L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church

[Ignius]

Demonigrafia de Leviatan


Una infantessa de malson


Fa molt, molt de temps, Leto, un mariner honrat i treballador, va casar-se amb una dona anomenada Hècate no era el prototip de dona afectuosa i alegre, que se’n pugui dir; era més aviat d’un caràcter inestable. Els anys passaren i el distanciament de Leto, massa sovint a causa de la pesca, va transformar la jove dona en una insípida i poc afable madrastra; alguns dirien que era, fins i tot, cruel i dolenta. Sentint-se abandonada i tenint pocs diners, aquesta passava el seu temps lliure venent la seva virtut als mariners de pas als molls del port d’Oanilònia. Hècate va quedar encinta durant una de les absències del seu marit i va fer creure-li a aquest últim que esperava un fill seu. El pobre desgraciat mai no en va desconfiar i va pensar, simplement, que havia complert amb el seu deure conjugal.

Així va néixer un nen al qual els dos van escollir anomenar Leviatan. El petit, des de la seva més tendra edat, va començar a mostrar signes del caràcter de la mare. Amb un pare que navegava sempre a voluntat de les marees i massa freqüentment absent, la seva educació recaigué a Hècate, que, en la seva bogeria, li va fer patir una vida com hom no la hi desitja a ningú. Colpejat des de petit per què les seves llàgrimes de calmar, insultat diàriament per què era vist com un paràsit, Leviatan no només gaudí de molt poc amor sinó que degué patir un odi increïble durant anys. Quan tenia gana, la seva mare el cridava i només li donava el pit un cop al dia quan la seva peculiar jornada acabava. Així doncs, Leviatan plorava durant hores. Quan reclamava una mica d’afecte, Hècate el sacsejava com si fos una pila de palla per a que deixés de molestar-la. I si, per desgràcia, lo passava que feia les seves necessitats als bolquers, s’havia de quedar brut fins que l’olor fos tan insuportable que Hècate l’hagués de canviar. En cap moment, els seus anys de jovenesa foren agradables.

Els temps que seguiren no foren menys horribles per al nen, que veia molt poc al seu para i en treia profit d’aquests moments d’amor que podia compartir finalment. Leto i Hècate no s’entenien més, realment, que a crits i les bufetades eren quotidianes en el si de la família. Amb la finalitat de protegir-se de la seva mare. Leviatan s’havia habituat a mentir a tots sistemàticament per a no aixecar sospites quan tornava. Amb la finalitat de venjar-se de les maldats que li infringia Hècate, havia desenvolupat una picardia incomparable que no el guardaven, però, de maltractaments i altres humiliacions. El jovencell va créixer així veient molt poc al qui considerava el seu pare. Veia desfilar cohorts d’homes a casa seva que passaven diàriament, era insultat copiosament quan el veien. La seva mare li havia deixat clar que pensava que el seu progenitor havia mort, però ell preferia mentir el seu pare per conservar l’amor que li prodigava.

Leto tenia la folla esperança de fer del seu fill un mariner confirmat. Així, tan bon punt va tenir prou edat de viatjar sobre l’aigua, va decidir dur-se’l a la seva pesca. Leto li va ensenyar totes les cordes fines de l’ofici, tot el que feia un bon mariner, i va observar molt aviat una aptitud per a l’ofici. Va notar, no obstant això, un caràcter colèric i vicis en el seu fill el qual va intentar canviar en va. Així, els últims anys de la seva infantesa, Leviatan els va passar entre la mar i la seva mare, entre moments relativament feliços i períodes tràgics. Aviat es va tornar molt apte per a la marina i el seu pare sovint li deixava la barra del seu buc, per què amb quinze anys ja era un gran mariner. En aquella època, el jove adolescent ja era considerat un home i el seu caràcter el feia un capità temible en potència. Leto va comprendre-ho massa be i, finalment, li va donar el comandament d’un dels seus bucs de pesca.


La jovenesa en el pecat


A penes en edat de rebolcar-se amb les senyoretes, Leviatan ja comandava un bell buc de pesca amb tota la seva tripulació de la qual ell mateix n’escollia els membres. El jove home, ja físicament més fort que la mitjana, se les arreglava per prendre mariners dòcils que no es rebel•laven davant de la seva autoritat i les seves còleres. Leviatan tenia sobre les seves espatlles tants maltractaments i males passades durant la seva infantessa que havia contingut una còlera que durava ja massa temps. Una tarda, quan s’havia de fer a la mar, va passar per cassa per preparar els últims detalls del seu periple, es va creuar, allà, amb la seva mara, rodona com una olla, que el va insultar fortament i el va escopir a la cara sota el dubtós pretext que era un bastard. Leviatan, que habitualment arribava a contenir-se, vermell, no va poder evitar que una còlera terrible s’apoderés d’ell. Va acostar-se a Hècate i la va agafar pel coll amb les dues mans. Els ulls, injectats en sang, i els llavis deformats per l’odi , va estrènyer les mans deixant anar improperis. Les va estrènyer tant que la cara de la seva mare es va tornar vermella com un tomàquet amb els ulls desorbitats. No van fer falta més d’uns minuts per a que Hècate deixés de respirar i Leviatan l’abandonà al terra com si fos un sac de blat; el seu cos, en caure, va fer soroll i es va quedar estirat al terra de la casa. Leviatan es va quedar així una llarga hora, mirant la seva mare estesa al terra, mirant de tenir remordiments pel que havia fer. Al contrari; es va sentir encara més fort i, sobre tot, lliurat d’un pes massa pesat per a les seves joves espatlles.


[Il•lustració del jove Leviatan, autor anònim]

L’odi en el cor i la còlera a l’ànima; Leviatan fou, des d’aleshores, incontrolable, com si el seu matricidi hagués confirmat un destí que ja es dibuixava des de feia molts anys. Així, tenia previst, s’embarcà durant una setmana llarga de pesca, havent deixat Hècate adobant el terra, sense dir res sobre això a ningú, va pensar que quan la trobessin, pensarien en un homicidi, perpetrat per un dels molts homes que anaven a pagar-li els serveis, que s’hauria sentit insatisfet per la prestació. La seva tripulació, la qual havia escollit amb cura, tenia a homes amb un cosa bastant fort per a treballar però amb ànim simpàtic. A Leviatan li agradava cridar a aquells que contractava, procurant fixar-se en l’efecte que causaven els seus crits i les seves follies, esperant poder posar en marxa una reacció per a poder corregir al insolent que s’atrevia a plantar-li cara. Entre els membres de la tripulació hi havia un noi una mica més jove que ell anomenat Gabriel. S’hi havia fixat en ell degut a la seva amabilitat i a la seva covardia aparent. S’havia dit que, reclutant-lo, tindria amb qui divertir-se i ja assaboria, abans d’hora, tot el dolor que li podia causar. El que motivava més al capità en aquesta situació és que no comprenia com es podia ser tan tranquil i plàcid així que es distreia buscant-li disputes constantment i provocant-lo.

Un dia, va arribar cridant com de costum, escopint als pescadors que no creia prou ràpids, colpejant-los i vessant en ells còlera i ressentiment. Sovint alguns intentaven rebel•lar-se i colpejar a Leviatan però aquest, feliç de l’odi que li consagraven, evitava sempre els cops i en gaudia, aleshores, colpejant-los amb un somriure als llavis. Gabriel no tenia res que pogués ser criticable, doncs feia bé la seva feina, però Leviatan se li tirà a sobre. Li va retreure haver descuidat la seva feina, tot cridant-li per a veure la seva reacció; pe`ro Gabriel es va quedar tranquil, sense cap mena de senyal de còlera o odi. Les injúries i crits de Leviatan relliscaven en ell com la pluja en una superfície llisa. Res del que digués penetrava el més mínim en ell ni li despertava el mínim de còlera. Decebut per aquesta reacció, el capità li entomà un bon cop i se’n va anar, de nou, a un altre lloc. Així, regularment, durant els seus llargs viatges marítims, Leviatan humiliava els seus homes, i particularment a Gabriel, vers el qual va desenvolupar un odi incomparable. Un odi que es va materialitzar en una còlera infinita vers ell.


L’adveniment del odio i de la còlera


Van passar alguns anys i els homes, sota el jou de Leviatan, van poder comprovar, només, l’agreujament dels seus defectes; no contaven més els pecats que havia comés com els morts que s’havien creuat al seu camí i, mentrestant, Gabriel implorava a l’Altíssim en silenci per a que tot allò acabés. No era estrany veure, sobre el buc, algun mariner que fos tirat per la borda en un atac de follia histèrica. Leviatan va deixar, així, ofegar-se a alguns homes sense que ningú d’allà no pogués fer-ne res. La justícia d’Oanilònia no podia ser qualificada d’intransigent en aquells temps, i un gran nombre d’acusats ho sabien prou bé; era, doncs, la llei del silenci la que imperava, més que res per la por a terribles represàlies. L’odi que emanava de l’home fou, indubtablement, el que va atraure la Criatura sense Nom cap a Leviatan, al qual se li va presentar en la forma del tinent de la guàrdia d’Oanilònia, conegut per ser un tirà sense tenir temor ni al rei; violent i vil com cap altre. Una tarda, quant estava a terra i sortia de la rada, perdut entre els vapors de l’alcohol, Leviatan va veure el tinent, enviat al seu encontre, bloquejant-li el pas.



Citation:

Leviatan : " Para allà, si no vols conèixer els meus punys!" Home : "Valora-ho bé... Realment creus que series capaç de fer-me mal, tros de soca?" Leviatan : "He matat per menys d’això..." Home : "Mol bé... Has comprès el poder de l’odi...la teva còlera t’ha fet molt poderós...Ara, compleix amb el teu destí!" Leviatan : "Com? Quin destí?" Hombre : "Leviatan, encara no veus la teva importància. Comences tot just ara a descobrir el teu poder...Si associem les nostres forces, posarem fi a aquesta mentida que és l’amor i ens farem els forts dominadors d’Oanilònia!" Leviatan : "Realment, vas tan borratxo com jo..." Home : "Si només tu coneixies el vertader poder de la còlera...La teva mare no va arribar a dir-te mai qui és el teu pare...” Leviatan : "Oh, i tant que m’ho va dir! Em va dir que era mort!” Home : "No Leviatan, jo sóc el teu pare!" Leviatan : "No, no és veritat!Això no és possible!” Home : "Llegeix al teu cor i sabràs que dic la veritat!” Leviatan : "Nooooo" Home : "Ara, compleix el teu destí i mata a aquell usurpador de Leto. Tard o d’hora, se n’assabentarà del secret del teu naixement i aleshores, no tindràs res." Leviatan : "I després, et tornaré a veure?” Home : "Quan Leto hagi estat eliminat i tu hagis crescut, aleshores tornaré. Serveix-te del teu odi, jove mariner, lliura de les cadenes la teva còlera i un dia tornarem a veure’ns.”



La Criatura havia aconseguit insuflar encara més vici al cor del jove Leviatan i les seves mentides van fer al capità encara més arrogant i vindicatiu. El mariner, agitat, ebri i pres en el pitjor dels casos per accessos pitjors dels hom conegués fins aleshores, va esperar fins que Leto va tornar de la pesca. Va preparar, així, l’arribada del qui pensava que era el seu pare, fomentant plans per a eliminar-li i esmolant les seves armes per a combatre millor. Leviatan no tenia, des d’aleshores, cap mena de sentiment cap a la resta excepte odi. Era, per altra banda, el que caracteritzava aquest jove mariner. Finalment arribà la gran tarda: Leto, cansat i aclaparat pel seu viatge, va tornar a casa directament sense no tan sols passar per la taverna, com acostumava a fer. Des de la mort de la seva esposa, un alleujament l’havia envaït i podia treure profit, per fi, de casa seva, dom tot bon mariner feia. Va passar el llindar de la casa i va caure davant seu Leviatan, amb un sextant a la mà, de peu i amb la mirada plena de fúria. Leto va voler parlar-li per a comprendre què tramava, però no va tenir temps per això; Leviatan es llençà sobre seu com una guilla sobre una gallina i li va assestar un cop vigorós de sextant sobre el crani. La sang va brollar i va deixar rastres sobre les parets de l’entrada mentre Leto es va sumir en una rígida mort de sang ombria i viscosa. No es va sentir cap crit i el jove home, d’una trentena d’anys d’edat, va deixar el cos del difunt al mateix joc per a que el trobessin la gent del llogarret. Alguns van pretendre que Leto havia mort per accident, però tots ells, en el fons, sabien que havia estat un cop de Leviatan.

Així va ser com Leviatan va heretar la fortuna del seu pare, els seus bucs i es va fer almirall d’una dotzena de vaixells més o menys importants. A partir d’aquí, l’home ja no tenia cap mena de límit en el seu poder. A més a més de la seva notorietat pública d’histèric, cridaner i foll tenia ara la de poderós a causa de la seva riquesa. Ningú no es va atrevir mai més a oposar-se-li. Ningú excepte un home: Gabriel. El nou estatus de Leviatan va fer que es tornés encara més incontrolable, desencadenant el seu vici sobre tots ells i engendrant, així, la còlera entre tots els seus treballadors; només Gabriel romania impassible davant les injúries i les males passades. L’almirall quedava incrèdul; no comprenia com, a pesar de tota la marea de violència que propinava a Gabriel, encara romania tranquil, obedient i treballador. Els seus camins es van creuar menys sovint més tard, ja que Leviatan va escollir navegar només a bord del Kraken, un gran buc de tres mastelers de qual n’estava orgullós i que li feia la sensació de ser l’amo del món. Per altra banda, no era estrany veure’l anar a la proa i cridar que era l’amo del món, els braços en gerra i la mirada cap a l’horitzó, quan el vent bufava entre les veles. La pesca s’havia convertit en una pobre activitat, als seus ulls, i Leviatan va decidir llançar-se a la pirateria. Va reclutar a mariners experts i, no tenint por d’anar en contra de les lleis, va reclutar-los a les tavernes de pitjor fama dels molls d’Oanilònia, oferint-los alcohol, noies i alegries per a convèncer-los d’unir-se a la seva col•lecta destructora i malsana.


[Il•lustració de l’almirall Leviatan, autor anònim]

E regnat de Leviatan es va presentar sobre el mar d’Oane, el qual bordejava la gran ciutat. Ell i els seus esbirros van anar a assaltar els venedors i pescadors que navegaven a la vora de les costes, fent palesa una violència estranya, com a mesura de seguretat, jamai permetent-los sobreviure. Fent inspeccionar els bots i altres embarcacions de tot tipus, l’almirall es va fer amb una gran reserva de béns i mercaderies que va revendre a preu d’or als mercats d’Oanilònia. Mentrestant, saciava els seus desitjos rancuniosos i violents, atroços i ensordidors com cap, deixant al seu pas centenars de cadàvers. Les autoritats de la ciutat van adonar-se’n ràpidament que la pirateria havia envaït les aigües locals però, com que mai ningú no havia pogut sortir d’elles viu, no tenien idea de què podia passar. Leviatan havia conservat, no obstant això, la seva flota de pesca per a entabanar-los, però aviat alguns van començar a assenyalar-lo amb el dit, denunciant a qui volia escoltar-lo que l’almirall era el pirata del mar d’Oane. Això fou en va i el propi Leviatan es va encarregar d’eliminar els seus acusadors, amb un cert plaer, d’altra banda. Van trobar, d’aquesta manera, a diversos homes degollats a la plaça.

A cada regrés a terra ferma, Leviatan trobava invariablement a Gabriel, història del qual creia que estava lligada a un destí comú. Aquest últim procurava sempre fer entrar en raó al colèric marí, explicant-li que el seu vici el precipitaria als abismes. Les seves entrevistes concloïen generalment de la mateixa manera: una bufetada a la cara de Gabriel. Un observador exterior va reproduir una de les seves justes, la qual seria més o menys així:



Citation:

Gabriel : "¡Leviatan! Per què tanta còlera? Leviatan : "Perquè en tota la humanitat, jove, només hi ha dos tipus d’homes. Hi ha el qui es queda al lloc on ha d’estar i el qui té el seu peu sobre el cap de l’altre." Gabriel : "Déu meu, però quin horror! Què has viscut per a cultivar tant d’odi i tanta còlera vers la resta?” Leviatan : "Em deixaràs anar un discurset, no? O encara t’arrauliràs més com una floreta? Del contrari... " Gabriel : "Ja ho saps, no tinc por de les teves amenaces i els teus cops mai no em faran reaccionar! Avorreixo la violència perquè és la mare del patiment!” Leviatan : "No pot ser veritat! Però és que mai no et podré fer callar= Hauria de fer-te guisar com un porc i a la teva família amb tu, per a que deixis de molestar-me?" Gabriel : "Mai no pararé! Com a mínim fins que et decideixis a canviar!” Leviatan : "Mai no canviaré! No em deixaré afeblir per una debilitat com tu! I aquest cop t’has guanyat que t’apallissi!”



Així anava la vida d’aquests dos éssers que, sense saber-ho, van ser lligats pel futur en un foll i casual contacte constant de cada un. Gabriel mai no va renunciar a la idea de tornar a Leviatan al camí correcte i això només va fer que empitjorar el menyspreu que aquest últim li consagrava. El caràcter psicopàtic de Leviatan era universalment conegut encara que la immensa majoria de la gent que coneixia el parell infernal es preguntaven quan trigaria Leviatan en matar a Gabriel. Però certs pensadors van declarar amb intel•ligència que l’Almirall mai no eliminaria el virtuós perquè, sense ell, no tindria cap més raó per viure.

Un bell dia, Leviatan, sempre intrigat per la temprança de Gabriel el va fer cridar. Quan aquest va arribar, va veure al seu pare, Vorian, llogat a un pilar del bosc. El rancuniós mariner li va dir que el seu pare havia perdut tot un carregament de peixos, que era un mal tipus i que mereixia una correcció. Leviatan va començar a colpejar a Vorian, Gabriel va suplicar-li que parés, però com més suplicava, leviatan més el colpejava. Li va donar tan fort que va traspassar el ventre de Vorian en una explosió de sang. Aquest últim va morir ipso facto, essent acompanyat per les llàgrimes del seu fill. Leviatan esperava que Gabriel intentés venjar el seu pare, però no va fer res. Va donar-li l’esquena i va deixar llençar el retret a l’assassí que l’odi i la còlera no arribarien mai, i que la seva fi era propera. Va afegir que Déu castigaria a leviatan pels seus pecats i que seria condemnat a una eternitat de patiment. Aquest cop, no va deixar a leviatan el temps per a respondre; va marxar amb l’ànim encongit i l’Almirall va preguntar-se aleshores el què hauria de fer per a que el seu etern rival es dignés a donar-li la raó, per fi, amb un cop de gràcia. Així, durant llargs anys, s’encadenaren períodes de violència i odi, homicidi i assassinat infundat. El plaer que proporcionava a Leviatan matar i respondre als seus accessos colèrics es va tornar més intens. No va tornar a trobar més a Gabriel durant molt de temps. Va cultivar el seu menyspreu sense mesura amb el que havia pogut criar fins aleshores. Els actes de pirateria de l’Almirall es van fer una llegenda al mar d’Oane i la seva reputació fou tan gran que en veure’l li pagaven per estalviar-se un buc. Va abandonar, finalment, la pesca i va transformar la seva flota de vaixells en equips de filibusters al seu servei, espumejant el mar contra vents i marejades pel seu compte.


El càstig de Déu


Oanilònia s’havia enfonsat en el vici i el pecat. L’odi, la guerra i la violència van fer la seva aparició i els homes es van oblidar, finalment, de l’amor de l’Altíssim, excepte set virtuosos que sempre havien recomanat l’amor a Déu i l’amor als altres.... cada un d’ells tenia la seva pròpia virtut. La ciutat s’havia convertit en un vertader infern on els forts i els dèbils es mataven pel poder. La Criatura sense Nom estava a la glòria i preparava la seva venjança contra l’altíssim, provant-li mitjançant els actes dels mortals que la seva resposta havia estat certa. Però Déu, tot i que És Amor, no És ximple. No havia fet dels homes Llurs Fills per a que es comportessin així, ni els havia subordinat altres espècies ni deixat la llibertat d’escollir el seu destí per a què s’eliminessin els uns als altres d’aquella manera i va prendre la decisió de castigar a aquests humans que poblaven aleshores Oanilònia, bressol de la civilització. Va decretar que engolirien la ciutat els abismes de la terra i els focs de divina sanció després de set dies. En la seva Eterna Magnificència, va afegir que tot aquell qui marxés seria lliurat i què, els qui haguessin fet penitència serien admesos al Paradís, al seu costat.

La Criatura sense Nom va decidir, aleshores, tornar prop de Leviatan per què, en memòria de l’home, ningú mai no havia mostrat tanta còlera ni manifestat tant d’odi vers els seus iguals. La Criatura va pensar que amb tal home, podria convèncer a una multitud d’adherir-se al sentit que donava a la vida humana. Sota la forma del tinent, va tornar a apropar-se al sanguinari home per a demanar-li de recomanar la còlera. Leviatan, que havia viscut només a través de la violència i la follia, acceptà. Estava plenament d’acord amb el fet que el fort dominava la debilitat i així hauria de ser sempre. Per a ell, l’amor estava reservat als dèbils. L’Almirall, juntament amb altres sis homes, va decidir difondre el missatge de la criatura a la qual Déu no havia dat nom. Així, va atracar al port d’Oanilònia per últim cop i va fer peu a terra per a recomanar la còlera. Heus aquí un extracte d’una de les prèdiques de l’Almirall Leviatan reproduït per un sobrevivent d’Oanilònia que va deixar la ciutat maleïda el sisè dia:



Citation:

Leviatan : "El camí dels homes està sembrat d’obstacles que són les empreses altruistes que fan, sense cap mena de finalitat, sorgir l’obra dels virtuosos. Beneït sigui l’home de bona voluntat que, en nom de la còlera, es fa el pastor dels forts als que guia per la vall de l’ombra de la mort i de les llàgrimes per què és el guardià del seu germà i la providència dels nens perduts. Abatré el braç amb una còlera terrible, d’una venjança furiosa i horrorosa sobre les ordes impies, que recomanen i difonen el missatge de Déu. I sabràs que el meu nom és l’Almirall quan caigui sobre tu la venjança del pescador!"



Sis dies van passar sota el diluvi, la tempesta, la calamarsa i el vent. Molts van ser els qui van deixar aquesta ciutat maleïda en que s’havia convertit Oanilònia amb l’esperança de sobreviure l’apocalipsi que s’anava a produir allà. Però, Leviatan va quedar-se, persuadit de què tenia raó i que l’amor no era el sentit de la vida. Predicava encara i encara deia que el fort dominava el dèbil i va declarar sense parar que la còlera i l’odi eren motivacions salvadores quan eren dominades com ell feia. L’almirall estava convençut que Déu no mataria les seves pròpies criatures per què era dèbil com, segons ell, havia provat deixant als homes el lliure albir. Va difondre al cor dels malvats la idea que si Déu hagués estat fort, hagués sigut còlera i venjança en lloc d’amor i temprança. Leviatan citava l’exemple de Gabriel que perdia, segons ell, el temps recomanant l’amistat, l’amor i provava amb els seus actes la seva manca de coratge. Molts van escoltar amb interès les intencions del mariner i molts el van seguir en la seva folla empresa i van matar als que es negaven a escoltar a Leviatan; van ser molts els qui van morir aquells sis llargs dies. Però, durant el transcurs d’una encertada predica que declamava al port d’Oanilònia, un home, l’almirall Alcisde, va anar a imposar silenci a Leviatan. L’home era un amic proper de Gabriel i comptava amb reparar, sense dubte, anys d’injustícia. Havia preparat amb el seu amic l’evacuació d’un gran nombre de ciutadans per mar. Leviatan, foll per veure’s rebatut, va projectar un masteler enorme sobre el buc que el va immobilitzar, estant com estava ple d’homes i dones. Tots ells moririen així amb Oanilònia. Leviatan va veure la proesa de Gabriel que va salvar el vaixell i va veure als supervivents cridar víctors per ell. Això el va encolerir però va decidir anar-se’n abans d’intervenir, encara, contra Gabriel.

Finalment va arribar el setè dia; l’últim dia d’Oanilònia, que anava a caure en l’oblit i a quedar-se a la memòria de l’home només a efectes de contes sagrats. La terra es va posar a tremolar i es van obrir falles per totes parts, flames infernals sorgiren de les profunditats de la terra i abrasaren la ciutat. Leviatan havia decidit, no obstant això, evitar la ciutat i va embarcar, a l’últim moment, al Kraken. Va pensar d’escapar de la còlera de l’Altíssim navegant cap a l’ampli mar. Va ser allà on va creuar una última mirada amb Gabriel que romania sobre el port. Leviatan va pensar que Gabriel estava boig per creure fins a tal punt en el Totpoderós i no comprenia per què havia decidir deixar-se dur amb la ciutat. Navegant veloçment i traient amarres del port, Leviatan va considerar-se fora de perill però els elements es van desencadenar i un remolí terrible es va formar al voltant del Kraken per acabar engolint-lo. Finalment, va arribar la fi d’Oanilònia, que va desaparèixer en l’abisme dut per les flames purificadores de la còlera de l’Altíssim.


Una eternitat de còlera


Leviatan, a exemple dels sis homes que van predicar per a la Criatura sense Nom, i com tots aquells que es van quedar a Oanilònia, pecadors o virtuosos, foren conduits davant de l’Altíssim. Fins i tot aleshores la seva còlera no es va debilitar. Els seus ulls enrogits i estriats de petites venes no mostraven cap mena de tranquil•litat i el seu càstig fou terrible. Tenia fins a tal punt encarnada la còlera que Déu el va enviar al infern lunar com el títol de Príncep-Dimoni; va transformar el seu con, amb la finalitat que fos el pecat a través del qual havia viscut. Així, Leviatan va prendre l’aparença d’un brau immens i musculós amb els ulls injectats en sang, bufant flames pel musell. Fou condemnat a passar una eternitat a les planures del infern.


[Il•lustració del Príncip-Dimoni Leviatan
Segon les indicacions de Sypous, autor anònim]

Al moment del judici final, els mortals es presenten a Déu. Segons els actes, les paraules i els pensaments que tingueren al transcurs de la seva existència terrestre son enviats a patir una eternitat de turments al servei dels Prínceps-Dimoni o a viure una eternitat de plaer al costat dels Arcàngels. Els que van pecar de còlera i els que s’entregaren a l’odi fins qui mataren i difondrien la desgràcia, els qui intentaren amb totes les seves forces lluitar contra la seva condició, venen a unir-se a les files de Leviatan, Príncep-Dimoni de la còlera.

Traduït del grec per Monsenyor Bender.B.Rodriguez.
Traduït al català per Ignius de Muntaner.
_________________