 |
L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church
Forum RP de l'Eglise Aristotelicienne du jeu en ligne RR
Forum RP for the Aristotelic Church of the RK online game
 
|
| Voir le sujet précédent :: Voir le sujet suivant |
| Auteur |
Message |
Ignius
Inscrit le: 17 Nov 2010
Messages: 3429
Localisation: Catalunya
|
 Posté le: Jeu Aoû 04, 2011 4:54 pm Sujet du message: [Hagiografia] Sant Estrató de Làmpsac, segon escolarca |
 |
|
| Citation: | 
Sant Estrató de Làmpsac, segon escolarca
El Naixement d’un esprimatxat.
Estrató, fill d’Arcèlies, va néixer als voltants del 330 abans de Christós a Làmpsac, una petita vila de l’Àsia Menor propera a l’estret del Bòsfor, situat entre les dues ciutats de Cyzique i Abydos, al sud-oest de Bizanci. El petit nen va néixer prematurament, força magre, i els pares, fins i tot, van dubtar que sobrevisqués els següents tres dies, car la tradició marcava que es col•loquessin als nens al cim d’un pujol, no lluny de la ciutat, durant els tres primers dies després del naixement. Si sobrevivien, és que eren suficientment robusts. Per gran sorpresa seva, Estrató va sobreviure aquest calvari i es va mostrar, a pesar de les aparences, molt resistent. Va passar la seva infantesa entre les enaigües de la seva mare i les ensenyances dels seus preceptors. El jovencell va desenvolupar molt ràpidament un talent innat per a les ciències. Tenia capacitats d’observació i anàlisis bastant poc comuns, i es va interessar, a primera vista, per qüestions de física. Sempre se l’assenyalava per la seva primesa , ja que el nen estava, d’altra banda, sovint pres de mals amb més regularitat que el canvi d’estacions. Quedava, aleshores, guardant llit o tancat a la seva cambra, absorbent els llibres i estudis que li proporcionaven els seus mestres. A l’edat de tretze anys, va ser enviat, seguint els consells dels seus preceptors, al Liceu d’Aristòtil per tal que es convertís en filòsof i teòleg.
La descoberta de la teologia aristotèlica.
Fins aleshores, el jove Estrató mai no s’havia plantejat realment la qüestió de l’existència de Déu. Certament, sabia que alguns punts de l’Hèl•lade, hom creia que existia un únic Déu i que havia creat totes les coses. Va ser davant de Teofrast, rector del Liceu, que va descobrir que tot això tenia un sentit indiscutible. L’escanyolit, com se l’anomenava aleshores, va caure literalment en gràcia pel teòleg i s’esforçava encara més en totes les qüestions relacionades amb l’Altíssim. Va passar, doncs, part de la seva adolescència estudiant els escrits d’Aristòtil i del seu preceptor Teofrast i va consagrar la resta del seu temps en estudiar Física, ciència per a la qual havia desenvolupat un afecte particular.
Passava així la seva vida entre l’scriptorium i les biblioteques, per a consagrar-se als estudis, i termes per a tractar les seves recurrents infeccions. Els metges dels seus temps s’estiraven dels cabells, car no entenien com podia seguir essent tan fi engolint tres àpats al dia. Van acabar per no donar-li gaires anys de vida i preveient que no superaria els vint-i-cinc anys de vida. A pesar de les desastroses prediccions, Estrató va seguir profunditzant en el seus coneixements. Va ser tant brillant que Teofrast va interessar-se molt per ell, prenent-lo sota la seva protecció i explicant-li sobre la teologia aristotèlica. Al 305 abans de Christós, el Liceu ja s’havia convertit en un centre de referència teològica, formant un nombrós grup de deixebles en la ciència considerada com el coneixement de Déu, essent Estrató el millor deixeble que havia conegut el Liceu des de Teofrast. El jove va passar a ser anomenat ràpidament “el físic”, car excel•lia en la matèria. Va desenvolupar la idea de la Creació del Mon, obra de la Natura per la mediació de la força i de la voluntat de l’Altíssim i del moviment. Al seu entendre, l’evolució del món i la seva complexitat procedien del joc permanent dels elements i de l’existència de Déu. Va arribar a conciliar la teologia i la física, servint-se dels fonaments del naixement del món, propulsat divinament, i les seves observacions pràctiques i descobertes teòriques. Va estudiar, d’aquesta manera, els moviments i les interaccions entre els elements, publicant nombroses obres de referència sobre el tema. A l’edat de 30 anys, el tribunal d’Alexandria va demanar a Teofrast que enviés un deixeble del Liceu per a instruir el futur Rei. L’escolarca va trobar en Estrató un preceptor molt assenyat per a la tasca, car el seu accés a la cultura egípcia era extensa i li permetria viure la veritable Fe en Déu. Així doncs, el jove teòleg, va deixar el seu mestre per anar de cap als documents de la cort d’Egipte.
L’aventura d’Alexandria
Quan va posar els peus a la cort d’Alexandria, a Egipte, Estrató sabia que l’existència única de Déu no era, encara, una creença ben arrelada. Els sacerdots egipcis practicaven el paganisme i creien en un panteó diví compost de múltiples divinitats. Estrató va desconfiar d’aquests últims i va evitar la temptació d’afirmar massa clarament l’existència de l’Altíssim. Va confiar-li-ho a Ptolomeu II, fill de Ptolomeu I i germà de Arsinus II. Estrató es va entrevistar, així, amb un jove noi de nou anys, curiós i més despert del que és normal, al qual va inculcar els valors que havia après al Liceu: els principis de la filosofia, de la física i, per descomptat, de la teologia. Va explicar al jove Ptolomeu com Déu creava totes les coses i va demanar que reveles el contingut de les seves lliçons a la resta. Va dir que Aristòtil era el profeta vertader de Déu i, com Teofrast havia fet amb ell, retransmetia la seva paraula i, aquell cop, el missatge diví. Molt ràpidament, no obstant això, els sacerdots egipcis van anar cap a Estrató per a què se’n guardés prou del desig d’ensenyar el que ells qualificaven d’errors fonamentals. Estrató va preferir evitar la confrontació directa i, tot i que va defensar la seva opinió, va declarar que es limitaria a estudiar amb el seu alumne filosofia i ciències. Ptolomeu estava, no obstant això, més que receptiu a les ensenyances teològiques i es mostrava especialment interessat per Aristòtil i els seus treballs sobre la virtut i l’amistat. Ptolomeu estava destinat a convertir-se en faraó i només els sacerdots pagans podien ratificar-ho. Com que era extremadament intel•ligent, va saber que s’hauria d’abstenir a revelar tot allò fins que no assolís el tron d’Egipte. Ambdós van decidir guardar en secret aquestes ensenyances i, només, revelar el missatge de l’Altíssim un cop fos el cap de les terres alexandrines.
Durant vuit anys, Estrató va ensenyar en secret el que el Profeta havia revelat a la humanitat; feia veure que atenia davant dels sacerdots politeistes de la ciutat, per la qual cosa Ptolomeu va guanyar major respecte, el qual els va gratificar donant-los 80 talents com a agraïment. Amb els preceptes d’Estrató, Ptolomeu es va obrir a la cultura i a l’Hèl•lade, fet pel qual seria considerat el primer faraó que intentaria apropar els dos regnes mitjançant Tractats de Pau i intercanvis culturals i econòmics. El filòsof no havia conegut cap millora en el seu estat de salut i aquest fluctuava constantment, estant de vegades al llindar de la mort; només el seu entusiasme el mantenia en vida, essent cert que no havia enllestit la seva missió a la Terra. Estrató va assabentar-se’n que a Atenes Teofrast acabava de morir i li havia llegat el Liceu, nomenant-lo escolarca.
Una nova era de teologia.
A partir del seu accés al lloc d’escolarca, Estrató va reformar el Liceu. Va considerar necessari modificar les condicions d’accés i va preferir orientar les ensenyances vers la teologia. Així doncs, l’estudi de les ensenyances d’Aristòtil i el missatge de l’Altíssim van convertir-se en el pilar fonamental de l’escola d’Axios. Si Teofrast ja havia orientat el Liceu vers aquest sentit, Estrató va ratificar els nous estatuts que definien l’estudi de la teologia com a fonament de la resta de ciències. Tot i que era menys bon orador que el seu antecessor, no seguia essent menys excel•lent en la matèria i els seus llargs discursos sobre la naturalesa de l’ànima subjugaven als seus alumnes. Estrató va mirar d’incloure el passar de l’ànima de l’humà i el que produïa en cada un. Davant dels seus deixebles explicava:
Estrató: “L’ànima i el pensament són dos coses ben diferents. L’Altíssim va dotar a cada un de nosaltres amb una ànima que, quan morirem, s’incorporarà a Llur regne. Però l’ànima i el pensament estan vinculats estretament, car un inspira l’altre. Sense pensament hom no pot descriure cap sensació. Així doncs, l’ànima és el símbol de la nostra Fe i el que ens dóna la capacitat per a experimentar. Sabem el que és just i el que no i escollim sabent que implicarà actuar virtuosament, o no. Aquesta és la raó per la qual la nostra ànima flueix sobre el nostre pensament i, contràriament, el nostre pensament influeix sobre el passar a ésser de la nostra ànima.”
La vida d’Estrató va veure’s senyalada de l’empremta de Déu un dia d’estiu mentre que entrava al seu quarantè any de vida. Tranquil•lament, instal•lat al jardí que rodejava el Liceu, va sumir-se en una migdiada reparadora reposant l’esquena en un vell arbre. Mentre dormia, un somni va envair-lo en el qual es veia deambulant en les verdes prades del Paradís Solar, al costat dels Arcàngels, d’Aristòtil i de l’Altíssim mateix. Per aquest lloc, va semblar-li veure la terra i els homes movent-se com a petites formigues que intentaven sobreviure en un món hostil. En aquest somni místic, conversava amb l’Altíssim, i va retenir que difondre les ensenyances del Profeta seria la seva benvinguda. Va ser aleshores que diversos deixebles van passar per davant seu i el cregueren mort, car la seva pell era pàl•lida i la seva respiració tènue. Els va sorprendre encara més veure’l rodejat d’un halo fi i brillant i van imaginar que, definitivament, Estrató havia abandonat el regne terrestre. Per a molts això no fou cap sorpresa, car sempre havia estat malaltís i emmagrit. Però, amb gran estupor per a tots, mentre un dels deixebles s’acostava a ell, l’escolarca va obrir els ulls sorprès i la seva pell va recobrar el color. A la seva cara e spodia llegir la serenor i la calma. Quan es va aixecar, tots van descobrir que l’arbre al qual s’havia repenjat havia pres nova forma. Després d’aquest dia, Estrató fou encara més preuat i respectat per tots, convençuts que havia tingut un vincle directe amb el Profeta i amb Déu.
Durant el seu mandat, fou l’arquitecte de la creença en el Déu únic. La seva virtut i la seva disponibilitat li permeteren ser properes al poder atenès i obtenir dels dirigents temporals que el tinguessin com a guia espiritual. Si un conflicte naixia entre dues ciutats greuges, es consultava a Estrató i el seu dictaven es convertia en motiu de decisió. Era savi i les seves paraules duien certeses i raó allà on hi havia incertesa i faltes; se l’escoltaven com un oracle i ningú no dubtava de la seva Fe en l’únic Déu.
L’escolarca va escriure desenes d’obres, emprenent de bell nou les ensenyances d’Aristòtil, aprofundint en alguns punts. Aquests textos permeteren arrelar una mica més la creença en Déu als territoris hel•lènics i, la seva amistat anterior amb Ptolomeu, va assegurar a la religió aristotèlica naixent i, fins i tot, el reconeixement a Egipte. Estrató va recuperar els vincles que Teofrast havia instaurat amb Antíoc de Síria i, quan aquest últim va accedir al tron, va demanar que el Liceu enviés els seus millors teòlegs, petició a la qual l’escolarca accedí. Va escollir entre els seus millors deixebles i els va enviar a complir el que Déu els havia encarregat d’evangelitzar les llunyanes terres d’Orient Mitjà i Àsia. Hom va reconèixer a Estrató el haver permès l’extensió de la Fe en el Déu únic per l’orientació que va donar al Liceu. Va tenir nombrosos deixebles i tres d’ells van rebre la seva màxima atenció: Hipòcrates, Epícrates i Licó. Però, dels tres, només Licó va guanyar-se’n el seu apreuament per la seva eloqüència i gairebé perfecta comprensió de la teologia. Va instar-lo a perfeccionar el seu art durant els següents vint anys que fou escolarca i, finalment, el va designar com el seu únic successor al capdavant del Liceu.
La fi d’una vida que entra dins la llegenda.
Com més envellia més li deien que desafiava les lleis de la medicina i, inclús, que devia la seva longevitat a l’Altíssim. El seu cos era tan prim i tan fràgil que només sortia de les seves dependencies per a impartir classe als seus deixebles. Amb setanta-dos anys era tant prim que semblava cadavèric. Els metges l’instigaven a alleugerir-lo dels dolors que envaïen el seu cos i no arribaven a albirar com un home tan esprimatxat podia viure tant de temps. Així doncs, va néixer el rumor a tota l’Hèl•lade que Estrató era dut a collibè per l’Altíssim, el qual li conferia una vida més llarga per a prosseguir la missió que li havia confiat. A principis d’hivern, minat pel refredat i la tos, i encara més raquític del que hom podia imaginar, Estrató va morir. Així, entrà en la llegenda i Diògenes declarà al respecte:
Diògenes: “Hi havia un home de cos esprimatxat, escolteu-me bé, per les friccions. És Estrató, a qui em refereixo, que va néixer un dia a Làmpsac. Sempre lluitant contra la malaltia, va morir sense dubtar del seu coneixement.”
Així doncs, la llegenda va voler que la seva mort fos així, minat per la malaltia. Per Estrató, l’Hèl•lade creurà sempre que hi va haver un home dignament virtuós, entusiasta, de la major estima i excel•lent en tot tipus d’estudi, especialment en l’ensenyança de la teologia aristotèlica.
Traduït del Grec per Monsenyor Bender.B.Rodriguez.
Traduït al català per Ignius de Muntaner.
|
_________________
 |
|
| Revenir en haut de page |
|
 |
|
|
Vous ne pouvez pas poster de nouveaux sujets dans ce forum
Vous ne pouvez pas répondre aux sujets dans ce forum
Vous ne pouvez pas éditer vos messages dans ce forum
Vous ne pouvez pas supprimer vos messages dans ce forum
Vous ne pouvez pas voter dans les sondages de ce forum
|
|
FAQ
Rechercher
Liste des Membres
Groupes d'utilisateurs
S'enregistrer
Profil
Se connecter pour vérifier ses messages privés
Connexion
