L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church Index du Forum L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church
Forum RP de l'Eglise Aristotelicienne du jeu en ligne RR
Forum RP for the Aristotelic Church of the RK online game
 
Lien fonctionnel : Le DogmeLien fonctionnel : Le Droit Canon
 FAQFAQ   RechercherRechercher   Liste des MembresListe des Membres   Groupes d'utilisateursGroupes d'utilisateurs   S'enregistrerS'enregistrer 
 ProfilProfil   Se connecter pour vérifier ses messages privésSe connecter pour vérifier ses messages privés   ConnexionConnexion 

Démonographie de Léviathan

 
Poster un nouveau sujet   Ce sujet est verrouillé; vous ne pouvez pas éditer les messages ou faire de réponses.    L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church Index du Forum -> La Bibliothèque Romaine - The Roman Library - Die Römische Bibliothek - La Biblioteca Romana -> Le Dogme - The Dogma
Voir le sujet précédent :: Voir le sujet suivant  
Auteur Message
Sainte Wilgeforte



Inscrit le: 17 Juil 2009
Messages: 6071

MessagePosté le: Mer Juin 02, 2010 4:58 pm    Sujet du message: Démonographie de Léviathan Répondre en citant




    Démonographie de Léviathan


    Une enfance cauchemardesque


    Il y a fort longtemps, Leto, un marin honnête et travailleur, épousa une femme dénommée Hécate. Elle n'était pas le prototype de la femme aimante et joyeuse dirons-nous, elle était plutôt caractérielle et instable. Les années passèrent et l'éloignement de Leto, trop souvent parti pour la pêche, transforma la jeune femme en une acariâtre et peu avenante marâtre, certains diront même qu'elle fût cruelle et méchante. Se sentant abandonnée et n'ayant que peu d'argent, cette dernière passait son temps libre à vendre sa vertu aux marins de passage sur les docks du port d'Oanylone. Hécate tomba enceinte durant l'une des absences de son époux et fit croire à ce dernier qu'elle attendait un enfant de lui. Le pauvre bougre ne s'était jamais méfié et pensa simplement avoir rempli son devoir conjugal.

    Ainsi vint au monde un enfant que tous deux choisirent d'appeler Léviathan. Le petit, dès son plus jeune âge, commença à montrer les mêmes signes caractériels que sa mère. Avec un père voguant toujours au gré des marées et trop fréquemment absent, son éducation incomba à Hécate, qui, dans sa folie, lui fit subir une vie comme l’on n’en souhaite à personne. Frappé dès sa plus tendre enfance parce qu'il était difficile de calmer ses pleurs, insulté quotidiennement parce qu'il était vu comme un parasite, Léviathan ne bénéficia que de très peu d'amour mais dû subir une haine incroyable durant des années. Lorsqu'il avait faim, sa mère lui hurlait dessus et ne lui donnait le sein qu'une fois sa journée pècheresse terminée, Léviathan pleurait ainsi des heures durant. Lorsqu'il réclamait un peu d'amour, Hécate le secouait tel un fétu de paille pour qu'il cesse de l'incommoder. Et si, par malheur, il lui arrivait de faire dans ses langes, il devait rester souillé jusqu'à ce que l'odeur soit si insupportable qu'Hécate finissait par le changer. A aucun moment, ses plus jeunes années ne furent agréables.

    Les temps qui suivirent ne furent pas moins affreux pour l'enfant, il ne voyait que très peu son père et profitait de ces moments d'amour qu'il pouvait enfin partager. Leto et Hécate ne s'entendait plus si bien que hurlements et gifles fusaient au sein de la maisonnée. Afin de se protéger de sa mère, Léviathan avait pris l'habitude de mentir à tous bouts de champs pour ne pas prendre une volée systématiquement lorsqu'il rentrait. Afin de se venger des sévices que lui infligeait Hécate, il avait développé une fourberie sans égal mais cela ne lui évitait cependant pas les torgnoles et autres brimades. Le jeune garçon grandit ainsi en ne voyant que trop peu celui qu'il aimait et qu'il considérait comme son père. Il voyait défiler des cohortes d'hommes dans sa demeure qui ne faisait toujours que passer, l'insultant copieusement lorsque sa présence était remarquée. Sa mère lui avait bien dit qu'elle pensait que son "géniteur" avait trépassé, mais lui, préférait mentir à son père pour garder l'amour que ce dernier lui prodiguait.

    Leto avait pour fol espoir de faire de son fils un marin confirmé. Ainsi, dès qu'il fût en âge de partir sur l'eau, il décida de l'emmener avec lui pour ses pêches. Leto lui montrait toutes les ficelles du métier, tout ce qui faisait un bon marin et il remarqua très tôt une aptitude pour la chose. Il nota bien évidemment le caractère colérique et vicieux de son fils qu'il tenta en vain de faire changer. Ainsi, les dernières années de son enfance, Léviathan les passa entre la mer et sa mère, entre moments relativement heureux et périodes tragiques. Il devint rapidement très doué pour la marine et son père lui laissa souvent la barre sur son navire, si bien que Léviathan était déjà un grand marin à l'âge de quinze ans. A cette époque, le jeune adolescent était déjà considéré comme un homme et son caractère de feu allié à ses accès de colère faisait de lui un redoutable capitaine en puissance. Leto ne le comprit que trop bien et lui donna ainsi le commandement de l'un de ses navires de pêche.



    La jeunesse dans le péché


    A peine en âge de folâtrer avec les damoiselles, Léviathan commandait déjà un beau navire de pêche avec tout son équipage dont il choisissait les membres lui-même. Le jeune homme déjà physiquement plus fort que la moyenne, s'arrangeait pour prendre des marins dociles qui ne se rebellaient pas devant son autorité et ses colères. Léviathan avait tellement subit de sévices et de brimades dans son enfance qu'il avait contenu en lui une colère pendant trop longtemps. Un soir où il devait prendre la mer, il passa en sa demeure pour préparer les derniers détails de son périple, il y croisa sa mère, ronde comme une casserole qui l'insulta à foison et lui cracha au visage sous le fumeux prétexte qu'il était un bâtard. Léviathan qui, habituellement, parvenait à se maitriser un minimum vit rouge, et une terrible colère s'empara de lui. Il s'approcha d'Hécate et la saisit par le cou avec ses deux mains. Les yeux injectés de sang et un rictus de haine dessiné sur ses lèvres, il serra ses mains en grognant, il serra tellement que le visage de sa mère devint rouge vif avec les yeux exorbités. Il ne fallu que quelques instants pour qu'Hécate cesse de respirer, Léviathan la laissa choir au sol telle un sac de blé, son corps fit un bruit sourd en s'étalant sur le parquet de la maison. Léviathan resta ainsi une bonne heure à observer sa mère ainsi étendue sur le sol, n'éprouvant aucun remord pour le geste qu'il avait fait, au contraire il se sentit encore plus fort, et surtout, libéré d'un poids devenu trop lourd pour ses jeunes épaules.


    [Illustration du jeune Léviathan, auteur anonyme]

    La haine dans le cœur et la colère dans l'âme, Léviathan était désormais incontrôlable, comme si son matricide avait entériné une destinée qui se dessinait déjà depuis de longues années. Comme il l'avait prévu, il embarqua pour une longue semaine de pêche avec tout son équipage, ayant laissé Hécate allongée à terre, sans rien n’en dire à personne, il pensa ainsi qu'en la trouvant, l'on croirait à un meurtre, perpétré par l'un des nombreux hommes venus payer ses services, qui se serait senti insatisfait par la prestation. Son équipage, il l'avait choisi avec grand soin, il prenait des hommes au corps suffisamment fort pour travailler dur mais à l'allure sympathique. Léviathan aimait hurler sur ceux qu'il employait, cherchant à repérer l'effet que produisaient ses cris et ses accès de colère, espérant pouvoir déclencher une réaction pour pouvoir corriger l'effronté qui osait se dresser devant lui. Parmi les membres de l'équipage se trouvait un garçon à peine plus jeune que lui, un dénommé Gabriel. Il l'avait repéré en raison de son amabilité et de son apparente couardise. Il s'était dit qu'en le recrutant, il aurait de quoi s'amuser et savourait déjà à l'avance tout le mal qu'il allait pouvoir lui faire. Ce qui motivait le plus le capitaine dans cette situation, c'est qu'il ne comprenait pas comment l'on pouvait être si calme et si placide, ainsi, il s'amusa à lui chercher querelle régulièrement et à le provoquer.

    Un jour, il arriva hurlant comme à son habitude, crachant sur les pêcheurs pas assez rapides à son goût, les cognant et déclenchant en eux colère et ressentiment. Souvent, certains tentaient de se rebeller et de frapper Léviathan, mais celui-ci heureux de la haine qu’ils lui vouaient, évitait toujours les coups et s'acharnait alors à les frapper le sourire aux lèvres. Gabriel n'avait rien qui ne puisse lui être reproché, il faisait bien son travail, mais Léviathan lui tomba dessus. Il lui reprocha d'avoir négligé son labeur, lui hurlant dessus pour voir sa réaction, mais Gabriel resta calme ne montrant ni colère ni haine. Les injures et cris de Léviathan glissèrent sur lui comme la pluie sur une surface lisse. Rien de ce qu'il disait ne pénétra en lui ni n'éveilla la moindre colère. Déçu de cette réaction, le capitaine lui lança un bon coup et repartit voir ailleurs. Ainsi, régulièrement pendant leurs longs voyages en mer, Léviathan brimait ses hommes et particulièrement Gabriel envers lequel il développa une haine sans pareil, haine qui se matérialisa en une colère infinie à son égard.



    L'avènement de la haine et de la colère


    Quelques années passèrent, et les hommes sous le joug de Léviathan ne purent constater qu'une aggravation de ses travers, l'on ne comptait plus les péchés qu'il avait fait, on ne comptait plus les morts qui avaient croisé sa route, et Gabriel, lui, implorait le Très haut en silence pour que cela cesse. Sur le navire, il n'était pas rare qu'un marin fut jeté par dessus bord, dans sa folie hystérique, Léviathan laissa ainsi quelques uns de ses hommes se noyer sans que personne n'y puisse rien. La justice d'Oanylon n'était pas qualifiable d'intransigeante en ce temps là, et bon nombre d'accusés s'en tiraient à bon compte, c'était donc la loi du silence qui régnait, avant tout par peur de représailles terribles. La haine qui émanait de l'homme fut indubitablement ce qui attira la créature sans nom vers Léviathan, elle s'adressa à lui sous la forme du lieutenant de la garde d'Oanylone, connu pour être un tyran sans foi ni loi, violent et vil comme nul autre. Un soir où il était à terre et sortait d'un rade, perdu dans les vapeurs de l'alcool, Léviathan vit le lieutenant, posté sur son chemin, lui bloquant le passage.

    Citation:
    Léviathan : "Casse-toi de là si tu veux pas tâter d'mes poings !"

    Homme : "Tiens donc...et tu crois que tu serais capable de me faire du mal jeune idiot ?"

    Léviathan : "J'en ai tué pour moins que ça..."

    Homme : "Bien...bien...Tu as compris le pouvoir de la haine...Ta colère t'a rendu beaucoup plus puissant... Maintenant, accomplis ton destin ! "

    Léviathan : "De quoi ? Quel destin ?"

    Homme : "Léviathan, tu ne réalises pas encore ton importance. Tu commences juste à découvrir ton pouvoir... Si nous associons nos forces, nous mettrons fin à ce mensonge qu'est l'amour et nous ferons des forts les maitres d'Oanylone !"

    Léviathan : "Ma parole, t'es aussi bourré que moi..."

    Homme : "Si seulement tu connaissais le vrai pouvoir de la colère... Ta mère ne t'a jamais dit ce qui est arrivé à ton père..."

    Léviathan : "Oh, elle m'en a dit assez ! Elle m'a dit qu'il avait été tué !"

    Homme : "Non Léviathan, je suis ton père !"

    Léviathan : "Non ! Ce n'est pas vrai...ce n'est pas possible !"

    Homme : "Lis dans ton cœur et tu sauras que je dis vrai !"

    Léviathan : "Naôooonnn..."

    Homme : "Maintenant accomplis ta destinée et tue cet usurpateur qu'est Leto. Tôt ou tard il apprendra le secret de ta naissance et alors, tu n'auras plus rien."

    Léviathan : "Et après, te reverrais-je ?"

    Homme : "Lorsque Leto sera éliminé et que tu auras vieilli, alors, je reviendrais. Sers-toi de ta haine jeune marin, laisse libre court à ta colère et un jour nous nous reverrons."


    La créature avait réussi à insuffler encore plus de vice dans l'âme du jeune Léviathan et ses mensonges rendirent le capitaine encore plus arrogant et vindicatif. Le marin en était tout retourné, enivré et en proie au pire des accès qu'il ait connu jusqu'alors, il attendit que Leto revienne de la pêche. Il prépara ainsi la venue de celui qui pensait être son père, fomentant des plans pour l'éliminer et aiguisant ses armes pour mieux combattre. Léviathan n'avait dès lors plus aucun sentiment envers les autres hormis la haine. C'était d'ailleurs bien ce qui caractérisait ce jeune homme. Enfin, le grand soir arriva, Leto, fatigué et harassé par son voyage, rentra directement sans passer par la taverne comme à son habitude. Depuis la mort de sa femme, un soulagement l'avait envahi et il pouvait enfin profiter de son chez lui, comme tout marin le faisait. Il franchit le seuil de la demeure et tomba face à Léviathan, un sextant à la main, debout et le regard plein de furie. Leto voulu lui parler pour comprendre ce qui se tramait là, mais il n'en eut pas le temps, Léviathan fondit sur lui tel un renard sur une poule et lui asséna un vigoureux coup de sextant sur le crâne. Le sang gicla et laissa des traces sur les murs de l'entrée tandis que Leto s'effondra raide mort dans une marre de sang sombre et visqueuse. Aucun cri ne se fit entendre et le jeune homme, âgé d'une trentaine d'année, laissa le corps du défunt sur place pour quitter les lieux. Certains prétendirent que Leto était mort d'un accident, mais tous, au fond, savaient qu'il y avait là un coup de Léviathan.

    C'est ainsi que Léviathan hérita de la fortune de son père, de ses navires et devint amiral d'une flotte de pêcheurs composée d'une dizaine de vaisseaux plus ou moins importants. Désormais, l'homme n'avait aucune limite à son pouvoir, en plus de sa notoriété publique d'hystérique criard et fou furieux, il avait maintenant celle d'un puissant en raison de la richesse de ses biens. Personne n'osa plus s'opposer à lui, personne sauf un homme : Gabriel. Le nouveau statut de Leviathan fit qu'il devint encore plus incontrôlable, déchaînant son vice sur tous, et engendrant ainsi la colère parmi tous ses employés, seul Gabriel resta inébranlable devant les injures et les brimades. L'amiral en restait incrédule, il ne comprenait pas comment, malgré tout le déferlement de violence dont il abreuvait Gabriel, celui-ci pouvait rester calme, obéissant et travailleur. Leur chemin se croisa moins souvent par la suite car Léviathan avait choisi de ne naviguer qu'à bord du Kraken, un grand navire à trois mâts qui le rendait fier et lui donnait l'impression d'être le maître du monde. D'ailleurs, il n'était pas rare de le voir aller à la proue et crier qu'il était le maitre du monde, les bras écartés et le regard vers l'horizon, lorsque le vent soufflait dans les voiles. La pêche était devenue une piètre activité à ses yeux et Léviathan décida de se lancer dans la piraterie. Il recruta des marins aguerris et n'ayant pas peur d'aller à l'encontre les lois, il les débusqua dans les tavernes mal famées des docks d'Oanylone, leur offrant alcool et filles de joies pour les convaincre de le rejoindre dans sa quête destructrice et malsaine.



    [Illustration de l'amiral Léviathan, auteur anonyme]

    Le règne de Léviathan débuta sur la mer d'Oane qui bordait la grande cité, lui et ses sbires partirent à l'assaut des marchands et pêcheurs qui voguaient au large des côtes, faisant montre d'une rare violence et, par mesure de sécurité, ne laissant jamais de survivant. Arraisonnant les chalutiers et autres embarcations en tous genres, l'amiral se constitua une grande réserve de biens et de marchandises qu'il revendit à prix d'or sur les marchés d'Oanylone. Au passage, il assouvissait ses désirs haineux et violents, massacrant et fracassant à tout va, laissant derrière lui des centaines de cadavres. Les autorités de la ville s'aperçurent rapidement que la piraterie avait investi les eaux locales mais comme personne n'avait jamais pu s'en sortir vivant, l'on n'avait pas idée de qui il pouvait s'agir. Léviathan avait tout de même conservé sa flotte de pêche pour donner le change mais certains commencèrent à le pointer du doigt, dénonçant à qui voulait l'entendre que l'amiral était le pirate de la mer d'Oane. Ce fut vain et Léviathan se chargea lui-même d'éliminer ses accusateurs, avec un certain plaisir d'ailleurs. L'on retrouva ainsi plusieurs hommes égorgés en plaine place publique.

    A chacun de ses retours sur la terre ferme, Léviathan rencontrait indubitablement Gabriel, à croire que leur histoire était liée dans une destinée commune. Ce dernier cherchait toujours à faire entendre raison au colérique marin, lui expliquant en quoi son vice allait le précipiter dans les abysses. Leurs entrevues se concluaient généralement de la même manière, par une grande claque dans le visage de Gabriel. Un observateur extérieur rapporta l'une de leurs joutes et cela donnait à peu près cela :


    Citation:
    Gabriel : "Léviathan ! Pourquoi tant de haine ?"

    Léviathan : "Parce que dans toute l'humanité mon gars, il n'y a que deux types d'hommes et seulement deux. Il y a celui qui reste à la place où il doit être et celui qui a son pied sur la tronche de l'autre !"

    Gabriel : "Mon Dieu, mais quelle horreur ! Qu'as-tu donc vécu pour cultiver tant de haine et de colère à l'égard d'autrui ?"

    Léviathan : "Tu vas me lâcher, oui ? Tu vas encore te ramasser une giroflée à cinq pétales dans ta mouille sinon..."

    Gabriel : "Tu le sais, je n'ai pas peur de tes menaces et tes coups ne me feront jamais réagir ! J'abhorre la violence car elle est mère de souffrance !"

    Léviathan : "Mais c'est pas vrai ça ! On t’a donc jamais appris à te taire ? Devrais-je te faire rôtir comme un porcelet, et ta famille avec, pour tu cesses de me gonfler ?"

    Gabriel : "Jamais je n'arrêterais, du moins jusqu'à ce que tu te décides enfin à changer !"

    Léviathan : "Jamais je ne changerais, je ne me laisserais pas écraser par un faible comme toi ! Et cette fois tu vas te la prendre ta mandale !"


    Ainsi allait la vie de ces deux êtres qui, sans le savoir, étaient liés par l'avenir dans une folle quête propre à chacun. Gabriel ne renonça jamais à l'idée de ramener Léviathan sur le droit chemin et cela ne fit qu'empirer le mépris que ce dernier lui vouait. Le caractère psychopathe de Léviathan était de notoriété publique si bien que la plupart des gens qui connaissaient le couple infernal se demandait quand Léviathan tuerait Gabriel, mais certains penseurs déclarèrent avec intelligence que l'Amiral n'éliminerait jamais le vertueux car sans lui, il n'aurait plus de raison de vivre.

    Un beau jour, Leviathan, toujours plus intrigué face à la tempérance de Gabriel le fit venir à lui. Quand celui-ci arriva, il vit son père, Vorian, attaché à un pilier de bois. Le haineux marin lui dit que son père avait perdu toute une cargaison de poisson, que c'était un mauvais élément et qu'il méritait une correction. Léviathan commença alors à frapper Vorian, Gabriel le supplia d'arrêter, mais plus il suppliait, plus Leviathan frappait fort. Il frappa si fort qu'il transperça le ventre de Vorian dans une explosion de sang. Ce dernier mourut sur le coup, accompagné des pleurs de son fils. Leviathan s'attendait à ce que Gabriel réagisse et, ivre de colère, tente de venger son père, mais il n'en fit rien, il tourna le dos et quitta la pièce en lançant à l'assassin que la haine et la colère ne l'atteignait pas et que sa fin était proche. Il ajouta que Dieu punirait Léviathan pour ses péchés et qu'il serait condamné à une éternité de souffrance. Cette fois, il ne laissa pas à Leviathan le temps de répondre, il partit l'âme en peine et l'Amiral lui se demanda alors ce qu'il devrait faire pour que son éternel adversaire daigne enfin lui donner raison en le frappant. Ainsi, pendant de longues années s'enchainèrent périodes de violence et de haine, meurtre et assassinat sans fondement, le plaisir que prenait Léviathan à tuer et répondre à ses accès colériques devint de plus en plus intense. Il ne rencontra plus Gabriel pendant longtemps mais cultiva à son encontre un mépris sans commune mesure avec ce qu'il avait pu être jusqu'ici. Les actes de piraterie de l'amiral devinrent légende dans la mer d'Oane et sa réputation en fut si grande que l'on venait le payer pour qu'il épargne un navire. Il abandonna une fois pour toutes la pêche et transforma sa flotte de bateaux en équipes de flibustiers à son service, écumants la mer contre vents et marées pour son compte.



    La punition de Dieu


    Oanylone avait sombré dans le vice et le péché, la haine, la guerre et la violence firent leur apparition et les hommes oublièrent définitivement l'amour du Très Haut, tous sauf sept vertueux qui avaient toujours prêché l'amour de Dieu et l'amour du prochain, chacun ayant sa propre vertu. La cité était devenue un véritable enfer où les forts et les faibles s'entretuaient pour le pouvoir. La créature sans nom était alors aux anges et préparait sa vengeance envers le Très Haut, lui prouvant par les actes des mortels que sa réponse était la bonne. Mais Dieu, même s'Il était amour, était loin d'être idiot. Il n'avait pas fait des hommes Ses enfants pour qu'ils se comportent de cette façon, il ne leur avait pas subordonné les autres espèces ni laissé la liberté de choisir leur destin pour se détruire les uns les autres tant et si bien qu'il prit la décision de punir ces humains qui peuplaient alors Oanylone, berceau de la civilisation. Il décréta qu'il engloutirait la cité dans les abysses de la terre et les feux de la divine sanction après sept jours. Dans son éternelle mansuétude, il ajouta que tous ceux qui partiraient seraient épargnés et que ceux qui auraient fait pénitence seraient admis au paradis à Ses côtés.

    La créature sans nom décida alors de retourner près de Léviathan car de mémoire d'homme, jamais personne n'avait montré tant de colère ni manifesté tant de haine envers son prochain. La créature pensa qu'avec un tel homme, elle pourrait convaincre un grand monde d'adhérer au sens qu'elle donnait à la vie humaine. C'est sous la forme du lieutenant qu'elle revint auprès de l'homme sanguinaire pour lui demander de prêcher la colère. Léviathan qui n'avait vécu qu'à travers la violence et la folie accepta, il était pleinement d'accord avec le fait que le fort dominait le faible et que cela devrait toujours être. Pour lui, l'amour était réservé aux faibles. L'amiral, comme six autres hommes, décida de diffuser le message de la créature à laquelle Dieu n'avait pas donné le nom. Ainsi, il accosta sur le port d'Oanylone pour la dernière fois et descendit prêcher la colère. Voici un cours extrait de l'un des prêches de l'amiral Léviathan rapporté par un survivant d'Oanylone ayant quitté la cité maudite le sixième jour :


    Citation:
    Léviathan : "La marche des hommes est semée d'obstacles qui sont les entreprises altruistes que fait, sans fin, surgir l'œuvre des vertueux. Béni soit-il l'homme de bonne volonté qui, au nom de la colère, se fait le berger des forts qu'il guide dans la vallée d'ombre de la mort et des larmes car il est le gardien de son frère et la providence des enfants égarés. J'abattrai alors le bras d'une terrible colère, d'une vengeance furieuse et effrayante sur les hordes impies qui prêchent et diffusent le message de Dieu. Et tu connaîtras pourquoi mon nom est l'amiral quand sur toi s'abattra la vengeance du pêcheur !"


    Six jours passèrent sous le déluge, l'orage, la grêle et le vent, nombreux furent ceux qui quittèrent cette ville maudit qu'était devenue Oanylone dans l'espoir de survivre à l'apocalypse qui allait s'y abattre. Mais, Léviathan resta, persuadé qu'il avait raison et que l'amour n'était pas le sens de la vie. Il prêcha encore et encore pour dire que le fort dominait le faible et déclara sans cesse que la colère et la haine étaient engeances salvatrices lorsqu'elles étaient maniées comme il le faisait. L'amiral était convaincu que Dieu ne tuerait pas ses propres créatures car Il était faible et l'avait, selon lui, prouvé en laissant aux hommes le libre arbitre. Il instilla dans le coeur des plus mauvais l'idée que si Dieu avait été fort, il aurait été colère et vengeance au lieu d'être amour et tempérance. Léviathan citait en exemple Gabriel qui perdait, à ses dires, son temps à prêcher l'amitié, l'amour et prouvait par ses actes son manque de courage. Beaucoup écoutèrent avec intérêt les propos du marin et beaucoup le suivirent dans sa folle entreprise et tuèrent ceux qui refusaient d'écouter Léviathan, nombreux furent ceux qui passèrent l'arme à gauche durant ses six longues journées. Mais, lors d'un prêche enlevé qu'il déclamait sur le port d'Oanylone, un homme, l'amiral Alcisde, vint tenter de faire taire Léviathan. L'homme était un proche ami de Gabriel et comptait sans doute réparer des années d'injustice, il avait préparé avec son ami l'évacuation d'un grand nombre de citoyens par la mer. Léviathan, fou de rage et de colère d'être pris à parti, projeta une énorme poutre sur le navire immobilisant celui-ci, plein à craquer d'hommes et de femmes. Tous allaient ainsi périr avec Oanylone. Léviathan assista à l'exploit de Gabriel qui sauva le bateau et vit les rescapés crier des hourras à l'attention de ce dernier. Cela le mit dans un état de rage encore plus fou mais il décida de partir plutôt que d'intervenir encore face à Gabriel.

    Puis vint enfin le septième jour, dernier jour d'Oanylone qui allait sombrer dans l'oubli et ne rester en mémoire d'homme qu'aux travers de récits sacrés. La terre se mit à trembler et des failles béantes s'ouvrirent un peu partout, des flammes infernales surgirent des profondeurs de la terre et brûlèrent la cité. Léviathan avait cependant décidé de fuir la ville et avait embarqué au dernier moment sur le Kraken, son vaisseau le plus rapide. Il pensa échapper à la colère du Très Haut en voguant vers le large. C'est là qu'il croisa une ultime fois le regard de Gabriel resté sur le port, Léviathan pensa que Gabriel était fou de croire à ce point dans le Tout Puissant et ne comprit pas pourquoi il avait décidé de se laisser emporter avec la ville. Naviguant a vive allure et sortant des encablures du port, Léviathan se croyait sorti d'affaire mais les éléments étaient déchainés et un terrible tourbillon se forma autour du Kraken pour finir par l'engloutir. Vint finalement le tour d'Oanylone qui disparu dans l'abysse emporté par les flammes purificatrices de la colère du Très Haut.



    Une éternité de colère


    Léviathan, à l'instar des six hommes qui prêchèrent pour la créature sans nom, et comme tous ceux qui restèrent à Oanylone, pêcheurs ou vertueux, fut conduit devant le Très Haut. Même en cet instant sa colère ne faiblit pas, ses yeux rougeoyants et striés de veinules ne trahissaient aucun apaisement et sa punition fut terrible. Il avait à ce point incarné la colère que Dieu l'envoya sur l'enfer lunaire avec le titre de prince démon, Il transforma son corps afin qu'il devienne le péché a travers lequel il avait vécu. Ainsi, Léviathan prit l'apparence d'un immense taureau musculeux aux yeux injectés de sang, soufflant des flammes par les naseaux. Il fut condamné à passer une éternité dans les plaines de l'enfer.

    [Illustration du Prince démon Léviathan
    d'après les propos de Sypous, auteur anonyme]

    Lors du jugement dernier, les mortels se présentent à Dieu. Selon les actes, les paroles et les pensées qu'ils ont eu au cours de leur existence terrestre, et en fonction du chemin qu'ils ont choisi, ils sont envoyés souffrir une éternité de supplices au service des princes démons ou vivre une éternité de plaisir aux côtés des archanges. Ceux qui ont péché par la colère et qui se sont abandonné à la haine de l’autre tuant et répandant le malheur, ceux qui ont tenté de toutes leurs forces de lutter contre leur condition, viennent rejoindre les rangs de Léviathan, Prince démon de la colère.

Traduit du grec par monseigneur Bender.B.Rodriguez
_________________
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé
Marco_Castello



Inscrit le: 21 Avr 2011
Messages: 1807

MessagePosté le: Ven Juil 08, 2011 12:55 pm    Sujet du message: Répondre en citant




    Demonigrafia de Leviatan


    Una infantessa de malson


    Fa molt, molt de temps, Leto, un mariner honrat i treballador, va casar-se amb una dona anomenada Hècate no era el prototip de dona afectuosa i alegre, que se’n pugui dir; era més aviat d’un caràcter inestable. Els anys passaren i el distanciament de Leto, massa sovint a causa de la pesca, va transformar la jove dona en una insípida i poc afable madrastra; alguns dirien que era, fins i tot, cruel i dolenta. Sentint-se abandonada i tenint pocs diners, aquesta passava el seu temps lliure venent la seva virtut als mariners de pas als molls del port d’Oanilònia. Hècate va quedar encinta durant una de les absències del seu marit i va fer creure-li a aquest últim que esperava un fill seu. El pobre desgraciat mai no en va desconfiar i va pensar, simplement, que havia complert amb el seu deure conjugal.

    Així va néixer un nen al qual els dos van escollir anomenar Leviatan. El petit, des de la seva més tendra edat, va començar a mostrar signes del caràcter de la mare. Amb un pare que navegava sempre a voluntat de les marees i massa freqüentment absent, la seva educació recaigué a Hècate, que, en la seva bogeria, li va fer patir una vida com hom no la hi desitja a ningú. Colpejat des de petit per què les seves llàgrimes de calmar, insultat diàriament per què era vist com un paràsit, Leviatan no només gaudí de molt poc amor sinó que degué patir un odi increïble durant anys. Quan tenia gana, la seva mare el cridava i només li donava el pit un cop al dia quan la seva peculiar jornada acabava. Així doncs, Leviatan plorava durant hores. Quan reclamava una mica d’afecte, Hècate el sacsejava com si fos una pila de palla per a que deixés de molestar-la. I si, per desgràcia, lo passava que feia les seves necessitats als bolquers, s’havia de quedar brut fins que l’olor fos tan insuportable que Hècate l’hagués de canviar. En cap moment, els seus anys de jovenesa foren agradables.

    Els temps que seguiren no foren menys horribles per al nen, que veia molt poc al seu para i en treia profit d’aquests moments d’amor que podia compartir finalment. Leto i Hècate no s’entenien més, realment, que a crits i les bufetades eren quotidianes en el si de la família. Amb la finalitat de protegir-se de la seva mare. Leviatan s’havia habituat a mentir a tots sistemàticament per a no aixecar sospites quan tornava. Amb la finalitat de venjar-se de les maldats que li infringia Hècate, havia desenvolupat una picardia incomparable que no el guardaven, però, de maltractaments i altres humiliacions. El jovencell va créixer així veient molt poc al qui considerava el seu pare. Veia desfilar cohorts d’homes a casa seva que passaven diàriament, era insultat copiosament quan el veien. La seva mare li havia deixat clar que pensava que el seu progenitor havia mort, però ell preferia mentir el seu pare per conservar l’amor que li prodigava.

    Leto tenia la folla esperança de fer del seu fill un mariner confirmat. Així, tan bon punt va tenir prou edat de viatjar sobre l’aigua, va decidir dur-se’l a la seva pesca. Leto li va ensenyar totes les cordes fines de l’ofici, tot el que feia un bon mariner, i va observar molt aviat una aptitud per a l’ofici. Va notar, no obstant això, un caràcter colèric i vicis en el seu fill el qual va intentar canviar en va. Així, els últims anys de la seva infantesa, Leviatan els va passar entre la mar i la seva mare, entre moments relativament feliços i períodes tràgics. Aviat es va tornar molt apte per a la marina i el seu pare sovint li deixava la barra del seu buc, per què amb quinze anys ja era un gran mariner. En aquella època, el jove adolescent ja era considerat un home i el seu caràcter el feia un capità temible en potència. Leto va comprendre-ho massa be i, finalment, li va donar el comandament d’un dels seus bucs de pesca.



    La jovenesa en el pecat


    A penes en edat de rebolcar-se amb les senyoretes, Leviatan ja comandava un bell buc de pesca amb tota la seva tripulació de la qual ell mateix n’escollia els membres. El jove home, ja físicament més fort que la mitjana, se les arreglava per prendre mariners dòcils que no es rebel•laven davant de la seva autoritat i les seves còleres. Leviatan tenia sobre les seves espatlles tants maltractaments i males passades durant la seva infantessa que havia contingut una còlera que durava ja massa temps. Una tarda, quan s’havia de fer a la mar, va passar per cassa per preparar els últims detalls del seu periple, es va creuar, allà, amb la seva mara, rodona com una olla, que el va insultar fortament i el va escopir a la cara sota el dubtós pretext que era un bastard. Leviatan, que habitualment arribava a contenir-se, vermell, no va poder evitar que una còlera terrible s’apoderés d’ell. Va acostar-se a Hècate i la va agafar pel coll amb les dues mans. Els ulls, injectats en sang, i els llavis deformats per l’odi , va estrènyer les mans deixant anar improperis. Les va estrènyer tant que la cara de la seva mare es va tornar vermella com un tomàquet amb els ulls desorbitats. No van fer falta més d’uns minuts per a que Hècate deixés de respirar i Leviatan l’abandonà al terra com si fos un sac de blat; el seu cos, en caure, va fer soroll i es va quedar estirat al terra de la casa. Leviatan es va quedar així una llarga hora, mirant la seva mare estesa al terra, mirant de tenir remordiments pel que havia fer. Al contrari; es va sentir encara més fort i, sobre tot, lliurat d’un pes massa pesat per a les seves joves espatlles.


    [Il•lustració del jove Leviatan, autor anònim]

    L’odi en el cor i la còlera a l’ànima; Leviatan fou, des d’aleshores, incontrolable, com si el seu matricidi hagués confirmat un destí que ja es dibuixava des de feia molts anys. Així, tenia previst, s’embarcà durant una setmana llarga de pesca, havent deixat Hècate adobant el terra, sense dir res sobre això a ningú, va pensar que quan la trobessin, pensarien en un homicidi, perpetrat per un dels molts homes que anaven a pagar-li els serveis, que s’hauria sentit insatisfet per la prestació. La seva tripulació, la qual havia escollit amb cura, tenia a homes amb un cosa bastant fort per a treballar però amb ànim simpàtic. A Leviatan li agradava cridar a aquells que contractava, procurant fixar-se en l’efecte que causaven els seus crits i les seves follies, esperant poder posar en marxa una reacció per a poder corregir al insolent que s’atrevia a plantar-li cara. Entre els membres de la tripulació hi havia un noi una mica més jove que ell anomenat Gabriel. S’hi havia fixat en ell degut a la seva amabilitat i a la seva covardia aparent. S’havia dit que, reclutant-lo, tindria amb qui divertir-se i ja assaboria, abans d’hora, tot el dolor que li podia causar. El que motivava més al capità en aquesta situació és que no comprenia com es podia ser tan tranquil i plàcid així que es distreia buscant-li disputes constantment i provocant-lo.

    Un dia, va arribar cridant com de costum, escopint als pescadors que no creia prou ràpids, colpejant-los i vessant en ells còlera i ressentiment. Sovint alguns intentaven rebel•lar-se i colpejar a Leviatan però aquest, feliç de l’odi que li consagraven, evitava sempre els cops i en gaudia, aleshores, colpejant-los amb un somriure als llavis. Gabriel no tenia res que pogués ser criticable, doncs feia bé la seva feina, però Leviatan se li tirà a sobre. Li va retreure haver descuidat la seva feina, tot cridant-li per a veure la seva reacció; pe`ro Gabriel es va quedar tranquil, sense cap mena de senyal de còlera o odi. Les injúries i crits de Leviatan relliscaven en ell com la pluja en una superfície llisa. Res del que digués penetrava el més mínim en ell ni li despertava el mínim de còlera. Decebut per aquesta reacció, el capità li entomà un bon cop i se’n va anar, de nou, a un altre lloc. Així, regularment, durant els seus llargs viatges marítims, Leviatan humiliava els seus homes, i particularment a Gabriel, vers el qual va desenvolupar un odi incomparable. Un odi que es va materialitzar en una còlera infinita vers ell.



    L’adveniment del odio i de la còlera


    Van passar alguns anys i els homes, sota el jou de Leviatan, van poder comprovar, només, l’agreujament dels seus defectes; no contaven més els pecats que havia comés com els morts que s’havien creuat al seu camí i, mentrestant, Gabriel implorava a l’Altíssim en silenci per a que tot allò acabés. No era estrany veure, sobre el buc, algun mariner que fos tirat per la borda en un atac de follia histèrica. Leviatan va deixar, així, ofegar-se a alguns homes sense que ningú d’allà no pogués fer-ne res. La justícia d’Oanilònia no podia ser qualificada d’intransigent en aquells temps, i un gran nombre d’acusats ho sabien prou bé; era, doncs, la llei del silenci la que imperava, més que res per la por a terribles represàlies. L’odi que emanava de l’home fou, indubtablement, el que va atraure la Criatura sense Nom cap a Leviatan, al qual se li va presentar en la forma del tinent de la guàrdia d’Oanilònia, conegut per ser un tirà sense tenir temor ni al rei; violent i vil com cap altre. Una tarda, quant estava a terra i sortia de la rada, perdut entre els vapors de l’alcohol, Leviatan va veure el tinent, enviat al seu encontre, bloquejant-li el pas.

    Citation:
    Leviatan : " Para allà, si no vols conèixer els meus punys!"

    Home : "Valora-ho bé... Realment creus que series capaç de fer-me mal, tros de soca?"

    Leviatan : "He matat per menys d’això..."

    Home : "Mol bé... Has comprès el poder de l’odi...la teva còlera t’ha fet molt poderós...Ara, compleix amb el teu destí!"

    Leviatan : "Com? Quin destí?"

    Hombre : "Leviatan, encara no veus la teva importància. Comences tot just ara a descobrir el teu poder...Si associem les nostres forces, posarem fi a aquesta mentida que és l’amor i ens farem els forts dominadors d’Oanilònia!"

    Leviatan : "Realment, vas tan borratxo com jo..."

    Home : "Si només tu coneixies el vertader poder de la còlera...La teva mare no va arribar a dir-te mai qui és el teu pare...”

    Leviatan : "Oh, i tant que m’ho va dir! Em va dir que era mort!”

    Home : "No Leviatan, jo sóc el teu pare!"

    Leviatan : "No, no és veritat!Això no és possible!”

    Home : "Llegeix al teu cor i sabràs que dic la veritat!”

    Leviatan : "Nooooo"

    Home : "Ara, compleix el teu destí i mata a aquell usurpador de Leto. Tard o d’hora, se n’assabentarà del secret del teu naixement i aleshores, no tindràs res."

    Leviatan : "I després, et tornaré a veure?”

    Home : "Quan Leto hagi estat eliminat i tu hagis crescut, aleshores tornaré. Serveix-te del teu odi, jove mariner, lliura de les cadenes la teva còlera i un dia tornarem a veure’ns.”


    La Criatura havia aconseguit insuflar encara més vici al cor del jove Leviatan i les seves mentides van fer al capità encara més arrogant i vindicatiu. El mariner, agitat, ebri i pres en el pitjor dels casos per accessos pitjors dels hom conegués fins aleshores, va esperar fins que Leto va tornar de la pesca. Va preparar, així, l’arribada del qui pensava que era el seu pare, fomentant plans per a eliminar-li i esmolant les seves armes per a combatre millor. Leviatan no tenia, des d’aleshores, cap mena de sentiment cap a la resta excepte odi. Era, per altra banda, el que caracteritzava aquest jove mariner. Finalment arribà la gran tarda: Leto, cansat i aclaparat pel seu viatge, va tornar a casa directament sense no tan sols passar per la taverna, com acostumava a fer. Des de la mort de la seva esposa, un alleujament l’havia envaït i podia treure profit, per fi, de casa seva, dom tot bon mariner feia. Va passar el llindar de la casa i va caure davant seu Leviatan, amb un sextant a la mà, de peu i amb la mirada plena de fúria. Leto va voler parlar-li per a comprendre què tramava, però no va tenir temps per això; Leviatan es llençà sobre seu com una guilla sobre una gallina i li va assestar un cop vigorós de sextant sobre el crani. La sang va brollar i va deixar rastres sobre les parets de l’entrada mentre Leto es va sumir en una rígida mort de sang ombria i viscosa. No es va sentir cap crit i el jove home, d’una trentena d’anys d’edat, va deixar el cos del difunt al mateix joc per a que el trobessin la gent del llogarret. Alguns van pretendre que Leto havia mort per accident, però tots ells, en el fons, sabien que havia estat un cop de Leviatan.

    Així va ser com Leviatan va heretar la fortuna del seu pare, els seus bucs i es va fer almirall d’una dotzena de vaixells més o menys importants. A partir d’aquí, l’home ja no tenia cap mena de límit en el seu poder. A més a més de la seva notorietat pública d’histèric, cridaner i foll tenia ara la de poderós a causa de la seva riquesa. Ningú no es va atrevir mai més a oposar-se-li. Ningú excepte un home: Gabriel. El nou estatus de Leviatan va fer que es tornés encara més incontrolable, desencadenant el seu vici sobre tots ells i engendrant, així, la còlera entre tots els seus treballadors; només Gabriel romania impassible davant les injúries i les males passades. L’almirall quedava incrèdul; no comprenia com, a pesar de tota la marea de violència que propinava a Gabriel, encara romania tranquil, obedient i treballador. Els seus camins es van creuar menys sovint més tard, ja que Leviatan va escollir navegar només a bord del Kraken, un gran buc de tres mastelers de qual n’estava orgullós i que li feia la sensació de ser l’amo del món. Per altra banda, no era estrany veure’l anar a la proa i cridar que era l’amo del món, els braços en gerra i la mirada cap a l’horitzó, quan el vent bufava entre les veles. La pesca s’havia convertit en una pobre activitat, als seus ulls, i Leviatan va decidir llançar-se a la pirateria. Va reclutar a mariners experts i, no tenint por d’anar en contra de les lleis, va reclutar-los a les tavernes de pitjor fama dels molls d’Oanilònia, oferint-los alcohol, noies i alegries per a convèncer-los d’unir-se a la seva col•lecta destructora i malsana.



    [Il•lustració de l’almirall Leviatan, autor anònim]

    E regnat de Leviatan es va presentar sobre el mar d’Oane, el qual bordejava la gran ciutat. Ell i els seus esbirros van anar a assaltar els venedors i pescadors que navegaven a la vora de les costes, fent palesa una violència estranya, com a mesura de seguretat, jamai permetent-los sobreviure. Fent inspeccionar els bots i altres embarcacions de tot tipus, l’almirall es va fer amb una gran reserva de béns i mercaderies que va revendre a preu d’or als mercats d’Oanilònia. Mentrestant, saciava els seus desitjos rancuniosos i violents, atroços i ensordidors com cap, deixant al seu pas centenars de cadàvers. Les autoritats de la ciutat van adonar-se’n ràpidament que la pirateria havia envaït les aigües locals però, com que mai ningú no havia pogut sortir d’elles viu, no tenien idea de què podia passar. Leviatan havia conservat, no obstant això, la seva flota de pesca per a entabanar-los, però aviat alguns van començar a assenyalar-lo amb el dit, denunciant a qui volia escoltar-lo que l’almirall era el pirata del mar d’Oane. Això fou en va i el propi Leviatan es va encarregar d’eliminar els seus acusadors, amb un cert plaer, d’altra banda. Van trobar, d’aquesta manera, a diversos homes degollats a la plaça.

    A cada regrés a terra ferma, Leviatan trobava invariablement a Gabriel, història del qual creia que estava lligada a un destí comú. Aquest últim procurava sempre fer entrar en raó al colèric marí, explicant-li que el seu vici el precipitaria als abismes. Les seves entrevistes concloïen generalment de la mateixa manera: una bufetada a la cara de Gabriel. Un observador exterior va reproduir una de les seves justes, la qual seria més o menys així:


    Citation:
    Gabriel : "¡Leviatan! Per què tanta còlera?

    Leviatan : "Perquè en tota la humanitat, jove, només hi ha dos tipus d’homes. Hi ha el qui es queda al lloc on ha d’estar i el qui té el seu peu sobre el cap de l’altre."

    Gabriel : "Déu meu, però quin horror! Què has viscut per a cultivar tant d’odi i tanta còlera vers la resta?”

    Leviatan : "Em deixaràs anar un discurset, no? O encara t’arrauliràs més com una floreta? Del contrari... "

    Gabriel : "Ja ho saps, no tinc por de les teves amenaces i els teus cops mai no em faran reaccionar! Avorreixo la violència perquè és la mare del patiment!”

    Leviatan : "No pot ser veritat! Però és que mai no et podré fer callar= Hauria de fer-te guisar com un porc i a la teva família amb tu, per a que deixis de molestar-me?"

    Gabriel : "Mai no pararé! Com a mínim fins que et decideixis a canviar!”

    Leviatan : "Mai no canviaré! No em deixaré afeblir per una debilitat com tu! I aquest cop t’has guanyat que t’apallissi!”


    Així anava la vida d’aquests dos éssers que, sense saber-ho, van ser lligats pel futur en un foll i casual contacte constant de cada un. Gabriel mai no va renunciar a la idea de tornar a Leviatan al camí correcte i això només va fer que empitjorar el menyspreu que aquest últim li consagrava. El caràcter psicopàtic de Leviatan era universalment conegut encara que la immensa majoria de la gent que coneixia el parell infernal es preguntaven quan trigaria Leviatan en matar a Gabriel. Però certs pensadors van declarar amb intel•ligència que l’Almirall mai no eliminaria el virtuós perquè, sense ell, no tindria cap més raó per viure.

    Un bell dia, Leviatan, sempre intrigat per la temprança de Gabriel el va fer cridar. Quan aquest va arribar, va veure al seu pare, Vorian, llogat a un pilar del bosc. El rancuniós mariner li va dir que el seu pare havia perdut tot un carregament de peixos, que era un mal tipus i que mereixia una correcció. Leviatan va començar a colpejar a Vorian, Gabriel va suplicar-li que parés, però com més suplicava, leviatan més el colpejava. Li va donar tan fort que va traspassar el ventre de Vorian en una explosió de sang. Aquest últim va morir ipso facto, essent acompanyat per les llàgrimes del seu fill. Leviatan esperava que Gabriel intentés venjar el seu pare, però no va fer res. Va donar-li l’esquena i va deixar llençar el retret a l’assassí que l’odi i la còlera no arribarien mai, i que la seva fi era propera. Va afegir que Déu castigaria a leviatan pels seus pecats i que seria condemnat a una eternitat de patiment. Aquest cop, no va deixar a leviatan el temps per a respondre; va marxar amb l’ànim encongit i l’Almirall va preguntar-se aleshores el què hauria de fer per a que el seu etern rival es dignés a donar-li la raó, per fi, amb un cop de gràcia. Així, durant llargs anys, s’encadenaren períodes de violència i odi, homicidi i assassinat infundat. El plaer que proporcionava a Leviatan matar i respondre als seus accessos colèrics es va tornar més intens. No va tornar a trobar més a Gabriel durant molt de temps. Va cultivar el seu menyspreu sense mesura amb el que havia pogut criar fins aleshores. Els actes de pirateria de l’Almirall es van fer una llegenda al mar d’Oane i la seva reputació fou tan gran que en veure’l li pagaven per estalviar-se un buc. Va abandonar, finalment, la pesca i va transformar la seva flota de vaixells en equips de filibusters al seu servei, espumejant el mar contra vents i marejades pel seu compte.



    El càstig de Déu


    Oanilònia s’havia enfonsat en el vici i el pecat. L’odi, la guerra i la violència van fer la seva aparició i els homes es van oblidar, finalment, de l’amor de l’Altíssim, excepte set virtuosos que sempre havien recomanat l’amor a Déu i l’amor als altres.... cada un d’ells tenia la seva pròpia virtut. La ciutat s’havia convertit en un vertader infern on els forts i els dèbils es mataven pel poder. La Criatura sense Nom estava a la glòria i preparava la seva venjança contra l’altíssim, provant-li mitjançant els actes dels mortals que la seva resposta havia estat certa. Però Déu, tot i que És Amor, no És ximple. No havia fet dels homes Llurs Fills per a que es comportessin així, ni els havia subordinat altres espècies ni deixat la llibertat d’escollir el seu destí per a què s’eliminessin els uns als altres d’aquella manera i va prendre la decisió de castigar a aquests humans que poblaven aleshores Oanilònia, bressol de la civilització. Va decretar que engolirien la ciutat els abismes de la terra i els focs de divina sanció després de set dies. En la seva Eterna Magnificència, va afegir que tot aquell qui marxés seria lliurat i què, els qui haguessin fet penitència serien admesos al Paradís, al seu costat.

    La Criatura sense Nom va decidir, aleshores, tornar prop de Leviatan per què, en memòria de l’home, ningú mai no havia mostrat tanta còlera ni manifestat tant d’odi vers els seus iguals. La Criatura va pensar que amb tal home, podria convèncer a una multitud d’adherir-se al sentit que donava a la vida humana. Sota la forma del tinent, va tornar a apropar-se al sanguinari home per a demanar-li de recomanar la còlera. Leviatan, que havia viscut només a través de la violència i la follia, acceptà. Estava plenament d’acord amb el fet que el fort dominava la debilitat i així hauria de ser sempre. Per a ell, l’amor estava reservat als dèbils. L’Almirall, juntament amb altres sis homes, va decidir difondre el missatge de la criatura a la qual Déu no havia dat nom. Així, va atracar al port d’Oanilònia per últim cop i va fer peu a terra per a recomanar la còlera. Heus aquí un extracte d’una de les prèdiques de l’Almirall Leviatan reproduït per un sobrevivent d’Oanilònia que va deixar la ciutat maleïda el sisè dia:


    Citation:
    Leviatan : "El camí dels homes està sembrat d’obstacles que són les empreses altruistes que fan, sense cap mena de finalitat, sorgir l’obra dels virtuosos. Beneït sigui l’home de bona voluntat que, en nom de la còlera, es fa el pastor dels forts als que guia per la vall de l’ombra de la mort i de les llàgrimes per què és el guardià del seu germà i la providència dels nens perduts. Abatré el braç amb una còlera terrible, d’una venjança furiosa i horrorosa sobre les ordes impies, que recomanen i difonen el missatge de Déu. I sabràs que el meu nom és l’Almirall quan caigui sobre tu la venjança del pescador!"


    Sis dies van passar sota el diluvi, la tempesta, la calamarsa i el vent. Molts van ser els qui van deixar aquesta ciutat maleïda en que s’havia convertit Oanilònia amb l’esperança de sobreviure l’apocalipsi que s’anava a produir allà. Però, Leviatan va quedar-se, persuadit de què tenia raó i que l’amor no era el sentit de la vida. Predicava encara i encara deia que el fort dominava el dèbil i va declarar sense parar que la còlera i l’odi eren motivacions salvadores quan eren dominades com ell feia. L’almirall estava convençut que Déu no mataria les seves pròpies criatures per què era dèbil com, segons ell, havia provat deixant als homes el lliure albir. Va difondre al cor dels malvats la idea que si Déu hagués estat fort, hagués sigut còlera i venjança en lloc d’amor i temprança. Leviatan citava l’exemple de Gabriel que perdia, segons ell, el temps recomanant l’amistat, l’amor i provava amb els seus actes la seva manca de coratge. Molts van escoltar amb interès les intencions del mariner i molts el van seguir en la seva folla empresa i van matar als que es negaven a escoltar a Leviatan; van ser molts els qui van morir aquells sis llargs dies. Però, durant el transcurs d’una encertada predica que declamava al port d’Oanilònia, un home, l’almirall Alcisde, va anar a imposar silenci a Leviatan. L’home era un amic proper de Gabriel i comptava amb reparar, sense dubte, anys d’injustícia. Havia preparat amb el seu amic l’evacuació d’un gran nombre de ciutadans per mar. Leviatan, foll per veure’s rebatut, va projectar un masteler enorme sobre el buc que el va immobilitzar, estant com estava ple d’homes i dones. Tots ells moririen així amb Oanilònia. Leviatan va veure la proesa de Gabriel que va salvar el vaixell i va veure als supervivents cridar víctors per ell. Això el va encolerir però va decidir anar-se’n abans d’intervenir, encara, contra Gabriel.

    Finalment va arribar el setè dia; l’últim dia d’Oanilònia, que anava a caure en l’oblit i a quedar-se a la memòria de l’home només a efectes de contes sagrats. La terra es va posar a tremolar i es van obrir falles per totes parts, flames infernals sorgiren de les profunditats de la terra i abrasaren la ciutat. Leviatan havia decidit, no obstant això, evitar la ciutat i va embarcar, a l’últim moment, al Kraken. Va pensar d’escapar de la còlera de l’Altíssim navegant cap a l’ampli mar. Va ser allà on va creuar una última mirada amb Gabriel que romania sobre el port. Leviatan va pensar que Gabriel estava boig per creure fins a tal punt en el Totpoderós i no comprenia per què havia decidir deixar-se dur amb la ciutat. Navegant veloçment i traient amarres del port, Leviatan va considerar-se fora de perill però els elements es van desencadenar i un remolí terrible es va formar al voltant del Kraken per acabar engolint-lo. Finalment, va arribar la fi d’Oanilònia, que va desaparèixer en l’abisme dut per les flames purificadores de la còlera de l’Altíssim.



    Una eternitat de còlera


    Leviatan, a exemple dels sis homes que van predicar per a la Criatura sense Nom, i com tots aquells que es van quedar a Oanilònia, pecadors o virtuosos, foren conduits davant de l’Altíssim. Fins i tot aleshores la seva còlera no es va debilitar. Els seus ulls enrogits i estriats de petites venes no mostraven cap mena de tranquil•litat i el seu càstig fou terrible. Tenia fins a tal punt encarnada la còlera que Déu el va enviar al infern lunar com el títol de Príncep-Dimoni; va transformar el seu con, amb la finalitat que fos el pecat a través del qual havia viscut. Així, Leviatan va prendre l’aparença d’un brau immens i musculós amb els ulls injectats en sang, bufant flames pel musell. Fou condemnat a passar una eternitat a les planures del infern.


    [Il•lustració del Príncip-Dimoni Leviatan
    Segon les indicacions de Sypous, autor anònim]

    Al moment del judici final, els mortals es presenten a Déu. Segons els actes, les paraules i els pensaments que tingueren al transcurs de la seva existència terrestre son enviats a patir una eternitat de turments al servei dels Prínceps-Dimoni o a viure una eternitat de plaer al costat dels Arcàngels. Els que van pecar de còlera i els que s’entregaren a l’odi fins qui mataren i difondrien la desgràcia, els qui intentaren amb totes les seves forces lluitar contra la seva condició, venen a unir-se a les files de Leviatan, Príncep-Dimoni de la còlera.



Traduït del grec per Monsenyor Bender.B.Rodriguez.
Traduït al català per Ignius de Muntaner.

_________________
[/url]
Ex. Juge Royal|Arch. Em.de Malines |[url=http://abbaye-thomiste.forumactif.org/]Thomiste
| Comte de Corinthe et Baron de La Vostice (Achaïe), Vicomte de Bailleul (France)
- MORT DÉFINITIVEMENT CETTE FOIS
Récipiendaire du Grand Chrisme d'Or
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé
Ignius



Inscrit le: 17 Nov 2010
Messages: 3429
Localisation: Catalunya

MessagePosté le: Sam Mar 10, 2012 12:00 am    Sujet du message: Répondre en citant




    Demonografía de Leviatán


    Una infancia de pesadilla


    Hace mucho mucho tiempo, Leto, un marinero honrado y trabajador, se casó con una mujer llamada Hécate. No era el tipo de mujer cariñosa y alegre que digamos, era más bien de carácter fuerte e inestable. Los años pasaron y el distanciamiento de Leto, muy a menudo a causa de la pesca, transformaron a su esposa en una mujer cerrada y poco cordial madrastra. Algunos hasta decían que era cruel y mala.

    Sintiéndose abandonada y teniendo sólo poco dinero, esta mujer pasaba su tiempo libre vendiéndoles su virtud a los marineros de paso sobre los muelles del puerto de Oanilonia. Hécate se quedó embarazada durante una de las ausencias de su esposo e hizo creerle a este último que esperaba a un niño de él. El pobre diablo jamás había desconfiado y pensó simplemente que había cumplido con su deber conyugal.

    Así nació un niño al que ambos escogieron llamar Leviatán. El pequeño, desde su edad más joven, comenzó a mostrar los mismos signos de carácter que su madre. Con un padre que navegaba siempre a merced de las mareas y demasiado ausente, de su educación se ocupó Hécate, que, en su locura, le hizo sufrir una vida como no se la deseamos a nadie. Golpeado desde su más tierna infancia porque difícil eran de calmar sus lágrimas, insultado diariamente porque era visto como un parásito, Leviatán no sólo gozó de muy poco amor sino que debió sufrir un odio increíble durante años. Cuando tenía hambre, su madre le gritaba y sólo le daba el pecho una vez al día cuando su peculiar jornada acababa. Leviatán lloraba así durante horas. Cuando reclamaba un poco de amor, Hécate lo sacudía como un montón de paja para que dejara de incomodarle. Y si, por desgracia, se lo hacía en sus pañales, se quedaba manchado hasta que el olor fuera tan insoportable que Hécate acabase por cambiarlo. En ningún momento de sus años de juventud fueron agradables.

    Los tiempos que siguieron no fueron menos horribles para el niño, veía muy poco a su padre y sacaba provecho de estos momentos de amor que podía compartir por fin. Leto y Hécate no se entendían más que a gritos y bofetadas, que eran el día a día en el seno de la familia. Con el fin de protegerse de su madre, Leviatán se había habituado a mentir a todos para no levantar sospechas cuando volvía. Con el fin de vengarse de las maldades que le infligía Hécate, había desarrollado una picardía incomparable pero esto no le evitaba los tortazos y otros incordios. El joven chico creció así viendo muy poco al que le gustaba y que consideraba como su padre. Veía desfilar cohortes de hombres en su morada que a diario pásaban, era insultado a menudo cuando su presencia era observada. Su madre le había dicho que pensaba que su "genitor" había fallecido, pero él, prefería mentir a su padre para conservar el amor que este último le daba.

    Leto tenía la loca esperanza de hacer de su hijo un marinero confirmado. Así, tan pronto como estuvo en edad de viajar sobre el agua, decidió llevarselo con sus barcos de pesca. Leto le mostraba todas las cuerdas finas del oficio, todo lo que hacía un buen marinero y observó muy temprano una aptitud para el oficio. Anotó desde luego el carácter colérico y vicioso de su hijo al que intentó en vano hacer cambiar. Así, los últimos años de su infancia, Leviatán los pasó entre el mar y su madre, entre momentos relativamente felices y períodos trágicos. Se volvió rápidamente muy dotado para la marina y su padre a menudo le dejaba el timón sobre su barco, porque Leviatán ya era un gran marinero a la edad de quince años. En aquella época, el joven adolescente ya estaba considerado como un hombre y su carácter de fuego junto a sus arranques de cólera le hacían un capitán temible en potencia. Leto lo comprendió demasiado bien y le dio así el mando de uno de sus barcos de pesca.



    La juventud en el pecado


    Apenas en edad de retozar con las chicas, Leviatán ya comandaba un bello barco de pesca con toda su tripulación de la que él mismo escogía a los miembros. El joven hombre ya físicamente más fuerte que la media, se arreglaba para tomar a marineros dóciles que no se rebelaban delante de su autoridad y sus cóleras. Leviatán tenía sobre sus espaldas tantos malos tratos y incordios durante su infancia que había contenido una cólera que duraba ya demasiado tiempo. Una tarde cuando debía hacerse a la mar, pasó a su morada para preparar los últimos detalles de su viaje, se cruzó allí con su madre, redonda como una cacerola que lo insultó en abundancia y le escupió en la cara bajo el humoso pretexto de que era un bastardo. Leviatán que, habitualmente, llegaba a dominarse con un mínimo y vivo rojo, no pudo evitar que una cólera terrible se apoderara de él. Se acercó a Hécate y la cogió por el cuello con sus dos manos. Los ojos inyectados en sangre y una mueca de odio dibujada en sus labios, apretó sus manos mascullando, apretó tanto que la cara de su madre se volvió rojo vivo con los ojos desorbitados. No hicieron falta sino algunos instantes para que Hécate dejara de respirar, Leviatán la abandonó en el suelo como si fuera una saco de trigo, su cuerpo hizo un ruido sordo extendiéndose sobre el suelo de la casa. Leviatán se quedó así una larga hora observando a su madre extendida sobre el suelo, intentando tener remordimientos por lo que había hecho, al contrario se sintió todavía más fuerte, y sobre todo, liberado de un peso demasiado pesado para sus jóvenes hombros.


    [Ilustración del joven Leviatán, autor anónimo]

    Con el odio en su corazón y la cólera en su alma, Leviatán fue incontrolable en lo sucesivo, como si su matricidio hubiera confirmado un destino que ya se dibujaba desde hacía muchos años. Así como lo tenía previsto, embarcó por una larga semana de pesca con toda su tripulación, habiendo dejado a Hécate abonando la tierra, sin decirle nada a nadie. Pensó que cuando la encontraran, creerían en un homicidio, perpetrado por uno de los muchos hombres que iban a pagar sus servicios, que se habría sentido insatisfecho por la prestación. Había escogido a su tripulación con mucho cuidado, cogía a hombres con cuerpo bastante fuerte para trabajar duramente pero con ánimo simpático.

    A Leviatán le gustaba gritar a aquellos a los que empleaba, procurando fijarse en el efecto que producían sus gritos y sus arranques de cólera, esperando poder poner en marcha una reacción para poder corregir al descarado que se atrevía a levantarse delante de él. Entre los miembros de la tripulación se encontraba un chico apenas más joven que él, llamado Gabriel. Se había fijado en él debido a su amabilidad y a su aparente cobardía. Se había dicho a sí mismo que reclutándolo, tendría como divertirse y ya saboreaba de antemano todo el dolor que iba a poder causarle. Lo que motivaba más al capitán en esta situación, es que no comprendía cómo se podía ser tan tranquilo y tan plácido, así, se divirtió en buscarle disputa regularmente y en provocarlo.

    Un día, llegó gritando como de costumbre, escupiendo a los pescadores no bastante rápidos según su gusto, golpeándoles y provocándoles en ellos la cólera y el resentimiento. A menudo, algunos intentaban rebelarse y golpear a Leviatán, pero éste, feliz del odio que le consagraban, esquivaba siempre los golpes y se ensañaba entonces a golpearlos con una sonrisa en los labios. Gabriel no tenía nada que pudiera serle criticado, hacía bien su trabajo, pero Leviatán se le echó encima. Le reprochó el haber descuidado su trabajo, gritándole para ver su reacción, pero Gabriel quedó tranquilo sin mostrar cólera ni odio. Las injurias y los gritos de Leviatán resbalaban sobre él como la lluvia sobre una superficie lisa. Nada de lo que le dijera penetraba en él ni despertó la menor cólera. Decepcionado por esta reacción, el capitán le lanzó un buen golpe y se fue de nuevo a ver en otro lugar. Así, regularmente durante sus largos viajes en mar, Leviatán vejaba a sus hombres y particularmente a Gabriel hacia el cual desarrolló un odio imcomparable, un odio que se materializó en una cólera infinita respecto a él.



    El advenimiento del odio y de la cólera


    Algunos años pasaron, y los hombres bajo el yugo de Leviatán pudieron comprobar sólo una agravación de sus defectos, no contaban más los pecados que había cometido, sino los muertos que habían cruzado su camino, y Gabriel, él, imploraba al Altísimo en silencio para que esto acabara. Sobre el barco, no era raro que un marinero fuese echado por la borda, en su locura histérica, Leviatán dejó así a algunos de sus hombres ahogarse sin que nadie pudiera allí hacer nada. La justicia de Oanilonia no era calificable de intransigente en ese tiempo allí, y gran número de acusados salían de allí con buena cuenta, era pues la ley del silencio la que reinaba, ante todo por miedo a represalias terribles. El odio que emanaba del hombre fue indudablemente lo que atrajo a la Criatura sin Nombre hacia Leviatán, se le dirigió bajo la forma del teniente de la guardia de Oanilonia, conocido por ser un tirano sin temor ni rey, violento y vil como ningún otro. Una tarde cuando estaba en tierra y salía de la rada, perdido en los vapores del alcohol, Leviatán vió al teniente, en su camino, bloqueándole el paso.

    Citation:
    Leviatán : "¡Apártate de ahí si no quieres probar mis puños!"

    Hombre : "Piénsalo bien... ¿crees que serías capaz de hacerme daño, joven idiota?"

    Leviatán : "He matado por menos que esto..."

    Hombre : "Muy bien... Comprendiste el poder del odio... Tu cólera te hizo mucho más poderoso...¡Ahora, cumple tu destino!"

    Leviatán : "¿De qué? ¿Cuál destino?"

    Hombre : "Leviatán, todavía no te das cuenta de tu importancia. Comienzas justo a descubrir tu poder... ¡Si asociamos nuestras fuerzas, pondremos fin a esta mentira que es el amor y nos haremos los fuertes dominadores de Oanilonia!"

    Leviatán : "Puras palabra, estás tan borracho como yo..."

    Hombre : "Solamente tú conoces el verdadero poder de la cólera... Tu madre jamás llegó a decirte quién había sido tu padre..."

    Leviatán : "¡Oh, ya me lo dijo bastante! ¡Me dijo que había muerto!"

    Hombre : "No Leviatán, ¡yo soy tu padre!"

    Leviatán : "¡No, no es verdad, eso es imposible!"

    Hombre : "¡Mira en tu corazón y sabrás que digo la verdad!"

    Leviatán : "Noooooo..."

    Hombre : "Ahora cumple tu destino y mata a ese usurpador que es Leto. Tarde o temprano se enterará del secreto de tu nacimiento y entonces, no tendrás nada más."

    Leviatán : "¿Y después, te veré de nuevo?"

    Hombre : "Cuando Leto sea eliminado y cuando hayas envejecido, entonces, volveré. Sírvete de tu odio joven marinero, libera de la correa a tu cólera y un día volveremos a vernos."


    La criatura había conseguido inyectar todavía más vicio en el corazón del joven Leviatán y sus mentiras volvieron al capitán todavía más arrogante y vengativo. El marinero en estado agitado, embriagado y presa en el peor de los casos por arrebatos peores de los que hubiera conocido hasta entonces, esperó hasta que Leto volviera de la pesca. Preparó así la llegada del que pensaba ser su padre, fomentando planes para eliminarle y aguzando sus armas para combatir mejor. Leviatán no tenía desde entonces ningún sentimiento hacia otros excepto el odio. Era por otra parte lo que caracterizaba a este joven hombre. Por fin, llegó la gran tarde, Leto, cansado y agobiado por su viaje, directamente volvió sin pasar por la taberna como de costumbre. Desde la muerte de su mujer, un alivio lo había invadido y podía sacar provecho por fin de su casa, como todo marinero lo hacía. Atravesó el umbral de la morada y cayó frente a Leviatán, con un sextante en la mano, de pie y la mirada llena de furia. Leto quiso hablarle para comprender lo que se tramaba allí, pero no tuvo tiempo para eso, Leviatán fundió sobre él como un zorro sobre una gallina y le asestó un golpe vigoroso con el sextante sobre el cráneo. La sangre saltó y dejó rastros sobre las paredes de la entrada mientras que Leto se hundió rígido muerto en un vorágine de sangre sombría y viscosa. Ningún grito se oyó y el joven hombre, de edad de una treintena de años, dejó el cuerpo del difunto en el mismo lugar para que lo encontraran los lugareños. Algunos pretendieron que Leto había muerto de un accidente, pero todos ellos, en el fondo, sabían que había sido un golpe de Leviatán.

    Así es como Leviatán heredó la fortuna de su padre, sus barcos y se hizo almirante de una flota compuesta de pescadores de una decena de navíos más o menos importantes. En lo sucesivo, el hombre no tenía ningún límite a su poder, además de su notoriedad pública de histérico chillón y loco furioso, tenía ahora el del poderoso debido a la riqueza de sus bienes. Nadie se atrevió más a oponérsele, nadie salvo un hombre: Gabriel. El nuevo estatus de Leviatán hizo que se volviera todavía más incontrolable, desencadenando su vicio sobre todos ellos, y engendrando así la cólera entre todos sus empleados, únicamente Gabriel permanecía inquebrantable delante de las injurias y los incordios. El almirante quedaba incrédulo, no comprendía cómo, a pesar de toda la marejada de violencia de la que soportaba Gabriel, éste podía quedarse tranquilo, obediente y trabajador.

    Su camino se cruzó menos a menudo más tarde porque Leviatán había escogido navegar sólo a bordo del Kraken, un gran buque a tres mástiles del que estaba orgulloso y que le daba la impresión de ser el dueño del mundo. Por otra parte, no era raro verlo ir a la proa y gritar que era el dueño del mundo, los brazos apartados y la mirada hacia el horizonte, cuando el viento soplaba en las velas. La pesca se había hecho una actividad pobre a sus ojos y Leviatán decidió lanzarse a la piratería. Reclutó a marineros curtidos y no teniendo miedo de ir en contra de las leyes, los reclutó en las tabernas de mala fama de los muelles de Oanilonia, ofreciéndoles alcohol y chicas y alegrías para convencerles de unirse en su búsqueda destructora y malsana.



    [Ilustración del almirante Leviatán, autor anónimo]

    El reinado de Leviatán se presentó sobre el mar de Oane que bordeaba la gran ciudad, él y sus esbirros fueron al asalto de los vendedores y pescadores que navegaban a la altura de las costas, dando pruebas de una violencia rara y, como medida de seguridad, jamás permitiendo sobrevivir. Inspeccionando los botes y otras embarcaciones de todo género, el almirante se constituyó una gran reserva de bienes y de mercancías que revendió a precio de oro sobre los mercados de Oanilonia. Al paso, saciaba sus deseos rencorosos y violentos, atroces y estruendosos sin cuartel, dejando detrás de él centenares de cadáveres. Las autoridades de la ciudad se percibieron rápidamente de que la piratería había investido las aguas locales pero como nadie había podido jamás salir de allí vivo, no tenían idea de que podía tratarse. Leviatán había conservado sin embargo su flota de pesca para dar el pego pero algunos comenzaron a apuntarle con el dedo, denunciando a quién quería oírle que el almirante era el pirata del mar de Oane. Esto fue vano y Leviatán mismo se encargó de eliminar a sus acusadores, con un cierto placer por otra parte. Encontraron así a varios hombres degollados en la plaza pública.

    En cada una de sus vueltas sobre la tierra firme, Leviatán encontraba indudablemente a Gabriel, que cree que su historia estaba atada en un destino común. Este último procuraba siempre hacer entrar en razones al colérico marino, explicándole que su vicio iba a precipitarle a los abismos. Sus entrevistas concluían generalmente de la misma manera, una gran bofetada en la cara de Gabriel. Un observador exterior reprodujo una de sus justas que sería más o menos esto:


    Citation:
    Gabriel : "¡Leviatán! ¿Por qué tanta cólera?

    Leviatán : "Porque en toda la humanidad mozo, hay sólo dos tipos de hombres y solamente dos. ¡Hay el que se queda en el sitio donde debe estar y el que tiene su pie sobre la cabezota del otro!"

    Gabriel : "Dios mío, ¡pero que horror! ¿Que viviste para cultivar tanto odio y tanta cólera hacia los demás?"

    Leviatán : "Vas a soltarme una, ¿sí? O Todavía vas a encogerte como una florecilla mojada..."

    Gabriel : "¡Lo sabes, no tengo miedo de tus amenazas y tus golpes jamás me harán reaccionar! ¡ Aborrezco la violencia porque es la madre del sufrimiento!"

    Leviatán : "¡Increíble! ¿Jamás se te podrá hacer callar? ¿Debería quemarte en la hoguera como a un cerdo, y a tu familia contigo, para que dejaras de hincharme?"

    Gabriel : "¡Jamás pararé, por lo menos hasta que te decidas por fin a cambiar!"

    Leviatán : "¡Jamás cambiaré, no me dejaré atropellar por una debilidad como tú! ¡Y esta vez te has ganado lo que te dé!"


    Así iba la vida de estos dos seres que, sin saberlo, fueron atados por el futuro en una loca y casual cercanía de cada uno. Gabriel jamás renunció a la idea de devolver a Leviatán al camino correcto y esto sólo empeoró el desprecio que este último le consagraba. El carácter psicopático de Leviatán era universalmente conocido aunque la inmensa mayoría de la gente que conocía al par infernal se preguntaba cuándo Leviatán mataría a Gabriel, pero ciertos pensadores declararon con inteligencia que el Almirante jamás eliminaría al virtuoso porque sin él, no tendría más razón para vivir.

    Un bello día, Leviatán, siempre intrigado frente a la templanza de Gabriel lo hizo venir. Cuando éste llegó, el vió a su padre, Vorian, atado a un pilar del bosque. El rencoroso marino le dijo que su padre había perdido todo un cargamento de peces, que era un mal elemento y que merecía una corrección. Leviatán comenzó entonces a golpear a Vorian, Gabriel le suplicó que parara, pero cuanto más él suplicaba, más Leviatán le daba de firme. Tan duro le dio que traspasó el vientre de Vorian en una explosión de sangre. Este último murió en seguida, siendo acompañado por las lágrimas de su hijo. Leviatán esperaba que Gabriel reaccionara y, ebrio de cólera, intentara vengar a su padre, pero no hizo nada, dio la espalda y dejó la pieza lanzándole al asesino que el odio y la cólera no le alcanzaban y que su fin estaba próximo. Añadió que Dios castigaría a Leviatán por sus pecados y que sería condenado a una eternidad de sufrimiento. Esta vez, no le dejó a Leviatán el tiempo de responder, se fue como alma en pena y el Almirante se preguntó entonces lo que debería hacer para que su eterno adversario se dignara darle la razón por fin con un golpe de gracia.

    Así, durante largos años se encadenaron períodos de violencia y de odio, homicidio y asesinato infundado, el placer que proporcionaba a Leviatán matar y responder a sus arrebatos coléricos se volvió cada vez más intenso. No se encontró más con Gabriel durante mucho tiempo. Cultivó contra él un desprecio incomparable con lo que había podido ser hasta el momento. Los actos de piratería del almirante se hicieron leyenda en el mar de Oane y su reputación fue tan grande que al verlo le pagaban para que les ahorrara un barco. Abandonó de una vez para siempre la pesca y transformó su flota de barcos en equipos de piratas a su servicio, espumeando el mar contra vientos y mareas por su cuenta.



    El castigo de Dios


    Oanilonia se había hundido en el vicio y en el pecado. El odio, la guerra y la violencia hicieron su aparición y los hombres olvidaron definitivamente el amor del Altísimo, sólo a salvo siete virtuosos que siempre habían recomendado el amor a Dios y el amor al prójimo, cada uno de ellos tenía su propia virtud. La ciudad se había convertido en un verdadero infierno donde los fuertes y los débiles se mataban por el poder. La Criatura sin Nombre así estaba en la gloria y preparaba su venganza hacia el Altsísimo, probándole por los actos de los mortales que su respuesta era la correcta. Pero Dios, si Él era amor, estaba lejos de ser idiota. No había hecho a Sus niños para que se comportaran de ese modo, ni les había subordinado otras especies ni dejado la libertad de escoger su destino para elminarse unos otros de aquella manera y tomó la decisión de castigar a estos humanos que poblaban entonces Oanilonia, cuna de la civilización. Decretó que engullirían la ciudad los abismos de la tierra y los fuegos de divina sanción después de siete días. En su eterna mansedumbre, añadió que todos aquellos que se fueran serían liberados y qué los que hubieran hecho penitencia serían admitidos en el paraíso a su lado.

    La Criatura sin Nombre decidió entonces regresar cerca de Leviatán porque ninguna persona había mostrado tanta cólera ni manifestado tanto odio hacia su prójimo. La Criatura pensó que con tal hombre, podría convencer a una gran multitud de adherirse al sentido que daba a la vida humana. Bajo la forma del teniente volvió cerca del sanguinario hombre para pedirle recomendar la cólera. Leviatán que había vivido sólo a través de la violencia y la locura aceptó, plenamente estaba de acuerdo con el hecho de que el fuerte dominaba la debilidad y así debería ser siempre. Para él, el amor estaba reservado para los débiles. El almirante, junto a otros seis hombres, decidió difundir el mensaje de la Criatura a la cual Dios no había dado nombre. Así, atracó sobre el puerto de Oanilonia por última vez y se bajó a recomendar la cólera. He aquí un extracto de una de las prédicas del almirante Leviatán reproducido por un superviviente de Oanilonia que dejó la ciudad maldita el sexto día:


    Citation:
    Leviatán : "El camino de los hombres está sembrado de obstáculos que resultan ser las empresas altruistas que hacen, sin fin, surgir la obra de los virtuosos. Bendito sea el hombre de buena voluntad que, en nombre de la cólera, se hace el pastor de los fuertes al que guía en el valle de sombra de la muerte y de las lágrimas porque es el guardián de su hermano y la providencia de los niños perdidos. Abatiré el brazo con una cólera terrible, de una venganza furiosa y horrorosa sobre las hordas impías que recomiendan y difunden el mensaje de Dios. ¡Y tú conocerás mi nombre porque es el almirante cuando cae sobre ti la venganza del pescador!"


    Seis días pasaron bajo el diluvio, la tormenta, el granizo y el viento, muchos fueron los que dejaron esta ciudad maldita en que se había convertido Oanilonia con la esperanza de sobrevivir al apocalipsis que iba a producirse allí. Pero, Leviatán se quedó, persuadido de que tenía razón y de que el amor no era el sentido de la vida. Predicaba todavía y todavía para decir que el fuerte dominaba al débil y declaró sin cesar que la cólera y el odio eran motivaciones salvadoras cuando eran manejadas como el hacía.

    El almirante estaba convencido de que Dios no mataría a sus propias criaturas porque era débil y, según él, lo había probado dejándo a los hombres el libre albedrío. Inyectó en el corazón de los malvados la idea de que si Dios hubiera sido fuerte, habría tenido cólera y venganza en lugar de ser amor y templanza. Leviatán citaba el ejemplo de Gabriel que perdía, en sus declaraciones, su tiempo en recomendar la amistad, el amor y probaba por sus actos su falta de coraje. Muchos escucharon con interés las intenciones del marinero y muchos lo siguieron en su loca empresa y mataron a los que se negaban a escuchar a Leviatán, muchos fueron los que murieron durante estos largos seis días.

    Pero, durante el transcurso de una acertada prédica sobre el puerto de Oanilonia, un hombre, el almirante Alcisde, vino para intentar imponer silencio a Leviatán. El hombre era un amigo próximo de Gabriel y contaba sin duda alguna años de injusticia. Había preparado con su amigo la evacuación de un gran número de ciudadanos por el mar. Leviatán, loco de rabia y de cólera al verse discutido, lanzó una viga enorme sobre el barco que inmovilizó a éste, abarrotado de hombres y de mujeres. Todos ellos iban así a perecer con Oanilonia. Leviatán asistió a la hazaña de Gabriel que salvó el barco y vió a los supervivientes gritar hurras a la atención de este último. Esto lo puso en un estado todavía más loco de rabia pero decidió irse antes que intervenir todavía frente a Gabriel.

    Luego vino por fin el séptimo día, el último día de Oanilonia que iba a caer en el olvido y a quedarse en memoria de la humanidad sólo a los efectos de cuentos sagrados. La tierra se echó a temblar y fallas abiertas se abrieron por todas partes, llamas infernales surgieron de profundidades de la tierra y quemaron la ciudad. Leviatán había decidido sin embargo evitar la ciudad y había embarcado en el último momento sobre Kraken, su navío más rápido. Pensó escapar de la cólera del Altísimo navegando hacia el ancho mar. Fue allí dónde cruzó una última vez la mirada con Gabriel que permanecía sobre el puerto, Leviatán pensó que Gabriel estaba loco por creer llegado a este punto en el Todopoderoso y no comprendía pór qué había decidido dejarse llevar con la ciudad. Navegando a paso vivo y sacando los cables del puerto, Leviatán se consideró fuera del asunto pero los elementos se desencadenaron y un remolino terrible se formó alrededor de Kraken para acabar por engullirlo. Finalmente llegó el viaje de Oanilonia que desapareció en el abismo portada por las llamas purificadoras de la cólera del Altísimo.



    Una eternidad de cólera


    Leviatán, a ejemplo de los seis hombres que predicaron para la Criatura sin Nombre, y como todos aquellos que se quedaron en Oanilonia, pecadores o virtuosos, fue conducido delante del Altísimo. Hasta en este instante su cólera no se debilitó, sus ojos enrojecidos y estriados de venas no mostraban ningún apaciguamiento y su castigo fue terrible. Tenía hasta este punto encarnada la cólera que Dios lo envió sobre el infierno lunar con título de Príncipe Demonio, transformó su cuerpo con el fin de que fuera el pecado a través del cual había vivido. Así, Leviatán tomó la apariencia de un toro inmenso y musculoso con los ojos inyectados en sangre, soplando llamas por el hocico. Fue condenado a pasar una eternidad en las llanuras del infierno.


    [Ilustración del Príncipe demonio Leviatán
    Según las indicaciones de Sypous, autor anónimo]

    En el momento del juicio final, los mortales se presentan a Dios. Según los actos, las palabras y los pensamientos que tuvieron en el curso de su existencia terrestre, y con arreglo al camino que han escogido, son enviados a sufrir una eternidad de tormentos al servicio de los Príncipes Demonios o a vivir una eternidad de placer al lado de los Arcángeles. Los que pecaron por la cólera y los que se entregaron al odio hacia el otro que hasta mataron y difundieron la desgracia, los que intentaron con todas sus fuerzas luchar contra su condición, vienen para unirse a las filas de Leviatán, Príncipe Demonio de la cólera.


Traducido del griego por monseñor Bender. B.Rodriguez
_________________


Dernière édition par Ignius le Lun Oct 29, 2012 4:37 pm; édité 2 fois
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé Envoyer un e-mail
Ignius



Inscrit le: 17 Nov 2010
Messages: 3429
Localisation: Catalunya

MessagePosté le: Lun Juil 16, 2012 11:35 am    Sujet du message: Répondre en citant



    Demonografia di Leviatano


    Infanzia da incubo

    Moltissimo tempo fa, Leto, un marinaio onesto e lavoratore, sposò una donna chiamata Hécate.
    Lei non era affatto il prototipo della donna serena e felice, come diremmo noi, ma era piuttosto umorale e instabile. Gli anni passarono e la lontananza di Leto, troppo spesso in viaggio per la pesca, trasformò la giovane donna in una acida e poco avvenente matrigna, alcuni direbbero addirittura che fu crudele e cattiva. Sentendosi abbandonata e avendo solo poco denaro, quest’ultima passava il suo tempo libero a vendere la propria virtù ai marinai di passaggio sui moli del porto di Oanilonia.
    Hécate rimase incinta durante una delle assenze del marito e fece credere a quest’ultimo che aspettava un figlio da lui. Il povero diavolo non aveva mai diffidato e pensò semplicemente di aver compiuto il proprio dovere coniugale.

    Così venne al mondo un bambino che tutti e due scelsero di chiamare Leviatano. Il piccolo, fin dalla tenerissima età, cominciò a mostrare gli stessi segni caratteriali della madre. Con un padre vagante sempre per mare e troppo spesso assente, la sua educazione fu un’incombenza di Hécate, che, nella sua follia, gli fece subire una vita di quelle che non si augurano a nessuno. Picchiato fin dalla più tenera età perché era difficile calmare i suoi pianti, insultato quotidianamente perché era visto come un parassita, Leviatano non godette che di pochissimo amore e dovette subire un odio incredibile durante gli anni. Quando aveva fame, sua madre gli urlava contro e lo attaccava al seno solo quando la sua giornata peccaminosa terminava, così che Leviatano piangeva per tutto il tempo. Quando reclamava un po’ d’amore, Hécate lo percuoteva con una frusta di paglia perché smettesse di disturbarla. E se, disgraziatamente, doveva essere cambiato, doveva restare sporco fino a quando l’odore non diveniva insopportabile ed Hécate finiva per cambiarlo. In nessun momento, la sua infanzia fu piacevole.

    Gli anni che seguirono non furono meno difficili per il bambino, vedeva pochissimo il padre e approfittava di quei momenti d’amore che poteva infine condividere. Leto ed Hécate non si capivano più, tanto che urla e schiaffi volavano spesso in famiglia. Per proteggersi dalla madre, Leviatano aveva preso l’abitudine di mentire a ogni pie’ sospinto per non prendere un manrovescio ogni volta che rientrava. Per vendicarsi delle sevizie che gli infliggeva Hécate, aveva sviluppato un’astuzia senza uguali, ma questo non gli evitava tuttavia le sventole e altre angherie. Il giovane ragazzo crebbe così vedendo fin troppo poco colui che amava e che considerava come suo padre. Vedeva sfilare file di uomini nella sua casa che non facevano altro che passare, insultandolo continuamente non appena si accorgevano della sua presenza. Sua madre gli aveva detto che pensava che il suo “genitore” fosse morto, ma lui preferiva mentire a suo padre per salvaguardare l’amore che quest’ultimo gli donava.

    Leto aveva la folle speranza di fare di suo figlio un vero marinaio. Così, non appena fu in età di imbarcarsi, decise di portarlo con lui per la pesca. Leto gli mostrava tutti i segreti del mestiere, tutto quello che faceva un buon marinaio e notò subito una certa attitudine per la cosa. Notò anche il carattere collerico e vizioso di suo figlio, che tentò invano di cambiare. Così, gli ultimi anni della sua infanzia, Leviatano li passò tra il mare e sua madre, tra momenti relativamente felici e periodi tragici. Divenne rapidamente molto abile nelle arti marinare e suo padre gli lasciò spesso la barra sulla sua imbarcazione, così bene che Leviatano era già un grande marinaio all’età di quindici anni. A quell’epoca, il giovane adolescente era già considerato un uomo e il suo carattere di fuoco, alimentato dagli accessi di collera, faceva di lui un temibile capitano in potenza. Leto lo comprese bene e gli lasciò il comando di una delle sue barche da pesca.


    La giovinezza nel peccato

    Non appena fu in età di divertirsi con le fanciulle, Leviatano comandava già una bella imbarcazione da pesca con tutto il suo equipaggio di cui sceglieva i membri egli stesso. Il giovane uomo, già fisicamente più forte della media, si prodigava a prendere marinai docili che non si ribellassero davanti alla sua autorità e ai suoi attacchi d’ira. Leviatano aveva subito talmente tante sevizie e angherie durante la sua infanzia che era stato costretto a reprimere la collera per troppo tempo. Una sera in cui doveva prendere il mare, passò a casa sua per preparare gli ultimi dettagli del suo lungo viaggio e incrociò sua madre, rotonda come una botte che lo insultò pesantemente e gli sputò in faccia con la scusa vaga che fosse un bastardo. Leviatano, che di solito si controllava un minimo, non ci vide più e una terribile collera si impadronì di lui. Si avvicinò a Hécate e la prese per il collo con entrambe le mani. Con gli occhi iniettati di sangue e un ghigno d’odio disegnato sulle labbra, strinse le mani ringhiando, strinse talmente forte che il viso di sua madre divenne rosso con gli occhi fuori dalle orbite. Bastarono pochi istanti perché Hecate smettesse di respirare, Leviatano la lasciò cadere al suolo come un sacco di grano, e il suo corpo fece un rumore sordo stendendosi sul pavimento di casa. Leviatano restò così almeno un’ora a osservare sua madre stesa per terra, non provando alcun rimorso per il gesto che aveva compiuto, ma al contrario sentendosi ancora più forte, e soprattutto liberato da un peso divenuto troppo pesante per le sue giovani spalle.



    [Illustrazione del giovane Leviatano, autore anonimo]

    Con l’odio nel cuore e la collera nell’anima, Leviatano era ormai incontrollabile, come se il suo matricidio avesse confermato un destino che si stava disegnando già da molti anni. Come aveva preventivato, si imbarcò per una lunga settimana di pesca con tutto il suo equipaggio, dopo aver lasciato Hecate stesa per terra, senza dire nulla a nessuno, perché pensava, così, che trovandola avrebbero pensato ad un omicidio, perpetrato da uno dei numerosissimi uomini che pagavano per i suoi servigi, insoddisfatto della sua prestazione. L’equipaggio, lo aveva scelto con grande cura: prendeva degli uomini sufficientemente robusti per lavorare duro ma anche simpatici. Leviatano amava urlare contro quelli che assumeva, cercando di cogliere l’effetto che producevano le sue grida e i suoi accessi di collera, sperando di provocare una reazione per poter correggere lo sfrontato che osasse aizzarsi contro di lui. Tra i membri dell’equipaggio c’era un ragazzo appena più giovane di lui, chiamato Gabriele. Lo aveva assunto per la sua amabilità e la sua apparente codardia. Si era detto che reclutandolo, avrebbe avuto di che divertirsi e assaporava già tutto il male che avrebbe potuto fargli. Ciò che motivava ancor più il capitano in questa situazione, era che non comprendesse come si potesse essere così calmi e così placidi, per questo si divertiva a cercare la rissa regolarmente e a provocarlo.

    Un giorno, arrivò urlando come al solito, sputando sui pescatori non abbastanza rapidi secondo lui, picchiandoli e facendo scoppiare in loro collera e risentimento.
    Spesso, alcuni tentavano di ribellarsi e colpire Leviatano, ma quello, contento dell’odio che essi mostravano, evitava sempre i colpi e si accaniva per percuoterli con il sorriso sulle labbra. Gabriele non aveva nulla che potesse essergli rimproverato, faceva bene il suo lavoro, ma Leviatano gli piombò addosso. Lo sgridò per aver trascurato il suo lavoro, urlandogli contro per vedere la sua reazione, ma Gabriele restò calmo e non mostrò né collera né odio. Le ingiurie e le grida di Leviatano scivolarono su di lui come la pioggia su una superficie liscia. Niente di quel che gli diceva lo colpiva né risvegliava la minima collera. Deluso da questa reazione, il capitano lo colpì con forza e ricominciò a guardare altrove. Così, regolarmente durante i lunghi viaggi in mare, Leviatano maltrattava i suoi uomini e in particolare Gabriele, verso il quale sviluppò un odio senza uguali, odio che si materializzò in una collera infinita nei suoi confronti.



    L’avvento dell’odio e della collera

    Passò qualche anno e gli uomini sotto il giogo di Leviatano constatarono solo un aggravarsi dei suoi difetti: non si contavano più i peccati che aveva commesso, non si contavano più i morti che avevano incrociato la sua strada, e Gabriele, lui, implorava l’Altissimo in silenzio affinché tutto quello cessasse. Sulla nave, non era raro che un marinaio venisse gettato fuori bordo, nella sua follia isterica, e Leviatano lasciò così che alcuni dei suoi uomini annegassero senza che nessuno potesse fare nulla. La giustizia di Oanilonia non era famosa per l’intransigenza, in quel periodo, e un buon numero di accusati se la cavavano facilmente. Vigeva dunque la legge del silenzio, prima di tutto per paura di rappresaglie terribili. L’odio che emanava dall’uomo fu sicuramente ciò che attirò la creatura senza nome verso Leviatano: si avvicinò a lui sotto forma di luogotenente della guardia di Oanilonia, conosciuto come un tiranno senza fede né legge, violento e vile come nessun altro. Una sera in cui era a terra e usciva da una rada, perduto nei fumi dell’alcol, Leviatano vide il luogotenente, appostato sul suo cammino, che gli bloccava il passaggio.

    Citation:

    Leviatano : "Togliti se non vuoi assaggiare i miei pugni !”

    Uomo: “Toh, e tu pensi che saresti capace di farmi male, giovane idiota ?”

    Leviatano: "Ne ho ammazzati per molto meno…”

    Uomo: “Bene bene... Hai compreso il potere dell’odio...La tua collera ti ha reso molto più forte...Ora, compi il tuo destino!”

    Leviatano: “Che? Il mio destino?”

    Uomo: “Leviatano, tu ancora non realizzi la tua importanza. Tu comici appena a scoprire il tuo potere...se mettiamo insieme le nostre forze, metteremo fine a questa menzogna che è l’amore e faremo dei forti i maestri di Oanilonia!”

    Leviatano: “Parola mia, sei più suonato di me…”

    Uomo: “Se solamente tu conoscessi il vero potere della collera...tua madre non ti ha mai raccontato quel che è successo a tuo padre...”

    Leviatano: “Oh, me ne ha dette parecchie! Mi ha detto che era stato ucciso!”

    Uomo: “No Leviatano, sono io tuo padre!”

    Leviatano: “No! Non è vero... non è possibile!”

    Uomo: “Ascolta il tuo cuore e scoprirai che dico il vero!”

    Leviatano: “Noooooooooooooooooooo...”

    Uomo: “Ora compi il tuo destino e uccidi quell’usurpatore di Leto. Presto o tardi apprenderà il segreto della tua nascita e allora tu non avrai più nulla”

    Leviatano: “E dopo? Ti rivedrò?”

    Uomo : “Quando Leto sarà eliminato e tu diventerai vecchio, allora io tornerò. Usa il tuo odio, giovane marinaio, lascia libero spazio alla tua collera e un giorno ci rivedremo”



    [i]La creatura era riuscita a inspirare ancora di più il vizio nell’anima del giovane Leviatano e le sue menzogne resero il capitano ancora più arrogante e vendicativo. Il marinaio ne era tutto rigirato, inebriato e in preda ai peggiori accessi che avesse conosciuto fino a quel momento, e attendeva che Leto tornasse dalla pesca. Preparava così la venuta di colui che credeva essere suo padre, fomentando dei piani per eliminarlo e affilando le proprie armi per combatterlo meglio. Leviatano non aveva più avuto da quel momento alcun sentimento verso gli altri uomini se non l’odio. Era questo, d’altro canto, ciò che caratterizzava il giovane uomo. Infine, la grande sera arrivò, e Leto, stanco e spossato per il viaggio, rientrò direttamente senza passare dalla taverna, come al solito. Dopo la morte di sua moglie, un sollievo l’aveva pervaso e poteva infine approfittare di casa propria, come ogni marinaio faceva. Superò la soglia di casa e si trovò di fronte Leviatano, con un sestante in mano, in piedi e con lo sguardo pieno di furia. Leto volle parlargli per comprendere cosa stesse tramando, ma non ne ebbe il tempo. Leviatano si lanciò su di lui come una volpe su una gallina e gli assestò un violento colpo di sestante sulla testa. Il sangue schizzò e lasciò delle tracce sui muri dell’ingresso mentre Leto si accasciò quasi morto in un lago di sangue scuro e viscoso. Non si udì alcun grido e il giovane uomo, sulla trentina d’anni, lasciò il corpo del defunto sul posto per abbandonare quei luoghi. Alcuni sostennero che Leto fosse morto per un incidente, ma tutti, in fondo, sapevano che era stato Leviatano.


    Fu così che Leviatano ereditò la fortuna del padre, le sue navi e divenne ammiraglio di una flotta di pescatori composta da una decina di vascelli più o meno grandi. Oramai, l’uomo non aveva alcun limite al suo potere, oltre la sua notorietà pubblica di isterico urlatore e pazzo furioso, e aveva ora quella di un potente in virtù della sua ricchezza e dei suoi beni. Nessuno osò più opporsi a lui, nessuno eccetto un uomo: Gabriele. Il nuovo stato di Leviatano lo rese ancora più incontrollabile, facendogli scatenare il proprio vizio su tutti, e generando così la collera tra tutti i suoi sottoposti, e solo Gabriele restò impassibile davanti alle sue ingiurie e le sue angherie.
    L’ammiraglio ne restava incredulo, non comprendeva come, malgrado tutto lo scatenarsi di violenza di cui subissava Gabriele, potesse restare così calmo, obbediente e lavoratore. Il loro cammino si incrociò meno spesso in seguito, perché Leviatano aveva scelto di navigare solo a bordo del Kraken, una grande nave a tre alberi che lo rendeva fiero e gli dava l’impressione di essere il re del mondo. D’altra parte, non era raro vederlo andare a prua a gridare che era il re del mondo, con le braccia spalancate e lo sguardo verso l’orizzonte, mentre il vento soffiava nelle vele. La pesca era diventata una pessima attività ai suoi occhi e Leviatano decise di lanciarsi nella pirateria. Reclutò dei marinai agguerriti e che non avessero paura di andare contro le leggi, li pescò nelle taverne malfamate del porto di Oanilonia, offrendo loro alcol e donnacce per convincerli a raggiungerlo nella sua ricerca distruttrice e malsana.



    [Illustrazione dell’ammiraglio Leviatano, autore anonimo]

    Il regno di Leviatano cominciò sul mare di Oane che bagnava la grande città: lui e i suoi sgherri partirono all’assalto dei mercanti e pescatori che navigavano al largo delle coste, facendo mostra di una rara violenza e, per sicurezza, senza lasciare mai nessuno in vita. Fermando in alto mare i pescherecci e altre imbarcazioni di ogni genere, l’ammiraglio si procurò una gran riserva di bene e di merci che rivendette a peso d’oro sui mercati di Oanilonia. Quando passava, appagava i suoi desideri astiosi e violenti, massacrando e fracassando in modo sfrenato, lasciando dietro di sé centinaia di cadaveri. Le autorità della città si accorsero rapidamente che la pirateria aveva infestato le acque locali ma siccome nessuno ne era mai uscito vivo, non avevano idea di chi potesse trattarsi. Leviatano aveva tuttavia conservato la sua flotta di pesca per mantenere una facciata, ma alcuni cominciarono a puntare il dito contro di lui, denunciando a chi voleva ascoltarli che l’ammiraglio era il pirata del mare di Oane. Fu tutto vano e Leviatano si prese carico personalmente di eliminare chi lo accusava, con un certo piacere per di più. Vennero trovati così diversi uomini sgozzati in piena pubblica piazza.

    Ogni volta che tornava sulla terraferma, Leviatano incontrava senza dubbio Gabriele, come se le loro storie fossero legate da un destino comune. Quest’ultimo cercava sempre di far tornare in sé il collerico marinaio, spiegandogli in cosa il vizio lo stava precipitando negli abissi. I loro incontri si concludevano generalmente nello stesso modo, con un grande schiaffo sul viso di Gabriele. Un osservatore riportò una delle loro conversazioni, che faceva più o meno così:


    Citation:

    Gabriele: “Leviatano, perché tanto odio?”

    Leviatano: “Perché in tutta l’umanità mio caro ragazzo, non ci sono che due tipi di uomini e solo due. Quello che resta nel posto in cui deve stare, e quello che ha i piedi sul tronco dell’altro!”

    Gabriele: “Mioddio, ma che orrore! Che cosa hai passato per coltivare tanto odio e tanta collera verso gli altri?”

    Leviatano: “Mi stai stancando, sai? Andrai a raccogliere una violaciocca a cinque petali sulla tua spugna altrimenti...”

    Gabriele: “Lo sai, non ho paura delle tue minacce e i tuoi colpi non mi faranno mai reagire! Detesto la violenza perché è madre della sofferenza!”

    Leviatano: “Ma non è vero! Non ti hanno mai insegnato a tacere? Dovrei farti arrostire come un maiale, insieme alla tua famiglia, perché tu la smetta di rompere?”

    “Gabriele: “Non smetterò mai, a meno che tu non decida infine di cambiare!”

    Leviatano: “Non cambierò mai, non mi lascerò mai schiacciare da un debole come te! E questa volta le prenderai sul serio!”



    Così proseguiva la vita di questi due esseri che, senza saperlo, erano legati per l’avvenire in una folle ricerca propria di ciascuno. Gabriele non rinunciò mai all’idea di riportare Leviatano sulla retta via e questo non fece che peggiorare il disprezzo che quest’ultimo nutriva per lui. il carattere psicopatico di Leviatano era noto a tutti così bene che la maggior parte delle persone che conoscevano la coppia infernale si domandava quando Leviatano avrebbe ucciso Gabriele, ma alcuni pensatori dichiararono con intelligenza che l’ammiraglio non avrebbe eliminato mai il virtuoso perché senza di lui non avrebbe avuto ragione di vivere.

    Un bel giorno, Leviatano, sempre più intrigato dalla temperanza di Gabriele, lo fece venire da lui. Quando questo arrivò, vide suo padre, Voriano, attaccato ad un pilastro di legno. Il malevolo marinaio gli disse che suo padre aveva perduto un intero carico di pesce, che era un cattivo elemento e che meritava una correzione. Leviatano cominciò allora a colpire Voriano. Gabriele lo supplicò di fermarsi, ma più supplicava, più Leviatano colpiva forte. Colpì così forte che trafisse il ventre di Voriano in un’esplosione di sangue. Quest’ultimo morì sul colpo, accompagnato dai pianti di suo figlio. Leviatano si aspettava che Gabriele reagisse e, pieno di collera, tentasse di vendicare suo padre, ma egli non fece nulla: si girò e lasciò quel posto dicendo all’assassino che l’odio e la collera non avrebbero prevalso e che la sua fine era vicina. Aggiunse che Dio avrebbe punito Leviatano per i suoi peccati e che sarebbe stato condannato ad un’eternità di sofferenza. Quella volta, non lasciò a Leviatano il tempo di rispondere, e se ne andò con l’anima in pena e l’Ammiraglio si domandò allora se quel che avrebbe dovuto fare perché il suo eterno avversario si degnasse di dargli ragione, fosse picchiarlo. Così, negli anni seguenti, si scatenarono periodi di violenza e di odio, omicidi e assassini senza motivo, e il piacere che prendeva Leviatano nell’uccidere e nell’assecondare i propri accessi d’ira divenne sempre più intenso. Non incontrò più Gabriele per molto tempo, ma coltivava per quell’incontro un disprezzo senza uguali con il quale aveva potuto arrivare fin lì. Gli atti di pirateria dell’Ammiraglio divennero leggenda nel mare di Oane e la sua reputazione ne divenne così grande che si arrivava a pagarlo perché risparmiasse un’imbarcazione. Abbandonò definitivamente la pesca e trasformò la sua flotta di battelli in squadre di filibustieri al suo servizio, che compivano scorrerie per mare contro i venti e le maree per suo conto.


    La punizione di Dio

    Oanilonia era oscurata dal vizio e dal peccato, l’odio, la guerra e la violenza fecero la loro apparizione e gli uomini dimenticarono definitivamente l’amore dell’Altissimo, tutti tranne sette virtuosi che avevano sempre predicato l’amore verso Dio e l’amore verso il prossimo, ognuno con la propria virtù. La città era divenuta un vero inferno dove i forti e i deboli si uccidevano tra loro per il potere. La creatura senza nome era allora tra gli angeli e preparava la sua vendetta contro l’Altissimo, mostrandogli attraverso gli atti dei mortali che la sua risposta era quella giusta. Ma Dio, anche se era Amore, non era uno stupido. Non aveva reso gli uomini Suoi figli perché si comportassero in questo modo, non aveva sottomesso loro le altre specie né lasciato libertà di scegliere il proprio destino perché si distruggessero gli uni con gli altri in quel modo, così prese la decisione di punire quegli uomini che popolavano allora Oanilonia, culla della civiltà. Decretò che avrebbe fatto sprofondare la città negli abissi della terra e dei fuochi della divina punizione dopo sette giorni. Nella Sua eterna bontà, aggiunse che tutti quelli che fossero partiti sarebbero stati risparmiati e che quelli che avessero fatto penitenza sarebbero stati ammessi nel paradiso al Suo fianco.

    La creatura senza nome decise allora di tornare da Leviatano perché a memoria d’uomo nessuno aveva mostrato così tanta collera né manifestato tanto odio verso il prossimo. La creatura pensava che con un tale uomo, avrebbe potuto convincere moltissima gente ad aderire al significato che lei dava alla vita umano. È nelle sembianze del luogotenente che tornò dall’uomo sanguinario per domandargli di predicare la collera. Leviatano che aveva vissuto solo attraverso la collera e la follia, accettò, era completamente d’accordo con il fatto che il forte dominava il debole e che quello avrebbe dovuto essere sempre. Per lui, l’amore era riservato ai deboli. L’Ammiraglio, come sei altri uomini, decise di diffondere il messaggio della creature alla quale Dio non aveva donato un nome. Così, si avvicinò al porto di Oanilonia per l’ultima volta e scese a predicare la collera.
    Ecco un estratto di una delle prediche dell’Ammiraglio Leviatano riportato da un sopravvissuto di Oanilonia che aveva lasciato la città maledetta il sesto giorno:


    Citation:

    Leviatano: “Il cammino degli uomini è disseminato di ostacoli che sono le imprese altruiste che fanno, senza fine, sorgere l’opera dei virtuosi. Benedetto sia l’uomo di buona volontà che, in nome della collera, si farà pastore dei forti guidandoli nella valle dell’ombra e della morte e delle lacrime perché egli è il guardiano di suo fratello e la provvidenza dei suoi figli smarriti. Io abbasserò il braccio con una collera terribile, con una vendetta furiosa e potente sugli uomini empi che predicano e diffondono il messaggio di Dio. E tu saprai perché il mio nome è l’ammiraglio quando su di te si abbatterà la vendetta del peccatore!”



    Sei giorni passarono sotto il diluvio, l’uragano, la grandine e il vento, moltissimi furono quelli che lasciarono la città maledetta che era oramai diventata Oanilonia nella speranza di sopravvivere all’apocalisse che si stava abbattendo. Ma Leviatano restò, convinto di aver ragione e che l’amore non era il senso della vita. Predicò ancora e ancora per dire che il forte dominava sul debole e dichiarò senza sosta che la collera e l’odio erano le genie salvatrici nel momento in cui erano usate come si doveva. L’Ammiraglio era convinto che Dio non avrebbe ucciso le proprie creature perché Egli era debole e lo aveva, secondo lui, dimostrato lasciando agli uomini il libero arbitrio. Instillò nel cuore dei più malvagi l’idea che se Dio fosse stato forte, avrebbe avuto collera e vendetta invece di amore e temperanza. Leviatano citava come esempio Gabriele che perdeva tempo, a suo dire, a predicare l’amicizia, l’amore e provava attraverso i suoi atti la propria mancanza di coraggio. Molti ascoltarono con interesse i propositi del marinaio e molti lo seguirono in quella folle impresa e uccisero coloro che si rifiutavano di ascoltare Leviatano, numerosi furono quelli che passarono l’arma a sinistra durante quelle sei lunghe giornate. Ma, durante una predica brillante che stava tenendo sul porto di Oanilonia, un uomo, l’ammiraglio Alcisde, giunse per cercare di far tacere Leviatano. L’uomo era un amico stretto di Gabriele e pensava senza dubbio di riparare ad anni di ingiustizia, così aveva preparato con il suo amico l’evacuazione di un gran numero di cittadini per mare. Leviatano, folle di rabbia e di collera di essere preso alla sprovvista, gettò un’enorme trave sulla nave, piena di uomini e donne fino a scoppiare, per immobilizzarla. Tutti così sarebbero morti con Oanilonia. Leviatano assistette all’impresa di Gabriele che salvò il battello e vide i sopravvissuti gridare evviva verso quest’ultimo. Tutto questo lo rese ancora più folle di rabbia, ma decise di andarsene piuttosto che intervenire ancora contro Gabriele.

    Poi arrivò infine il settimo giorno, l’ultimo giorno di Oanilonia che stava per sprofondare nell’oblio ed essere ricordata solo attraverso testi sacri. La terra si mise a tremare e delle faglie enormi si aprirono ovunque, delle fiamme infernali spuntarono dalle profondità della terra e bruciarono la città. Leviatano decise quindi di abbandonare la città e si imbarcò all’ultimo momento sul Kraken, il suo vascello più veloce. Pensò di sfuggire alla collera dell’Altissimo navigando verso il largo. Fu in quel momento che incrociò per l’ultima volta lo sguardo di Gabriele rimasto in porto, e Leviatano pensò che Gabriele fosse folle a credere a quel punto nell’Onnipotente e non capì perché egli avesse deciso di lasciarsi portar via con la città. Navigando più veloce che poteva e uscendo dall’imboccatura del porto, Leviatano pensava di averla scampata ma gli elementi erano scatenati e un terribile mulinello si formò intorno al Kraken che alla fine lo inghiottì. Venne alla fine il turno di Oanilonia che sparì nel’abisso travolto dalle fiamme purificatrici della collera dell’Altissimo.


    Un’eternità di collera

    Leviatano come gli altri sei uomini che predicavano per la creatura senza nome, e come tutti quelli che restarono a Oanilonia, peccatori o virtuosi, fu condotto davanti all’Altissimo. Anche in quel momento la sua collera non diminuì, e i suoi occhi fiammeggianti e striati di venuzze rosse non tradivano alcun acquietamento e la sua punizione fu terribile. Aveva a quel punto incarnato la collera e Dio lo inviò sull’inferno lunare con il titolo di principe demone, Egli trasformò il suo corpo perché diventasse il peccato attraverso il quale era vissuto. Così, Leviatano prese l’aspetto di un immenso toro muscoloso con gli occhi iniettati di sangue, che soffiava fiamme dal naso. Fu condannato a passare l’eternità nelle piane dell’inferno.



    [Illustrazione del Principe demone Leviatanod
    dopo il proposito di Sypous, autore anonimo]

    Per l’ultimo giudizio, i mortali si presentano a Dio. Secondo le azioni, le parole e i pensieri che hanno avuto durante la loro vita terrena, e in funzione del cammino che hanno scelto, essi vengono inviati a soffrire un’eternità di supplizi al servizio dei principi demoni oppure a vivere un’eternità di piacere accanto agli arcangeli. Quelli che hanno peccato di collera e che si sono abbandonati all’odio verso gli altri uccidendo e spargendo infelicità, quelli che hanno tentato con tutte le loro forze di lottare contro la propria condizione, raggiungono i ranghi di Leviatano, Principe demone della collera.

    Traduzione:Eleandir
    Revisione:Kali_



_________________
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé Envoyer un e-mail
NReis



Inscrit le: 16 Mai 2012
Messages: 2658
Localisation: Chaves - Kingdom of Portugal

MessagePosté le: Sam Mai 30, 2015 5:38 pm    Sujet du message: Répondre en citant









    Demonografia de Leviatã, Príncipe Demónio da Ira



    Uma infância de pesadelo

    Há muito tempo, Leto, um marinheiro honesto e trabalhador, desposou uma mulher chamada Hécate. Ela não era o protótipo da esposa amorosa e alegre digamos, ela era bastante temperamental e instável. Os anos passaram e o distanciamento de Leto, muitas vezes devido à pesca, transformou a jovem esposa numa rabugenta e antipática mulher, alguns dirão mesmo que ela era cruel e má. Sentindo-se abandonada e com pouco dinheiro, esta última passava o seu tempo livre a vender a sua virtude aos marinheiros de passagem nas docas do porto de Oanylone. Hécate ficou grávida durante uma das ausências do seu marido, e fez crer a este último que esperava um filho dele. O pobre homem nunca desconfiou e pensou simplesmente ter cumprido o seu dever conjugal.

    Assim veio ao mundo uma criança que ambos escolheram chamar de Leviatã. O pequeno, desde tenra idade, começou a mostrar as mesmas características temperamentais que a sua mãe. Com um pai vagueando sempre à mercê das marés e frequentemente ausente, a sua educação ficou a cargo de Hécate que, na sua loucura, fê-lo submeter-se a uma vida como não se deseja a ninguém. Violentado desde a mais tenra infância por ser difícil de acalmar o seu choro, insultado diariamente porque era visto como um parasita, Leviatã beneficiou de muito pouco amor mas teve que sofrer um ódio incrível durante anos. Quando ele tinha fome, a sua mãe gritava-lhe e só lhe dava o peito uma vez que a sua jornada pecadora terminasse. Leviatã chorava assim durante horas. Quando ele reclamava um pouco de amor, Hécate sacudia-o como um monte de palha para que ele cessasse de a incomodar. E se, infelizmente, tinha sujado a fralda, era deixado sujo até que o odor se tornasse tão insuportável, que Hécate acabava por o mudar. Em nenhum momento os seus anos de juventude foram agradáveis.

    Os tempos que se seguiram não foram menos horríveis para a criança, ele via muito pouco o seu pai e aproveitava esses momentos de amor que podia finalmente partilhar. Leto e Hécate não se entendiam mais, assim que gritos e bofetadas abundavam no seio da família. Afim de se proteger da sua mãe, Leviatã tinha o hábito de mentir a cada momento para não levantar suspeitas quando regressava. Afim de se vingar dos abusos que lhe infligia Hécate, desenvolvera uma astúcia incomparável, mas isso não lhe evitava contudo as sovas e outras intimidações. O jovem menino cresceu assim, vendo muito pouco aquele que amava e que considerava como seu pai. Ele via entrar legiões de homens em sua casa diariamente, insultando-o copiosamente quando a sua presença era notada. A sua mãe dissera-lhe que achava que o seu "progenitor" morrera, mas ele preferia mentir ao seu pai para manter o amor que este último lhe dava.

    Leto tinha a vã esperança de tornar o seu filho um marinheiro experiente. Assim, logo que ele alcançou a idade de partir para o mar, decidiu levá-lo com ele para a pesca. Leto mostrava-lhe todos os ossos do ofício, tudo o que fazia um bom marinheiro e ele notou rapidamente uma aptidão para esse ofício. Notou também o carácter colérico e vicioso do seu filho, o qual tentou mudar, em vão. Assim, os últimos anos da sua infância, Leviatã passou-os entre o mar e a sua mãe, entre momentos relativamente felizes e períodos trágicos. Ele tornou-se rapidamente muito dotado para a marinha e o seu pai deixou-lhe frequentemente o comando do seu navio, uma vez que Leviatã era já um grande marinheiro com a idade de quinze anos. Naquela época, o jovem adolescente era já considerado como um homem e o seu carácter impetuoso aliado aos seus acessos de raiva fazia dele um temível capitão no poder. Leto compreendeu isso muito bem e deu-lhe assim o comando de um dos seus navios de pesca.




    A juventude pecadora

    Quase em idade de brincar com as donzelas, Leviatã comandava já um belo navio de pesca com toda a sua tripulação da qual ele mesmo escolhia os membros. O jovem homem já fisicamente mais forte do que a média, arranjava marinheiros dóceis que não se rebelavam perante a sua autoridade e a sua raiva. Leviatã era tão submetido a abusos e intimidações na sua infância que contivera uma raiva por demasiado tempo. Uma noite, quando ele teve que ir para o mar, passou em sua casa para preparar os últimos detalhes da sua viagem, cruzou-se com a sua mãe, redonda como uma caçarola que o insultou abundantemente e lhe cuspiu na cara, sob o pretexto de que ele era um bastardo. Leviatã que, habitualmente, conseguia controlar-se minimamente, não pode evitar que uma terrível ira se apoderasse dele. Ele aproximou-se de Hécate e agarrou-a pelo pescoço com as suas duas mãos. Com os olhos injectados de sangue e um largo sorriso de ódio desenhado nos seus lábios, ele apertou as suas mãos gemendo, e apertou tanto que a cara da sua mãe ficou vermelho vivo com os olhos esbugalhados. Foram necessários alguns instantes para que Hécate deixasse de respirar; Leviatã deixou-a cair no chão como um saco de trigo, o seu corpo fez um baque surdo estatelando-se no chão da casa. Leviatã permaneceu assim um bom tempo a observar a sua mãe estendida no chão, não tendo nenhum remorso pelo que fizera; pelo contrário, ele sentiu-se ainda mais forte, e sobretudo, livre de um fardo demasiado pesado para os seus jovens ombros.


    [Ilustração do jovem Leviatã, autor anónimo]

    Com o ódio no seu coração e a raiva na sua alma, Leviatã estava agora incontrolável, como se o matricídio confirmasse um destino que se desenhava já depois de longos anos. Como ele planeara, embarcou numa longa semana de pesca com toda a sua tripulação, tendo deixado Hécate estendida no chão, sem dizer nada a ninguém; pensou assim que quem a encontrasse, associasse a um assassinato, perpetuado por um dos numerosos homens que vinham pagar pelos seus serviços, que se tinha sentido insatisfeito com o serviço. Ele escolhera a sua tripulação cuidadosamente; ele escolhia homens com um corpo suficientemente forte para o trabalho duro mas com uma aparência simpática. Leviatã adorava gritar com aqueles que empregava, procurando identificar o efeito que produziam os seus gritos e os seus ataques de raiva, esperando poder desencadear uma reacção para poder corrigir o insolente que ousasse enfrentá-lo. Entre os membros da tripulação encontrava-se um rapaz pouco mais jovem que ele, chamado Gabriel. Ele escolhera-o por causa da sua amabilidade e da sua aparente covardia. Disse-se a si mesmo
    que recrutando-o, teria de quem se divertir e saboreava já com antecedência todo o mal que seria capaz de lhe fazer. O que motivava mais o capitão nesta situação, é que não compreendia como alguém poderia ser tão calmo e tão sereno; assim, ele divertiu-se a procurar disputas regularmente e a provocá-lo.

    Um dia, ele chegou gritando como de costume, cuspindo sobre os pescadores que não eram rápidos o suficiente para seu gosto, batendo-lhes e provocando-lhes raiva e ressentimento. Frequentemente, alguns tentavam rebelar-se e atacar Leviatã, e este, feliz com o ódio que lhe consagravam, evitava sempre os golpes e batia-lhes furiosamente de seguida, com um sorriso nos lábios. Gabriel não tinha nada em que pudesse ser criticado, ele fazia bem o seu trabalho, mas Leviatã caiu-lhe em cima. Ele repreendeu-o de haver negligenciado o seu trabalho, gritando com ele para ver a sua reacção, mas Gabriel permaneceu calmo, não mostrando nem raiva nem ódio. Os insultos e os gritos de Leviatã deslizaram sobre ele como a chuva numa superfície lisa. Nada do que ele dizia o afectou nem lhe provocou a menor raiva. Desapontado com esta reacção, o capitão lançou-lhe um bom golpe e foi para outro lugar. Assim, regularmente durante as suas longas viagens no mar, Leviatã atormentava os seus homens e particularmente Gabriel contra quem desenvolveu um ódio sem precedentes, ódio que se materializou numa raiva infinita para com ele.




    O advento do ódio e da raiva

    Alguns anos se passaram, e os homens sob o jugo de Leviatã não puderam constatar um agravamento dos seus defeitos; já não contavam os pecados que tinha cometido, nem os mortos que tinham cruzado o seu caminho, e Gabriel implorava ao Altíssimo em silêncio para pará-lo. No navio, não era raro que um marinheiro fosse atirado borda fora; na sua histérica loucura, Leviatã deixou assim alguns dos seus homens afogar-se sem que ninguém pudesse fazer nada. A justiça de Oanylone não era qualificável como intransigente nesse tempo, e um bom número de acusados escapava ileso; era portanto a lei do silêncio que reinava, principalmente por medo de represálias terríveis. O ódio que emanava do homem foi indubitavelmente o que atraiu a Criatura Sem Nome a Leviatã, que se dirigiu a ele sobre a forma de tenente da guarda de Oanylone, conhecido por ser um tirano sem fé nem lei, violento e vil como nenhum outro. Uma noite, quando ele estava em terra e saía do porto, perdido nos vapores do álcool, Leviatã viu o tenente, no seu caminho, bloqueando-lhe a passagem.

    Citation:
    Leviatã: "Sai daí, se não queres sentir os meus punhos!"

    Homem: "Tem dó... Achas mesmo que serias capaz de me magoar, rapaz idiota?"

    Leviatã: "Já matei por menos que isto..."

    Homem: "Bem, bem... Tu compreendeste o poder do ódio... A tua raiva fez-te muito mais poderoso... Agora, cumpre o teu destino!"

    Leviatã: "O quê? Que destino?"

    Homem: "Leviatã, tu não entendes ainda a tua importância. Tu começas agora a descobrir o teu poder... Se juntarmos as nossas forças, poremos fim a essa mentira que é o amor e nos faremos os fortes dominadores de Oanylone!"

    Leviatã: "Palavra de honra, estás tão bêbado quanto eu..."

    Homem: "Se apenas conhecesses o verdadeiro poder da raiva... A tua mãe nunca te disse o que aconteceu com o teu pai..."

    Leviatã: "Oh, ela disse-me o suficiente! Disse-me que ele tinha sido morto!"

    Homem: "Não Leviatã, eu sou o teu pai!"

    Leviatã: "Não! Isso não é verdade... isso não é possível!"

    Homem: "Olha para o teu coração e saberás que eu digo a verdade!"

    Leviatã: "Nããããão..."

    Homem: "Agora cumpre o teu destino e mata esse usurpador que é Leto. Mais cedo ou mais tarde, ele saberá o segredo do teu nascimento e então, não terás mais ninguém."

    Leviatã: "E aí, ver-te-ei de novo?"

    Homem: "Quando Leto for eliminado e tiveres envelhecido, então, eu voltarei. Serve-te do teu ódio, jovem marinheiro, liberta a raiva e um dia encontrar-nos-emos novamente."



    A Criatura conseguira infundir ainda mais vício na alma do jovem Leviatã e as suas mentiras tornaram o capitão ainda mais arrogante e vingativo. O marinheiro estava voltado do avesso, embriagado e à mercê do pior acesso de raiva que ele tinha conhecido até então, esperou que Leto regressasse da pesca. Preparou assim a chegada daquele que pensava ser seu pai, fomentando planos para o eliminar e afiando as suas armas para melhor combater. Leviatã não tinha portanto mais nenhum sentimento para com os outros, excepto o ódio. Era o que, aliás, caracterizava este jovem. Finalmente, a grande noite chegou: Leto, cansado e desgastado pela jornada, regressou directamente sem passar pela taverna como de costume. Depois da morte da sua esposa, um alívio invadira-o e ele podia então desfrutar da sua casa, como qualquer marinheiro fazia. Ele transpôs o limiar da casa e deu de caras com Leviatã, com um sextante na mão, efervescendo e com o olhar cheio de fúria. Leto queria conversar com ele para entender o que ali se passava, mas não teve tempo. Leviatã caiu sobre ele como uma raposa sobre uma galinha e assentou-lhe um vigoroso golpe com o sextante no crânio. O sangue jorrou e deixou marcas na parede da entrada, enquanto Leto caiu morto numa poça de sangue escuro e viscoso. Nenhum grito se fez ouvir e o jovem, com trinta anos de idade, deixou lá o corpo do defunto para sair do lugar. Alguns alegaram que Leto morrera num acidente mas todos, no fundo, sabiam que havia sido um golpe de Leviatã.

    Foi assim que Leviatã herdou a fortuna do seu pai, os seus navios e se tornou almirante de uma frota de pescadores composta de uma dezena de embarcações mais ou menos importantes. Doravante, o homem não tinha nenhum limite ao seu poder, além da sua reputação pública de histérico exagerado e louco furioso, mantinha agora a de poderoso, devido à riqueza dos seus bens. Ninguém mais se ousava a opor a ele, ninguém, excepto um homem: Gabriel. A nova posição de Leviatã fez com que ele ficasse ainda mais incontrolável, liberando o seu vício sobre todos, gerando assim a cólera entre todos os seus empregados, excepto Gabriel que permaneceu firme diante dos insultos e explosões de raiva. O almirante ficou incrédulo, ele não compreendia como, apesar de toda a onda de violência que mergulhava sobre Gabriel, este podia permanecer calmo, obediente e trabalhador. O seu caminho cruzou-se com menor frequência depois disso, pois Leviatã não o escolhera para navegar a bordo do Kraken, um grande navio com três mastros que o fazia orgulhoso e lhe dava a impressão de ser o dono do mundo. Além disso, não era raro vê-lo ir para a proa e gritar que era o dono do mundo, com os braços estendidos e o olhar no horizonte, quando o vento soprava nas velas. A pesca tornara-se uma actividade fraca aos seus olhos e Leviatã decidiu lançar-se na pirataria. Ele recrutou marinheiros experientes e que não tinham medo de ir contra as leis, encontrando-os nas tavernas de má fama das docas de Oanylone, oferecendo-lhes álcool e prostitutas para os convencer a juntarem-se na sua missão destrutiva e doentia.



    [Ilustração do almirante Leviatã, autor anónimo]

    O reinado de Leviatã começou no mar de Oane que rodeava a grande cidade, ele e os seus comparsas foram assaltar os mercadores e pescadores que navegavam na costa, exibindo uma rara violência e, por motivos de segurança, nunca deixando sobreviventes. Capturando as traineiras e outras embarcações de todos os tipos, o almirante constituiu uma grande reserva de bens e mercadorias que revendia a preços de ouro nos mercados de Oanylone. Pelo caminho, ele satisfazia os seus desejos odiosos e violentos, massacrando e destruindo sem limites, deixando atrás dele centenas de cadáveres. As autoridades da cidade aperceberam-se rapidamente que a pirataria atingira as águas locais, mas como nunca ninguém tinha sido capaz de sair vivo, não tinham ideia de quem podia ser. Leviatã ainda tinha conservado a sua frota de pesca para enganar, mas alguns começaram a apontar-lhe o dedo, denunciando a quem queria ouvir que o almirante era o pirata do mar de Oane. Foi em vão e Leviatã encarregou-se ele mesmo de eliminar os acusadores, com um certo prazer por outro lado. Encontraram assim vários homens degolados em plena praça pública.

    Em cada um dos seus retornos a terra firme, Leviatã reencontrava indubitavelmente Gabriel, talvez porque a sua história estava ligada num destino comum. Este último procurava sempre chamar à razão o marinheiro irascível, explicando-lhe que o seu vício ia lançá-lo no abismo. As suas conversas terminavam geralmente da mesma forma, por uma grande bofetada na cara de Gabriel. Um observador exterior relatou uma delas que seria mais ou menos isto:


    Citation:
    Gabriel: "Leviatã! Por quê tanto ódio?"

    Leviatã: "Porque em toda a Humanidade rapaz, existem apenas dois tipos de homens e somente dois. Aqueles que ficam no sítio onde deveriam estar e aqueles que têm o seu pé no rosto do outro!"

    Gabriel: "Meu Jah, mas que horror! O que viveste para cultivar tanto ódio e raiva para com os outros?"

    Leviatã: "Tu vais deixar-me ir, certo? Tu ainda vais levar outra vez uma bofetada na cara..."

    Gabriel: "Tu sabes, eu não tenho medo das tuas ameaças e os teus golpes nunca me farão reagir! Abomino a violência porque ela é a mãe do sofrimento!"

    Leviatã: "Mas isso não é verdade! Nunca te ensinaram a calares a boca? Deveria assar-te como um porco, e à tua família também, para que deixes de me irritar? "

    Gabriel: "Eu nunca pararia, pelo menos até que decidas, finalmente mudar!"

    Leviatã: "Eu jamais mudaria, eu nunca me deixaria pisar por um fraco como tu! E desta vez vais levar a tua bofetada!"



    Assim ia a vida de dois seres que, sem o saber, estavam ligados pelo futuro numa louca missão, própria de cada um. Gabriel nunca desistiu da ideia de remeter Leviatã ao caminho correcto e isso só fez piorar o desdém que este último lhe devotava. O carácter psicopata de Leviatã era de conhecimento público, de modo que a maioria das pessoas que conheciam o par infernal se perguntava quando Leviatã mataria Gabriel, mas alguns pensadores declararam com inteligência que o almirante nunca eliminaria o virtuoso, porque sem ele, não teria mais nenhuma razão para viver.

    Um belo dia, Leviatã, cada vez mais intrigado com a temperança de Gabriel, fê-lo vir a si. Quando este chegou, viu o seu pai, Vorian, amarrado a um pilar de madeira. O odioso marinheiro disse-lhe que o seu pai tinha perdido todo um carregamento de peixes, que era um mau elemento e que merecia uma correcção. Leviatã começou então a bater em Vorian, Gabriel suplicou-lhe para parar, mas quanto mais suplicava, mais Leviatã lhe batia. Ele bateu-lhe com tanta força que trespassou o ventre de Vorian numa explosão de sangue. Este último morreu imediatamente, acompanhado das lágrimas do seu filho. Leviatã esperava que Gabriel reagisse e, louco de raiva, tentasse vingar o seu pai, mas ele não fez nada, virou-lhe as coisas e saiu do local, dizendo ao assassino que o ódio e a raiva não o atingiam e que o seu fim estava próximo. Ele acrescentou que Jah puniria Leviatã pelos seus pecados e que seria condenado a uma eternidade de sofrimento. Desta vez, ele não deu a Leviatã tempo de responder, saiu como uma alma perdida, e o almirante perguntou-se então o que deveria fazer para que o seu eterno adversário dignasse enfim a dar-lhe razão, batendo-lhe.

    Assim, durante longos anos intercalaram-se períodos de violência e ódio, homicídio e assassinato sem fundamento. O prazer que proporcionava a Leviatã matar e responder aos seus acessos coléricos tornou-se cada vez mais intenso. Ele não reencontrou mais Gabriel durante muito tempo, mas cultivou contra ele um desdém sem comparação, com o que ele podia ter sentido até aqui. Os actos de pirataria do almirante tornaram-se lenda no mar de Oane e a sua reputação era tão grande que vinham pagar-lhe para que poupasse um navio. Ele abandonou de uma vez por todas a pesca, e transformou a sua frota de barcos em equipas de piratas ao seu serviço, enfrentando o mar contra ventos e marés por sua conta.




    A punição de Jah

    Oanylone afundara-se no vício e no pecado. O ódio, a guerra e a violência apareceram e os homens esqueceram definitivamente o amor do Altíssimo, todos salvo sete virtuosos que tinham sempre pregado o amor de Jah e o amor ao próximo, cada um com a sua própria virtude. A cidade tornara-se um verdadeiro inferno onde os fortes e os fracos se matavam pelo poder. A Criatura Sem Nome estava então encantada e preparava a sua vingança contra o Altíssimo, provando-lhe pelos actos dos mortais que a sua resposta era a correcta. Mas Jah, mesmo sendo Ele o amor, estava longe de ser idiota. Ele não fizera dos homens Seus filhos para que eles se comportassem daquela forma, nem lhes subordinara as outras espécies, nem lhes tinha deixado a liberdade de escolherem o seu destino para se destruírem uns aos outros, de tal forma que tomou a decisão de punir os humanos que habitavam em Oanylone, o berço da civilização. Ele decretou que engoliria a cidade nos abismos da terra e nos fogos da punição divina depois de sete dias. Na Sua benignidade eterna, acrescentou que todos aqueles que partissem seriam poupados e aqueles que tivessem feito penitência seriam admitidos com Ele no Paraíso.

    A Criatura Sem Nome decidiu então regressar para perto de Leviatã porque na memória dos homens, nunca ninguém mostrara tanta cólera nem manifestado tanto ódio pelo próximo. A Criatura pensou que com aquele homem, poderia convencer uma grande quantidade de pessoas a participar do sentido que dava à vida humana. Foi sobre a forma de tenente que regressou para perto do sanguinário homem, pedindo-lhe para pregar a raiva. Leviatã, que vivera através da violência e da loucura aceitou, pois estava plenamente de acordo com o facto que o forte dominava o fraco e que assim deveria ser sempre. Para ele, o amor estava reservado para os fracos. O almirante, como outros seis homens, decidiu espalhar a mensagem da Criatura à qual Jah não dera nome. Assim, atracou no porto de Oanylone pela última vez e desembarcou para pregar a raiva. Aqui está um trecho extraído de um dos sermões do almirante Leviatã, relatado por um sobrevivente de Oanylone que deixou a cidade amaldiçoada no sexto dia:


    Citation:
    Leviatã: "O caminho dos homens está semeado de obstáculos que são os empreendimentos altruístas que fazem, sem fim, surgir a obra dos virtuosos. Bem-aventurado o homem de boa vontade que, em nome da cólera, se faz o pastor dos fortes que guia no vale da sombra da morte e das lágrimas, porque ele é o guardião do seu irmão e o salvador dos filhos perdidos. Abaterei o meu braço de uma terrível cólera, de uma vingança furiosa e horrorosa sobre as hordas ímpias que pregam e espalham a mensagem de Jah. E saberás porque o meu nome é Almirante quando sobre ti se abater a vingança do pescador!"



    Seis dias se passaram no dilúvio, na tempestade, no granizo e no vento, numerosos foram aqueles que deixaram esta cidade maldita que se tornara Oanylone com a esperança de sobreviver ao Apocalipse que ia acontecer. Mas Leviatã ficou, convencido que ele estava certo e que o amor não era o sentido da vida. Ele pregou uma e outra vez, afirmando que o forte dominava o fraco e declarou constantemente que a cólera e o ódio eram motivações salvadores quando utilizadas como ele fazia. O almirante estava convencido que Jah não mataria as suas próprias criaturas, porque Ele era fraco e, segundo ele, havia-o provado deixando aos homens o livre-arbítrio. Ele incutiu nos corações malvados a ideia de que, se Jah fosse forte, estaria com raiva e vingança em vez de amor e temperança. Leviatã citava o exemplo de Gabriel que perdia, segundo ele, o seu tempo a pregar a amizade, o amor e provava pelas suas acções a sua falta de coragem. Muitos ouviram com interesse as propostas do marinheiro, e muitos o seguiram no seu louco empreendimento e mataram aqueles que recusavam escutar Leviatã. Muitos foram os que passaram da vida à morte durante estes seis longos dias. Mas, durante um sermão bem sucedido que ele declamava no porto de Oanylone, um homem, o almirante Alcisde, veio tentar silenciar Leviatã. O homem era um amigo próximo de Gabriel e contava, provavelmente, reparar anos de injustiça. Ele preparara com o seu amigo a evacuação de um grande número de cidadãos por via marítima. Leviatã, louco de raiva e cólera ao ser interrompido, lançou uma enorme viga de madeira sobre o navio imobilizando-o cheio de homens e mulheres. Todos iam assim perecer com Oanylone. Leviatã testemunhou a façanha de Gabriel, que salvou o barco e viu os sobreviventes a gritarem vivas à atenção deste último. Isso colocou-o num estado de raiva ainda mais insano, mas decidiu ir-se embora em vez de intervir contra Gabriel.

    Veio então o sétimo dia, o último dia de Oanylone, que ia afundar-se no esquecimento e nem permaneceria na memória dos homens, somente através de histórias sagradas. A terra começou a tremer e brechas escancaradas abriram-se em todos os lugares, chamas infernais emergiram das profundezas da terra e queimaram a cidade. Leviatã decidira no entanto fugir da urbe e embarcara no último momento sobre o Kraken, o seu navio mais rápido. Ele pensou escapar à ira do Altíssimo navegando para o mar. Foi ali que cruzou uma última vez o olhar com Gabriel que permanecia sobre o porto, Leviatã pensou que Gabriel estava louco por acreditar naquele momento no Todo-Poderoso e não entendeu porque ele decidira deixar-se levar com a cidade. Navegando a um ritmo rápido e distanciando-se do porto, Leviatã acreditava-se fora de perigo, mas os elementos ficaram enlouquecidos e um vórtice terrível formou-se à volta do Kraken que acabou por engoli-lo. Finalmente chegou ao fim a história de Oanylone, que desapareceu no abismo levada pelas chamas purificadoras da ira do Altíssimo.




    Uma eternidade de cólera

    Leviatã, tal como os seis homens que pregavam para a Criatura Sem Nome, e como todos aqueles que permaneceram em Oanylone, pecadores ou virtuosos, foram conduzidos perante o Altíssimo. Mesmo nesse instante a sua cólera não diminuíra; os seus olhos incandescentes e estriados de veias não mostravam nenhum apaziguamento e a sua punição foi terrível. Ele tinha encarnado tanta raiva que Jah o enviou para o Inferno Lunar com o título de Príncipe Demónio, transformando o seu corpo de modo que se tornasse no pecado através do qual tinha vivido. Assim, Leviatã tomou a forma de um enorme touro musculoso com os olhos injectados de sangue, soprando chamas pelas narinas. Foi condenado a passar uma eternidade nas planícies do inferno.


    [Ilustração do Príncipe Demónio Leviatã
    Segundo as indicações de Sypous, autor anónimo]

    No Julgamento Final, os mortais apresentam-se a Jah. Conforme os actos, as palavras e os pensamentos que eles tiveram durante a sua existência terrestre e em função do caminho que escolheram, são enviados a sofrer uma eternidade de tormentos ao serviço dos Príncipes Demónios ou a viver uma eternidade de prazer ao lado dos Arcanjos. Aqueles que pecaram pela raiva e se abandonaram ao ódio pelo próximo, matando e espalhando a desgraça, aqueles que tentaram com todas as suas forças lutar contra a sua condição, vêm juntar-se às fileiras de Leviatã, Príncipe Demónio da Ira.



Traduzido do Grego pelo Monsenhor Bender.B.Rodriguez

_________________
His Excellency NReis Ribeiro de Sousa Coutinho | Archbishop of Braga | Vice-Primate of the Kingdom of Portugal | General Secretary of the Roman Registers | Writer of the Saint Office | Translator on Villa San Loyats



Diploma Curso Professoral
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé
Montrer les messages depuis:   
Poster un nouveau sujet   Ce sujet est verrouillé; vous ne pouvez pas éditer les messages ou faire de réponses.    L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church Index du Forum -> La Bibliothèque Romaine - The Roman Library - Die Römische Bibliothek - La Biblioteca Romana -> Le Dogme - The Dogma Toutes les heures sont au format GMT + 2 Heures
Page 1 sur 1

 
Sauter vers:  
Vous ne pouvez pas poster de nouveaux sujets dans ce forum
Vous ne pouvez pas répondre aux sujets dans ce forum
Vous ne pouvez pas éditer vos messages dans ce forum
Vous ne pouvez pas supprimer vos messages dans ce forum
Vous ne pouvez pas voter dans les sondages de ce forum


Powered by phpBB © 2001, 2005 phpBB Group
Traduction par : phpBB-fr.com