, podries un dia comprendre que el teu estúpid pensament no existís? O bé pretendries engendrar idees sense substància? La idea arriba a l’esperit sempre i quan existeixi la cosa, diu Aristòtil; i té raó: ”És de quelcom material del que neix la idea, és de l’ésser que neix el pensament.” Primerament hom ha d’existir per pensar, Escartus! El pensament no es produeix per si sol. Només falta ser persona i no pensar per tal de ser.
-Mireu, amics! Mireu aquesta pedra!- Va exclamar Escartes- Subjecteu-vos el ventre per por que no us esclati de tant riure! Per què, en veritat, Níkolos ve a dir-nos que aquesta pedra pensa pel simple fet que existeix!
-No has entès res, Escartus! Aquesta pedra no pensa, i tot i així és; per què va néixer d’un pensament, i aquest pensament és, a la seva vegada, nascut d’un ésser; i aquest ésser era un dels déus.
Per quant es remunta de causa en causa, de la cosa produïda al pensament que la produeix, ens trobem sempre amb un ésser creador i així successivament, fins els últims creadors suprems que són els déus. Això és per què els déus són els que han donat origen al pensament.
Però si hom segueix el teu raonament, arribaríem ràpidament a l’estúpida conclusió segons la qual els déus no són més que la conseqüència del pensament humà i de l’especulació pura.
Aquesta última afirmació va provocar el menyspreu del públic, molt fidel al culte dels déus, i es va produir un moviment sobtat de la multitud que va fer expulsar Escartus de l’aula per la força. “No obstant això, va dir mentre l’empenyien “penso, per tant existeixo”. Però ningú no el va voler escoltar.
Un dia, a la ribera del llac Tiberíades, mentre ell estava tranquil i els meus pensaments tenien el color de la tarda, vam tornar sobre aquest episodi de la seva vida per tal de preguntar-li si el seu pensament no havia canviat.
-Certament- va dir-me- les persones com Escartus comenten pecat de supèrbia per intentar raonar massa i per què es deixen dur per l’especulació sobre la realitat de les coses: Venen a negar l’evidència que té davant dels ulls per defensar millor les seves teories.
Mira, Sèneca; totes les coses que ens rodegen van ser creades per Déu, d’un pensament, nascut d’un ésser: aquesta és l’única realitat possible, per què és Déu qui les va pensar. Si afirmes el contrari, acabes per dir que el pensament és creador de tot, inclús de Déu; però per això hauria d’existir una força encara més gran que Déu i que no sigui un ésser, sinó un pensament immaterial. Ara, tu ho saps, això és impossible per què ningú és més gran que Déu.
Successivament, i durant la resta de la seva vida, sempre vaig veure’l fidel al seu pensament i , tot i ocupat, com tindré ocasió de dir un cop més, defensar amb zel la plenitud de la potència divina contra tots els qui podien desitjar reemplaçar-lo, per què per a ell, l’Altíssim fou el primer pensador, el Legislador suprem, davant del qual totes les voluntats havien d’inclinar-se i de qui l’Església és la seva serva fidel.
No obstant això, res no feia presagiar que en un futur Níkolos i Christós es trobarien, però...
Capítol III: La trobada amb Christós
Un dia que Níkolos va retirar-se una mica en solitud a les riberes del llac Tiberíades, un home d’aspecte modest va apropar-se-li i va preguntar:
- Per què ores, amic meu?
--Oro per què és un costum nostre d’orar als déus en determinades hores del dia, així m’ha estat inculcat des de la infantesa.
- Penses que aquesta manera d’orar és justa?- Va preguntar l’home que no era un altre que Christós.
-No ho sé, però és l’única que conec.
-Per tant, pensa: Creus que els teus déus son feliços de veure’t fer gestos i rituals que es realitzen per costum, sense conèixer el per què? Potser creus que els precs recitats mecànicament poden ser eficaços?
-Certament no- va respondre Níkolos-.Estàs en el correcte.
- Qui no fa més que obeir a les ordres com una màquina, sense examinar críticament per tal de penetrar en la pròpia essència íntima, no s’esforça per tant cap a Déu ni cap a la salvació; la majoria de vegades se n’allunya.
Si no entén el significat d’allò que fa, aleshores no és capaç de comprendre que les oracions són útils i no rebrà cap alleugeriment, car serà estrany al concepte de l’amor.
Vine, segueix-me, i aprendràs el que és l’amor i que no hi ha moltes divinitats, ans un sol déu, car pel mateix motiu no pot existir més que un sol amor, per què no pot haver-hi més que un sol déu per a rebre’l.
Això, Níkolos, va abandonar tots els seus béns, va seguir a Christós, va rebre la seva ensenyança i va esdevenir un dels dotze deixebles anomenats apòstols.
Capítol IV: On Christós ensenya a Níkolos que els sacerdots no han de jurar fidelitat a altres homes:
Un dia, quan Christós i els seus deixebles van arribar a Séfora, Níkolos va iniciar una de les seves frases dient “Mestre, ensenya’ns...” abans de ser interromput.
-No em digueu Mestre, per què no tenim cap altre Mestre que no sigui Déu, i a través d’Ell la Nostra Església que és la intèrpret fidel dels seus pensaments, i les decisions de les quals hauran de ser respectades per tots els seus ministres. Però, què seria dels homes, si haguéssim reconèixer altres mestres a més a més de Déu i de Llur Església?
Déu ens ha donat la llibertat, no hi ha motius pels quals nosaltres l’haguem de cedir a d’altres.
Imagineu què ocorreria si, Déu no ho vulgui, un sacerdot arribés a jurar fidelitat a un altre home. Immediatament hom esdevindria de la propietat d’aquell home, el seu serf, el serf d’interessos particulars i no seria més el serf de l’Altíssim.
Els homes de Déu, germans, l’obeeixen només a Ell, no han de retre comptes amb ningú que no sigui Ell i, qualsevol que els demani jurament només buscarà posar a l’Església sota el seu control i fer dels homes de Déu llurs criats.
I bé, quin poble tindria, encara, confiança en els homes de Déu sotmesos a altres homes i no a l’Altíssim més? Llauraríem, amb aquestes pràctiques, la llavor del dubte i de la incredulitat.
Aleshores us dic, germans d’arreu i de tots els tems, que rebutgeu juraments que poguessin pretendre favors de vosaltres, car són un instrument de domini sobre l’Església per part dels laics i de corrupció de les idees divines per part de les idees terrenals.
De la mateixa manera si, tal i com recomana el Gran Aristòtil, cal barrejar-nos socialment en els assumptes de la vila, cuidant-nos bé de fer política, per què la política no és més que assumptes d’homes, on sovint regna la corrupció i els interessos particulars, i podríeu arriscar-vos a contaminar el nom sant de l’Església.
Quan Níkolos va explicar-me va aquesta lliçó de Christós, vaig preguntar-li el sentit profund d’aquestes paraules:
-Christós- va dir-me- era molt conscient de la superioritat de l’Altíssim sobre els homes, i va voler evitar que la puresa de la Llei Divina fos corrompuda pel pecat; aquest va ser, sens dubte, el motiu pel qual va instituir l’Església.
Déu és sobirà, en totes les coses.
D’aquesta sobirania deriva la llei i, per a la major part dels homes de tots els països, la moralitat.
L’Església va estar destinada, a partir de Christós, a representar aquesta sobirania divina.
Per tant, l’Església actua i legisla en el seu nom.
És l’Església que Déu va delegar per establir prop de les homes de llei i moral, seguint, les seves paraules contingudes en el Llibre de les Virtuts.
D’aquí la necessitat de la llibertat absoluta de l’Església i dels homes que la composen.
Com vols que un home d’Església, si esdevé la propietat d’un home, pugui conservar aqueixa llibertat? I com no hem de veure els interessos privats d’un home, al qual el sacerdot li ha jurat fidelitat, podrien contaminar la puresa divina?
- Però germà Níkolos, no entenc per què Christós va prohibir als eclesiàstics fer política, mentre que Aristòtil pensava el contrari.
- Sèneca, a l’època en que Aristòtil va néixer, l’Església no existia, i les coses són diferents entre els temps d’Aristòtil i els temps de Christós. Però allò que Christós volia dir és que un home d’Església, tot i que practiqui una funció pública, ha de comportar-se com un home d’Església i fer prevaler la moral divina sobre els interessos particulars per a preservar la puresa divina i no tacar el nom de l’Altíssim.
Així, Níkolos, inspirat per Christós, es refermava com a defensor de l’Omnipotència divina en oposició als laics.
Capítol V: On Níkolos troba a Sèneca de Tars.
Però, estic ximple, lector! Escric i narro allò que va ensenyar-me Níkolos però no he dic quines foren les circumstàncies en què ens trobàrem.
Tars és una bella ciutat sobre les riberes del mar, a la costa de l’Àsia Menor, on regnava la filosofia, la qual ens va ensenyar, davant de tot, també als nostres pobres i pidolaires de la ciutat, l’escepticisme, fins al punt que un dels poderosos de la ciutat podia afirmar, sense risc a ser desmentit que “Allò que concerneix a la multitud de déus que la llarga superstició ha acumulat, sí que també els adorem, no hem d’oblidar, però, que tal culte no té més fonament que la tradició i els costums. No sóc tan estúpid per tal de creure aquestes ximpleries.
He de dir que la dolça vida de la ciutat invitava a la desídia i a la pràctica de totes les perversions possibles i imaginables i que el benestar material ens semblava ser un déu adequat per a satisfer els nostres desitjos.
Va ser en aquesta ciutat que va arribar, un matí, l’Apòstol Níkolos, i el mateix matí vaig trobar-lo o, més ben dit, vaig topar-me amb ell pel carrer, sortint tambalejant d’una taverna on vaig passar la nit bevent i fornicant.
- De nou aquesta escòria, bona per a batejar amb l’aigua beneïda- va remugar l’Apòstol.
A la qual cosa vaig respondre, i confesso que encara avui em sento culpable:
- Marxa d’aquí, imbècil!
Aleshores l’Apòstol va prendre’m pel coll i va jurar que abans de la tarda obtindria la meva redempció i em conduiria pel camí del Senyor. Vaig provar de demanar ajuda, cridant a tot pulmó:
-Cecilia! Carla! Ajudeu-me! -Però ningú va intervenir.
Níkolos va arrossegar-me a part, a una sala del temple d’Apol•lo i, amb l’ajuda d’un metge local, va començar a fer-me vomitar fins l’última gota d’alcohol present al meu cos.
- Ara que estàs més seré- em va dir unes hores més tard i després d’una dormida reparadora-, saps que Déu m’ha enviat a tu per a salvar la teva ànima? Tens dues opcions, o escoltar el que t’he de dir o que et remeti a mans de la guàrdia mameliana (La guàrdia de Mam, de la gran sacerdotessa del culte d’Apol•lo de Tars)
Ben decidit a fugir a tota costa de la custodia d’aquella vella bruixa, vaig resoldre escoltar a mitja orella les paraules de l’apòstol que, val a dir, tenia molt poques ganes d’engegar al jove de 17 anys que era. Res d’allò que podia dir-me em convenceria de l’existència de Déu, tant que al final va perdre els estreps i va exclamar
- I les meves natges? Les has vistes? I no obstant això existeixen! Tanco la paradeta, que no ets més que un pocavergonya irrecuperable i ara em pregunto per què l’Altíssim s’ha interessat per tu. Hi ha dies que simplement no puc entendre’l!
Ai las! Si bé l’apòstol no ho entenia Déu sabia molt bé el que es feia i no em va oblidar tan ràpid. Efectivament, menys d’una setmana després de l’incident amb Níkolos, vaig ser detingut per una patrulla de la guàrdia mameliana després d’haver participat en el incendi d’un magatzem de carruatges de lloguer, ja que als meus companys i a mi ens havia semblat divertit.
Essent orfe, tenia poques possibilitats de què algú vingués a treure’m i vaig començar a desesperar-me per la vida quan em va ser anunciat que un home s’havia fet responsable de mi. Aquest home era Níkolos, que actuava per ordre de Déu.
- Ara, fill, tens l’elecció: O seguir decididament el camí del Senyor i esdevenir el meu deixeble, o la soga que el Tribunal de Justícia te té preparat, però saps que és l’última oportunitat que Déu t’ofereix; si penses mentir i després tornar a les teves velles faltes, t’enganyes: Déu és un justicier implacable.
Així, vaig seguir a Níkolos fins a una cabana que havia llogat a la ciutat, i vaig començar a assistir-lo, a seguir-lo als desplaçaments i a prendre consciència, amb la vida més estable que m’obligava a conduir a través de les lliçons que impartia a la multitud, sobre la rectitud de la vida que m’oferí.
Poc a poc, el meu cor s’obria a l’amor de déu i Níkolos va esdevenir un segon pare per a mi, fins que un matí, ple de fe en Déu, vaig demanar el baptisme.
Faig ser, doncs, introduït, jo mateix, al servei de Déu, el Benefactor, el Misericordiós, amb ell que, en virtut de la seva gràcia, va salvar-me la vida i em va donar un segon naixement. Aquest és el sentiment, lector, d’aquesta petita anècdota que t’ofereixo com a prova de la infinita bondat de Déu cap a totes les seves criatures.
Capítol VI: La vida i les obres de Níkolos després de la mort de Christós:
Després de la mort de Christós, Níkolos, com molts altres deixebles, va peregrinar pel món per a difondre el missatge del Profeta, viatjant al llarg i ample de tot l’Imperi romà i també altres, a vegades.
A un poble que orava als ídols, digué:
- “No veieu que tots aquests déus als que doneu nom no són més que representacions d’un mateix tot, i que només són atributs d’un sol en: Déu? No veieu que totes aquests coses no són manifestacions del poder dels déus, sinó d’un sol Déu, motor de cada cosa, Creador de l’Univers i de la Terra, dels homes i de les plantes, de la ment i de la matèria?
Tots els noms que contenen una referència al poder li convenen: tants beneficis reparteix! Són nombrosos els noms que pot rebre Ell. Voleu nomenar-lo Naturalesa?, no us equivocareu, per què és d’ell d’on tot va néixer, Llur respir ens dóna la vida. Voleu anomenar-lo Món? Teniu tot el dret, per què ell és l’immens que veus per arreu; i tot és part d’Ell, car Ell se sosté per la seva pròpia força. Podeu anomenar-lo Destí, per què la sort no és més que una sèrie de causes que estan connectades entre elles, i Ell és la primera de totes les causes, aquella de la qual depenen totes les coses- i així, va convertir-los en la Vertadera Fe.
D’aquesta manera actuava Níkolos, defensant en qualsevol part l’omnipotència de la presència divina en la més petita de les seves creacions, com els havia ensenyat el Llibre de les Virtuts i convertint molts pobles per la veracitat de les seves intervencions.
A un altre poble que volia rebel•lar-se contra els poderosos de la ciutat que ells deien que eren uns tirans els digué:
- A la nostra societat, cada govern és instituït segons la voluntat del poble, que només pot ser la voluntat de Déu per què, realment, no pot haver-hi poder sense que Déu ho consenti, sinó voldria dir que Déu no és perfecte.
Per tant, no és digne d’un aristotèlic rebel•lar-se contra un govern legítimament constituït i que respecta als servidors d’Aristòtil i Christós, ja que significaria rebel•lar-se contra Déu mateix.
Va ser en aquesta ocasió que afirmà aquesta frase que després esdevindria famosa: “Déu s’expressa a través del sufragi; qui nega els resultats del vot lliurement expressat, nega a l’Altíssim”
A Atenes, va trobar al diaca Epifaunes, que bullia de còlera mortal vers els pagans, contra els quals havia ordenat una gran caça.
- Epifaunes, qui ets tu per a substituir la justícia humana per la justícia divina i per acusar falsament als homes de crims que no han comès, amb el simple pretext de que no creuen en Christós?
Qualsevol home pot distingir per si sol i afirmar: això és bo o això és dolent? Quins extremismes sorgirien, i quin caos, si tots es fiquessin al cap fer el mateix! Doncs que cada home, en base als propis interessos particulars, viuria segons la pròpia llei privada i el Sant Nom de Déu seria tacat aviat per crims abominables.
El teu deure és en primer lloc convertir-los amb l’exemple i la paraula, per què ells son, per davant de tot, criatures de Déu que s’han perdut o que ningú ha ajudat a trobar el camí de la Veritat.
Però tu no pots substituir la justícia divina, és pecat d’orgull substituir a la justícia, per què ningú coneix la immensitat de l’amor de déu per Llurs criatures, ni la immensitat de Llur Perdó. Quan va ser necessari jutjar als homes d’Oanilònia i destruir la ciutat, Déu no va recórrer a la justícia humana, però va exercí Llur justícia, que no està continguda en cap llei humana i no pot ser reduïda a còdex i lleis sota pena de voler negar, limitar o restringir la infinita llibertat i bondat divina.
A més a més, en aquest tipus de casos, és el teu deure no repartir tu mateix la justícia terrenal, però si fer referència a aquells qui guien l’Església que, només com a delegats de Déu, sabran quina és la decisió que convé prendre.
La saviesa de les paraules de Níkolos va ser tal que aviat va ser costum, en tota la Comunitat Aristotèlica, fer referència als guies de l’Església per tal de saber com actuar contra aquest o aquell heretge.
Capítol VII: La mort:
Un dia que Níkolos va entrar als Marcòmans, va ser capturat al carrer per un grup de bandits que, veient que era un aristotèlic i tot pensant que aconseguirien grans riqueses amb ell, van segrestrar-lo i van lligar-lo a un arbre.
Assabentant-se de que no posseïa res, per tal de divertir-se i trobar una via d’escapament a la seva frustració, van usar-lo com a diana humana, van burlar-se de la seva religió, van acusar-lo d’adorar un somer i van torturar-lo amb una gran quantitat de fletxes. Cada cop que feien sagnar el seu cosa, causava la hilaritat dels seus torturadors.
Així, Níkolos, va morir l’any 50 dC, a un bosc ple de carn de caça als confins de l’actual Moràcia.
El seu cos va ser trobat per alguns uns dies després. La putrefacció que s’havia apoderat d’ell va obligar-nos a bullir la carn en aigua per tal de recuperar els ossos que, successivament, vaig arranjar a una capsa de fusta noble que m’ha seguit sempre, encara avui, que l’he dipositat en un petit oratori a l’espessor de la selva de Semur a la Borgonya, regió que he evangelitzat seguint les ensenyances de Níkolos.
Generalment se l’associa un colom amb una branca d’olivera a la boca.
Les seves cites més cèlebres:
-A un no creient que va exacerbar-lo: I les meves natges? Les has vistes? I no obstant això existeixen!
-Als rebels d’una ciutat: Déu s’expressa a través del sufragi; qui nega els resultats del vot lliurement expressat, nega a l’Altíssim.
-A Escartus: Cal ser per a pensar i no pensar per a ser”.
- A Epifaunes: “Aquells qui guien l’Església que, només com a delegats de Déu, sabran quina és la decisió que convé prendre.
Traduït per Monsenyor Ignius de Muntaner |
_________________
 |
|
| Revenir en haut de page |
|
 |
|
|
Vous ne pouvez pas poster de nouveaux sujets dans ce forum
Vous ne pouvez pas répondre aux sujets dans ce forum
Vous ne pouvez pas éditer vos messages dans ce forum
Vous ne pouvez pas supprimer vos messages dans ce forum
Vous ne pouvez pas voter dans les sondages de ce forum
|
|
FAQ
Rechercher
Liste des Membres
Groupes d'utilisateurs
S'enregistrer
Profil
Se connecter pour vérifier ses messages privés
Connexion
