L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church Index du Forum L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church
Forum RP de l'Eglise Aristotelicienne du jeu en ligne RR
Forum RP for the Aristotelic Church of the RK online game
 
Lien fonctionnel : Le DogmeLien fonctionnel : Le Droit Canon
 FAQFAQ   RechercherRechercher   Liste des MembresListe des Membres   Groupes d'utilisateursGroupes d'utilisateurs   S'enregistrerS'enregistrer 
 ProfilProfil   Se connecter pour vérifier ses messages privésSe connecter pour vérifier ses messages privés   ConnexionConnexion 

[Aristote] Dialogues II - La révélation

 
Poster un nouveau sujet   Ce sujet est verrouillé; vous ne pouvez pas éditer les messages ou faire de réponses.    L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church Index du Forum -> La Bibliothèque Romaine - The Roman Library - Die Römische Bibliothek - La Biblioteca Romana -> Le Dogme - The Dogma
Voir le sujet précédent :: Voir le sujet suivant  
Auteur Message
Lorgol
Cardinal
Cardinal


Inscrit le: 05 Avr 2006
Messages: 3719

MessagePosté le: Jeu Mar 08, 2007 3:07 pm    Sujet du message: [Aristote] Dialogues II - La révélation Répondre en citant

Lescure a écrit:
Chapitre deuxième.

Un jour le jeune Aristote, agé seulement de cinq ans, voulu s'asseoir près du temple du faux dieu Apollon dans sa ville de Stagire. Le temple était sur une petite colline à l'extrémité est de la ville. L'enfant aimait regarder les hautes colonnes de pierre blanche se découpant dans l'azur du ciel.

Alors qu'il s'approchait des marches du temple il s'arrêta, comme immobilisé par une force invisible. Ne comprenant pas ce qui ce passait, il se retourna vers la ville pour appeller sa mère Phaetis, qui était à quelque distance de là. Mais ses lèvres ne produisirent aucun son.
La terreur commencait à inonder son âme, quand un roulement de tonnerre gronda au dessus du temple du faux dieu. Un éclair vint le frapper en son centre et il s'écroula aux pieds de l'enfant.
Puis une voix puissante qui faisait frémir les cieux retentie dans l'esprit d'Aristote; elle disait: "Voilà ce que ma puissance réserve aux idoles qui se font honorer comme des dieux. Cherche le Dieu unique, cherche la Vérité et la Beauté, car un jour viendra celui qui restaurera tout".

Bouleversé l'enfant tomba inanimé sur le sol. Lorsque ses yeux se rouvrirent il était dans la maison de son père, et sa mère était tendrement penchée sur lui: " Mon fils, que t'est'il arrivé? Nous t'avons trouvé près du temple écroulé, le visage tourné vers le ciel. Est-ce le dieu qui t'es apparut? Qui a détruit le temple? "
Mais l'enfant ne répondit rien. Il restait en silence et regardait sa mère avec les yeux de quelqu'un qui voit pour la première fois.
Enfin il pris la parole: " Mère chérie, je vous en prie, dites moi: qu'est ce que la Vérité? "
La pauvre femme était bonne, mais hélas son âme était encore pleine des erreurs paiennes, et elle ne sut répondre à cette question. Elle se pencha sur le front de son fils, l'embrassa et lui ferma les yeux avec douceur.
"Je t'aime mon fils, n'est ce pas la seule chose importante? Dors maintenant; demain ton père revient de guerre et il faut que tu sois reposé pour le recevoir dignement."

Et se levant elle quitta la pièce, l'esprit rempli d'angoisse.
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé
Ubaldo



Inscrit le: 19 Aoû 2006
Messages: 3218

MessagePosté le: Dim Juin 10, 2007 10:56 am    Sujet du message: Répondre en citant

Citation:


Capítulo II : La revelación


Un día el joven Aristóteles, con tan sólo cinco años de edad, quiso sentarse cerca del templo del falso dios Apolo en su ciudad de Estagira. El templo estaba sobre una pequeña colina en el extremo este de la ciudad. Al niño le gustaba mirar las altas columnas de piedra blanca que se alzaban hacia el cielo azul.

Mientras se acercaba a los escalones del templo, se paró, como inmovilizado por una fuerza invisible. No comprendiendo lo que pasaba, regresó hacia la ciudad para llamar a su madre Phaestis, que estaba no muy lejos de allí. Pero sus labios no produjeron ningún sonido.

El terror empezó a inundar su alma, cuando un trueno rugió por encima del templo del falso dios. Un relámpago lo golpeó en su centro y se derrumbó a los pies del niño.

Luego una voz poderosa que hacía estremecer los cielos resonada en el espíritu de Aristóteles. Decía:
"Aqui está lo que mi fuerza reserva para los ídolos que se hacen honrar como dioses. Busca al Dios único, busca la Verdad y la Belleza, porque un día vendrá el que restaurará todo".

Emocionado el niño cayó inanimado sobre el suelo. Cuando sus ojos se reabrieron, estaba en la casa de su padre, y su madre cariñosamente estaba inclinada sobre él: "Hijo mío, ¿qué te ha pasado? Te encontramos cerca del templo derrumbado, con la cara mirando hacia el cielo. ¿Fue un dios quién se te apareció? ¿Quién destruyó el templo?"

Pero el niño no respondió nada. Se quedaba en silencio y miraba a su madre con los ojos de alguien que ve por primera vez.

Por fin él tomó la palabra:
"Madre querida, te lo ruego, dime: ¿qué es la verdad?"

La pobre mujer era bondadosa, pero desgraciadamente, su alma aún estaba llena de errores paganos, y no supo responder a esta pregunta. Se inclinó hacia la frente de su hijo, lo abrazó y le cerró los ojos con dulzura.

"Te quiero, hijo mío, ¿no es ésta la cosa más importante? Duerme ahora; mañana tu padre regresará de la guerra y tienes que estar descansado para recibirlo dignamente."

Y levantándose dejó el cuarto, con el espíritu lleno de angustia.



Traducido por Su Eminencia Ubaldo de Ager
Revisado por Monseñor Eduardo d' Hókseme
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé
Sainte Wilgeforte



Inscrit le: 17 Juil 2009
Messages: 6071

MessagePosté le: Mar Avr 13, 2010 1:22 pm    Sujet du message: Répondre en citant

Capitolul doi

Într-o zi, tânărul Aristotel, la doar cinci ani, vroia să stea lângă templul falsului Apollo în oraşul Stagira. Templul era pe un mic deal la capătul oraşului. Copilului îi plăcea să se uite la înaltele coloane din piatră albă pe care erau la picioarele cerului azuriu.

Când îşi apropie paşii de templu, s-a oprit căci era imobilizat de forţe invizibile. Neînţelegând ce se întâmplă, s-a întors către oraş strigându-şi mama, Phaestis, care era la ceva distanţă de acolo. Totuşi, buzele lui nu scoteau sunete.

Teroarea a început pentru micul lui suflet, şi atunci un hohot de tunete a duduit deasupra templului falsului dumnezeu. Un fulger a lovit centrul, iar templul s-a surpat la picioarele copilului.

Atunci, o voce putenică ca din ceruri tremura inima lui Aristotel. Aceasta spunea: "Aceasta este puterea mea stăpânită pentru idolii ce-i onoraţi ca pe dumnezei. Căutând un singur Dumnezeu, cauţi Adevărul şi Frumuseţea, iar atunci ziua va veni când totul va fi înapoiat."

Supărat, copilul a căzut inconştient la pământ. Când ochii lui s-au redeschis, el era în casă la părinţii lui, iar mama lui a îngenuncheat spre el şi i-a spus tandru: "Copilul meu, ce s-a întâmplat? Te-am găsit lângă templul distrus, faţa ta era întoarsă spre cer. Dumnezeu a apărut în faţa ta? Cine a distrus templul?"

Totuşi copilul nu a răspuns. A rămas mut şi s-a uitat la mama lui cu ochii cuiva care vede pentru prima oara.

În final, a spus: "Dragă mamă, te rog spune-mi: ce este Adevărul?"

Săraca femeie era bună, dar din păcate, sufletul era mişcat în faţa ideilor păgâne, şi nu ştia cum să răspundă întrebării. Ea a îngenuncheat lângă fiul ei, la îmbrăţişat, şi şi-a închis ochii calm.

"Te iubesc, băiatul meu, asta nu este singurul lucru important? Dormi acum; mâine tatăl tău se va întoarce din război şi avem nevoie de tine să se odihnească ."

Şi în viteza, ea a ieşit din cameră, cu mintea umplută de chin.
_________________
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé
Marco_Castello



Inscrit le: 21 Avr 2011
Messages: 1807

MessagePosté le: Lun Juil 18, 2011 9:51 pm    Sujet du message: Répondre en citant

Citation:



Capítol II : La revelació- [On Aristòtil rep el Verb del Creador.]


Un dia, el jove Aristòtil, amb només cinc anys d’edat, volgué seure prop del temple del fals déu Apol•lo a la seva ciutat d’Estageira. El temple estava sobre d’un petit turó al costat est de la ciutat. Al nen li agradava contemplar les altes columnes de pedra blanca que s’alçaven vers el blau del cel.

Mentre s’apropava als graons del temple, es va parar, com immobilitzat per una força invisible. Sense comprendre el que passava, retornà a la ciutat per cridar la seva mare Phaestis, que no estava molt lluny d’allà. Però els seus llavis no produïren cap so.

El terror començava a inundar el seu ànim quan un tro rugí per sobre del temple del déu fals. Seguidament, un llampec vingué a colpejar-lo al seu centre i es va ensorrar als peus del nen.

Després una veu poderosa, que feia retrunyir els cels, va ressonar a l’esperit d’Aristòtil. Deia:
“ Això és el que la meva força reserva per als ídols que es fan honrar com a déus. Cerca al Déu únic, cerca la Veritat i la Bellesa, perquè un dia vindrà qui ho restaurarà tot”.

Emocionat, el nen caigué inanimat a terra. Quan els seus ulls es reobriren, estava a casa seva, i la seva mare, acaronant-lo, estava inclinada a sobre d’ell: “Fill meu, què t’ha passat? Et trobàrem prop del temple ensorrat, la cara girada cap al cel. És Déu qui se't va aparèixer? Qui va destruir el temple?

Però el nen no respongué res. Romania en silenci i mirava la seva mare amb els ulls d’algú que veu per primer cop.

Per fi ell prengué la paraula :
“Mare estimada, t’ho demano, digues-me: què és la veritat?”

La pobre dona era bondadosa, però desgraciadament la seva ànima estava encara plena d’errors pagans, i no sabé respondre a aquesta qüestió. S’inclinà cap al front del seu fill, el va abraçar i li tancà els ulls amb dolçor.

“T’estimo fill meu, no és això el més important? Dorm ara; demà el teu pare torna de la guerra i has d’estar descansat per a rebre’l dignament.”

I aixecant-se deixà la cambra, amb l’esperit ple d’angoixa.



Traducció realitzada per Ignius de Muntaner

_________________
[/url]
Ex. Juge Royal|Arch. Em.de Malines |[url=http://abbaye-thomiste.forumactif.org/]Thomiste
| Comte de Corinthe et Baron de La Vostice (Achaïe), Vicomte de Bailleul (France)
- MORT DÉFINITIVEMENT CETTE FOIS
Récipiendaire du Grand Chrisme d'Or
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé
Ignius



Inscrit le: 17 Nov 2010
Messages: 3429
Localisation: Catalunya

MessagePosté le: Ven Déc 23, 2011 8:56 pm    Sujet du message: Répondre en citant

Citation:
Capitolo secondo: La rivelazione.

Un giorno il giovane Aristotele, quando aveva solo cinque anni, volle sedersi presso al tempio del falso dio Apollo nella città di Stagira. Il tempio si trovava su una collinetta all’estremità est della città. Al bambino piaceva guardare le alte colonne di pietra bianca stagliarsi nell’azzurro del cielo.

Mentre si avvicinava ai gradini del tempio si fermò, come immobilizzato da una forza invisibile. Non comprendendo cosa avveniva, si voltò in direzione della città per chiamare la madre Festide, che si trovava poco lontano. Ma dalle sue labbra non uscì alcun suono.
Il terrore cominciava a invadere la sua anima, quando un rombo di tuono squarciò il cielo sopra il tempio del falso dio. Un fulmine lo colpì nel mezzo ed esso crollò ai piedi del bambino.
Poi, una voce possente che faceva fremere i cieli risuonò nella mente di Aristotele; diceva: “Ecco quello che la mia potenza riserva agli idoli che si fanno onorare come fossero dei. Cerca l’unico Dio, cerca la Verità e la Bellezza, poiché un giorno verrà colui che ristabilirà tutto".

Scosso, il bambino cadde a terra, privo di sensi. Quando riaprì gli occhi era in casa del padre, e sua madre era amorevolmente china su di lui: “Figlio mio, che ti è successo? Ti abbiamo trovato vicino al tempio crollato, col viso rivolto al cielo. Ti è forse apparso il dio? Chi ha distrutto il tempio?”
Ma il bambino non rispose nulla. Restava in silenzio e guardava la madre con gli occhi di qualcuno che vede per la prima volta.
Alla fine cominciò a parlare: “Madre adorata, ve ne prego, ditemi: cos’è la Verità?”
La povera donna era buona, ma purtroppo la sua anima era ancora intrisa di errori pagani, e non seppe rispondere alla domanda. Si chinò sulla fronte del figlio, lo baciò e gli chiuse gli occhi con affetto.
“Ti amo, figlio mio, non è forse questa la sola cosa importante? Ora dormi; tuo padre ritorna dalla guerra domani e devi riposarti per accoglierlo degnamente.”

E, alzatasi, uscì dalla stanza, con l’animo pieno di angoscia.

_________________
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé Envoyer un e-mail
Ignius



Inscrit le: 17 Nov 2010
Messages: 3429
Localisation: Catalunya

MessagePosté le: Sam Fév 02, 2013 2:16 am    Sujet du message: Répondre en citant

Citation:


Das Leben des Aristoteles
Buch I - « Dialoge »


Zweites Kapitel: Die Offenbarung

Eines Tages wollte sich der junge Aristoteles, der nur fünf Jahre alt war, beim Tempel des falschen Gottes Apollon in seiner Stadt Stageira hinsetzen. Der Tempel befand sich auf einem kleinen Hügel am Ende der Stadt. Das Kind liebte es zu betrachten, wie sich die weißen Steinsäulen gegen das Azur des Himmels abzeichneten.

Als er sich den Stufen des Tempels näherte, blieb er stehen, wie von einer unsichtbaren Kraft gehalten. Nicht wissend, was geschehen war, wendete er sich wieder der Stadt zu, um seine Mutter Phaetis zu rufen, die sich unweit dieser Stelle aufhielt. Aber seine Lippen brachten keinen Ton hervor.
Seine Seele wurde langsam von Entsetzen gepackt, als ein Donnern über dem Tempel des falschen Gottes grollte. Mitten hinein schlug ein Blitz, und er stürzte zu seinen Füßen zusammen.
Dann erklang im Geiste von Aristoteles eine mächtige Stimme, die den Himmel erbeben ließ; sie sprach: „Dies ist, was meine Macht für diejenigen Götzen bereit hält, die sich wie Götter ehren lassen. Suche den einen Gott, suche die Wahrheit und die Schönheit, denn eines Tages wird er kommen und alles wiederherstellen.“

Das erschütterte Kind fiel leblos zu Boden. Als sich seine Augen wieder öffneten, befand es sich im Hause seines Vaters, und seine Mutter beugte sich liebevoll zu ihm: „Mein Sohn, was ist Dir widerfahren? Wir haben Dich am eingestürzten Tempel gefunden, das Gesicht zum Himmel gerichtet. War es der Gott, der Dir erschienen ist? Der den Tempel zerstört hat?“
Aber das Kind gab darauf keine Antworten. Es verharrte in Schweigen und betrachtete seine Mutter mit den Augen eines Menschen, der das erste Mal sah.
Schließlich ergriff es das Wort: „Meine liebe Mutter, ich bitte Euch, sagt mir: Was ist die Wahrheit?“
Die arme Frau war nicht dumm, aber ach, ihre Seele war noch voll der heidnischen Irrtümer, und so wußte sie diese Frage nicht zu beantworten. Sie neigte sich über ihren Sohn, umarmte ihn und schloß ihm sanft die Augen.
„Ich liebe Dich, mein Sohn, ist das nicht das einzig wichtige? Schlafe nun; morgen kehrt Dein Vater aus dem Krieg zurück, und Du mußt ausgeruht sein, um ihn würdig zu empfangen.“

Sie stand auf und verließ den Raum, und ihr Geist war von Angst erfüllt.

Übersetzt von Alveran



_________________
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé Envoyer un e-mail
Doron



Inscrit le: 19 Mai 2012
Messages: 482

MessagePosté le: Mar Nov 11, 2014 10:25 am    Sujet du message: Répondre en citant

Citation:
Het leven van Aristoteles

Hoofdstuk II

De Openbaring - Waar Aristoteles het Parool van de Schepper ontvangt

Op een dag wilde de slechts 5-jarige Aristoteles, in zijn stad Sagire, bij de tempel van de valse god Apollo gaan zitten. De tempel bevond zich op een kleine helling aan het oostelijke uiteinde van de stad. Het kind hield ervan om naar de hoge witte stenen zuilen, die met de blauwe lucht contrasteerden, te kijken.

Toen hij de treden van de tempel naderde bleef hij, als gestopt door een onzichtbare kracht, plotseling staan. Niet begrijpend wat hem overkwam, draaide hij zich om naar de stad om zijn moeder Phaetis te roepen die niet ver was, maar er kwam geen geluid over zijn lippen. De angst begon zijn ziel te verlammen, toen een donderslag luid boven de tempel knalde. Een bliksemschicht sloeg in het midden van de tempel, waardoor die aan de voeten van het kind volledig instortte.
Dan galmde een krachte stem, die de hemelen deed trillen, in de geest van Aristoteles, en zeidde tot hem:

"Ziehier wat mijn kracht doet met de idolen die zich als goden laten verheerlijken. Zoek naar de enige God, de Waarheid en de Schoonheid, want een dag zal komen dat Hij alles zal herstellen."

Verdwaasd viel het kind flauw op de grond.
Toen hij zijn ogen weer opende, lag hij in het ouderlijke huis en hing zijn moeder lieflijk over hem heen:

"Mijn zoon wat is er gebeurd? We hebben je ineengezakt bij de tempel teruggevonden, je keek naar de hemel. Is het God die je zag? Wie heeft de tempel vernietigd?"

Maar het kind antwoordde niet en bekeek zijn moeder met de ogen van iemand die voor het eerst zag.
Plots nam hij het woord:
"Liefste moeder, alstublieft, zeg mij wat is de Waarheid?"

Het was een lieve vrouw maar haar ziel was nog vol van heidense gedachten en ze kon niet antwoorden. Ze boog zich over haar zoon, kuste zijn voorhoofd en sloot hem liefdevol de ogen.
"Ik hou van je mijn zoon , is dat niet het belangrijkste? Slaap nu, morgen komt je vader terug van de oorlog en je moet hem met trots ontvangen."

Ze stond op en verliet de kamer met haar ziel gevuld met angst .

_________________
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé
Doron



Inscrit le: 19 Mai 2012
Messages: 482

MessagePosté le: Sam Déc 13, 2014 4:18 pm    Sujet du message: Répondre en citant

Citation:


Kapitola II

Teprve pětiletý Aristoteles se chtěl jednoho dne posadit u chrámu falešného boha Apolóna v jeho rodném městě Stageiře. Chrám byl postaven na malém kopečku na konci města. Chlapec se rád díval na vysoké, bílé kamenné sloupy, jež se tyčily vysoko k azurovému nebi.

Když se však přiblížil na několik kroků od chrámu, zastavil se, jako kdyby byl znehybněn neviditelnou silou. Nerozuměl tomu, co se stalo a tak se otočil zpět k městu, aby zavolal svou matku Phaestis, která byla nedaleko od něj. Jeho ústa však nevydala ani hlásku.

Hrůza začala přemáhat jeho duši, když najednou nad chrámem falešného boha zaduněl hrom. Blesk udeřil do jeho středu a chrám se zhroutil k nohám dítěte.

Pak se mocný hlas, který rozechvěl oblohu, rozezněl v Aristotelově srdci. Pravil: "Toto je má moc, jež platí i na modly, které lidé uctívají jako své bohy. Vyhledej jediného Boha, hledáním pravdy a krásy a potom přijde den, kdy bude vše obnoveno.

Hluboce zoufalé spadlo dítě na zem. Když konečně otevřel oči, byl v domě svého otce a jeho matka se k němu něžně nakláněla: "Mé dítě, co se stalo? Našli jsme tě poblíž zříceného chrámu a tvůj obličej byl obrácen k nebi. Zjevil se ti Bůh? Kdo zničil ten chrám?"

Avšak dítě neodpovědělo. Mlčelo a hledělo na svou matku s očima někoho, kdo se dnes poprvé hleděl na tento svět.

Nakonec promluvil: "Milá matko, prosím, řekni mi: co je pravda?"

Ubohá žena byla dobrá, ale bohužel byla její duše stále plná pohanských myšlenek a tudíž nevěděla, jak na tuto otázku odpovědět. Naklonila se ke svému synovi, objala ho a tiše zavřela oči.

"Miluji tě, můj synu, není to jediná věc, na které záleží? Teď spi, zítra se tvůj otec vrátí z války a ty musíš být odpočatý, abys ho mohl řádně uvítat.

Pak vstala, odešla z místnosti a její duše byla naplněna úzkostí.



Do češtiny přeložil jáhen David Boskovický léta Páně 1462.
Zrevidovala a korekturu vykonala Ifritka Boskovická léta Páně 1462.

_________________
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé
NReis



Inscrit le: 16 Mai 2012
Messages: 2658
Localisation: Chaves - Kingdom of Portugal

MessagePosté le: Mar Avr 21, 2015 6:17 pm    Sujet du message: Répondre en citant



Citation:



    Capítulo II – A Revelação


    Certo dia, o jovem Aristóteles, com apenas cinco anos, quis sentar-se perto do templo do falso deus Apolo na sua vila de Estagira. O templo localizava-se numa pequena colina na extremidade Este da vila. A criança gostava de observar as altas colunas de pedra branca que se perfilavam de encontro ao azul do céu.

    Quando ele se aproximou dos degraus do templo, parou, como se imobilizado por uma força invisível. Sem compreender o que se passava, ele regressou à cidade para chamar a sua mãe, Phaetis, que estava distante dali. Contudo, os seus lábios não produziram qualquer som.

    O terror começava a dominar a sua alma, quando o estampido de um trovão retumbou acima do templo do falso deus. Um relâmpago atingiu o seu centro e o templo desmoronou-se aos pés da criança.

    Então uma poderosa voz que fazia tremer os céus ressoou no espírito de Aristóteles. Ela disse: “Isto é o que o meu poder reserva aos ídolos que se fazem honrar como deuses. Busca o Deus único, procura a Verdade e a Beleza, porque um dia virá aquele que restaurará tudo.”

    Profundamente afectada, a criança caiu no chão, inanimada. Quando os seus olhos se reabriram, ele estava na casa do seu pai e a sua mãe estava ternamente inclinada sobre ele: “Meu filho, que sucedeu? Encontramos-te perto do templo desmoronado, o teu rosto virado para o céu. Jah apareceu-te? Quem destruiu o templo?”

    Todavia, a criança não respondeu. Ele permaneceu em silêncio e olhou a sua mãe com os olhos de alguém que vê pela primeira vez. Por fim, ele tomou a palavra: “Minha querida mãe, imploro-te, diz-me: O que é a Verdade?”

    A pobre senhora era boa, mas infelizmente a sua alma estava ainda cheia de erros pagãos e ela não soube como responder àquela questão. Ela inclinou-se sobre a testa do seu filho, abraçou-o e fechou-lhe os seus olhos suavemente. “Eu amo-te meu filho, não é isso a única coisa importante? Dorme agora; amanhã o teu pai retorna da guerra e tu deves descansar para o receber dignamente.”

    E levantando-se, saiu da sala, com o seu espírito cheio de angústia.

_________________
His Excellency NReis Ribeiro de Sousa Coutinho | Archbishop of Braga | Vice-Primate of the Kingdom of Portugal | General Secretary of the Roman Registers | Writer of the Saint Office | Translator on Villa San Loyats



Diploma Curso Professoral


Dernière édition par NReis le Dim Déc 17, 2017 5:12 pm; édité 2 fois
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé
hull
Cardinal
Cardinal


Inscrit le: 11 Mai 2009
Messages: 9180
Localisation: Dans les Cieux

MessagePosté le: Mer Mar 16, 2016 10:42 pm    Sujet du message: Répondre en citant

Citation:








    Życie Arystotelesa, Rozdział II - «Gdzie Najwyższy zsyła mu Swoje przymierze».


    Pewnego dnia Arystoteles, w wieku pięciu lat, chciał posiedzieć obok świątyni (fałszywego) boga Apollo w jego rodzinnym mieście Stagira. Świątynia owa stała na niewielkim wzniesieniu, na wschodnim krańcu miasta. Chłopiec lubił oglądać jej wysokie kolumny z białego kamienia, stojące w błękicie nieba.

    Tak więc zbliżył się do świątyni, ale jego kroki zatrzymała jakaś niewidzialna siła. Nie rozumiejąc, co się dzieje, zawrócił do miasta, aby pomówić z Phaetis, swoją matką, stojącą w pewnej odległości. Lecz usta jego nie wyraziły żadnego dźwięku. Strach przeszył jego duszę gdy grzmot zahuczał powyżej świątyni (fałszywego) boga. Piorun uderzył w sam jej środek i zawaliła się ona u stóp dziecka. Następnie, głos nieba rozległ się sięgając jego serca, powiedział:

      «Taka jest moja moc wobec bożków, które uznawane są jako bogowie. Zobaczysz jednego Boga, będziesz poszukiwał prawdy i piękna, a później nadejdzie dzień, kiedy wszystko zostanie przywrócone».

    Przerażone dziecko straciło przytomność. Gdy otworzyło oczy, było w domu swojego ojca, gdy matka pochyliła się nad nim czule:

      «Co się stało moje dziecko? Znaleźliśmy ciebie w pobliżu zawalonej świątyni leżącego z twarzą ku niebu. Czy Bóg się tobie objawił? Kto zniszczył świątynię?»

    Ale dziecko nie odpowiedziało. Milczało i patrzyło na matkę oczami kogoś, kto nigdy nie widział.

    W końcu powiedziało:

      «Matko kochana, błagam, powiedz mi: Co to jest Prawdą?».

    Biedna kobieta była dobra, ale niestety jej umysł wciąż zapełniony był pogańskimi błędami, nie mogła więc odpowiedzieć na te pytanie. Pochyliła się czuło nad synem, uściskała go i zamknęła spokojnie oczy.

      «Kocham Cię mój synu, i czy nie tylko to jest teraz ważne? Śpij, bo jutro twój ojciec wraca z wojny, a my musimy odpocząć, by godnie go przyjąć».

    Tak wstała i wyszła z pokoju, z umysłem pełnym niepokoju.



_________________
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé
juhana



Inscrit le: 21 Aoû 2010
Messages: 335
Localisation: Turku, Suomen herttuakunta

MessagePosté le: Mer Nov 22, 2017 6:16 pm    Sujet du message: Répondre en citant

Citation:


Kappale II - Paljastus

Eräänä päivänä nuori Aristoteles, vain viisivuotias, halusi istua lähellä epäjumala Apollon temppeliä kotikylässään Stageirassa. Temppeli oli pienellä kukkulalla kaupungin päädyssä. Lapsi piti korkeiden, valkoisten taivaita leikkaavien kivipylväiden katselemisesta.

Hänen lähestyessään temppelin portaita, hän pysähtyi kuin näkymättömän voiman pysäyttämänä. Ymmärtämättä mitä tapahtui, hän kääntyi kohti kaupunkia kutsuakseen äitiään, Phaestista, joka oli lyhyen matkan päässä. Hänen huuliltaan ei kuitenkaan lähtenyt ääntä.

Kauhu valtasi hänen sielunsa, ja sitten ukkonen jyrisi epäjumalan temppelin yllä. Salama iski sen keskelle ja temppeli romahti lapsen jalkoihin.

Sitten voimakas ääni, joka sai taivaat värisemään, kaikui Aristoteleen sydämessä. Se sanoi:
”Tämä on mitä voimani tekee niille, joita kunnioitetaan jumalina. Etsi yhtä ainoaa Jumalaa, etsi Totuutta ja Kauneutta, ja silloin koittaa päivä, joilloin kaikki on palautettu."

Syvästi ahdistuneena lapsu lankesi maahan elottomana. Kun hän jälleen avasi silmänsä, hän oli isänsä talossa, ja hänen äitinsä nojasi häneen helläsi: "Lapseni, mitä tapahtui? Löysimme sinut läheltä romahtanutta temppeliä, kasvosi kääntyneinä kohti taivasta. Näyttäytyikö Jumala sinulle? Kuka tuhosi temppelin?"

Lapsi ei kuitenkaan vastannut. Hän pysyi vaiti ja katseli äitinsä silmiä kuin olisi nähnyt ne ensimmäistä kertaa.

Viimein hän sanoi:
"Rakas äitini, kerro minulle: Mitä on Totuus?"

Köyhä nainen oli hyvä, mutta valitettavasti hänen sielunsa oli vielä täynnä pakanallisia ajatuksia, eikä hän tiennyt miten vastata tähän kysymykseen. Hän nojasi poikansa otsaan, syleili häntä ja sulki silmänsä.

"Rakastan sinua, poikani, eikö se ole ainoa asia, jolla on väliä? Nuku nyt; Huomenna isäsi palaa sodasta ja sinun on levättävä jotta voisit ottaa hänet vastaan kunnolla."

Ja sitten hän nousi ja lähti huoneesta henki täynnä ahdistusta.

_________________
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé
Montrer les messages depuis:   
Poster un nouveau sujet   Ce sujet est verrouillé; vous ne pouvez pas éditer les messages ou faire de réponses.    L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church Index du Forum -> La Bibliothèque Romaine - The Roman Library - Die Römische Bibliothek - La Biblioteca Romana -> Le Dogme - The Dogma Toutes les heures sont au format GMT + 2 Heures
Page 1 sur 1

 
Sauter vers:  
Vous ne pouvez pas poster de nouveaux sujets dans ce forum
Vous ne pouvez pas répondre aux sujets dans ce forum
Vous ne pouvez pas éditer vos messages dans ce forum
Vous ne pouvez pas supprimer vos messages dans ce forum
Vous ne pouvez pas voter dans les sondages de ce forum


Powered by phpBB © 2001, 2005 phpBB Group
Traduction par : phpBB-fr.com