L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church Index du Forum L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church
Forum RP de l'Eglise Aristotelicienne du jeu en ligne RR
Forum RP for the Aristotelic Church of the RK online game
 
Lien fonctionnel : Le DogmeLien fonctionnel : Le Droit CanonLien fonctionnel : Le Réseau
Lien fonctionnel : Le ParcheminLien fonctionnel : Les Registres
 FAQFAQ   RechercherRechercher   Liste des MembresListe des Membres   Groupes d'utilisateursGroupes d'utilisateurs   S'enregistrerS'enregistrer 
 ProfilProfil   Se connecter pour vérifier ses messages privésSe connecter pour vérifier ses messages privés   ConnexionConnexion 

[Aristote] Le siège d'Aornos - Chapitre I

 
Poster un nouveau sujet   Ce sujet est verrouillé; vous ne pouvez pas éditer les messages ou faire de réponses.    L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church Index du Forum -> La Bibliothèque Romaine - The Roman Library - Die Römische Bibliothek - La Biblioteca Romana -> Le Dogme - The Dogma
Voir le sujet précédent :: Voir le sujet suivant  
Auteur Message
Lorgol
Cardinal
Cardinal


Inscrit le: 05 Avr 2006
Messages: 3720

MessagePosté le: Mer Sep 26, 2007 9:52 pm    Sujet du message: [Aristote] Le siège d'Aornos - Chapitre I Répondre en citant

Le siège d'Aornos - Chapitre Ier

Moi, Epistène, face à cette statue de marbre immortalisant d'une main d'Alexandre nichée en celle d'Aristote l'amitié liant les deux hommes, présent du disciple à son précepteur, qui, le découvrant, ne pu réprimer une larme venue maculer l'objet, je me souviens...

Je me souviens de ce temps ou je fus attaché au service du très Grand Alexandre le troisième, et veut témoigner, au crépuscule de ma vie, des évènements fabuleux dont je fus tantôt le témoin, alors que l’armée macédonienne atteignait Nicae et les rives du Cophen, au-delà des monts Paraponisades. Nul d’entre nous ne connaissait les contrées reculées et mystérieuses que nous abordions. Alexandre et moi aimions à converser des mémoires de Ctésias, ou des écrits d’Hérodote, qui constituaient tout ce qu’on pouvait en savoir.

Les conditions de notre périple étaient désespérément mauvaises. Les soldats étaient éreintés par la chaleur et l’atmosphère insalubre. L’humidité s’immisçait partout, la crasse formait des plaques jaunâtres sur les visages contrits des combattants, et la moindre écorchure s’infectait aussitôt. L’eau potable venait à manquer, tout comme la nourriture qui pourrissait en quelques jours. Certains furent pris de fièvres mortifères qui faisaient couler leurs humeurs à grands flots par tous les orifices, et les laissaient pour mort. L’infortuné contingent devait progresser sur des chemins indignes de ce nom, rendus à l’état de bourbiers par les pluies diluviennes qui s’abattaient, comme une fatalité, à la fin de chaque jour.

Et enfin, par un beau matin, nous atteignîmes la cité d’Aornos, refuge du peuple Assacène, que notre bon roi tenait pour ennemi. Quatre immenses tours d’argent formaient les angles d’un complexe de fortifications, qui protégeaient une ville singulière dans sa disposition. La cité était bâtie sur une colline. A son sommet, on pouvait distinguer ce qui devait être un temple, surmonté d’une sorte de minaret flamboyant d’or et de pierres précieuses, qui surplombait, accrochés à flanc de relief, la ville proprement dite.

Alexandre fit une inspection minutieuse de ses troupes, puis tint un discours fort captivant sur l’abnégation à la cause publique, pour remonter leur moral. Il fit ensuite réunir ses généraux pour débattre de la stratégie à tenir. L’état-major fut d’accord pour qu’un siège fut organisé, et Alexandre fit cette remarque pleine de bon sens : « On va tout de même leur balancer quelques boulets pour leur faire savoir qu’on est là. Qu’on fasse installer les catapultes ! ». Et ainsi il fut fait selon la volonté du souverain.

La première salve fit réagir de façon bien particulière nos ennemis. Nous vîmes venir dans notre direction une troupe de trois cavaliers, qui constituait une délégation Assacène. L’un d’eux se dirigea droit vers Aristote, précepteur de toujours d’Alexandre, homme d’une incroyable sagesse, et dont depuis ces événements je crois en la sainteté. Il jeta un regard fixe à notre philosophe, puit tint cet étonnant discours : « Nous t’attendions, viens. Le grand Manitou du serpent cosmique a prophétisé ta venue ». Puis, il s’adressa à Alexandre en des termes tout aussi consternants : « Souverain de Macédoine, tu pourras détruire Aornos très bientôt, mais avant nous devons accomplir le Grand Dessein, et montrer à Aristote notre cité et ses rouages. Dès qu’il sera de retour tu pourras donner l’assaut ». Alexandre fit part de sa méfiance, redoutant un piège, mais Aristote lui causa en ces termes : « Si je ne satisfais pas ma curiosité, je ne pourrais mourir en paix ».

Alexandre : « Mais si tu y vas-tu mourras plus vite ».

Aristote : « Si je n’y vais pas, je mourrais plus tard, mais bien pire que mourir, je mourrais insatisfait. Dans les deux cas je suis mort ».

Alexandre : « A toi de voir ».

Voilà qui n’était pas sans soulever la mienne, de curiosité, et je demandais discrètement à mon roi si je pouvais suivre le philosophe dans sa visite, ce qu’il accepta. Les Assacènes en firent autant.
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé
Marco_Castello



Inscrit le: 21 Avr 2011
Messages: 1847

MessagePosté le: Jeu Juil 21, 2011 3:38 pm    Sujet du message: Répondre en citant

Citation:


El setge d'Aornos - Capítol I

Jo, Epístene, davant l’estàtua de marbre que immortalitza una mà d’Alexandre encaixada amb la d’Aristòtil, en senyal de l’amistat que vincula els dos homes, regal del deixeble al seu preceptor, el qual el va descobrir, no puc reprimir les llàgrimes que fan tacar l’objecte; recordo...

Recordo aquell temps on vaig estar lligat al servei d’Alexandre III el Gran, i vull donar prova d’això al crepuscle de la meva vida, dels esdeveniments fabulosos dels quals vaig ser testimoni, mentre l’exèrcit macedoni arribava a Nicea i a les ribes del Cophen, més enllà de les muntanyes Paraponísades*. Cap de nosaltres no coneixia les regions remotes i misterioses que abordàvem. A n’ Alexandre i a mi ens agradava parlar sobre les memòries de Ctèsies o dels escrits d’Heròdot, els quals constituïen tot el que es podia saber.

Les condicions del nostre viatge eren desesperadament dolentes. Els soldats estaven esgotats per la calor i l’atmosfera malsana. La humitat era per tot arreu, la brutícia formava taques groguenques a les cares contretes dels combatents i la ferida més petita acabava infectant-se immediatament. L’aigua potable era escassa, igual que el menjar que es descomponia en pocs dies. Alguns foren presos de febres mortíferes que feien traspassar els seus humors** en abundància per tots els seus orificis, fins que els deixava moribunds. El dissortat contingent havia de caminar sobre camins indignes d’aquest nom, convertits en zones humides pels diluvis que queien, fatalment, al final de cada jornada.

Finalment, un matí, van arribar a la ciutat d’Aornos, refugi del poble açvaka, que el nostre bon rei considerava enemic. Quatre immenses torres d’argent formaven els angles d’un complex de fortificacions, que protegien una ciutat singular en la seva distribució. La ciutat estava construïda sobre d’un pujol. En el seu apogeu, es podia distingir el que seria un temple, rematat per una mena de minaret or extravagant i pedres precioses, amb vistes als terrenys escarpats de la ciutat pròpiament dita.

Alexandre va fer una inspecció meticulosa de les seves tropes, i després va tenir un discurs molt captivador sobre l’abnegació a la causa pública, per tal de aixecar-los la moral. Seguidament va fer reunir els seus generals per a discutir l’estratègia a seguir. L’estat major va estar d’acord en organitzar un setge, i Alexandre va fer la següent observació, plena de sentit comú:
“Caldrà llençar-los-hi unes quantes boles per tal de fer-los saber que estem aquí. Que instal•lin les catapultes!”. I així es va fer, segons la voluntat del sobirà.

El primer toc d’alerta va fer reaccionar l’enemic d’una manera força particular. Vam veure venir en la nostra direcció una tropa de tres genets, que constituïa una delegació açvaka. Un d’ells va dirigir-se directament a Aristòtil, preceptor, encara, d’Alexandre, home d’increïble saviesa, i que, des d’aquests esdeveniments, crec en la seva santedat. Va donar un cop d’ull al filòsof, i va entonar aquest discurs sorprenent:
“Us esperàvem, per venir. El gran Manitú, la serp còsmica, ha profetitzat la teva arribada.” Després, va dirigir-se a Alexandre en termes que ens consternaren de manera igual: “Sobirà de Macedònia, podràs destruir Aornos aviat, però abans hem de complir el Gran Designi, i ensenyar a Aristòtil la ciutat i els seus mecanismes. En quant hagi tornat, podreu assaltar-la.” Alexandre va manifestar la seva desconfiança, tement-ne un parany, però Aristòtil el va tranquil•litzar amb aquestes paraules:

“Si no satisfés la meva curiositat, no podria morir en pau”.

Alexandre: “Però si hi vas, moriràs més ràpidament.”

Aristòtil: “Si no hi vaig, moriria més tard, però moriria pitjor; moriria insatisfet. En ambdós casos moriré.”

Alexandre: “Per què vegis...”

Això també va despertar la meva curiositat i vaig preguntar discretament al meu rei si podia seguir al profeta, la qual cosa va acceptar. Els açvaka van fer el mateix.


Traduït per Ignius de Muntaner

*N de T: Les muntanyes Paraponísades, tal i com la coneixien els grecs, és la cadena muntanyosa Hindu Kush, l'extensió més occidental de les serralades del Pamir, el Karakoram i l'Himàlaia, situada a cavall entre l'Afganistan -principalment- i el Pakistan.

** N de T: La teoria dels humors o teoria humoral és una doctrina mèdica atribuïda a Hipòcrates de Kos per explicar la diferent personalitat dels individus i etiologia (l'origen de les malalties). Es basa en la relació entre els fluids del cos i els elements essencials que formen totes les coses que existeixen, relacionada amb els quatre elements i les teories aristotèliques sobre la “justa mesura”.

_________________

Ex. Juge Royal|Arch. Em.de Malines |Thomiste| Comte de Corinthe et Baron de La Vostice (Achaïe), Vicomte de Bailleul (France)
Récipiendaire du Grand Chrisme d'Or
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé
Ignius



Inscrit le: 17 Nov 2010
Messages: 3431
Localisation: Catalunya

MessagePosté le: Mer Nov 30, 2011 2:08 pm    Sujet du message: Répondre en citant

Citation:



EL ASEDIO DE AORNOS

CAPÍTULO I:


Yo, Epístenes, ante la estatua de mármol que inmortaliza una mano de Alejandro entrelazada con la de Aristóteles en señal de la amistad y que vincula a los dos hombres… que fue regalo del discípulo a su preceptor… no puedo reprimir las lágrimas que caerán sobre la obra. Recuerdo...

...Recuerdo aquel tiempo en el que estuve íntimamente ligado al servicio de Alejandro III el Grande y quiero dar testimonio en el crepúsculo de mi vida de los acontecimientos fabulosos de los que fui testigo al atarcedecer, cuando el ejército macedonio alcanzaba Nicea y las orillas del Cophen, más allá de las montañas Paraponísades. Ninguno de nosotros conocía las regiones remotas y misteriosas a las que nos dirigíamos. Alejandro y yo disfrutábamos charlando sobre las memorias de Ctesias o los escritos de Herodoto, que fueron los únicos que pudimos encontrar.

Las condiciones de nuestro viaje fueron muy penosas. Los soldados estaban agotados por el calor y el aire contaminado. La humedad penetraba por todas partes, la suciedad formaba manchas amarillentas en los rostros contritos de los combatientes y el más mínimo rasguño se infectaba inmediatamente.
El agua potable escaseaba y los alimentos se estropeaban en un par de días. Algunos contrajeron fiebres mortales que hacían que los humores saliesen como torrentes por todos los orificios del cuerpo dejándolos moribundos.
El infortunado contingente avanzaba por caminos indignos de este nombre, transformados en cenagales por las copiosas lluvias que caían al final de cada jornada.

Y por fin, una bella mañana, alcanzamos la ciudad de Aornos (refugio del pueblo Assaceno) que nuestro buen rey tenía por enemigo. Cuatro inmensas torres de plata formaban los ángulos de un complejo de fortificaciones que protegían a la ciudad que había sido construida en una colina. En su cumbre, podíamos distinguir lo que debía ser un templo, coronado por una especie de alminar resplandeciente de oro y piedras preciosas, con vistas a los terrenos escarpados de la ciudad propiamente dicha.

Alejandro hizo una inspección meticulosa de sus tropas y luego, para renovar el ánimo de los soldados, pronunció un discurso cautivador sobre la abnegación a la causa pública. Posteriormente mandó a sus generales que se reuniesen para discutir la estrategia que seguirían y los altos mandos decidieron llevar a cabo un asedio. Alejandro hizo la siguiente razonable observación:

- "Habrá que tirarles algunos proyectiles para hacerles saber que estamos aquí. ¡Ordenen instalar las catapultas!".

Y así se hizo según la voluntad del soberano.

El primer aldabonazo hizo reaccionar de modo muy particular a nuestros enemigos. Vimos como se acercaba hacia nosotros un grupo de tres jinetes que constituía una delegación Assacena.
Uno de ellos se dirigió directamente hacia Aristóteles (preceptor eterno de Alejandro), hombre de una sabiduría increíble y que me hizo creer en la santidad tras haber presenciado estos acontecimientos.
Miró fijamente a nuestro filósofo y pronunció este discurso asombroso:

- "Te esperábamos, ven. Manitou, la gran serpiente cósmica, profetizó tu llegada".

Luego, se dirigió a Alejandro en términos que nos consternaron a todos:

- "Soberano de Macedonia, podrás destruir la ciudad de Aornos muy pronto, pero antes debemos cumplir el Gran Designio y mostrarle a Aristóteles nuestra ciudad y su funcionamiento. En cuanto hayas vuelto podrás asaltarla”.

Alejandro temiendo que le estuviesen tendiendo una trampa compartió su desconfianza, pero Aristóteles lo tranquilizó con estas palabras:

-"Si no satisfago mi curiosidad no podré morir en paz”.

Alejandro: -" Pero si vas allí morirás antes".

Aristóteles:-" Si no voy moriría más tarde, pero sería mucho peor pues moriría insatisfecho. Al fin al cabo en ambos casos acabaré muerto".

Alejandro: -"Tú verás".

Esto aumentó mi curiosidad y pregunté discretamente a mi rey si me otorgaba permiso para seguir al profeta a lo que él respondió afirmativamente. Los Assacènos hicieron lo mismo.

Traducido por Casiopea.
Revisado por el Padre Prior Jesus Alfonso Froissart del Campo.



_________________
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé Envoyer un e-mail
Ignius



Inscrit le: 17 Nov 2010
Messages: 3431
Localisation: Catalunya

MessagePosté le: Mer Jan 25, 2012 12:08 am    Sujet du message: Répondre en citant

Citation:



L'assedio di Aornos

Capitolo Primo :


Io, Epistene, davanti a questa statua di marmo che con la stretta di mano tra Alessandro e Aristotele rende immortale l'amicizia che legava i due uomini, che esisteva tra il discepolo e il suo maestro, scoprendo la quale chi può mai trattenere una lacrima, mi ricordo...

Mi rcordo del tempo in cui al servizio del Grandissimo Alessandro il terzo, e voglio testimoniare, al crepuscolo della mia vita, gli avvenimenti favolosi di cui fui il testimone, allorché l’armata macedone attaccava Nicea e le rive del Cophen, al di là dei monti Paraponisiadi. Nessuno tra noi conosceva i nemici retrocessi e misteriosi che affrontavamo. Alessandro e io amavamo conversare delle memorie di Ctésia, o degli scritti di Erodoto, che costituivano tutto ciò che si poteva sapere.

Le condizioni del nostro periplo erano disperatamente cattive. I soldati erano stremati dal calore e dall’aria insalubre. L’umidità si insinuava ovunque, la lordura formava delle patine giallastre sui visi contratti dei soldati, e la più piccola escoriazione si infettava subito. L’acqua potabile veniva a mancare, come il cibo che marciva in pochi giorni. Alcuni furono presi da febbri mortifere che facevano scorrere i loro umori a grandi fiotti da tutti gli orifizi, e li lasciava morti. Lo sfortunato contingente doveva progredire su cammini indegni di questo nome, resi allo stato di pantani dalle piogge diluvianti che si abbattevano, come una fatalità, alla fine di ogni giorno.

E infine, un buon mattino, attaccammo la città di Aornos, rifugio del popolo Assaceno, che il nostro buon re aveva per nemico. Quattro immense torri d’argento formavano gli angoli di un complesso di fortificazioni, che proteggevano una città singolare nella sua posizione. La città era situata su una collina. Sulla sua sommità, si poteva distinguere quello che doveva essere un tempio, sormontato da una sorta di minareto sfavillante d’oro e pietre preziose, che sovrastava, appesa al fianco del rilievo, la città propriamente detta.

Alessandro fece un’ispezione minuziosa delle sue truppe, poi tenne un discorso molto avvincente sull’abnegazione alla causa pubblica, per risollevare il loro morale. In seguito fece riunire i suoi generali per discutere della strategia da prendere. Lo stato-maggiore fu d’accordo a organizzare un'assedio, e Alessandro fece quest’obiezione ricca di buon senso: <Gli>. E così fu fatto secondo la volontà del sovrano.

La prima salva fece reagire in modo particolarmente buono i nostri nemici. Vedemmo venire nella nostra direzione una truppa di tre cavalieri, che costituiva una delegazione Assacena. Uno di essi si diresse dritto verso Aristotele, precettore da sempre di Alessandro, uomo d’incredibile saggezza, e di cui da questi avvenimenti io ne credo la santità. Gettò uno sguardo fermo al nostro filosofo, poi tenne questo tonante discorso: "Noi ti attendiamo, vieni. Il Grande Capo del serpente cosmico ha profetizzato la tua venuta". Poi, si rivolse ad Alessandro in termini così costernanti: "Sovrano di Macedonia, tu potrai distruggere Aornos molto presto, ma prima noi dobbiamo compiere il Grande Disegno, e mostrare ad Aristotele la nostra città e la sua organizzazione. Quando sarà di ritorno le potrai dare l’assalto". Alessandro si insospettì, temendo una trappola, ma Aristotele gli parlò in questi termini: "Se non soddisferò la mia curiosità, non potrò morire in pace".

Alessandro: "Ma se ci vai, io morirai prima".

Aristotele: "Se non ci vado morirò più tardi, ma molto peggio della morte, io morirò insoddisfatto. In entrambi i casi io sarò morto".

Alessandro: "A te la scelta".

Ecco che ciò sollevò la mia curiosità, e chiesi discretamente al mio re se potevo seguire il filosofo nella sua visita, cosa che egli accettò. Gli Assaceni fecero lo stesso.



_________________
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé Envoyer un e-mail
Doron



Inscrit le: 19 Mai 2012
Messages: 327

MessagePosté le: Mar Nov 11, 2014 11:01 am    Sujet du message: Répondre en citant

Citation:
De belegering van Aornos – Hoofdstuk I

Ik, Episténe, in dienst van Alexander de Grote III, op de schemering van mijn leven aangekomen, vertel u over de fabelachtige gebeurtenissen die ik heb aanschouwt, zoals wanneer het Macedonische leger Nicae, en de kusten van Cophen, voorbij de Bergen Paraponisades veroverde. Niemand van ons kende de verre en geheimzinnige gebieden die wij benaderden. Alexander en ik hielden ervan om de herinneringen van Ctésias boven te halen, of de manuscripten van Herodotus te bestuderen, die alles beschreef wat wij ongeveer nog konden leren.
De conditie van onze reis was wanhopig slecht. De hete en de ongezonde lucht putte de soldaten uit. Luchtvochtigheid was een constante ergernis en geelachtige vuil drong door onze maskers op de gezichten van de soldaten, waardoor de lichtste schaafwond meteen geïnfecteerd raakte. Drinkwater werd schaars, en eten rotte al na enkele dagen. Sommigen kregen fatale griep waardoor wij gedwongen werden hen dood achter te laten. De ongelukkige voorwaardelijken liepen voorwaarts op de wegen die de naam van de onwaardige droegen. Aan het einde van elke dag zorgden stortregens ervoor dat de wegen veranderden in moerassen.

Uiteindelijk, op een mooie ochtend, bereikten we het historische Aornos, schuilplaats van het Assacénsche volk, die onze goede koning zijn vijanden noemde. Vier kolossale zilveren torens vormde de hoeken van de verdedigingswerken van de zwaarbewaakte en unieke stad. De stad was gebouwd op een heuvel. Op de top kon men zien wat een tempel zou moeten voorstellen, met op zijn top een soort van minaret bedekt met goud en zeldzame stenen, die op hun beurt de zon reflecteerden en over de stad lieten schijnen.
Alexander deed een nauwgezette inspectie van zijn troepen, en hield daarna een boeiende toespraak over de daden van vandaag en de publieke zaak, om zo het moreel wat te verhogen. Daarna ontmoette hij zijn generaals om de strategie te bespreken. De generaals waren het eens dat de hoofdkwartieren zouden moeten worden georganiseerd, en Alexander maakte deze opmerking: “We zullen enkele kogels afvuren om te laten weten dat we hier zijn. Dat moet wel zorgen voor hun katapulten!”. En zo was het gedaan naar de wil van de vorst.

Onze vijand reageerde op een zeer eigenaardige manier op ons eerste salvo. We zagen, in onze richting komend, een delegatie van drie Assacénsche rijders. Eén van hem wendde zich meteen tot Aristoteles, de leermeester van Alexander, en een man van ongelofelijke kennis, en sinds deze gebeurtenissen, een man waarvan ik denk dat hij heilig is. Hij keek naar onze filosoof en hield de volgende toespraak: “We hebben gewacht op uw komst. De Grote Manito, de Kosmische Slang, voorspelde uw aankomst.” Daarna richtte hij zich tot Alexander in verontrustende termen: “Vorst van Macedonia, je zal Aornos binnenkort vernietigen maar voordat we het Grote Ontwerp kunnen bereiken, moeten we Aristoteles onze stad laten zien, en hem tonen hoe deze werkt. Wanneer hij terugkeert mogen jullie de aanval beginnen.” Alexander, bang voor een val, verklaarde zijn wantrouwen, maar Aristoteles zei tegen hem: “Als ik niet mijn nieuwsgierigheid bevredig, kan ik niet in vrede sterven”.

Alexander: “Maar als je daar heen gaat, ga je eerder dood.”

Aristoteles: “Als ik niet ga, ga ik later dood, maar ik zou onbevredigd doodgaan. Op welke manier ook, ik ben dood.”

Alexander: “Dat is hoe jij het ziet.“

Dat was niet zonder mijn nieuwsgierigheid te wekken. Ik vroeg discreet mijn vorst of ik de filosoof kon volgen tijdens zijn bezoek. Mijn verzoek werd geaccepteerd en de Assacéniërs accepteerden het ook.

Vertaald door Florius Christiaan van den Kasteele van Eckhardt.

_________________
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé
Montrer les messages depuis:   
Poster un nouveau sujet   Ce sujet est verrouillé; vous ne pouvez pas éditer les messages ou faire de réponses.    L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church Index du Forum -> La Bibliothèque Romaine - The Roman Library - Die Römische Bibliothek - La Biblioteca Romana -> Le Dogme - The Dogma Toutes les heures sont au format GMT + 2 Heures
Page 1 sur 1

 
Sauter vers:  
Vous ne pouvez pas poster de nouveaux sujets dans ce forum
Vous ne pouvez pas répondre aux sujets dans ce forum
Vous ne pouvez pas éditer vos messages dans ce forum
Vous ne pouvez pas supprimer vos messages dans ce forum
Vous ne pouvez pas voter dans les sondages de ce forum


Powered by phpBB © 2001, 2005 phpBB Group
Traduction par : phpBB-fr.com