 |
L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church
Forum RP de l'Eglise Aristotelicienne du jeu en ligne RR
Forum RP for the Aristotelic Church of the RK online game
 
|
| Voir le sujet précédent :: Voir le sujet suivant |
| Auteur |
Message |
Ignius
Inscrit le: 17 Nov 2010
Messages: 3429
Localisation: Catalunya
|
 Posté le: Ven Nov 18, 2011 10:21 pm Sujet du message: [Hagiografia] Apòstol Thanos |
 |
|
| Citation: | 
Hagiografia de l’Apòstol Thanos.
La infantesa de Thanos.
Thanos va ser un dels nombrosos nens d’una família mediterrània de tantes com se’n veien al primer segle de la nostra era entre Akko (Acre, rebatejada Ptolemaïs al nostre temps) i Tir.
Aïllada en un extens clima extrem i cobert de malesa, relativament lluny de la Mare Internum (Mar Mediterrània) la família cultivava, amb la calor, figues, oliveres i algun cereal. Les cabres, la seva llet i els formatges que fabricaven a l’ombra de les bodegues excavades amb dificultat, en aquest lloc aïllat, sovint completaven la seva producció.
Tot i que la riquesa no els abundava, aquella família mai no va conèixer la fam ni la set.
Un antic pou, que rarament s’assecava, permetia abeurar als animals i beure a la gent.
La particularitat d’aquesta casa era un colomar, força estrany en aquell lloc. Al pare li agradava que els seus cinc fills grans, mentre treien a péixer les ovelles a les muntanyes circumdants, no se sentissin sols en cas de tenir algun problema; així doncs, cada matí s’enduien un dels ocells.
Aquests ocells eren de la millor raça, fidels i diligents; va ser un ric mercader de Tir qui els va oferir dues parelles l’any en que va patir una pèrdua de la seva mercaderia i la família va ajudar-lo a recuperar-ho gairebé tot.
Aquest esdeveniment, va succeir poc després del naixement de Thanos, que coneixia els animals des de sempre.
La seva casa estava delimitada, per la part baixa, per arbres de Judea; i va ser sota aquesta beneficiosa ombra que va néixer el petit Thanos l’any VII. Va ser l’últim fill de set germans.
L’amor i la feina eren els únics amos d’aquella humil família, que es reunien a cada albada i a cada posta de sol que l’Altíssim els enviava.
Aquests camperols estimaven la terra amb la simplicitat eficaç dels camperols i ramaders.
La mare, Ayala, havia tingut l’oportunitat d’aprendre a llegir quan era una nena, car havia crescut a la vora dels romans.
Aquest meravellós coneixement va emprar-lo per a ensenyar al seu espòs, Gamliël, (el nom del qual significa “Déu ha estat generós amb mi”) i, més tard, a tots els seus fills, tan aviat com l’enteniment ho va permetre.
L’únic que no va poder aprendre-ho va ser el penúltim, ja que era diferent: contemplava tot el seu voltant sense parar i sense comprendre res i va ser el seu germà petit Thanos qui va prendre per missió assistir-lo en quant va ser assistit per la raó, la qual va venir precoçment.
Així doncs, quan Ayala cuinava, cada setmana, pa d’ordi o de civada, podia somriure tranquil•la veient els seus dos fills petits a l’ombra de les oliveres, un ajudant a l’altre, amb molta paciència, a vestir-se o rentar-se, o modulant alguna suau melopea amb una flauta de bambú que encantava al ximple.
Aquest no tenia ni un any més que ell, però semblava que en tenia més aviat menys. Un era robust i fornit, mentre que l’altre era malaltís i lleugerament contrafet.
Thanos va ensenyar-li, també, a teixir cistelles, la qual cosa va arribar a aprendre’n, certament amb dificultat, per a què totes les fruites de la família trobessin lloc a les cistelles de Thanos i Guéchèm (que significa “pluja” en hebreu, una benedicció a la àrida regió de Thanos).
Thanos romania hores amb el seu germà desfavorit per un part difícil, el qual, molt possiblement, havia estat privat de respirar quan naixia. Potser és això el que el va preparar en la seva vida futura, el que el va tornar un excel•lent oïdor dels innocents, el que el va fer més servicial als més vulnerables de la natura, el que el feia ensenyar amb paciència a la resta i el que el va convèncer de què el dret a ser diferent existia.
Però Thanos, de moment, reia de bon cor amb el seu germà Guéchèm, car els camins de l’Altíssim són inescrutables.
El vagabund.
El que diferenciava a Thanos dels seus germans era la seva facilitat en entendre els escrits del Profeta Aristòtil, car tota la família anava al poble veí a escoltar amb entusiasme i assiduïtat cada diumenge els missatges profunds que de vegades incloïen. Però sovint se sentia com un rodamón errant a través d'aquests escrits. No obstant això, en sentia el poder i la rellevància de les paraules.
La unió dels dos nens va durar molt de temps, però no indefinidament: una nit, Guéchèm no va despertar i el dolor de Thanos el va fer romandre tres dies, abraçant-se, a un racó de l’estable, després de l’enterrament. El ritual funerari no va fer que vessés les seves llàgrimes...però la vida era tan difícil i tant constant en aquesta època que ningú no podia parar la feina habitual: la família va seguir, de seguit, amb la cura dels animals, arbres i de la petita vinya que creixia al llarg de les parets de casa seva i s’elevava alegrement a l’emparrat.
No és que restessin indiferents, sinó que tenien una necessitat vital: la vida sempre tenia més exigències que la mort.
Només Thanos seguia sense fer res, aferrat tristament entre les seves mans la última cistelleta de Guéchèm, que no va acabar...
Sàviament, els seus pares, afligits també per haver perdut el seu innocent fill, van deixar-lo estar, vetllant alhora per tal què anés menjant i bevent de tant en tant.
- Mare!- Va dir, finalment, al quart matí de la seva letàrgia, amb la cara emblanquida pel patiment del dol- Mare, pare, em permetríeu marxar de viatge? Uns amics duran més enllà del poble un ramat de cabres i ovelles a l’únic mercat de la ciutat.
Abans que la mare, abatuda, s’hi pogués negar, ja que no volia separar-se d’un altre dels seus fills, Gamliël va avançar-se i digué:
-Au va, dona; cal que el dolor s’alleugi i Thanos no podrà viure feliç allà on li manca el seu germà, com per a nosaltres la resta, però cal que admetem que per a ell és encara més dolorós.
Deixem-lo marxar, Ayama, i preparem-li un farcell amb formatge i pa, figues i olives.
I, girant-se cap el que era el més jove dels seus, ara, sis fills, digué:
- Pren una bota de pell de cabra, Thanos, i omple-la amb l’aigua neta del nostre pou.
Et donaré el meu abric, impermeable, que et servirà de flassada per les nits fredes i aquests tres coloms ben entrenats. Envia’ns-els si passa alguna cosa.
No oblidis mai aquest discurs per ser feliç.
Va estendre al seu fill una gàbia amb els tres ocells preferits del seu pare, que viurien d’ara en endavant amb ell...
Gamliël va afegir, davant de tots els germans, reunits solemnement:
- Tasta aquest or deliciós i enganxifós, però no t’hi acostumis.
Va fer-li tastar una cullerada d’una mel salvatge i rústica que de tant en tant descobrien a alguns forats dels pujols...
I va afegir:
-Aquesta sang de la fusta enforteix sense embriagar.
I li va donar a beure un glop d’un vi aspre i obscur que floria a la terra mediterrània i els assaonava...[/color]
I va afegir:
- Et regalo d’allò amb que hom et va alimentar quan erets un nen de bolquers, però ara rega-ho sobre altres aliments i creix.
Va oferir-li una tassa de llet, blanca i cremosa.
Després de les mirades i dels calorosos comiats circumstancials, va anunciar, per acabar amb aquests:
- Que cada un torni a la seva feina, ara.
Així, beneït pel patriarca de la família, Thanos va tallar un bastó gruixut d’olivera i va anar-se’n donant un últim cop d’ull a la dolçor de la seva infantesa.
Va recollir, no lluny d’allà, un ram de boix, que li recordaria perpètuament el seu lloc d’origen.
Va tenir la percepció fugaç i innegable de que no tornaria mai més. Sentia que en algun lloc, el seu destí el cercava.
Va vagabundejar fins a trobar-lo... Acabava de complir disset anys.
La trobada amb Christós.
Cita: La Vida de Christós, capítol VII. Records de Samoth, redactat al 87 després de Christós; traduït per Trufaldini.
“Oh, recordaré sempre aquests dies, amics meus. Després d’haver sortit de la basílica, ens vam trobar cara a cara amb un grup de curiosos que s’increpava severament. Vam tractar de retenir a Christós, però aquests no ens va escoltar i es va apropar a aquell grup de busca bregues.
Va entendre ràpidament el motiu del conflicte. Davant seu, un xai estava perdut, aterrit pels crits que venien de tot arreu. A la seva esquerra es trobaven adeptes dels cultes pagans, amb el seu sacerdot al davant, amb un ganivet llarg a la mà. A la seva dreta, hi havia algunes d’aquelles persones decebudes amb el paganisme i, seguidors dels preceptes d’Aristòtil, una mica més allunyats dels primers. S’havien agrupat per a denunciar el bàrbar sacrifici que es preparava en honor dels falsos déus. Cada grup cridava amb vehemència contra l’altre.
Aleshores, Christós va cridar, amb calma, l’animal aterrit, el qual va avançar dòcilment cap a ell. Christós va acariciar-lo i li va dir que marxés. Aleshores, el xai va marxar. Però el sacerdot pagà, ple de ràbia contra Christós, va avançar el ganivet cap a ell, amb el ganivet alçat. Nosaltres, Titus, Paulos, i jo, juntament amb uns altres nou d’aquells decebuts pel paganisme que s’estaven a la dreta, vam interrompre al sacerdot. Però Christós va avançar-se i es va posar davant del sacerdot. Aquest va creuar la mirada del beneït per Déu, va girar-li l’esquena i va anar-se’n sense dir ni una paraula. La multitud dels infidels van seguir-lo, amb aire avergonyit.
Aleshores, nosaltres dotze que havíem pretès defensar a Christós, astorats pel que acabava de passar, vam girar-nos cap a aquest misteriós home.
Un de nosaltres, algú a qui encara no coneixia, però que sabia que es deia Thanos, va dir-li:
"Però qui ets tu, la dolçor i la calma del qual imposen a la infàmia pagana?”
Aleshores Christós li respongué:
"El meu nom és Christós, fill de Giosep i Maria. La gent que em coneix diu de mi que sóc el Messies, per què estimo a Déu i estimo els meus iguals.”
Aleshores, vam exclamar:
"Certament, cap de nosaltres ho dubtem. Donem gràcies a l’Altíssim per haver-te enviat a nosaltres, amb la finalitat que la Seva paraula il•lumini les nostres vides i que la profecia d’Aristòtil es materialitzi.”
I Christós va respondre, finalment:
"Realment, és força trist que tants Fills de Déu ignorin Llur amor. Us envia guies amb la finalitat què els errors siguin esborrats. Voleu seguir-me i convertir-vos en apòstols de la paraula de Déu?”
Els nou que no coneixien a Christós van mirar-se; semblaven dividits per l’alegria i l’angoixa. Van demanar al qui es deia Messies el que calia fer per a seguir-lo.”
*I els seus amics escoltaven i aprovaven a Christós. En endavant serien dotze a seguir-lo. Les sis dones es deien Adònia, Calandra, Helena, Kyrène, Ofèlia i Uriana. Els sis homes es deien Dajú, Nikolos, Paulus, Samoth, Thanos i Titus
-Difondreu la Bona Nova a totes les nacions ajudant a Titus a crear la meva Església. Aleshores, apòstols meus, clergues meus, seguireu el camí que vaig traçar per vosaltres; vosaltres batejareu els qui vulguin entrar a la comunitat dels fidels de Déu, ordenareu els sacerdots que desitgin consagrar-se per complet a l’amor de Déu, escoltaren en confessió els qui vulguin lliurar-se dels seus pecats, castigareu aquells que no sàpiguen ser dignes de l’amor de Déu i predicareu, com a mínim, cada diumenge, per tal que la voluntat de l’Altíssim es faci.
L’aprenent.
Durant els anys següents, Thanos va seguir a Christós i als seus germans i germanes, escoltant, observant i, en conseqüència, aprenent.
Si bé coneixia el Dogma i Aristòtil, va integrar tot el seu potencial a través de les accions i les paraules de Christós.
Si bé havia experimentat sempre, de manera incondicional, l’amor fraternal, filial i parental, l’amor per la feina ben feta, l’amor contemplatiu vers la Creació de l’Altíssim, l’amor al Dogma i, finalment, l’amor a l’Altíssim, va afegir un més: l’amor a Christós; i com més el coneixia, més percebia la justícia, la bondat, l’alta espiritualitat, la intel•ligència i la sensibilitat davant del seu Mestre amb tothom.
Mestre en tot el que aquesta paraula implica de grandiós, professoral i benvolent.
Aquest cop tenia consciència del que rebia, i agraïa a l’Altíssim per l’oració i l’exemple. L’esperit de Thanos s’obria cada dia una mica més davant del contacte de les ensenyances de Chrstós i al de la fraternal amistat de la resta d’Apòstols.
La seva ànima va forjar-se com la fulla d’una espasa, que passa a ser enlluernadora després de les diferents etapes que sotmeten a la seva matèria cap a la força i la bellesa, la forma i la brillantor.
El primer colom
Però res no és perfecte, en els éssers humans.
En aquell temps, Christós i els Apòstols estaven tranquils- les flames envermellides i daurades que s’adormien en una nit juvenil encara encesa. Sobre la ribera mediterrània, formaven tots un cercle el centre del qual no competia amb l’Astre Solar, però rostia tranquil•lament un xai assaonat amb fonoll, molt abundant a la regió. Reunir-se per a un àpat comú no impedia, de cap manera, els debats i, cada nit, un foc els tenia desperts una estona. A vegades, inclús, altres viatjants s’ajuntaven a ells. Així ho havia permès el precursor indiscutible de les fogueres de camp, un tal McGroar.
Havien deixat el soroll i la disbauxa de Laodicea, antiga ciutat de la Selèucida, posteriorment romana, i ara de Judea, el faust i la riquesa de la qual alegrava el cor dels seus habitants.
A les faldes dels pujols que els rodejaven, en direcció est, les vinyes feien fructificar l’economia de la ciutat, i el seu port, esplèndid i admirablement construït, feia de connexió amb altres ciutats i illes importants.
Els rics comerciants, doblegats sota l’or i les pedres precioses, desplegaven les seves robes sumptuoses de seda suau com una carícia o de lli tintat de colors vius i càlids.
Les residències es construïen sòlides i imponents, els animals tenien, majoritàriament, un aire de ben alimentats i de mansos, rarament vist als nostres estables occidentals. Sobre les tendes dels mercats, les rets dels pescadors i les cistelles dels recol•lectors abundaven excel•lents peixos i fruites i hortalisses magnífiques. Les bosses de cànem s’omplien d’espècies estranyes i oloroses.
No obstant, això no impedia la pobresa. Aquesta, simplement, s’ocultava a les afores de la ciutat.
Thanos: “Vegeu, Christós, com la gent té un aire feliç en aquesta ciutat! Excepte, segurament, aquest pobre esclau l’escala del qual li se li ha trencat, literalment, a les mans! Tan li cridava el seu amo!”
Tots van posar-se a riure davant d’aquell comentari, car l’home grassonet i furiós s’havia sentit ridícul i còmic, i no se’n podien compadir d’ell: hagués pogut comprar immediatament una altra escala!
Christós, després de riure breument, va tornar a posar seriosa la seva cara esprimatxada.
Christós: “Vine Thanos; anem a veure com viuen de tristos que viuen a la perifèria, els que estan privats dels diners!”
Thanos: “No entenc per què no pidolen! Mireu tots els escuts que els negociants m’han donat sense demanar-me res a canvi!”
Christós: [color=black] “T’han donat aquesta bossa plena per què volien sentir la nostra història i notícies d’horitzons llunyans, durant el seu àpat. T’han comprat amb aquests escuts d’or que per a ells no signifiquen res. Volien distreure’s, però no reflexionar el que prediquem.
Però...Has degut acabar assedegat de parlar tantes hores per a satisfer-los...T’han ofert quelcom per a beure?”
Christós somreia...Thanos va sospirar, ja que se n’havia adonat massa tard. Encara tenia la ingenuïtat de l’extrema jovenesa...
Thanos: “ ...No...m’han donat aquesta bossa quan han acabat de menjar, i m’han dit que marxés.”
Christós: “I has vingut per tal d’escoltar les meves prèdiques, que feia a prop de l’entrada, a les barriades dels qui no treballen i dels malalts.”.
Thanos: “És cert; inclús he observat que aquests eren més propensos a escoltar les vostres prèdiques que els altres, molt ocupats en els seus assumptes. I m’han ofert aigua de les gerres més pobres.”
Christós: “Mira, quan l’or és abundant, no és cert que se’l posseeixi. Més aviat, és ell qui ens posseeix.”
I Thanos va recordar-se’n de les primeres frases que el seu pare Gamliël l’hi havia dit a la sortida: “Tasta aquest or deliciós i enganxifós, però no t’hi acostumis.”
Christós va somriure i Thanos va tenir la certesa que sabia de què se’n recordava en aquell mateix instant.
Aleshores Christós digué:
La gàbia que transportes amb precaució et pesarà durant molt de temps, ja que els teus tres ocells missatgers viuran feliços fins que no tornin al seu colomar natal. Així serà.”
I Christós va servir-se, de nou, una llesca de pota de xai sense més tardar.
Sense dir res més, Thanos va aixecar-se i va escollir un dels tres coloms, del qual va prendre, suaument, una ploma per a inscriure un minúscul paper les següents paraules:
“Pare, mare, germans; estic al meu destí, el qual s’anomena Christós.
He tastat l’or; m’agrada i n’estic destinat a ell. Thanos.”
L’animal, alliberat, va volar immediatament al seu lloc d’origen. Al dia següent, Thanos va dipositar, discretament, els escuts d’or a les mans d’un pidolaire, al qual li havien donat de beure. Va guardar la ploma.
L’artesà.
Thanos, amb els seus camarades, continuaven seguint l’ensenyança prodigada cada dia per Christós en pro de l’intercanvi, l’exemple, les accions i les paraules.
Durant les seves prèdiques, Christós i els seus apòstols van tornar a Galilea, a Judea, Semaria, Fenícia.
Van descendir la riba del riu Jordà fins el Mar Mort i van remuntar les riberes d’Antiòquia. Inclús van entreveure el Mont Sinaí...
Van creuar nombroses ciutats, sempre predicant: Cafarnaüm, Tiberíades, Genesareth, Sequem, Magdala, Cesarea de Filip, van pujar el Mont Tabor, i van donar la volta a Nazaret.
I sempre Christós començava així les seves prèdiques:
“Sóc Christós, de Nazaret, el Messies, guia i mirall de la divinitat, habitat per Déu. Aristòtil, el Profeta, va anunciar la meva arribada, per tal que us mostrés la via que ha de seguir-se per a viure en l’amor de l’Altíssim.”
I molts s’acostaven i l’escoltaven, i el sentien...
Van arribar, finalment, a Jerusalem i les prèdiques de Christós es van detenir, ja que el van condemnar allà en condicions inhumanes, tal i com va preveure l’Altíssim.
Durant aquell temps, Thanos, com la resta d’Apòstols, l’havien escoltat, seguit i n’havien après.
Els seus cossos s’havien tornat robustos i flexibles, i en els seus esperits s’havia despertat a l’espiritualitat, havien quedat inscrits en la història i en el missatge Diví.
S’havien transformat, al llarg del viatge, lentament però inexorable, en part de la voluntat de l’Altíssim i de Christós, la qual cosa passarien a ser aviat, per al bé de la humanitat, tot compartint amb qualsevol que desitgés una Fe molt simple i sense exigències.
Havien esdevingut els futurs artesans de l’Església, “Única, Santa, Aristotèlica i Apostòlica.”
El segon colom
Cansament!
Ningú no podia tornar de nou al passat, i menys qui feia més i més gran el poble del Creador que és avui...
Així, afectuosament, predicava el Lliure Albir específic dels humans en el seu conducte o, com a mínim, el que implica en les vies inexplicables de la dissort.
Els horrors comesos en nom dels valors personals i bestials, duts sense motiu per la Criatura sense nom, es resumien en una sola frase:
Christós va ser “jutjat”, torturat i crucificat, fins que la Seva mort va sobrevenir.
Durant tot el temps, el so del martiri allargava la seva agonia, i romania confinat al Seu Pare, suportant amb força, intel•ligència i carisma tot el que havia de suportar; i pregava. I fent això, la seva reputació creixia encara més.
La seva cara s’il•luminava i irradiava or pur a les nombroses persones que sostenien la seva Fe i el seu compromís en pro de la Paraula consagrada.
1) Vida de Christós, capítol XVI
Recordo¡s de Samoth, dit el 87 després de Christós, per Trufaldini.
“Van clavar a Christós sobre una gran creu de fusta que, a continuació, van alçar sobre el pujol. I Christós es trobava allà dalt, dominant a la resta d’humans...Com un xai, s’havia sacrificat sobre l’altar de l’ordre establert per què posava en entredit la societat d’aquells temps i els seus falsos valors.”
Com la resta dels apòstols, Thanos va quedar destruït...Va allunyar-se del lloc del suplici.
Plorant des del fons del seu cor, ensopegant i no podent suportar-ho més, va seguir a un admirador ple de joia i va embriagar-se de la desesperació.
El Cel llançava llamps i trons sobre el pagà.
2) Vida de Christós, capítol XVI. Records de Samoth, dit al 87 després de Christós, per Trufaldini.
“Però després d’un moment, la naturalesa va calmar-se, la pluja va cessar, els llampecs es van detenir, els rugits dels trons van callar i els núvols desaparegueren, sumits per un raig de llum, creixent, la brillantor del qual inundava, ara, el pujol.
Aleshores vam veure aparèixer, entre aquests halos benefactors, un estol d’àngels celestials. Tots descendien del cel amb gràcia, volant sobre l’eminència. Van prendre el cos del Messies, guia i mirall de la divinitat, i el van alçar als cels, duent-lo per tal que s’incorporés al tron de Déu.”
3) Hagiografia de l’Apòstol Titus. Traduït pels germanns Maisse Arsouye, Nsaymar i Pons d'Agoult.
“…Ràpidament, els apòstols se separaren. Cada un va escollir una via, una manera particular de servir a Christós i al seu missatge. Davant la separació, Titus va donar un anell a cada apòstol que duia enclastada una pedra púrpura, un robí, com a record de la seva amistat i com a record de la seva missió. L’anell de Dajú va ser retornada a Anaclet, un jove home que s’havia fet amic de Titus i Samoth. ”
… Thanos, sol i embrutat pel vi, profundament dolgut per una pena més profundament que un pou artesà tiri, va trobar, finalment, l’esperança i el valor al matí del tercer dia.
Una nàusea imprevista va buidar-lo, literalment, de la borratxera que l’havia impedit moure’s durant tres dies.
Tremolant i plorant, va aixecar-se amb dificultat, però va acabar quedant-se de peu. La seva ànima també es va aixecar.
Un robí, al seu dit, refulgia tant com la sang pagada a la glòria de l’Altíssim.
I Thanos va recordar-se’n de la segona frase que el seu pare Gamliël l’hi havia dit quan marxava: “Aquesta sang de la fusta enforteix sense embriagar.”
Va prendre el segon colom, de la qual van arrencar suaument una ploma de l’ala, per a inscriure en un minúscul papir les següents paraules:
“Pare, mare, germans, encara sóc al meu destí; aquest es diu Amor, Fe, Guia i Prèdica.
He tastat el vi i m’ha agradat. Guardo el seu color en un robí al dit. Thanos.”
L’animal, alliberat, va volar immediatament al seu lloc d’origen.
No sense recordar una situació ja viscuda al principi, a la seva petita casa nativa, va abraçar per últim cop els seus col•legues i va anar en direcció al Mare Internum, més enllà de les fronteres conegudes.
Tenia vint-i-set anys.
Va guardar la ploma.
L’erudit
El dia a dia es va convertir en una rutina solitaria, però no amb desídia, ja que Thanos predicava amb entusiasme la Bona Nova al llarg del seu camí cap al mar, i el record de Christós i el seus antics col•legues el sostenien.
Va arribar, d’aquesta manera, després de força mesos, a la ciutat portuària de Biblos, al país de Canaan.
Una multitud s’agitava en el que semblava una alegre remada amb uns rems curts, però tot i això s’organitzava: els ports eren immensos, ja que els vaixells que s’hi construien allà mateix.
Els nombrosos habitants arribaven de les rodalies per ajudar al casc del vaixell, a teixir les grans veles, als diferents tipus de maçoneria. Hi havia mestres picapedrers i tot.
La ciutat, entre d’altres coses, exportava fusta preuada (cedre del Líban) i les seves indústries tèxtils treballaven amb finor; algunes collites d’alcorina permetien, també, la fabricació de pigments, molt valorats al llarg del temps. Biblos era dinàmica i rica.
Thanos va decidir, aleshores, deixar de banda els petits estalvis per a subsistir a les seves noves necessitats d’aprenentatge, que havien passat a ser molt grans amb el temps; la seva intel•ligència servia per a la prèdica i tenia una bona mina alimentant-se amb llet i fruita. Així, era contractat cada dia ràpidament, amb el seu bon salari consegüent.
Abans d’embarcar-se a un llarg viatge, va inscriure’s a la Universitat de la cantonada, per tal de seguir alguns cursos d’astronomia, una matèria molt antiga que havia estat desenvolupada i tenia novetats.
Allò hauria de servir-li, algun dia...
Va progressar sensiblement en la seva escriptura, i es va proveir de petites vitel•les.
Allò també li serviria algun dia...
Va embarcar-se, per fi, i va fer nombroses escales, marcades per tempestes o clarianes, pel sol o pels vents.
Va passar per illes com Xipre i Rodes, amb una parada a Xanthos. Després un altre buc va salpar cap a Peleponesus Creta (Creta), després a Sicília i l’Hespèria (Itàlia), i finalment va reprendre cap al mar Tirrè, dirigint-se a l’illa d’Elba.
Durant tota la navegació, Thanos predicava cada nit durant una hora, quan el temps ho permetia, i nombrosos mariners transmeteren allò que havien après en aquells llargs mesos de navegació als seus ports de parada, quan els hi havia.
Les tavernes van tenir menys homes beguts i més de creients.
Però sempre hi havia tants debats...
Thanos emprava la resta del temps sobre els seus fulls, arranjats en quaderns, marcant el seu itinerari de predica, els seus sermons o homilies, la seva vida passada amb Christós i els apòstols, i hi afegia les seves iconografies. Guardava aquell diari amb cura i tenacitat.
Era estimat per la tripulació, i prestava grans serveis gràcies als seus coneixements d’astronomia: Seguir la bona estrella.
Era respectat profundament per tots. La Paraula Divina navegava a través de les aigües, i les onades escumoses l’enviaven lluny, cap a tribus remotes.
Però un naufragi fatídic va canviar el curs del seu destí fins que va tornar a embarcar a la Gàl•lia, pel mar de Ligúria, on la majoria dels dies eren tranquils i solejats.
Tenia gairebé quaranta anys.
El tercer colom
Aquella nit, els núvols espessos recobrien el cel, anunciant tempesta, i allò enterbolia la seva bona lectura. Inclús Thanos no sabia desxifrar el rumb per a dirigir bé el buc.
Aquest va sacsejar-se perillosament entre uns esculls mordaços com la fulla d’una navalla, i el vaixell ràpidament va embarrancar-se sobre un minúscul illot que sobresortia tan poc que el dit índex hagués esborrat aquell lloc del mapa.
Adormit al seu costat, com un brau decapitat i destrossat, l’embarcació romania partida, irreparable, sobre una ribera d’aigua freda per la pluja.
Els que encara restaven de la tripulació, i Thanos, van senyar-se, no obstant, i van agraïr a l’Altíssim haver-los deixat en un lloc segur...
Al dia següent, amb el cel més clement, tot i que encara ventós, van examinar la petita illa.
Havien naufragat sobre “l’illa de les gavines”, com els explicarien més tard els habitants. (Gallinaria, un illot situat davant la costa de Ligúria a la Ribera Oest, davant d’Albenga)
Efectivament, n’hi havia nombroses, d’aquelles aus, i els seus excrements servien pel foc, juntament amb els seus ous, els quals eren molt preuats.
Només hi havia una vila, i els habitants els van rebre bé, se’n van encarregar d’ells i els van oferir llet, peix i pa, de les cales profundes i obscures, que conservaven extraordinàriament en àmfores fabricades per ells.
Els aliments no eren gaire vairats, i eren poques poques les coses que empenyien aquell lloc, una illa tan petita, pobre en cereals, i delimitada per grans roques. No semblava que cap buc hi anés per atracar.
Els illencs, una vintena de totes les edats, no coneixien a Christós i el seu paganisme era palpable: adoraven un ídol representat per una cabra, l’animal que els proveïa de llet i formatge, de pells i de cola per a enganxar. L’estàtua ho dominava tot, prop de l’única font, feta de fang cuit.
Eren innocents i cortesans, tranquils i somrients, poc curiosos i extremadament cortesos. La vida passava per a ells com un glop de crema de llet, que es deixa caure lentament sobre una galeta d’ordi.
Thanos no va veure cap mal en enriquir-los amb el Dogma, ni fer-los viure la realitat de la Fe Aristotèlica.
Van passar diversos anys, i alguns dels col•legues mariners de Thanos es desesperaven per no poder sortir cap a platges més amples i més habitades.
Però la majoria, i Thanos entre ells, es fonien suaument i inexorable en la tranquil•litat del dia a dia, i cedien a la pau del temps i la inusual tranquil•litat dels seus habitants...
Sempre predicava, i la seva Fe no va disminuir, havia construït alguns llocs de culte adaptats al lloc i la tranquil•litat dels habitants; s’oïa missa un cop per setmana, fent créixer la fe als habitants de manera ràpida davant el seu antic ídol, el qual feia temps que estava ja al fons del mar.
Entre la tranquil•litat dels camperols i la rutina de les estacions, Thanos s’acomodava a un destí pacífic però fix.
Hi havia plaer, però una falta incommensurable el corroïa per dins, ja que no es renovava, només tenint gent afable i dies idèntics davant seu. La seva vida transcorria sense dolor, però de manera apagada: transmetia la Paraula de l’Altíssim sempre al mateix lloc, a les mateixes persones, la qual cosa no era contrària a l’ensenyança que Christós havia donat als seus apòstols, però si incompleta.
Va ser una terrible tempesta, la segona, realment, que patia la illa en quinze anys, que Thanos va sortir de la seva letargia intel•lectual.
Els elements van desencadenar-se, el vent cridava, la pluja colpejava el terra amb violència i vociferava de ràbia com el dia del seu naufragi.
Un llampec va creuar el cel nocturn i un tro, i es va fer la llum en ell.
Va fer construir al dia següent, amb les bigues que quedaven del buc, una gran creu i la va fer establir al punt més elevat de l’illa. Des de bastant lluny, designava tant la religió aristotèlica de l’illa com indicava la presència humana als bucs que passaven. Aquests van trobar, finalment, una motivació amb la qual entretenir-se.
Alguns mariners i Thanos van tornar a la Gàl•la, la illa ja mai més estaria aïllada.
Els camperols comercialitzaven, orgullosos, amb les seves àmfores de qualitat, ja que tenien el secret de la bona cocció de la seva terra.
I Thanos va recordar la tercera de les frases que el seu pare Gamliël li havia dit abans de la seva partida: “ Et regalo d’allò amb que hom et va alimentar quan erets un nen de bolquers, però ara rega-ho sobre altres aliments i creix.”
Va prendre l’últim colom, del qual en va arrencar suaument una ploma, i va escriure en un minúscul pergamí les següents paraules:
“Pare, mare, germans. Estic amb el meu destí, encara, i s’anomena Església Aristotèlica.
He tastat la llet i me n’he separat. Thanos.”
L’animal, alliberat, va volar immediatament cap al seu lloc d’origen.
Thanos no tenia ja cap manera de comunicar la seva projecció espiritual i física a la seva allunyada família...S’acostava als seus cinquanta-sis anys i va pensar que els seus pares potser s’havien unit al seu fill Guéchèm. Va guardar la ploma.
La mort de Thanos.
El Vell Home, el Savi, el Bon Apòstol Thanos va viure així molt de temps, fins que la barba, nevada pels llustres, li queia per mig pit. El seu cabell, amb tot, s’havia tornat escàs, però la seva erudició, la seva prestesa i el seu carisma eren, amb molt, el que qualsevol podia esperar percebre millor durant la seva vida.
Havia esdevingut, amb el temps, gairebé cec, però encara podia distingir la llum del Sol, predicava encara l’amor per a Christós i de l’Altíssim i propagava sempre amb èxit la Fe i l’amistat aristotèlica.
Però amb el seu contacte, el paganisme havia esdevingut gairebé nul a las seva regió d’adopció i l’ateisme havia retrocedit.
No obstant això, cada dia atreia noves tongades de pelegrins, de petits donants, arribats i viatgers.
Poc abans de la seva última respiració, va tancar el seu tercer quadern. El jove diaca escollit per assistir-lo en aquells últims moments el va guardar com així li va demanar que ho fes feia pocs dies. A cada un d’ells una ploma de colom servia de marca.
El jove diaca, del qual la història no en va retenir el nom, va adjuntar allà la iconografia traçada per ell mateix.
Tot i que els pigments van descolorir-se amb el temps, encara es veu algun retrat ben conservat de l’apòstol.
El sol dormia. El cant dels ocells havia callat i el perfum de discretes violetes encara flotava en l’ambient...
Aleshores Thanos, seré, i retenint la tendresa en el seu petit ram de boix entre les mans, ja que no va oblidar mai la tendresa de la seva infantesa, va murmurar suaument:
- Oh, Christós...Cria que seguia el meu destí, que seguia la Crida de l’Altíssim i la meva vocació. Ha estat la meva major llibertat a la Terra.”
Un somriure extàtic reflectia al cèntuple tot l’amor aristotèlic que des de feia anys hi havia a la cara pàl•lida i alliberada dels obstacles de la vida terrestre de Thanos. Era el XXVIII de març de l’any LXXXVII.
Relíquies:
Tres plomes, tres quaderns.
Festa:
Cap data reconeguda encara
Cites:
- Són els ritus i els ritmes que el que ens fan viure el millor possible.
- Les directrius per avançar sobre el seu camí, la remera per dirigir-se sobre el seu camí, el tèctrices per escriure el seu camí.
-Cal “pecular” sense especular.
- Quan la raó no pot explicar un esdeveniment, es parla de fetilleria, de fenomen desconegut. Però els nostres sentits ja han percebut quelcom Diví.
*Nota del Traductor: La part senyalada a partir de l’asterisc i fins a la fi del capítol no apareix al Capítol VII de la Vida de Christós, i és molt probable que sigui un afegit d’un autor tardà que copiés aquell capítol, afegint la part indicada, i que la Germana Fauilllle, rigorosa en la seva feina, es trobés en l‘obligació de traduir el text segons l’original i no segons el vertader.
Traduït per la germana Feuilllle
Traduït al català pel Reverendíssim Pare Abat Ignius de Muntaner.
|
_________________
 |
|
| Revenir en haut de page |
|
 |
Ignius
Inscrit le: 17 Nov 2010
Messages: 3429
Localisation: Catalunya
|
| Posté le: Ven Nov 18, 2011 10:21 pm Sujet du message: |
|
|
| Citation: | 
“Aquí veiem el trajecte de Thanos, en recerca espiritual amb Christós, més tard com a aprenent d’Apòstol i, finalment, en solitari, que no asceta, transmetent la Fe Aristotèlica.
Hom pot dir que aquest apòstol ha fet molt de camí, tant de manera espiritual com a nivell físic.
Si va errar, hom també pot afirmar que va saber allunyar-se’n per tal de veure les coses amb perspectiva, i veure-les des de més amunt.
El seu viatge va començar amb la mort del seu únic germà malalt, cercant la ciutat on va entrevistar-se amb Christós i alguns Apòstols.
El seu viatge amb el Profeta i la resta d’apòstols va ensenyar-li el rigor de la Fe, i les exigències d’aquest (transmetre, evolucionar, la vida en comú, etc.).
La mort de Christós va ferir-lo profundament, i el seu dolor va esdevenir feblesa. Va fugir, doncs, dels camins. Aquí rau la diferència amb la resta d’apòstols: tot i que, com ells, transmet la bona nova, els altres ho fan en la continuïtat del que els va ensenyar Christós. Ell, en canvi, predica tot fugint d’un esdeveniment que resplendeix per la seva cruesa.
Insensiblement, la força espiritual va correspondre-li.
Però, un naufragi, va deixar-lo en una illa que havia de captivar-lo en la seva senzillesa de vida.
Thanos mai no va renegar de la seva Fe, ni va fer res en contra seva, ans al contrari: per arreu on passava, va predicar en benefici de l’expansió de l’Església Aristotèlica, amb entusiasme i recolliment
Però tenia necessitava adonar-se’n que predicar no era suficient, que era necessari també anar-hi, anar davant de la resta, donar encara més de si.
Així, l’Altíssim va decidir parar-li una prova.
Gallinaria va ser aquella illa, gairebé desèrtica, que va acollir-lo calorosament durant molts anys, on Thanos, una tarda, va exposar que : “la vida era suau i fàcil, però duia un estancament espiritual si romania tancada a la resta del món”, i que “així mateix el nadó no pot veure sinó llet, però al créixer ha d’aprendre a variar el seus sosteniment i conèixer altres menges.”
Després de molts i molts dies, va arribar a Walla (Laval), després d’haver anat pel camí de la Provença i haver rodejat el Llenguadoc i el Delfinat lionès, va penetrar el Borbonès i va bifurcar-se a Burgundis, predicant fins arribar al Comtat de Champagne i a Lutetia Parisiorum, anant, més endavant, el ducat De Orleans i Turons, fins que va arribar a Maine.
Tot i que immobilitzat, Thanos va saber aleshores que s’havia lliurat del seu “estancament espiritual” des de feia molt de temps...
El seu viatge terrestre va preparar tota la seva vida cap al Sol i, igual que el seu viatge terrestre, no seria definitiu, ni etern.
Va acabar amb un altre Viatge, més determinant, si s’escau; i en el moment de creuar la porta, va haver conclòs la immensitat de la seva prova de Vocació que li havia parat l’Altíssim.”
Historia Eclesiàstica de la França occidental.
Jandul Penq Wabflat, Monjo historiador. Abril MCDLVIII
Traduït pel Reverendíssim Pare Abat Ignius de Muntaner |
_________________
|
|
| Revenir en haut de page |
|
|
|
|
Vous ne pouvez pas poster de nouveaux sujets dans ce forum
Vous ne pouvez pas répondre aux sujets dans ce forum
Vous ne pouvez pas éditer vos messages dans ce forum
Vous ne pouvez pas supprimer vos messages dans ce forum
Vous ne pouvez pas voter dans les sondages de ce forum
|
|
FAQ
Rechercher
Liste des Membres
Groupes d'utilisateurs
S'enregistrer
Profil
Se connecter pour vérifier ses messages privés
Connexion
