L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church Index du Forum L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church
Forum RP de l'Eglise Aristotelicienne du jeu en ligne RR
Forum RP for the Aristotelic Church of the RK online game
 
Lien fonctionnel : Le DogmeLien fonctionnel : Le Droit Canon
 FAQFAQ   RechercherRechercher   Liste des MembresListe des Membres   Groupes d'utilisateursGroupes d'utilisateurs   S'enregistrerS'enregistrer 
 ProfilProfil   Se connecter pour vérifier ses messages privésSe connecter pour vérifier ses messages privés   ConnexionConnexion 

[C] El Llibre de les Virtuts - La Prehistòria

 
Poster un nouveau sujet   Ce sujet est verrouillé; vous ne pouvez pas éditer les messages ou faire de réponses.    L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church Index du Forum -> La Bibliothèque Romaine - The Roman Library - Die Römische Bibliothek - La Biblioteca Romana -> Le Dogme - The Dogma
Voir le sujet précédent :: Voir le sujet suivant  
Auteur Message
mirceadino
Cardinal
Cardinal


Inscrit le: 09 Déc 2009
Messages: 2118
Localisation: 1 High Street, Solar Paradise (since 22.11.1461)

MessagePosté le: Jeu Mar 03, 2011 4:43 pm    Sujet du message: [C] El Llibre de les Virtuts - La Prehistòria Répondre en citant



Dernière édition par mirceadino le Jeu Mar 03, 2011 5:06 pm; édité 3 fois
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé
mirceadino
Cardinal
Cardinal


Inscrit le: 09 Déc 2009
Messages: 2118
Localisation: 1 High Street, Solar Paradise (since 22.11.1461)

MessagePosté le: Jeu Mar 03, 2011 4:43 pm    Sujet du message: Répondre en citant

Citation:





    La Prehistòria
    Capítol I - « Oanilònia »



    1.- El humans eren, en endavant, els nens de Déu. Això tenia, com a conseqüència, que ara estaven dotats d’ànima, que es veuria jutjada a la fi dels temps en funció de la seva pràctica de la virtut. A més a més, això feia que estiguessin condemnats, ara, a treballar per a garantir la seva subsistència. La resta de criatures de la creació, exceptuant aquella a qui l’Altíssim no havia anomenat, estaven sotmeses a ells. Els humans podien, doncs, cultivar-les i criar-les per a nodrir-se.

    2.- Déu ja no intervingué més, i deixà a Llurs nens viure i prosperar. Havia donat a la criatura que no havia anomenat la llibertat per a temptar-los per a que tinguessin que escollir entre el camí de la virtut i el del pecat. En ser omnipresent, ja sabia com seria el seu futur, però volia que fossin ells els qui donessin proves, sense jutjar-los per avançat.

    3.- Oane, el qui havia respost correctament a Déu, ara havia passat del status de simple esperit de la comunitat al de guia de la mateixa. No renegava de la tasca. Els conduí pel món per a tribar un lloc adient per a la seva plenitud. Durant anys, va creuar deserts, muntanyes i planures del món sencer. Oane es debilità durant el transcurs d’aquest viatge, però mai no abandonà.

    4.- Finalment, va arribar el dia en que van trobar un vall adient per al seu establiment. Hi havia un llac, que semblava abundant de peixos. Hi havia extensos espais, adients per als ramats i el cultiu. Els boscs circumdants proveirien de fusta. Hi havia inclús un hort, on creixien nombrosos arbres fruiters. La vall es trobava a la vessant d’una muntanya, on els minerals, com l’or, el ferro o el carbó podien esser extrets.

    5.- Oane estava satisfet que la seva recerca, finalment, hagués arribat al fi. Observava la planura amb la mirada quan es va desplomar. Tots es van amuntegar sobre seu per ajudar-lo. Alguns miraven de mantenir-lo assegut, però va quedar clar per a tots que estava vivint els seus últims moments. No obstant això, per molt que estiguessin vivint aquest tràgic esdeveniment, mentre que tots s’espantaven, Oane lluïa un somriure ple de serenor.

    6.- Ell digué: “No tingueu por, puix que la meva mort no és més que una passa més per a unir-me a Déu. He assolit el lloc que déu m’havia reservat en el món i ja he complert el que Ell esperava de mi. La mort no és, per a mi, la pèrdua de la vida, sinó el traspàs cap a una altra de molt millor. Serà el mateix per a vosaltres si sabeu viure en la virtut. En aquest moment, que les vostres llàgrimes no siguin de pena, sinó d’alegria, ja que l’Altíssim em fa el més bonic de tots els regals. Ameu-lo i Ell us amarà. Adoreu-lo i Ell un beneirà. Viviu en la virtut i Ell us acollirà a Llur costat”.

    7.- Aleshores ell va exhalar per últim cop. I tots es van mirar sense entendre el perquè d’aquesta serenor que encara seguia al rostre del seu guia. Van enterrar el cos en mig del vall, allà on viurien en endavant. Van fer el jurament que, cada setmana, es reunirien davant la seva tomba, per a què els acompanyés i els guies mentre ells homenatjaven a Déu.

    8.- Però ningú va entendre que l’amor d’Oane cap a Déu el fes acceptar la mort amb tanta serenor. Ningú va voler fer la més mínima rèplica; ell, que havia fet tant per ells. A l’homenatge a la seva vida al servei dels homes i de Déu, van decidir anomenar la ciutat que anaven a construir Oanilònia, “La ciutat d’Oane”.


    Spyosu
    Traducció per Ignius


Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé
mirceadino
Cardinal
Cardinal


Inscrit le: 09 Déc 2009
Messages: 2118
Localisation: 1 High Street, Solar Paradise (since 22.11.1461)

MessagePosté le: Jeu Mar 03, 2011 5:01 pm    Sujet du message: Répondre en citant

Citation:





    La Prehistòria
    Capítol II - « El Treball »



    1.- El temps feia la seva feina, fent que els homes i les dones cada cop fossin més nombrosos, mantenint el seu amor cap a Déu i deixant a l’ombra a la Criatura sense Nom. Aquesta alimentava cada dia, una mica més, la seva amargura i la seva còlera cap aquest poble tan estimat per Déu que li havien pres el seu lloc com a reina de la Creació. Els homes i les dones vivien despreocupats mentre que, a l’ombra, el seu enemic ordia la seva venjança.

    2.- Déu havia demanat als homes i a les dones treballar per a garantir la seva subsistència. Aquest dur treball els allunyava, així, de la manca de fe. Els homes i les dones sabien ser inventius, puix que Déu els havia concebut així. Recollien el que Ell els havia posat per a ells a la natura. Es van posar a controlar aquests recursos amb la finalitat de garantir la seva subsistència i la seva vida millorà.

    3.- Van agafar el blat que creixia a la natura i el van cultivar als seus camps. El moliner el va transformar el blat en farina al seu molí. El forner el cuinà al seu forn per a fer el pa. Van prendre el panís que creixia a la natura i el van cultivar als seus camps. Van prendre les verdures que creixien i les van cultivar als seus camps. Van recollir les fruites que es trobaven en alguns arbres i així es van poder nodrir. El plaer aportat per les verdures i les fruites els feia més agradables per a relacionar-se entre ells.

    4.- Dels mars, rus i llacs pescaven els peixos. I la seva intel•ligència augmentava. Van inventar les barques i els peixos es van fer més nombrosos a les seves mans. A vegades alguns d’ells es despertaven un matí amb una barca a sobre. Resaven després a Déu per aquest regal. Van criar vaques, porcs i ovelles a les seves pastures, i cuidaven aquestes criatures que els havien estat confiades per Déu. Les van alimentar i aquestes criatures es van engreixar.

    5.- El carnisser preparava la carn a partir de les carcasses d’aquestes criatures. Per a això, van inventar el ganivet, instrument que permetia separar unes carns de les altres. La carn que van extreure no només els alimentava, també se sentien més forts després d’haver-la consumit. De les vaques, recollien també la llet, suau nèctar sense semblança amb res.

    6.- Van esquilar les ovelles i van recollir les llanes. Van agafar la pell i en van fer cuir. El teixidor ajuntava la llana i el cuir per a fer peces de roba, que els protegien del vent i els garantia la decència quan apareixien en públic. Com que la natura els donava accés a tot el que podien desitjar, van tenir que inventar els barrils, on podien emmagatzemar els fruits del seu treball.

    7.- Per a protegir-se quan les finestres del cel s’obrien, van crear les cases i visqueren dins d’aquestes. Les van arreglar amb llits, espelmes, taules, cadires i tot allò que podia millorar el seu benestar. Per fer-ho, el miner va agafar la pedra i el ferro, i el llenyataire va tallar la llenya dels arbres. Per a facilitar aquesta feina, el ferrer va modelar el ferro i la fusta per a forjar eines, cm les destrals o els ganivets.

    8.- A vegades, Déu va contribuir a aquesta època de felicitat donant-los menjar als que sabien estimar el món, que no podien produir-lo. A vegades, també els animava tornant-los, temporalment, més forts, més intel•ligents o més carismàtics. I el diumenge, abans del dinar, es reunien al centre dels seus habitatges, al voltant de la tomba d’Oane, per a resar junts vers a Ell que els estimava tant. Efectivament, no tenien, encara, cap clergue, ja que no tenien cap utilitat, doncs estaven en comunió directa amb Déu.


    Spyosu
    Traducció per Ignius




Dernière édition par mirceadino le Jeu Mar 03, 2011 5:04 pm; édité 1 fois
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé
mirceadino
Cardinal
Cardinal


Inscrit le: 09 Déc 2009
Messages: 2118
Localisation: 1 High Street, Solar Paradise (since 22.11.1461)

MessagePosté le: Jeu Mar 03, 2011 5:01 pm    Sujet du message: Répondre en citant

Citation:





    La Prehistòria
    Capítol III - « La Desídia »



    1.- La societat dels homes i les dones era maca i refinada.

    2.- Així doncs, van aprendre a produir el vi a partir del raïm, després de molts anys intentant entendre les subtileses del refinament d’aquesta beguda. Van descobrir com elaborar la cervesa a partir de l’ordi i del llúpol. Per això, van inventar forns d’una mida impressionant. Van haver d’aprendre a treballar junts amb la finalitat d’arribar a aquests resultats. Però ningú dubtava que pagués la pena.

    3.- A més a més, les arts i les ciències es van concebre aleshores per a elevar-los més a prop de Déu. Van aprendre a composar música, els cants s’havien tornat cada cop més bonics i els instruments que els acompanyaven cada cop estaven més ben fets. Van descobrir les plantes que curaven les ferides i les malalties, per a què la salut servís per a glorificar a l’Altíssim molt més temps. Van inventar l’escriptura, que els permeté conservar tot el seu coneixement per a les generacions futures.

    4.- Déu estava satisfet. Els seus fills se sublimaven en el lloc que Ell els havia donat. Però Ell sabia que aquesta bonica primavera veuria les flors de la virtut marcir-se, puix que la Criatura sense Nom seguia acumulant llur ràbia i còlera. Agotnada a l’ombra, esperava el moment propici per a demostrar a l’Altíssim que la resposta que havia donat Oane no era la correcta. Persistia en l’error, negant la força de l’amor i obstinant-se en concebre la sobirania del fort sobre el dèbil com el sentit de la vida.

    5.- Però totes les invencions que els humans havien creat tornaven el seu treball menys costós. Tenien cada cop menys feina per a fer i cada cop més fruits per a recollir. Quan abans trigaven un mes en recollir el blat, ara els calia només una tercera part. Mentre que abans només pescaven un peix cada dos dies, ara tenien un al dia, y de vegades dos. Allà on abans els calia treballar cada dia per a cultivar verdures, ara només tenien que recollir-les.

    6.- I la ciència principal no existia. La teologia era desconeguda per aquests humans. No hi havia clergues, no hi havia ningú per a consagrar-se eternament a Déu. Sense tenir un text consagrat, ni hi havia res per a estudiar. La fe humana era bruta, ja que no hi havia intermediaris. Però aquesta aparent puresa de llur amor per Déu era precisament el que els conduiria a la seva perdició.

    7.- Els humans es van deixar embriagar per la suavitat de la seva vida. Els semblava tan suau i tan agradable que no entenien ja qui interès hi havia en dedicar la seva vida al treball. Els agradava el món, pe`ro els agradava per a ells mateixos, no perquè Déu els hagués donat,sinó per amor a si mateixos. Es desviaven, poc a poc, de l’amor de Déu.

    8.- El primer pecat va ser involuntàriament descobert pels humans. Dugué, més endavant el nom de “desídia”. Aquesta manca consistia en desviar-se de l’amor diví, en abandonar-se a la vida material descuidant la vida espiritual; en preocupar-se del moment sense preocupar-li, al seu esperit, el per què Déu els havia concebut. Aquest comportaria la resta dels pecats, conduint així els humans cap a la seva perdició. Va arribar al seu zenit, quan els diumenges no van estar dedicats a resar, sinó a gandulejar.


    Spyosu
    Traducció per Ignius




Dernière édition par mirceadino le Jeu Mar 03, 2011 5:04 pm; édité 1 fois
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé
mirceadino
Cardinal
Cardinal


Inscrit le: 09 Déc 2009
Messages: 2118
Localisation: 1 High Street, Solar Paradise (since 22.11.1461)

MessagePosté le: Jeu Mar 03, 2011 5:01 pm    Sujet du message: Répondre en citant

Citation:





    La Prehistòria
    Capítol IV - « Els Pecats »



    1.- Els humans havien descobert la desídia, havien menyspreat l’amor a Déu, perquè preferien les coses materials que Ell havia creat. Havien pres amb plaer una part de la divinitat, oblidant que calia estimar tot en conjunt. Oane no estava allà per a guiar-los, ell que havia estat l’únic en comprendre el que era l’amor de l’Altíssim. Ara, sols, privats de la seva tutela, els humans no sabien diferenciar la virtut de l’error.

    2.- Es podia veure, aleshores, a alguns menjar més que el que la gana els requeria, prenent un plaer que no feia més que engrandir-se. El gust dolç de la fruita, el calor de la carn i l’embriaguesa de l’alcohol van prendre força sobre els simples plaers de la vida. No hi havia ja el menor lloc en els seus plaers per a la suau olor de les flors, ni per a la bellesa dels paisatges. Van arribar a tal punt que inclús els nombrosos fruits de la seva feina no eren prou per a enaltir els seus desitjos.

    3.- És quan la golafreria va trencar el vincle entre homes i les dones. Quan un guardava per a si el fruit del seu propi treball i es negava a compartir. El fort produïa més, menjava més, bevia més, i aconseguia ser més fort. El dèbil produïa menys, menjava menys, bevia menys, i es debilitava. La comunitat dels homes i les dones es dividia per culpa del seu gust desmesurat per a les coses materials, que els va conduir a l’avarícia.

    4.- Aleshores els homes i les dones es van tornar orgullosos. El fort es va posar a menysprear al dèbil, que no podia nodrir-se tan com ell volia. Com la Criatura sense Nom, pensaven ara que el paper del fort era el de dominar als dèbils. Ella va veure que l’hora de la venjança havia arribat. Es va moure entre les ombres i es va apropar als que eren menyspreats, ja que no tenien prou per a nodrir-se. Els digué: “Perquè us deixeu tractar així? Perquè no invertiu els papers?”.

    5.- I el dèbil es va posar a envejar al fort. El fort, satisfet amb la seva situació, no veia al dèbil preguntar-se perquè eren inferiors a ells. La Criatura sens Nom no cabia en si mateixa de joia, puix que sentia l’hora de la seva glòria. Va murmurar a l’orella del dèbil i va atiar el seu desig. La còlera va tronar al cor del dèbil, per què es rebel•lava internament contra aquesta injustícia. Els va preguntar: “per què teniu aquest sentiment en el vostre ànim i no deixeu expressar-lo?”.

    6.- Aleshores, l’home i la dona van sorprendre els seus germans i a les seves germanes. Van prendre un ganivet i una destral a cada mà, i cada un va arribar a una tempesta de violència i destrucció. Acabada d’inventar la guerra, cada un va assolir una exaltació extrema quan cada un es va posar a cremar la casa i a devastar els camps aliens. La Criatura sense Nom es va apropar de nou als que l’escoltaven i els va dir que la violència i l’ordi els permetria, d’ara en endavant, dominar a la resta.

    7.- L’home va prendre aleshores a la dona, i la dona va prendre a l’home. El fort va abusar del dèbil i el dèbil va patir pel fort. Tots es van unir en una bestial orgia d’estupor i violència. Els seus cossos barrejats reflectien les flames de les cases que cremaven. El menjar s’engolia, la beguda era absorbida. Les paraules suaus fomentaven les gesticulacions indecents. Una veritable orgia de vici tenia lloc. I l’amor de Déu va caure en l’oblit.


    Spyosu
    Traducció per Ignius




Dernière édition par mirceadino le Jeu Mar 03, 2011 5:04 pm; édité 1 fois
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé
mirceadino
Cardinal
Cardinal


Inscrit le: 09 Déc 2009
Messages: 2118
Localisation: 1 High Street, Solar Paradise (since 22.11.1461)

MessagePosté le: Jeu Mar 03, 2011 5:02 pm    Sujet du message: Répondre en citant

Citation:





    La Prehistòria
    Capítol V - « El Rei del Pecat »



    1.- Aquesta situació va durar setmanes i mesos. El vici humà no tenia límits. Ningú, aleshores, tenia la més mínima intenció de treballar. La violència i l’estupor eren el pa de cada dia. Els granes es van esfondrar i tots es barallaven per recuperar els màxims productes possibles. Ja només volien abandonar-se a l’excés de les coses materials.

    2.- Tots desconfiaven uns dels altres. El menor pretext era bo per a reiniciar la seva violència. Quan algú, empès per la golafreria, envejava el menjar que un altre posseïa i mirava de robar-l’hi, l’altre, empès per l’avarícia, responia amb violència. Però ningú es parlava, només s’amenaçava i s’insultava.

    3.- Els homes i les dones no miraven, ja, els estels. El pecat tenia el control de les seves vides. Havien oblidat, fins i tot, l’existència de Déu i ja no experimentaven el seu amor. Ja no volien res més que no fossin els plaers malsans del pecat. Sense Oane per a recordar-los-ho, es van oblidar de la virtut i el vici va ser elevat a un pedestal a les seves menyspreables vides.

    4.- El seu únic interlocutor era aquella Criatura a la qual Déu no havia donat Nom. Exultava de felicitat, creient, finalment, haver demostrat a l’Altíssim que la seva resposta era la bona i que la d’Oane era la falsa. Segons ella, el fort havia de dominar el dèbil i el dèbil sotmetre’s al fort. Negava la potència de l’amor com a sentit de la vida i odiava a Oane per la puresa de la seva fe.

    5.- Era l’única en recordar que havia estat enterrat al centre de la ciutat. Per a desafiar-lo, va anar sobre la seva tomba i va invertir la làpida. Va desenterrar el fèretre d’Oane i ballà una nit sencera, trepitjant el seu cos, cantant amb alegria per haver destruït la seva obra. Molt a prop d’ella, la ciutat cremava, mentre que els humans es pegaven, es violaven, es mataven i es torturaven mútuament. L’hora del triomf semblava haver arribat per a la Criatura a la que Déu no havia anomenat.

    6.- Va anar a les mines per agafar tot allò que necessités per a forjar-se llur corona de Reina de la Creació. La va fer d’or, diners, diamants, robins, maragdes i tot allò que trobà que fos el més preciós del món. El seu pes donava fe de l’orgull i l’odi cap els homes i les dones que havien convertit la Criatura que Déu no havia anomenat. I aquesta era l’única que llevava els ulls al cel, però era per a mostrar el seu somriure de triomf vers a Ell, que esperava el reconeixement de Llur fracàs.

    7.- Aleshores, Déu volgué donar una gran lliçó a aquests humans que l’havien traït. El cel es va fer negre sobre la comunitat i els vents van bufar amb força. Els digué: “Mentre que jo us vaig donar el Meu amor vosaltres us heu desviat, preferint escoltar les paraules de la Criatura a la qual no vaig donar Nom. Heu preferit abandonar-vos als plaers materials abans que donar-me les gràcies”.

    8.- Afegí: “Vaig crear per a vosaltres un lloc anomenat Infern, que vaig posar a la Lluna, on el pitjor de tots vosaltres coneixerà l’eternitat dels turments per a castigar-lo pels seus pecats. En set dies, la vostra ciutat serà absorbida per les flames. I els aquells que us quedeu aquí passareu l’eternitat al Infern. En canvi, sóc magnànim, i els que, d’entre vosaltres, sapigueu fer penitència, passareu l’eternitat al Sol on es troba el Paradís”.


    Spyosu
    Traducció per Ignius




Dernière édition par mirceadino le Jeu Mar 03, 2011 5:05 pm; édité 1 fois
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé
mirceadino
Cardinal
Cardinal


Inscrit le: 09 Déc 2009
Messages: 2118
Localisation: 1 High Street, Solar Paradise (since 22.11.1461)

MessagePosté le: Jeu Mar 03, 2011 5:02 pm    Sujet du message: Répondre en citant

Citation:





    La Prehistòria
    Capítol VI - « El Càstig »



    1.- Els humans s’havien entregat tant al pecat que Déu havia decidit castigar-los. Però la immensa majoria d’ells no comprenien on estava el seu error, ja que l’abandonament al vici havia estat massa gran. S’havien aficionat tant als plaers de la vida que tremolaven davant la idea de deixar-los. Molts d’ells van decidir, aleshores, d’abandonar la ciutat maleïda d’Oanilònia. Però la Criatura sense Nom va trobar set humans el gust dels quals pel pecat era tan profund que encarnaven cada pecat.

    2.- Asmodeu s’havia entregat a la luxúria, Azazel a la golafreria, Belial a l’orgull, Lucífer en la desídia, Belzebub a la avarícia, Leviatan a la còlera i Satan a l’enveja. Segons els consells de la Criatura sense Nom, van recomanar a la resta la rebel•lió contra Déu, afirmant que només l’enveja el motivaven en Llur decisió de castigar els homes. Afegien que era dèbil i que mai podria posar en execució Llur amenaça. Un gran nombre d’humans els escoltaren amb atenció.

    3.- No obstant això, set humans havien comprès l’error que havien comès. Els seus noms eren Gabriel, Jordi, Miquel, Migaël, Galadriela, Sylphaël i Rafaëla. Van recomanar la humilitat i van afirmar que havien d’acceptar el càstig per a expiar els seus pecats. El discurs de cada un demostrava les virtuts que cada un havien encarnat. Gabriel va donar proves de temprança, Jordi d’amistat, Miquel de justícia, Miguaël d’altruisme, Galadriela de conservació, Sylphaël de plaer i Rafëla de convicció. Només un grapat d’humans era sensible a llurs paraules, però la puresa de la fe de cada un d’ells valia el vici de cent pecadors.

    4.- Els sis dies següents van ser terribles. Els llampecs estripaven el cel i els trons estremien la voluntat dels més dèbils. Un gran nombre d’humans va fugir, aleshores,de la ciutat. Només van quedar els més vils, que escoltaven les prèdiques de les set encarnacions del pecat, i els més virtuosos, que, com exemple de les set encarnacions de la virtut, acceptaven el càstig de Déu. Fins i tot la Criatura Sense Nom va tenir la prudència de fugir, deixant als set corruptes encegant-se en la seva follia.

    5.- El setè dia va arribar per a concloure la sentència divina en un titànic cataclisme. Amb un tremolor ensordidor, el terra es va obrir sota els peus de pocs que s’havien quedat a la ciutat. Flames altes, com a catedrals, van anar a devorar-los. Els edificis es van esfondrar, les pedres van esclafar els habitants i les flames o van devastar tot. Aviat, tota la ciutat va ser engolida a les entranyes de la terra, i no va deixar ni rastre de la seva existència.

    6.- Les set encarnacions del pecat van ser castigades per Déu. Van ser desterrades a la Lluna, vivint des d’aquell moment una eternitat de patiments, amb el nom de “Els Prínceps Dimonis”. Els que els havien escoltat van patir el mateix destí, amb el títol de “Dimonis”. El seu amor vers al vici i l’odi vers a Déu creixien durant segles, prenent cada cop més el malsà plaer d’exercir el seu ofici. I el seu cos va reflectir, poc a poc, la negror i la bestialitat de la seva ànima.

    7.- Però Déu també veié que els set purs, així com els seus deixebles, havien demostrat que els humans eren capaços de sentir penediment i humilitat. Els va elevar al Sol i van ser beneïts amb una eterna felicitat al Paradís. Els set purs van ser anomenats “Arcàngels” i els seus deixebles “Àngels”. Havien de secundar a l’Altíssim ajudant als humans cada cop que fos necessari, a combatre la temptació de la Criatura que Ell no havia anomenat.


    Spyosu
    Traducció per Ignius




Dernière édition par mirceadino le Jeu Mar 03, 2011 5:05 pm; édité 1 fois
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé
mirceadino
Cardinal
Cardinal


Inscrit le: 09 Déc 2009
Messages: 2118
Localisation: 1 High Street, Solar Paradise (since 22.11.1461)

MessagePosté le: Jeu Mar 03, 2011 5:03 pm    Sujet du message: Répondre en citant

Citation:





    La Prehistòria
    Capítol VII - « L’Èxode »



    1.- La ciutat sencera d’Oanilònia fou absorbida cap els intestins del món, devorada per les flames. Per a purificar la terra, Déu va escampar sal sobre el rastre de la ciutat del pecat, de manera que no s’hi establís mai més la vida i hi prosperés allà. El poder del diví cataclisme va cobrir el cel de pols a vàries milles a la rodona. Els variats grups que havien fugit van doblar la seva velocitat per a escapar de la catàstrofe, i van deixar enrere el record de la seva vida. La majoria van plorar allò que van pensar que era una injustícia. Estaven separats de Déu i de Llur amor, i no entenien Llur correcta decisió divina.

    2.- Alguns van arribar al mar. Van tallar arbres i van fer vaixells amb ells. Els va dur molt de temps acabar aquestes construccions. De fet, havien perdut la pràctica del treball i els dolia posar-se a treballar. Passaven més temps gandulejant a la platja que buscant amb que alimentar-se o construir les seves naus. Però els núvols de pols sempre els recordava que haurien d’estar treballant. Poc a poc, van prendre un altre cop el gust per l’esforç i, encara que no viurien mai més en la virtut, les seves societats viciades no van conèixer més la follia dels pecats que havien practicat a Oanilònia.

    3.- Quan els vaixells van estar llestos, van marxar per travessar el món, creuant els mars i desembarcant en totes les costes que els semblaven més favorables. Altres grups de refugiats van fugir inclús a terres més profundes escapant del cataclisme. Van creuar diversos boscs, pantans, rius, rierols, valls, pujols, muntanyes, barrancs, glacials i planures. Cada cop que trobaven un lloc favorable per al seu establiment, un grup es quedava i fundava una ciutat allà.

    4.- Així, van poblar gradualment el món sencer, instal•lant viles per totes les parts a les que arribaven. Cada ciutat va organitzar el seu sistema polític. Van escollir cabdills, els quals administraven els recursos de llurs comunitats. Aquests van nombrar guàrdies, de manera que les lleis de la ciutat fossin respectades. Per a finançar aquesta jove jerarquia, van agafar or i plata de les mines i els van fondre per a encunyar monedes d’ells. Aquesta idea va facilitar els intercanvis entre cada ciutat.

    5.- Però, especialment, els va permetre intercanviar mercaderies entre ciutats. Però aquest intercanvi enriquia a alguns mentre que empobria a altres. Les ciutats competien cada vegada més entre si pel control dels recursos. Els que no va poder obtenir-lo mitjançant el intercanvi, van intentar obtenir-lo a la força. Així, cada ciutat va organitzar un exèrcit, entrenant soldats per a lluitar per a enriquir la seva comunitat i als seus líders.

    6.- Aleshores, Déu va decidir permetre’ls que aprenguessin l’amistat, de manera que els humans deixessin de matar-se els uns als altres. Va dividir la única llengua en una multitud de llengües. Els humans no eren capaços d’entendre les paraules parlades en altres ciutats. L’Altíssim, aleshores, el va permetre ser capaços d’aprendre les llengües que no coneixien. Aquest entrenament requeria que cada un s’obrís vers la cultura de l’altre. Així, estaven menys inclinats a combatre, havent-los donat la comprensió de l’altre degut als esforços necessaris per aprendre les llengües d’aquells que desitjaven atacar.


    Spyosu
    Traducció per Ignius


Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé
mirceadino
Cardinal
Cardinal


Inscrit le: 09 Déc 2009
Messages: 2118
Localisation: 1 High Street, Solar Paradise (since 22.11.1461)

MessagePosté le: Jeu Mar 03, 2011 5:05 pm    Sujet du message: Répondre en citant

Citation:





    La Prehistòria
    Capítol VIII - « El Paganisme »



    1.- Els grups d’humans que havien fugit d’Oanilònia, s’havien dispersat i poblat el món. Els seus descendents van construir ciutats, governs i van inventar els diners, que els permeté comerciar. Però també havien inventat la guerra i, per animar-los a conèixer-se en comptes de barallar-se, Déu va dividir el llenguatge únic en múltiples llengües.

    2.- Entre els humans, es va formar un grup que buscava la realitat divina, però aquest grup ignorava tant sobre Déu com la resta de la humanitat. Els humans ja no sentien l’amor diví perquè s’havien desviat d’Ell. Buscaven una explicació a les seves vides, quan la resposta ja els havia estat donada. Però ja no sabien escoltar, ara s’havien quedat sords.

    3.- Aquest grup declarava que a cada cosa, en cada element que rodejava als homes i a les dones, hi havia un esperit el poder del qual sobrepassava l’enteniment. Aquests esperits elementals posseïen poders sobrehumans. Tenien diferents personalitats i sempre competien amb la finalitat de demostrar qui era el més fort. Sovint s’enfellonien i mai vacil•laven en mesurar-se un davant de l’altre, amb els humans enmig de tot això.

    4.- Així doncs, no tenint a Déu en el seu cor, s’havien intentat tot un panteó de déus falsos. Com el cel cobreix el món i era la font de llum, van fer un déu del cel i el van posar com a rei de tota la resta de déus. Els seus llamps es van tornar cèlebres ràpidament i tots els humans van aprendre a témer-los ràpidament. Com els humans no coneixien la virtut, els déus que s’havien inventat tampoc la coneixien. El seu rei diví podia transformar-se en un núvol d’or per a exercir el pecat de la luxúria amb princeses.

    5.- Per a honorar als seus múltiples déus, els humans van crear esglésies dedicades als seus déus, i els van anomenar “temples”. Els propis humans actuaven com a clergues en el seu propi paganisme, així que s’anomenaren “sacerdots”. Suplicaven l’ajuda de llurs déus i, a canvi, els sacrificaven animals. Mentre que Déu havia ensenyat a Oane que les diverses criatures del món, encara que sotmeses als homes, havien de ser respectades; els pagans oferien i reverenciaven la seva sang als seus falsos déus.

    6.- Però no ha havia amor vers als seus nous déus. Aquests servien únicament per a prestar serveis a canvi de sacrificis. A més a més, aquests pagans respectaven llurs divinitats, però era més per por que per amor. Les nombroses ciutats es van reagrupar en regnes, tenint en cap a reis. Aquests reis acudien als sacerdots pagans amb la finalitat que els seus déus els ajudessin, i aquests fals clergues creien tenir el poder de llegir el futur de les ciutats en les entranyes.

    7.- Però encara quedava un buit en el cor dels homes i les dones. Els faltava el per què havien estat concebuts. Els faltava l’amor que Déu volia donar-los i el que esperava a canvi. Aleshores, Déu va decidir que havia arribat el moment oportú per a Llur Creació fes memòria. Va trobar un nen a una ciutat anomenada Stàgiros i va ensenyar-li Llur Paraula amb la finalitat que la Humanitat torni al camí de la virtut. Aquest nen es deia Aristòtil.


    Spyosu
    Traducció per Ignius


Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé
Montrer les messages depuis:   
Poster un nouveau sujet   Ce sujet est verrouillé; vous ne pouvez pas éditer les messages ou faire de réponses.    L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church Index du Forum -> La Bibliothèque Romaine - The Roman Library - Die Römische Bibliothek - La Biblioteca Romana -> Le Dogme - The Dogma Toutes les heures sont au format GMT + 2 Heures
Page 1 sur 1

 
Sauter vers:  
Vous ne pouvez pas poster de nouveaux sujets dans ce forum
Vous ne pouvez pas répondre aux sujets dans ce forum
Vous ne pouvez pas éditer vos messages dans ce forum
Vous ne pouvez pas supprimer vos messages dans ce forum
Vous ne pouvez pas voter dans les sondages de ce forum


Powered by phpBB © 2001, 2005 phpBB Group
Traduction par : phpBB-fr.com