L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church

mirceadino

Dimonigrafia d’Azazel, Príncep Dimoni de la Luxúria

La seva arribada al món, ja és una ruptura...

Azazel va néixer a Oanilònia quan ja s’havia convertit, des de feia moltíssim temps, en una ciutat pròspera. Els seus habitants començaven a viure ricament i, sense tornar-se, per això, en contra de l’Altíssim, les senyals de la seva caiguda apareixien sense que no es pogués fer-hi res. Els seus pares, d’una edat que voltava els quaranta anys, van decidir tenir un nen com qui decideix comprar-ne un objecte. Sense nens durant gairebé 22 anys, testarrudament, ambdós, Céline i René, van anar a buscar una noia embarassada i van proposar-li d’adoptar el seu fill tot fent-li veure que estaria molt millor en el seu entorn. La jove dona el pare del qual havia fugit amb una bella seductora va acabar cedir i va acceptar la petició de la parella. Així, Azazel, nascut pobre, va anar a viure en el luxe i l’opulència rodejat de pares exigents però no amants amb un vertader un amor paternal.

Azazel va ser, ràpidament, abandonat a si mateix. Cap mena de prohibició...amb tal de no molestar als pares. A canvi? L’accés a tot, el si a tot. El nen rei gaudia de no tenir cap límit. De naturalesa pobre de naixement, Azazel s’havia tornat irreconeixible. Va ser conegut, a posteriori, per la seva obesitat precoç que l’hi havia dut el sobrenom de “golafre”. El seu volum feia por als seus companys. Les seves corbes per totes parts, la seva obesitat i els seus dits inflats sorprenien totalment als que el rodejaven. La seva pell desprenia greix amb cada raig de sol o esforç provocant nàusees als que volien encaixar-li la mà. El seu somriure i la seva mirada disgustaven a qualsevol que se li apropés provocant enemistat i menyspreu.

Dificultava aquesta situació a l’estar rodejat d’amics. Al contrari, Azazel cultivava la solitud i la seva descortesia. La mirada d’un altre el deixava indiferent. Li donava el mateix. I quan decidia actuar d’una altra manera, aleshores hom no podia creuar-se pel seu camí. Tant com Azazel creixia, la seva força més es duplicava a mesura que passaven els anys. D’adolescent, ja posseïa una força hercúlia. En canvi, el poc temps que dedicava en instruir-se el feia estúpid i pesat.

La desídia regnava en el si de la família. Les conseqüències van ser desastroses per a Azazel. No va intentar parlar de l’Altíssim i d’Oane fins que fou ja tard. Si bé no comprenia per què l’Altíssim havia creat el món i instal•lat l’Home com la seva espècie favorita. S’afanyava en afirmar a qui volia escoltar-lo que l’Altísim havia estat injust amb les seves ovelles. Ell no podia, als seus ulls, representar sinó la perversió, burla i sadisme tantes com temptacions podien ser nombrades.

L’ultratge i la renuncia a la fe i als principis de virtut.

Un dia, quan Azazel es dedicava a les seves ocupacions principals, menjar i beure segut a la taula sobre la terrassa d’un lloc, es va trobar amb un servidor d’Oane. Aquest últim es va quedar estupefacte en veure a tal energumen actuar d’aquella manera.

Citation:

El servidor d’Oane: "Jove amic, puc seure a la teva taula? "

Azazel: "Feu-ho, estimat amic, i serviu-vos. "

El servidor d’Oane: "Gràcies. Però acabo d’esmorzar i ja n’he tingut suficient."

Azazel: "I per plaer? Agafeu i assaboriu. Són plats deliciosos."

El servidor d’Oane : "No teniu ganes de penedir-vos, fill meu, de la debilitat de la que doneu prova? Sapigueu que la temptació de la golafreria trencarà els llaços que uneixen als homes i les dones.”

Azazel: Penedir-me’n? Quanta feina per a tan poca cosa. Mireu al vostre voltant, tot el món es dedica a les seves ocupacions sense preocupar-se de l’altre i vós us permeteu jutjar el meu apetit. No és una pèrdua de temps? "

El servidor d’Oane: "No hi ha pèrdua de temps aquí. De la vostra moderació depèn el seu futur al regne de l’Altíssim.”

Azazel: "Doneu la impressió d’oblidar quelcom, Servidor Meu. El regne de l’Altíssim, el de la temprança, el de la moderació i el del bé, no el vull, jo. Tan aviat com em llevo, vull poder menjar quant pugui. Tot el sant dia, desitjo rebolcar-me en menjar, fins a tal punt que un cop saciat encara quedi una mica de lloc per al plaer de menjar. El desig, l’alegria que això em proporciona n’és prou per a mi."

El servidor d’Oane : "Però…"

Azazel: "Prou. Em molesteu i no desitjo endarrerir més el meu gaudi per a escoltar les vostres ximpleries."

El servidor d’Oane: "La misericòrdia i la paciència de l’Altíssim té uns límits que vós acabeu de traspassar. Us auguro un futur d’allò més obscur i torturador."

Azazel: "Encara que així sigui. Aquest món i aquests principis als quals aspiro em basten. I, crec jo, que seran prous per a més d’un. El vostre Altíssim no podrà ser més circumspecte davant d’aquesta circumstància. Però, de fet, quan vós el trobeu, digueu-li que la meva taula està reservada per a Ell... "

I el fidel, fora de sí, es va reunir amb els seus germans. Entre aquests germans es trobaven un tal Jordi i una noia jove Galadriëlla..., «Us dic, amics meus..., Oanilònia viu els seus últims moments. L’Altíssim no podrà deixar a aquests éssers actuar d’aquesta manera més temps. No pot ser així. Es inconcebible. El golafre al que acabo de veure m’ha convençut d’aquesta idea, si és que encara me’n quedava algun, de dubte».

El servidor de la Criatura sense Nom.

A la mort dels seus pares, Azazel va heretar una fortuna considerable. El que li faltava a aquest jove home per a dur una vida de descontrol i corrupció. Les festes que organitzava eren sumptuoses i tots els joves burgesos de la ciutat estaven presents. Hi havia per a tots els vicis i abusos. S’assistia allà a vertaderes orgies i quant més temps passava, més es prolongaven per la nit i els dies que seguien.

L’aliment i el vi que s’oferien en abundància; els homes i les dones saciaven les seves enveges més vils. Tota persona que tractava d’actuar amb pudor, abstinència i ponderació queia en la vindicta popular. Patia la fúria d’aquests éssers cada instant de la seva vida. Aquest assetjament corrompia als més dèbils. Només alguns fidels se’n podien resistir.

Aquesta joventut que idolatrava a Azazel repudiava cultivar-se i instruir-se, si bé les universitats s’exhaurien cada cop més i més.

La feina sinònima del vassallatge va ser deshonrada i l’inspirava vergonya al que continuava vivint en la virtut. A la menor enveja, Azazel i els seus deixebles se servien o, com hauria de dir-se, robava tot el que trobava pel camí.

Por a poc, els instigadors del mal duien a terme treballs ocults i, lògicament, es va unir a ells creant un clima pecaminós.

El combat i la decadència

L’Altíssim va descarregar la seva còlera contra la ciutat i els servidors del Mal. La batalla va durar set dies. El combat fou dur i, al principi, desigual. Però, sobreestimant la seva força, els malèfics van perdre en primer lloc algunes batalles i, finalment, la guerra.
Azazel, en aquest combat va fer honor de la seva força titànica. Cada cop assesta duia el dolor als servidors de l’Omnipotent. El seu furor i la seva còlera no tenien igual en valor al combat i el seu odi contra els piadosos “cavallers” del bé.
La lluita hauria estat favorable per a Azazel si els seus homes, plens de por i de covardia, no l’haguessin traït advertint que els set futurs arcàngels es dirigien vers a ell. Essent abandonat per tots ells, Azazel va continuar la lluita i no fou fins al sisè dia que va caure. Usant les cadenes forjades per el mateix Altíssim, el príncep de la golafreria fou presentat davant del Creador...

Azazel: gran coper i mestre de vins del infern

Azazel, derrotat, fou presentat davant de l’Altíssim. El golafre no va donar cap mena de prova d’humilitat i, amb insolència, va mirar al Misericordiós directament als ulls.

Citation:

« Jo? Penedir-me’n? Aleshores escolta’m bé,oh el més Gloriós, el més Gran. He vingut a tu derrotat i vençut. La victòria d’avui et pertany. Però encara que hauria de fer-me enrere, lluitaré per la Criatura sense Nom. El vençut et desitja saborejar la teva victòria per què, t’ho adverteixo, mai no abdicaré. La meva lluita al costat del que tu anomenes Mal és el meu destí i el meu bon plaer. I si encara no estas convençut, aleshores escolta això:

Davant d’aquestes paraules, l’Altíssim va aixecar-se i amb tota la seva grandesa i magnificència envià a Azazel a la Lluna.

A la Lluna, després de la seva caiguda, Azazel va veure el seu cos canviar prenent una forma molt particular. No era més que una massa enorme de mal. El gran coper i mestre de vins s’assegura de proveir la set de les ànimes caigudes.

Traduït del grec per Monsenyor Dariush.
Traduït al castellà per Isnarathot.
Traduït al català per Ignius de Muntaner