 |
L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church
Forum RP de l'Eglise Aristotelicienne du jeu en ligne RR
Forum RP for the Aristotelic Church of the RK online game
 
|
| Voir le sujet précédent :: Voir le sujet suivant |
| Auteur |
Message |
Ignius
Inscrit le: 17 Nov 2010
Messages: 3429
Localisation: Catalunya
|
 Posté le: Jeu Avr 07, 2011 6:37 pm Sujet du message: [Hagiografia] de l’Arcàngel Santa Rafaëlla |
 |
|
| Citation: |
Hagiografia de l’Arcàngel Santa Rafaëla
Dubtes
Una vella dona caminava des de que es va pondre el sol. Sentia molt dolor al moure’s. Des de feia tres mesos sentia les seves forces desaparèixer, les seves cames poc a poc la deixaven i, no obstant això, caminava. Caminava sempre i només parava per a dormir i recuperar forces. Sabia a qui havia d’encontrar. Un home que vivia a una petita casa, un home buscat i tort que s’autoanomenava "l’abort". Havia caigut la nit, i aquesta dona deambulant tenia por, no sabia on dormir i aquell camí desconegut no li deia res que li valgués.
Continuava caminant, més ràpidament, accelerant aquest cop, calia que arribés a temps, no podia més però la seva vida depenia d’això. Si moria estava acabada. Oh, els seus pares li havien dit que després de la mort viuria; que Déu estava allà per a salvar-la. Però era impossible, per què si Déu hagués existit, no hagués patit totes aquestes misèries i la vida no existiria. Per a què separar-se per a tornar a Ell després de la mort. Aquesta història no se sostenia per en lloc, sincerament. Igualment anava a ser el seu cas si no arribava aviat. La història de Déu que començà produint-li pessigolles, començava ara a espantar-la. Gairebé corria; en tot cas, els esforços que usava eren tants como podia. Això ja li resultava impossible, i de cop, ella va donar-se la volta i davant del que ella creia el buit, va cridar:
« Si existeixes, mostra’t. No t’amaguis, si ets incapaç d’estimar a aquells als que has creat, si ets incapaç de complir els teus compromisos o si fas patir a aquest mon per als teus propis plaers. ¡Mostra’t! »
Una fúria ardent tenia al a cap aquesta pobre dona i ja esperava a aquell Déu del que tant n’havia sentit a parlar, però el qual ningú jamai havia vist.
Era quelcom extraordinari, ella que no creia en res va ser persuadida de què tindria una resposta, una resposta certa. En tindria una, però molt allunyada de la què esperava. Encara que potser, en el fons del seu cor, una part l cridava la veritat.
Revelació
En comptes de les fatals corrents d’aire a les que estava destinada, va haver-hi una llum suau que brotava i que era impossible saber d’on venia. Hom podria creure que inclús les tenebres brillaven.
Una veu també va sentir-se, que venia de tot arreu i de ningun part a la vegada, era tranquil•litzadora i semblava una veu anciana.
« Rafaëlla, Rafaëlla,
¿Per què crides?
Els teus crits sembren l’eco a les muntanyes i enterboleixen el curs dels rius. Petrifiquen de por als nens d’aquest món i fan barallar-se als més savis. »
La vella dona no va saber què respondre. Estava extremadament estorada pel que acabava de sentir. Sentir la veu de Déu era ja una cosa extraordinària, però que Ell l’anomenés pel seu nom era molt més extraordinari. ¿Quant de temps feia que no l’anomenaven pel seu nom? Mai no l’havia cridada pel seu nom, des de que el seu pare se n’havia anat. Els sobrenoms havien acabat per sobreescriure el seu nom. Rafaëlla, el cor de la qual començava a obrir-se de nou, encara dubtava; però la flama d’odi en els seus ulls encara no estava extingida.
El que havia pres com un acte d’amor al principi, va transformar-se, amb la còlera, en enfrontament. La seva ànima no estava disposada a rebre un amor simple. Li era impossible rebre l’amor més fort que pogués existir; però l’omnipotència de Déu i el coneixement que tenia de la seva filla van començar a obrar.
« ¿Com goses anomenar-me pel meu nom, Tu, un Déu amb un pensament feliç i una mà malèfica? »
« ¿Un pare no crida als seus fills pel seu nom? »
« Si, però un pare es preocupa pels seus fills, els ama i els estima. »
« No és el que faig? »
Dient aquestes paraules, Déu va mostrar la Terra.
« Rafaëlla,
Heus aquí el traçat de la teva vida.
Aquestes petjades són les teves passes. »
« Si aquestes petjades són les meves passes, a qui pertanyen les petjades que estan al costat? »
« Són les meves, Rafaëlla. Vaig al teu costat des de que vas néixer. »
« I en els moments més difícils només hi ha dues passes, ¿per què no estaves allà quan et necessitava? »
« Estava allà; i si veus només dues passes és per què et vaig dur a sobre, filla meva. »
El cor de pedra tan difícil de convèncer, es va fer en aquell moment un cor de carn. Rafaëlla va comprendre davant de qui estava: davant del seu pare i, caient de genolls, va demanar-li perdó.
« Guarda les teves llàgrimes, Rafaëlla, és hora de l’alegria: pensaves malament però al menys eres fidel als teus pensaments. Ara que els has vist, la teva convicció et salvarà i mostrarà a molts altres el camí que he traçat per a ells. »
« Pare,
¿Per què mai t’has mostrat? ¿Per què mai m’has dit que estaves allà? »
« T’ho he dit, filla meva, però les teves oïdes no volien oir, em vaig mostrar però els teus ulls no volien veure, et vaig agafar la mà però no me la vas agafar. Aleshores m’he revelat al teu cor i m’has cregut.
Et vaig deixar escollir per què eres lliure, no volies rebre’m, no em vaig imposar.
M’has buscat i m’he revelat.
Moltes qüestions encara s’aglomeren en tu, però sigues pacient, respondré als forats del teu cor en el moment just.
Ves, per què ara saps que estic amb tu fins la fi dels temps,
Si caus, jo t’aixecaré. »
Preguntes
A partir d’aquell moment la llum es va desfer en el paisatge i tot i que aquesta ja no era tan intensa, Rafaëlla la veia, i aquesta llum la guiava en la nit. Li podia mostrar el camí, però Rafaëlla ja el coneixia; li podia il•luminar les tenebres, però Rafaëlla no ho necessitava; en comptes d’això, la llum li mostrava el camí interior i expulsava totes les tenebres.
Havia deixat Oanilònia alguns dies abans i la persona a la que buscava vivia lluny. Ell era un dels pocs que havien deixat la ciutat quan aquesta encara vivia lluny del seu turment.
Continuava caminant, no deixava de pensar en el seu encontre amb Déu, havia actuat com un pare amb ella, havia actuat com el seu veritable pare que havia deixat la ciutat d’Oane. Mai hom va saber el per què, i va ser ell que li havia donat tant, el que l’havia estimada tant; i ara havia desaparegut completament. Era una de les parts més commovedores. Déu estimava a cada un de nosaltres, era molt maco però difícil de creure. Per què, doncs, la misèria. Per què, doncs, la desgràcia? I per què morir abans de trobar-lo? Si ella ho sabia, la resposta a la seva última qüestió li va venir com una veritat indiscutible: Déu va deixar als homes sobre la Terra amb la finalitat de què tinguessin total llibertat. Tenien l’elecció entre seguir Llur camí o anar-se’n allà on no existia el camí: allà on fins i tot el més gran camí no es veia. Allà on Déu estava absent o allà on es negaven a veure per què Déu era Omnipresent. Déu, encara que era Omnipotent, els deixava als homes el lliure albir.
Però, si Déu deixava a cada un el lliure albir de la seva pròpia vida, per què es juga a vegades en contra de la llibertat o de la felicitat de l’altre? Per què la llibertat d’un envaeix la llibertat d’altres?
Continuava caminant, havia d’arribar a la cabana. Estava cansada, cada cop més, però tenia tanta set de Déu que parar li semblava una pèrdua de temps.
Va acabar per trobar una habitació pobre i en runes que servia de casa a qui la buscava. Va entrar pel que semblava ser una porta i no va veure-hi ningú. No hi havia res, simplement un pergamí.
« Quan neixes, no esculls el teu germà.
Independentment de qui sigui, has d’aprendre a viure amb ell, a viure per ell.
Si el teu germà té a Déu al seu cor, aleshores els vostres cors plens d’amor podran unir-vos amb Ell.
Si, en canvi, el teu germà es desvia de l’amor diví, has de mostrar-li la importància de la vida.
Però, ¿per a què dar la vida per algú que no vol veure?
Si ho aconsegueixes, li dones una oportunitat de reunir-se amb Déu i els àngels després de la seva mort i, per això, tu també et reuniràs amb ells.
Si fracasses, seràs tu qui estes amb Déu.
No obstant això, tingues en compte que si el teu germà no pot veure, no et molestis; pensa i treballa per a un número més gran, per què aquells per qui hauràs treballat, també podran treballar per altres.
Aleshores, és millor donar la vida per intentar salvar a algú que no vol ser salvat o donar la vida per salvar a una multitud amb un gran desig de veure i sentir? »
Rafaëlla va llegir i va comprendre una cosa més. Cada home havia sigut posat en una situació particular que podia evolucionar, no solament degut als desitjos de Déu o del mal inspirat per la Criatura sense Nom, sinó també d’acord a la manera en la que cada germà i germana utilitzava el seu lliure albir i la seva llibertat. Els ardits de cada un d’ells, si no els havien pagat sobre aquesta Terra, els pagarien quan Déu es trobes amb ells.
La veritat evident va canviar el rostre de Rafaëlla per l’amor diví. Va agenollar-se, en llàgrimes, i va pregar.
Que el Senyor, Déu de l’Univers li doni força per a servir humilment i per amor en qualsevol moment i qualsevol lloc.
Va resar durant tota la nit, després es va aixecar pel matí segura de sí mateixa.
Estava plena de confiança, Déu estava allà amb ella, i ella romana pro d’Ell.
Una bona i bonica aura brillava ara al voltant d’ella. Encara que els seus ulls eren incapaços de veure-la, la seva ànima si que era capaç de sentir-la per què l’anima estava després de l’amor, el do més poderós que Déu li havia donat a l’home.
Primers actes com a Santa
Rafaëlla s’apropava a Oanilònia i la sensació de discòrdia que pesava sobre la ciutat es feia sentir. Efectivament, la Criatura sense Nom havia sembrat el dubte en els cors amb la finalitat de què ignoressin la veritat, abans de que s’anés pressentint, dèbilment, la reacció de Déu.
Cada cop més, la població es dividia en dos grups, els que romanien fidels a Déu, i els que creien o no es deixaven penetrar pel dubte.
Els homes eren dèbils, els calia escoltar, només, que l’Altíssim no existia per a desviar-se d’Ell. Era encara més fàcil dir que dir que Déu no els estimava i que no hi havia més esperança, i amb això qualsevol pecat tenia una raó vàlida.
Raphaëlla veia aquesta debilitat i per això es va reunir amb un grapat de germans i germanes i va mantenir l’esperança així com la convicció ferma de què Déu els estimava. Resava per a que cada home veiés en si mateix el camí cap a Déu, per a què cada un veiés que no camina sol.
La convicció i la seguretat que donava prova li permetia a ella predicar i va poder convèncer solament per la ve a nombroses persones.
El Càstig
Aleshores va arribar el càstig diví. El que va començar amb un llamp que va refulgir a la part més alta del cel, va acabar per formar rius sencers per la pluja. Els homes, un per un, van anar perdent la vida. Van venir llengües de foc que s’estellaven sobre cada humà.
Van enviar als més dolents a les flames eternes de l’astre nocturn i van tenir una nova existència de patiment i d’obsessió.
Els van donar, no obstant això, una vida nova als que havien cregut en Déu, ascendint-los cap a la glòria divina a l’astre que domina el dia.
Rafaëlla va ser elevada amb sis altres persones al nivell d’Arcàngel amb la finalitat d’inspirar pels segles dels segles les set virtuts.
El seu mandat.
Un dia, a la terra, un home estava trist. Volia a Déu amb tot el seu cor, però mai s’havia atrevit a proclamar l’amor que tenia.
La gent, al seu voltant, deia pestes contra Déu i no deixaven de blasfemar. L’home no s’atrevia a respondre. Era conscient del seu pecat, però no podia actuar, oprimit per la por. Va tornar a casa, una tarda, i es posarà sobre la seva màrfega de palla amb llàgrimes als ulls.
Confiant en Déu les dificultats que tenia per assumir la seva fe davant dels seus amics, va dir, plorós cada cop més, que somiava només d’anunciar-ho però que tenia por...Com podia atrevir-se a proclamar la seva fe? No podia quedar-se així, guardant a Déu dins del seu cor. Calia que ho digués i ho cridés al Món sencer!
Aleshores Déu, escoltant al seu fill, va enviar a Rafaëlla amb aquestes paraules:
"Ves, Rafaëlla ¡i triomfa!"
Com una presència que se sent però que no es veu, Rafaëlla va descendir prop de l’home i el va acompanyar. Al dia següent, quan va anar a veure els seus amics, aquests van començar a parlar de Déu amb males maneres. Estava a punt de no dir res, però després, sentint la força invisible prop seu, va dir amb un to ferm que no volia que s’usés el nom del seu déu sense el seu coneixement. No va dir res més.
Déu era el seu déu, era així; no es diria cap blasfèmia vergonyosa més quan ell estés escoltant-los!
En aquell moment, quan els seus amics van aixecar vers a ell una mirada fulminant, quan estava a punt de caure pel pes de la por, Rafaëlla va inspirar-lo i el va empènyer. Seguí, aleshores, amb calma, però amb la força d’un crit a les seves paraules.
"¡Déu ens estima, vosaltres no teniu cap dret a dir tot això d’Ell!"
Aleshores, els homes que el rodejaven, n entenent res i no deixant-li llibertat per a pensar, van saltar sobre ell i li van arrencar els membres. Va exhalar l’últim suspir en aquest dia, amb terribles turments, però orgullós d’haver pogut, per fi, honrar les seves conviccions. Rafaëlla va prendre aleshores l’ànima d’aquest bon home i el va presentar davant de l’Altíssim.
L’Oració
Rafaëlla inspirava als cors purs que li pregaven, la força per mantenir les seves conviccions i actuar en conseqüència amb la fi de què els homes siguin capaços de voler el bé però també de fer-ho.
Però encara que inspirava la convicció, era Déu qui parlava per la seva boca.
Després de que l’ànima de l’home inspirat per Rafaëlla hagués ascendit al Sol, els assassins es van mirar els uns als altres. Acabaven de matar al seu propi amic. Aleshores, el cadàver es va rodejar en una flama gegantina, que va desaparèixer molt ràpidament. El cos havia quedat intacte, encara que sobre el seu tronc hi havia inscrita en lletres d’or d’inscripció següent:
| Citation: | Oració de Oscermine a Diéu.
Invocació de Santa Rafaëla
¡Oh Déu!
Tu en el que crec,
Tu el que guies les meves passes,
Dóna’m la força per a professar la grandesa del Teu Nom
Així com l’amor i l’adoració que duc.
Envia’m al Teu Arcàngel, Rafaëlla, per a què camini al meu costat,
Que no estigui més sol davant l’enemic de la meva fe i de la meva convicció.
Que els meus actes obeeixin al meu cor i que la meva mà esquerra sigui els comandaments de la meva dreta.
Que el meu cor et temi.
I que anunciï el Teu Sant Nom.
Déu, digna’t en aixecar la teva mà, per a què Rafaëlla descendeixi i m’ajudi.
¡Que així sigui! |
Traduït per Ignius |
_________________
 |
|
| Revenir en haut de page |
|
 |
|
|
Vous ne pouvez pas poster de nouveaux sujets dans ce forum
Vous ne pouvez pas répondre aux sujets dans ce forum
Vous ne pouvez pas éditer vos messages dans ce forum
Vous ne pouvez pas supprimer vos messages dans ce forum
Vous ne pouvez pas voter dans les sondages de ce forum
|
|
FAQ
Rechercher
Liste des Membres
Groupes d'utilisateurs
S'enregistrer
Profil
Se connecter pour vérifier ses messages privés
Connexion
