 |
L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church
Forum RP de l'Eglise Aristotelicienne du jeu en ligne RR
Forum RP for the Aristotelic Church of the RK online game
 
|
| Voir le sujet précédent :: Voir le sujet suivant |
| Auteur |
Message |
cuartetero
Inscrit le: 12 Mar 2008
Messages: 1115
|
 Posté le: Sam Déc 11, 2010 8:17 pm Sujet du message: [Hagiografia] de l'Arcàngel Sant Jordi |
 |
|
| Citation: |
Hagiografía de l'Arcàngel Sant Jordi
I – L’Amistat
Un llamp va caure molt a prop d’allà. Els nens, aterrits, es van arraulir encara més als braços de les seves mares. Aquestes ploraven, implorant pietat a l’Altíssim. Els homes es barallaven, atribuint-se mútuament la responsabilitat dels esdeveniments. Feia sis dies, ja, que els elements estaven descontrolats sobre la ciutat d’Oanilònia, amb la fúria dels primers dies del món. Un cel negre com la tinta, carregat d’amenaces, tenia tot el seu pes posat sobre la ciutat maleïda. En un petit grup que s’havia refugiat al magatzem de blat, ja feia temps buit, la por s’apropava a la còlera, el furor i la desesperació. Hom podia veure un home que havia deixat de riure-se’n de Déu quan Aquest havia anunciat la destrucció de la ciutat. I una dona repetia sense parar, avergonyida,que no podia comptar les seves orgies luxurioses tant amb homes com amb dones. Fins i tot un jove havia tingut el plaer immund de trencar el crani al seu germà petit i ara procurava salvar-se tranquil•litzant als nens reunits en aquella petita habitació. Tots sabien per què estaven essent castigats, pe`ro cap s’atrevia a reconèixer-ho; hi havia que, fins i tot, mirava de culpar a la resta, amb la vana esperança d’oblidar els seus propis pecats.
Una borrasca terrible va derruir la porta, omplint el dèbil edifici d’un vent glacial. Els fonaments van tremolar qual el tro va seguir el llampec, amb una força ensordidora. I es va fer el silenci. Certament, el remolí bramava i el tro grunyia, però ja feia sis dies que els habitants d’Oanilònia vivien tot això. No, el silenci no provenia de la natura, sinó dels humans. Per què, els refugiats havien callat, s’havien quedat paralitzats per l’esglai, veient una ombra que es perfilava al que quedava de la porta. Un home molt gran i enorme, que havia de doblegar-se i ajuntar les espatlles per a entrar, se’ls va apropar. La penombra deixava albirar el seu rostre rugós i la seva barba compacta. La seva cabellera, voluminosa i platejada, li donava un aire de saviesa, contrastant amb l’amplada de les seves mans, que semblaven ser capaces d’esmicolar la més dura pedra. La seva mirada blau pàl•lid, gastada pel temps, semblava, no obstant això, guardar en el fons una alegria infantil. El colós vestia amb una gran camisa sargida i gastada per l’efecte del temps. Un gran tros de tela, enrotllat al voltant de les seves cames, testimoniava la seva condició de desfavorit. Va deixar aparèixer un lleu somriure i tots els refugiats sospiraren alleujats. Després digué, amb una veu cavernosa:
“Quan no hi ha més esperança, només queda l’amistat”.
Aleshores, una dona vella, amb una dura mirada amb voluntat fèrria, va adreçar-se a ell i li preguntà:
“I tu, estranger, has vingut com un amic? Per què aquesta és la ciutat dels homes i les dones les paraules dels quals són com la mel, però els actes dels quals són com el verí. Viuen sobre muntanyes d’or, i no desitgen res més que no sigui elevar-se, encara més, en la seva folla recerca de botins. La vida dels seus aliens els importa ben poc, tal és la seva set de tresors, que els consumeix”.
“Ho sé”, respongué l’home“ És per això que he vingut. La riquesa del cor no pot ser igualada per les riqueses d’aquest baix món. S’enduran aquests muntanyes d’or a l’altra vida?”
“No, és clar que no,” Respongué la vella dama “ Però les riqueses del món, ens estan prohibides per sempre? Hem de ser feliços vivint com animals per a honorar la riquesa de l’ànima?”
“ La vida us va ensenyar a rebutjar la vostra mà esquerra per a usar la dreta?” va preguntar l’home. “ passa el mateix amb els tresors que Déu va crear per a nosaltres. Les riqueses materials son seves, per què Déu, per amor a Llurs Fills, ens les va regalar. Però mai no hem d’oblidar que no hi ha tresor més bell que l’amistat””.
Aleshores un home jove es va aixecar i li preguntà:“Però, qui ets tu, les paraules del qual estan tan plenes de saviesa?
“El meu nom és Jordi”va respondre
II – L’Avarícia
En aquell temps, sobre un dels set pujols d’Oanilònia, un home tremolava més que cap altre cosa davant la còlera divina. No temia per la seva vida, per què aquesta mai no havia tingut cap mena d’importància per a ell. Però s’havia lligat tant als seus béns que no podia separar-se d’ells. Mentre hom s’anihilava i violava, ell entrava a les cases deshabitades i acumulava les riqueses fins a fer un veritable pujol de metalls preciosos, de delicats teixits, de plats suculents... Va decidir construir una torre tan alta, tan ampla i tan sòlida que podria emmagatzemar allà els seus béns protegint-los de la cobdícia aliena. Havia contractat constructors i soldats, prometent-los un salari incomparable, els constructors per a aixecar la fortalesa i els soldats per a repel•lir els pobres, descastats i famolencs que volguessin les seves riqueses. Aquestes cobrien les faldes del pujol, il•luminant els voltants amb una llum daurada i envoltant-la d’un olor apetitós. Només els constructors podien posar un peu en aquells tresors per a poder construir la torre, però quan un d’ells abandonava el seu lloc de feina per entregar-se a la cobdícia, els soldats li travessaven el cor amb mil cops d’espasa. I l’home ric mostrava alegria i satisfacció davant la idea de poder guardar els seus béns fins la mort, observant els pobres i els morts de gana que rodejaven el pujol i la repassaven amb una mirada suplicant. Aquest home s’anomenava Belzebub.
Aleshores va anar Jordi, seguit per tots els desgraciats que s’havien creuat al seu camí. Quan aquests van veure la mel, la llet, la carn estofada, els vestits de seda i els cofres replets de gemmes i metalls preciosos, va córrer per a agafar-ne una par, sense escoltar els avisos que cridava Jordi. I els guardes van desembeinar les espases i van donar mort a qualsevol que s’acostés a les riqueses. Quan la matança es va acabar, i quan les llàgrimes van substituir els crits, Jordi es va acostar als soldats, amb pas tranquil i segur. Un d’ells, particularment zelós, va ensenyar l’espasa per sota el mentó, en una actitud explícita de violència. Però Jordi digué:
“Perquè has matat aquesta pobre gent”
“M’han pagat per fer-ho”, va respondre el soldat.
“I quan t’han pagat, fins ara?, va preguntar Jordi amb interès.
“Res. El senyor Belzebub em pagarà una fortuna quan la seva torre estigui construïda i quan les seves riqueses estiguin emmagatzemades allà”, va respondre el soldat, amb to segur.
“Aleshores, mates per a servir una persona que només vol conservar les seves riqueses, i creus que complirà la seva paraula i el pagarà després, com t’ha promès?”, preguntà, de no, Jordi.
“De segur que ho farà! Sinó, això seria esclavisme!”, va exclamar el militar, inquiet al sentir aquesta qüestió.
Aleshores Jordi va concloure:Et dic de debò que, aquell qui visqui per als béns materials, destruint l’amistat que tot fill de Déu ha de dur amb els seus similars, no mereix cap confiança. En lloc de matar per a defensar l’avarícia de tal home, agafa aquestes riqueses que trepitges i dóna-les als qui realment les necessiten. Déu va crear aquests béns per a que totes les Seves criatures poguessin trobar la manera de viure protegint-se de la necessitat, no per a que un de sol gaudeixi més que la resta”.
Aleshores els guàrdies van deixar les armes, els constructors van deixar la seva feina, la gent es va acostar, i es van repartir les riqueses; cada un segons les seves necessitats. Belzebub va cridar de ràbia en veure com els seus béns desapareixien i passaven de mà en mà. Però en aquell moment se celebrava el setè dia del càstig diví sobre Oanilònia i la terra va començar a tremolar. La torre, encara en construcció, es fa esfondrar i enormes falles es van obrir a través del pujol, tragant-se tots els pujols. La immensa majoria de la gent va fugir encoratjada per Jordi. Però alguns continuaven omplint-se les butxaques de tot allò que podien agafar. Belzebub es barallava contra qualsevol que es creuava, ja que era enorme la seva còlera en perdre tot el que tenia. El pujol s’enfonsava poc a poc, però Jordi va veure un nen plorant, tombat sobre el terra, amb la cama enganxada sota un cofre pesat. Va córrer fins a ell, mentre el terra tremolava, amenaçant cada instant amb enfonsar-se. Quan el va enxampar, va alliberar-li la cama, el va agafar en braços i va procurar arribar fins l’extrem. Aleshores, algunes persones van decidir anar allà per ajudar-lo en un intent desesperat, però tot el pujol es va enfonsar a les entranyes de la Terra, en un gegantí doll de flames.
La gent s’abaté de tristor quan van perdre tals amics. Es van preguntar, aleshores, si Déu no s’havia complagut prou ja fent patir Llur creació. Però no era res d’allò, i ho van comprendre quan van veure una dolça llum tranquil•litzadora brillar des del precipici als seus peus. I éssers que irradiaven de calma i de dolçor van sortir d’allà, amb les seves ales majestuoses i blanques. La gent va reconèixer a les persones que acabaven de morir mentre procuraven de salvar el nen. Però van veure, per sobre de la resta, a Jordi, elevat al nivell d’Arcàngel, que tenia al nen als seus braços i el va retornar a la seva mare, exempt de qualsevol dany. Després, tots van anar cap al Sol, on Déu els esperava.
III - Les Llengües
Va haver-hi un temps que el rei Hammurabi de Babilònia feia la guerra a tota Mesopotàmia per a convertir-se en el rei de reis. Un dia, les seves tropes, van anar a la ciutat de Mari i hi van llençar foc. La població estava aterrida i no sabia que fer per a salvar-se. Aleshores, la Criatura sense Nom va parlar a l’oïda d’un general babilònic i li va donar la idea d’exigir a cada un dels que hi havia allà un tribut a canvi de la seva vida. Quant més donessin cada un, menys s’arriscarien a morir. Els senyors rics de la ciutat, aquells mateixos que aconsellaven poc abans als Shakkanaki, reis de la ciutat, van ser els primers en acceptar, aportant amb ells pesats cofres plens de riqueses. Però una dona vella tenia, com a únic tresor, uns quants grans de blat. Els soldats van riure-se’n d’ella, tot dient que donar tal obsequi era un insult al gran general babilònic. Van desembeinar les seves espases i es van acostar a la vella, per tal de matar-la. Però un home alt i amb barba platejada es va interposar. El soldat va aixecar la seva espasa, però no va poder tombar l’home, com si li ho impedís una força invisible. Aleshores, aquest últim, obrí la boca i digué:
”Perquè vols colpejar a aquesta dona? Mentre que els homes rics de Mari us van brindar innombrables riqueses, ella us ha ofert tot el que posseïa. Heu fet befa de la seva donació, però ella ha donat tota la seva essència mentre que ells us han donat, només, el més superflu. Teniu aquests grans de blat i emporteu-vos-els amb vosaltres: us semblaran molt pesats al cor del Infern selenita”.
Després es va dirigir fins als cofres i va distribuir el contingut entre tots els habitants més pobres i més famolencs de Mari. Els guàrdies no sabien que fer davant un home desarmat, que no podia ser colpejat i la força del qual residia a la saviesa de les seves paraules. Disgustats, van marxar del lloc i van tornar a Babilònia.
El viatge era llarg fins aquella poderosa ciutat. El calor era intens i la humitat feia l’aire humit i pesat al llarg de les ribes de l’Èufrates. Però quan van arribar, quina fou la seva sorpresa quan van veure a l’home de la barba platejada que els esperava als peus de les gegantines muralles. El general va preguntar:
“Però, qui ets tu, que parles amb tanta saviesa?”
“Sóc l’Arcàngel Sant Jordi, modest servidor de l’únic Déu, al qual vós heu oblidat en profit de les legions de falsos déus i d’una vida de pecat”, va contestar. I afegí:Seguiu-me fins al temple i tu mateix veuràs el judici de Déu, com jo mateix ho vaig veure fa molt de temps”[b].aleshores, el general i els seus guàrdies van seguir l’Arcàngel fins al peu d’una torra gegantina amb pisos, sobre els quals hi creixia una vegetació que floria, prova de l’omnipotència del rei Hammurabi de Babilònia.
Aleshores, Sant Jordi va aixecar els braços i digué en veu alta:[b] “Des de sempre, els nens de Déu han parlat la mateixa llengua, per què els germans i les germanes han de comprendre’s i estimar-se. Però això es trenca avui, per què heu oblidat el vostre Pare i Llur amor. Vindrà un dia que, els profetes vindran per a recordar-vos d’on veniu i on anireu. Mentrestant, sereu jutjats no per la vostra fe, sinó pel vostre amor pel món que us rodeja. Apreneu a conèixer-lo i aprendreu a que us agradi. Per fer això, Déu, en Llur gran misericòrdia, va decidir dividir la paraula dels Seus nens en múltiples llengües, amb la finalitat que vosaltres feu l’esforç de descobrir-vos l’un a l’altre”.
I Sant Jordi va baixar els braços i la torre es va enfonsar en un immens núvol de pols. Des d’aquell dia, la paraula dels nens de Déu és múltiple i hem d’aprendre-la l’un de l’altre. Així, comprenem fins a quin punt les nostres diferències són enganyoses i que tots som germans i germanes.
Traduït per Ignius |
_________________
Cuartetero Ortiz de Rozas Teólogo de la Iglesia Aristotélica, Universal y Romana |
|
| Revenir en haut de page |
|
 |
|
|
Vous ne pouvez pas poster de nouveaux sujets dans ce forum
Vous ne pouvez pas répondre aux sujets dans ce forum
Vous ne pouvez pas éditer vos messages dans ce forum
Vous ne pouvez pas supprimer vos messages dans ce forum
Vous ne pouvez pas voter dans les sondages de ce forum
|
|
FAQ
Rechercher
Liste des Membres
Groupes d'utilisateurs
S'enregistrer
Profil
Se connecter pour vérifier ses messages privés
Connexion
