L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church

[mirceadino]

Dimonigrafia d’Asmodeu, Príncep Dimoni de la Luxúria


Un nen precoç

Fa molt de temps va néixer a Samarra, un petit poble agrícola no lluny d’Oanilònia, un nen els pares del qual van anomenar Asmodeu. Era fort i estava ple de vida. Els seus ulls eren d’un color negre intens i fascinants. El seu rostre era bel fins el punt que havia estat confós amb un àngel. Però va ser gran la sorpresa dels pares quan van trobar una estranya deformitat al seu cos. Degut a que no havien inventat l’aigua calenta i allò semblava quelcom inusual, van decidir anar a la vella Gedeón, una remeiera de naixement i apartada dels homes.

Aquesta última era una dona fina i prima per l’edat que havia mantingut la seva fe en Déu intacta. Va agafar el nen dels braços de la seva mare i el va col•locar sobre una taula i lentament va descordar-li el bolquer amb la finalitat d’examinar-lo. Què gran va ser el seu astorament quan va veure que el nen tenia no un sexe, sinó dos! Tenia tant el femení com el masculí. Després es va girar vers els pares.


« Heu donat a llum un ésser estrany. Això està més enllà de les meves habilitats. No sé si és un missatge que ens ha enviat el Totpoderós, o si...»


Abans de poder acabar la seva frase, va vestir ràpidament al nadó i es va girar cap a la parella que estava esperant una resposta amb ansietat.


« Haureu tornar, de nou, amb aquet nen. Us aconsello que, a la vegada, reseu i oreu a Déu una i una altra vegada...En quant a ell, estimeu-lo tant com pugueu i separeu-lo del mal. »


I amb temor i preocupació, la família va tornar a casa i el nen va créixer en aquest ambient. Tan aviat com va poder caminar, van començar els problemes per al pare i la mare.

Asmodeu era particularment aficionat a l’observació d’animals al pati del darrere. Treia el cap tots els dies per a veure’ls moure’s, menjar i escoltar els sons més curiosos. Però estava, sobre tot, fascinat en veure les parelles d’animals. Aquella va ser la seva major emoció. Llençava petits crits que semblava acompanyar als animals quan es reproduïen. Donava copets a les manifestacions dels cabrits o dels braus. Era inútil que el seu pare el renyés, amenacés o pegués. Res no funcionava.

Als cinc anys, va fer alguns “experiments” amb els animals. Coneixia bé els hàbits de les espècies que vivien al seu voltant. Va decidir canviar l’ordre natural de les coses, aparellant el gos amb la truja o el gat amb l’ànec. Van fer-se ferides cruels que no van excitar, no obstant, els seus instints eròtics.

La Revelació

A l’edat de deu anys, mentre assistia a la collita de juliol, va produir-se un esdeveniment que va canviar la seva vida. Era el final del dia, la majoria dels camperols havien desaparegut ja. Estava sol al camp en mig dels rostolls que hi havia acumulats per aquí i per allà. Va veure una parella d’escarabats pujar un sobre l’altre. De cop, la seva atenció es va desviar d’ells pel soroll estrident que semblava provenir d’una pedra esmolada. Atret pels sons inusuals, va decidir acostar-se el més discretament possible. I allà va descobrir el que mai abans no havia vist: un home i una dona, completament nus, entrellaçant els seus cossos vessant de sensualitat prenent postures d’animals que eren tan familiars per a ell. No es va deixar veure, però ell va veure tant va poder, sentint les més profundes emocions en el seu insòlit cos.

Al tornar a casa, no va poder aclucar els ulls en tota la nit; la seva ment estava totalment consumida pel que havia vist.

Al matí següent va ser per a ell com un segon naixement. Mirava a la vegada a les noies i nois de la seva edat d’una manera completament nova. La seva forma genital feia que se sentís atret tant per un sexe com per l’altre. Va ajuntar a tots els nens i les nenes del seu poble, els guapos i les guapes, els petits i els alts, els grassos i els prims.

El seu mètode era pot “ortodox”, per dir-ho d’alguna manera. L’apropament era, sovint, brutal, similar a una ànima violenta, que acabava en forat o un rierol. La parella lluitava, cridava, mossegava, colpejava i després acabava cedint, però sense haver perdut abans part del seus pantalons o vestit.

L’escena es va repetir durant tota una setmana. Al final, molts vilatans, enutjats per aquest comportament intolerable, van irrompre a la finca de la família que va fugir sense recollir res.

Arribada a Oanilònia

Oanilònia en aquell moment era la ciutat més gran d’aquelles terres. Habitaven dins d’ella probablement més d’un milió de persones. No obstant això, la desídia havia corromput els cors i les ànimes. La majoria de la gent en s’havia allunyat de Déu. En aquest ambient va arribar el petit Asmodeu.

Va vagar dies i dies pels carrers, vivint, robant i demanant almoina. Dormia a les nits a un pis al centre de la ciutat que allotjava als més vils i menyspreables. Brut com un poll, ensutjat com una cabra, les seves passes el van dur, per casualitat, a un barri de la ciutat com cap altre. Dones de petites virtuts venien els seus encants als homes que es trobaven de pas. Algunes eren encara joves i fresques, altres estaven gastades i marcades per la “feina”. Va adonar-se’n de què una d’elles, pèl-roja, era més forta de l’habitual i els seus pits també eren més grossos. Va acostar-s’hi i va allargar la mà com per a agafar el fruit prohibit. Això va ser profitós, ja que un cop magistral d’una bufetada va recordar-l’hi la seva edat i condició.

La dona va començar a remugar paraules en to sec i ràpid.


« Digues-me, marrec, qui et creus que ets per a tocar-me? I d’on ve aquesta morbositat? Cobert de tanta porqueria et dono una setmana pera veure’t mort al riu.»


La dona va deixar anar una riallada, amb les dues mans als malucs. Les dones del seu voltant presenciaven l’escena, així com els transeünts. Va inclinar-se una mica per a mirar més de prop, agafant-li la barbeta amb les mans.


«Segur que sota aquesta brutícia ets més bufó. Si fossis una mica més gran et faria una bona... »


No va poder acabar la frase. Igual que una serp sobre la seva presa, Asmodeu havia posat els seus llavis sobre els seus, la qual cosa va obligar, de nou, a la dona a sorprendre’s, que va respondre amb un somriure encara més gros que el primer.


«Sincerament, m’agrades! Vine amb mi dins, que t’ensenyaré dues o tres coses, la història de la vida. »


Va entrar a l’habitació, que estava a les fosques, ja que no hi havia finestres. Hi havia una mala il•luminació de torxes, quatre per cada cantonada de l’habitació. El que servia de llit era una màrfega plena de palla i es podia ocultar als ulls dels visitants amb un teixit que s’estenia per arreu. A les parets, Asmodeu no podia creure el que veia. Escenes eròtiques mostrant homes i dones despullats, a vegades en posicions acrobàtiques, sovint surrealistes. Així que, va pensar, tenia molt per aprendre.

La dona el va dur, literalment, al llit. Va desvestir-se lentament davant seu, mostrant abundants corbes i formes antiestètiques. Aleshores, va fer al mateix amb el nen. Va cridar. No va poder contenir la seva sorpresa davant l’anomalia sexual d’Asmodeu.


« ¡El teu futur està marcat! »


I aquell dia es va dissoldre la seva innocència.

La ciutat s’enfonsa en la depravació.

Va viure durant molts anys amb aquella dona, convertint-se en el seu amant, compartint el seu llit i els seus clients. Va ser particularment perillós i actiu, multiplicant els seus actes com si la seva vida depengués d’això.

Amb l’edat, el seu cos va créixer i va prendre forma. El pèl adornava el seu pit. Va prendre l’hàbit de deixar-se llarg el seu bell cabell negre. S’havia convertit en el centre de tot el que la ciutat podia anomenar “corrupció”.

A seva fama era tal que va ser presentat algun cop a la cort del Rei d’Oanilònia. Aquest home era tan dolent com es pot ser. Un vertader representant de la cobdícia, l’avarícia i la deshonestedat. Vivia rodejat d’una multitud d’esposes i cortesanes. Havia freqüentat orgies bacanals, festes amb beguda. Déu havia abandonat a aquell poble. Havia sentit parlar d’aquest jove misteriós, capaç d’obtenir plaers inèdits. Va fer que li duguessin.

Asmodeu va comparèixer davant del tribunal un dia, quan aquest estava ple. Tant les taules com les cadires estaven bolcades, els cossos jeien al terra. La majoria estaven despullats, entrellaçats, junts i encadenats pel plaer. Els esclaus, despullats també, s’estenien tan a homes com a dones abraçant-se obscenament. Duien en safates de marfil tot el que calia pel plaers orgiàstics.

Quan el rei el va veure entrar a la sala, d’alguna manera va empènyer la mitja dotzena de borratxos arraulits al seu costat, va posar-se de peu i el va mirar fixament als ulls. Al seu voltant, els homes i les dones que participaven a la bacanal, una rere l’altra, van deixar la feina i van clavar els ulls al nouvingut. El silenci era absolut.

Asmodeu va apropar-se. Duia un vestit blanc, que contrastava amb els seus ulls de negre intens i el color obscur del seu cabell. Por a poc, va descobrir les seves espatlles i va fer caure la roba al terra sense cap tipus de vergonya, per a descobrir tota la seva anatomia anòmala. Va creuar la sala. Les persones diferien en el seu camí. Ell va anar a trobar-se amb el Rei que no va dir res i va saltar sobre d’ell brutalment. La gent va deixar anar un crit salvatge i la cort va anar a més, com si tots se sentissin alliberats.

Asmodeu es va convertir en “el” o “la” amant del rei, des del punt de vista que cada un escollis. Catalitzava les energies sexuals de la Cort ara que no tenia límits. Més encara, aquest exemple de dalt es va difondre vers les capes superiors de la societat al principi i va arribar, més tard, a la resta d’habitants de la ciutat.

A les cases, al carrer, a les cunetes o als camps o graners, tot era llibertinatge i luxúria. La baixesa havia substituït la virtut i el vici a la fe. Els homes s’havien oblidat completament de Déu, reservant només la seva ànima als plaers.

La caiguda

Era un, l’ésser, el que, probablement, havia gaudit més veient la caiguda de la ciutat. Déu no l’hi havia donat un nom i li agradava veure com la Creació divina es degradava.

Va ser aleshores quan el cel es va omplir de núvols obscurs i amenaçadors i un fort vent va començar a bufar. L’Altíssim va dir als habitants de la ciutat:


« Mentre que us vaig donar el Meu amor, us heu desviat, preferint escoltar les paraules de la Criatura a la qual no vaig donar Nom. Heu preferit abandonar-vos als plaers materials que donar-me les gràcies.»

I afegí: « Vaig crear per a vosaltres un lloc anomenat Infern, que vaig posar a la Lluna, on els pitjors d’entre vosaltres coneixereu una eternitat de turments per a ser castigat dels seus pecats. En set dies, aquesta ciutat serà absorbida per les flames. I els que es quedin en ella passaran l’eternitat al Infern. No obstant això, sóc Magnànim i, els que d’entre vosaltres sapigueu fer penitència, passareu l’eternitat al Sol, on es troba el Paradís. »


Amb aquestes terribles paraules, tots els homes i les dones es va mirar i no van atrevir-se a moure’s. Tots estaven ara amb por pel seu destí. Molts van decidir fugir de la ciutat, que ara estava maleïda.

Però la Criatura sense Nom, la personificació del mal, era molt astuta i va decidir actuar. Va escollir, entre els que quedaven, a set homes que havien anat concentrant les negrors de la humanitat. Asmodeu va ser un d’ells. Va ser persuadit de què Déu mai no prendria mesures i de què la seva decisió estava motivada per l’enveja. Per la influència que tenia en el Rei, va empescar-se-la per convèncer-lo, a la vegada, però també al tribunal i a gran part dels habitants, que vn prendre el camí del plaer i el llibertinatge.

No obstant això, alguns pocs s’havien reunit al voltant d’una dona de nom Rafaëlla, que estava habitada per l’esperit de Déu. Ella es trobava entre un grup de set que havien obert els seus ulls al discurs de Déu i estaven inspirats, ara, pel seu Amor.

Ella va viatjar per la ciutat en totes direccions per a predicar el penediment i ho va fer directament davant d’Asmodeu. Estava convençuda de la veritat i molts la van seguir i així van salvar les seves ànimes. Però la majoria dels homes preferiren tornar als seus vicis.

Set dies més tard, un terratrèmol amb una potència increïble va sacsejar la ciutat. El sòl es va trencar. Van aparèixer grans obertures de les que fluïen flames. En uns moments, Oanilònia va desaparèixer en les profunditats de la terra. Déu va colpejar amb la seva ira la ciutat impia.
Tots els morts, a continuació, van presentar-se davant l’Altíssim.

Rafaëlla, i els altres sis humans es van fer Arcàngels davant l’Altíssim, mentre que els que els van seguir es van convertir en àngels.

Asmodeu, i els altres sis homes que havien escollit a la Criatura sense Nom van ser enviats a la Lluna. Va estar en una boira amb un fred permanent, sense vida. Els cossos de tots es van tornar horribles i aterradors. Asmodeu va rebre un cap i una llengua de serp, va ser proveït de quatre parells de pits i d’un fal•lus colossal, que tenia que estar constantment a les seves espatlles per a poder caminar. Els seus luxuriosos instints van ser magnificats i va turmentar, dia i nit als desgraciats que s’havien perdut al infern, igualment com ell, irritava als seus germans dimonis perseguint els seus desitjos.

Així fou condemnat a viure perpètuament en les planures del infern.

Per al registre, alguns han conservat unes paraules d’Asmodeu, pronunciades per ell en vida:



Citation:

- De totes les aberracions sexuals, la castedat és la pitjor. - Una dona sexualment completa és molt més lliure. - Hem d’ensenyar a la gent a usar el sexe com una cullera i una forquilla. - En matèria d’apetit sexual, l’amor està canviant.

Traduït del siríac per Tibère de Arcis.
Traduït al català per Ignius de Muntaner