 |
L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church
Forum RP de l'Eglise Aristotelicienne du jeu en ligne RR
Forum RP for the Aristotelic Church of the RK online game
 
|
| Voir le sujet précédent :: Voir le sujet suivant |
| Auteur |
Message |
Ignius
Inscrit le: 17 Nov 2010
Messages: 3429
Localisation: Catalunya
|
 Posté le: Ven Aoû 12, 2011 4:57 am Sujet du message: [Hagiografia] Sant Critolau de Faselis , cinquè escolarca. |
 |
|
| Citation: | 
Sant Critolau de Faselis , cinquè escolarca.
Quan l’aflicció aporta el do.
Perduda sobre la costa i situada a l’Àsia menor, Faselis era una ciutat Lícia sota la sobirania macedònia des de l’alliberament de les terres duta per Alexandre el Gran. Allà, Critolau, el 220 abans del naixement de Christós, va obrir els ulls al món i va créixer entre els seus. El seu pare, un noble de Faselis, va deixar el nen a cura de la seva mare, que s’afligia en un pesat desavantatge pel fet de no poder ni emetre el més mínim so. El nen va haver d’aprendre a comunicar-se amb ella i a intuir el que deia sense oir cap paraula. Va desenvolupar una capacitat extraordinària d’intuir al gènere humà i d’analitzar els seus trets i gests, arribant sovint a treure clarividents conclusions. Davant d’aquest fenomenal nen, el seu pare va decidir d’enviar-lo a aprendre a la península hel•lènica juntament als teòlegs i filòsofs per a que es convertís en erudit. Va aterrar al Liceu a l’edat de quinze anys, aleshores dirigit per Aristó de Kéa.
Un deixeble exemplar i superdotat.
Al principi de la seva ensenyança, Critolau va manifestar grans disposicions en la comprensió de la teologia. Molt ràpidament va ser observat per l’escolarca del Liceu, el qual va dipositar grans esperances en ell. El jovencell va seguir treballant sobre la ciència del comportament, afilant el seu art fins el punt de convertir-se, ràpidament, en un mestre de la matèria. De tots els deixebles, Aristó deia que ell n’era el millor, en particular per què sabia quan rebatre un argument per a desmuntar un discurs erroni. Critolau sabia quan la gent era presa per la por, l’angoixa, la seguretat o la confiança. Considerava intel•ligent servir-se d’això cada vegada que s’havia de debatre en un tema filosòfic o teològic. Critolau també hagués pogut usar arguments enganyosos però no ho va fer mai. Al contrari, preferia servir-se sempre d’això per anar allà on l’oponent no volia anar, per tal de posar el dit a l’ull a l’orador que feia cara de no entendre res.
A l’edat de vint-i-cinc anys va ser nomenat professor, la precocitat del nomenament del qual va donar prova de la seva excel•lència quan pronunciava grans discursos teològics. Com sempre, l’home se suportava en el que interpretava l’altre, servint-se meravellosament del seu talent per a minar els seus adversaris oradors i concloure amb una oració d’una magnificència gairebé absoluta. Molt ràpidament Aristó el va nomenar al cenacle del Liceu com a encarregat de la diplomàcia. El cenacle, òrgan que prenia les decisions funcionals del Liceu, era garant dels preceptes d’Aristòtil en tot l’imperi macedònic així com a Mesopotàmia i al imperi selèucida. El paper de Critolau al cenacle consistia en entrevistar-se amb els principals regents i homes poderosos de l’Hèl•lade i Macedònia i de presentar-los les propostes del liceu en quant a teologia, virtut i amistat. L’escolarca tenia plena confiança en ell i Cristolau va ser més que digne de la seva confiança. És ell qui va acompanyar a Aristó quan va esclatar el conflicte al qual el Liceu va intentar posar pau en nom de l’amistat virtuosa entre el poble. Critolau va ser la causa de nombrosos Tractats de No Agressió i d'Alto al Foc.
Un escolarca a Roma
Critolau tenia trenta-cinc anys acabats de complir quan Aristó de Kéa va morir, la qual cosa va deixar sense el Liceu sense escolarca. Tal i com s’havia decidit feia alguns anus als estatuts del cenacle del Liceu, va haver-hi una elecció per a designar el seu successor. Els debats no van ser gens llargs, car el cenacle va escollir per unanimitat la seva elecció sobre Critolau de Faselis. Per això, l’any 185 abans del naixement de Christós, va esdevenir el cinquè escolarca del Liceu, fidel i entusiasta successor del profeta Aristòtil.
Les relacions que havia anat teixint al llarg dels anys amb els dirigents del món hel•lènic, macedònic, mesopotàmic i selèucida li van servir per augmentar la influència del Liceu i a que difonguessin, encara més, la paraula del Profeta de l’Altíssim. Per això, el culte únic a Déu va trobar un nou camí sense posar fi al paganisme o als seus ritus. Es va nomenar, després d’un any del seu ascens a escolarca confirmat, a la República de Roma, a Cató amb la funció de censor romà. Aquest últim veia amb mals ulls un bé com la pujada de la cultura hel•lènica a la vita romana. Per això va prendre com a principal objectiu a Critolau, representat suprem d’una determinada cultura hel•lènica. Va oposar-se feroçment a ell pels seus discursos endimoniats i vehements. Si havia cultivat un home, no seguia essent aquest un idiota absolut en quant a teologia i la seva creença en el culte pagà del panteó romà era, en nombroses ocasions, descendida per l’escolarca.
Critolau va viure així diversos anys, administrant el Liceu i comprometent-se amb la vida hel•lènica amb fe i amistat; cada cop era més respectat pel seu poble que, al principi, l’havia vist com un arribista que volia fer dentetes a la resta. Com més temps passava, més se n’adonaven que era un home d’excepció a la imatge dels seus antecessors. La única cosa que l’amoïnava realment era la projecció de la República de Roma que cada cop es feia més expansionista i cobrava forts tributs als pobles conquerits o integrats. Tot i que l’Hèl•lade sempre havia estat independent, estava, no obstant això, sota la sobirania romana des de feia a la vora cinquanta anys.
Va ser a l’any 155 abans del naixement de Christós que es va produir un dels esdeveniments més important. Roma, sempre presa a les sedicions dels imperis i regnes conquerits, va voler imposar a Atenes un tribut excepcional espoliant nombroses obres d’art i d’excel•lència, així com fent pagar un impost tan gran que hagués deixat la ciutat pels terres. Critolau va proposar, aleshores, a Diògenes de Babilònia, cap de l’escola estoica, i a Carnèades de Cirene, cap de l’Acadèmia platònica, viatjar fins a Roma per a parlamentar amb el Senat romà. Va fer enviar un missatge a l’atenció dels dos cònsols per a què aquests obrissin una ambaixada extraordinària amb l’objectiu d’expressar-se davant dels representants del poder republicà. Van acceptar l’ambaixada. El més seriós deixeble de Critolau s’anomenava Diòdor, admès al cenacle gràcies a la seva gran virtut i la seva excel•lència en la paraula al qual l’escolarca havia tingut com a alumne durant molt de temps, i va encarregar-li d’acompanyar-lo a Roma per a transcriure els debats. L’assemblea va durar unes setmanes durant les quals, Diògenes, Carnèades i Critolau va poder expressar-se per a defensar allò en el que creien. Cató, el vehement censor de Roma, era feroç en la seva oposició a la potenciació de la cultura hel•lenística a la República i va intentar impedir la composició d’aquesta assemblea, convençut de què l’escolarca convertiria el Senat i al poble romà a l’únic Déu.
El discurs de Critolau.
La reunió va tenir lloc davant del Senat romà, on Carnèades va començar un discurs de dos dies que va causar sensació. Diògenes va fer el mateix al tercer dia i ell també va rebre l’aplaudiment dels senadors. L’escolarca va ser, finalment, l’últim en parlar i va decidir doblar i forçar al Senat a que considerés la seva opinió, mentre que va inculcar la fe en el Totpoderós al cor dels senadors. Desafortunadament, a pesar de les seves extraordinàries habilitats en el comportament, va veure que els senadores ja estaven, en la seva majoria, corromputs. El seu discurs va plantejar una única qüestió: “El Plaer i la virtut?”. Critolau va esforçar-se en demostrar als senadors que havien caigut en l’error, havent preferit fruir del plaer de les seves posicions en comptes d’usar-les i treballar en el interès general del poble romà.
Critolau de Faselis: – "La virtut no és cap regal ni cap ciència, ans un terme mig, determinat per la corporació. Això que hom diu sobre si quelcom és bo o dolent... només existeix una actitud de bones maneres que, en última instància, és la nostra ànima. Tot ésser humà té el poder per a fer el més profund del seu ànim, de fer sempre que les decisions siguin soberanament bones. Per què, si el bé no és plaer, no ho és la riquesa o l’honor; tampoc està el bé major per sobre de totes les consideracions i objectius específics del interès col•lectiu. Per tant, senadors romans, us dic que considereu la vostra República, retorneu a la virtut, per la grandesa del Totpoderós i per l’amor a la humanitat."
Critolau va collir una pluja d’aplaudiment per part d’aquells qui volien veure al Senat recuperar la seva virginitat mentre que, d’altra banda, va rebre xiulets i retrets dels qui feia molt que navegaven per les aigües tèrboles de la corrupció. L’advocació al Déu Únic, però, no va tenir el impacte desitjat, ans el contrari. Cató estava segur que havia d’actuar amb rapidesa abans que el culte monoteista posés fi a les creences romanes. L’escolarca va tornar al Liceu, coronat per un encès discurs i una nova reputació a causa dels oratoris explotats al Senat romà. Critolau es va fer encara més respectat al món hel•lènic. Fins el moment, només va ser el catalitzador de la Fe en Déu, transmetent les ensenyances del Profeta.
Sota la Protecció de l’Altíssim.
Mentre que la seva vida podia haver continuat fins a la seva fi, l’escolarca va viure quelcom únic en el seu gènere. Un matí frec de primavera, un destacament romà va entrar per la força a l’escola secundària, que encara dormia. Dirigit per un decurió experimentat, els soldats només havien estat destinats allà per a eradicar a Critolau, considerat, aleshores, l’enemic més perillós de Roma. Alguns erudits van tractar d’oposar-se al seu camí i van ser objectiu de cops d’espasa que els va deixar al terra tirats en la seva pròpia sang. El salvatgisme amb el que es va a dur a terme l’acte va dur a la renúncia dels altres deixebles, que van preferir mantenir-se en vida en comptes de morir per les espases romanes. El destacament es va interposar davant de Critolau, que va plantar cara. L’escolarca no podia permetre tal barbàrie sense actuar. Convençut que era l’últim moment dels seus dies, va enfrontar-se als soldats. Amenaçat pels braços i amb la seva entrega sense resistència Critolau va respondre:
Critolau: - " T’atreveixes a venir a un lloc de coneixement i fe, amenaçar amb les armes als pobres nois innocents que no has permès que fessin més mal i demanar perdó per ells. Fas mal per què no n’ets conscient del que has fet. Que el Totpoderós ens protegeixi de les mans amb sang!”
Els soldats es van tornar més amenaçadors i l’escolarca va caure de genolls davant d’ells, oferint el seu coll com si permetés que li traguessin la vida. Veient això, el decurió va treure la seva arma fins el final. Quan es va acostar a l’escolarca per a complir, va caure al terra amb un crit de dolor i va morir a l’instant. Els deu soldats que estaven amb ell van quedar sorpresos i, no obstant això, un d’ells va avançar i va patir el mateix sofriment que el seu capitost. Al veure això, la resta va tirar les armes i van adorar a Critolau, demanant perdó per haver-se atrevit a atemptar contra la integritat dels seus deixeble. Els estudiants de secundària que van assistir a l’escena van adonar-se’n que Déu no havia permès la mort d’aquells que servien la virtut i l’amistat. Tots estaven convençuts que era una prova de l’Omnipotència de l’Altíssim. La història es va propagar ràpidament per tot el país i va arribar, inclús, a Roma el que havia fet l’escolarca. Però davant la reputació de Critolau, el Senat va decidir que era inútil fer un màrtir als ulls dels hel•lènics i el Senat va prohibir qualsevol acció que fes un mal menor a ell i als deixebles. Així, l’escolarca, va continuar el seu mandat en la lluita contra la violència i va viatjar a Roma per predicar la fe en Déu, essent escoltat per uns i humiliat pels altres. No obstant això, tot home que va reunir-se amb ell no va poder deixar d’observar que era un home tan virtuós i tan ple d’amistat que era difícil oposar-se-li. Només els més corromputs del culte romà l’havien vist com el pitjor dels perills.
La desaparició de l’escolarca
Aquest és el final d’una vida ocupada i d’una reputació ben merescuda de com va morir Critolau de Faselis. Dut per l’envelliment a l’edat de setanta-dos anys, l’escolarca va deixar rere seu una obra central del seu temps. L’escolarca va marcar el moment de la seva virtut i saviesa. Molts foren els amics que el ploraren, els seus enemics eren massa nombrosos com per a què ho lamentessin, però des d’un punt de vista o un altre, tots coincidien a dir que era un home excepcional.
Critolau de Faselis va ser enterrat a la cripta de l’escola i el seu nom gravat a la pedra, amb el dels escolarques anteriors, al monument de l’entrada del cenacle. La història reten com Critolau va mantenir el seu famós discurs a Roma, la història de l’atac a l’escola secundària i les seves qualitats excepcionals com a diplomàtic involucrat en el domini fervent i bell de la teologia aristotèlica.
Traduït del Grec per Monsenyor Bender.B.Rodriguez.
Traduït al català pel Reverendíssim Pare Abat Ignius de Muntaner. |
_________________
 |
|
| Revenir en haut de page |
|
 |
|
|
Vous ne pouvez pas poster de nouveaux sujets dans ce forum
Vous ne pouvez pas répondre aux sujets dans ce forum
Vous ne pouvez pas éditer vos messages dans ce forum
Vous ne pouvez pas supprimer vos messages dans ce forum
Vous ne pouvez pas voter dans les sondages de ce forum
|
|
FAQ
Rechercher
Liste des Membres
Groupes d'utilisateurs
S'enregistrer
Profil
Se connecter pour vérifier ses messages privés
Connexion
