 |
L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church
Forum RP de l'Eglise Aristotelicienne du jeu en ligne RR
Forum RP for the Aristotelic Church of the RK online game
 
|
| Voir le sujet précédent :: Voir le sujet suivant |
| Auteur |
Message |
Ignius
Inscrit le: 17 Nov 2010
Messages: 3429
Localisation: Catalunya
|
 Posté le: Jeu Aoû 04, 2011 4:50 pm Sujet du message: [Hagiografia] Sant Teofrast, primer escolarca del Liceu |
 |
|
| Citation: | 
Sant Teofrast, primer escolarca del Liceu
El infant prodigi
A l’any 371 abans de Christós, va néixer Tyrtame, fill de Yiorgos i Elenitsa, a Eresos, a l’illa de Lesbos. El nen va demostrar, molt ràpidament, grans disposicions, molt abans que la resta, i va declamar la seva primera paraula vertadera a l’edat de vuit mesos, davant dels seus sorpresos pares. Encara quedaren més sorpresos quan van adonar-se’n que la seva primera paraula fou “Déu”. A partir de la seva més tendra jovenesa, Trrtame va tenir a Petros com a preceptor. L’home era talentós i el nen va aprendre l’escriptura, matemàtiques i les base de les ciències. Mai no havia vist abans un alumne tan dotat i restava astorat de veure amb quina facilitat el noi assimilava el saber.
Petros, que tenia alguns coneguts a Atenes, va proposar als pares del jove prodigi per a què se’n beneficiés de les millors ensenyances. Yiorgos i Elenitsa van caure en l’evidència que deixar a Tyrtame amb ells hagués estat condemnar-lo a que acabés foll. Així doncs, van decidir deixar-lo deixar la residència familiar acompanyat del seu preceptor, Petros, al qual Yiorgos va alliberar. Tyrtame i el seu preceptor, que s’havien fet amics, van viatjar fins la immensa ciutat d’Atenes. Petros va creure convenient presentar el seu jove protegit a l’Acadèmia de Plató, tot i que eren necessàries excel•lents referències per a entrar-hi, però sabia que el talent del nen saltaria als ulls dels mestres.
L’Acadèmia i el coneixement
La Fortuna estava amb el jove Tyrtame, tot i tenir orígens humils, car fou escollit per integrar les files de l’Acadèmia. Atret pel talent del jove, Plató en persona va anar a veure aquell fenomen. Va seguir, doncs, els cursos del mestre al gimnàs, aprenent així a saber de filosofia i a perfeccionar els seus coneixements. Fou en aquest temple de saber que Tyrtame va conèixer a Aristòtil. El jove fou subjugat pel talent oratori del Profeta; escoltava les seves paraules i ensenyances i les comprenia millor que ningú. Aristòtil va observar ràpidament les predisposicions del jovencell, al qual va donar lliçons en privat de com ell havia escoltat a Déu quan era un infant. Tyrtame incloïa moltes coses d’aquell baix món, parlava sense cessar d’això amb els mestres i Plató, al igual que Aristòtil, no podia sinó veure l’evidència de les dots del jove, excel•lent orador i recte d’esperit. Quan va haver-hi la discussió entre Plató i el seu deixeble sobre la còpia de les idees, Tyrtame romania astorat veient amb quina facilitat Aristòtil havia demostrat la unitat de Déu i va decidir deixar l’Acadèmia per tal de seguir el Profeta. Amb l’acomiadament del seu mestre Plató, va deixar d’aquesta manera Atenes. Havia après molt i havia desenvolupat nombrosos talents; en particular el d’observar la botànica, ciència que fundaria passant moltes hores observant plantes de tot tipus. Però, el que dominava encara més, era la teologia. Se sentia atret per aquesta ciència com el insecte per la llum; devia trobar respostes a les qüestions que es plantejava i el fet de seguir a Aristòtil l’ajudaria a sadollar la seva set de coneixement.
El Liceu, Aristòtil i la teologia
Tyrtame va desembarcar a Axos, a la costa de la Tròade, no lluny d’Atenes, on Aristòtil havia fundat el Liceu i ensenyava teologia a molts deixebles. Va comprometre’s, aleshores, enormement en l’estudi d’aquesta nova ciència, escoltat els llargs discursos del Profeta sobre la naturalesa única de Déu, sobre la virtut i sobre l’amistat. Tyrtame va esdevenir, d’aquesta manera, en el millor deixeble i amic d’Aristòtil, el qual veia un gran futur en ell. Sovint anava a trobar a Aristòtil i, junts, es posaven a parlar:
Tyrtame: “Mestre, sabem que Déu és únic, el motor del món i la finalitat còsmica de l’univers. Però si som Llurs Fills, car la nostra quintaessencia és divina, no som el instrument de Llur voluntat?”
Aristòtil: “Mira, amic. Déu és el que tot ho veu, tot ho sent, tot ho pot. La Seva Voluntat va ser crear-nos en aquesta terra; va donar-nos el que tenim per tal de alleugerir les nostres necessitats, però va decidir imposar-nos Llur Voluntat? Ens ha forçat a estimar-lo?”
Tyrtame: “Certament no, va demanar que s’il•luminés la humanitat sobre la Seva pròpia naturalesa.”
Aristòtil: “I per què aquesta elecció? Per què, simplement, no ha aparegut davant l’home?”
Tyrtame: “L'Altíssim va escollir els homes per què no són d’essència divina. La seva elecció va ser deixar a un home la tasca de guiar a la resta. Però aquesta elecció ens ha deixat la llibertat de creure en les seves paraules i, en definitiva, creure en ell.”
Aristòtil:: “Ho has vist de manera exacta, estimat amic. Si Déu s’hagués imposat als homes, aleshores no hauríem estat més que les seves ovelles. Que ens hagi deixat lliures de Llur Voluntat ens prova que creu en nosaltres i que, per tant, ens considera Llurs fills, capaços d’aprendre i de reflexionar.”
Tyrtame va convertir-se, inevitablement, en el interlocutor del Profeta, difonen i transmetent el que aprenia als cercles erudits de Grècia. A Atenes, obtenia l’atenció d’un grup nombrós; al Liceu, els seus col•legues veien en ell el prodigi que havia de ser. Tyrtame feia nombrosos viatges a través de Grècia, viatjant des de Tebes fins a Corint. Sempre, en les seves ponències i discursos sobre l’Altíssim, tenia l’adhesió dels seus auditors. La claredat, la concisió i l’exactitud de les seves observacions sempre eren escoltades, i hom veia en ell un apòstol d’Aristòtil, en endavant Profeta de l’Altíssim. Tyrtame era preuat per Aristòtil, meravellat per l’encís de la seva paraula. A canvi, aquest últim li donà el nom de Teofrast, que significava Diví orador en grec. El jove havia esdevingut un home i la seva reputació havia assolit un punt insòlit, només superat pel reconeixement d’Aristòtil, que era encara major. Teofrast va romandre a Grècia quan el profeta va deixar Atenes amb el seu deixeble Alexandre, amb l’encàrrec de substituir-lo i formar els joves deixebles per tal d’ensenyar-los la paraula que Déu li havia revelat. Això va durar força anys, els quals va aprofitar per a fer créixer l’amor diví en el cor dels grecs, fidel a les paraules del Profeta i les seves ensenyances.
La successió del Profeta
Extenuat, quan Aristòtil va tornar de nou a Grècia, a l’edat de seixanta anys, havia viatjat al costat d’Alexandre i Teofrast havia administrat el Liceu de meravella, fet pel qual el Profeta no va poder fer més que reconèixer, un cop més, el talent, l’entusiasme i el rigor del seu deixeble. Alexandre havia mort uns mesos abans i les conjures ja es tramaven per tal de repartir els territoris. Eren nombrosos els que, per arreu d’Atenes, consideraven a Aristòtil com el responsable. L’acusaven d’haver animat massa a Alexandre de conquerir més i més. Els qui volien preservar el culte als déus grecs el van combatre, cremant-li la casa o ferint els ulls del seu fill, Nicòmac. Assetjat i cansat, el vell home va preferir deixar la regió per tal d’instal•lar-se a Calcis fins a la fi dels seus dies. No va oblidar de nomenar el seu successor i va fer de Teofrast l’escolarca* del Liceu al 322 abans de Christós. Tot i que fou devastat per la sortida d’Aristòtil i per la manera amb la qual els seus enemics el tractaven, Teofrast ca decidir lluitar per supervivència del missatge del Profeta. Va comprometre, així, una lluita de tots els temps als qui practiquen el politeisme, estenent-se a llocs públics per a pressionar les bases de les seves teories.
Teofrast: “Amics meus, no veieu que aquests homes s’equivoquen? Van expulsar al profeta i, mitjançant la violència, volen fer-nos callar! Afirmen que els déus estan encolerits, que Zeus, Plutó i els altres esclafaran la nostra terra per tal de castigar-nos de creure en un únic Déu. Tot això són bagatel•les! Aristòtil ho va demostrar, no hi ha més que un sol Déu, únic, omniscient, omnipotent, omnipresent. És el que ens compon, Ell és tot el que ens rodeja. Si es nega la veritat, només és per què el poder que tenia sobre la plebs ha cessat en quant es va provar el caràcter únic de l’Altíssim. Van perdre aquesta parcel•la de control que tenien sobre nosaltres i d’aquí deriva la seva frustració. Durant massa temps hem escoltat el seus disbarats; durant molt de temps hem donat ofrenes i diners als sacerdots politeistes. Avui sabem que Déu ja ens ha enviat el seu missatge a través de la veu d’Aristòtil. El Totpoderós ens va donar el lliure albir de creure en ell; ells ens imposen els seus déus mitjançant l’odi i la injustícia. No escolten els seus propis discursos en profunditat, ni s’adhereixen a la seva retòrica pèrfida i amarga.”
Teofrast parlava més a la plebs, però aquesta refutava l’existència de múltiples déus. Les llargues diatribes de l’escolarca van tenir, però, un impacte enorme en els grecs, sobretot per la seva traça oratòria. Desmuntava els arguments que oposaven els sacerdots, demostrant clarament com Déu s’havia revelat a Aristòtil i com cada un tenia una part de Déu en si mateix. Aristòtil va tenir coneixença dels resultats del seu successor i va confessar al seu fill que, en endavant, havia nascut l’esperança i que res no podria esborrar mai el que hom ja havia fet. Quan va morir, Teofrast fou colpit per la tristor i va jurar perpetuar la seva memòria i la seva obra per saecula saeculorum. Va escriure, aleshores, les seves memòries, les quals va publicar i en les que hi figurava els nombrosos diàlegs que els dos homes havien compartit.
L’escolarca va assolir, aleshores, un aura encara major, car se’l reconeixia per la seva dimensió i el seu estil, el seu ànim tan subtil i el seu coneixement teològic. Va atraure cada cop a més deixebles, i era estrany veure’l ensenyar davant de menys de mil alumnes. El Liceu va convertir-se ineludible per al qui volia estudiar teologia i, inclús, el missatge expès per Aristòtil a la humanitat. Amb el major entusiasme, Teofrast transmetia el que havia après. Encara més: estenia a tota classe de població el missatge de l’Altíssim, acceptant alumnes de tots els estrats socials, car preferia informar a crear una elit cultural i teològica.
Durant més de vint anys, Teofrast va esmerçar-se a difondre la idea que Déu era únic, explicant-ne el que era la virtut i l’amor i demostrant que havia dotat als humans d’un esperit i d’una ànima. Els seus nombrosos alumnes retransmeteren les seves ensenyances per tots els racons de l’Hèl•lade, la qual cosa va permetre a la creença de l’Altíssim estendre’s i fiançar-se més profundament al cor del poble. Després va venir Antíoc, fill de Seleuc, amic d’Alexandre i Aristòtil, la reputació d’entusiasme i virtut del qual havia traspassat de Síria fins a l’Hèl•lade. Foren molts els erudits que pensaren que es tractava del nou profeta. Teofrast havia tingut notícies d’aquell jove que brillava, convençut i creient. Sabia també que Nicòmac, el fill del Profeta, havia estat el seu preceptor. Va decidir anar a trobar a Antíoc en persona per tal d’aprendre del qui havia obtingut els favors del Profeta. Va tornar de nou de Síria assegurant que havia conegut un gran home, savi i un gran expert teòleg. Ambdós van establir contacte, trobant-se de tant en quan, però intercanviant missives tot sovint. Antíoc aprenia de Teofrast i l’escolarca aprenia d’Antíoc. Va ser així fins la mort de l’escolarca.
Els últims dies de l’escolarca
Teofrast va ser escolarca del Liceu durant trenta-quatre llargs anys, durant els quals va formar nombrosos deixebles incloent un, en particular, que va cridar-li l’atenció: Estrató de Làmpsac. Quan Teofras va escriure el seu testament, va demanar vehement que Estrató fos el seu successor. Tenia una gran confiança en aquest dotat alumne, sortit d’Atenes per a ensenyar al Tribunal d’Alexandria del Rei Ptolomeu II.
L’escolarca, durant aquests llargs anys, havia aconseguit fer declinar el culte politeista que gangrenava l’Hèl•lade, mentre que administrava el Liceu i formava tota una generació de teòlegs entusiastes i adeptes a l’únic Déu. Va redactar nombroses obres sobre d’Aristòtil i també sobre la seva vida i l’ensenyança de la teologia. Disposava d’un prestigi immens davant dels grecs que veien en ell un home savi i bo, digne successor d’Aristòtil. Durant els últims mesos de vida, l’escolarca va procurar acabar els seus escrits no finits. Va donar els diners que havia acumulat al Liceu, per tal de propulsar el missatge del Profeta.
A l’avançada edat de vuitanta-tres anys, Teofrast es va apagar durant els somnis, rodejat de la veneració pública. En honor al seu record, els filòsofs del Liceu i els erudits d’Atenes van deixar un període de dol. Teofrast fou visitat pels homes més grans del seu temps, retent-li homenatge. El seu cos va ser enterrat a Atenes, en un petit lloc on es va plantar una olivera sobre la seva sepultura. L’arbre va donar un fruit preciós de manera precoç, i alguns creuen que és una senyal del Diví orador.
*Nota de l'Autor: Escolarca = Rector o Director
Traduït del Grec per Monsenyor Bender.B.Rodriguez.
Traduït al català per Ignius de Muntaner.
|
_________________
 |
|
| Revenir en haut de page |
|
 |
|
|
Vous ne pouvez pas poster de nouveaux sujets dans ce forum
Vous ne pouvez pas répondre aux sujets dans ce forum
Vous ne pouvez pas éditer vos messages dans ce forum
Vous ne pouvez pas supprimer vos messages dans ce forum
Vous ne pouvez pas voter dans les sondages de ce forum
|
|
FAQ
Rechercher
Liste des Membres
Groupes d'utilisateurs
S'enregistrer
Profil
Se connecter pour vérifier ses messages privés
Connexion
