L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church Index du Forum L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church
Forum RP de l'Eglise Aristotelicienne du jeu en ligne RR
Forum RP for the Aristotelic Church of the RK online game
 
Lien fonctionnel : Le DogmeLien fonctionnel : Le Droit Canon
 FAQFAQ   RechercherRechercher   Liste des MembresListe des Membres   Groupes d'utilisateursGroupes d'utilisateurs   S'enregistrerS'enregistrer 
 ProfilProfil   Se connecter pour vérifier ses messages privésSe connecter pour vérifier ses messages privés   ConnexionConnexion 

Vita de Christos, chapitre XVI

 
Poster un nouveau sujet   Ce sujet est verrouillé; vous ne pouvez pas éditer les messages ou faire de réponses.    L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church Index du Forum -> La Bibliothèque Romaine - The Roman Library - Die Römische Bibliothek - La Biblioteca Romana -> Le Dogme - The Dogma
Voir le sujet précédent :: Voir le sujet suivant  
Auteur Message
Trufaldini



Inscrit le: 01 Mai 2006
Messages: 491

MessagePosté le: Ven Juin 30, 2006 6:55 pm    Sujet du message: Vita de Christos, chapitre XVI Répondre en citant



Chapitre 16

C’était un moment atroce ! Quand je suis tombé sur la rue et que les gardes m’ont poussé à coup de sandale, j’étais si bouleversé par ce qui venait de se dérouler sous mon regard d’enfant que je n’ai pas senti la dureté du pavé ou celle des semelles. Les confidences de Christos prenaient tout leur sens, et je saisissais enfin toute l’immensité de l’Histoire de cet homme.

Je me relevais en pleurant et je parcourrais les chemins, ne sachant plus où aller… Les badauds m’observaient curieusement, certains apitoyés, d’autres amusés. Quand soudain, j’entendis la sonorité d’une trompette romaine... Instinctivement, je me suis guidé au bruit et mes pas me menèrent sur une grande place.

La cohorte de légionnaire était assemblée autour de Christos, Ponce et le Grand prêtre païen en tête, à cheval. Tous montaient, d’un train lent, vers la colline des condamnés… Ils étaient suivis par une foule de plus en plus grande, dont la clameur emplissait les ruelles et montaient vers le ciel.
Rien ne pouvait arrêter le convoi, pas même les cris de Natchiatchia et des apôtres…

Avec Christos, on emmenait aussi deux autres condamnés pour spéculation, qui se nommaient Black et Decker. Ceux-là devaient être écartelés.

La montée fut pénible, épuisante, surtout par ce jour chaud et lourd. Le soleil irradiait la nature et la ville en la recouvrant d’une chape de malaise et de tension. Mais cela n’empêchait pas la foule de monter et de pleurer la mort prochaine de celui qu’elle commençait à aimer.

Pierre Ponce et le grand prêtre païen, eux qui ne se fatiguaient pas, car ils étaient à cheval, atteignirent bientôt le sommet de la colline. Voyant la foule s’amasser, ils décidèrent que la peine pour avoir troublé l’ordre de la cité et pour avoir prêché contre la croyance des prêtres impies se devait d’être exemplaire.

Christos fut fouetté pendant plus d’une heure par les gardes, mais jamais aucun cri n’échappa de sa bouche. Il endurait les pires souffrances avec un air calme et serein.

Alors, les bourreaux raillèrent sa foi et insultèrent Dieu, espérant déchaîner sa colère. Mais jamais il ne répondit, même quand ils le ceinturèrent de cordes qu’ils tendirent avec des poulies selon les vœux du grand prêtre.
Christos restait de marbre devant la cruauté des hommes, seul dans sa souffrance et sa peine, mais soutenu par la foi en Dieu. Son visage ne fut jamais aussi beau qu’à ce moment là. Son angoisse était passé et il ne restait sur ses traits que les expressions d’un profond amour et d’une grande paix intérieure.

Les romains et les païens décidèrent donc de passer aux choses sérieuses. Ils ordonnèrent alors que la crucifixion ait lieu.

On cloua Christos sur une grande croix de bois que l’on hissa ensuite sur la colline. Et Christos se retrouva là haut, dominant les autres humains… Tel un agneau, il avait été sacrifié sur l’autel de l’ordre établi parce qu’il remettait en cause la société de l’époque et ses fausses valeurs.

Christos mourut après des heures d’agonie… agonie pendant laquelle il priait le Très Haut et regardait les hommes écrasés au sol. C’est le soir seulement, alors que l’air fraîchissait et que le ciel s’assombrissait, qu’il rendit l’âme dans un soupir.

Alors, du ciel, un grand rayon de lumière transperça les nuages sombres et menaçants et vint auréoler le corps de Christos. Sans que ne disparaisse ce halos de clarté, les cieux se mirent à gronder, et soudain des éclairs terrifiants vinrent frapper la terre comme pour la punir d’avoir laissé perpétrer ce crime atroce… Dans un effroyable déchaînement de violence des éléments, une pluie battante se mit à son tour à tomber, chassant les Romains de la colline des condamnés et imbibant le sol, comme pour le laver du sang de Christos ; ce sang que l’on vit bientôt ruisseler de la butte, mêlé à celui des deux autres condamnés, à leur sueur et à leurs larmes.


Mais après un moment, la nature s’apaisa, la pluie cessa, les éclairs s’arrêtèrent, les grondements du tonnerre se turent et les nuages s’écartèrent, vaincus par le rayon de lumière, grandissant, dont le flot inondait maintenant la colline.

C’est alors que nous vîmes apparaître, dans ce halos bienfaiteur, une nuée d’anges célestes. Tous descendaient du ciel avec grâce, volant au dessus de l’éminence. Ils prirent le corps du messie, guide et miroir de la divinité, et le hissèrent jusqu’aux cieux, l’emmenant rejoindre le trône de Dieu.

_________________
Cardinal Francesco Trufaldini - Thomiste - "A la saint Trufaldini, toute liqueur sera bénie."
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé
Sainte Wilgeforte



Inscrit le: 17 Juil 2009
Messages: 6071

MessagePosté le: Sam Mar 27, 2010 1:30 pm    Sujet du message: Répondre en citant

Caput XVI

Momentum foedum fuit! Cum in viam cecidissem, excubiae me calcitrare percutereque coeperunt, sed tam ob res iratus eram ut nec silicum frigorem nec caligarum soleas sentivi. Christi fides me illuminavit atque tandem huius viri historia gravitatem intellexi.

Surrexxi, flens, atque urbem transii, nesciens quo irem...otiosi me studio intuebantur, alii misericordes, alii delectati. Subito, Romanorum tubae sonum audivi... natura eo ivi, atque gradus mei me in amplium locum duxerunt.

Pontio Magno gentilium Sacerdote in equo ante, legionarium cohors circum Chirstum erat. Omnes, lenta pompa, ad damnatorum collem contendebant... frequens plebs, cuius clamor vias implebat atque in caelum ascendebat, eos sequebatur.
Nihil eos detinere quebat, ne Natchiachiae ceterorumque apostolorum quidem acclamationes...

Cum Christo duo, damnati quaestus studii, ducebantur: eis nomina Blaco Decherio erant. Qui laceraturi erant.

Ascensio gravis defatigansque fuit, maxime eo maesto calidoque die. Sol, conternens sollicitudinis timorisque, naturam urbemque illuminavat. Neque hoc populo obstavit ne viri, qui amare coeperunt, mortem deflere.

Petrus Pontius Magnusque gentilium Sacerdos, qui, in equo, defessi non erant, breviter ad collis cacumen pervenerunt. Multitudinem videns, deliberaverunt in Christum, qui civitatis ordinem perturbaverat atque impiorum sacerdotum mores reprehenderat, exemplum statuendum esse.

Christus longius hora ab excubiis flagellis caesus est, sed nulla vox ex ore exivit. Verbera pessima quietus placidus tulit.

Tunc carnefices eius fidem irriserunt atque Deo insultaverunt, sperans iram eius movituros esse. Sed numquam eis respondit, cum eum funibus artissimis vinxissent, e voluntate Magni Sacerdoti. Christus saxeus ante hominum crudelitatem mansit, solus dolore cruciatu, sed a Dei fide sustentus. Vultus numquam pulchrior eo tempore fuerat. Cura praterierat atque modo amor altus atque maxima pax interior lineamentis manevant.

Romani gentilesque tunc deliberaverunt venire ad gravius supplicium ac iusserunt eum crucifigere.

Christum clavis in magnam ligneam crucem, quam in collis cacumine erexerunt, confixerunt. Itaque Christus in excelsis, omnes alios homines domans, fuit... sicut agnus, in ordinis ara immolatus erat, quia temporis societatem falsasque virtutes reprehenderat.

Christus, post angoris, quo Summum orabat atque homines sub sole coactos intuebatur, horas, passus est. Modo ad vesperum, coloribus temperatis ac caelo obscuro facto, animam efflavit.

Eo momento e caelo lucis radius nubes nigras minacesque aperuit atque corpus Christi involvit. Cum magno fragore tonitribusque subito fulmina ingentia e caelo discesserunt, terram vi percutientes, quasi eum eam punire quia permitteret id scelus factum esse vellent...terribili principiorum virium diruptione, torrentis modo imber, qui Romanos a damnatorum colle arcuit atque terram madefecit, quasi Christi sanguinem lavaret, effusa est; hic sanguis, quem fluere e colle vedebatur, mixtum sanguini sudori lacrimisque aliorum damnatorum.

At paulo post natura quievit, imber fulminaque desierunt, tonitrus tacuerunt atque nubes evenuerunt, victae a luce maxima quae collem illuminabat.

Tunc vidimus, in ea corona benigna, angelorum caelicolum nubem apparere. Omnes e caelo cum suavitate discesserunt atque collem volando petebant. Messiae, ducis speculique hominum, corpus tulerunt, atque id in caelum receperunt, secum ferentes ut cum Dei regno se coniungerent.
_________________
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé
Marco_Castello



Inscrit le: 21 Avr 2011
Messages: 1807

MessagePosté le: Jeu Aoû 04, 2011 1:50 pm    Sujet du message: Répondre en citant

Citation:

Capítol XVI

Va ser un moment atroç! Quan vaig caure al carrer i els guàrdies van fer-me fora a cops de sandàlia, estava tan trastornat per el que acabava de passar davant la meva mirada de nen que no vaig notar la duresa de les llambordes o de les soles. La confidència de Christós prenia ara tot el seu sentit, i vaig entendre finalment la immensitat de la història d’aquest home.

Vaig posar-me a plorar i a recórrer els camins, no sabent on anar...Els curiosos em miraven estranyats, inspirats per la compassió alguns, divertits uns altres. Quan, de sobte, vaig sentir la música d’una corneta romana...instintivament, vaig guiar-me pel soroll i les meves passes em dugueren a un gran lloc.

la cohort del legionari s’armava al voltant de Christós amb Petrus Pontius i el Gran Sacerdot pagà en cap, a cavall. Tots pujaven, en filera, lentament, pel pujol dels condemnats...anaven seguits per una multitud cada cop més gran, el clamor de la qual omplia els carrerons i pujava fins el cel.

Res no podia detenir el comboi, ni els crits de Natchiatchia i els apòstols...
Amb Christós, també duien uns altres dos condemnats per especulació, que s’anomenaven Black i Decker. A aquells els quartejarien.

La pujada fou dolorosa, esgotadora, sobre tot per què era un dia càlid i pesat. El sol irradiava la natura i la ciutat cobrint-ho tot d’un ambient de malestar i tensió. Però això no impedia a la multitud pujar i plorar la propera mort d’aquell que començava a agradar-los.

Petrus Pontius i el Gran Sacerdot Pagà, que no es cansaven, car anaven a cavall, van arribar ràpidament la cima del pujol. Veient a la multitud com s’acumulava, van decidir que el dolor per haver pertorbat l’ordre de la ciutat i per haver predicat en contra de la creença del sacerdot impiu havia de ser exemplar.

Christós va ser fuetejat durant més d’una hora pels guàrdies, però mai no proferí cap crit de la seva boca. Aguantava els pitjors turments amb un aire tranquil i seré.

Aleshores els botxins van fer befa de la seva fe i van insultar a Déu, esperant desencadenar la seva còlera. Però no va respondre, tot i que el rodejaren amb cordes estirades per politges, segons els desitjos del Gran Sacerdot.

Christós romania immòbil davant la crueltat dels homes, sol en el seu patiment i en el seu dolor, però sostingut per la fe en Déu. La seva cara mai no havia sigut tan maca com en aquell moment. La seva angoixa havia passat i només romania sobre la seva expressió un profund amor i pau interiors.

Els romans i pagans van decidir, doncs, passar a cosses més serioses. Van demanar que tingués lloc la crucifixió.

van clavar a Christós sobre una gran creu de fusta que, a continuació, van alçar sobre el pujol. I Christós es trobava allà dalt, dominant a la resta d’humans...Com un xai, s’havia sacrificat sobre l’altar de l’ordre establert per què posava en entredit la societat d’aquells temps i els seus falsos valors.

Christós va morir després d’hores d’agonia...agonia durant la qual pregava a l’Altíssim i observava els homes clavats al terra. Va ser durant la nit, mentre la brisa refrescava i el cel s’obscuria, que va entregar la seva ànima amb un sospir.

Aleshores, de cel, un gran llamp va travessar els núvols obscurs i amenaçadors i vam veure l’aureolar el cos de Christós. Sense que desapareguessin aquells halos de claror, al cel es reflectia el tronar i, de sobte, llamps terrorífics van esclatar a la terra com per a castigar-la per haver perpetrat aquell crim atroç...En un espantós desencadenament de la violència dels elements, una pluja fortíssima va començar a caure, expulsant als romans del pujol dels condemnats i empantanegant el terra, com per a netejar-lo de la sang de Christós; aquesta sang, aviat es va veure fluir pel terra, barrejada amb la dels altres dos condemnats, entre la suor i les seves llàgrimes.

Però després d’un moment, la naturalesa va calmar-se, la pluja va cessar, els llampecs es van detenir, els rugits dels trons van callar i els núvols desaparegueren, sumits per un raig de llum, creixent, la brillantor del qual inundava, ara, el pujol.

Aleshores vam veure aparèixer, entre aquests halos benefactors, un estol d’àngels celestials. Tots descendien del cel amb gràcia, volant sobre l’eminència. Van prendre el cos del Messies, guia i mirall de la divinitat, i el van alçar als cels, duent-lo per tal que s’incorporés al tron de Déu.


Traduït per Ignius de Muntaner

_________________
[/url]
Ex. Juge Royal|Arch. Em.de Malines |[url=http://abbaye-thomiste.forumactif.org/]Thomiste
| Comte de Corinthe et Baron de La Vostice (Achaïe), Vicomte de Bailleul (France)
- MORT DÉFINITIVEMENT CETTE FOIS
Récipiendaire du Grand Chrisme d'Or
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé
Ignius



Inscrit le: 17 Nov 2010
Messages: 3429
Localisation: Catalunya

MessagePosté le: Jeu Jan 19, 2012 2:55 am    Sujet du message: Répondre en citant

Citation:


Capítulo 16:

¡Fue un momento atroz! Cuando caí en la calle y los guardias me golpeaban con sandalias, estaba tan trastornado por lo que acababa de pasar ante mi mirada de niño que no noté la dureza de los adoquines y de las suelas. La confidencia de Christos tomaba ahora sentido y entendí finalmente la inmensidad de la historia de aquel hombre.

Me eché a llorar y me fui a recorrer los caminos sin saber a dónde ir... Los curiosos me miraban extrañados, inspirados por la compasión algunos, divertidos otros. Cuando de repente, sentí la música de una corneta romana... instintivamente me guié por el ruido y mis pasos me llevaron a un gran lugar.

La cohorte de legionarios permanecía armada rodeando a Christos con Ponce y el Sumo Sacerdote pagano a la cabeza montados a caballo. Todos subían en fila, lentamente, por la colina de los condenados... seguidos por una multitud cada vez más grande cuyo clamor llenaba los callejones y subía hasta el cielo.

Nada podía detener a los guardias, ni los gritos de Natchiatchia ni los de los apóstoles...
Con Christos, llevaban también otros dos condenados por especulación, que se llamaban Black y Decker. Aquellos acabarían descuartizados.

La subida fue dolorosa, agotadora, sobre todo porque era un día caluroso y pesado. El sol iluminaba la naturaleza y la ciudad cubriéndo todo de un clima de malestar y tensión. Pero esto no impedía a la multitud subir y llorar la próxima muerte de aquel a quien empezaban a amar.

Pedro Ponce y el Sumo Sacerdote pagano que no se cansaban, puesto que iban a caballo, llegaron rápidamente la cima de la colina. Viendo como se acumulaba la multitud decidieron que la pena por haber perturbado el orden de la ciudad y por haber predicado en contra de la creencia del sacerdote tendría que ser ejemplar.

Christos fue azotado durante más de una hora por los guardias, pero nunca salió ningún grito de su boca. Aguantó los peores tormentos con un aire tranquilo y sereno.

Entonces los verdugos insultaron a Dios y se burlaron de la Fe de Christos esperando desencadenar su cólera. Pero no respondió, a pesar de que lo rodearon con cuerdas estiradas por poleas, según los deseos del Sumo Sacerdote.

Christos permanecía inmóvil ante la crueldad de los hombres. Pese a su sufrimiento y su dolor la fe en Dios era lo que lo sostenía. Su cara nunca había sido tan hermosa como en aquel momento. Su angustia había pasado y en su expresión sólo había un profundo amor y paz interior.

Los romanos y paganos decidieron pasar a cosas más serias. Pidieron que tuviera lugar la crucifixión.

Clavaron a Christos sobre una gran cruz de madera que, a continuación, levantaron sobre la colina. Y Christos se encontraba allí arriba, dominando al resto de humanos... Como un cordero se había sacrificado sobre el altar del orden establecido porque ponía en entredicho la sociedad de aquellos tiempos y sus falsos valores.

Christos murió después de horas de agonía... agonía durante la cual rogaba al Altísimo y miraba a los hombres tumbados en el suelo. Fue durante la noche, mientras la brisa refrescaba y el cielo se oscurecía, que entregó su alma con un suspiro.

Entonces un gran rayo cayó del cielo y atravesó las nubes sombrías y amenazantes y vimos resplandecer el cuerpo de Christos. Sin que desaparecieran aquellos destellos, en el cielo se reflejaban los relámpagos y, de repente, unos rayos tremendos estallaron en la tierra como para castigarla por haber perpetrado aquel crimen atroz... Como en un espantoso furor de violencia de los elementos una lluvia fortísima empezó a caer, expulsando a los romanos de la colina de los condenados y anegando el suelo, como para limpiarlo de la sangre de Christos. Aquella sangre, pronto fluyó por la tierra mezclada con la de los otros dos condenados, entre el sudor y sus lágrimas.

Pero después de un momento, la naturaleza se calmó, la lluvia cesó, los relámpagos se detuvieron, los rugidos de los truenos callaron y las nubes desaparecieron sumidas en un rayo de luz, que hizo aumentar el brillo que inundaba ahora la colina.

Entonces vimos aparecer entre los resplandores a una gran nube de ángeles celestiales. Todos descendían del cielo con gracia, volando sobre la colina. Tomaron el cuerpo del Mesías, guía y espejo de la divinidad, y lo elevaron a los cielos, llevándolo para que se uniera al trono de Dios.





Traducido por Monseñor Eduardo d' Hókseme.
Revisado por Casiopea.


_________________


Dernière édition par Ignius le Dim Déc 30, 2012 11:44 pm; édité 1 fois
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé Envoyer un e-mail
Ignius



Inscrit le: 17 Nov 2010
Messages: 3429
Localisation: Catalunya

MessagePosté le: Sam Fév 11, 2012 12:06 am    Sujet du message: Répondre en citant

Citation:


Capitolo XVI

Fu un momento orribile!!! Quando caddi per strada, le guardie cominciarono a calciarmi e picchiarmi, ma ero così arrabbiato per ciò che avevo appena visto che non sentii nè la durezza del lastricato nè le suole dei loro sandali. La fiducia di Christos mi diede un'illuminazione, e compresi finalmente l'enormità della Storia di questo uomo.

Mi alzai, piangendo, e percorsi le strade della città, senza più sapere dove andare... Gli oziosi mi guardavano con curiosità, alcuni con compassione, altri divertiti. Poi, all'improvviso, udii il suono di una tromba romana... Istintivamente mi diressi in direzione del suono, e i miei passi mi portarono a un luogo molto ampio.

La coorte dei legionari era riunita attorno a Christos, con Ponzio e il Gran sacerdote pagano in testa, a cavallo. Si dirigevano tutti, in un lento corteo, verso la collina dei condannati... Una folla sempre più numerosa, il cui clamore riempiva le strade e saliva verso il cielo, li seguiva.
Nulla poteva fermare il convoglio, nemmeno le grida di Natchiachia e degli apostoli...

Assieme a Christos venivano portati altri due, entrambi condannati per speculazione: i loro nomi erano Black e Decker. Questi criminali sarebbero stati squartati.

La salita fu dolorosa e stancante, specialmente in quella giornata calda e triste. Il sole illuminava la natura e la città, coprendola con uno strato di inquietudine e tensione. Ma questo non impedì alla folla di riunirsi e di piangere per la morte di un uomo che avevano appena iniziato ad amare.

Pietro Ponzio e il Gran Sacerdote pagano, che non erano stanchi, pochè erano a cavallo, raggiunsero a breve la cima della collina. Vedendo la folla accalcarsi, decisero che la punizione di Christos per aver disturbato l'ordine della città e per aver predicato contro le credenze degli empi sacerdoti, doveva essere esemplare.

Christos fu frustato per più di un'ora dalle guardie, ma non un solo gridò uscì dalla sua bocca. Resistette alle loro peggiori frustate con un'aria calma e serena.

Allora i torturatori lo presero in giro per la sua fede e insultarono Dio, sperando di scatenare la sua rabbia. Ma non rispose mai loro, anche quando lo legarono con delle corde che strinsero strette con un verricello, secondo i voleri del grande sacerdote.
Christos rimase immobile come marmo davanti alla crudeltà di questi uomini, solo nella sua sofferenza e nel suo dolore, ma supportato dalla fede in Dio. Il suo volto non era mai stato bello come in quel momento. La sua angoscia era passata e restavano sui suoi lineamenti solo le espressioni di amore profondo e di una grande pace interiore.

I romani e i pagani decisero allora di passare a una punizione più seria. Ordinarono dunque che la crocifissione avesse luogo.

Inchiodarono Christos a una grande croce di legno, che poi issarono sulla cima della collina. E così Christos si trovò là in alto, dominando tutti gli altri esseri umani... Come un agnello, era stato sacrificato sull'altare dell'ordine stabilito, poichè aveva messo in discussione la società del tempo e i suoi falsi valori.

Christos morì dopo ore di agonia... agonia durante la quale pregava l'Altissimo e guardava gli uomini amassati sotto al sole. Fu solamente quella sera, quando l'aria si rinfrescò e il cielo si scurì, che morì esalando l'ultimo respiro.

Fu a quel punto che dal cielo un grande raggio di luce squarciò le nubi nere e minacciose e avvolse il corpo di Christos. E senza far sparire questo alone luminoso, dei tuoni rimbombarono nel cielo, e all'improvviso dei fulmini terrificanti calarono dal cielo, colpendo violentemente il suolo, come a volerlo punire per aver lasciato che questo crimine tremendo venisse perpetrato... In una terrificante esplosione della violenza degli elementi, fu il turno di una pioggia battente, che allontanò i romani dalla collina dei condannati e inzuppò il terreno, come per lavarlo dal sangue di Christos; questo sangue che si poteva vedere fluire giù dal pendio, mescolato al sangue al sudore e alle lacrime degli altri condannati.

Ma dopo un istante la natura si calmò, la pioggià smise di cadere, i fulmini cessarono, i tuoni rimbomanti si fecero silenziosi e le nuvole sparirono, vinte da un raggio di luce sempre più grande che ora innondava la collina.

Fu allora che vedemmo apparire, in questo alone benigno, una nube di angeli celestiali. Discesero tutti dal cielo con grazia, volando sopra alla collina. Raccolsero il corpo del messia, guida e specchio della divinità, e lo assunsero in cielo, portandolo con loro per unirsi al trono di Dio.

_________________
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé Envoyer un e-mail
Ignius



Inscrit le: 17 Nov 2010
Messages: 3429
Localisation: Catalunya

MessagePosté le: Jeu Fév 28, 2013 4:01 am    Sujet du message: Répondre en citant

Citation:


    Das Leben des Christos
    Kapitel XVI - « Sein Tod und der Aufstieg ins Paradies »



    Kapitel 16

    Es war ein abscheulicher Moment. Als ich auf die Strasse fiel, traten die Wachen nach mir, schlugen mich, aber ich war zu aufgewühlt von was ich gerade bezeugt hatte, um die Härte der Pflastersteine oder die Sohlen der Schuhe zu fühlen. Die Zuversicht Christos' gab mir selbst Zuversicht und letztlich begriff ich gar das riesige Ausmaß der Geschichte dieses Mannes.

    Ich erhob mich, weinend, und stolperte die Strasse hinab, nicht wissend wo ich noch hingehen konnte. Die Faulenzer beobachteten mich neugierig, manche mitleidig, andere erheitert. Dann plötzlich hörte ich den sonoren Klang einer römischen Trompete. Instinktiv drehte ich mich zur Quelle des Lautes und meine Schritte trugen mich hinaus auf den großen Platz.

    Die Legionärstruppe war um Christos versammelt, Ponce und der Oberste Heidenpriester beritten an der Spitze des Zuges. Alle gingen sie, ein langsamer Zug, nach oben in Richtung des Hügels der Verurteilten. Eine zunehmend größer werdende Menge, deren Gezeter die Reihen füllte und zum Himmel aufstieg, folgte ihnen. Nichts konnte den Konvoi stoppen, nicht einmal die Rufe Natchiachia’s und der Apostel…

    Neben Christos wurden zwei Weitere mitgeschleppt, ebenso verurteilt in Öffentlichkeit hingerichtet zu werden, sie trugen die Namen: Black und Decker. Diese Kriminellen sollten gevierteilt werden.

    Der Aufstieg war schmerzhaft und strapaziös, besonders an diesem schweren, heißen Tag. Die Sonne erleuchtete Natur und Stadt, bedeckte alles mit einer Schicht Helligkeit und Spannung. Doch das hinderte die Menge nicht daran sich zu versammeln und den Tod dessen zu beweinen, den sie gerade anfingen zu lieben.

    Ponce und der große heidnische Oberpriester, die nicht müde schienen, schliesslich waren sie beritten, erreichten die Spitze des Hügels. Als sie die Menge, die sich sammelte, sahen, beschlossen sie, dass Christos Bestrafung exemplarisch war, für all jene die die Ordnung der Stadt in Frage stellten und gegen den Glauben der respektlosen Priester predigten.

    Christos wurde für mehr als eine Stunde von den Wachen ausgepeitscht, doch während all der Zeit entkam seinen Lippen nicht ein Laut. Er ertrug deren heftigsten Hiebe mit seiner ruhigen und gleichmütigen Art.

    Dann verspotteten die Folterer seinen Glauben und beleidigten Gott, darauf hoffend seinen Ärger zu entfesseln. Aber er antwortete ihnen nie, selbst dann nicht als sie ihn mit Stricken banden, die sie mit Flaschenzügen festzogen, ganz nach den Wünschen des obersten Priesters.
    Christos verblieb ruhig, als wäre er aus Marmor, im Angesicht der Grausamkeit dieser Männer, alleine mit seinem Leid und seiner Trauer, doch gestützt vom Glauben in Gott. Sein Gesicht war nie so hübsch, wie zu dieser Zeit. Seine Pein war verschwunden und einzig verblieb an seiner Gestalt der Ausdruck tiefer Liebe und größtem Inneren Frieden.

    Die Römer und Heiden beschlossen somit mit schwerwiegenderen Bestrafungen fort zu fahren. So befahlen sie, dass die Kreuzigung nun stattfinden sollte.

    Sie nagelten Christos an ein großes, hölzernes Kreuz, das sie dann auf den Hügel hoben. Christos war nun über allem erhoben, überragte die anderen Menschen… wie ein Lamm war er auf dem Altar der etablierten Macht geopfert worden, denn er hatte die Gesellschaft der Zeit und ihre falschen Werte in Frage gestellt.

    Nach Stunden der Pein starb Christos… Pein, während der er zum Allerhöchsten betete und zu den Menschen hinab sah. Es war am Abend, als sich die Luft abkühlte und der Himmel sich verdunkelte, als er seine Seele mit einem Seufzen freigab.

    Plötzlich durchdrang ein langer Strahl Licht, vom Himmel kommend, die Dunkelheit und die bedrohlichen Wolken, und umrahmte den Körper Christos. Ohne, dass dieser Lichthof aus der Sicht verschwand, wurde der Himmel von Donner erfüllt und plötzlich kamen fürchterliche Blitzschläge herab und schlugen in den Boden, als Strafe für all jene, die dieses abscheuliche Verbrechen verübten... Weiter ging es mit einem Ausbruch der Gewalt der Elemente, ein trommelnder Regen fiel herab, der die Römer vom Hügel der Verurteilten vertrieb und die Erde aufweichte, sie rein wusch vom Blute Christos, das Blut, welches man bald den Hügel hinab strömen sah, vermischt mit dem Blut, Schweiß und den Tränen der anderen Verurteilten.

    Nach einem Moment beruhigte sich die Natur jedoch, der Regen hielt inne, die Blitzschläge verebbten, der grollende Donner verstummte und die Wolken verzogen sich, verdrängt vom Lichtschein, der nun den ganzen Hügel einnahm.

    In diesem Zeitpunkt sahen wir inmitten des segensreichen Leuchtens eine Wolke himmlischer Engel erscheinen. Alle kamen sie in größter Anmut vom Himmel herab, fliegend in äußerster Vornehmheit. Sie nahmen den Köper des Messias, Führer und Spiegel der Göttlichkeit, und erhoben ihn zum Himmel, nahmen ihn mit sich, auf das er sich dem Throne Gottes anschloß.


    Übersetzt von Adala, Kodiak, Rainer



_________________
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé Envoyer un e-mail
Doron



Inscrit le: 19 Mai 2012
Messages: 482

MessagePosté le: Mar Nov 11, 2014 12:03 pm    Sujet du message: Répondre en citant

Citation:
Hoofdstuk XVI

Het was een gruwelijk moment! Ik werd op de straat geworpen door de wachter en deze gaf mij nog een schop na met zijn sandaal. Het was tijdens dit moment, dat mijn blik als kind had plaats gemaakt voor het inzicht. De vertrouwelijke mededelingen van Christos hadden mij tenslotte de hele onmetelijkheid laten zien van de geschiedenis van deze man.

Tranen liepen over mijn gezicht. Het kon me niet schelen. Mensen keken naar me. Sommigen met een blik van medeleven, anderen met een geamusseerde blik.
Plotseling hoorde ik, door al mijn overpeinzingen heen, een trompet schallen. Instinctief volgde ik het geluid van deze trompet, welke mij tot aan een grote plaats leidde.

Een Cohorte van soldaten van het vreemdelingenlegion, begeleidden Christos, Pierre Ponce en de grote Heidense priester welke aan het hoofd liep. Iedereen liep, met een langzame stap, naar de berg van de veroordeelden…
De stoet werd door steeds meer mensen gevolgd, en hun schreeuwen vulden de straten en steegjes, en stegen op naar de hemel. Maar niets, maar dan ook echt niets kon de stoet, welke Christos naar de berg leidde, tegenhouden. Zelfs het geschreeuw van Natchiatchia en de apostelen niet.

Samen met Christos, droeg men eveneens twee anderen weg die veroordeelt waren. Zij heetten Black en Decker en moeten gevierendeeld worden.

De beklimming was, door het warme weer, zwaar en vermoeiend. De zon straalde warm over de stad en leek het gevoel van malaise en spanning te bedekken. Maar de zon verhinderde niet dat de aankomende dood werd uitgesteld.

Pierre Ponce en de grote priester, welke niet vermoeid waren omdat zij te paard waren, bereikten weldra de top van de berg. De menigte hoopte zich op en rond de berg. Daarom werd er besloten dat deze excecutie voorbeeldig moest zijn, zodat niemand het ooit nog zou wagen de openbare orde te verstoren.

Christos werd gedurende een uur door wachters gegeseld, maar nooit ontsnapte er een kreet aan zijn mond. Hij verdroeg het erge lijden kalm en rustig.

De beulen bespotten hem en beledigden God, enkel en alleen om zijn woede te ontlokken. Maar nooit antwoordde hij, zelfs wanneer zij hem aan het kruis bonden met touwen en katrollen, volgens de wensen van de grote priester, bleef hij stil. Christos bleef van marmer voor de wreedheid van deze mannen. Hij was de enige in zijn lijden en in zijn straf, maar hij werd gesteund door het vertrouwen in God. Zijn gezicht was nog nooit zo mooi als op die dag. Zijn angst was voorbij gegaan en hij had slechts nog uitdrukkingen van diepe liefde en grote innerlijke vrede op zijn gezicht.

De Romeinen en Heidenen besloten daarom om tot de ergste dingen over te gaan. Zij spijkerden Christos op een groot kruis van hout dat men vervolgens rechtop op de heuvel zette.

En Christos hing daar, menselijk, beheerst, als een lam dat op het punt staat geslacht te worden…
Hij zou geofferd worden omdat hij de huidige valse waarden en normen van het tijdperk in gevaar had gebracht.

Christos stierf na uren van doodstrijd… doodstrijd waarin hij de Almachtige vroeg om genade te tonen voor de mannen welke rond hem stonden.
Het was pas toen het avond werd, en de lucht frisser werd, en de hemel zich verduisterd had, dat Christos zijn ziel in een laatste zucht aan de hemel teruggaf.

Toen spleet de hemel op en een grote straal van licht scheen op het lichaam van Christos, welke hierdoor met een stralenkrans werd omgegeven. Zonder dat deze halo van duidelijkheid verdween begonnen plots de hemelen te grommen en schoten er bliksemschichten naar beneden welke de daders van deze gruweldaad straften…
Angst had zich meester gemaakt van de aanwezige Romeinen en zij vluchten weg van de heuvel. Toen begon het te regenen. Het bloed van Christos werd weggespoeld en vermengde zich met het zweet en de tranen van de twee andere veroordeelden.

Maar op een gegeven moment stelde de natuur zich gerust en de regen en de bliksem stopten. Het dreunen van de donder zweeg en de wolken verwijderden zich, waardoor de straal van licht kon doorbreken door de donkere wolken, waardoor deze, samen met de regen die gevallen was, de berg verlichtte en onder water zette.

Het is op dat moment, dat wij allen stonden te baden in het licht van de Almachtige, dat een wolk van hemelse engelen naar beneden daalden. Zij namen het lichaam van de Messias, gids en spiegel van de godheid, en hesen het tot aan de hemelen, alwaar het zich kon vervoegen naast de troon van de God.

_________________
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé
countess.Kathleen



Inscrit le: 04 Mai 2015
Messages: 177
Localisation: Sacrum Romanorum Imperium Nationis Germanicæ - Principality of Mayence - Buchen

MessagePosté le: Mar Oct 27, 2015 2:56 am    Sujet du message: Répondre en citant

Citation:


      Życie Christosa
      Rozdział Szesnasty
      «Umęczenie Christosa i do nieba zabranie»


    1. To była okropna chwila! Gdy upadłem, strażnicy kopali mnie i bili; byłem jednak tak zdenerwowany tym, co zobaczyłem, że nie czułem ani twardości kostki brukowej, ani siły poczpułów napastników. Wiara Christosa dała mi oświecenie i pojąłem wreszcie cały ogrom dziedzictwa tego człowieka.

    2. Wstałem płacząc i zacząłem tułać się po ulicach, nie wiedząc, gdzie się dalej udać… Próżniacy obserwowali mnie z uwagą — jedni z politowaniem, inni z rozbawieniem. Nagle usłyszałem dźwięk rzymskiej trąbki… Instynktownie skierowałem się do źródła dźwięku, a moje kroki doprowadziły mnie do dużego placu.

    3. Oddział legionistów otaczał Christosa oraz Poncujsza Piłata i najwyższego pogańskiego kapłana siedzących na koniach. Ludzie szli powolnym krokiem w górę, ku wzgórzu skazanych… Zbierał się coraz większy tłum, którego wrzawa wypełniała powietrze i leciała ku górze, za nimi. Nic nie mogło zatrzymać konwoju, nawet płacz Natchiachy i apostołów. Z Christosem prowadzili dwóch innych, również skazanych na publiczną egzekucję. Nazywali się Black i Decker. Przestępcy ci mieli zostać poćwiartowani.

    4. Wspinaczka była bolesna i męcząca, zwłaszcza w tak gorący i duszny dzień. Słońce oświetlało wzgórze i miasto, pokrywając je warstwą jasności i napięcia. Nie przeszkodziło to jednak w dotarciu ciżbie na wzgórze i w płakaniu nad tym, którego od niedawna pokochałem. Poncjusz i najwyższy pogański kapłan, którzy nie byli zmęczeni, ponieważ jechali konno, szybko dotarli na szczyt. Widząc piętrzącą się publiczność, zdecydowali, że kara Christosa, za zakłócanie porządku w mieście i głoszenie kalumnii przeciwko kapłanom musi posłużyć za przykład. Christos był bity przez strażników dłużej, niż przez godzinę, lecz ten ani razu nie krzyknął. Znosił cierpienie cicho i spokojnie.

    5. Następnie oprawcy wyśmiali jego wiarę i obrazili Boga, z nadzieją, że wywołają tym u niego gniew. On im nie odpowiadał, nawet wtedy, gdy przywiązali Go powrozami do wielkiego koła tortur, zgodnie z życzeniem najwyższego kapłana. Christos był niczym marmur, wobec okrucieństwa tych mężczyzn, osamotniony w cierpieniu i smutku, ale wspierany wiarą w Boga. Jego twarz nigdy nie była piękniejsza niż w tamtej chwili. Jego cierpienie minęło, a jego fizjonomia była wyrazem głębokiej miłości i wielkiego, wewnętrznego spokoju. Rzymianie i kapłan, postanowili, że poddadzą Go jeszcze bardziej okrutnej karze: ukrzyżowania.

    6. Przybili Christosa do dużego, drewnianego krzyża, a następnie ustawili na środku wzgórza. Tako był on ponad wszystkimi... Jak baranek poświęcony na ołtarzu ustalonego porządku, albowiem zakwestionował ustrój społeczny i jego obłudne wartości.

    7. Christos zmarł po kilku godzinach udręki… Udręki, podczas której modlił się do Najwyższego i spoglądał w dół, na otaczających go ludzi. Był wieczór, ochłodziło się, niebo pociemniało; wtedy, wraz z ostatnim westchnieniem wyzionął duszę.

    8. Wtedy z nieba zstąpił promień światła; przebił ciemność otaczając ciało Christosa. A gdy znikła tajemnicza poświata, z nieba uderzyły błyskawice; po chwili potężnie zagrzmiało, tak, jakby niebo chciało ukarać za okropną zbrodnię. W zaszokowanych wybuchem przemocy ludzi uderzył silny deszcz, który przegonił Rzymian ze wzgórza – potępionych i przemoczonych. Z pagórka spływała krew Christosa, która, jak zauważył jeden z nich, mieszała się z krwią, potem i łzami innych skazanych.

    9. Po chwili wszystko się uspokoiło, przestało lać, błyskawice już nie uderzały, grzmoty zamilkły, chmury zaś rozstąpiły ustępując rosnącemu promieniowi światła padającemu na wzgórze. W tym oto momencie ujrzeliśmy wyłaniający się z niego zastęp aniołów, które zstępowały z świętością, unosiły się z najwyższym dostojeństwem. Zabrały ciało Mesjasza - przewodnika i lustro boskości. Poniosły je do nieba - miejsca, gdzie dołączył do Najwyższego.


_________________

* Archbishop of Mayence * Prefect of the Villa San Loyats *
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé
Montrer les messages depuis:   
Poster un nouveau sujet   Ce sujet est verrouillé; vous ne pouvez pas éditer les messages ou faire de réponses.    L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church Index du Forum -> La Bibliothèque Romaine - The Roman Library - Die Römische Bibliothek - La Biblioteca Romana -> Le Dogme - The Dogma Toutes les heures sont au format GMT + 2 Heures
Page 1 sur 1

 
Sauter vers:  
Vous ne pouvez pas poster de nouveaux sujets dans ce forum
Vous ne pouvez pas répondre aux sujets dans ce forum
Vous ne pouvez pas éditer vos messages dans ce forum
Vous ne pouvez pas supprimer vos messages dans ce forum
Vous ne pouvez pas voter dans les sondages de ce forum


Powered by phpBB © 2001, 2005 phpBB Group
Traduction par : phpBB-fr.com