 |
L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church
Forum RP de l'Eglise Aristotelicienne du jeu en ligne RR
Forum RP for the Aristotelic Church of the RK online game
 
|
| Voir le sujet précédent :: Voir le sujet suivant |
| Auteur |
Message |
Ignius
Inscrit le: 17 Nov 2010
Messages: 3429
Localisation: Catalunya
|
 Posté le: Jeu Juil 21, 2011 5:56 pm Sujet du message: |
 |
|
| Citation: | 
Capítol XV
Compreneu, fills, per què us puc contar el que va passar aleshores. Efectivament, estava a primera fila, just rere Christós, i els meus ulls, les meves oïdes, tots els meus sentits estaven alerta en un moment tal de gran angoixa.
Un cop vam arribar a l’oficina del procurador, aquest va observar-nos i ens interrogà:
“Qui dels dos és el qui es fa dir Christós?”
Ambdós vam respondre amb una mateixa veu:
“Jo, romà”
Sí, fills meus, estimava tant a Christós que desitjava patir el seu càstig en lloc seu i per això vaig intentar atraure sobre mi les sospites...Però la meva candidesa era gran: Petrus Pontius no en tenia dubte, tenia davant seu un home gran i bell i un jovencell rebel. Naturalment, doncs, va dirigir-se al primer tot dient-li:
“Així que ets el qui es fa dir Messis, el guia, el mirall de la divinitat? I tu alteres la pau de la ciutat?”
“Això ho dius tu, beneit”Va respondre Christós
“Escolta”-va prosseguir Petrus Pontius-, des de que estàs a Jerusalem, a ciutat està revoltada, el pa es fa dur, les últimes verdures i el peix fan pudor i la carn és nauseabunda. Tot això per que ara, la gent ja no vol fer res més que escoltar-te. A més a més, debilites el poder de Roma i el culte pagà dient bajanades més grans que tu sobre l’amor i totes aquelles ximpleries les quals ningú no creu! Té, acabo de rebre una denúncia del gran sacerdot pagà; sembla ser que has pagat els plats trencats, maco!”
El rostre de Christós es va trencar amb un gran somriure, abans de respondre:
“Ho sé. El teu Imperi viu com un engranatge. Cada mecanisme té el lloc que se li assigna de naixement, i realitza regularment la tasca per a la qual va ser creat. I se n’aprofita d’això controlant el poble i forçant-lo a treballar per jornals indecents. Ara bé, jo, que aporto la veritat...és típic. Conec un jove que bé diu: El primer que diu la veritat, és assassinat!”
Aleshores, Petrus Pontius digué: “Com no hem d’aprovar l’esclavitud? Inclús quan s’exerceix sobre altres pobles que no són el teu?”
“No!-va afirmar Christós “La solidaritat ha de sobrepassar, ara, la simple frontera de la ciutat! Som tots humans i, en això, Fills de Déu. Per aquest motiu fer treballar a un pidolaire a la mina per menys de disset escuts és una vergonya, inclús si ve d’una altra ciutat. I fer-lo suar per menys de divuit escuts, fent-li matar una vedella, vaca, porc, ovella, un escàndol!”
Petrus Pontius cada cop es veia més molest...Va dir, aleshores:
“ Christós, se’t desterrarà. Ara ves-te’n. Següent assumpte: Kramer contra Kramer. Ah, i no us n’oblideu d’alliberar a Bar-Tabac, que avui és el dia de l’amnistia!”
Aleshores Christós, sorprès per la frase, pronuncià aquestes paraules:
“Procurador! Pots desterrar-me, però en qualsevol ciutat que estigui, actuaré sempre així, i em convertiré en el mateix perill per a tots els Imperis i Repúbliques que composen el món.”
Aleshores Petrus Pontius ja va perdre els estreps i li respongué:“ Ja que dius ser tan savi, i que tinc acidesa a l’estómac, se’t crucificarà, com als agitadors, i primer ajusticiat per haver-me fet perdre el temps i haver-me tallat la digestió. No calia que em busquessis les pessigolles!”
Després, Petrus Pontius, va adonar-se’n de la meva presència, tingué pietat de mi i de la meva jovenesa, veient-me plorar. Va girar-se a un dels guàrdies i li digué:
“Aquest feu-lo fora, vinga!”
Però Christós va agafar-me de la màniga i tingué temps per a dir-me a cau d’orella:
“El meu cos patirà mil turments, però és per a que la vostra ànima no hagi de patir-los. Quan pregueu a l’Altíssim, consagreu el pa i el vi de l’amistat, símbols de la meva carn i la meva sang, per tal que mai no s’oblidi el meu sacrifici per a vosaltres. Rendiu homenatge, també, als qui, per la seva virtut, seran un exemple d’amor a Déu per als vostres ulls. Realment, no hi ha cap homenatge a Déu millor que el de donar sense esperar-ne res a canvi.”
Les últimes paraules les va cridar, car s’enduien a Christós a les masmorres mentre que els guàrdies m’empenyien per a fer-me fora.
Traduït per Ignius de Muntaner |
_________________
Dernière édition par Ignius le Lun Nov 14, 2011 4:22 pm; édité 1 fois |
|
| Revenir en haut de page |
|
 |
Ignius
Inscrit le: 17 Nov 2010
Messages: 3429
Localisation: Catalunya
|
| Posté le: Jeu Juil 21, 2011 5:57 pm Sujet du message: |
|
|
| Citation: |
Capítol XVI
Va ser un moment atroç! Quan vaig caure al carrer i els guàrdies van fer-me fora a cops de sandàlia, estava tan trastornat per el que acabava de passar davant la meva mirada de nen que no vaig notar la duresa de les llambordes o de les soles. La confidència de Christós prenia ara tot el seu sentit, i vaig entendre finalment la immensitat de la història d’aquest home.
Vaig posar-me a plorar i a recórrer els camins, no sabent on anar...Els curiosos em miraven estranyats, inspirats per la compassió alguns, divertits uns altres. Quan, de sobte, vaig sentir la música d’una corneta romana...instintivament, vaig guiar-me pel soroll i les meves passes em dugueren a un gran lloc.
la cohort del legionari s’armava al voltant de Christós amb Petrus Pontius i el Gran Sacerdot pagà en cap, a cavall. Tots pujaven, en filera, lentament, pel pujol dels condemnats...anaven seguits per una multitud cada cop més gran, el clamor de la qual omplia els carrerons i pujava fins el cel.
Res no podia detenir el comboi, ni els crits de Natchiatchia i els apòstols...
Amb Christós, també duien uns altres dos condemnats per especulació, que s’anomenaven Black i Decker. A aquells els quartejarien.
La pujada fou dolorosa, esgotadora, sobre tot per què era un dia càlid i pesat. El sol irradiava la natura i la ciutat cobrint-ho tot d’un ambient de malestar i tensió. Però això no impedia a la multitud pujar i plorar la propera mort d’aquell que començava a agradar-los.
Petrus Pontius i el Gran Sacerdot Pagà, que no es cansaven, car anaven a cavall, van arribar ràpidament la cima del pujol. Veient a la multitud com s’acumulava, van decidir que el dolor per haver pertorbat l’ordre de la ciutat i per haver predicat en contra de la creença del sacerdot impiu havia de ser exemplar.
Christós va ser fuetejat durant més d’una hora pels guàrdies, però mai no proferí cap crit de la seva boca. Aguantava els pitjors turments amb un aire tranquil i seré.
Aleshores els botxins van fer befa de la seva fe i van insultar a Déu, esperant desencadenar la seva còlera. Però no va respondre, tot i que el rodejaren amb cordes estirades per politges, segons els desitjos del Gran Sacerdot.
Christós romania immòbil davant la crueltat dels homes, sol en el seu patiment i en el seu dolor, però sostingut per la fe en Déu. La seva cara mai no havia sigut tan maca com en aquell moment. La seva angoixa havia passat i només romania sobre la seva expressió un profund amor i pau interiors.
Els romans i pagans van decidir, doncs, passar a cosses més serioses. Van demanar que tingués lloc la crucifixió.
van clavar a Christós sobre una gran creu de fusta que, a continuació, van alçar sobre el pujol. I Christós es trobava allà dalt, dominant a la resta d’humans...Com un xai, s’havia sacrificat sobre l’altar de l’ordre establert per què posava en entredit la societat d’aquells temps i els seus falsos valors.
Christós va morir després d’hores d’agonia...agonia durant la qual pregava a l’Altíssim i observava els homes clavats al terra. Va ser durant la nit, mentre la brisa refrescava i el cel s’obscuria, que va entregar la seva ànima amb un sospir.
Aleshores, de cel, un gran llamp va travessar els núvols obscurs i amenaçadors i vam veure l’aureolar el cos de Christós. Sense que desapareguessin aquells halos de claror, al cel es reflectia el tronar i, de sobte, llamps terrorífics van esclatar a la terra com per a castigar-la per haver perpetrat aquell crim atroç...En un espantós desencadenament de la violència dels elements, una pluja fortíssima va començar a caure, expulsant als romans del pujol dels condemnats i empantanegant el terra, com per a netejar-lo de la sang de Christós; aquesta sang, aviat es va veure fluir pel terra, barrejada amb la dels altres dos condemnats, entre la suor i les seves llàgrimes.
Però després d’un moment, la naturalesa va calmar-se, la pluja va cessar, els llampecs es van detenir, els rugits dels trons van callar i els núvols desaparegueren, sumits per un raig de llum, creixent, la brillantor del qual inundava, ara, el pujol.
Aleshores vam veure aparèixer, entre aquests halos benefactors, un estol d’àngels celestials. Tots descendien del cel amb gràcia, volant sobre l’eminència. Van prendre el cos del Messies, guia i mirall de la divinitat, i el van alçar als cels, duent-lo per tal que s’incorporés al tron de Déu.
Traduït per Ignius de Muntaner |
_________________
|
|
| Revenir en haut de page |
|
|
Ignius
Inscrit le: 17 Nov 2010
Messages: 3429
Localisation: Catalunya
|
| Posté le: Jeu Juil 21, 2011 5:58 pm Sujet du message: |
|
|
| Citation: |
Epíleg
Heus aquí, amics meus, fills meus, germans meus, que us he entregat les meves memòries sobre la vida d’aquest home fascinant. Si no us ho he explicat tot, és per què començant aquestes memòries, tenia por de què la mort no em permetés concloure-les. Avui estic calmat i és possible que, si el Senyor em dóna vida, encara podré ensenyar-vos, més endavant, més coses sobre Christós, i sobre el que van fer els apòstols.
Recordeu, sobre tot, el seu missatge...Viviu com ell va viure, per què ell és un exemple que cal seguir. Ell mateix m’ho digué molts cops:
“Que tots els homes i dones segueixin el camí traçat, car Déu compensarà a les persones justes quan pronunciï el Seu veredicte.”
Tinc tantes històries per explicar sobre Christós, sobre les seves paraules, els seus adagis, les seves al•legories. Les transcriuré algun dia, si trobo temps i forces...però per desgràcia, la vida passa com un estel fugaç, i el temps ens duu a la vellesa tan ràpidament que no ens n’adonem.
Així he ocupat la meva existència: transmetent la bona nova a totes les ciutats, repúbliques, imperis. He viatjat, he estudiat, he trobat, he resat i he tractat, en el que m’ha estat possible, de complir els meus dies d’amor i amistat, de virtut i de perdó. Aquesta ha estat la clau de la meva felicitat.
Mereixo el Paradís? No ho sé, car només l’Altíssim pot decidir-ho. Sigui el que sigui, la meva vida terrestre ha estat bella i meravellosa i agraeixo cada dia a l’Etern el fet d’haver-me donat ànima.
Que els meus escrits siguin, per a vosaltres, un testament, amics! És el que heretareu de mi i el que us dono a mode de comiat. Cuideu això i compartiu-ho amb altres, divulgueu-ho, transmeteu-ho per tots els llocs que podeu.
Oh! És difícil d’acabar i deixar-vos així, per què no puc decidir-me a deixar aquest ambient dolç i místic que m’uneix cada cop que rememoro la meva jovenesa...però ara els meus ulls estan cansats, la llum inestable de la meva espelma no és suficient amb enlluernar el meu pergamí...la meva ploma cau dels meus dits dolorits...
I la nit ha envaït la meva cel•la, deixant-me sol, pensatiu, banyat per la claror dolça de la lluna.
Samoht, LXXXVII d.C.
Traduït per Ignius de Muntaner
|
_________________
|
|
| Revenir en haut de page |
|
|
|
|
Vous ne pouvez pas poster de nouveaux sujets dans ce forum
Vous ne pouvez pas répondre aux sujets dans ce forum
Vous ne pouvez pas éditer vos messages dans ce forum
Vous ne pouvez pas supprimer vos messages dans ce forum
Vous ne pouvez pas voter dans les sondages de ce forum
|
|
FAQ
Rechercher
Liste des Membres
Groupes d'utilisateurs
S'enregistrer
Profil
Se connecter pour vérifier ses messages privés
Connexion
