L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church Index du Forum L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church
Forum RP de l'Eglise Aristotelicienne du jeu en ligne RR
Forum RP for the Aristotelic Church of the RK online game
 
Lien fonctionnel : Le DogmeLien fonctionnel : Le Droit Canon
 FAQFAQ   RechercherRechercher   Liste des MembresListe des Membres   Groupes d'utilisateursGroupes d'utilisateurs   S'enregistrerS'enregistrer 
 ProfilProfil   Se connecter pour vérifier ses messages privésSe connecter pour vérifier ses messages privés   ConnexionConnexion 

Hagiographie de l’apôtre Ophélia

 
Poster un nouveau sujet   Ce sujet est verrouillé; vous ne pouvez pas éditer les messages ou faire de réponses.    L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church Index du Forum -> La Bibliothèque Romaine - The Roman Library - Die Römische Bibliothek - La Biblioteca Romana -> Le Dogme - The Dogma
Voir le sujet précédent :: Voir le sujet suivant  
Auteur Message
Sainte Wilgeforte



Inscrit le: 17 Juil 2009
Messages: 6071

MessagePosté le: Sam Fév 06, 2010 3:38 pm    Sujet du message: Hagiographie de l’apôtre Ophélia Répondre en citant

Citation:



    Hagiographie de l’apôtre Ophélia


    Chapitre 1: Naissance

    Ophélia vit le jour dans un petit hameau en Judée autour de l'an huit avant Christos. Son père, Caius Bonux, ancien légionnaire romain avait obtenu, à la fin de son service, une propriété permettant à sa femme, Samantha Lathete et sa fille de vivre dans un relatif confort. La venue de sa sœur et de son frère ne vint pas perturber ce fragile équilibre. Bien au contraire cela lui permit d’être un enfant généreux et aimant justifiant amplement l’origine de son nom : « celle qui est utile ».

    Chapitre 2: Enfance

    Ophélia grandit sous le regard bienveillant et protecteur de sa mère mais fut cependant empêchée de recevoir un enseignement scolaire. Au sein de la maisonnée, la jeune enfant devait s’inscrire dans le rôle que lui avait destiné son père aigri et noyant ses rêves de grandeur dans l’alcool. Ses occupations principales consistaient à tricoter, tisser des tentures et à tenir la maison en s’employant aux tâches ménagères.

    Chapitre 3: de la tutelle parentale aux responsabilités.

    A l’âge de ses treize ans, son père lui annonça qu’elle était désormais promise à un héritier de riches marchands et amis. Âgé de vingt ans, il était destiné à aller effectuer son service au sein de la légion. La peur de ne pas laisser d’héritier avait donc précipité ce choix.

    Alors la vision du monde qu’Ophélia s'était faite changea entièrement …
    Citation:
    Ophélia s’adressant aux dieux : Alors s’en est ainsi, la vie n'est donc pas que douceur et tranquillité. On nous impose des choix et on ne peut s'y soustraire. Resterez-vous impuissant face à ma demande ? Dois-je faire preuve de fatalisme et accepter sans rechigner ?


    A plusieurs reprises, Ophélia rencontra son futur époux. Résignée, fataliste… la jeune fille accepta d’être de bonne compagnie et de respecter le vœu de ses aînés. Elle le trouvait peu attirant, orgueilleux mais fort intelligent. Le mariage aurait donc lieu. La cérémonie était dirigée par des prêtres païens et de nombreux sacrifices furent effectués pour les augures. Leurs présages prédisaient que le mariage serait heureux et durerait longtemps.

    Deux mois après le mariage, juste avant de partir combattre l’ennemi de Rome, son mari hérita des biens de son père. Cependant, dans lors de sa première escarmouche, il fut tué.
    Et c’est ainsi Ophélia se retrouva à la tête d’une belle et grande propriété possédant plusieurs esclaves et un intendant qui gérait ses biens.

    Chapitre 3: Rencontre avec Christos

    Étant à l’abri du besoin, elle décida d’œuvrer pour sa communauté. Ses actes de générosité ne laissaient guère de doutes quant à ses motivations. Aux pauvres, elle leur offrait de l’argent et de la nourriture. Aux voyageurs, elle leur offrait l’hospitalité de sa demeure. Malheureusement, elle restait insatisfaite. La confiance qu’elle avait accordée aux prêtres avait disparue. Les dons non distribués, les mensonges et sacrifices inutiles aux dieux la désespérait du clergé local. Sa foi s’éteignait peu à peu.

    Cette situation aurait perduré sans cette rencontre qui allait bouleverser sa vie.

    Un jour, alors qu’elle se rendait au marché de la ville, son convoi fut stoppé par la foule. Surprise d’une telle situation, elle demanda à un de ses esclaves d’aller voir ce qui se passait.

    Citation:
    Ophélia Alors Fed, que se passe-t-il ?
    L’esclave de retour Il s’agit d'un énergumène qui gêne les prêtres dans leur tentative d’effectuer un sacrifice.


    Ophélia, se demandant qui pouvait oser affronter les prêtres païens, sauta de sa chaise à porteurs et alla voir de plus près l’affrontement. Sur place, elle reconnut aussitôt Christos grâce à la description qu'on lui en avait faite. Il semblait si simple, si humble... et pourtant une énergie et une puissance se dégageaient de son corps. Elle en fut saisie de respect et se dit que seul Dieu avait pu l'envoyer sur Terre pour nous défaire de ce paganisme qu’elle abhorrait de plus en plus. Et c’est instinctivement qu’elle s’interposa lorsque le prêtre païen voulut frapper Christos. Par cet acte, Ophélia choisissait sa voie et décida de tout quitter.

    Au crépuscule de la journée, Christos s'adressa a Ophélia et lui dit :
    Citation:
    "Ma fille, je sais que tu as quitté beaucoup de choses pour me rejoindre et que ce soir, ta maison te sera hostile, tes esclaves te fuiront, ta famille te reniera, mais sache que moi je t'aimerai comme un frère aime sa sœur et tous ensemble nous suivrons le chemin que Dieu a tracé pour nous".


    Chapitre 4: L’Après

    Ophélia céda tous ses biens à la communauté aristotélicienne de Jérusalem afin d'aider les pauvres et les orphelins.

    L’apôtre expliquera à ses fidèles des années plus tard:
    Citation:
    " Nous étions douze, les femmes et hommes à l'avoir défendu et nous nous sommes joins à lui comme disciples et compagnons.

    Christos, le prophète, nous apprit l'amour divin et l'amitié, il nous apprit les enseignements d'Aristote et la vertu. Et chaque jour que nous passions avec lui, les actions qu'il faisait, les choses qu'il nous montrait et ses paroles, toutes étaient remplies de sagesse et d'amitié" .


    Un jour, lors de leur voyage, tous dormaient sauf Christos qui était sorti de l'abri et s'était assis sur un gros rocher.

    N'arrivant pas à dormir, elle avait eu la même idée que lui et l'avait rejoint.

    Durant l'heure qui suivit, ils n'échangèrent que peu de mots, le silence et la méditation dominaient.

    Citation:
    Voici ce qui se dit:
    Ophélia: Je n'arrivais pas à m'endormir, mon passé et ma famille s'éloignent. Je me sens bizarre, à la foi abandonnée et en même temps aimée et guidée.

    Christos: Ma fille, la vie est ainsi et tous, nous devons faire des choix et suivre notre cœur. Sache que Dieu est là et guidera tes pas tant que tu l'aimeras.

    Ophélia: Mais, que deviendrais-je quand le monde changera, quand nous ne serons plus ensemble, nous tous, les douze que nous sommes et vous? J'ai peur que cela arrive.

    Christos: Les choses sur Terre sont faites pour changer, mais notre âme ne meurt pas. Un jour je mourrai, toi aussi, mais cela ne nous empêchera pas d'aimer Dieu, et tous, nous nous retrouverons au paradis, si Dieu nous en juge digne.

    Ophélia: Je ne vois pas cet avenir, c'est si difficile. Je sais parler aux gens, mais l'amitié m'est dure.

    Christos: Alors ma fille, tu sauras convaincre et faire passer les enseignements d'Aristote aux hommes. Tu sauras éveiller en eux l'amour de Dieu. L'amitié est difficile, mais elle est naturelle en chacun de nous. Un jour, quand tu auras vécu, tu t’abandonneras à l'amitié et tu la chériras dans l'amour de tes frères.

    Ophélia ne savait plus que dire, elle avait compris. Ni elle ni Christos ne dirent d'autres paroles ce soir-là.



    Un jour ce qui devait se passer arriva, et Christos ne fut plus. Se retrouvant seule, elle décida de propager le message de Christos à travers la partie orientale de l'empire romain.

    Pendant environ vingt-cinq années, elle voyagea à pied jusqu'à Byzance future cité reine de l'Orient. En chemin, elle s'arrêta dans chaque village ou ville et y restait jusqu'à ce qu'une communauté de fidèles y soit établie.

    Arrivant à la fin de son long voyage à travers l'Orient, elle s'établit à Byzance avec ses compagnons qui avaient décidé de l'accompagner.

    Cependant, quelques jours après son arrivée, le préfet avait eu vent de son entrée dans la ville, des gardes furent envoyés pour l'arrêter. Comme le fit Christos des années auparavant, elle réussit à convaincre les gardes. Ceux ci devinrent les premiers fidèles aristotéliciens de la cité. Cette situation dura sept longues années. A l’obstination du préfet, Ophélia répondait par le prêche et la conversion. Cependant, à la fin de la septième année, voyant que le nombre d'aristotéliciens allait dépasser celui de païens dans la cité, le préfet se décida à envoyer une missive à l'empereur romain afin de le prévenir de la situation. L'empereur du moment, n'était que le très célèbre Néron, qui haïssait plus que tous les Aristotéliciens. Il envoya sa garde impériale, spécialisée dans la capture et le massacre des fidèles de Christos.
    Arrivés à Byzance par la mer, les soldats se rendirent immédiatement sans contacter le préfet chez Ophélia pour l'arrêter. Face aux pires impies et païens qu'il soit donné de voir, Ophélia ne put rien faire et elle fut assassinée dans sa demeure. Ses plus proches fidèles furent crucifiés le jour même à l'entrée de la cité.

    Le préfet fut mis au courant de cet acte barbare et resta des jours et des jours enfermés dans son bureau rongé par les remords et la honte. La garde impériale rembarquée pour Rome, le préfet, au cœur et les idées nouvelles, décida de se repentir et de se convertir à l'Aristotélisme.

    Il fut ainsi un des premiers hommes politique aristotélicien, malgré le fait qu'il dut cacher sa foi aristotélicienne jusqu'à la mort de Néron.

    Nouvel empereur, nouvelles croyances.

    Le préfet put s'activer à développer la communauté aristotélicienne de Byzance sans que l'empereur n'intervienne.

    Ophélia fut priée à Byzance et fut considérée comme un des grands personnages de la ville.

    Chapitre 5: Ses enseignements

    Ophélia était la patience incarnée. Lors de ces voyages elle n'avait pas peur de rester longtemps dans une ville afin d'enseigner le message de Christos. Elle enseigna de manière profonde ce Message car lorsqu'elle créait une communauté, elle y créait une hiérarchie bien pensée et leur laissait par écrit les enseignements qu'elle avait reçus de Christos.

    Elle démontra également que la foi aristotélicienne était la plus forte. Elle avait réussi à convaincre par de simples arguments, mais essentiels, que les païens se trompaient et que Dieu n'était qu'amour, et non pas une sorte de polichinelle qui copulait avec tout le monde, comme l'était le principal dieu des païens.

    Citation:
    Un jour, un jeune homme païen vint trouver Ophélia. Il souhaita discuter avec elle afin d'argumenter dans le sens de sa foi envers Jupiter et les autres Dieux païens. Ophélia qui n'était qu'humilité et patience accepta de l'écouter.

    Il s'exprima ainsi : "Toi qui prétends être une messagère de ton Dieu et de ses prophètes, toi qui prétends que ton Dieu n'est qu'amour, explique-moi pourquoi ton Dieu serait plus fort? Explique-moi pourquoi serait-il seul également? Tout le monde sait qu'il y a de nombreux dieux".

    Ophélia alors lui répondit: "Dieu nous aime tous, car nous sommes ses enfants. Ce que tu crois être tes dieux ne sont qu’une mauvaise interprétation des hommes. Comment tant d'êtres assoiffés de pouvoir pourraient-ils accepter de vivre ensemble? Ne se tueraient-ils pas tous afin qu'il n'en reste qu'un seul ? Et le vainqueur ne détruirait-il pas de rage toutes les créations de ses ennemis? Nous serions alors tous déjà morts. Dieu ne peut être qu'un et fort. Cependant nous sommes ses fils et c'est en cela qu'il existe un amour paternel entre les hommes et lui".

    Alors l'autre décontenancé répondit : "Oui, mais s'il nous aimait comme tu le dis, pourquoi mourrons nous? Pourquoi y a-t-il des hommes qui meurent injustement?"

    Et Ophélia lui expliqua : "Il peut te sembler y avoir des morts injustes, mais sache que Dieu n'est pas là pour te rendre immortel sur Terre. Il a choisit de laisser les hommes eux-mêmes vivre leur vie. Cependant, n'oublie jamais que Dieu ne t'abandonnera jamais car tu es son fils, et qu'au jour de ta mort, Dieu te jugera selon que tu as été vertueux ou non durant ta vie. Et ensuite tu renaîtras au Paradis ou en Enfer".


    Ophélia était ce que lui avait prédit Christos, une femme qui avait une telle force de conviction que même les animaux l'écoutaient et se trouvaient subjugués par ses mots.

    Citation:
    "Mes frères, ne voyez-vous pas l'amour? Ne voyez-vous pas que Dieu vous aime? Que Dieu vous a donné la vie? Qu'il est notre père? Si j'en doutais, je ne serais pas là. Si vous en doutiez, vous ne seriez pas là. Donnons-nous tous la main, mes sœurs et frères et prions, et rions, et faisons de notre vie un message d'amour, de gloire à notre Seigneur et père."


    Ophélia était le reflet de la persévérance dans l'amour de Dieu.
    Ophélia est restée fidèle à ce qu’elle croyait jusqu'à sa mort et on raconte que ses derniers mots furent : "Tuez-moi, mais quand vous serez dans vos foyers, soldats, vous saurez que vous avez eu tort et que Christos avait raison."

    La rumeur alla jusqu’à sous entendre que ces mêmes soldats auraient avoué leurs regrets devant les fidèles Aristotéliciens de Rome quelques années après. D’ailleurs un de ces mêmes soldats aurait été canonisé par les premiers Aristotéliciens pour les bonnes actions qu'il effectua pour son rachat et obtenir le pardon de Dieu.


    On retiendra de son héritage, de nos jours encore, toute l'organisation de l'Eglise Aristotélicienne en Terre Sainte où l'apôtre a passé sa vie. Les principaux diocèses établis ont réussi à tenir malgré les attaques barbares et les siècles. Les communautés de croyants construites ont été à l'origine de villes nouvelles et de bastions aristotéliciens.

    Traduit par les frères Nainainus et Dariush

_________________
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé
Ariberto



Inscrit le: 21 Mar 2011
Messages: 304

MessagePosté le: Ven Sep 30, 2011 8:28 pm    Sujet du message: Répondre en citant

Citation:


Hagiografia de l’Apòstol Ofèlia.




Naixement.

Ofèlia va néixer a una petita vila a Judea vuit anys abans que Christós. El seu pare, Gaius Bonus, un antic legionari romà, havia obtingut, al final del seu servei, una propietat amb la qual podia sustentar a la seva muller, Samantha Lathete, i a la seva filla amb relativa comoditat. L’arribada de la seva germana i del seu germà no van pertorbar aquest fràgil equilibri. Ans al contrari, va permetre-li esdevenir una nena generosa i un iman que justificava àmpliament l’origen del seu nom: “aquella que és útil”.


Infantesa.

Ofèlia es va criar sota la benèvola i protectora mirada de la seva mare però, no obstant això, se li va negar rebre una ensenyança escolar. Dins la casa, la noia va haver-se d’adaptar al paper que li havia destinat el seu pare, agrint i ofegant els seus somni de grandesa en l’alcohol. Les seves tasques principals consistien en els tapissos de punts, en teixir peces de roba i treballant a la llar en les tasques domèstiques.


De la tutela paterna sobre les responsabilitats.


A l’edat de tretze anys, el seu pare va anunciar-li que, en endavant, estaria promesa amb l’hereu d’uns rics negociants i amics. Aquest estaria destinat, als vint anys d’edat, a efectuar el servei a la legió. La por, doncs, de no deixar hereu havia precipitat l’elecció.

Va ser aleshores que, la visió que tenia Ofèlia del món, havia canviat del tot...

Ofèlia va adreçar-se als déus:
“Aleshores, és així la vida, sense suavitat i tranquil•litat. Se’ns imposen decisions i no se’ns poden retirar. Restareu impassibles a les meves demandes? He d’acceptar aquest fatalisme amb resignació?”

En successives ocasions, Ofèlia va entrevistar-se amb el seu futur espòs. Resignada, fatalista...la noia va acceptar ser una bona companyia i respectar el desig dels seus antecessors. El trobava poc atractiu, orgullós però no molt intel•ligent. Se celebraria, doncs, el matrimoni. La cerimònia va ser dirigia per uns sacerdots pagans, els quals van efectuar nombrosos sacrificis per als auguris. Els seus presagis van predir que el matrimoni seria feliç i que duraria molt de temps.

Dos mesos més tard del matrimoni, exactament abans d’anar a combatre l’enemic de Roma, el seu marit va heretar els béns del seu pare. No obstant això, va morir al primer combat.

Fou així com, Ofèlia, va trobar-se al capdavant d’una gran i bonica propietat que posseïa diversos esclaus i un intendent que administrava els seus béns.



La trobada amb Christós.

Estant refugiada de la necessitat, va decidir treballar per a la comunitat. Els seus actes de generositat no deixaven lloc al dubte de quina era la seva motivació. Als pobres els oferia diners i menjar. Als viatjants, els oferia hospitalitat a casa seva. Desgraciadament, seguia estant descontenta. La confiança que havia dipositat en els sacerdots havia desaparegut. Les donacions no distribuïdes, les mentides i els sacrificis inútils als déus la desesperava del clergat local. La seva fe s’apagava lentament.

Aquesta situació hagués durat sense aquesta trobada, que trastornaria la seva vida.

Un dia, mentre anava al mercat local, el seu comboi va ser aturat per la multitud. Sorpresa per la situació, va enviar a un dels seus esclaus per a que s’informés del que passava.


Ofèlia: “I doncs, Fed, què ha passat?”

L’esclau que tornava: “Es tracta d’un energumen que evita als sacerdots la seva intenció de fer un sacrifici.”

Ofèlia, tot preguntant-se qui es podia atrevir a enfrontar-se als sacerdots pagans, va saltar de la cadira de mà i va anar a veure de més a prop la confrontació. In situ, va reconèixer a Christós gràcies a la descripció que li havien donat. Semblava tan simple, tan humil...i, amb tot, emanava tot d’energia i potència del seu cos. Ella va omplir-se de respecte i es va dir que només Déu havia pogut enviar-lo a la Terra per a desfer-nos d’aquell paganisme que cada cop detestava més. I és, instintivament, que es va interposar quan el sacerdot pagà va voler agredir a Christós. Amb aquest acte, Ofèlia va escollir el seu camí i va decidir deixar-ho tot.

Al capvespre, Christós va dirigir-se a Ofèlia i li va dir:


“Filla meva, sé que has deixat moltes coses per tal d’unir-te a mi i que, aquesta nit, la teva pròpia casa et serà hostil, els teus esclaus et fugiran i la teva família et rebutjarà. Però sàpigues que t’estimaré com un germà estima la germana i junts seguirem el camí que Déu ha traçat per a nosaltres.”


Més tard.

Ofèlia va cedir tots els seus béns a la comunitat aristotèlica de Jerusalem per tal d’ajudar als pobres i orfes.

L’apòstol explicaria, anys més tard, als seus fidels:


“Érem dotze les dones i els homes en la seva defensa i els qui ens adherirem a ell com a deixebles i col•legues.

Christós, el Profeta, va ensenyar-nos l’amor diví i l’amistat, va ensenyar-nos les ensenyances d’Aristòtil i la virtut. I cada dia que passàvem amb ell, per les accions que feia, les coses que mostrava i les seves paraules, ens omplia de saviesa i d’amistat.”


Un dia, durant el seu viatge, tots dormien excepte Christós, el qual havia sortit del refugi i s’havia assegut en una gran roca.

No havent arribat a adormir-se, Ofèlia havia tingut la mateixa idea que ell i s’havia llevat.

Durant l’hora següent, van intercanviar unes poques paraules, silenci i el domini de la meditació.

Aquí hi ha el que digueren:


Ofèlia: “No he aconseguit adormir-me; el meu passat i la meva família s’allunyen. Em sento estranya, abandonada a la fe i, alhora, guiada i estimada.”

Christós: “Filla meva, la vida és així i tots hem de prendre decisions i seguir el nostre cor. Saps que Déu està allà i que guiarà les nostres passes mentre l’estimis.”

Ofèlia: “Però què passarà quan el món canviï, quan nosaltres ja no estarem junts, tots nosaltres, els dotze que som i vós? Temo que això succeeixi.”

Christós: “Les coses sobre la Terra estan fetes per a que canviïn, però la nostra ànima no mor. Un dia moriré, igual que tu, però això no ens impedirà estimar a Déu i retrobar-nos al Paradís, si Ell ho creu convenient.”

Ofèlia: “No veig aquest futur, em resulta difícil. Sé parlar amb la gent, però l’amistat m’és complicada.”

Christós: “Aleshores, filla meva, sabràs com convèncer i inculcar les ensenyances d’Aristòtil als homes. Sabràs com despertar en ells l’amor de Déu. L’amistat és difícil, però és inherent en cada un de nosaltres. Un dia, quan ja hauràs viscut, t’abandonaràs a l’amistat i sabràs preuar l’amor dels teus germans.”

Ofèlia no sabia què més dir, car l’havia comprès. Ni ella ni Christós van dir res més aquella nit.

Un dia, el que havia de succeir va ocórrer, i Christós va anar-se’n. Sentint-se sola, va decidir propagar el missatge de Christós a través de la part oriental de l’Imperi romà.

Durant a la vora de vint-i-cinc anys, va viatjar a peu fins a Bizanci, futura ciutat que regnaria l’Est. Al camí, va deturar-se per tots els pobles i ciutats que hi havia fins que s’hi establís una comunitat de fidels en cada una.

En arribar al final del seu viatge a través de l’est, va establir-se a Bizanci amb els companys que havien decidit acompanyar-la.

No obstant això, alguns dies després de la seva arribada, el Prefecte va tenir notícies de la seva entrada a la ciutat, i va avisar als guàrdies per a què la detinguessin. Tal i com havia fet Christós uns anys abans, ella va convèncer als guàrdies. Aquests van esdevenir els primers fidels aristotèlics de la ciutat. Aquesta situació va durar durant set llargs anys. A l’obstinació del Prefecte, Ofèlia responia amb prèdiques i conversions. No obstant això, al final del setè any, veient que el nombre d’aristotèlics estava a punt de sobrepassar el de pagans a la ciutat, el Prefecte va decidir enviar una missiva a l’emperador romà amb la finalitat de prevenir-lo de la situació. L’emperador del moment no era un altre que el famós Neró, que odiava més que ningú els aristotèlics. Va enviar la seva guàrdia imperial, especialitzada en l’arrest i la massacra dels seguidors de Christós.

Arribats a Bizanci per mar, els soldats van anar directament, sense parlar amb el Prefecte, a detenir a Ofèlia. Davant dels pitjors impius i pagans que havia vist mai, Ofèlia no va poder fer res i va ser assassinada a casa seva. Els seus seguidors més propers van ser crucificats el mateix dia a l’entrada de la ciutat.

El Prefecte va ser informat d’aquest acte tan cruel i va romandre dies i dies tancat a la seva oficina, corroït pels remordiments i la vergonya. Un cop la guàrdia imperial va reembarcar en direcció a Roma, el Prefecte va convertir-se a l’Aristotelisme en cor i ànima.

Va esdevenir, d’aquesta manera, un dels primers polítics aristotèlics, a pesar del fet que va ocultar la seva fe aristotèlica fins la mort de Neró.

Nou emperador, noves creences.

El Prefecte va poder activar el desenvolupament de la comunitat aristotèlica de Bizanci sense que l’emperador intervingués.

Ofèlia va ser presa i considerada a Bizanci com un dels grans personatges de la ciutat.



Les seves ensenyances.

Ofèlia era la personificació de la paciència. En aquests viatges no tenia por de romandre molt de temps en una ciutat amb la finalitat d’ensenyar la Bona Nova de Christós. Va ensenyar, de manera profunda, aquest Missatge, ja que quan creava una comunitat creava una jerarquia ben estructurada i els deixava per escrit les ensenyances que havia rebut de Christós.

Va demostrar, també, que la fe aristotèlica era la més forta. Havia aconseguit convèncer amb simples arguments, però essencial, que els pagans s’equivocaven i que Déu no era res més que amor, i no una classe de bufó que copulava amb tot el món, com ho era el principal déu dels pagans.

Un da, un jove home pagà va anar a trobar a Ofèlia. Volia discutir amb ella sobre el sentit de la seva fe en Júpiter i la resta de déus pagans. Ofèlia, que no era més que humilitat i paciència va acceptar d’escoltar-lo. Aquest va dir així:


“Tu, qui pretens ser una missatgera del teu déu i els seus profetes, que afirmes que el teu déu és només Amor; explica’m per què el teu déu ha de ser més fort. Per què hauria d’estar sol? Tothom sap que hi ha nombrosos déus.”

Ofèlia, aleshores, va respondre: “Déu ens estima a tots, ja que som Llurs Fills. El que tu creus que són els teus déus no són més que una mala interpretació dels homes. Com tants éssers assedegats de poder podrien acceptar de viure junts? No es matarien els uns als altres per tal de assolir l’hegemonia? I el vencedor, no destruiria, per ràbia, la creació dels altres? Aleshores estaríem tots morts! Deu no pot ser sinó Un i Fort. No obstant això, som Llurs Fills i és en això en que rau el nostre amor paternal entre els homes i Ell.”

Aleshores, l’altre, confós, va respondre: “Sí, però si ens estimés tal i com tu dius, per què hauríem de morir? Per què hi ha homes que moren tan injustament?”

I Ofèlia va explicar-li: “Pot semblar que hi hagi morts injustes, però saps que Déu no està per a fer-te immortal a la Terra. No obstant això, no oblides que Déu mai no t’abandona ja que ets el Seu Fill i que, el dia de la teva mort, Déu et jutjarà segons si has estat virtuós, o no, durant la teva vida. I a continuació, renaixeràs al Paradís o al Infern.”

Ofèlia va esdevenir, tal i com va predir Christós, en una dona amb tal força de convicció que fins i tot l’escoltaven els animals i es trobaven subjugats a la seva paraula.

“Germans, és que no veieu l’amor? No veieu que Déu us ama? Que Déu us dóna la vida? Que Ell és el nostre Pare? Si jo dubtés, no seria aquí. Si vosaltres dubtéssiu, no serieu aquí. Treballem, germanes i germans i riguem, i fem de la nostra vida un missatge d’amor, de glòria al Nostre Senyor i Pare.”

Ofèlia era un reflex de perseverança en l’amor a Déu.

Ofèlia va mantenir-se fidel en el que va creure fins que va morir, i hom diu que les seves últimes paraules van ser: “Mateu-me, però quan estigueu a casa vostra, els vostres soldats sabran que s’han equivocat i que Christós tenia raó.”

El rumor es va estendre fins a tan lluny que hom diu que els soldats mateixos van confessar anys més tard, a molt pesar dels fidels romans, que eren aristotèlics. De fet, un d’aquests soldats va ser canonitzat pels aristotèlics per les bones obres que va fer per a la seva redempció i pel perdó de Déu.


Hom reten, a dia d’avui, encara, la seva herència en quant a tota l’organització de l’Església Aristotèlica a la Terra Santa, on l’apòstol va passar tota la seva vida. Les principals diòcesis establides van aconseguir mantenir-se tot i els embats bàrbars i el pas dels segles. Les comunitats de creients construïdes per ella van ser l’orígen de noves ciutats i bastions aristotèlics.




Traduït pels germans Nainainus i Dariush
Traduït al català pel Reverendíssim Pare Abat Ignius de Muntaner.

_________________

Préfet de la Villa San Loyats, Théologue du Saint-Office, Doyen du Saint-Dominique, Évêque de Lucca
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé MSN Messenger
Ignius



Inscrit le: 17 Nov 2010
Messages: 3429
Localisation: Catalunya

MessagePosté le: Jeu Déc 01, 2011 11:46 pm    Sujet du message: Répondre en citant

Citation:


    Agiografia dell'Apostolo Ofelia


    Capitolo 1: Nascita

    Ophelia nacque in un piccolo borgo della Giudea nell'ottavo anno ante Christos. Suo padre, l'ex legionario romano Caio Bonux, aveva ottenuto al suo pensionamento una proprietà che permetteva a sua moglie, Samantha Lathete, e sua figlia di vivere con una certa agiatezza. L'arrivo in famiglia di un'altra sorella e di un fratello non sconvolsero l'equilibrio familiare, al contrario, le permisero di essere un bambina generosa e amata, giustificando ampiamente l'origine del suo nome: "Colei che è utile" .

    Capitolo 2: Infanzia

    Ophelia crebbe sotto l'occhio vigile e sotto l'ala protettiva della madre, ma le fu impedito di ricevere un'istruzione scolastica. All'interno della famiglia, la giovane doveva attenersi al ruolo che le aveva destinato il padre inacidito, che annegava nell'alcol i suoi sogni di grandezza.
    Le sua attività principale erano lavorare a maglia, cucire e mantenere la casa.

    Capitolo 3: Dalla patria potestà alle responsabilità.


    All'età di tredici anni, suo padre le disse che era promessa in sposa al figlio di un ricco mercante suo amico. Poiché aveva vent'anni, egli doveva prestare servizio nella Legione. La paura di non lasciare eredi aveva quindi affrettato questa scelta.

    Nel frattempo la visione che Ofelia aveva del mondo cambiò radicalmente

    Citation:
    Ophelia interpello gli dèi pagani : Allora se è così, la vita non è solo dolcezze e tranquillità. Ci vengono imposte delle scelte e a esse non possiamo sottrarci. Siete impotenti davanti alla mia richiesta? Devo dare porva di fatalismo e accettare senza lamentarmi?



    In diverse occasioni, Ofelia incontrò il futuro marito. Rassegnata, fatalista ... la ragazza accettò di essere di buonacompagnia e di rispettare la volontà dei suoi genitori. Lo trovava poco attraente, orgoglioso, ma molto intelligente. Il matrimonio si fece. La cerimonia fu guidata da sacerdoti pagani e furono fatti tanti sacrifici per presagire il futuro. Gli auruspici predissero un matrimonio lungo e felice.

    Due mesi dopo le nozze , subito prima di partire per combattere il nemico di Roma, suo marito ereditò dei beni del padre. Tuttavia fu ucciso durante il suo primo scontro.
    E così Ofelia si trovò a capo di una grande e bella proprietà, con molti schiavi e un intendente che amministrava i suoi beni.

    Capitolo 4: L'incontro con Christos


    Essendo al riaparò dalla povertà, decise di lavorare per la sua comunità. I suoi atti di generosità non lasciavano dubbi circa le sue motivazioni. Ai poveri dava soldi e cibo. Ai viaggiatori offriva l'ospitalità della sua casa. Purtroppo era insoddisfatta. La fiducia che aveva dato ai sacerdoti era scomparsa. Le donazioni non furono distribuite, le menzogne e gli inutili sacrifici agli dei la scoraggiavano riguardo l'onestà del clero locale.
    La sua fede si spense poco a poco.

    Finchè un incontro cambiò la sua vita.

    Un giorno, mentre andava al mercato cittadino, la folla fermò la carrozza su cui viaggiava. Sorpresa da tale situazione, chiese ad uno dei suoi schiavi di andare a vedere cosa stava succedendo.
    Citation:

    Ophelia: Allora Fed, che succede ?
    Lo schiavo: C'è un energumero che impedisce ai sacerdoti di fare un sacrificio agli dei.


    Ofelia, chiedendosi chi avesse il coraggio di affrontare i sacerdoti pagani, scese dalla carrozza e sia avvicinò. Riconobbe immediatamente Christos grazie a una descrizione che le era stata fatta. Sembrava così semplice, così umile ... e il suo corpo emanava energia e potenza. Si disse che solamente Dio avrebbe potuto inviare tale portento sulla Terra per liberarla da questo tanto odiato paganesimo. Ed ella istintivamente intervenne quando il sacerdote pagano stava per colpire Christos. Con questo atto, Ofelia scelse la sua strada e decise di lasciare tutto.

    Al tramonto, Christos si avvicinò ad Ophelia e disse :
    Citation:

    " Figlia mia, so che hai lasciato molto unendoti a me stasera, la tua casa ti sarà ostile, i tuoi schiavi ti sfuggiranno, la tua famiglia ti rinnegherà, ma sappi che ti amo come un fratello ama sua sorella e insieme seguiremo la strada che Dio ha tracciato per noi. "


    Capitolo 5: Il seguito

    Ophelia ha dato tutti i suoi beni alla comunità aristotelica di Gerusalemme per aiutare i poveri e gli orfani.

    L'Apostolo spiegò ai suoi seguaci negli anni successivi:

    Citation:

    "Eravamo in dodici, donne e uomini, ad averlo difeso e ci unimmo a lui come discepoli e compagni".

    Christos, il profeta ci ha insegnato l'amore divino e l'amicizia, abbiamo imparato la lezione di Aristotele e di virtù. E ogni giorno che passavamo con lui, le azioni che faceva, le cose che ci mostrava e le sue parole erano tutte colme di saggezza e di amicizia ".


    Un giorno, durante il nostro viaggio, tutti dormivano tranne Christos che aveva lasciato il rifugio e si era seduto su una grande roccia.

    Non riuscendo a dormire, ebbe la sua stessa idea e lo raggiunse.

    Per un'intera ora, non parlarono, regnarono silenzio e meditazione.

    Citation:

    Ofelia: non riuscivo a dormire, il mio passato e la mia famiglia lontano. Mi sento strana, a volte abbandonata e al tempo stesso amata e guidata.

    Christos: Figlia mia, la vita è così e noi tutti dobbiamo fare delle scelte e seguire il nostro cuore. Sappi che Dio è là e guiderà i tuoi passi finchè tu l'amerai.

    Ofelia: Ma che cosa diventerò quando il mondo cambierà, quando non saremo più insieme, tutti noi? Temo il futuro.

    Christos: Le cose sulla Terra sono fatte per cambiare, ma la nostra anima non muore. Un giorno morirò, anche voi morirete, ma ciò non ci impedirà di amare Dio, e tutti quanti ci reincontreremo in cielo se Dio ci riterrà degni.

    Ofelia: Non vedo questo futuro, è così difficile. Io so parlare con la gente, ma l'amicizia è difficile.

    Christos: Allora, figlia mia, se persuaderai e se trasmetterai gli insegnamenti di Aristotele agli uomini allora susciterai in loro l'amore di Dio. L'amicizia è difficile, ma è naturale in noi. Un giorno, quando sarai invecchiata, ti abbandonerai amicizia e la custodirai nell'amore dei tuoi fratelli.

    Ofelia non sapeva più che cosa dire, la aveva capito. Né lei né Christos dissero un'altra parola quella notte.



    Un giorno, accadde quel che doveva accadere, e Christos non c'era più. Trovandosi sola, decise di diffondere il messaggio di Christos attraverso la parte orientale dell'Impero Romano.

    Per circa 25 anni, Christos viaggiò a piedi fino a Bisanzio, la città che sarebbe divenuta regina dell'Oriente. Lungo il tragitto, si fermava in ogni villaggio e vi rimaneva fino a quando una comunità di credenti non vi fosse stabilita.

    Arrivò alla fine del suo lungo viaggio attraverso l'Oriente e si stabilì a Bisanzio, con i compagni che avevano deciso di accompagnarla.

    Tuttavia, pochi giorni dopo il suo arrivo, il prefetto che aveva avuto notizia del suo ingresso in città, inviò delle guardie per arrestarla. Come Christos tempo addietro, ella riuscì a convertire le guardie. Essi divennero i primi fedeli aristotelici della città.

    Questa situazione durò per sette lunghi anni. All'ostinazione del prefetto, Ofelia rispondeva con la predicazione e conversione. Tuttavia, alla fine del settimo anno, visto che il numero di aristotelici divenne superiore a quello dei pagani nella città, il prefetto decise di inviare una lettera all'imperatore romano per informarlo della situazione. L'imperatore del tempo era il famoso Nerone, che odiava più di tutti gli aristotelici. Mandò la sua Guardia Imperiale, specializzata nel catturare e uccidere i seguaci di Christos.
    Arrivat a Bisanzio via mare, i soldati corsero immediatamente da Ofelia per arrestarla, senza contattare il prefetto.
    Di fronte alla peggiore specie di pagani infedeli, Ofelia si rese conto di non poter fare nulla e fu assassinata nella sua casa. I suoi più stretti seguaci furono crocifissi lo stesso giorno all'ingresso alla città.

    Il prefetto venne a conoscenza di questo atto barbarico e restò per giorni e giorni chiuso nel suo ufficio afflitto dal senso di colpa e vergogna. Una volta reimbarcatasi la Guardia Imperiale per Roma, il prefetto, con il cuore e le idee nuove, decise di pentirsi e di convertirsi all'aristotelismo.

    Egli fu quindi uno dei primi politici aristotelici, anche se dovette nascondere la sua fede aristotelica fino alla morte di Nerone.

    Nuovo imperatore, nuove credenze.

    Il prefetto pure si impegnò per far sviluppare la comunità aristotelica di Bisanzio senza che l'imperatore intervenisse.

    A Bisanzio si cominciò a pregare Ofelia, che fu considerata uno dei grandi personaggi della città.


    Capitolo 6: I suoi insegnamenti


    Ophelia è la pazienza personificata. Durante questi viaggi non aveva paura di rimanere a lungo in una città per insegnare il messaggio di Christos. Ha insegnato in un maniera profonda il messaggio, poiché ogni volta che fondava una comunità, vi creava una gerarchia ben ponderata e lasciava per iscritto le lezioni che aveva ricevuto da Christos.

    Dimostrò parimenti che la fede aristotelica era la più forte. Riusciva a convincere con argomentazioni semplici ma essenziali, il paganesimo era uno sbaglio e che Dio era amore, e non una specie di buffone che si accoppiava con chiunque, come era il dio principale di pagani.

    Citation:
    Un giorno un giovane pagano andò da Ofelia. Voleva discutere con lei il significato della sua fede in Giove e in altre divinità pagane. Ofelia lo accolse umilmente ed ebbe la pazienza di ascoltare.

    Egli diceva: "Tu che fingi di essere un messaggero del tuo Dio e dei suoi profeti, e che affermi che il tuo Dio è amore, dimmi, perché il tuo Dio dovrebbe essere più forte? Perché dovrebbe essere il solo dio? Tutti sanno che ci sono molti dei. "

    Ophelia rispose: "Dio ci ama tutti perché siamo i suoi figli e ciò che pensi siano i tuoi dei è solo una errata interpretazione degli uomini. Come potrebbero vivere insieme esseri tanto affamati di potere? Non si ucciderebbero tutti? E il vincitore non distruggerebbe con rabbia tutte le creazioni dei suoi nemici? Saremmo quindi tutti morti. Dio non può che essere uno e forte Ma siamo suoi figli e in questo c'è un amore paterno tra gli uomini e Dio. "

    Allora l'altro, scontento, replicò: "Sì, ma se ci amava come dici tu, perché moriamo? Perché ci sono uomini che muoiono ingiustamente?"

    Ofelia spiegò: "Può sembrare che ci siano delle morti ingiuste, ma so che Dio non è lì per farti immortale sulla terra Ha scelto di lasciare gli uomini liberi di vivere la propria vita, tuttavia, non dimenticare mai che Dio non ti abbandona perché sei suo figlio, e quel giorno in cui si muore, Dio giudicherà se sei stato virtuoso o meno durante la tua vita. E allora rinascerai in paradiso o all'inferno. "



    Ofelia era proprio come aveva predetto Christos, una donna che aveva una tale forza di convinzione che anche gli animali che l'hanno ascoltata si sono lasciati affascinare dalle sue parole.

    Citation:

    "Miei fratelli, non vedete l'amore Non vedete che Dio vi ama, che Dio vi ha dato la vita, che è il nostro padre? Se ne avessi dubitato, non sarei qui. Se ne aveste dubitato, non sareste qui. Diamoci la mano, miei fratelli e mie sorelle, preghiamo e ridiamo, e rendiamo la nostra vita un messaggio di amore, di gloria al nostro Signore e Padre ".



    Ofelia era un riflesso della perseveranza nell'amore di Dio.
    Ophelia rimase fedele a ciò in cui credeva fino alla sua morte e si dice che le sue ultime parole furono: "Uccidetemi, ma quando tornerete a casa, soldati, saprete di aver sbagliato e che Christos era nel giusto".

    Si dice addirittura che questi soldati di Roma confessarono pochi anni dopo il loro rammarico per i crimini commessi contro i fedeli aristotelici. Uno di questi soldati fu canonizzato dagli aristotelici per le buone azioni che fece per redimersi nel perdono di Dio.


    E cosi, anche oggi, l'intera organizzazione della Chiesa aristotelica in Terra Santa, dove visse l'apostolo , mantiene la sua integrità. La diocesi principali stabilitisi sono riuscite a resistere nonostante gli attacchi barbarici e i secoli trascorsi. Le comunità religiose hanno dato origine a nuove città dalle forti mura aristoteliche.

_________________


Dernière édition par Ignius le Lun Déc 31, 2012 12:11 am; édité 1 fois
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé Envoyer un e-mail
Ignius



Inscrit le: 17 Nov 2010
Messages: 3429
Localisation: Catalunya

MessagePosté le: Ven Nov 23, 2012 8:27 pm    Sujet du message: Répondre en citant

Citation:




Hagiografía de la Apóstol Ofelia:


Capítulo 1: Nacimiento:

Ofelia nació en una pequeña aldea de Judea en el octavo año antes de Christos. Su padre, el ex legionario romano Cayo Bonux, había obtenido en su jubilación una propiedad que le permitía a su esposa, Samantha Lathete, y a su hija vivir con cierta opulencia. La llegada a la familia de otra hermana y de un hermano no perturbaron el equilibrio familiar, al contrario, esto le permitió ser una niña generosa y amada, justificando ampliamente el origen de su nombre: “Aquella que es útil”.

Capítulo 2: La infancia

Ofelia creció bajo el ojo atento y el ala protectora de su madre, pero no le permitieron recibir educación en una escuela. Dentro de la familia la joven debía atenerse al rol que le había otorgado por su rencoroso padre rencoroso, quien ahogaba en alcohol sus delirios de grandeza.

Su actividad principal era trabajar telas, coser y mantener la casa.


Capítulo 3: De la patria potestad a las responsabilidades:

A la edad de trece años su padre le dijo que había sido prometida como esposa al hijo de un rico mercader y amigo. Puesto que el chico tenía veinte años debía prestar servicio en la Legión. El miedo a no dejar herederos precipitó por tanto esta elección.

Entretanto la visión que Ofelia tenía del mundo cambió radicalmente.
Ofelia interpeló a los dioses paganos:


- Entonces, si es así, la vida no es sólo dulzura y tranquilidad. Nos imponen elecciones que no podemos evitar, ¿No podeis hacer nada para ayudarme? ¿Debo mostrarme fatalista y aceptarlo sin lamentarme?

En muchas ocasiones Ofelia se encontró con su futuro esposo. Resignada, fatalista…La niña aceptó ser buena compañía y respetar la voluntad de sus padres. Lo encontraba poco atractivo y orgulloso, pero muy inteligente. El matrimonio se consumó. La ceremonia fue presidida por los sacerdotes paganos y se ofrecieron muchos sacrificios para presagiar el futuro. Los augurios predijeron un matrimonio largo y feliz.

Dos meses después de la boda, justo antes de partir para combatir al enemigo de Roma, su marido heredó unos bienes de su padre, pero fue asesinado durante su primera batalla.
Así Ofelia se encontró a la cabeza de una enorme y bella propiedad, con muchos esclavos y un intendente que administraba sus bienes.


Capítulo 4: El encuentro con Christos:

Como quería proteger a los pobres decidió trabajar por su comunidad. Sus actos de generosidad no dejaron dudas acerca de sus motivaciones. A los pobres les daba dinero y comida, a los viajeros les ofrecía la hospitalidad de su casa, pero por desgracia estaba insatisfecha. La confianza que había puesto en los sacerdotes desapareció. Las donaciones no eran distribuidas, las mentiras y los inútiles sacrificios a los dioses la desanimaron con respecto a la honestidad del Clero local. Su fe se apagó poco a poco…

Hasta que un encuentro cambió su vida.

Un día que iba al mercado de la ciudad la muchedumbre detuvo la carroza en la que viajaba. Sorprendida pidió a uno de sus esclavos que fuera a ver qué estaba sucediendo.


Ofelia: - Entonces Fed, ¿Qué sucede?

El esclavo: - Hay un energúmeno que impide a los sacerdotes hacer un sacrificio a los dioses.

Ofelia, preguntándose quién tendría el coraje de enfrentarse a los sacerdotes paganos bajó de la carroza y se acercó. Reconoció inmediatamente a Christos gracias a una descripción que le habían hecho de Él. Parecía tan sencillo, tan humilde…Y su cuerpo emanaba energía y potencia. Se dice que solamente Dios podía enviar a semejante portento a la Tierra para liberarla del tan odiado paganismo. Y ella instintivamente intervino cuando el sacerdote estaba a punto de golpear a Christos. Con este acto Ofelia eligió su camino y decidió dejarlo todo.

Al atardecer Christos se acercó a Ofelia y dijo:


- Hija mía, sé que has renunciado a muchas cosas uniéndote a mí esta tarde, en tu casa se mostrarán hostiles, tus esclavos te evitarán, tu familia renegará de ti, pero sabes que te amo como un hermano ama a su hermana y juntos seguiremos el camino que Dios ha trazado para nosotros.

Capítulo 5: La continuación:

Ofelia dio todos sus bienes a la comunidad aristotélica de Jerusalén para ayudar a los pobres y los huérfanos.
La apóstol explicará a sus fieles en los años sucesivos:


- Éramos doce, mujeres y hombres, lo defendimos y nos unimos a él como discípulos y compañeros.
Christos, el profeta, nos enseñó el amor divino y la amistad, aprendimos la lección de Aristóteles y la virtud. Y cada día que pasábamos con él, las acciones que hacía, las cosas que nos mostraba y sus palabras estaban todas llenas de sabiduría y de amistad.


Un día durante nuestro viaje todos dormían excepto Christos que abandonó el refugio y se sentó sobre una gran roca.
Como ella no lograba dormir tuvo la misma idea y lo alcanzó.
Durante una hora entera no hablaron, reinó el silencio y la meditación.


Ofelia: - No logro dormir, mi pasado y mi familia se alejan. Me siento extraña, a veces abandonada y al mismo tiempo amada y guiada.

Christos:- Hija mía, la vida es así y todos nosotros debemos hacer nuestras elecciones y seguir a nuestro corazón. Sabes que Dios está allá y guiará tus pasos hasta que tú lo quieras.

Ofelia:- ¿Pero qué será de mi cuando el mundo cambie, cuando todos nosotros no estemos juntos? Temo el futuro.

Christos:- Las cosas sobre la Tierra están hechas para cambiar, pero nuestra alma no muere. Un día moriré, también vosotros moriréis, pero esto no nos impedirá amar a Dios y todos nos encontraremos en el cielo si Dios nos cree dignos.

Ofelia:- No veo ese futuro, es tan difícil. Yo sé hablar con la gente, pero la amistad es difícil.

Christos:- Bueno, hija mía, si persuadieras y si transmitieras las enseñanzas de Aristóteles a los hombres entonces despertarías en ellos el amor de Dios. La amistad es difícil, pero es natural entre nosotros. Un día cuando envejezcas, te abandonarás a la amistad y la custodiarás en el amor de tus hermanos.

Ofelia no sabía que decir, pero lo comprendió. Ni ella ni Christos dijeron nada más aquella noche.

Un día ocurrió lo que tenía que pasar y Christos se marchó. Encontrándose sola decidió difundir el mensaje de Christos a través del territorio oriental del Imperio Romano.

Durante casi veinticinco años viajó a pie hasta Bizancio, la ciudad que se convertiría en la reina del Oriente. A lo largo del trayecto se paró en cada aldea donde permanecía hasta que una comunidad de creyentes quedaba establecida.

Llegó al final de su largo viaje a través del Oriente y se estableció en Bizancio con quienes decidieron acompañarla.

Sin embargo, pocos días después de su llegada cuando el Prefecto tuvo noticia de su ingreso en la ciudad, envió a unos guardias para arrestarla. Igual que había hecho Christos tiempo atrás, ella logró convertir a los soldados. Ellos se convirtieron en los primeros fieles aristotélicos de la ciudad.

Esta situación duró siete largos años y a la obstinación del prefecto Ofelia respondía con sermones y conversiones. No obstante, al final del séptimo año, en vista de que el número de aristotélicos se volvía superior al de los paganos en la ciudad, el Prefecto decidió enviar una carta al emperador romano para informarlo de la situación. El emperador en aquel tiempo era el famoso Nerón, que odiaba a los aristotélicos más que a nadie. Envió a su Guardia Imperial que estaba especializada en capturar y matar a los seguidores de Christos.
Llegaron a Bizancio por mar, los soldados corrieron de inmediato a buscar a Ofelia para arrestarla, sin contactar siquiera con el Prefecto. Frente a la peor especie de paganos infieles Ofelia se dio cuenta que no podía hacer nada y fue asesinada en su casa. Sus seguidores más cercanos fueron crucificados el mismo día en la que entraron las tropas en la ciudad.

El Prefecto tuvo conocimiento de este acto bárbaro y se quedó durante días y días encerrado en su oficina, afligido por el sentimiento de culpa y vergüenza. Una vez que estuvo embarcada la Guardia Imperial de vuelta hacia Roma el prefecto, con el corazón y la mente nuevos, decidió arrepentirse y convertirse al Aristotelismo.

Él fue uno de los primeros políticos aristotélicos, aunque tuvo que esconder su fe aristotélica hasta la muerte de Nerón.

"Nuevo emperador, nuevas creencias"

Además el prefecto se empeñó en desarrollar la comunidad aristotélica de Bizancio sin que el emperador interviniese.
En Bizancio se comenzó a rogar a Ofelia, que fue considerada uno de los grandes personajes de la ciudad.

Capítulo 6: Sus enseñanzas:

Ofelia era la paciencia personificada. Durante aquellos viajes no tuvo miedo a quedarse mucho tiempo en una ciudad para enseñar el mensaje de Christos. Enseñó de una manera profunda el mensaje, ya que cada vez que fundaba una comunidad creaba una jerarquía bien establecida y dejaba por escrito las lecciones que había recibido de Christos.

Demostró también que la fe aristotélica era la más fuerte. Lograba convencer con argumentos simples pero esenciales, de que el paganismo era un error y que Dios era amor y no una especie de bufón que se emparejaba con todo el mundo, como era el dios principal de los paganos.

Un día un joven pagano fue a donde estaba Ofelia. Quería discutir con ella sobre el significado de su fe en Júpiter y en otras divinidades paganas. Ofelia lo acogió humildemente y tuvo la paciencia de escucharlo.
Él decía:


- Tú que finges ser un mensajero de tu Dios y de sus profetas y que afirmas que tu Dios es amor dime, ¿por qué tu Dios debería ser más fuerte? ¿Por qué sólo debería ser el dios? Todos saben que son muchos dioses.

Ofelia respondió:

- Dios nos ama a todos porque somos sus hijos y lo que crees que son tus dioses es sólo una interpretación errada de los hombres. ¿Cómo podrían vivir juntos seres tan hambrientos de poder? ¿No se matarían entre ellos? ¿Y el vencedor no destruiría con rabia todas las creaciones de sus enemigos? Estaríamos entonces todos muertos. Dios no puede más que ser uno solo y fuerte. Pero somos sus hijos y por eso hay un amor paternal entre los hombres y Dios.

Entonces el otro, descontento, replicó:

- Sí, Pero si nos ama como dices tú, ¿Por qué morimos? ¿Por qué hay hombres que mueren injustamente?

Ofelia respondió:

- Puede parecer que hay muertes injustas, pero sé que Dios no está allí para hacerte inmortal sobre la tierra. Eligió dejar a los hombres libres de vivir su propia vida, sin embargo, no olvides nunca que Dios no te abandona porque eres su hijo y el día en el que mueras Dios juzgará si fuiste virtuoso o no durante tu vida. Y entonces renacerás en el Paraíso o en el Infierno.

Ofelia fue exactamente como predijo Christos, una mujer que tenía un poder de convicción tal que también los animales la escuchaban se dejaban fascinar por sus palabras.

- Hermanos míos, ¿no veis el amor?. ¿No veis que Dios os ama, que Dios os ha dado la vida, que es nuestro padre? Si hubiese dudado de ello no estaría aquí. Si hubieseis dudado no estaríais aquí. Trabajemos juntos, hermanos míos y hermanas mías, recemos y sonriamos y hagamos de nuestra vida un mensaje de amor, de gloria a nuestro Señor y Padre.

Ofelia era un reflejo de la perseverancia en el amor de Dios.
Permaneció fiel a aquello en lo que creía hasta su muerte y se dice que sus últimas palabras fueron:


- Matadme, pero cuando volváis a casa, soldados, sabréis que os habéis equivocado y que Christos tenía razón.

Incluso se dice que estos soldados de Roma confesaron pocos años después su pena por los crímenes cometidos contra los fieles aristotélicos. Uno de estos soldados fue canonizado por los aristotélicos por las buenas acciones que hizo para redimirse en el perdón de Dios.

Y así, aún hoy, toda la organización de la Iglesia Aristotélica en Tierra Santa donde vivió la apóstol mantiene su integridad. La diócesis principal establecida ha logrado resistir a pesar de los ataques bárbaros y del paso de los siglos. Las comunidades religiosas han dado origen a nuevas ciudades de fuertes muros aristotélicos.





Traducido por Padre Prior Jesús Alfonso Froissart del Camp.
Revisado por Casiopea Alonso Beltrán.



_________________
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé Envoyer un e-mail
Montrer les messages depuis:   
Poster un nouveau sujet   Ce sujet est verrouillé; vous ne pouvez pas éditer les messages ou faire de réponses.    L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church Index du Forum -> La Bibliothèque Romaine - The Roman Library - Die Römische Bibliothek - La Biblioteca Romana -> Le Dogme - The Dogma Toutes les heures sont au format GMT + 2 Heures
Page 1 sur 1

 
Sauter vers:  
Vous ne pouvez pas poster de nouveaux sujets dans ce forum
Vous ne pouvez pas répondre aux sujets dans ce forum
Vous ne pouvez pas éditer vos messages dans ce forum
Vous ne pouvez pas supprimer vos messages dans ce forum
Vous ne pouvez pas voter dans les sondages de ce forum


Powered by phpBB © 2001, 2005 phpBB Group
Traduction par : phpBB-fr.com