L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church Index du Forum L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church
Forum RP de l'Eglise Aristotelicienne du jeu en ligne RR
Forum RP for the Aristotelic Church of the RK online game
 
Lien fonctionnel : Le DogmeLien fonctionnel : Le Droit Canon
 FAQFAQ   RechercherRechercher   Liste des MembresListe des Membres   Groupes d'utilisateursGroupes d'utilisateurs   S'enregistrerS'enregistrer 
 ProfilProfil   Se connecter pour vérifier ses messages privésSe connecter pour vérifier ses messages privés   ConnexionConnexion 

[Aristote] Le siège d'Aornos - Chapitre II

 
Poster un nouveau sujet   Ce sujet est verrouillé; vous ne pouvez pas éditer les messages ou faire de réponses.    L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church Index du Forum -> La Bibliothèque Romaine - The Roman Library - Die Römische Bibliothek - La Biblioteca Romana -> Le Dogme - The Dogma
Voir le sujet précédent :: Voir le sujet suivant  
Auteur Message
Lorgol
Cardinal
Cardinal


Inscrit le: 05 Avr 2006
Messages: 3719

MessagePosté le: Mer Sep 26, 2007 9:53 pm    Sujet du message: [Aristote] Le siège d'Aornos - Chapitre II Répondre en citant

Le siège d'Aornos - Chapitre II

La cité d’Aornos était une singulière mécanique sociale. Notre hôte Assacène nous commentait la visite, pendant que nous progressions vers le sommet de la colline. Et à mesure que nous avancions, je voyais le visage d’Aristote se transformer, comme si tout lui était soudainement familier. A chaque intervention de notre guide, le philosophe répondait d’un air entendu, avec circonspection.

Alors que nous traversions un sombre dédale de ruelles où chaque recoin, chaque ombre était la scène d’une rapine, d’une agression, d’un acte de violence, où les ribaudes se pressaient dans des contorsions obscènes et des positions lascives pour aguicher les passants, l’Assacène dit qu’il s’agissait là de la zone D, celle où l’on plaçait tous les rebus de la cité, et ceux qui ne respectaient pas ses règles. Je me hasardais à la question suivante : « Mais pourquoi ne pas les bannir ? ». Notre guide me répondit que le manitou ne le souhaitait pas, parce que selon les propres termes de ce qui devait être leur souverain: « nous dépeuplerions notre cité ». Aussi faut-il préciser que les Assacènes enlevaient aux mères de la zone D leurs nouveaux-nés, pour les placer dans des élevages. Aristote fit ce commentaire : « Je ne vois ici que vice et misère sordide ».

Alors que nous progressions au travers d’une extraordinaire étendues de cultures diverses, maïs, blé, orge, disposées en multiples paliers, d’élevages grouillants de cochons et de vaches, et où l’on pouvait distinguer quelques paysans squelettiques, arrassés d'un travail d'esclave et souffrant de famine, l’Assacène dit qu’il s’agissait là de la zone C, celle où vivait la caste des cultivateurs. Je me hasardais à la question suivante : « Mais pourquoi sont-ils faméliques, vos cultivateurs ? ». Notre guide me répondit que la caste supérieure vivait dans l’opulence, et que la production était insuffisante pour assurer la subsistance de la classe laborieuse. Mais aussi faut-il préciser que le manitou refusait aux agriculteurs le droit de s’installer extra muros, où ils auraient pu bénéficier de plus grands espaces pour un meilleur rendement, parce que, toujours selon ses termes, « les cultivateurs doivent être très étroitement contrôlés pour éviter les actes déviants ». Aristote fit ce commentaire : « C’est absurde ».

Alors que nous dûmes cheminer au travers d’un quartier cossu abritant des bâtisses grandioses, dédiées aux héros militaires victorieux, et accueillant une intense activité qu’il fallait qualifier de futile, où les uns allaient et les autres venaient, sans but aucun, l’Assacène dit qu’il s’agissait là de la zone B, demeure de la caste des citoyens-soldats. Je remarquais qu’un grand nombre d’autochtones portaient de petits miroirs de cuivre pendus à leurs cous, et s’arrêtaient souvent de longues minutes pour entrer en contemplation devant leur propre reflet. Je me hasardais à la question suivante : « Mais que font tous ces gens qui semblent tirer tel plaisir à regarder leur image ? ». Notre guide me répondit que les soldats n’avaient point guerroyé depuis des années, et qu’à force de n’avoir autre chose à faire qu’admirer les choses de la nature, ils en viennent à s’admirer eux-mêmes, et à vivre dans une scandaleuse débauche de stupre et de luxe. Mais aussi faut-il préciser que le manitou interdisait aux soldats de s’entraîner en temps de paix, ou même de porter les armes, parce que, encore selon ses termes: « il ne faut pas risquer que l’armée puisse un jour se retourner contre nous ». Aristote fit ce commentaire : « C’est grotesque ».

Alors que nous traversions ce qui semblait être une sorte de cloître dédié aux affaires les plus importantes de la cité, où promenaient de ventripotents magistrats, arborant des panoplies complètes d'éclatantes pièces de joaillerie, et donnant leurs consignes à des compagnies de négociants, de banquiers, de porteurs, affluant de toutes parts, l’Assacène dit qu’il s’agissait là du cénacle, ou zone A, où se réunissaient les philosophes-rois qui constituaient le gouvernement de la cité. Je me hasardais à la question suivante : « Mais votre gouvernement n’est-il qu’une question d’écus, pour que tout ici soit en rapport avec le marché ? ». Notre guide me répondit que toutes les questions de politique avaient été abandonnées, et qu’on ne s’intéressait plus qu’à l’économie. Mais aussi faut-il préciser que le manitou avait affirmé que le but de la cité devait être d’amasser des richesses, pour, selon ses propres termes: « se prévenir des lendemains qui déchantent ». Et Aristote fit ce commentaire : « C’est affligeant ».

Et enfin nous parvînmes au sommet de la colline, faisant face au temple du manitou.
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé
Marco_Castello



Inscrit le: 21 Avr 2011
Messages: 1807

MessagePosté le: Jeu Juil 21, 2011 3:40 pm    Sujet du message: Répondre en citant

Citation:




El setge d'Aornos - Capítol II

La ciutat d’Aornos era una singular mecànica social. El nostre amfitrió açvaka ens comentava la visita, mentre avançàvem vers la cima del pujol. A mesura que progressàvem, vaig veure que la cara d’Aristòtil s’anava transformant, com si tot li fos, de sobte, familiar. A cada intervenció del nostre guia, el filòsof responia amb una cauta mirada de complicitat.

Mentre passava el nostre camí per un laberint de carrerons foscos on a cada cantonada, cada ombra era escenari de la rapinya, d’una agressió, d’un acte violent, on les prostitutes feien contorsions obscenes i posicions lascives per tal d’atraure els transeünts, el guia açvaka deia que es tractava de la zona D, on hi havia tota la brossa de la ciutat i els qui no respectaven les seves lleis. Vaig aventurar-me a preguntar:
“Per què no els rebutgeu?”. El nostre guia va respondre que Manitú no ho desitjava, ja que segons les pròpies paraules del que havia de ser el sobirà:: “Estaríem despoblant la nostra pròpia ciutat.” Cal precisar, però, que els açvaka retiraven a les mares de la zona D per tal de dur els nounats a les granges. Aristòtil feu aquest comentari: “No veig més que vici i misèria, aquí”.

Mentre que progressàvem a través d’unes extraordinàries extensions de cultius de dacsa, blat, ordi, disposades en diferents parcel•les, plenes de ramats de porcs i vaques, i on es podien veure alguns camperols esquelètics, arrasats per un treball d’esclaus i patint gana, l’açvaka va dir que es tractava de la zona C, on vivia la casta dels agricultors. Vaig aventurar-me a preguntar: “Per què estan famèlics els agricultors?” A la qual cosa el nostre guia va respondre que la casta superior vivia en l’opulència i que la producció era insuficient per a garantir la subsistència de la casta treballadora. Però cal precisar que el Manitú rebutjava als agricultors el dret d’instal•lar-se extramurs, on haurien pogut beneficiar-se de majors espais per tal de garantir un major rendiment, puix que, sempre segons les seves paraules: “Els agricultors han de ser controlats de molt a prop per tal d’evitar actes desviats”. Aristòtil digué: “Això és absurd”.

Mentre que avançàvem per un barri senyorial, que albergava obres grandioses, dedicades als herois militars victoriosos, i acollint una intensa activitat que cal qualificar com a vana, on els uns anaven i els altres tornaven, sense cap mena d’objectiu, l’açvaka ens va dir que es tractava de la zona B, on hi havia la casta dels ciutadants-soldat. Vaig adonar-me’n que un gran nombre d’autòctons duien petits miralls de coure penjats del coll, i que s’aturaven sovint durant llarga estona per tal de contemplar el seu propi reflex. Vaig aventurar-me a preguntar el següent: “Per què tota aquesta gent sembla extreure tal plaer que ha d’observar la seva pròpia imatge?”.El nostre guia em respongué que els soldats no havien guerrejat durant anys i que, a força de no n tenir res més a fer que admirar les coses de la natura, s’admiraven a si mateixos, i es dedicaven a viure en una escandalosa vida de luxúria i luxe. Per cal precisar que el Manitú prohibia als soldats implicar-se, en temps de pau, o inclús dur armes, per què segons les seves pròpies paraules: “No cal arriscar-se a que l’exèrcit, de cop i volta, es torni en contra nostra”. Aristòtil digué: “És grotesc.”

Mentre creuàvem el que semblava ser una classe de claustre dedicat als assumptes més importants de la ciutat, on passejaven magistrats panxuts, enarborant panòplies completes de parts brillants per les joies, i donant consignes a companyies de comerciants, banquers, portadors, que fluïen per arreu. L’açvaka ens va dir que es tractava del cenacle, o part A, on es reunien els filòsofs-rei que constituïen el Govern de la ciutat. Vaig aventurar-me a preguntar el següent: “Però si el seu Govern és una qüestió d’escuts, tot està relacionat amb el mercat?”. El nostre guia em respongué que havien abandonat totes les qüestions polítiques i que s’interessaven per res més que per l’economia. Però, cal dir que el Manitú havia afirmat que l’objectiu de la ciutat havia de ser el d’acumular riqueses per a, segons les seves pròpies paraules: “Prevenir-se del dia següent per si de cas”. I Aristòtil digué: “És preocupant”.

I finalment vam arribar a la cima del pujol, just davant del temple.



Traduït per Ignius de Muntaner.

_________________
[/url]
Ex. Juge Royal|Arch. Em.de Malines |[url=http://abbaye-thomiste.forumactif.org/]Thomiste
| Comte de Corinthe et Baron de La Vostice (Achaïe), Vicomte de Bailleul (France)
- MORT DÉFINITIVEMENT CETTE FOIS
Récipiendaire du Grand Chrisme d'Or
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé
Ignius



Inscrit le: 17 Nov 2010
Messages: 3429
Localisation: Catalunya

MessagePosté le: Mer Nov 30, 2011 2:09 pm    Sujet du message: Répondre en citant

Citation:


EL ASEDIO DE AORNOS

CAPÍTULO II:

La ciudad de Aornos poseía una mecánica social singular. Nuestro anfitrión asaceno nos guiaba mientras ascendíamos hacia la cumbre de la colina. A medida que avanzábamos, veía cómo la cara de Aristóteles se transformaba como si de repente todo le resultase familiar. El filósofo respondía con una cauta mirada de complicidad cada vez que hablaba nuestro guía.

Mientras tanto atravesábamos un laberinto sombrío de callejones donde cada escondrijo y cada sombra parecían la escena de un robo, de una agresión o de un acto violento. Allí las prostitutas se colocaban en posiciones lascivas y hacían contorsiones obscenas para provocar a los transeúntes. El asaceno nos dijo que aquella era la zona D, el área donde vivía toda la chusma de la ciudad y quienes no respetaban las leyes.

Me arriesgué a preguntar:
-"¿Por qué no los desterráis?”.

Nuestro guía me respondió que el manitú no lo deseaba y que decía:

-"Despoblaríamos nuestra ciudad”.

También hay que decir que las madres de la zona D eran despojadas de sus hijos en cuanto nacían por los assacenos quienes los llevaban a vivir a las granjas.
Aristóteles hizo el siguiente comentario:

-“No veo más que vicio y miseria aquí”.

A continuación cruzamos través de enormes extensiones de cultivos diversos (maíz, trigo, cebada…) repartidos en diferentes parcelas. Pasamos también por la zona de la ganadería (compuesta principalmente por cochinos y vacas) donde se podía distinguir a algunos campesinos esqueléticos, destrozados por el hambre y la esclavitud de su trabajo.
El asaceno nos dijo que aquella era la zona C, donde vivía la casta de los agricultores.

Me arriesgué a preguntar:


-"¿Por qué están esqueléticos los agricultores?".

Nuestro guía me respondió que la casta superior vivía en la opulencia y que la producción era insuficiente para asegurar la subsistencia de la clase trabajadora. Además, el manitú les negaba a los agricultores el derecho a instalarse fuera de las murallas, donde podrían haber tenido más espacio para un mejor rendimiento. Según sus palabras "los agricultores deben estar controlados muy de cerca para evitar actos depravados."


Aristóteles dijo: -“Es absurdo”.

Continuamos a través de un barrio opulento, que albergaba obras grandiosas dedicadas a los héroes militares victoriosos y acogía una intensa actividad aparentemente vana, donde unos iban y otros volvían sin ningún tipo de objetivo. El asaceno nos dijo que era conocida como la zona B, donde vivía la casta de los ciudadanos-soldado. Me di cuenta que un gran número de residentes llevaban pequeños espejos de cobre colgados del cuello y se detenían a menudo durante largo rato para contemplar su propio reflejo.
Me aventuré a preguntar:

-"¿Pero qué hace toda esa gente que parece obtener placer al observar su propia imagen?".

Nuestro guía me respondió que los soldados no habían entrado en batalla desde hacía años y que a fuerza de no tener otra cosa hacer que contemplar las obras de la naturaleza, se habían elegido a sí mismos para admirarse. Vivían en un desenfreno escandaloso de lujo y engaño. Además, el manitú prohibía a los soldados entrenarse en tiempos de paz e incluso ir armados porque, siempre según sus términos: " No hay que arriesgarse a que el ejército pueda un día volverse contra nosotros".

Aristóteles comentó:
-"Es grotesco".

Mientras cruzábamos lo que parecía una especie de monasterio dedicado a los asuntos más importantes de la ciudad, por donde paseaban magistrados obesos enarbolando panoplias repletas de brillantes piezas de joyería mientras daban instrucciones a los comerciantes de sus empresas, banqueros y transportistas venidos de todas partes. El asaceno nos explicó que estábamos ante el cenáculo, o zona A, donde se reunían filósofos-reyes que conformaban el gobierno de la ciudad.

Pregunté:
-"Si en su gobierno lo único que importa es el dinero,¿todo está relacionado con el mercado?".

Nuestro guía me contestó que todas las cuestiones políticas habían sido abandonadas y que lo único a lo que les importaba era la economía, porque el Manitú había afirmado que "el objetivo de la ciudad debía ser el de acumular riquezas para prevenir lo que pueda hacer falta mañana".

Aristóteles dijo:
-"Es preocupante".

Finalmente alcanzamos la cumbre de la colina y llegamos frente al templo del manitú.

Traducido por Casiopea.
Revisado por el Padre Prior Jesus Alfonso Froissart del Campo.



_________________
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé Envoyer un e-mail
Ignius



Inscrit le: 17 Nov 2010
Messages: 3429
Localisation: Catalunya

MessagePosté le: Mer Jan 25, 2012 12:10 am    Sujet du message: Répondre en citant

Citation:


L'assedio di Aornos

Capitolo Secondo :

La città di Aornos pssedeva una singolare meccanica sociale. Il nostro ospite Assaceno ci commentava la visita, mentre noi andavamo avanti verso la sommità della collina. E man mano che avanzavamo, vedevo il viso di Aristotele trasformarsi, come se tutto gli fosse improvvisamente familiare. A ogni intervento della nostra guida, il filosofo rispondeva con un cenno d’assenso, con circospezione.

Mentre attraversavamo un oscuro dedalo di vicoli dove ogni recesso, ogni ombra era la scena di una rapina, di un’aggressione, di un atto di violenza, dove le prostitute si pressavano nelle loro contorsioni oscene e nelle loro pose lascive per adescare i passanti, l’Assaceno disse che si trattava della zona D, quella dove mettevano tutti i rebus della città, e coloro che non rispettavano le sue leggi. Mi azzardai a porre la seguente domanda: "Ma perché non li bandite?". La nostra guida mi rispose che il Grande Capo non voleva, perché, usando le parole di colui che doveva essere il loro sovrano,: "spopoleremo la nostra città". Così precisò che gli Assaceni toglievano alle madri della zona D i loro neonati, per metterli in orfanotrofi. Aristotele commentò: "Qui non vedo che vizio e sordida miseria".

Mentre avanzavamo attraverso una straordinaria distesa di colture diverse, mais, grano, orzo, disposti in molti livelli, di allevamenti brulicanti di maiali e vacche, e dove si poteva distinguere qualche paesano scheletrico, stremato da un lavoro da schiavi e sofferente di fame, l’Assaceno disse che si trattava della zona C, quella dove viveva la casta dei coltivatori. Mi azzardai a porre la seguente domanda : "Ma perché sono affamati, i vostri coltivatori?". La nostra guida mi rispose che la classe superiore viveva nell’opulenza, e che la produzione era insufficiente per assicurare la sussistenza alla classe lavorativa. Ma precisò anche che il Grande Capo rifiutava agli agricoltori il diritto di abitare fuori dalle mura, dove avrebbero potuto beneficiare di spazi più grandi per un migliore rendimento, poiché, sempre secondo le sue parole, "i coltivatori devono essere controllati molto strettamente per evitare azioni illegali". Aristotele commentò: "E’ assurdo".

Mentre camminavamo attraverso un quartiere signorile fortificato da grandiosi casamenti, dedicati agli eroi militari vittoriosi, e ospitante un’intensa attività palesemente futile, dove gli uni andavano e gli altri venivano, senza nessuno scopo, l’Assaceno disse che si trattava della zona B, dimora della casta dei cittadini-soldati. Osservai che un gran numero di autoctoni portava dei piccoli specchi di rame appesi ai loro colli, e spesso si fermavano per lunghi minuti per entrare in contemplazione davanti al proprio riflesso. Azzardai la seguente domanda: "Ma cosa fanno queste persone che sembrano trarre così tanto piacere a guardare la propria immagine?". La nostra guida mi rispose che i soldati non combattevano più da anni, e che a forza di non avere altro da fare che ammirare le cose della natura, erano arrivati ad ammirare loro stessi, e a vivere in una scandalosa depravazione di stupro e di lusso. Ma precisò anche che il Grande Capo vietava ai soldati di addestrarsi in tempi di pace, o anche di portare armi, perché, ancora secondo le sue parole: "non bisogna rischiare che le armi un giorno possano rivolgersi contro di noi". Aristotele commentò: "E’ grottesco".

Mentre attraversavamo quello che sembrava essere una sorta di chiostro dedicato agli affari più importanti della città, dove passeggiavano i panciuti magistrati, sfoggianti delle panoplie complete di eclatanti pezzi di gioielleria, e che davano le loro consegne a compagnie di negozianti, di banchieri, di facchini, affluenti da tutte le parti, l’Assaceno disse che si trattava del cenacolo, o zona A, dove si riunivano i filosofi-re che costituivano il governo della città. Azzardai la seguente domanda: "Ma il vostro governo non è che una questione di denaro, per cui tutto qui è in rapporto con la merce?". La nostra guida mi rispose che tutte le questioni politiche erano state abbandonate, e che non si interessavano più a niente se non all’economia. Ma precisò anche che il Grande Capo aveva affermato che lo scopo della città doveva essere di ammassare le ricchezze, per, secondo le sue parole, "prevenire il giorno in cui mancheranno". E Aristotele commentò: "E’ triste".

E infine giungemmo sulla cima della collina, davanti al tempio del Grande Capo.



_________________
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé Envoyer un e-mail
Doron



Inscrit le: 19 Mai 2012
Messages: 482

MessagePosté le: Mar Nov 11, 2014 11:02 am    Sujet du message: Répondre en citant

Citation:
De belegering van Aornos – Hoofdstuk II

De stad van Aornos was een uniek voorbeeld van sociale bouwkunde. Onze Assacènesche gastheer handelde als een gids tijdens ons bezoek, waar we vooruitgang boekten in de richting van de top van de heuvel. Zodra we dichterbij kwamen, zag ik Aristoteles weer. Deze keek mij aan met een blik van erkenning. Bij elke vraag van onze gids, reageerde de filosoof met de nodige voorzichtigheid.
Terwijl we aan het reizen waren door een donker doolhof van steegjes – waar elke hoek en schaduw het toneel was van plunderingen, agressie en geweld, en waar de vulgariteit zichzelf wellustig presenteerde aan zijn voorbijgangers – onze gastheer legde uit dat dit de Zone D was. Zone D is waar alle vluchtelingen werden geplaatst, en waar zij die niet naar de wet luisterden heen gestuurd werden. Ik stelde onze gids de volgende vraag: “Maar waarom worden zij niet verbannen?”

Onze gids gaf als antwoord dat Manitou dit niet wilde, omdat in de woorden van hun vorst, “We onze stad zouden ontvolkeren.”

Het is nodig om te verduidelijken dat Assacène de pasgeboren baby’s uit de buurt haalden van Zone D. moeders en deze baby’s met baby’s van de boerderijen vervingen. Aristoteles reageerde: “Ik zie hier alleen ondeugd en verachtelijke ellende.”

We liepen verder door een buitengewoon en uitgestrekt boerenland van diverse teelten: Maïs, tarwe en gerst. De velden bruisten van het leven met kuddes varkens en koeien. De boeren bleken vel over been te zijn en waren zichtbaar aan het lijden onder de slavenarbeid en honger. De Assacène vertelde ons dat dit Zone C was, waar de boeren leefden. Ik waagde de volgende vraag, “Maar waarom zijn jullie boeren zo mager?”

Onze gids antwoordde dat de bovenste kaste leefde in weelde en dat de productie onvoldoende was om het inkomen van de werkende klasse te garanderen. Hij maakte ook duidelijk dat de Manitou weigerde om boeren te vestigen buiten de stad, waar ze van meer land kunnen profiteren, en meer opbrengst, want Manitou zei: “boeren moeten zeer nauw worden gecontroleerd om afwijkende daden te voorkomen.” Aristoteles antwoordde: “Dat is absurd”.

Terwijl we verder liepen kwamen we door een wijk met goede huizen en met grandioze gebouwen die gewijd waren aan overwonnen militaire helden. De straten waren gevuld met levendigheid en het was een komen en gaan van mensen die geen enkel doel leken te hebben. De Assacène vertelde ons dat dit Zone B was, de overblijfselen van de burgersoldatenkaste. Ik merkte op dat veel mensen kleine koperen spiegels droegen die om hun nek hingen en die vaak stopten voor lange momenten om hun eigen reflecties te bekijken. Ik stelde de volgende vraag, “Wie zijn deze mensen die plezier lijken te hebben om naar hun eigen spiegelbeeld te kijken?” Onze gids antwoordde dat veel van deze soldaten al jaren geen loon hebben gehad en dat zij niks anders te doen hebben dan dingen te aanbidden van de natuur, dus bewonderen ze zichzelf en leven in een losbandigheid en luxe leven. Hij verklaarde ook dat de Manitou verbood de soldaten te trainen in tijden van vrede, of zelfs wapens te dragen, omdat in zijn eigen woorden, “We niet willen dat op een dag het leger zich tegen ons keert.” Aristoteles reageerde, “Dat is belachelijk.”

Terwijl we verder gingen liepen we door een gebouw dat leek op een klooster gewijd aan de meest belangrijke zaken van de stad, passeerden we welgedane magistraten die briljanten sieraden droegen in alle kleuren van de regenboog. Het gebouw leverde onderdak aan bedrijven van handelaren, bankiers, en dragers van alle onderdelen. De Assacène deelde mee dat dit de hoogste wijk was, Zone A. Het was hier dat wij de filosoof-koning van de stad moesten ontmoeten. Ik vroeg de volgende vraag: “Maar is uw overheid alleen bezig met de kwesties van geld? Staat alles in verbinding met de markt?” Onze gids antwoordde dat alle zaken met betrekking tot politiek achterwege gelaten worden, en zij nog enkel geïnteresseerd zijn in de economie. Maar hij vertelde ook dat Manitou had verklaard dat het doel van de stad was zijn rijkdom te vergaren, in zijn eigen woorden, “om zich te beschermen tegen een toekomstige crisis.” Aristoteles maakte deze opmerking: “Dat is verontrustend.”

Eindelijk arriveerden we op de top van de heuvel, met uitzicht op de tempel van de Manitou.

Vertaald door Florius Christiaan van den Kasteele van Eckhardt.

_________________
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé
juhana



Inscrit le: 21 Aoû 2010
Messages: 335
Localisation: Turku, Suomen herttuakunta

MessagePosté le: Ven Oct 06, 2017 4:30 pm    Sujet du message: Répondre en citant

Citation:




O cerco de Aornos - Capítulo II

A cidade de Aornos possuía uma mecânica social singular. O nosso anfitrião Assaceno comentava sobre a nossa visita, enquanto subíamos até ao topo da colina. E, à medida que avançávamos, eu via o rosto de Aristóteles transformar-se, como se tudo aquilo lhe fosse subitamente familiar. A cada intervenção do nosso guia, o filósofo respondia com conhecimento de causa e de maneira cautelosa.

Enquanto atravessávamos um labirinto sombrio de ruelas e becos, onde a cada canto, a cada sombra havia uma cena de assalto, de agressão, de um ato de violência, onde as prostitutas se aglomeravam em contorções obscenas e posições lascivas para seduzir os transeuntes[/color], o Assaceno disse que aquela era a zona D, o local onde vivia toda a ralé da cidade, e aqueles que não respeitavam as suas leis.

Eu atrevi-me a perguntar: «Mas porque não os expulsam?».

O nosso guia respondeu que o Manitou não o queria, porque nas próprias palavras daquele que era o seu governante: «Nós despopularíamos a nossa cidade.».

Disse-nos também que os Assacenos retiravam às mães da área D os seus recém-nascidos, para os colocar em quintas.

Aristóteles fez este comentário: «Não vejo nada mais que vício e miséria sórdida aqui».

À medida que atravessávamos através de uma extraordinária extensão de culturas diversas, trigo, milho, cevada, dispostas em múltiplos patamares, repletas de rebanhos de porcos e vacas, e onde podíamos distinguir alguns camponeses esqueléticos, exaustos pelo trabalho escravo e pelo sofrimento da fome, o Assaceno disse que aquela era a zona C, onde vivia a casta dos agricultores.

Eu ousei perguntar: “Mas por que os vossos agricultores estão famintos?”

O nosso guia respondeu-me que a casta superior vivia na opulência, e que a produção era insuficiente para assegurar a subsistência da classe trabalhadora.

Mas também clarificou que o Manitou recusava aos agricultores o direito de se instalar fora das muralhas, onde eles poderiam beneficiar de mais espaço para um melhor rendimento porque, nas suas palavras, «os agricultores deveriam ser rigorosamente controlados para evitar atos desviantes».

Aristóteles fez este comentário: «Isto é absurdo».

Enquanto tivemos que caminhar através de um bairro luxuoso repleto de construções grandiosas, dedicadas aos heróis militares vitoriosos, e que acolhia uma intensa atividade que teria que ser descrita como fútil, onde se ia e vinha sem aparentemente objetivo algum, o Assaceno disse que aquela era a zona B, residência da casta dos cidadãos-soldados. Eu notei que um grande número de autóctones portavam pequenos espelhos de cobre pendurados ao pescoço, e muitas vezes perdiam longos minutos contemplando os seus próprios reflexos.

Eu ousei perguntar: «Mas o que fazem todas essas pessoas que parecem ter prazer em contemplar a sua própria imagem?».

O nosso guia respondeu-me que os soldados não guerreavam há anos e que, por não terem outra coisa a fazer além de admirar as coisas da natureza, passaram a admirar-se a si mesmos, e a viver num escandaloso deboche de luxo e devassidão. Mas deve também ser clarificado que o Manitou proibiu que os soldados treinassem em tempos de paz ou mesmo portassem armas, porque, segundo as suas próprias palavras: «Não nos arriscaremos que o exército um dia se possa voltar contra nós».

Aristóteles fez este comentário: “É grotesco”.

Enquanto atravessávamos aquilo que parecia ser uma espécie de claustro dedicado aos mais importantes negócios da cidade, onde caminhavam magistrados de ventre proeminente, exibindo roupas repletas de joias brilhantes, e dando as suas instruções a companhias de mercadores, banqueiros, mensageiros vindos de todas as partes, o Assaceno disse-nos que aquele era o Cenáculo, ou a zona A, onde se reuniam os reis-filósofos que constituíam o governo da cidade.

Eu arrisquei-me a perguntar: «Mas o vosso governo é apenas uma questão de dinheiro, para que tudo seja relacionado com o mercado?».

O nosso guia respondeu-me que todas as questões políticas haviam sido abandonadas, e que ninguém se interessava por algo além da economia.

Disse-nos também que o Manitou tinha afirmado que o objetivo da cidade deveria ser acumular riquezas pois, nos seus próprios termos: “Para evitar que amanhã venha a faltar.”

Aristóteles fez este comentário: «É preocupante».

E finalmente chegámos ao topo da colina, diante do templo do Manitou.

_________________
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé
Montrer les messages depuis:   
Poster un nouveau sujet   Ce sujet est verrouillé; vous ne pouvez pas éditer les messages ou faire de réponses.    L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church Index du Forum -> La Bibliothèque Romaine - The Roman Library - Die Römische Bibliothek - La Biblioteca Romana -> Le Dogme - The Dogma Toutes les heures sont au format GMT + 2 Heures
Page 1 sur 1

 
Sauter vers:  
Vous ne pouvez pas poster de nouveaux sujets dans ce forum
Vous ne pouvez pas répondre aux sujets dans ce forum
Vous ne pouvez pas éditer vos messages dans ce forum
Vous ne pouvez pas supprimer vos messages dans ce forum
Vous ne pouvez pas voter dans les sondages de ce forum


Powered by phpBB © 2001, 2005 phpBB Group
Traduction par : phpBB-fr.com