 |
L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church
Forum RP de l'Eglise Aristotelicienne du jeu en ligne RR
Forum RP for the Aristotelic Church of the RK online game
 
|
| Voir le sujet précédent :: Voir le sujet suivant |
| Auteur |
Message |
Ignius
Inscrit le: 17 Nov 2010
Messages: 3429
Localisation: Catalunya
|
 Posté le: Ven Nov 18, 2011 10:22 pm Sujet du message: [Hagiografia] Apòstol Helena |
 |
|
| Citation: | 
Hagiografia de l’Apòstol Helena.
La seva arribada al món.
Després d’una nit de tempesta, Demir, un ferrer, va decidir anar d’Ilion per anar a l’Hel•lespont prenent un camí que bordejava el mar Egeu. Estava escrit que mai no arribés al seu destí. La seva mirada es creuava, de tant en tant, amb la platja i, amb el instint de curiositat que tenia, s’hi va acostar amb la finalitat de trobar qualsevol cosa que pogués tenir valor. Per a sorpresa seva, s’hi va trobar allà a un nen desmaiat que semblava tenir 4 anys. Inquiets pel la seva ràpida tornada, Abbas, el seu fill de 8 anys, i la seva muller Aleyna, va espantar-se. El instint maternal va tornar ràpidament i el nen va ser instal•lat a una màrfega de palla al costat del foc i tapat amb flassades.
Demir: “Què farem, Aleyna?”
Aleyna, sorpresa per aquella pregunta: “Com?El destí ha volgut que Helena vingués a nosaltres i l’estimarem com si fos la nostra pròpia filla. A més a més, no és aquesta la nostra única possibilitat de tenir un segon fill?”
Demir, desconcertat:“Helena! Una nena! Què dius?”
Aleyna li va allargar un penjoll forjat al seu marit: “Mira, està escrit aquí...”
Quan Abbas va tornar amb roba, se li va presentar a la nena com la seva germana. Va quedar sorprès però, no obstant això, encantat de compartir la seva vida amb una altra companya dins del si de la seva família.
Infantesa.
Abbas i Helena van créixer amb l’amor com vertaders germà i germana. El seu pare havia decidit que el seu fill el succeiria. Helena no volia quedar-se a part, i va ser per entreteniment que va posar, també, a la seva filla a treballar, doncs creia que fugiria ràpidament després d’un dia de feina. Però no havia mesurat bé l’obstinació que podia mostrar quan se li ficava una cosa al cap. Més encara, ja que es va mostrar com una alumna molt dotada i apassionada. Tot el que tocava es convertia en vertaderes obres d’art davant el desconcert d’Abbas, que cada cop se sentia més exclòs d’aquella complicitat entre alumne i aprenent.
La Ruptura.
Helena just acabava de complir 17 anys quan Demir va reunir-se amb l’Altíssim i amb la seva muller, la qual els havia deixat un any abans. A pesar del talent de la jove, l’hereu del taller només podia ser Abbas.
Els dos anys següents van ser molt pesats. Helena era reconeguda per tothom i l’interrompien constantment per a sol•licitar els seus serveis, tot provocant l’enveja i la follia d’Abbas. Un matí, traient partit del seu matrimoni, va acomiadar-la no desitjant veure-la més en el si del seu domini familiar.
Helena, la qual no es va sorprendre d’aquell esdeveniment, va prendre el camí amb una profunda tristor i amb melancolia. Desafiant els perills cada nit, va decidir prendre la seva direcció cap al sud.
La seva trobada amb Christós.
Durant el seu trajecte, Helena sobrevivia gràcies a algunes fogasses de pa que aconseguida d’aquí i d’allà, a canvi de petites feines domèstiques. Per al seu gran desconcert, no suscitava més que befes quan presentava els seus serveis als ferrers.
La solitud s’apoderava d’ella i l’absència d’amics o d’una família la carregaven terriblement. Les mirades en cada poble només eren de sospita, befa, vilesa... Després de dos anys vagabundejant va arribar a Judea i la desesperació la va fer anar a la Gran Basílica, on va presenciar un curiós encontre...
Christós, acompanyat pels seus tres companys, va entrar a la sala i digué: “Tu, home de poca fe, a què esperes per ocupar-te de les aspiracions dels teus creients? Per què no respons a les seves angoixes?”
Christós es va girar cap als presents i digué:
“Sapigueu-ho: aquest home representa el vici infiltrat just al cor del temple de Déu. És per aquesta imatge, amics meus, que en els vostres cors de criatures de Déu coneixeu vosaltres també el pecat.
Mireu, el qui no mou ni el dit petit no mereix ser rei.
I tu, rei dels creients, què fas? No veus que la teva Església s’esfondra? No escoltes els crits de les ànimes que, fora del teu palau, xisclen demanant-te ajuda?”
Despertat per la veu de Christós, el gran sacerdot, parc en paraules, però sense pèls a la llengua, va aixecar-se i digué:
“Qui es deu creure que és, aquest pesat? Doncs si no t’agrada, marxa noi! Estàs començant a tocar-me els sants collons!”
A aquestes paraules, Christós va girar-se cap als seus deixebles i els digué:
“De debò us ho dic: més val sentir això que ésser sord! Aquest home cau en els excessos denunciats per Aristòtil; queda callat la majoria de cops i quan es desperta és per parlar massa. No coneix ni la virtut de la temprança ni el principi de la justa mesura.”
Christós caminava al costat dels seus companys: “Titus, té unes quantes monedes i compra una mica de pa i fruita. Despés, ves a veure aquesta jove dona que ens segueix i convida-la a reunir-se’ns al sopar.
Titus, sorprès: “Quina dona?-va mirar enrere.- “Oh...”
Titus a Helena:: “Bon dia. No tinguis por. Si us plau, accepta això, estimada amiga. Estaríem encantats d’acollir-te aquesta tarda per a compartir el nostre sopar.”
Helena, muda i sorpresa: “Jo...Jo...
Titus, somrient: “Au va, no tinguis por.”
I és així com Helena va trobar la seva segona família, la qual li seria fidel més enllà de la mort.
Al costat de Christós.
Helena es va posar amb Christós i la resta d’apòstols a propagar la Fe Aristotèlica. Un dia va trobar-se rodejada per centurions romans i l’esdeveniment que va succeir allà va influir enormement per a sempre la seva manera de pensar i, sobre tot, va contribuir a conservar l’amor diví entre els fidels.
Christós va dir al centurió:
“Certament et dic, home de poca fe, que no seré jo qui et segueixi, sinó que seràs tu qui em seguirà a mi!”
Aleshores, el tribú va ordenar al centurió prendre a Jeshua i l’oficial, amb una expressió feroç, va acostar-s’hi lentament. Els apòstols respiraven al ritme de les seves passes, procurant calmar el seu cor, que s’havia alterat. Quan va estar davant de Christós, el centurió el va mirar als ulls, intensament i durant força estona. Aleshores, de cop, es va treure el casc i va agenollar-se, agafant la roba del Messies.
“Mestre- va suplicar davant l’astorament del seu superior- voldria seguir-te i pertànyer a la comunitat de fidels. Què he de fer? Sé que he pecat i que he servit un mal cap, però et prego que em diguis com aconseguir el perdó!”
Aleshores Christós va aixecar-lo i, davant l’estupefacta mirada dels romans, va pronunciar les següents paraules:
“Pecador, certament et dic que el que acabes de fer és la primera passa que els fidels hauran de fer; mostrar-se humils i confessar els seus pecats. Així, si el teu penediment és sincer, Déu et perdonarà.”
Christós va girar-se als seus deixebles i va continuar:
“I a vosaltres, que les faltes comeses pels vostres fidels seran perdonades si venen i les confessen a les vostres oïdes i si estan preparats per a fer penitència.”
És amb aquestes paraules gravades a la seva memòria que Hel•lena va viure al costat del seu mestre fins a l’últim dinar.
Christós va somriure-li...
“ I bé, estimada amiga! Estàs molt pensativa! Avui no és el dia. Els teus pensaments no han de girar al voltant de la meva mort, sinó més bé vers totes les ànimes que salvaràs.”
Helena: “No us entenc. Com puc pensar en res més?
Christós: “Pensa en el bé que faras. La meva mort ha de servir als nostres fidels. Que tots ells segueixin el camí que he traçat i l’Altíssim recompensarà a les persones justes el dia del Seu judici. Després de la meva mort, ves i propaga la fe, i ocupa el càrrec de confessora i fes caure el penediment, que durà el perdó de l’Altíssim, sobre cada fidel.”
Després de la mort de Christós.
Helena va prendre direcció a Lidia per a travessar, després, el mar Egeu en companyia de Paulos. Després de la seva arribada, va dedicar-se a l’estudi d’Aristòtil i dels seus escrits. El seu saber sobre l’individu creixia cada dia més i més fins a tal punt que Paulos, que la va ajudar des del començament, va deixar-la treballar sola per al benestar dels fidels.
Paulos, a punt de marxar cap Alexandria:“ He d’anar-me’n uns dies, estimada amiga. Tinc confiança en la teva capacitat de complir la missió que et va encomanar Christós. I jo també he d’assumir la meva. Sabré informar-me’n dels teus avenços.
Helena: “No et pots quedar una mica més? Hi ha una qüestió que sempre em pertorba. I no és de les més important...Christós parlava del penediment, però podem nosaltres, humils servidors, imposar el que sigui en nom de l’Altíssim? I hem d’estar sempre amb la por vers a Ell? No podem recompensar els nostres fidels per les seves accions...Veus? M’assalten els dubtes, i són infinits.
Paulos: “No es tracta de viure amb por, ans al contrari; es tracta de tenir confiança en el Nostre Senyor. És misericordiós i el penediment ha de ser la nostra única preocupació, per què estem molt lluny de ser perfectes. Parles de recompenses! No tinc res a dir, aquí. Nosaltres hem de ser guies per als nostres germans. Inclús hem d’estat atents al benefici de la resta. Hem de mirar el que està bé a la casa dels altres i evitar caure així en l’egocentrisme. És útil, mentre els nostres actes laborin per a la Fe, l’Amistat i l’Amor cap als altres.”
Va ser mentre que l’apòstol va sumir-se en el treball un dia, que va rebre dos joves que eren completament oposats l’un de l’altre. Un, virtuós i generós, venia per a donar la seva fortuna i la seva vida a l’Església. L’altre, un bandoler amb nombrosos furts, desitjava penedir-se de les seves culpes. Helena va confessar-los i després va preguntar-se quina hauria de ser la penitència d’un i l’agraïment de l’altre.
Aleshores va demanar al bandoles que restés en dejuni durant cinc dies, després de peregrinar fins a Jerusalem.
En quant al segon ,va agrair-li les seves accions i va demanar-li que resés per l’altre. Però això no n’era suficient, per a ella. Quan Titus va ser entronitzat Papa, ella es va proposar quelcom.
Un matí, després d’una nit de sons i malsons, va anar, davant l’astorament dels seus deixebles, a casa d’un ferrer i li va demanar d’usar el seu taller. Va exigir, sense excepció, que tots ells marxessin i la deixessin treballar. L’artesà, que la coneixia, va acceptar sense condicions.
Helena va passar-hi dies i nits treballant el la revelació que havia tingut. Al setè dia, va demanar al seu deixeble més fidel que anés a veure-la. Va demanar-li d’anar a Roma en persona amb la finalitat d’entregar aquell pergamí amb aquell paquet.
Les seves ensenyances
| Citation: | Carta d’Helena a Titus
Estimat amic,
Vull, en primer lloc, dir-te que estic molt orgullosa de tu. Christós no podia haver escollit millor. De tots nosaltres, ets tu qui ha quedat per a dirigir la nostra Santa Església. Reso cada dia per a que l’obra de l’Altíssim travessi el pas dels segles i per a què la humitat pugui créixer per a viure i creure en aquesta amistat universal. El jove deixeble que et presento és de la meva màxima confiança i ha de dur-te la meva reflexió i la meva medalla. Aquesta feina requereix ésser un guia per als nostres fidels i creients. Que aquests últims vinguin a nosaltres per a confessar-se i que nosaltres anem a ells per a honorar-los per la seva Fe i els seus actes.
.
Heus aquí el que proposo amb la finalitat què la nostra institució recent pugui formar aquest fidels.
La Confessió serà l’acte pel qual el fidel que s’haurà entrebancat es podrà fer perdonar. Déu és conscient que l’home no és perfecte, sense la qual cosa Ell no seria Déu; no obstant això, reconeix que l’ànima que assumeix el curs d’una confessió sincera i profunda és una ànima pura. Això vol dir que, per a assegurar-se’n el perdó diví, el culpable haurà de donar proves evidents de la seva penitència. Tots els sacerdots podran donar la Confessió i no podrem donar a conèixer el seu contingut sota pena d’excomunió. Els sacerdots hauran d’incitar, també, als seus feligresos a que es confessin interiorment amb Déu abans de cada missa.
La Penitència serà l’status en el qual, voluntàriament, està el pecador que s’ha confessat per aconseguir el perdó diví. El dejuni, la peregrinació o, inclús, la caritat hauran de servir al penedit per a rebre el perdó del Misericordiós.
El dejuni serà l’acte pel qual el penitent, o el simple fidel, es privarà d’aliment o es limitarà a un menjar bàsic durant un cert temps, posant-se així al nivell dels mès dèbils, per a adonar-se’n de la misèria humana per la qual combat l’Església. El dejuni procedirà, així, com la meditació de Christós al desert.
La caritat serà l’acte voluntari que hauran de practicar tots els aristotèlics. Això constituirà en ajudar als seus germans aristotèlics en el camí de la Virtut.
La peregrinació consistirà en recórrer els regnes per a adonar-se’n de la Creació. La peregrinació permet, a més a més, demostrar una prova de fe forta, tot entrant en contacte amb altres germans aristotèlics per tal d’ajudar-los.
La Santedat serà l’status al qual haurien d’aspirar tots els aristotèlics. Certs fidels van accedir a aquest status pel seu respecte gairebé innat dels principis aristotèlics. Aquests sants encara tenen, al Sol, el poder d’influir sobre certes coses de la Creació, així que serà important tenir-los en consideració i lloar-los. Ambla finalitat de què la Nostra Església recompensi aquests fidels, et doncs tot el que el meu art i la meva fe han pogut produir. Aquesta medalla d’Aristòtil haurà de ser la recompensa suprema davant dels servidors de l’Altíssim.
Helena |
La seva fi i la seva elevació al rang de màrtir
Va estendre’s un rumor entre els pagans sobre una dona, anomenada Helena, que havia confeccionat una joia d’una estranya bellesa, adornada d’or i joies.
Aquest rumor va causar la mort de l’apòstol. Una tarda, mentre que es dirigia a casa, Helena va ser atracada per bandolers que se la van endur a casa seva amb la finalitat que els donés el que havien anat a buscar. Exasperats i frustrats per les declaracions d’Helena, que no parava de dir-los que no hi havia cap tresor material allà, el capitost dels bandolers va assestar-li una ganivetada que va acabar amb una vida dedicada a Aristòtil.
Alertats pels crits, els deixebles de l’apòstol, no van arribar a poder enxampar els fugitius. Al voltant de la persona, només hi havia consternació, incomprensió, tristesa i solitud...
La notícia es va propagar per tota la ciutat. Glorificada pel seu comportament, tots van anar a retre-li homenatge. El mateix dia, cinc lladres van morir en misterioses circumstàncies. El primer, treballant, va caure al port i va morir ofegat. El segon, quan tornava a casa seva, va topar amb una biga i les seves ferides van fer-lo cedir. El tercer, mentre passejava pel carrer, va morir a causa d’un home que va caure d’un edifici i va estavellar-se contra ell. El cop va ser fatal. El quart corria per a escapar d’una multitud furiosa per haver robat a un dels seus, va entrebancar-se i es va clavar el seu propi ganivet. Finalment, l’últim i més jove, ple de remordiments, es va dirigir a les exèquies d’Helena. Un cop al seu costat, va morir amb una llàgrima a la galta, abatut per una parada cardíaca. Un dels deixebles el va reconèixer i la multitud, que veia que el noi no sobrepassava els divuit anys d’edat, va agenollar-se tot veient allà un senyal diví.
Hom va començar a dir que l’Altíssim havia castigat, d’aquesta manera, aquell ultratge. Helena va ser honorada com a màrtir de la fe. Tots van anar a veure la seva tomba i van pregar a l’Altíssim.
Hom deia d’Helena que era un exemple a seguir en tota l’Hèl•lade. La seva virtut i la seva fe van inspirar a un gran nombre de deixebles i fidels que s’inspiraven només en viure segons la virtut i en predicar en contra de la Criatura sense Nom en qualsevol moment.
Titus, quan va assabentar-se’n de la mort de la seva germana, va recollir l’estrella confeccionada amb tanta Fe i va prendre la decisió què la medalla d’Aristòtil, amb la imatge d’Helena, seria la recompensa, a partir d’aleshores, d’una vida duta en la virtut i en la Fe.
Les seves relíquies
La medalla d’Aristòtil.
Traduït al català pel Reverendíssim Pare Abat Ignius de Muntaner.
|
_________________
 |
|
| Revenir en haut de page |
|
 |
|
|
Vous ne pouvez pas poster de nouveaux sujets dans ce forum
Vous ne pouvez pas répondre aux sujets dans ce forum
Vous ne pouvez pas éditer vos messages dans ce forum
Vous ne pouvez pas supprimer vos messages dans ce forum
Vous ne pouvez pas voter dans les sondages de ce forum
|
|
FAQ
Rechercher
Liste des Membres
Groupes d'utilisateurs
S'enregistrer
Profil
Se connecter pour vérifier ses messages privés
Connexion
