L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church Index du Forum L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church
Forum RP de l'Eglise Aristotelicienne du jeu en ligne RR
Forum RP for the Aristotelic Church of the RK online game
 
Lien fonctionnel : Le DogmeLien fonctionnel : Le Droit Canon
 FAQFAQ   RechercherRechercher   Liste des MembresListe des Membres   Groupes d'utilisateursGroupes d'utilisateurs   S'enregistrerS'enregistrer 
 ProfilProfil   Se connecter pour vérifier ses messages privésSe connecter pour vérifier ses messages privés   ConnexionConnexion 

[Hagiografia] de l’Arcàngel Sant Miquel

 
Poster un nouveau sujet   Répondre au sujet    L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church Index du Forum -> La Iglesia Hispanica - L'Église des Royaumes Hispaniques - Church of the Hispanic Kingdoms -> Biblioteca Hispánica
Voir le sujet précédent :: Voir le sujet suivant  
Auteur Message
cuartetero



Inscrit le: 12 Mar 2008
Messages: 1115

MessagePosté le: Mar Déc 14, 2010 5:39 pm    Sujet du message: [Hagiografia] de l’Arcàngel Sant Miquel Répondre en citant

Citation:





Hagiografia de l’Arcàngel Sant Miquel


Naixement de Miquel

Miquel va néixer a la ciutat d’Oanilònia, era el cinquè dels deu fills de Diana i Robin, una parella de caçadors que vivia, com molts en aquell període, per a servir a algú més ric que ells.
El seu mestre, per què podia anomenar-lo així, no tenia més objectius que adquirir més riqueses i terres que no usaria mai.

Aquest home, que era conegut amb l’horrible nom de Mestre Satan Sybarita, havia afirmat posseir terres fins a dos quilòmetres al voltant de la ciutat, i tot els caçaven allà o els que cultivaven la terra havien de donar-li la meitat.
D’ell se’n deia que no dormia fins que el dia ni li donés el benefici que pogués omplir dos dels seus cofres, un d’ells de dacsa, l’altre de carn. Enviava els seus esbirros a cobrar més als desgraciats que vivien al llindar de la ciutat.

La Vida de Miquel

Miquel va créixer rodejat pels pobres d’Oanilònia mentre aprenia del seu pare l’art de la cacera i l’ús de la llança. També va aprendre, de la seva mare, a seguir les petjades que deixaven els animals que caçava. A més a més, va aprendre a llegir i a interpretar els estels per a trobar el camí de tornada. Viure amb els seus germans i germanes va ensenyar-li a repartir i a sentir amor cap a la resta.

Quan tenia tretze anys, Miquel ja tenia l’esquena i la força d’un adult, essent el més gran dels nois de la família. Tot sovint era ell que defensava els seus germans i germanes dels qui volien les seves misèries. I encara que mai va fer mal a ningú, era temut i respectat als suburbis. Aviat van demanar-li que arbitrés els conflictes, puix que hom deia que ell podia llegir el cor de la gent.

Quan no hi havia proves suficients per a desempatar dues persones, dipositava la llança al cap de cada un dels dos, i si la llança quedava en equilibri, significava que aquella persona deia la veritat, mentre que en cas contrari significava que mentia. Aviat ja no va caler usar la llança: el sol fet d’anunciar que Miquel vindria feia renunciar els culpables i les coses s’arreglaven per si soles. Alguns deien que tenia un poder sobrenatural, però els més savis sabien d’on procedia això.
No obstant això, encara que tingués saviesa i manya amb la llança, no podia fer res contra els esbirros del Mestre Satan Sybarita, que cada cop es tornaven més ambiciosos.

El seu pare va morir quan Miquel tenia vint anys, fent que es convertís en patriarca, puix que era el fill gran. En aquell temps, va rebre la visita del seu amic Timoteu, que venia a demanar-li permís per a casar-se amb Emilia, la seva germana menor.
A Oanilònia, els sacerdots havien abandonat el poble per a ocupar-se únicament i exclusiva de la gen notable i dels més rics aportant favors de l’Altíssim. Miquel es va encarregar, aleshores, d’organitzar les bandes i tot el poble fou benvingut.

Aquell dia, Simplicius, un dels tinents del Mestre Sybarita, estava present i va caure sota l’encant de la germana de Miquel. Va tornar al dia següent amb els seus guàrdies i va exigir a Emilia que la seguís per a entrar al servei de Satan, però Miquel s’interposà i va deixar en un estat llastimós a la seva guàrdia, tot deixant a Simplicius a la seva voluntat...

Però en lloc de matar-lo, va prendre la seva daga i se la va llençar, tot dient:
- Si el teu ull dret t’atrau a allò que no és teu, arrenca-te’l i crema’l, per què més val que pereixi una part teva que atraure cap a tu la Còlera de Déu.
El tinent no va demanar que l’arrestessin i va tornar amb el seu Mestre. Però al dia següent, amb una tropa més gran, va detenir a Miquel i a Timoteu; van seru conduits i tancats a la presó d’Oanilònia.


La Destrucció d’Oanilonia

El primer dia de captivitat també va ser el primer dels set dies que van provocar la destrucció de la primera ciutat de l’home.
Un llamp va caure sobre la paret de la presó, la qual cosa va permetre a Miquel i al seu amic evitar el caos i reunir-se amb els seus.
Va ajuntar tanta gent com pogué, dient-los que el Càstig del Creador seria terrible, però que les persones justes podrien viure una nova vida lluny de la ciutat maleïda.
Com que Timoteu era pescador, va proposar reunir-se al port per a fugir a través del llac. Miquel va ajudar a tots aquells que, per la seva fe en Déu, ho mereixien a pujar a l’embarcació. Com que encara restaven alguns llocs lliures, va demanar al seu amic que deixés pujar a uns nens que s’havien refugiat a prop seu.
Uns covards, que volien fugir de la ciutat, més per por que per seguir la voluntat de Déu, van intentar assaltar l’embarcació, però Miquel s’interposà, permetent al seu clan i els nens marxar de la ciutat.

Un cop els seus amics es van resguardar, es va quedar sol i, durant els sis dies següents, va salvar els qui podien ser rescatats.

El setè dia, encara quedava gent per salvar però el vaixell era petit. Miraculosament, dues embarcacions més van aparèixer. Va convidar els qui tenien el cor pur a pujar sobre les barques. Semblava capaç de llegir a la mirada de la gent si la seva fe era real, i enviava aquells que ell considerava dignes a la primera barca i, als qui fugien per por o per a salvar les seves riqueses, a la segona. Veient les dues barques plenes, es va negar a pujar, dient que Déu tenia una missió per a ell i que sentia que havia de quedar-se a rescatar a la resta dels seus amics.
arribant a la sortida de la ciutat, el primer vaixell es va dirigir sense problemes cap a alta mar, mentre que el segon, am més pes per culpa de l’or que duien, va restar barat amb la baixa mar. Desaparegué amb la ciutat quan els grans vents destructors van venir del centre de la Terra, esquerdant la terra en nombrosos abismes.
Alguns dels que van sobreviure, lluny de la ciutat, van explicar que aquell moment, mentre la pluja queia tot i que el cel no tenia núvols, un arc de Sant Martí que venia directament del Sol havia caigut enmig de la ciutat. Miquel fou escollit per Déu per a ser dut allà en un núvol celestial, i es va convertir en un dels set arcàngels.


Primera aparició

La primera aparició de l’Arcàngel és, en realitat, la que va fer d’ell un guerrer que mai vessava sang.

Algunes generacions després del dia del Judici i de la Mort de Miquel, dos clans descendents directes d’aquells als qui havia protegir, es barallaven entre si per què una part havia construït un temple a Miquel i l’havien tornat a batejar considerant-lo com si fos igual a Déu, puix que els havia salvat. La resta considerava el sacrifici de Miquel com un exemple i no com l’acte que fa d’un humà un déu.

Inspirat per l’obscuritat, el que s’havia declarat Gran Sacerdot d’Anubis (nom que hom va posar a Miquel, no se sap el motiu. Podria ser que fos el nom del seu clan, però cap rastre d’aquest fet ha estat trobat avui en dia). Dient que rebia informació directa del mateix Déu, el Prelat va nomenar a un nounat sobirà del poble per ser fill d’Anubis i en nom seu va controlar durant anys el poder i va destruir el temple dedicat a Déu dient que aquest no havia sabut protegir els fidels, i que els havia convertit en els seus esclaus. Per a solidificar el seu poder i fer oblidar al Déu vertader, va recollir els noms dels Arcàngels per a convertir-los en déus.

El patriarca dels fidels implorava a Déu cada dia, i a pesar del seu patiment, agraïa a Déu el que tenia.
Nostre Senyor se’n va compadir i va enviar l’Arcàngel en persona.
Sant Miquel va aparèixer amb una armadura, una llarga llança i un escut ample i va donar-se a conèixer a tots, apareixent al cim del temple que li havia estat dedicat.

El gran sacerdot va implorar-lo i digué:
- Anubis, finalment, has vingut per agrair als teus fidels i recompensar-nos per haver construït tant per a tu?
I Miquel va respondre:
- No, he vingut per aportar-vos la paraula de Déu cap aquells que no s’han girat contra Ell, per què nombroses són les comunitats de fidels que recorren el món esperant l’arribada dels profetes que les reuniran en l’amor i l’amistat..
El Gran Sacerdot no el va reconèixer i va donar l’ordre, als seus guàrdies, de provar l’engany massacrant els fidels de l’únic Déu. Miquel s’hi interposà i, durant dos dies, va repel•lir els agressors sense matar-ne cap, permetent als fidels fugir cap a altres terres.
Després de dos dies de combats, els fidels del Gran Sacerdot estaven massa cansats, massa ferits, per a poder perseguir a qualsevulla persona i van veure com creixien unes ales a l’espatlla de l’Arcàngel que li van permetre reunir-se amb el cel. El Prelat va fer executar a tots els guàrdies pels seus sacerdots, tot dient que no era Aubis qui els havia anat a veure, ans un déu venjatiu que havia anat a castigar-los per haver deixat en vida als servidors de l’únic déu fals.

Hi ha diverses versions sobre aquesta llegenda, que explica que l’Arcàngel estava al capdavant d’un exèrcit d’àngels; una altra versió narra que havia armat el braç de la majoria de fidels; finalment, una altra versió contava que el només havia inspirat al més valent dels serfs de Déu per a dur a terme una rebel•lió i guiar el seu clan a través del desert. Totes aquestes versions tenen poca importància: el més important és que la intervenció de Miquel i la voluntat de Déu van permetre a Llurs Fills fugir a terres més generoses.


La llegenda del mont de Sant Miquel

La segona aparició de l’Arcàngel que hom va trobar se situa a l’època en que certs bàrbars veneraven a déus alcohòlics que tenien com a temple les tavernes i com a litúrgia l’ebrietat. En aquella època, existia una comunitat de fidels perseguida per un bàrbar el nom del qual era Saathan, que venerava un déu alcohòlic que exigia el sacrifici de nens.

La comunitat, que fugia cap al nord, es va trobar atrapada en un bosc al costat de l’oceà. El patriarca de la comunitat va demanar a tots els seus que es preparessin per a sacrificar-se a l’oceà per no caure en mans bàrbares. Aleshores es van dirigir al punt més alt de la costa i es van posar a pregar al Senyor per a que Sant Miquel prepares l’arribada de les seves ànimes.

Déu no podia tolerar que Llurs Fills posessin fi a la seva vida, i va donar a conèixer al patriarca, mitjançant un missatger celestial, que un Fill Seu no podia escollir el dia en que es reunirien amb el seu Creador. Va ordenar, doncs, que si l’amaven i tenien fe en Ell, talessin grans arbres i fessin una estacada al voltant del penya-segat. Un cop fet això, que fessin un gran festí i encenguessin un foc al cim del penya-segat per a que Saathan conegués la seva posició.

Així va ser fet, i set dies més tard, amb l’estacada acabada i el foc encès, al matí, van veure les tropes de Saathan rodejar el penya-segat i començar a atacar la fràgil protecció del lloc. Amb l’ajuda de pedres i llances, els fidels es van preparar per a lluitar, ja que aquesta era la voluntat de Déu. Mentre que, en el mateix lloc on el foc s’havia encès, un àngel vestit amb una armadura i una llança i un escut va aparèixer-se. No va dir res, però tots els fidels sabien qui era.
L’Arcàngel Miquel va llençar la seva arma cap a l’horitzó, que semblava aixecar-se vers el cel i avançar cap al penya-segat com una paret de cavalls al galop. Aquesta paret es va endur tot el que va trobar al seu camí, però no va destruir la dèbil estacada. Les tropes de Saathan van ser engolides i quan el mar es va retirar, havia fet del penya-segat una illa rodejada de sorra movedissa on acabava d’enfonsar-se l’exèrcit vençut per la fe dels fidels.


Traduït per Ignius

_________________
Cuartetero Ortiz de Rozas Teólogo de la Iglesia Aristotélica, Universal y Romana
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé
Montrer les messages depuis:   
Poster un nouveau sujet   Répondre au sujet    L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church Index du Forum -> La Iglesia Hispanica - L'Église des Royaumes Hispaniques - Church of the Hispanic Kingdoms -> Biblioteca Hispánica Toutes les heures sont au format GMT + 2 Heures
Page 1 sur 1

 
Sauter vers:  
Vous ne pouvez pas poster de nouveaux sujets dans ce forum
Vous ne pouvez pas répondre aux sujets dans ce forum
Vous ne pouvez pas éditer vos messages dans ce forum
Vous ne pouvez pas supprimer vos messages dans ce forum
Vous ne pouvez pas voter dans les sondages de ce forum


Powered by phpBB © 2001, 2005 phpBB Group
Traduction par : phpBB-fr.com