 |
L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church
Forum RP de l'Eglise Aristotelicienne du jeu en ligne RR
Forum RP for the Aristotelic Church of the RK online game
 
|
| Voir le sujet précédent :: Voir le sujet suivant |
| Auteur |
Message |
Ignius
Inscrit le: 17 Nov 2010
Messages: 3429
Localisation: Catalunya
|
 Posté le: Ven Aoû 12, 2011 5:05 am Sujet du message: [Hagiografia] Apòstol Kyrène |
 |
|
| Citation: | 
Hagiografia de Kyrène
Kyrène era tres anys menor que Christós. Professora d’història hel•lènica, estava dotada d’un gran coneixement de la filosofia d’Aristòtil; vivia per a ensenyar i es va veure, naturalment, atreta per l’ensenyança de Christós. Al mateix temps, tot predicant l’amor i la tolerància absoluta, havia convertit a una antiga milícia i els va fer dipositar les armes, fent-los preferir la recerca de la pau constructiva amb els romans que les temptatives infructuoses d’obligar-los per la força.
La visió d’amor alliberada per Christós va fer que ella fos de les primeres dones a les que va acceptar per a ser un dels seus apòstols de l’Amor universal, sempre en la recerca de l’amor desinteressat. Ella ja predicava als seus alumnes i d’ella prové la frase cèlebre “ Estimeu-vos els uns als altres, així com Christós ens estima a nosaltres també. Estimeu-vos els uns als altres i tots ells entendran que sou els seus deixebles, si us estimeu mútuament.”
Després de la crucifixió, va continuar recomanant l’Amor i la compassió, car la mort de Christós li havia confirmat la seva opinió què era millor acceptar el seu destí, per mínima que fos, abans d’usar la violència per a intentar modificar-lo. No obstant això, ella reflexionava sobre el que el Messies Christós li havia dir un dia: “ Accepto el meu destí pel qual he de patir per Amor a vosaltres, i els meus bisbes no tindran distinta sort. Has de viure per la Paraula, però altres tindran el destí de protegir-te amb l’espasa, per què la humanitat du encara una part massa gran d’ombra en ella. Viu i predica, però accepta que alguns han de dur la càrrega de l’espasa per a defensar l’Església quan sigui atacada. No obstant això, ells mai no hauran d’usar l’espasa per a ambicions pròpies o dels seus capitosts.”
Un dia, aproximadament deu anys després de la mort de Christós, mentre caminava per Jerusalem per a reunir els seus alumnes, va veure dos soldats romans que propinaven una pallissa a un rodamón; ella es va interposar amb aquestes paraules:
“ Però per l’Amor del Creador! Pareu aquesta violència! Què voleu d’aquest pobre, per a ser tan brètols amb ell?”
Ambdós homes es van girar a mirar-la i li van dir que se n’anés lluny d’allà, sinó desitjava que li mostressin fins a quin punt la podien estimar...Van marxar tot rient, arrossegant el pobre desgraciat darrere seu. Kyrène va seguir-los, recomanant-los l’amor abans de la tolerància, fins que un dels dos soldats va fer mitja volta i la va colpejar amb l’escut. Només l’arribada d’un grup de deixebles va fer fugis a amdós soldats i, amb ells, la seva víctima. Van ajudar-la a què s’aixequés, i els seus alumnes li digueren:
“ Però santa i noble mestra, com, nosaltres, que neguem la violència podrem oposar-nos a la de la resta?”
Ells els va fer un parlament sobre aquest tema. Des de la destrucció d’Oanilònia, les comunitats humanes s’havien organitzat, inicialment, al voltat de regles morals que contemplaven la seva pròpia supervivència. Les regles morals existeixen per què els éssers humans són lliures de llurs eleccions i per què una part d’ells encara escoltava el missatge dels violents. Per què l’humà ha de tendir cap a Déu, però encara està posseït per gran part d’ombra. Així com Ell ten cap a la perfecció, el Fill de Déu sap, naturalment, tendir a la raó i ser capaç d’escollir-la, tot i que encara ha de ser guiat. Hem de tendir vers a la comunitat segons les lleis universals, i el camí és llarg, format d’amor i paraules. Va ser amb aquesta fi que va rebre la paraula i l’escriptura. Però a vegades l’humà pren el camí curt usant l’espasa, car aquesta també fou donada a l’home per Déu. I, no obstant això, l’espasa havia estat donada a l’home com la Criatura sense Nom va ser deixada entre nosaltres, amb la finalitat de temptar-nos, per a que no l’oblidéssim com a arma. Un dia, us ho asseguro, viurem en un món d’amor on només ens importarà el que l’Altíssim veu en nosaltres, i no en allò que veu el nostre veí; aquell dia, finalment, les armes no sortiran de la seva beina. Però, per a que aquest dia arribi, haurem de separar l’espasa i la paraula, sense descuidar, no obstant això, el recurs de l’espasa per als qui escolliran defensar els sacerdots de l’Altíssim. El Messies va venir per a definir les regles, perquè, com Aristòtil ja va dir: “ Cal preferir acontentar-se amb el que és acceptable que exigir el que, directament, és impossible.” La violència és, doncs, acceptable contra la violència, si la finalitat és la justícia o la defensa de la vertadera fe. Hem de poder oposar la paraula amb la paraula, però també el ferro amb el ferro.
No siguem com la tribu dels Bisounours*, la qual no va saber comprendre que a vegades les coses no passen com a ells els caldria, que no hem d’esperar que Déu ens protegeixi, per què ens va dar l’oportunitat de fer-ho. No podem deixar d’agrair-li el lliure albir i recuperar-nos d’aquesta ceguesa davant dels esdeveniments. Recordeu, just després de la destrucció d’Oanilònia, que aquesta tribu que va tenir un èxode, va demanar a Déu un oasis, al centre del desert. Un lloc beneït per Ell, on ho tindrien tot a la seva disposició i podrien viure de concursos de bellesa, de festes paganes i permanents, on res no imperaria fora de l’agradar i ser el predilecte. Ells van demanar tant i tant que Mhour els va respondre: Ajudeu i el cel us ajudarà.”Després d’haver donat aquesta resposta, que ells no comprengueren, van creure que seria suficient en partir i esperar què Oane aparegués entre ells, donant el que se’ls demanava. Van partir sense res, amb la finalitat què això durés el mínim temps possible, en direcció a la sortida del sol, per a desaparèixer, finalment, per sempre i esdevenir una simple llegenda. El nostre Creador no ens va permetre néixer vestits, sinó que ens va donar la possibilitat de ser teixidors, que necessiten fer matar animals, com ara els carnissers...
Cada un té el seu lloc, el soldat, de la mateixa manera, té el seu lloc per ajudar a la construcció de l’Església, però també tenen una gran responsabilitat. Per què, com ara el llenyataire no ha de talar un arbre si ningú no el necessita, el soldat no ha de fer córrer la sang inútilment. Així com el llenyataire no odia l’arbre, el soldat no ha d’odiar el seu enemic, sinó que ha de tractar-lo només si la causa és justa i aprovada per Déu. Si combat sense odi, per a servir les intencions del Creador, i respecta els dies d’oració, serà perdonat.
L’elecció de la raó, en el moment de prendre una decisió, és el que condueix cap a l’Altíssim, per què la raó arrossega a la comprensió, la comprensió condueix a l’amistat desinteressada, i aquesta a l’Amor perfecte, el qual educa vers a Déu. La violència du, infal•liblement, cap a l’exclusió i a allunyar-nos al rancor, el qual ens allunya de l’Altíssim. Així doncs, l’eliminació progressiva de la violència és, al mateix temps, el secret de la moral i el mateix criteri de tota acció política que vol la moralitat.
Després de que molts dels seus predicadors van haver desaparegut, després d’haver estat enduts per soldats de l’Imperi, ella era l’autoritat aristotèlica de Jerusalem. Tot i que no era violenta, va resoldre crear una guàrdia propera per a protegir els predicadors de la ciutat i va nomenar a un dels seus deixebles Vico Dominus (origen del títol de vidame) per a dirigir-la. Molt lluny d’ajudar als seus sacerdots, això va inquietar al prefecte, que va fer perseguir tots aquells que duien penjada una creu aristotèlica. Va fer matar tots els qui duien una arma, per traïció a l’Imperi de Roma, i va condemnar a crucifixió els qui duien la túnica sacerdotal. Els simpatitzants van tenir l’opció de renegar de Christós i els seus deixebles o acabar al costat de Kyrène. Tots els seus deixebles van escollir seguir-la fins al final i es varen comptar fins a trenta-tres creus al pujol, el dia de la crucifixió. Hom diu que, abans de morir, va cridar una frase de Christós: “Però us estimareu els uns als altres, en nom de Déu!”
No posseïm cap text de Kyrène, la menor dels apòstols, per què tots els seus béns van ser confiscats pel prefecte de Jerusalem. Posseïm només un informe del seu curs contra la violència i una còpia escrita per ella de la història de la tribu dels Bisounours, que havia ofert a un dels seus alumnes, que va partir a la Gàl•lia abans de la matança.
Va morir essent màrtir exactament dotze anys després que Christós.
Els seus fidels que no estaven a Jerusalem, i que escaparen de l’execució, van anar a llevar els cossos per a oferir-los exèquies decents. El sudari de Kyrène va ser exhumat posteriorment, el qual es va trobar intacte a pesar del temps que havia passat.
El seu símbol és una ploma d’oca sobre un escut i la seva relíquia el seu sudari.
*Nota del traductor: Bisounours vindria a ser “Óssos amorosos”, història del qual hi ha un annex.
Traduït al català pel Reverendíssim Pare Abat Ignius de Muntaner.
|
_________________
Dernière édition par Ignius le Mer Aoû 17, 2011 4:29 am; édité 2 fois |
|
| Revenir en haut de page |
|
 |
Ignius
Inscrit le: 17 Nov 2010
Messages: 3429
Localisation: Catalunya
|
| Posté le: Ven Aoû 12, 2011 5:07 am Sujet du message: |
|
|
| Citation: | 
Annex a la història de la tribu dels Bisounours (Óssos Amorosos) segons els texts de Kyrène.
Entre les tribus que havien fugit de la ciutat d’Oanilònia hi havia una tribu que duia el nom de Bisounours. D’ells en sabem que tenien una visió de la vida molt girada vers a Déu, tot i que d’una manera bastant simplista.
Els Bisounours vivien al costat d’altres, car no volien que se’ls fes massa observacions sobre e fet que posaven tan per davant l’amor que s’oblidaven de treballar, així que vivien tots units als altres. Per a ells, Déu vivia en el més alt, en el país de l’Arc de Sant Martí i dels núvols flonjos, en un regne meravellós on, arribada la mort, serien rebuts sense ésser jutjats, car vivien sense malícia d’amor i de festes. Prenent la resposta d’Oane al peu de la lletra, per a ells l’únic que demanava el Creador era que calia estimar-se i agradar-se, cada un en el seu lloc, i això era, clarament, festejar.
A la gran ciutat això no molestava a ningú, ans al contrari, els agradava ser convidats a les festes, per què no tenien una manera igual d’inventar concursos i temes de festeig per a qualsevol cosa. Havien fet, sens dubte, concurses des de qui tenia el pentinat més bonic, els pectorals més fornits, els bessons més musculats o fins i tot organitzaven curses de caragols! Els agradaven tant les festes que la gent es casava per tenir-ne una i al moment demanaven la nul•litat al•legant vicis de procediment en el moment del gran concurs... fins i tot van organitzar un concurs per a valorar els motius més bells al•legats per a obtenir el divorci i els havien demanat als legisladors estudiar un text de llei, que limités la validesa del matrimoni per així haver-se d’estalviar el procediment de separació, que en aquella època era molt costós, i al qual, generalment, els Bisounours sempre havien rebutjat. Com comprendreu, tot això era molt divertit, però després de la pena imposada pel nostre Creador, els supervivents no desitjaven pensar en quines foteses afavorir l’amor de l’altre. A més a més, la vida era dura i, si la igualtat era admissible, tot el món havia de participar del que no era del gust dels Bisounours.
Els Bisounours van designar el seu Hereu i la seva Pubilla de somriure més bell com a cap, i aquest va anar cada tarda a trobar a Mhour per a demanar-li que es posés en contacte amb Oane i demanar tenir el seu propi oasis, car ja no eren benvinguts; Mhour va respondre: ”Ajudeu-vos i el Cel us ajudarà” Els Bisounours van fer un concurs per a trobar la millor explicació i van decidir que l’explicació guanyadora era que “ si sortim, Déu, a qui estimem, no ens abandonarà i tindrem el nostre oasis”. Van festejar el comiat i van partir amb el mínim equipatge imprescindible, per tal de no encarregar-se’n, car Déu aniria a satisfer la seva necessitat en el moment precís. A pesar de tot, els savis de la resta de tribus van intentar dissuadir-los, però van dir que res no se’ls oposaria, per què estimaven a Déu i esperaven que Ell, a la seva vegada, els salvaria per amor. Mhour, per més que els va sermonejar i els va dir que cada acció que fem determina el que ens fem i que el Creador espera de nosaltres un amor incondicional sense cap condició a canvi. Ells no escoltaren res i es feren al camí vers on surt el sol, sense suposar que tornaven de cap vers el llac salat que rodeja les runes maleïdes. No hem sentit a parlar mai més d’ells, excepte en els contes per a la canalla, on parlem de la gent que creu que tot és amor, glòria i bellesa...
Traduït al català pel Reverendíssim Pare Abat Ignius de Muntaner.
|
_________________
|
|
| Revenir en haut de page |
|
|
|
|
Vous ne pouvez pas poster de nouveaux sujets dans ce forum
Vous ne pouvez pas répondre aux sujets dans ce forum
Vous ne pouvez pas éditer vos messages dans ce forum
Vous ne pouvez pas supprimer vos messages dans ce forum
Vous ne pouvez pas voter dans les sondages de ce forum
|
|
FAQ
Rechercher
Liste des Membres
Groupes d'utilisateurs
S'enregistrer
Profil
Se connecter pour vérifier ses messages privés
Connexion
