 |
L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church
Forum RP de l'Eglise Aristotelicienne du jeu en ligne RR
Forum RP for the Aristotelic Church of the RK online game
 
|
| Voir le sujet précédent :: Voir le sujet suivant |
| Auteur |
Message |
Ignius
Inscrit le: 17 Nov 2010
Messages: 3429
Localisation: Catalunya
|
 Posté le: Ven Sep 30, 2011 9:07 pm Sujet du message: [Hagiografia] Apòstol Ofèlia. |
 |
|
| Citation: | 
Hagiografia de l’Apòstol Ofèlia.
Naixement.
Ofèlia va néixer a una petita vila a Judea vuit anys abans que Christós. El seu pare, Gaius Bonus, un antic legionari romà, havia obtingut, al final del seu servei, una propietat amb la qual podia sustentar a la seva muller, Samantha Lathete, i a la seva filla amb relativa comoditat. L’arribada de la seva germana i del seu germà no van pertorbar aquest fràgil equilibri. Ans al contrari, va permetre-li esdevenir una nena generosa i un iman que justificava àmpliament l’origen del seu nom: “aquella que és útil”.
Infantesa.
Ofèlia es va criar sota la benèvola i protectora mirada de la seva mare però, no obstant això, se li va negar rebre una ensenyança escolar. Dins la casa, la noia va haver-se d’adaptar al paper que li havia destinat el seu pare, agrint i ofegant els seus somni de grandesa en l’alcohol. Les seves tasques principals consistien en els tapissos de punts, en teixir peces de roba i treballant a la llar en les tasques domèstiques.
De la tutela paterna sobre les responsabilitats.
A l’edat de tretze anys, el seu pare va anunciar-li que, en endavant, estaria promesa amb l’hereu d’uns rics negociants i amics. Aquest estaria destinat, als vint anys d’edat, a efectuar el servei a la legió. La por, doncs, de no deixar hereu havia precipitat l’elecció.
Va ser aleshores que, la visió que tenia Ofèlia del món, havia canviat del tot...
Ofèlia va adreçar-se als déus: “Aleshores, és així la vida, sense suavitat i tranquil•litat. Se’ns imposen decisions i no se’ns poden retirar. Restareu impassibles a les meves demandes? He d’acceptar aquest fatalisme amb resignació?”
En successives ocasions, Ofèlia va entrevistar-se amb el seu futur espòs. Resignada, fatalista...la noia va acceptar ser una bona companyia i respectar el desig dels seus antecessors. El trobava poc atractiu, orgullós però no molt intel•ligent. Se celebraria, doncs, el matrimoni. La cerimònia va ser dirigia per uns sacerdots pagans, els quals van efectuar nombrosos sacrificis per als auguris. Els seus presagis van predir que el matrimoni seria feliç i que duraria molt de temps.
Dos mesos més tard del matrimoni, exactament abans d’anar a combatre l’enemic de Roma, el seu marit va heretar els béns del seu pare. No obstant això, va morir al primer combat.
Fou així com, Ofèlia, va trobar-se al capdavant d’una gran i bonica propietat que posseïa diversos esclaus i un intendent que administrava els seus béns.
La trobada amb Christós.
Estant refugiada de la necessitat, va decidir treballar per a la comunitat. Els seus actes de generositat no deixaven lloc al dubte de quina era la seva motivació. Als pobres els oferia diners i menjar. Als viatjants, els oferia hospitalitat a casa seva. Desgraciadament, seguia estant descontenta. La confiança que havia dipositat en els sacerdots havia desaparegut. Les donacions no distribuïdes, les mentides i els sacrificis inútils als déus la desesperava del clergat local. La seva fe s’apagava lentament.
Aquesta situació hagués durat sense aquesta trobada, que trastornaria la seva vida.
Un dia, mentre anava al mercat local, el seu comboi va ser aturat per la multitud. Sorpresa per la situació, va enviar a un dels seus esclaus per a que s’informés del que passava.
Ofèlia: “I doncs, Fed, què ha passat?”
L’esclau que tornava: “Es tracta d’un energumen que evita als sacerdots la seva intenció de fer un sacrifici.”
Ofèlia, tot preguntant-se qui es podia atrevir a enfrontar-se als sacerdots pagans, va saltar de la cadira de mà i va anar a veure de més a prop la confrontació. In situ, va reconèixer a Christós gràcies a la descripció que li havien donat. Semblava tan simple, tan humil...i, amb tot, emanava tot d’energia i potència del seu cos. Ella va omplir-se de respecte i es va dir que només Déu havia pogut enviar-lo a la Terra per a desfer-nos d’aquell paganisme que cada cop detestava més. I és, instintivament, que es va interposar quan el sacerdot pagà va voler agredir a Christós. Amb aquest acte, Ofèlia va escollir el seu camí i va decidir deixar-ho tot.
Al capvespre, Christós va dirigir-se a Ofèlia i li va dir:
“Filla meva, sé que has deixat moltes coses per tal d’unir-te a mi i que, aquesta nit, la teva pròpia casa et serà hostil, els teus esclaus et fugiran i la teva família et rebutjarà. Però sàpigues que t’estimaré com un germà estima la germana i junts seguirem el camí que Déu ha traçat per a nosaltres.”
Més tard.
Ofèlia va cedir tots els seus béns a la comunitat aristotèlica de Jerusalem per tal d’ajudar als pobres i orfes.
L’apòstol explicaria, anys més tard, als seus fidels:
“Érem dotze les dones i els homes en la seva defensa i els qui ens adherirem a ell com a deixebles i col•legues.
Christós, el Profeta, va ensenyar-nos l’amor diví i l’amistat, va ensenyar-nos les ensenyances d’Aristòtil i la virtut. I cada dia que passàvem amb ell, per les accions que feia, les coses que mostrava i les seves paraules, ens omplia de saviesa i d’amistat.”
Un dia, durant el seu viatge, tots dormien excepte Christós, el qual havia sortit del refugi i s’havia assegut en una gran roca.
No havent arribat a adormir-se, Ofèlia havia tingut la mateixa idea que ell i s’havia llevat.
Durant l’hora següent, van intercanviar unes poques paraules, silenci i el domini de la meditació.
Aquí hi ha el que digueren:
Ofèlia: “No he aconseguit adormir-me; el meu passat i la meva família s’allunyen. Em sento estranya, abandonada a la fe i, alhora, guiada i estimada.”
Christós: “Filla meva, la vida és així i tots hem de prendre decisions i seguir el nostre cor. Saps que Déu està allà i que guiarà les nostres passes mentre l’estimis.”
Ofèlia: “Però què passarà quan el món canviï, quan nosaltres ja no estarem junts, tots nosaltres, els dotze que som i vós? Temo que això succeeixi.”
Christós: “Les coses sobre la Terra estan fetes per a que canviïn, però la nostra ànima no mor. Un dia moriré, igual que tu, però això no ens impedirà estimar a Déu i retrobar-nos al Paradís, si Ell ho creu convenient.”
Ofèlia: “No veig aquest futur, em resulta difícil. Sé parlar amb la gent, però l’amistat m’és complicada.”
Christós: “Aleshores, filla meva, sabràs com convèncer i inculcar les ensenyances d’Aristòtil als homes. Sabràs com despertar en ells l’amor de Déu. L’amistat és difícil, però és inherent en cada un de nosaltres. Un dia, quan ja hauràs viscut, t’abandonaràs a l’amistat i sabràs preuar l’amor dels teus germans.”
Ofèlia no sabia què més dir, car l’havia comprès. Ni ella ni Christós van dir res més aquella nit.
Un dia, el que havia de succeir va ocórrer, i Christós va anar-se’n. Sentint-se sola, va decidir propagar el missatge de Christós a través de la part oriental de l’Imperi romà.
Durant a la vora de vint-i-cinc anys, va viatjar a peu fins a Bizanci, futura ciutat que regnaria l’Est. Al camí, va deturar-se per tots els pobles i ciutats que hi havia fins que s’hi establís una comunitat de fidels en cada una.
En arribar al final del seu viatge a través de l’est, va establir-se a Bizanci amb els companys que havien decidit acompanyar-la.
No obstant això, alguns dies després de la seva arribada, el Prefecte va tenir notícies de la seva entrada a la ciutat, i va avisar als guàrdies per a què la detinguessin. Tal i com havia fet Christós uns anys abans, ella va convèncer als guàrdies. Aquests van esdevenir els primers fidels aristotèlics de la ciutat. Aquesta situació va durar durant set llargs anys. A l’obstinació del Prefecte, Ofèlia responia amb prèdiques i conversions. No obstant això, al final del setè any, veient que el nombre d’aristotèlics estava a punt de sobrepassar el de pagans a la ciutat, el Prefecte va decidir enviar una missiva a l’emperador romà amb la finalitat de prevenir-lo de la situació. L’emperador del moment no era un altre que el famós Neró, que odiava més que ningú els aristotèlics. Va enviar la seva guàrdia imperial, especialitzada en l’arrest i la massacra dels seguidors de Christós.
Arribats a Bizanci per mar, els soldats van anar directament, sense parlar amb el Prefecte, a detenir a Ofèlia. Davant dels pitjors impius i pagans que havia vist mai, Ofèlia no va poder fer res i va ser assassinada a casa seva. Els seus seguidors més propers van ser crucificats el mateix dia a l’entrada de la ciutat.
El Prefecte va ser informat d’aquest acte tan cruel i va romandre dies i dies tancat a la seva oficina, corroït pels remordiments i la vergonya. Un cop la guàrdia imperial va reembarcar en direcció a Roma, el Prefecte va convertir-se a l’Aristotelisme en cor i ànima.
Va esdevenir, d’aquesta manera, un dels primers polítics aristotèlics, a pesar del fet que va ocultar la seva fe aristotèlica fins la mort de Neró.
Nou emperador, noves creences.
El Prefecte va poder activar el desenvolupament de la comunitat aristotèlica de Bizanci sense que l’emperador intervingués.
Ofèlia va ser presa i considerada a Bizanci com un dels grans personatges de la ciutat.
Les seves ensenyances.
Ofèlia era la personificació de la paciència. En aquests viatges no tenia por de romandre molt de temps en una ciutat amb la finalitat d’ensenyar la Bona Nova de Christós. Va ensenyar, de manera profunda, aquest Missatge, ja que quan creava una comunitat creava una jerarquia ben estructurada i els deixava per escrit les ensenyances que havia rebut de Christós.
Va demostrar, també, que la fe aristotèlica era la més forta. Havia aconseguit convèncer amb simples arguments, però essencial, que els pagans s’equivocaven i que Déu no era res més que amor, i no una classe de bufó que copulava amb tot el món, com ho era el principal déu dels pagans.
Un da, un jove home pagà va anar a trobar a Ofèlia. Volia discutir amb ella sobre el sentit de la seva fe en Júpiter i la resta de déus pagans. Ofèlia, que no era més que humilitat i paciència va acceptar d’escoltar-lo. Aquest va dir així:
“Tu, qui pretens ser una missatgera del teu déu i els seus profetes, que afirmes que el teu déu és només Amor; explica’m per què el teu déu ha de ser més fort. Per què hauria d’estar sol? Tothom sap que hi ha nombrosos déus.”
Ofèlia, aleshores, va respondre: “Déu ens estima a tots, ja que som Llurs Fills. El que tu creus que són els teus déus no són més que una mala interpretació dels homes. Com tants éssers assedegats de poder podrien acceptar de viure junts? No es matarien els uns als altres per tal de assolir l’hegemonia? I el vencedor, no destruiria, per ràbia, la creació dels altres? Aleshores estaríem tots morts! Deu no pot ser sinó Un i Fort. No obstant això, som Llurs Fills i és en això en que rau el nostre amor paternal entre els homes i Ell.”
Aleshores, l’altre, confós, va respondre: “Sí, però si ens estimés tal i com tu dius, per què hauríem de morir? Per què hi ha homes que moren tan injustament?”
I Ofèlia va explicar-li: “Pot semblar que hi hagi morts injustes, però saps que Déu no està per a fer-te immortal a la Terra. No obstant això, no oblides que Déu mai no t’abandona ja que ets el Seu Fill i que, el dia de la teva mort, Déu et jutjarà segons si has estat virtuós, o no, durant la teva vida. I a continuació, renaixeràs al Paradís o al Infern.”
Ofèlia va esdevenir, tal i com va predir Christós, en una dona amb tal força de convicció que fins i tot l’escoltaven els animals i es trobaven subjugats a la seva paraula.
“Germans, és que no veieu l’amor? No veieu que Déu us ama? Que Déu us dóna la vida? Que Ell és el nostre Pare? Si jo dubtés, no seria aquí. Si vosaltres dubtéssiu, no serieu aquí. Treballem, germanes i germans i riguem, i fem de la nostra vida un missatge d’amor, de glòria al Nostre Senyor i Pare.”
Ofèlia era un reflex de perseverança en l’amor a Déu.
Ofèlia va mantenir-se fidel en el que va creure fins que va morir, i hom diu que les seves últimes paraules van ser: “Mateu-me, però quan estigueu a casa vostra, els vostres soldats sabran que s’han equivocat i que Christós tenia raó.”
El rumor es va estendre fins a tan lluny que hom diu que els soldats mateixos van confessar anys més tard, a molt pesar dels fidels romans, que eren aristotèlics. De fet, un d’aquests soldats va ser canonitzat pels aristotèlics per les bones obres que va fer per a la seva redempció i pel perdó de Déu.
Hom reten, a dia d’avui, encara, la seva herència en quant a tota l’organització de l’Església Aristotèlica a la Terra Santa, on l’apòstol va passar tota la seva vida. Les principals diòcesis establides van aconseguir mantenir-se tot i els embats bàrbars i el pas dels segles. Les comunitats de creients construïdes per ella van ser l’orígen de noves ciutats i bastions aristotèlics.
Traduït pels germans Nainainus i Dariush
Traduït al català pel Reverendíssim Pare Abat Ignius de Muntaner.
|
_________________
 |
|
| Revenir en haut de page |
|
 |
|
|
Vous ne pouvez pas poster de nouveaux sujets dans ce forum
Vous ne pouvez pas répondre aux sujets dans ce forum
Vous ne pouvez pas éditer vos messages dans ce forum
Vous ne pouvez pas supprimer vos messages dans ce forum
Vous ne pouvez pas voter dans les sondages de ce forum
|
|
FAQ
Rechercher
Liste des Membres
Groupes d'utilisateurs
S'enregistrer
Profil
Se connecter pour vérifier ses messages privés
Connexion
