L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church Index du Forum L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church
Forum RP de l'Eglise Aristotelicienne du jeu en ligne RR
Forum RP for the Aristotelic Church of the RK online game
 
Lien fonctionnel : Le DogmeLien fonctionnel : Le Droit Canon
 FAQFAQ   RechercherRechercher   Liste des MembresListe des Membres   Groupes d'utilisateursGroupes d'utilisateurs   S'enregistrerS'enregistrer 
 ProfilProfil   Se connecter pour vérifier ses messages privésSe connecter pour vérifier ses messages privés   ConnexionConnexion 

Hagiographie de l’apôtre Titus

 
Poster un nouveau sujet   Répondre au sujet    L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church Index du Forum -> La Bibliothèque Romaine - The Roman Library - Die Römische Bibliothek - La Biblioteca Romana -> Le Dogme - The Dogma
Voir le sujet précédent :: Voir le sujet suivant  
Auteur Message
Sainte Wilgeforte



Inscrit le: 17 Juil 2009
Messages: 6071

MessagePosté le: Sam Fév 06, 2010 3:41 pm    Sujet du message: Hagiographie de l’apôtre Titus Répondre en citant

Citation:


    Hagiographie de l’apôtre Titus, Premier parmi les Apôtres, Père de l’Église


    Vita de Titus le Grand, le Beau, l’Intelligent

    Titus naquit en Galilée, près du Lac de Tibériade, une dizaine d'années avant la naissance de Christos. Il passa une enfance heureuse dans une famille de pêcheurs. Son père gagnait de quoi bien nourrir sa famille, et Titus grandit dans un confort certain, même s'il n'a jamais connu de grand luxe. Épargné par la faim, nourri de manière saine, ayant grandi au grand air, Titus acquit une forte stature car son père se privait de viandes pour lui. On disait de lui qu'il était un roc sur lequel on pouvait se reposer. Il n’en restait pas moins fort intelligent à force de manger du poisson, qualité reconnue aux pêcheurs. Quand il fut suffisamment âgé pour son père (car grand et fort il l’était), il commença à pêcher avec lui. Son ardeur, son dévouement et sa force en firent quelqu'un de respecté dans toute la région. Titus vivait pour sa famille, pour la pêche et sa communauté. A l'âge de 18 ans, il épousa une fille de son village, mais de cette union ne naquit aucun enfant. Titus en garda longtemps une grande amertume tant il aurait voulu connaître avec un fils la relation qu'il avait eu avec son père durant sa jeunesse.

    Il était âgé d’une vingtaine d'années quand éclatèrent des troubles avec l'occupant romain. Ces derniers voulaient acheter aux pêcheurs de Judée pour quelques modiques écus romains, favorisant ainsi des populations plus dociles car plus pauvres tout en exportant les poissons vers d’autres provinces. Les pêcheurs de Tibériade s'en allèrent manifester pacifiquement à Jérusalem, la capitale de la province. En chemin, ils rencontrèrent d'autres groupes qui se joignirent au fur et à mesure au point que ce fut une grande foule qui arriva devant le palais du représentant de Rome. Grâce à son intelligence, sa stature et à sa réputation, Titus devint le porte-parole des pêcheurs qui négocia avec les Romains, sans jamais céder à la violence mais bien avec intelligente diplomatie. Il obtint ainsi un bon compromis et retourna chez lui avec une excellente confiance qui le fit gagner en réputation. Il fonda avec d'autres une association de pêcheurs dont il devint le coordinateur. Cette expérience lui fut très utile par la suite pour espérer devenir un jour artisan en rencontrant l'impartial conseiller du gouverneur.

    Vita de l’Apôtre Titus le Saint, disciple de Christos

    Un beau jour, un prêcheur étranger vint au village. Il parlait bien et avait un grand charisme. Titus qui, jusqu’ici, ne s'était jamais vraiment intéressé au Très-Haut, fut séduit par le discours de cet homme, par la parole de Christos. Ils discutèrent longuement, au bord du lac ou lors de pêches. Christos aimait beaucoup cet homme fort et droit, intelligent de surcroît, cette âme pure qui ne cherchait que la simplicité. C'est ainsi que Titus devint l'un des apôtres de Christos. Pour suivre son nouveau mentor, Titus dût se séparer de sa compagne. Comme ils n'avaient pas d'enfants, il estimait que le mariage n'avait porté tous ses fruits, sans que cela fût la faute de l'un des époux. Il demanda conseil à Christos, qui le conforta dans sa décision et donna son accord pour la séparation. Une fois cette séparation prononcée, Titus accorda à son ancienne compagne la moitié de ses économies ainsi que la maison conjugale. Puis il partit sur les chemins.

    Durant les années qui suivirent, il fut le compagnon de Christos. Discret mais toujours serviable et souriant, il était respecté par tous les apôtres. Il reste néanmoins celui vers qui le Prophète se tournera pour lui donner la plus pieuse mission qui soit. Voici ce qu'en rapporte la Vita de Christos :
    Citation:
    Christos se tourna alors vers Titus, qui se tenait là… « Titus, approche, mon ami. Titus, tu es fort et vigoureux. Tu peux m'aider à porter cette communauté; tu seras mon second. Va Titus, tu es un titan, et c’est avec l'aide de ta force que je bâtirai une Église titanesque ! »

    La disparition de Christos fut un choc pour Titus comme pour tous les autres. Mais, fidèle à sa réputation de roc sur lequel on peut se reposer, notamment pour l’Église dont Christos lui avait donné la charge, il garda toujours sa bonne humeur, son sérieux et devint une référence, un pilier au service de ses compagnons. Rapidement, les apôtres se séparèrent. Chacun se choisit une voie, une façon bien particulière de servir Christos et son message. Juste avant la séparation, Titus distribua à chaque apôtre une bague portant une pierre pourpre, un rubis, en souvenir de leur amitié et de leur mission. La bague de Daju fut remise à Anaclet, un jeune homme qui était devenu l'ami de Titus et Samoht. Titus prit ensuite une décision capitale : partir pour Rome, le centre de l’Empire et bientôt de leur Église ! Mais il ne partit pas seul, Samoht et Anaclet le suivirent dans son périple.

    Débarquant dans les Pouilles, Titus et ses deux compères passèrent dans les villes des Abruzzes et en particulier sa capitale l'Aquila où il séjourna quelques jours. Il profita de sa présence en ces terres pour enseigner les préceptes d’Aristote et Christos à la population locale qui avait su l’accueillir avec une hospitalité digne du Livre des Vertus. La ferveur aristotélicienne fut telle dans la capitale des Abruzzes que ses habitants édifièrent dans chaque halle une église. [note du copiste : Samoth n’est pas clair, il précise dans ses mémoires que Titus aurait donné aux Aquilani son bâton dont l’extrémité supérieure s’arrondissait en volute. Aujourd’hui appelé plus communément crosse, ou houlette, le-dit don est gardé religieusement en la cathédrale de la ville. Ils ne la brandissent que chaque 29 juin lors d’une grande procession qui lui est consacrée.]

    Vita du « Papa » Titus

    Enfin à Rome, Titus, Samoht et Anaclet achetèrent un appartement dans une insulae de l’Aventin près du Tibre - là où s’installera le futur Saint-Siège -, et chacun se mit à diffuser le message de Christos. Pêchant le jour, prêchant la nuit, Titus fit quelques adeptes. Il concentra cependant ses efforts sur les gens qui connaissaient déjà le message d'Aristote, mettant en avant la continuité des messages et la complémentarité des enseignements. De nombreux convertis se tournaient alors vers Samoht et le culte qu'il avait mis en place. Titus, lui, continuait son chemin, telle un rocher dévalant la pente des Sept Collines, détruisant tous les obstacles impies.

    Un jour qu'il buvait et mangeait dans une taverne avec des amis, il se passa un évènement extraordinaire. Samoht lisait une missive de Paulos sur la nécessité de se choisir un chef et rappela aux personnes présentes que Christos avait expressément désigné Titus, mais ce dernier le contesta modestement puis se tut. C'est alors que quelqu'un ouvrit une fenêtre. Une colombe entra dans la pièce et voleta sous les poutres. Elle en détacha des herbes qui y étaient suspendues, et des branches de basilic, l'épice des rois, vinrent se poser sur la tête de Titus. Tous y virent un signe de la royauté spirituelle de Titus. Titus se leva et dit :
    Citation:
    Titus : « Mes amis, mes frère, je ne suis pas un roi ! Je ne suis que le serviteur du très haut, et toute puissance ici-bas ne vient que de la reconnaissance par ses pairs. »
    Samoht : « Titus, tu es notre roi spirituel. Tous ici nous le reconnaissons. Sois notre guide, toi le roc de sagesse, toi notre père, notre papa. »

    C'est ainsi que Titus devint le premier "papa", car l'Église était comme son enfant, lui qui avait tant souhaité devenir un père aimé. Et il remplit cette tâche avec ferveur et humilité. Il se heurta l'Empereur qui, jaloux de ses prérogatives, préférait l'ancienne religion lui permettant de maintenir le peuple dans un état de servitude et de dépendance. Mais fort de leur nouvel état, en effet une fois arrivés à Rome, Samoht et Titus étaient devenus érudits voie théologie qui allait bientôt devenir celle de l’Église, le nombre d'Aristotéliciens augmenta rapidement grâce à leurs efforts. Excédés par ce prosélytisme, les Romains enfermèrent Titus et ses disciples en prison après un court procès pour trouble à l'ordre public.

    Il y resta quelques longs jours car la Charte des Juges ne permettait plus à l'Empereur. Durant sa captivité, Titus jeté en prison ne put pas se nourrir, et subit donc les conséquences liées à cela jusqu'à atteindre l'état squelettique, mais il était maintenu en vie jusqu'à sa sortie de geôles pour ne pas en faire un martyr. Conscient que la fragile enfant que Christos lui avait confié espérant la voir aussi forte que son Titus, ce dernier écrivit une missive à un de ses amis encore libre et en qui il croyait pour sa succession. Message qui lui fut bien transmis car nous en avons son contenu qui suit :
    Titus a écrit:
    J’écris ce texte de ma prison car je pense que ma mission approche de sa fin.

    Je t’écris à toi Linus, mon ami, car je désire que tu poursuives après moi ce que notre sauveur Christos a commencé en Judée et pour lequel il est mort en martyr.

    Je ne sais ce que sont devenu les autres apôtres et je te charge de les retrouver et d’organiser la diffusion de la foi et la formation de nos prêtres. Ne cédez pas à la tentation du fer mais ne recherchez pas non plus à mourir inutilement en martyr, car la vie est un cadeau précieux que Notre Créateur nous à fait.

    L'Église doit devenir est une société visible, qui se reconnaîtra à quatre traits caractéristiques, elle doit être : une, sainte, aristotélicienne et apostolique.

    Le lien qui relie la divine quintessence pour nous maintenir proche du Créateur n’existe que par Sa volonté et à travers Christos et ses apôtres. Car c’est à nous que ce lien a été premièrement donné; et il sera transmis par l’effet de la charité infinie de Dieu pour ceux qui restent fidèle au message des prophètes.
    Le message divin, transmit par les prophètes doit être gardé et préservé par ceux qui serrons les évêques parmi les évêques pour qu’il soit impossible à l’Église de Christos d’errer et devenir infidèle au dogme.
    Il est nécessaire aussi d’éloigner toutes les autres sociétés qui usurpent le nom d’Église. Car étant conduites par l’esprit de l’hérésie ou de la créature sans nom, elles sont dans de très pernicieuses erreurs, soit pour la doctrine, soit pour les mœurs.
    Toute fois le chemin sera long mais j’ai vu en songe que tu viendras à Rome finir la construction de ce qui deviendra le cœur de notre société de fidèle à la parole qui nous a été enseignée par le messie lui même.

    Je compte sur toi mon ami, pour continuer la marche que j’ai entrepris avec Kyrène, Calandra, Adonia, Hélène, Ophelia, Uriana, Thanos, Paulos, Nikolos, Samoht et même cet infidèle de Daju...

    Le porteur de ce message te remettra aussi un trousseau de clés, l’une d’elle ouvre la crypte où nous nous réunissons en secret, il pourra te guider et te protéger mais restez discret car pour l’heure nos ennemis cherchent à nous faire disparaître. Tu trouveras aussi dans cette crypte sept portes dont chacune s’ouvre avec une des clés que je te fait porter, derrière la septième porte se trouve la liste de nos fidèles les plus sûrs, avec eux tu pourras continuer notre œuvre.

    Mais les Romains ne voulant pas le voir mourir en prison au risque d'en faire un martyr lui proposèrent de participer aux jeux du cirque. Titus accepta cette condition pour libérer certains de ses compagnons. Dans le cirque étaient dressées neuf énormes croix pesant chacune plus de cent kilos, l'une pour lui et les huit autres pour huit de ses amis. L’Empereur de Rome lui dit que pour chaque croix qu'il arracherait du sol lui ou un des siens serait relâché... Titus réussit à arracher et coucher les huit premières croix, ne laissant que la sienne... mais il tenait à peine debout....

    Titus franchit la porte de la prison soutenu par un légionnaire. Il était faible, décharné et malade. Ses amis reconnaissaient à peine le "roc de Dieu". Samoht vint à sa rencontre, le soutint, l’amenant discrètement vers la crypte où ils se réunissaient. Là-bas, il resta dans cet état entre la vie et la mort, sans parler, comme si le Très-Haut ne le souhaitait pas encore. Si bien que les disciples restèrent à son chevet pour le veiller. Au lendemain du troisième jour, des patriciens romains se présentèrent, ils avaient été touchés par l’éther durant les jeux du cirque où ils avaient vu Titus.

    Mais il n’y avait pas qu’eux, les princes de tout l’Empire et même au-delà, vinrent. C’est alors que le lieu même et les alentours étaient peuplés par les langues, les visages, les couleurs. Tous, dans un calme inquiétant, attendaient leur tour. Cette suite surprenante venait pour adorer, ou plutôt rendre ses hommages à celui qu’il considérait désormais comme le nouveau Primus inter pares, le Pontifex maximus. Ces patriciens et ces princes venaient faire allégeance au premier Pape de l’Histoire. Et ce n’est que quelques jours plus tard, quand tout cela se calma finalement…
    Citation:
    « Laisse-moi mourir debout, face à mon Créateur », dit Titus essayant enfin de se relever.

    Tous s’écartèrent alors, ses disciples, les futurs cadres de cette Église naissante que les souverains temporels venaient de reconnaître et auxquels ils ne feraient plus obstacles au risque de s’attirer les foudres du Très-Haut qui allait rappeler son serviteur émérite auprès de lui, aux côtés des Prophètes.
    Citation:
    « Seigneur, je viens vers Toi. Pardonne-moi, ma mission n'est pas terminée, mais Linus est sur le coup ! »

    Et il mourut là, à la lumière du matin qui venait l’enlever à Samoht et ses compagnons. On aurait dis qu’une main invisible retenait son corps pour l’allonger doucement sur le sol froid. C’était le 29 juin… Sa dépouille fut transportée dans la crypte où un caveau fut creusé à cet effet. Aujourd’hui la Basilique St-Titus de Rome est construite sur cette crypte où un gisant représente le "roc de Dieu" sur lequel repose l’Église.

    Traduit par frères Maisse Arsouye, Nsaymar et Pons d'Agoult

_________________
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé
Sainte Wilgeforte



Inscrit le: 17 Juil 2009
Messages: 6071

MessagePosté le: Lun Juin 14, 2010 1:11 pm    Sujet du message: Répondre en citant

Citation:


    Hagiografia apostoła Tytusa, pierwszego z apostołów, Ojca Kościoła.


    Życie Tytusa Wielkiego, przystojnego, inteligentnego.

    Tytus urodził się w Galilei, w pobliżu Jeziora Tyberiadzkiego, dziesięć lat przed narodzeniem Christosa. Szczęśliwe dzieciństwo spędził w rodzinie rybaków. Jego ojciec utrzymywał rodzinę, Tytus zaś dorastał w spokoju, nie cierpiąc niedostatku, lecz i nie znając bogactwa. Nie pozwolono mu głodować, co pozwoliło mu osiągnąć, podobnie do ojca, wysoki wzrost. Powiadano, że cień jego jest niczym cień skały, w którym w upalny dzień szuka się schronienia. Był jednakowoż bardzo inteligentny, z ryb jedzenia. Kiedy był już dorosły, zaczął pomagać ojcu w połowach. Jego entuzjazm, zaangażowanie i siła czyniła go znanym w całym regionie. Tytus mieszkał dalej z rodzicami w rodzinnej wiosce. Gdy miał osiemnaście lat pojął za żonę dziewczynę z tej samej wsi, lecz potomstwa się nie doczekali. Tytus cierpiał z tego powodu gdyż pragnął mieć syn, i czuć więź taką jaka łączyła go ze swym ojcem.

    Był w wieku około lat dwudziestu, gdy wybuchły zamieszki z rzymskim okupantem. Chcieli przekupić rybaków Judei za kilkadziesiąt monet rzymskich, zachęcając tym samym co biedniejszych do eksportowania ryb poza prowincję. Rybacy Tyberiadzcy udali się pokojowo protestować do Jerozolimy, stolicy prowincji. Po drodze spotkali innych, którzy przyłączali się do nich i powstał tłum wielki, gdy przybyli do pałacu rzymskiego namiestnika. Znany z roztropności ale i wzrostu i ciesząc się poważaniem Tytus stanął na czele rybaków, by rozmawiać z Rzymianami nie siłą, lecz by szukać porozumienia. Uzyskawszy je wrócił do domu, a sława jego wzrastała. I założył wraz z rybakami spółkę której przewodniczył by rzymianie nie mogli ich dzielić. To doświadczenie miało okazać się wielce przydatne w przyszłości gdy z rzemieślnika miał stać się następcą mistrza.

    Życie Świętego Apostoła Tytusa, ucznia Christosa.

    Pewnego dnia nieznajomy kaznodzieja przyszedł do wsi. Mówił mądrze i z wielką charyzmą. Tytusa, który dotychczas nie interesował się Najwyższym, urzekły charyzmatyczne słowa Christosa. Rozmawiali długo nad jeziorem i w łodzi. Christos polubił tego człowieka silnego i prostego, inteligentnego i jego czysta prostą duszę. Tak więc Tytus stał się jednym z apostołów Christosa. Aby pozostać przy swoim mistrzu, musiał pozostawić swą żonę. Jako, że nie mieli dzieci, uważał, że małżeństwo się wypełniło lecz nie obwiniał za to nikogo. Prosił Christosa o radę, tłumacząc swe racje a ten udzielił mu zgody na rozstanie z żoną. Rozstają się Tytus pozostawił jej połowę swych oszczędności i dom małżeński aby zapewnić jej godne życie. Po czym ruszył w drogę.

    W następnych latach towarzyszył Christosowi. Powściągliwy, ale zawsze pomocny i uśmiechnięty był szanowany przez wszystkich apostołów. Pozostał osobą, której Prorok wyznaczył do najważniejszej misji. Oto, co dotyczy życia z Christosem:

    Citation:

      Christos zwrócił się do Tytusa, który stał w pobliżu... «Tytusie, podejdź, mój przyjacielu. Tytusie, jesteś silny i pełny życia. Będziesz mi pomocą w tej społeczności, będziesz moim następcą. Tytusie, jesteś skałą, i to z pomocą twojej mocy zbuduję silny Kościół!»



    Zniknięcie Christosa było szokiem dla Tytusa, podobnie jak dla pozostałych. Lecz prawdziwe było porównanie go do skały, w cieniu której możemy odpocząć, w kościele, który Christos mu powierzył, zachowywał dobry nastrój, poważanie i był filarem wiary dla pozostałych. Apostołowie szybko się rozeszli. Każdy obierał drogę tak, by w szczególny sposób, służyć Christosowi i jego przesłaniu. Tuż przed rozstaniem Tytus podarował każdemu z apostołów pierścień z rubinem w kolorze purpury, ku pamięci ich przyjaźni i ich misji. Pierścień Daju otrzymał Anaclet, młody człowiek, który stał się przyjacielem Tytusa i Samohta. Wkrótce potem Tytus podjął doniosłą decyzję, by wyjechać do Rzymu, centrum Imperium i tam zbudować kościół! Lecz nie wyruszył sam, bowiem i Anaclet i Samoht ruszyli wraz z nim w tę podróż.

    Przybyli do Apulii, Tytus i oraz jego dwóch towarzyszy. Odwiedzali miasta Abruzji, a zwłaszcza jej stolicę, Aquila w której przebywali przez kilka dni. Korzystając ze sposobności nauczył mieszkańców tych krain myślami Arystotelesa i Christosa, odbierając jednocześnie wyrazy gościnności godne Księgi Cnót. I wstąpił w mieszkańców Abruzzi taki duch arystotelesowy, iż przebudowali hale targowe na kościoły. [uwaga skryby: Smoth nie wspomina wyraźnie, czy Tytus dał Aquitańczykom kij, którego koniec wieńczy zaokrąglona spirala. Dzisiaj powszechnie znany jako pastorał, kij pasterza, przechowywany jest w miejskiej Katedrze. Wynoszony podczas wielkiej procesji corocznie 29 czerwca.

    Życie Tytusa »Papieża«.

    W gdy dotarli do Rzymu, Tytus, Anaclet i Samoht kupili apartament w jednej z Insulae, na Awentynie w pobliżu Tybru – tam gdzie w przyszłości mieścić się będzie Stolica Apostolska - po czym każdy z nich począł szerzyć słowo Christosa. Nauczając dzień i noc, Tytus zebrał kilku uczniów. Jednakowoż, że skupiał się na ludziach, którzy znali już przesłanie Arystotelesa, nauczając podkreślał ciągłość przesłania i wzajemnie się uzupełnianie. Wiele rozmawiając zwrócił się następnie do Samotha, by zatroszczył się on o siedzibę kultu. Tytus, kontynuując swą drogę, parł jak toczy się kamień, w dół stoku Siedmiu Wzgórz, niszcząc wszystkie przeszkody bezbożnych.

    Pewnego dnia gdy spożywali wieczerzę w tawernie, nastąpiło niezwykłe wydarzenie. Samoht czytał pismo od Paulosa, traktujące o konieczności wyboru przywódcy tym samym i przypomniał obecnym, że Christos wyraźnie namaścił Tytusa, ale ten w swej skromności zakwestionował wolę Christosa. W tym samym czasie ktoś otworzył okno. Gołębica wleciała do pokoju i zatrzepotała koło belek sufitu. Poczęła Ona wyrywać liście ziół, które były zawieszone, gałązki bazylii, przyprawy królów, podfrunęła i zatrzymała się nad głową Tytusa. I wszyscy widzieli ten znak jako znak królestwa duchowego Tytusa. Tytus wstał i powiedział:

    Citation:

      Tytus: «Moi przyjaciele, moi bracia, nie jestem królem! Ja jestem tylko sługą Najwyższego, a wszystkie ziemskie siły pochodzą jedynie od uznania przez równych».
      Samoht: «Tytusie, jesteś naszym duchowym Królem. Wszyscy tutaj to rozpoznaliśmy. Bądź naszym przewodnikiem, jesteś skałą mądrości, jesteś naszym ojcem, naszym ojcem».



    W ten sposób stał się Tytus pierwszym »papieżem«, ponieważ Kościół był jak dziecko, dla którego pragnął stać się ukochany ojcem. I wykonywał swoje zadania z entuzjazmem i pokorą. I spotkał się z cesarzem, który był zazdrosny o swą władzę i popierał stare religie utrzymujące ludzi w stanie poddaństwa i zależności. Lecz zmieniało się ich położenie od czasu przybycia do Rzymu, Samotha i Tytusa nauka stała się uczoną ścieżką teologii która wkrótce stała się jedną ze ścieżek Kościoła, a liczba wyznawców Arystotelesa wzrastała ze względu na ich wysiłki. Wzburzeni tym rzymscy poganie, wytoczyli Tytusowi i jego uczniom proces o zakłócanie porządku po czym wtrącili ich do więzienia.

    Pozostawali kilka długich dni ponieważ wyrok sędziów nie wpływał do Cesarza. W czasie niewoli, Tytus, przebywając w wiezieniu, nie jadł i tym samym chudł, aż zaczął przypominać szkielet, lecz był przy życiu utrzymywany aż do uwolnienia z więzienia, by nie został męczennikiem. Świadomy kruchości dzieła Christosa, dawał mu nadzieję zobaczenia go tak silnego jak on Tytus, ten napisał list do przyjaciela pozostającego na wolności i wierzącego w jego misję. Wiadomość nie została przekazana do niego, ponieważ znamy jej następującą treść:

    Citation:

      Piszę to z mojego więzienia, ponieważ myślę, że moja misja dobiega końca.

      Piszę do ciebie, Linusie, mój przyjacielu, bo chcę byś kontynuował za mnie dzieło naszego Zbawiciela Christosa które rozpoczął w Judei, i za które został zamęczony.

      Nie wiem, gdzie są pozostali apostołowie i teraz tobie powierzam odpowiedzialność za ich odnalezienie i organizację rozpowszechniania wiary i przygotowywania naszych kapłanów. Nie ulegnij pokusie żelaza, nie szukaj męczeństwa niepotrzebnie, bowiem życie jest bezcennym darem naszego Stwórcy.

      Kościół jako społeczność winna być oznaczona przez cztery przymioty, winien być: jeden, święty, apostolski i Arystotelesa.

      Związek który łączy nas z boską istotą, aby utrzymywać nas blisko Stwórcy, istnieje tylko przez Jego wolę i przez Christosa i jego apostołów. Dla nas, którym po raz pierwszy objawiono związek, będzie przekazywany przez w nieskończonej miłości Boga tym, którzy pozostają wierni przesłaniu proroków. Boże przesłanie, przekazywane przez proroków musi być przechowywane i pielęgnowane przez tych dotkniętych (wstrząśniętych) biskupów pomiędzy biskupami w celu wykluczenia wątpiących i niewierzących w dogmaty.

      Konieczne jest również usunięcie wszystkich związków, które uzurpują sobie nazwę Kościoła. Wiedzione przez ducha herezji lub bezimienne istoty, czynią one wielkie zło i szkodliwe błędy, zarówno w doktrynie, jak i w moralności. Za każdym razem droga będzie długa, ale widziałem we śnie Rzym gotowy do budowy tego, co stanie się centrum słowa społeczności naszych wiernych, że jesteśmy uczniami Mesjasza.

      Liczę na Ciebie, mój przyjacielu, że będziesz kontynuował drogę, którą podjąłem wraz z Kyrène, Calandra, Adonia, Helena, Ophelia, Urian, Thanos, Paulos, Nikolos, Samoth, a nawet tym niewiernym Daju...

      Dostawca tej wiadomości wyda Ci również pęk kluczy, jeden z nich otwiera kryptę, gdzie spotykamy się w tajemnicy, będziesz tam bezpieczny, ponieważ nasi wrogowie pragną się nas pozbyć. Znajdziesz również w krypcie siedem bram każdą otwieraną kluczem, za bramą siódmą znajdziesz listę naszych wiernych i lojalnych, z nimi możesz kontynuować nasze dzieło.



    Rzymianie nie chcieli, by umarł w więzieniu, bojąc się iż uczynią z niego męczennika, zaproponowali mu udział w grze w cyrku. Tytus się zgodził lecz pod warunkiem uwolnienia niektórych swoich towarzyszy. W cyrku ustawionych było dziewięć ogromny krzyży o wadze ponad stu kilogramów, po jednym dla niego i dla ośmiu jego przyjaciół. Cesarz Rzymski rzekł, że za każdy krzyż który oderwie od ziemi on jeden z jego przyjaciół zostanie zwolniony. Tytusowi udało się wyciągnąć pierwszych osiem krzyży, pozostał tylko jego, lecz trudno mu było już stać...

    Tytus przekroczył bramy więzienia wspierany przez legionistów. Był słaby, wychudzony i chory. Jego przyjaciele trudem rozpoznali »skałę Boga«. Samoht wyszedł mu na spotkanie, wspierając go, gdy zbliżali się powoli do krypty, gdzie mieli się spotkać. Tam pozostał w stanie pomiędzy życiem i śmiercią, jak gdyby Wszechmogący nie chciał go przyjąć do siebie. A uczniowie czuwali przy nim przez całą noc. Po trzecim dniu, przybyli przedstawiciele rzymskich patrycjuszy którzy zostali dotknięci duchem świętym gdy patrzyli Tytusa w cyrku.

    Przybyli, a byli wśród nich, książęta całego Imperium i nie tylko. Wówczas miejsce i okolice wypełniło się ludźmi wszystkich języków, i kolorów. Wszyscy w cichej pokorze czekali na swoją kolej. Ten orszak niespodziewany przybył pokłonić się, czy raczej złożyć hołd nowemu »Pierwszemu Pośród Równych Sobie, Najwyższemu Kapłanowi«. Bowiem ci wszyscy patrycjusze i książęta przybyli złożyć przysięgę wierności pierwszemu Papieżowi w historii. Kilka dni później gdy wszystko się uspokoiło...

    Citation:

      «Pozwól mi umierając stanąć przed moim Stwórcą», powiedział Tytus z trudnością próbując wstać.



    Wszystkie przeszkody zostały usunięte, podczas gdy jego uczniów, przyszłych liderów tego rodzącego się Kościoła, będą gdy nadejdzie czas, uznawani przez władców ze świata doczesnego bez narażania się na gniew Wszechmogącego, a gdy będą kończyć swą posługę odpoczną emerytowani u boku proroków.

    Citation:

      «Panie, ja przychodzę do Ciebie. Wybacz mi, moja misja nie jest skończona, lecz Linus działa!».



    I tam zmarł w świetle poranka gdy przyszedł Samoht i jego towarzysze by pogrzebać ciało. Można powiedzieć, że niewidzialna ręka trzymała ciało leżące spokojnie na zimnej ziemi. To było 29 czerwca. Jego ciało zostało przeniesione do krypty, gdzie na ten cel przygotowano grób. Dziś nad miejscem, gdzie znajduje się krypta »skały Boga«, stoi Bazylika św. Tytusa w Rzymie.


edited by Hull 15-03-1464

_________________
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé
Ariberto



Inscrit le: 21 Mar 2011
Messages: 304

MessagePosté le: Ven Sep 30, 2011 8:18 pm    Sujet du message: Répondre en citant

Citation:



Hagiografia de l’apòstol Titus, Primer entre els Apòstols, Pare de l’Església


Vida de Titus el Gran, el Bell, el Intel•ligent.

Titus va néixer a Galilea, al Llac de les Tiberíades, deu anys abans del naixement de Christós. Va passar una infantesa feliç a una família de pescadors. El seu pare guanyava prou com per alimentar a la seva família i Titus va créixer amb certa comoditat, sense arribar, però, al luxe. Sense conèixer la gana, alimentat d’una manera sana i havent crescut a l’aire lliure, Titus va adquirir una forta estatura ja que el seu pare el privava de l’engreix. Hom deia d’ell que era una roca en la qual un podia reposar. No es quedava curt en intel•ligència, a força de menjar peix, qualitat reconeguda en tots els pescadors. Quan va tenir prou edat a ulls del pare (car ja era alt i fort), va començar a perscar amb ell. Les seves ganes, la seva devoció i la seva força el van fer algú respectat per tota la regió. Titus vivia per a la seva família, per a la pesca i per a la comunitat. A l’edat de divuit anys, va casar-se amb una noia del poble, però d’aquesta unió no en va néixer cap criatura. Titus va guardar molt de temps una gran amargor, ja que li hagués agradat conèixer una relació amb el seu fill de la mateixa manera que ell l’havia tingut amb el seu pare durant la seva infantesa.

Enia l’edat de vint anys quan van rebel•lar-se disturbis davant la ocupació romana. Aquests volien comprar als pescadors romans per pocs escuts mòdics i romans, afavorint així les poblacions més dòcils, que eren les més pobres a l’hora d’exportar peix a la resta de províncies. Els pescadors de les Tiberíades van anar a manifestar-se a Jerusalem, la capital de la província. De camí, van trobar altres grups que s’hi van ajuntar, de manera que va ser una gran multitud la que va arribar davant del palau del representant de Roma. Gràcies a la seva intel•ligència, la seva estatura i la seva reputació, Titus es va fer portaveu dels pescadors i va negociar amb els romans, sense cedir mai a la violència en pro d’una diplomàcia intel•ligent. Va obtenir, d’aquesta manera, un bon compromís i va tornar a casa seva amb una confiança excel•lent que va fer-li guanyar força reputació. Va fundar, amb altres, una associació de pescadors de la qual se’n va fer el coordinador. Aquesta experiència li va ser útil per a, més tard, fer-se artesà amb l’ajuda imparcial de l’Assessor del Governador.


Vida de l’Apòstol Titus el Sant, el deixeble de Christós

Un bell dia, un predicador estranger va arribar al poble. Parlava bé i tenia un gran carisma. Titus, que fins aleshores mai havia mostrat gaire interès respecte a Déu, va ser seduït pel discurs d’aquest home, per la paraula de Christós. Van discutir durant força estona, a la riba del llac i al moment de la pesca. Christós estimava molt aquest home fort i esvelt i, a més a més, intel•ligent, car tenia una ànima pura que buscava la senzillesa. Va ser així com Titus es va fer un dels apòstols de Christós. Per tal de seguir el seu mentor, Titus s’havia de separar de la seva esposa. Com que no tenien nens, considerava que el matrimoni havia donat ja tots els seus fruits, sense que això causes ofensa a cap dels dos. Va demanar consell a Christós, que li havia confirmat la seva decisió i van acordar de separar-se. Un cop la separació es va pronunciar, Titus va concedir a la seva antiga esposa la meitat de la seva economia així com la casa conjugal. Després, es llançà als camins.

Durant els anys que seguiren, va ser el company de Christós. Discret, però sempre servicial i somrient, era respectat per la resta dels apòstols. Quedava, però, que el Profeta es girés a ell per a donar-li la missió més piadosa que pogués. Heus aquí el que posa a la Vida de Christós:

Christós es va girar, aleshores, cap a Titus, que romania allà... “Titus, estimat amic. Titus, ets fort i vigorós. Pots ajudar-me a dur aquesta comunitat; seras el meu segon. Titus, ets un tità! I és amb la ajuda de la teva força titànica que edificaré una Església Titànica!”


La desaparició de Christós va ser un cop dur tant per Titus com per a la resta. Però, fidel a la seva reputació de roca en la que hom pot reposar, particularment per a l’Església que Christós li havia encarregat, va guardar sempre el bon humor, la seriositat i va fer-se tota una referència, un pilar al servei dels seus companys. Ràpidament, els apòstols se separaren. Cada un va escollir una via, una manera particular de servir a Christós i al seu missatge. Davant la separació, Titus va donar un anell a cada apòstol que duia enclastada una pedra púrpura, un robí, com a record de la seva amistat i com a record de la seva missió. L’anell de Dajú va ser retornada a Anaclet, un jove home que s’havia fet amic de Titus i Samoth. Titus va prendre, aleshores, una idea cabdal: anar a Roma. El centre de l’Imperi i, aviat el de la seva Església! Però no va anar sol, car Samoth i Anaclet el van seguir en el seu periple.

Quan van desembarcar a la Pulla, Titus i els seus dos amics van passar per les ciutats dels Abruços i, en particular, per la seva capital, l’Aquila, on hi van restar uns dies. Van treure’n profit de la seva presència en aquelles terres per a ensenyar els preceptes d’Aristòtil i Christós a la població local, que havien sabut acollir-los amb una hospitalitat digna del Llibre de les Virtuts. El fervor aristotèlic fou tal a la capital dels Abruços que els seus habitants van construir una església a cada plaça.
[ Nota del copista: Samoth no és clar, ja que precisa a les seves memòries que Titus hauria donat als aquilans el seu bastó al qual, la part superior, tenia una forma arrodonida en forma de voluta. Avui dia se l’anomena bàcul i aquest regal és guardat religiosament a la catedral de la ciutat. El brandeixen cada 29 de Juny en el moment de la gran processó que hom li dedica.


Vida del "Papa Titus"

Un cop a Roma, Titus, Samoth i Anaclet van comprar un apartament a una insulae de l’Aventí, a la vora del Tíber- que és on s’instal•laria la futura Santa Seu -, i cada un va sortir a difondre el missatge de Christós. Així que, pel matí pescant i per la nit predicant, Titus va aconseguir uns quants adeptes. Va concentrar tots els seus esforços en la gent que ja coneixia el missatge d’Aristòtil, posant per davant la continuïtat del missatge i la complementarietat de les ensenyances. Els nombrosos conversos anaven, aleshores, a veure a Samoth al lloc de culte que havia col•locat. Titus continuava el seu camí, com un penya-segat que baixés la falda dels set Turons, tot destruint els obstacles impius.
Un dia que bevia i menjava a la taverna d’uns amics, va passar un fet extraordinari. Samoth llegia una missiva de Paulos sobre la necessitat d’escollir un cap i va recordar a les persones presents que Christós havia designat, expressament, a Titus; aquest, però li ho va discutir modestament i va callar. Va ser aleshores que algú va obrir una finestra i va entrar un colom a la cambra que va voletejar sota les bigues. Va separar unes herbes que penjaven sobre les bigues, unes branques d’alfàbrega, l’espècia dels reis, i es va posar sobre el cap de Titus. Tots ells van veure aleshores un símbol de reialesa espiritual en Titus. Titus es va aixecar i va dir:


Titus: “Amics meus, germà, no sóc cap re! Només sóc un servidor de l’Altíssim i tot poder aquí a la terra prové només del reconeixement dels iguals!”

Samoht: " Titus ets el nostre rei espiritual. Aquí tots ho reconeixem. Sigues el nostre guia, tu, roca de saviesa, el nostre pare, el nostre Papa."

Així va ser com Titus es va fer el primer Papa, car l’Església era com el seu fill, ell que havia volgut tant fer-se un pare estimat. I va complir aquesta tasca amb fervor i humilitat. Va topar amb l’Emperador que, gelós de les seves prerrogatives, preferia l’antiga religió que li permetia mantenir al poble en un estat de servitud i de dependència. Però, fort en el seu nou estat, un cop arribats a Roma Samoth i Titus es van fer erudits de la via de la teologia, que aviat hauria de ser la de la via de l’Església i el nombre de fidels aristotèlics va augmentar ràpidament gràcies al seus esforços. Excedits per aquest proselitisme, els romans van empresonar a Titus i els seus deixebles després d’un procés nul per desordre públic.

Va quedar-se allà uns quants dies, car la Carta del Jutge no permetia res més a l’Emperador. Durant el seu captiveri, Titus, empresonat, no va poder alimentar-se i va patir les conseqüències fins a arribar a un estat esquelètic, tot i que se’l va mantenir en vida per a no fer-lo un màrtir. Conscient del nen fràgil que Christós li havia confiat esperant veure’l fort com ell, aquest últim va escriure una carta a un dels seus amics encara lliures i en qui creia que seria el seu successor. El missatge que li va ser transmès, del qual en tenim el contingut, és el que segueix:


Titus a écrit:

Escric aquest text des de la meva pressó per què crec que la meva missió arriba a la seva fi.

T’escric a tu, Linus, amic meu, per què desitjo que segueixis, després de mi, el que el nostre Salvador Christós va començar a Judea i per la qual cosa va morir màrtir.

Sigues aquell només que farà altres apòstols i s’encarregarà de trobar-los i d’organitzar la difusió de la fe i la formació de nous sacerdots. No cedeixis davant la temptació del ferro ni busquis tampoc morir inútilment com un màrtir, per què la vida és un regal preciós que el Nostre Creador ens ha fet.

L’Església ha de devenir a una societat visible, que serà reconeguda per quatre línies característiques: per ser una, santa, aristotèlica i apostòlica.

El llaç que uneix la divina quintaessencia per a mantenir-nos propers al Creador existeix només per Llur Voluntat i a través de Christós i els seus apòstols. Per què és a nosaltres que aquest llaç primer ha estat donat i serà transmès per l’efecte a la caritat infinita de Déu per a que resti intacte el missatge dels Profetes.

El missatge diví, transmès pels Profetes, ha de ser guardat i preservat pels qui farem bisbes, per tal que sigui impossible a l’Església de Christós d’errar i tornar-se infidel al Dogma.
Cal, també, allunyat tota la resta de societat que usurpin el nom de l’Església. Per què, essent conduïda per l’esperit de l’heretgia o de la Criatura sense Nom, caurà en errors perniciosos per a la doctrina i la tradició.
Potser el camí serà llarg, però jo he vist en somnis que vindràs a Roma per acabar la construcció del que serà el cor de la nostra societat fidel a la paraula que ens ha estat ensenyada pel Messies.

Compto amb tu, amic meu, per a continuar la marxa qu vaig iniciat amb Kyrène, Calandra, Adònia, Helena, Ofèlia, Uriana, Thanos, Paulos, Nikolos, Samoht i fins i tot amb l’infidel de Dajú...

El portador d’aquest missatge et retornarà també un manyoc de claus, una d’elles obre la cripta on ens reunim en secret; podrà guiar-te i protegir-te, però procura ser discret, car els nostres enemics ens volen eradicar.

Trobaràs també a la cripta set portes les quals cada una s’obre amb una de les claus que et faig enviar; darrera de la setena hi ha la llista dels nostres fidels més segurs, amb els qui podràs continuar la nostra obra.


Però, com que els romans no el volien veure morir a la presó pel risc de que es convertís en un màrtir, li van proposar participar als jocs del circ. Titus va acceptar aquesta condició per a alliberar els seus companys. En el circ hi van haver aixecat nou creus enormes que pesaven més de cent quilograms, una per a ell i les altres vuit pels seus amics. L’Emperador de Roma li va dir que per cada creu que desclavés seria alliberat un amic seu..Titus va aconseguir arrencar i tombar les vull primeres creus, deixant només la Siena. Però no es podia ni posar de peu per l’esforç...

Titus va travessar les portes de la presó sostingut per un legionari. Estava dèbil, descarnat i malalt. Els seus amics ja no reconeixien la “Roca de Déu”. Samoth va anar a trobar-lo, el va sostenir, duent-lo discretament a la cripta on es reunien. Es va quedar allà entre la vida i la mort, sense parlar, com si Déu encara no el volgués amb Ell. Tots els deixebles es van quedar al seu voltant vetllant-lo. A l’endemà del tercer dia, van presentar-s’hi patricis romans, tocats per l’èter durant els jocs del circ on havien vist a Titus.

Però no només hi van anar ells, fins i tot els prínceps de l’Imperi i de més enllà hi anaren. Aquell lloc es va poblar de llengües i cares diferents. Tots, amb una calma inquietant, esperant al seu apartament. Aquesta continuació sorprenent anava a adorar-lo, o més aviat a retre-li els homenatges que creien que devien respectar com a nou Primus inter pares, el nou Pontifex maximus. Aquests patricis i aquests prínceps venien per a fer el jurament al primer Papa de la Història. I va ser, finalment, quan tot es va calmar…


“Deixa’m morir, dret, davant del meu Creador”, va dir Titus tractant de llevar-se.

Tots ells es van apartar aleshores, els seus deixebles, els futurs pilars de l’Església naixent que els sobirans temporals acabaven de reconèixer i a la que no posarien més obstacles sota el risc d’atraure ells llamps del Déu que recordaria el seu igual, al costat dels Profetes.
“Senyor, vinc cap a Tu. Perdona’m, la meva missió no ha acabat, però Linus la seguirà!”

Va morir allà, sota la llum del matí que se l’enduria del costat de Samoth i els seus companys. Hom diria que una mà invisible el va retenir al terra per a allargar-lo, poc a poc sobre el terra fred. Era el 29 de Juny... Van dur el seu cos a la cripta, on van cavar un petit forat per a deixar-lo reposar. Avui, la Basílica de Sant Titus de Roma està construïda sobre aquesta cripta on una estàtua adjacent representa la “Roca de Déu”, a la qual reposa l’Església.

Traduït pels germans Maisse Arsouye, Nsaymar i Pons d' Agoult

Traduït al català pel Reverendíssim Pare Abat Ignius de Muntaner.

_________________

Préfet de la Villa San Loyats, Théologue du Saint-Office, Doyen du Saint-Dominique, Évêque de Lucca
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé MSN Messenger
Ignius



Inscrit le: 17 Nov 2010
Messages: 3429
Localisation: Catalunya

MessagePosté le: Mer Nov 30, 2011 2:20 pm    Sujet du message: Répondre en citant

Citation:



Hagiografía del apóstol Titus, el primer papa

Vida del Apóstol Titus


Titus nació en Galilea, cerca del Lago Tiberiades, una decena de años antes del nacimiento de Christos. Pasó una infancia feliz en una familia de pescadores. Su padre no ganaba más que para alimentar a su familia y Titus creció con bastantes comodidades, aunque jamás conoció el lujo. Salvado del hambre, alimentado de manera sana, habiendo crecido al aire libre, Titus adquirió una gran estatura. Se decía que era una roca sobre la cual se podía descansar.
Con 12 años, comenzó a pescar con su padre. Su ardor, dedicación y fuerza le labraron algo de respeto en la región. Titus vivía para su familia y para la pesca. Con 18 años se casó con una joven del pueblo, pero de esta unión no nació ningún niño. Titus se afligió mucho tiempo porque le hubiera gustado conocer con un hijo la relación que tuvo con su padre.
Tenía una veintena de años cuando comenzaron los problemas con la ocupación romana. Éstos últimos querían poner impuestos a los pescadores de Judea de manera exagerada, favoreciendo a las poblaciones más dóciles que podían exportar su producción abundante. Los pescadores de Tiberiades fueron a manifestarse a Jerusalén. Por el camino encontraron otros grupos, y esta fue la muchedumbre que llegó ante el palacio del representante de Roma. Gracias a su estatura y reputación, Titus se convirtió en el representante de los pescadores. Negociaba con los romanos, sin ceder nunca a la violencia pero con firmeza. Obtuvo un buen acuerdo y volvió a su casa aureolado de una excelente reputación. Fundó con otros una asociación de pescadores de la que él fue el coordinador. Esta experiencia le fue muy útil en el futuro.
Un hermoso día, un extranjero vino al pueblo. Hablaba bien y tenía un gran carisma. Titus, que hasta entonces no había estado nunca interesado en la religión, fue seducido por el discurso de este hombre, por la palabra de Christos. Hablaron bastante, al borde del lago o durante la pesca. Christos apreciaba mucho a este hombre fuerte y honesto, esta alma pura que no buscaba otra cosa que la sencillez. Es así como Titus se convirtió en uno de los apóstoles de Christos.
Para seguir a Christos, Titus debió separarse de su compañera. Como no tenían hijos, él pensaba que el matrimonio no había dado todos sus frutos, sin que esto fuera culpa de ninguno de los esposos. Pidió consejo a Christos, que le tranquilizó con su opinión, que fue favorable a la separación. Una vez que la separación fue pronunciada, Titus prometió a su antigua compañera la mitad de su dinero así como la casa conyugal. Entonces Titus salió a los caminos.
Durante años, entonces, fue el compañero de Christos. Discreto pero siempre servicial y sonriente, era respetado por todos los apóstoles. He aquí lo que nos dice la Vida de Christos:

Citation:
Christos se volvió a Titus, que permaneció ahí…
“Titus, acércate, amigo mío. Titus, eres fuerte y vigoroso. Puedes ayudarme a llevar esta comunidad, serás mi segundo. Ve Titus, eres un gigante, ¡y es con la ayuda de tu fuerza con la que yo construiré una Iglesia gigantesca!”


La desaparición de Christos fue supuso un shock para Titus como para todos los demás. Pero, fiel a su reputación se roca sobre la cual se puede descansar, conservó siempre su buen humor y seriedad, se convirtió en una referencia, un pilar al servicio de los compañeros. Rápidamente los apóstoles se separaron. Cada uno eligió un camino, la única manera de servir a Christos y su mensaje. Justo antes de la separación, distribuyó a cada apóstol un anillo con una piedra púrpura, en recuerdo de su amistad y de su misión. El anillo de Dasju fue remitido a Anacleto, un hombre joven que se había convertido en el amigo de Titus y Samot. Titus tomó pronto una decisión importante: ¡Salir hacia Roma! Pero no fue solo, Samot y Anacleto le siguieron en su periplo.
En Roma, Titus y Samot compraron una casita cerca del Tíber, y ambos se pusieron al servicio del mensaje de Christos. Pescando por el día, predicando por la noche, Titus hizo algunos adeptos. Concentró sus esfuerzos en la gente que conocía ya el mensaje de Aristóteles, señalando la continuidad del mensaje y la complementariedad de las enseñanzas. Muchos convertidos se dirigieron a Samot y continuaron con el culto. Titus, continuó su camino, como una roca bajando por una ladera, destruyendo todos los obstáculos.
Un día que comía con unos amigos, entre los cuales estaban los apóstoles, ocurrió algo extraordinario, Samot leía una carta de Panthea sobre la necesidad de elegir un jefe. Una persona recordó que Christos había designado expresamente a Titus, pero esto no fue unánime. Titus, se callaba. Fue entonces cuando alguien abrió una ventana. Una paloma entró en la habitación y voló bajo las vigas. Soltó las hierbas que estaban sostenidas allí, y las ramas de albahaca, la especia de los reyes, se posaron en la cabeza de Titus. Titus se levantó y dijo:

Citation:
Titus: amigos míos, hermanos míos, ¡no soy un rey! No soy más que el servidor del Más Alto, y todo poder aquí no viene más que del reconocimiento de sus iguales.
Samot: Titus, tú eres nuestro rey espiritual. Todos nosotros aquí lo reconocemos. Sé nuestro guía, la roca de la sabiduría... Sé nuestro padre, nuestro papá.



Fue así como Titus se convirtió en el primer “papá”, por tanto “papa” de la Iglesia. Y cumplió este deber con fervor y humildad. Se tropezó con un poder temporal que, celoso de sus prerrogativas, prefería la antigua religión que le permitía mantener al pueblo en un estado de servidumbre y dependencia. Pero el número de aristotélicos crecía sin cesar gracias a la labor de los apóstoles dirigidos por Titus.
Excedido por este proselitismo, los romanos encerraron a Titus bajo el pretexto de desorden público. Permaneció en prisión muchos años. No queriendo verle morir en prisión bajo riesgo de que le hicieran mártir, le propusieron a Titus que participara en los juegos de circo y a cambio le liberarían con algunos de sus compañeros. En el circo estaban levantadas nueve cruces enormes que pesaban más de cien kilos cada una, una para él y las otras ocho para ocho de sus amigos, el emperador de Roma le dijo que por cada cruz que arrancara del suelo él o uno de los suyos sería liberado.
Titus consiguió arrancar y recostar las ocho primeras cruces, dejando sólo la suya… Pero él apenas seguía en pie. Titus atravesó la puerta de la prisión sostenido por un legionario. Estaba débil, demacrado, enfermo. Sus amigos apenas reconocían la “roca de Dios”. Samot fue en su encuentro, le sostuvo, dio algunos pasos con él. Titus le dijo entonces estas palabras:
Citation:
Déjame morir en pie, cara a mi creador.



Samot se apartó. Titus elevó la cabeza y miró fijamente al sol.

Citation:
Dios mío, voy hacia ti. Perdóname, mi misión no está terminada.



Y murió, Samot, que sostenía su cuerpo, lo tendió sobre el suelo. Su cuerpo fue transportado a una colina justo a las afueras de Roma. Se le enterró y, sobre este lugar, fue construida una iglesia real, la primera basílica aristotélica.

Traducción por Paskui

_________________


Dernière édition par Ignius le Dim Déc 30, 2012 11:56 pm; édité 2 fois
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé Envoyer un e-mail
Ignius



Inscrit le: 17 Nov 2010
Messages: 3429
Localisation: Catalunya

MessagePosté le: Dim Mar 11, 2012 10:31 pm    Sujet du message: Répondre en citant

Citation:



    Agiografia dell'Apostolo Tito, il primo Papa della Chiesa Aristotelica



    Tito nacque in Galilea, vicino il lago di Tiberiade, un decennio prima della nascita di Christos. Trascorse un’infanzia felice in una famiglia di pescatori. Suo padre guadagnava abbastanza per sfamare la sua famiglia, e Tito crebbe in un certo agio, anche se non conobbe mai grande lusso. Risparmiato dalla fame, nutrito in maniera sana, e cresciuto in grandi spazi aperti, Tito raggiunse un’alta statura. Si disse di lui che era una roccia sulla quale poter fare affidamento. A forza di mangiare pesce era intelligente quanto forte, qualità riconosciuta dai pescatori. Quando per suo padre fu sufficientemente cresciuto (perché era già grande e forte), cominciò a pescare con lui. Il suo entusiasmo, la sua devozione e il suo vigore gli fecero ottenere il rispetto in tutta la regione. Tito viveva per la sua famiglia, per la pesca e per la sua comunità. All’età di 18 anni, sposò una giovane ragazza del villaggio, ma da questa unione non nacque alcun bambino. Tito serbò a lungo una grande amarezza tanto era il desiderio di un figlio.

    Aveva vent’anni quando scoppiarono disordini in seguito all’occupazione romana. Costoro volevano comprare sottocosto dai pescatori della Giudea, favorendo così le popolazioni più fedeli all'impero, esportando il pesce verso di esse. I pescatori di Tiberiade andarono a manifestare pacificamente a Gerusalemme, la capitale della provincia. Lungo il cammino, incontrarono altri gruppi, e così fu una gran folla che arrivò dinanzi al palazzo del rappresentante di Roma. Grazie alla sua intelligenza, alla sua levatura e alla sua reputazione, Tito divenne il rappresentante dei pescatori, e negoziò con i Romani, sempre diplomaticamente, senza mai cedere alla violenza. Ottenne un buon compromesso e tornò a casa con un’eccellente fiducia che gli fece guadagnare reputazione. Fondò insieme con gli altri un’associazione di pescatori di cui diventò il coordinatore. Questa esperienza gli fu molto utile in seguito.


    Un bel giorno un pescatore straniero arrivò al villaggio, il suo nome era Christos. Parlava bene ed aveva un gran carisma. Tito, che fino ad allora non si era mai interessato all’Altissimo, fu affascinato dai discorsi di quell’uomo, dalle sue parole. Discussero a lungo, sulle sponde del lago o mentre pescavano. Christos amò tanto quest’uomo forte e giusto, oltretutto intelligente, quest’anima pura che non chiese nulla che la semplicità. Fu così che Tito divenne uno degli apostoli di Christos. Per seguire il suo nuovo mentore, Tito dovette separarsi dalla sua compagna. Dal momento che non vi erano figli, egli sentiva che il matrimonio non aveva portato i suoi frutti, senza che fosse colpa di uno dei coniugi. Domandò il parere di Christos, che lo rafforzò nella sua convinzione e diede la sua approvazione per la separazione. Appena fu proclamata la separazione, Tito accordò alla sua antica compagna la metà dei suoi averi e la casa coniugale. Poi Tito partì per la sua strada.
    Durante gli anni che seguirono, egli fu compagno di viaggio di Christos. Discreto ma sempre disponibile e sorridente, fu rispettato da tutti gli altri apostoli.
    Ecco cosa dice la Vita di Christos:

    Citation:

    Christos si volse allora verso Titus, che se ne stava là…
    “Tito, amico mio, avvicinati. Tito, tu sei forte e vigoroso. Mi puoi aiutare nel portare avanti questa comunità; tu sarai il mio secondo. Ora Tito, tu sei un titano, ed è con l'aiuto della tua forza che costruirò una Chiesa titanica!”




    La scomparsa di Christos fu uno shock per Tito come per tutti gli altri. Ma fedele alla sua reputazione di roccia su cui poter fare affidamento, specialmente per l'ncarico di fondare e guidare la Chiesa Aristotelica, che Cristos gli aveva dato, appariva sempre di buon umore, la sua serietà diventò un punto di riferimento, un pilastro al servizio dei compagni. Presto gli apostoli si separarono. Ciascuno scelse una via, un modo del tutto particolare di servire Christos e il suo messaggio. Poco prima della separazione, egli distribuì a ciascun apostolo un anello con una pietra di color porpora, un rubino, in memoria della loro amicizia e della loro missione. L’anello di Dagiu fu consegnato ad Anacleto, un giovane uomo che era divenuto amico di Tito e Samot. Tito prese poi una decisione storica: partire per Roma, il centro dell’impero e presto della loro Chiesa! Ma non partì da solo, Samot e Anacleto lo seguirono nel suo viaggio.

    Sbarcati in Puglia, Tito ed i suoi due compagni passarono per le città degli Abruzzi e in particolare nella capitale, L’Aquila, dove soggiornarono per alcuni giorni. Approfittò della propria presenza in quelle terre per insegnare i precetti di Aristotele e di Christos alla popolazione locale, che li aveva accolti con un ospitalità degna del Libro delle Virtù. Il fervore aristotelico fu tale nella capitale degli Abruzzi che i suoi abitanti edificarono una chiesa in ogni mercato.[Nota del copista: Samot non è chiaro, precisa nelle sue memorie che Tito aveva donato agli Aquilani il suo bastone, la cui estremità superiore si arrotondava in volute. Oggi chiamato più comunemente pastorale o guida, il detto dono è custodito religiosamente nella cattedrale della città. Non lo toccano che ogni 29 giugno, durante una processione a lui dedicata.]


    Finalmente a Roma, Tito, Samot e Anacleto acquistarono un appartamento in un insula sull’Aventino, vicino al Tevere - là dove sarebbe sorto il futuro Santo Seggio - ed ognuno di loro si mise a diffondere il messaggio di Christos. Pescando di giorno, predicando di notte, Tito fece qualche adepto. Concentrò i suoi sforzi sulle persone che conoscevano già il messaggio d’Aristotele, mettendo in evidenza la continuità dei messaggi e la complementarità degli insegnamenti. Molti dei convertiti si rivolsero a Samot e al culto che aveva messo in atto. Tito continuò il suo cammino, come un macigno rotola lungo il pendio dei Sette Colli, distruggendo ogni empio ostacolo.

    Un giorno, mentre mangiava con gli altri apostoli nel loro appartamento romano, accadde un evento straordinario. Samot stava leggendo una lettera di Paolo sulla necessità di scegliere un capo e ricordò ai presenti che Christos aveva espressamente designato Tito. Ma questi lo contestò modestamente, poi tacque. Fu allora che qualcuno aprì una finestra. Una colomba entrò dentro la stanza e volò sotto le travi. La colomba staccò delle erbe che vi erano appese, e dei rametti di basilico, la spezia dei re, caddero sulla testa di Tito. Tutti vi riconobbero un segno della regalità spirituale di Tito. Tito si alzò e disse:

    Citation:

    Tito: «Miei amici, fratelli, io non sono un re! Io non sono che il servo dell’Altissimo, e tutta la potenza quaggiù non viene che dalla riconoscenza per i suoi simili.»

    Samot: «Tito, tu sei il nostro re spirituale. Tutti noi lo riconosciamo. Sei la nostra guida, la roccia della saggezza, nostro padre, il nostro papà.»


    Fu così che Tito divenne il primo papa, e svolse questo compito con fervore e umiltà. Si scontrò con l’Imperatore che, geloso delle sue prerogative, preferì l’antica religione che gli consentiva di mantenere la popolazione in uno stato di servitù e dipendenza. Ma forti della loro nuova condizione, una volta arrivati a Roma, Samoth e Tito erano diventati maestri delle dottrine teologiche che presto sarebbe divenute quelle della chiesa, il numero dei fedeli aristotelici crebbe rapidamente grazie ai loro sforzi. Esasperati da questo proselitismo, i Romani arrestarono Tito e i suoi discepoli e subirono un processo per disturbo dell’ordine pubblico.

    Restò in prigione per alcuni lunghi giorni, perché la Carta dei Giudici non permetteva di più all’Imperatore. Durante la sua prigionia, Tito non potette nutrirsi e subì dunque le conseguenze a ciò legate, finì per diventare scheletrico, ma era mantenuto in vita fino all’uscita dal carcere per non farne un martire. Cosciente che Christos gli aveva affidato la sua fragile figlia affinché fosse forte come il suo Tito, questi scrisse una missiva a uno dei suoi amici ancora liberi e che aveva individuato per la sua successione; messaggio che gli fu certo recapitato, visto che ne conosciamo il contenuto, che è il seguente:

    Citation:

    Ti scrivo questo testo dalla mia prigione, perché penso che la mia missione si avvicini alla sua fine.

    Scrivo a te, Lino, amico mio, perché desidero che tu prosegua dopo di me ciò che il nostro salvatore Christos ha cominciato in Giudea e per la quale è morto martirio.

    Non so che sia stato degli altri apostoli e ti incarico di ritrovarli e di organizzare la diffusione della fede e la formazione dei nostri preti. Non cedete alla tentazione del ferro, ma cercate di non morire più inutilmente martiri, perché la vita è un regalo prezioso che il nostro creatore ci ha fatto.

    La Chiesa deve divenire una società visibile, che si riconoscerà da quattro tratti distintivi, essa deve essere: Una, Santa, Aristotelica e Apostolica.

    Il legame che riunisce la divina quintessenza per mantenerci vicini al creatore non esiste che per la Sua volontà attraverso Christos e i suoi apostoli. Perchè è in primo luogo a noi che questo legame è stato donato; e sarà trasmesso grazie all'infinita carità di Dio verso coloro che restano fedeli al messaggio dei profeti.
    Il messaggio divino, diffuso dai profeti, dovrà essere sempre custodito e difeso dai vescovi che abbiamo ordinato, affinché per la Chiesa di Christos sia impossibile errare e infrangere il dogma.
    E' inoltre necessario allontanare tutte le altre società che usurpano il nome della Chiesa. Poiché, essendo guidate dallo spirito dell'eresia o della creatura senza nome, esse indulgono in perniciosi errori, sia per la dottrina, sia per i costumi.
    La strada sarà lunga, ma ho visto in sogno che tu verrai a Roma per finire la costruzione che sarà il cuore della nostra società di fedeli alla parola che ci è stata insegnata dal messia in persona.

    Io conto su di te, amico mio, per continuare il cammino che ho intrapreso con Chirene, Calandra, Adonia, Elena, Ofelia, Urania, Tanos, Paolo, Niccolò e anche quell'infedele di Daju...

    Il latore di questo messaggio ti porterà anche un mazzo di chiavi, una delle quali apre la cripta dove ci riuniamo in segreto; egli potrà guidarti e proteggerti, ma siate discreti, perchè i nostri nemici cercano di farci sparire. Nella cripta troverai anche sette porte, ciascuna aperta da una delle chiavi che ti ho fatto recapitare, dietro la settima porta c'è la lista dei nostri fedeli più devoti, con loro potrai portare avanti la nostra opera.



    Non volendo vederlo morire in progione, con il rischio di farne un martire, i Romani proposero a Tito di partecipare ai giochi del circo. Tito accettò in cambio della liberazione di alcuni suoi compagni. Dentro il circo furono innalzate nove croci enormi, pesanti più di cento chili ciascuna, una per lui e le altre otto per i suoi amici; l’imperatore di Roma gli disse che per ciascuna croce sradicata dal terreno lui o uno dei suoi sarebbe stato rilasciato…
    Tito riuscì a inclinare e sradicare le prime otto croci, lasciò solo la sua… ma a malapena stava in piedi…

    Tito varcò la porta della prigione sostenuto da un legionario. Era debole, emaciato, malato. I suoi amici riconobbero a stento la “roccia di Dio”. Samot gli andò incontro, lo sostenne, portandolo di nascosto nella cripta dove si riunivano. Là resto in quello stato tra la vita e la morte, senza parlare, come se l'Altissimo non lo desiderasse ancora, sebbene i suoi discepoli fossero rimasti al suo capezzale per vegliarlo. All'indomani del terzo giorni, dei nobili romani si presentarono alla porta, erano stati toccati dal suo spirito durante i giochi del circo in cui avevano visto Tito.

    Ma non erano soli, giunsero principi da tutto l'impero e anche oltre.
    Fu così che quel luogo e i dintorno si popolarono di lingue, volti, colori. Tutti in una calma inquietante attendevano il proprio turno. Quella folla sorprendente veniva per adorare, o piuttosto rendere omaggio a colui che considerava ormai il nuovo primus inter pares, il pontifex maximus. I patrizi e i principi giuravano fedeltà al primo papa della storia.
    E qualche giorno più tardi, quando tutto si era finalmente calmato...

    Citation:

    “Lasciatemi morire in piedi, di fronte al mio creatore”, disse Tito, cercando di alzarsi.


    Allora si scostarono tutti i suoi discepoli, futuri quadri di quella chiesa nascente, che i sovrani temporali avevano appena riconosciuto e che non ostacolavano più, per non incorrere nell'ira dell'Altissimo, che stava per chiamare a sé, vicino ai Profeti, il suo emerito servitore.

    Citation:
    ”Mio Dio, io vengo a te. Perdonami, ma la mia missione non è terminata, ma io sono pronto!”



    E morì là, nella luce del mattino, che l'aveva appena strappato a Samoth e ai suoi compagni. Si sarebbe detto che una mano invisibile sostenesse il suo corpo per stenderlo dolcemente sul freddo suolo. Era il 29 giugno... Le sue spoglie furono trasportate nella cripta, dove fu scavata una tomba. Oggi la Basilica San Titus è costruita su questa cripta, dove una stauta distesa rappresenta la “roccia di Dio” sulla quale riposa la Chiesa.

    Tradotto dal francese da Hipazia, revisionato da Sir.Johnny

_________________
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé Envoyer un e-mail
Chapita



Inscrit le: 04 Jan 2012
Messages: 1275

MessagePosté le: Lun Juin 30, 2014 6:15 pm    Sujet du message: Répondre en citant

Citation:


    Hagiographie des Apostel Titus, Erster unter den Aposteln, Kirchenvater


    Das Leben des Titus, des Großen, des Schönen, des Intelligenten

    Titus wurde ein Jahrzehnt vor der Geburt von Christos in Galiläa, nahe des Sees Genezareth, geboren. Er verlebte eine glückliche Kindheit in einer Fischerfamilie. Sein Vater verdiente genug, um seine Familie zu ernähren und Titus wuchs in einem gewissen Komfort auf, auch wenn sie niemals einen großen Luxus kannten. Vom Hunger verschont, genährt auf gesunde Weise, aufgewachsen an der frischen Luft, bekam Titus eine kräftige Statur, da sein Vater für ihn auf Fleisch verzichtete. Man sagte von ihm, dass er ein Fels war, auf welchen man sich verlassen konnte. Zudem blieb er nicht weniger intelligent als kräftig durch den Verzehr des Fisches dessen Qualität bei den Fischern bekannt ist. Als sein Vater ihn für alt genug hielt (denn er war groß und stark), begann er mit ihm zu fischen. Sein Elan, seine Hingabe und seine Kraft machten ihn in der gesamten Region zu jemanden, den es zu respektieren galt. Titus lebte für seine Familie, für das Fischen und seine Gemeinschaft. Im Alter von 18 Jahren heiratete er ein junges Mädchen aus dem Dorf, doch diese Ehe blieb kinderlos. Titus barg lange Zeit eine große Bitternis in sich, so sehr wollte er einen Sohn, um dieselbe Beziehung zu erfahren wie er sie mit seinem Vater während seiner Jugend hatte.

    Er war in etwa 20 Jahre alt, als die Unruhen mit den römischen Besatzern ausbrachen. Die letzteren wollten bei den Fischern von Judäa für einige bescheidene römische Taler alles kaufen, um die ganzen Fische in andere Provinzen zu exportieren, dabei zogen sie das gefügige dem ärmeren Volk vor.
    Die Fischer Tiberias zogen friedlich demonstrierend nach Jerusalem, der Hauptstadt der Provinz. Auf ihrem Weg trafen sie weitere Gruppen, die sich ebenso anschlossen, so dass sie eine große Menge waren, die vor dem Palast des Vertreters von Rom ankamen. Dank seiner Intelligenz, seiner Statur und seines Ansehens wurde Titus zum Sprecher der Fischer. Er verhandelte mit den Römern, ohne sich jemals der Gewalt hinzugeben, aber mit intelligenter Diplomatie. Er erzielte einen guten Kompromiss und kehrte umgeben von einem ausgezeichneten Ruf zurück. Er gründete mit anderen einen Zusammenschluss der Fischer und wurde dessen Koordinator. Diese Erfahrung sollte ihm später sehr nützlich sein, um hoffen zu können eines Tages Handwerker zu werden, indem er den unbefangenen Berater des Statthalters kannte.

    Vita des Apostel Titus dem Heiligen, Jünger des Christos

    Eines schönen Tages kam ein fremder Fischer ins Dorf. Er sprach gut und hatte viel Charisma. Titus, der bis dahin noch nie am Allmächtigen interessiert gewesen war, wurde durch die Reden dieses Mannes, durch die Worte von Christos überzeugt. Sie diskutierten lange Zeit am Ufer des Sees oder beim Fischen. Christos liebte diesen starken und anständigen, zudem intelligenten Mann sehr, dessen reine Seele nur die Einfachheit suchte.
    So wurde Titus zu einem Apostel von Christos. Um seinem neuen Mentor zu folgen musste sich Titus von seiner Gefährtin trennen. Da sie keine Kinder hatten nahm er an, dass diese Ehe nicht alle Früchte trug, ohne dass es der Fehler des einen oder des anderen in der Ehe war. Er bat Christos um Rat, der ihn in seiner Meinung bestärkte und sein Einverständnis für die Trennung gab. Als die Trennung einmal ausgesprochen war, gewährte Titus seiner einstigen Gefährtin die Hälfte seiner Ersparnisse sowie das eheliche Haus. Dann machte er sich auf den Weg.

    Während der folgenden Jahre wurde er der Gefährte des Christos. Diskret, aber immer hilfsbereit und freundlich, wurde er von allen Aposteln respektiert. Dennoch blieb er derjenige an den sich der Prophet wandte, um ihm den frömmsten Auftrag zu geben. So wird es uns aus dem Leben des Christos überliefert:
    Citation:
    Christos wandte sich dann an Titus, der in der Nähe stand. "Titus, komm näher mein Freund. Titus, du bist stark und zupackend. Du kannst mir helfen die Gemeinschaft zu tragen, du wirst mein Stellvertreter. Nun, Titus, du bist ein Titan, und mit dieser Hilfe deiner Stärke werde ich eine titanische Kirche erschaffen."

    Das Verschwinden von Christos war für Titus ebenso ein Schock wie für alle anderen. Aber getreu seinem Ruf als Felsen, auf welchen man sich verlassen konnte, bewahrte er immer seine gute Laune, seine Zuverlässigkeit und wurde besonders für die Kirche, in deren Dienst Christos ihn gestellt hatte, zu einem Maßstab, einer Säule im Dienst seiner Kameraden. Schnell trennten sich die Apostel. Jeder wählte für sich einen Weg, eine besondere Art Christos und seiner Botschaft zu dienen. Kurz vor der Trennung gab er jedem der Apostel einen Ring mit einem purpurrotem Stein, einem Rubin, als Andenken an ihre Freundschaft und ihre Aufgabe. Der Ring von Daju wurde an Anaklet ausgehändigt, einem jungen Mann, der zu einem Freund von Titus und Samoht geworden war. Titus traf anschließend eine Entscheidung von größter Wichtigkeit: Auf nach Rom, dem Zentrum des Reiches und bald dem ihrer Kirche! Aber er ging nicht alleine, Samoht und Anaklet folgten ihm auf seiner Reise.

    Als Titus und seine beiden Kameraden in Apulien ankamen, kamen sie durch die Städte der Abruzzen und insbesondere durch die Hauptstadt l'Aquila, wo sie einige Tage verweilten. Er nutzte seine Anwesenheit im Land, um die Lehren des Aristoteles und Christos der lokalen Bevölkerung nahe zu bringen, die sie mit einer Gastfreundschaft würdig des Buches der Tugenden zu empfangen wusste. Die aristotelische Leidenschaft entbrannte derart in der Hauptstadt der Abruzzen, dass ihre Einwohner in jedem Ort eine Kirche errichteten. [Notiz des Kopisten: Samoht beschreibt es nicht ganz klar, er präzisiert in seinen Memoiren, dass Titus seinen Stock, dessen oberstes Ende sich in einer Spirale gedreht habe, an die Aquilanier gegeben habe. Heute wird er für gewöhnlich Bischofsstab oder Hirtenstab genannt, besagte Gabe wird in der Kathedrale der Stadt reliquiert. Sie schwenken ihn nur an jedem 29. Juni während einer großen Prozession, die ihm geweiht ist.]

    Vita des "Papa" Titus

    In Rom schließlich kauften Titus, Samoht und Anaklet eine Wohnung in einem Häuserblock im Aventin in der Nähe des Tibers gelegen - da wo der zukünftige heilige Stuhl errichtet werden würde - und jeder machte sich daran die Botschaft von Christos zu verbreiten. Am Tage fischend, während der Nacht predigend, gewann Titus viele Anhänger. Er konzentrierte seine Anstrengungen jedoch auf jene Menschen, die bereits die aristotelische Botschaft kannten, dabei hob er die Kontinuität der Botschaften und die Komplementarität der Lehren hervor. Zahlreiche Bekehrte wandten sich dann Samoht und dem Kultus zu, den er aufgebaut hatte. Titus aber setzte seinen Weg fort, wie ein Fels den Abhang der sieben Hügel hinunter brausend und dabei alle gottlosen Hindernisse zerstörend.

    Eines Tages, als er in einem Wirtshaus mit Freunden trank und aß, geschah eine außergewöhnliche Begebenheit. Samoht las einen Brief von Paulos über die Notwendigkeit einen Führer zu wählen vor und erinnerte die anwesenden Personen daran, dass Christos ausdrücklich Titus ausersehen hatte, aber letzterer leugnete dies bescheiden, dann verstummte er. In dem Moment öffnete jemand ein Fenster. Eine Taube flog in das Zimmer und flatterte unter den Balken. Sie löste einige der an der Decke hängenden Kräuter und Zweige von Basilikum, dem Gewürz der Könige, und sie legten sich auf den Kopf von Titus. Alle sahen darin ein Zeichen der geistigen Königswürde von Titus. Titus erhob sich und sprach:
    Citation:
    Titus: "Meine Freunde, meine Brüder, ich bin kein König! Ich bin nichts weiter als ein Diener des Höchsten und alle Macht auf Erden kommt nur durch die Dankbarkeit von seinesgleichen."
    Samoht: "Titus, du bist unser spiritueller König. Jeder von uns hier erkennt dies. Sei unser Führer, du der Fels der Weisheit, du unser Vater, unser Papa."

    Und so wurde Titus zum ersten 'Papa', denn die Kirche war ihm sein Kind, er, der sich so sehr gewünscht hatte ein liebender Vater zu werden. Und er erfüllte diese Aufgabe mit Inbrunst und Demut. Er stieß auf den Kaiser, der, neidisch auf seine Vorrechte, die alte Religion bevorzugte, welche ihm erlaubte das Volk in einem Zustand der Knechtschaft und Abhängigkeit zu halten. Aber Dank ihres neuen Status, nämlich einmal in Rom angekommen zu sein, wurden Samoht und Titus Gelehrte des theologischen Weges, der bald der der Kirche wurde. Die Anzahl der Aristoten stieg rapide dank ihrer Bemühungen. Verärgert durch diesen Bekehrungseifer sperrten die Römer Titus und seine Schüler ins Gefängnis nach einem kurzen Prozess wegen Störung der öffentlichen Ordnung.

    Er blieb dort einige lange Tage, denn die Charta der Richter erlaubte dem Kaiser nicht mehr. Während seiner Gefangenschaft konnte der inhaftierte Titus sich nicht ernähren und doch erduldete er die damit verbundenen Folgen bis er einen skelettartigen Zustand erreicht hatte. Aber er wurde bis zu seiner Entlassung am Leben erhalten, um ihn nicht zum Märtyrer zu machen. Sich dessen bewusst, dass Christos ihm das zerbrechliche Kind, in der Hoffnung es ebenso stark wie seinen Titus zu sehen, anvertraut hatte, schrieb Titus eine Nachricht an einen seiner noch freien Freunde an den er glaubte für seine Nachfolge. Die Nachricht wurde ihm gut übermittelt, denn wir haben sie mit folgendem Inhalt:
    Titus a écrit:
    Ich schreibe diesen Text aus meiner Gefangenschaft, denn ich denke, dass meine Mission sich ihrem Ende nähert.

    Ich schreibe an dich Linus, mein Freund, denn ich wünsche, dass du nach mir fortführst was unser Erretter Christos in Judäa begonnen hat und wofür er im Martyrium gestorben ist.

    Ich weiß nicht, was aus den anderen Aposteln geworden ist und ich beauftrage dich sie wiederzufinden und die Verbreitung des Glaubens und die Ausbildung unserer Priester zu organisieren. Gebt nicht bei der Androhung von Gefängnis auf, aber strebt auch nicht danach unnötigerweise im Martyrium zu sterben, denn das Leben ist ein wertvolles Geschenk, dass Unser Schöpfer uns gemacht hat.

    Die Kirche muss eine sichtbare Gemeinschaft werden, die man an vier charakteristischen Merkmalen erkennt. Sie muss einig, heilig, aristotelisch und apostolisch sein.

    Das Band, das die göttliche Essenz festigt, um unsere Nähe zum Schöpfer zu wahren, existiert nur durch Seinen Willen und durch Christos und seine Apostel. Denn dieses Band ist zuerst an uns gegeben worden und wird durch die Wirkung unendlicher Barmherzigkeit Gottes für diejenigen, die den Worten der Propheten treu bleiben, vermittelt.
    Die göttliche Nachricht vermittelt durch die Propheten muss geführt und bewahrt werden durch diejenigen, die die Bischöfe unter den Bischöfen sein werden, damit es unmöglich werde in Christos Kirche zu irren und dem Dogma untreu zu werden.
    Zudem ist es notwendig alle anderen Vereinigungen fern zu halten, die den Namen der Kirche vereinnahmen. Denn geführt durch den Geist der Häresie oder der Kreatur ohne Namen, sind sie in sehr gefährlichem Irrtum, sei es für die Doktrin, sei es für die Sitten.
    Auf alle Fälle wird der Weg sehr lang sein, aber ich habe im Traum gesehen, dass du nach Rom kommen wirst, um den Bau dessen zu beenden, was durch das Wort, welches uns der Messias selbst gelehrt hat, das Herz unserer Gemeinschaft der Gläubigen werden wird.

    Ich zähle auf dich mein Freund, um den Marsch fortzusetzen, den ich mit Kyrene, Calandra, Adonia, Helene, Ophelia, Uriana, Thanos, Paulos, Nikolos, Samoht und selbst dem untreuen Daju unternommen habe...

    Der Überbringer dieser Nachricht wird dir auch ein Schlüsselbund übergeben. Einer davon öffnet die Krypta, wo wir uns im Geheimen versammeln. Er wird dich führen können und dich beschützen, aber bleibt unauffällig, denn einstweilen suchen uns unsere Feinde, um uns zu beseitigen. Du wirst in dieser Krypta auch sieben Türen finden, wovon sich jede mit einem der Schlüssel, den ich dir bringen lasse, öffnen lässt. Hinter der siebten Tür befindet sich die Liste unserer zuverlässigsten Gläubigen, mit denen du unser Werk wirst fortsetzen können.

    Aber die Römer wollten ihn nicht im Gefängnis sterben sehen, in der Gefahr einen Märtyrer aus ihm zu machen schlugen sie ihm vor an den Circusspielen teilzunehmen. Titus akzeptierte diese Bedingung, um einige seiner Gefährten zu befreien. Im Circus waren neun riesige Kreuze aufgerichtet, die jedes mehr als 100 Kilo wogen, eines für ihn und die acht anderen für acht seiner Freunde. Der Kaiser von Rom sagte ihm, dass für jedes Kreuz, dass er aus dem Boden reiße, er oder einer der Seinen freigelassen würden..... Titus gelang es die ersten acht Kreuze herauszuziehen und hinzulegen, nur das eigene lies er stehen... aber er hielt sich unter Schmerzen aufrecht....

    Titus überwand die Tür des Gefängnisses unterstützt von einem Legionär. Er war schwach, abgezehrt und krank. Seine Freunde erkannten den "Fels Gottes" kaum. Samoht kam zu seinem Zusammentreffen, unterstützte ihn, indem er ihn diskret zur Krypta führte wo sie sich versammelten. Dort blieb er in einem Zustand zwischen Leben und Tod, ohne zu sprechen, als wenn der Allmächtige ihn noch nicht bei sich wünschte, so dass die Schüler an seinem Bett wachten, um auf in Acht zu geben. Nach dem dritten Tag stellten sich die römischen Patrizier vor. Sie waren angerührt worden durch den Äther während der Circusspiele, bei welchen sie Titus gesehen hatten.

    Aber es waren nicht nur diese da, die Fürsten des ganzen Reiches und sogar darüber hinaus, waren gekommen. So kam es dass der Ort selbst und die Umgebung bevölkert war durch Sprachen, Gesichter und Farben. Alle warteten jeder auf seine Weise in einer beunruhigenden Stille. Diese erstaunliche Gefolgschaft kam, um den zu verehren oder vielmehr dem zu huldigen, den sie von jetzt an als den neuen Primus inter pares, den Pontifex maximus ansahen. Diese Patrizier und diese Fürsten kamen, um dem ersten Papst der Geschichte den Treueid zu leisten. Und es war nur ein paar Tage später, als dies alles schließlich verging...
    Citation:
    "Lass mich aufrecht sterben, meinem Schöpfer gegenüber treten." sagte Titus während er schließlich versuchte aufzustehen.

    Da traten alle seine Schüler, die zukünftigen Führer dieser aufkeimenden Kirche beiseite, auf dass die weltlichen Herrscher kämen zu erkennen und sie sich ihnen nicht mehr in den Weg stellten, auf Grund des Risikos den Zorn des Allmächtigen auf sich zu ziehen, welcher im Begriff war seinen emeritierten Diener neben sich, an die Seite der Propheten abzuberufen.
    Citation:
    "Mein Gott, ich kehre zurück zu dir. Verzeih mir, dass ich meinen Auftrag nicht beenden konnte, aber Linus ist bereit !"

    Und er starb dort im Morgenlicht, dass ihn hinwegnahm von Samoht und seinen Gefährten. Man könnte sagen, dass eine unsichtbare Hand seinen Körper hielt, um ihn vorsichtig auf den kalten Boden zu legen. Es war der 29.Juni.... Seine sterblichen Überreste wurden in die Krypta transportiert, wo eine Gruft hierfür ausgehoben wurde. Die heutige Basilika St.Titus in Rom ist erbaut auf dieser Krypta wo ein Gisant den "Fels Gottes" darstellt auf dem die Kirche ruht.

    Übersetzt von den Brüdern Maisse Arsouye, Nsaymar und Pons d'Agoult

    Übersetzt ins Deutsche von Igel, sowie Teile von Majnun, Salome_ und Mavena. Fehlerkorrektur von Meela und sprachliche Glättung von Ysabet.
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé
Doron



Inscrit le: 19 Mai 2012
Messages: 482

MessagePosté le: Mar Nov 11, 2014 12:07 pm    Sujet du message: Répondre en citant

Citation:
Apostel Titus. De eerste Paus

Titus werd in Galilea, vlak bij het meer van Tiberias geboren. 10 jaar voor de geboorte van Christos. Hij groeide op in een familie van vissers. Hij had een gelukkige jeugd. Zijn vader kon zijn familie goed te eten geven. Hij had een goed leven zonder veel luxe
Hij groeide op tot een sterke man. Men zei over hem dat hij een rots was waar men op kon rusten.

Op 12 jarige leeftijd gaat hij samen met zijn vader vissen. Zijn warmte toewijding en kracht werden bekend in de hele regio. Titus leefde voor zijn familie en de vis vangst. OP 18 jarige leeftijd trouwde hij met een meisje uit zijn dorp. Maar tot hun spijt kwam er in dit huwelijk geen kind. Titus werd verbitterd. Hij had graag een zoon gehad waarmee hij de zelfde goede band had als met zijn eigen vader.

Toen hij ergens in de 20 was, ontstond er onrust door de bezetting van de Romeinen. Ze wilden dat de vissers van Judea hen overvloedige vis inleverden als belasting zodat zij het konden exporteren..
De vissers van Tiberias gingen op weg naar Jeruzalem om te klagen. Onderweg kwamen ze andere groepen vissers tegen. Zo kwam een grote groep aan bij het paleis van de vertegenwoordiger van Rome. Dankzij zijn gestalte en zijn reputatie werd Titus de vertegenwoordiger van de vissers. Vastberaden en zonder geweld onderhandelde hij met de Romeinen op. Hij sloot een goed compromis. Hij verenigde de vissers en hij werd de coördinator. Deze ervaring was zeer nuttig voor hem.

Op een mooie dag kwam er een vreemdeling in het dorp. De man sprak prachtig met veel charisma. Titus, die zich nooit had geïnteresseerd voor godsdienst was onder de indruk van de redevoering van deze man, en de woorden van Christos. Ze discussieerden langdurig bij het meer. Christos begon van Titus te houden omdat hij oprecht was, eenvoudig en een zuiver hard had. Hierdoor werd Titus een van de apostelen van Christos

Om Christos te volgen moest Titus scheiden van zijn vrouw. Omdat dat ze geen kinderen hadden gekregen hadden ze alles uit het huwelijk gehaald wat er in zat. Ze konden er beiden niets aan doen. Hij vroeg advies aan Christos. Die deelde zijn menig en stemde er mee in. Toen ze gescheiden waren gaf Titus zijn vroegere vrouw de helft van hun bezittingen en het huis. Titus ging op weg.

Jaren lang was hij metgezel van Christos. Altijd dienstvaardig en discreet. Hij had altijd een glimlach en werd geëerbiedigd door de andere apostelen.


Christos sprak tot Titus
“Kom hier mijn vriend Titus. Jij bent sterk en krachtig. Je kan mij helpen de gemeenschap te dragen. Jij zal mijn tweede zijn. Ga heen Titus jij titaan. Het is met de hulp van jou kracht dat ik een grootse kerk zal bouwen.”


De verwijdering van Christos was een schok voor Titus, net als voor de anderen. Trouw aan zijn reputatie als rots waar men op kan bouwen beleef hij opgewekt en ernstig. Hij werd een steun voor zijn reisgenoten. De apostelen gingen snel uit elkaar. Ieder ging een eigen kant op om de lessen en woorden van te verkondigen. Vlak voor de scheiding gaf Christos aan de apostelen een ring met een paarse steen die moet hen helpen herinneren aan hun vriendschap en hun taak. De ring van Daju werd gegeven aan Anaclet. Een Jonge man die de vriend van Titus en Samoht. Titus nam de belangrijke beslissing om naar Rome te reizen. Hij ging niet alleen. Samoht en Anaclet volgden hem op zijn reis.

In Rome kochten Titus en Samoht een huis op het platte land vlak bij de Tiber. Ze zette zich in ten dienste van de boodschap van Christos. Overdag vissend en s nachts prekend kreeg Titus enkele volgelingen. Hij concentreerde zich op de mensen die de boodschap van Aristoteles al kenden Hij bracht hen de boodschap en onderwees hen. Vele veranderde van richting en gingen naar Samoht die een verering had opgezet. Titus vervolgde zijn weg als een rots die van de helling rolt en alles met zich mee neemt

Op een dag at hij met vrienden waaronder ander apostelen toen er een bijzondere gebeurtenis zich voor deed. Samoht las een bericht voor van Paulos. Hij vond dat het belangrijk was om een leider te kiezen. Iemand herinnerde hen er aan dat Christos uitdrukkelijk Titus had aangesteld maar niet iedereen was het daar mee eens. Titus zweeg en opende de een raam. Er vloog een duif binnen. En fladderde rond. Hij had kruiden en takken van basilicum bij zich, de specerijen van een koning. Hij legde dit op het hoofd van Titus. Iedereen wist dat dit het teken was van het geestelijk koningschap van Titus was. Titus stond op en zei:


"Mijn vrienden, mijn broeders. Ik ben geen koning ik ben slechts een dienaar van de zeer hoog. En elke macht wordt slecht erkent door een paar"

Waarop Samoht antwoordde: "Titus, jij bent onze geestelijke koning. Iedereen hier zal dat erkennen. Onze gids, onze rots van wijsheid, onze vader, onze Paus"

Hierdoor werd Titus de eerste “Paus” de Paus van de kerk. Hij vervult deze taak met vurigheid en nederigheid. Hij stuitte op andere machten die jaloers waren op zijn voorrecht. Deze hielden vast aan hun oude godsdiensten om het volk afhankelijk te houden. Maar het aantal Artistotelaren bleef onophoudelijk groeien Dankzij het werk van de apostelen die door Titus werden geleid.

Door dit proselitisme sloten de Romeinen Titus op wegens verstoring van de openbare orde. Hij verbleef jaren in de gevangenis. Om dat de Romeinen ban waren dat hij zou sterven en een martelaar zou worden stelden ze hem voor om deel te nemen aan het circus in ruil zouden ze zijn enkele van zijn vrienden vrijlaten. In het circus werden negen enorme kruisen opgezet. Elk woog meer dan 100 kilo. Er was er een voor hem en acht voor zijn vrienden. De keizer zei dat tegen Titus dat voor elk kruis dat hij uit de grond zou trekken en van zijn vrienden zou worden vrijgelaten. Hij slaagt er in om acht kruisen omver te trekken behalve de zijne. Hij kon zich nauwelijks staande houden. Titus verlaat de gevangenis ondersteund door soldaten. Hij is zwak, uitgemergeld en ziek. Zijn vrienden herkennen hem nauwelijks als “De rots van Daju.” Samoht ziet hem aankomen en ondersteund hem en zet enkele stappen samen met hem. Titus zegt dan deze woorden:


"Laat mij tegenover mijn maker sterven "

Samoht ging aan de kant. Titus hief zijn hoofd op en keek naar de zon

Mijn God, Ik kom naar u toe. Vergeef mij dat ik mijn taak niet heb kunnen volbrengen.

Toen stierf hij.
Samoht hield zijn lichaam tegen en legt hem op de grond. Zijn Lichaam werd vervoerd naar een heuvel aan de buitenkant van Rome en begraven. Op deze plaats werd een koninklijke kerk gebouwd. De eerste Aristotelische basiliek.

_________________
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé
Montrer les messages depuis:   
Poster un nouveau sujet   Répondre au sujet    L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church Index du Forum -> La Bibliothèque Romaine - The Roman Library - Die Römische Bibliothek - La Biblioteca Romana -> Le Dogme - The Dogma Toutes les heures sont au format GMT + 2 Heures
Page 1 sur 1

 
Sauter vers:  
Vous ne pouvez pas poster de nouveaux sujets dans ce forum
Vous ne pouvez pas répondre aux sujets dans ce forum
Vous ne pouvez pas éditer vos messages dans ce forum
Vous ne pouvez pas supprimer vos messages dans ce forum
Vous ne pouvez pas voter dans les sondages de ce forum


Powered by phpBB © 2001, 2005 phpBB Group
Traduction par : phpBB-fr.com