L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church

[Ignius]

Dimonigrafía de Belzebub


El naixement i la Infantesa de Belzebub


Quan Oanilònia ja començava el seu descens cap als abismes del pecat i s’assentava sobre les runes de la virtut, va néixer Belzebub, fill de Grodes i d’Irene. Va pesar 6 quilograms per a seixanta centímetres, havia tardat moltes hores en abandonar el ventre matern i havia deixat a aquesta gairebé morta del cansament. Esgotada i dolorida de tot el cos, una infecció greu se la va endur al cap d’uns dies, deixant al bo d’en Grodes, de cop i volta, amb un petit monstre tan gran com insaciable. Aquest home, cultivador famós per la qualitat de la seva producció, reconegut per la seva gentilesa i la seva bondat, no sabia com fer-ho per criar aquest petit. Fins aquí, només la seva dona s’havia encarregat d’aquest necessari assumpte, si bé va decidir deixar el jove amb els seus germans.
Els seus dos germans, Gignol i Pimpón, en feien excessiva befa d’ell dient que, finalment, només representava una boca més per alimentar. Belzebub va ser amamantat fins a l’edat avançada de cinc anys, el seu pare li mostrava poc afecte, massa ocupat amb la feina dels seus camps, però això no l’impedí créixer desenvolupat gràcies a una dona dura i robusta que responia al dolç nom de Rita. La dona no l’estimava, puix que el trobava lleig i sense cap gràcia. A això, afegia que un nen de pit que havia matat la seva mare per a néixer, ja caminava per camins foscos. També li va fer la vida tan dura com li fou possible, no donant-li res i no ensenyant-li més que el mínim imprescindible.


A la vora els vuit anys, quan va tenir edat de passejar sense la seva madrastra, Belzebub fou dut per Grodes, decidit que el seu fill l’acompanyés als camps a fi d’ensenyar-li com cultivar els cereals i inculcar-li alguns principis i valors bàsics. Així va ser com, cada dia, plovent, ventejant o nevant, l’homenet es llevava amb les aurores i acompanyava el pare a cultivar les terres. Aquest últim mai es reservava els seus consells, dels quals la immensa majoria tenien per objecte fer del nen un camperol consumat:



Citation:

- "Veus, fill meu, cinc denaris són cinc denaris; guarda curosament el menor denari, per què té la seva importància! " - "¡Serveix-te del teu bon cap i sang! Has d’aprendre a vendre i a comerciar, per què sinó, què serà de tu quan creixis?" - "No oblidis que si vols ser el millor, cal que n’estiguis convençut, de ser el millor!” - " No pensis en la resta, pensa en tu per què ets tu qui genera tot a continuació!” - "La vida és com un guisat de mongetes: com menys pedres hi hagi, més bo serà!



Ell n’estava convençut de que, de moment, tals conceptes no tenien gaire significat pe`ro això no va impedir que aquests preceptes anessin marcant la vida del jove nen. Així doncs, Belzebub, va començar de molt jove a comprendre el que feia de la terra una bona terra, va comprendre molt ràpidament com comerciar i sobre com jugar per a obtenir els millors beneficis. No es preocupava dels seus germans, preferint apropar-se al seu pare que veia en ell un successor prometedor. Aquest últim, sovint, el posava al capdavant en qualsevol lloc quan venia el fruit del seu treball al mercat, dient a qui volgués escoltar-lo que ocuparia el seu lloc quan ell morís. Això va fer créixer entre els seus germans majors una enveja i una animositat que es van transformar, poc a poc, en odi visceral, per la qual cosa el feien patir molts maltractes i el colpejaven i insultaven cada cop que se’l creuaven. El jove Belzebub va cultivar aleshores una imatge d’ell, segellada en l’orgull i l’arrogància, pensant que si els seus propis germans el maleïen, era per què era millor que ells. Quant més avançava en edat, més proper es feia a Grodes i més s’allunyava de Pimpón i Gignol. S’havia convertit en príncep als ulls del seu pare i enemic mortal als ulls dels seus germans. Així, Belzebub, pensava només en ell i el seu futur, s’havia tornat indiferent als seus propers, només al seu pare encara i tenia una estima alta.


L’ascensió i l’accés a la fortuna


Quan tenia només quinze anys, el seu pare Grodes, massa cansat i envellit per dècades de feina escarnida i sense errors, va venir ell. Li va demanar seure i li digué:



Citation:

- "Fill meu...Ja estic vell i cansat...Mira’m: estic encorbat com una vella harpia i ja he tret profit dels meus bells anys. Tu ets l’únic de la família capaç de prosseguir amb tot allò que he construït en el curs d’aquests anys. Aquestes terres, les meves terres, són a partir d’ara teves, i els teus germans que les cultiven per a mi, hauran d’ajudar-te. Confio en tu: saps vendre, saps com cultivar el millor blat i el millor panís”!



Belzebub estava orgullós de que el seu pare li llegués tot el que tenia essent, tot i així, com era deu anys més jove que el seu germà major de menys edat. No va poder abstenir-se de pregar:



Citation:

- "Però, pare, què faràs ara amb el teu temps? M’abandonaràs com ho va fer la mare?"



Grodes sempre havia pensat que abans de la fi de la seva vida podria fer grans viatges, sabia que el temps per a ell d’anar-se’n havia arribat i li havia explicat això al seu fill abans d’abandonar el domicili familiar per a sempre. Li havia encarregat anunciar-li això als seus germans i entregar-los-hi a cada un una carta que havia escrit per a ells. Ningú no en va tenir notícia d’ell i mai més no es va tornar a parlar de Grodes a Oanilònia. El jove Belzebub va esperar a que el seu pare hagués deixat la morada familiar per a trencar les cartes que havia d’entregar i, sabent bé que els seus germans no serien del semblant del seu pare, va decidir de seguit contractar a un sicari per a protegir el que li havia estat transmès. Va moure alguns fils i va trobar a l’home que li calia, un esclau franc vingut del nord, gran com un arbre i fort com una roca, amb cicatrius i talls, de nom Astaroth. Quan Pimpón i Gignol van tornar als camps, van trobar la porta tancada i Belzebub va aparèixer, darrere seu, amb el seu guardaespatlles al seu costat. Amb cruesa i seguretat els digué:



Citation:

- "El pare ha marxat! M’ha legat les terres i la residència, a partir d’ara tot el que li pertanyia em pertany! Vosaltres vàreu amargar la meva infantessa i m’heu podrit la vida, per això, per a castigar-vos, no us daré res! És inqüestionable que dos ganduls tals com vosaltres, que vàreu treure profit vergonyosament dels escuts del pare durant anys treguin ara profit del fruit de la seva feina. Em quedo amb els vostres béns i amb la resta. Aneu-vos-en! Si, per desgràcia , torneu a posar els peus sobre les meves terres us enviaré a l’Astaroth que s’encarregarà de fer-vos passar de la vida a la mort; així doncs, marxeu-vos-en i no torneu!”



Belzebub va fer una senyal a l’Astaroth que es va apropar als homes, després els va bufetejar i els va tirar al terra; ambdós germans, ferits en el seu amor propi més que res, no van tenir més opció que anar-se’n sense demanar la seva part. Fou així com va succeir l’ascensió de Belzebub. Va fer profit del que havia après, va reemplaçar els seus germans per a jornalers als quals havien acomiadat al mercat i als quals pagava malament, sabent bé que tindria sempre la mà d’obra que acceptés la feina. Els seus caps van donar collites esplèndides per què era un astut coneixedor dels cultius; així va començar a guanyar força diners. Però això no era suficient per a ell, sabia que era el millor, però volia més. Guardava tot el que havia guanyat i gastava només quan estava forçat a fer-ho.

En el transcurs dels anys va decidir adquirir altres terres i es va convertir en un gran propietari reconegut pel seu sentit del comerç i, sobretot, per la seva intransigència en els assumptes. Els seus productes donaven sempre els millors beneficis i el que guanyava ho guardava a casa en una caixa forta, evitant gastar fins al menor denari si no era estrictament necessari. Durant gairebé deu anys, Belzebub va gaudir només d’ell mateix; va desenvolupar un ego sobre dimensionat, fet el fatxenda a Oanilònia dient a qui el volgués escoltar que era el millor i l’únic apte que era capaç de produir bon gra.



A principis de la seva tercera dècada, Belzebub havia adquirit, per la seva intel•ligència i la seva força de persuasió, la meitat dels cultius cerealistes d’Oanilònia, la seva morada s’havia convertit en un domini i el seu capital s’havia convertit en una fortuna. Allà on els altres intentaven treure profit de les seves riqueses ell els ho prohibia a qui fos apropar-se a la seva propietat, amb el seu fidel Astaroth al seu costat; era temut i respectat però envejat i mal vist. Cada mes, els enviats dels dirigents anaven a veure’l i li demanaven si no volia donar alguns dels seus béns per ajudar a la comunitat. Cada cop, Belzebub els deia:



Citation:

- "Que què? Malgastar la meva fortuna? He treballat molt durament per a aconseguir tot això i ningú més que jo no en traurà profit! Estic ben dotat i les meves collites són les millors! Sortiu de casa meva i dieu que, mentre que jo visqui, no tindran res de mi!”



Així, cada cop, els enviats se n’anaven de nou amb el rostre descompost y explicaven als seus governants, tot donant testimoni de l’egoisme de Belzebub i la seva incapacitat per a comprendre la noció d’interès col•lectiu. Als que es queixaven davant de les portes dels seus dominis, el propietari enviava la seva guàrdia per terroritzar-los. Als que deien que tenia més enemics que amics, Belzebub responia que calia cuidar-se dels amics per què aquests eren, abans que res, tots uns aprofitats.


El somni i la revelació


Belzebub tenia trenta-cinc anys i una nit, quan la calor de l’estiu s’havia fet insuportable, amb grans dificultats per a dormir, va tenir un somni estrany. S’havia vist anar, sobre un llarg camí desèrtic, únic, sense cap mena de llum a excepció de la claror de la Lluna, cap cabana, res a part d’aquell camí sinuós. Mentre marxava sense objectiu, una Criatura feta d’Ombra va aparèixer. Belzebub va parar i va intentar percebre la seva cara per no va veure-hi més que una ombra. Quan va preguntar qui li feia front, va obtenir el silenci per resposta. Quan va reprendre el camí, la Criatura li declarà:



Citation:

L’ombra: "Belzebub, Belzebub, Belzebub... cap a on vas?" Belzebub: "No ho sé, avanço en l’obscuritat, vaig cap endavant." L’ombra: "Avances però no saps on vas? És que no t’interessa saber-ho?" Belzebub: "Saber-ho? Saber el què? On acaba aquest camí?" L’ombra: "Què importa on acabi? L’important no és on, sinó com!" Belzebub: "Què vols dir, criatura?" L’ombra: El que vull dir és que et contentes amb seguir el camí que es va traçar per a tu en lloc de traçar el teu propi camí! Deixa els camins trillats i pren un altre camí" Belzebub: "Però no veig cap altre camí, criatura, només hi ha aquest!" L’ombra: "Belzebub, ets més maligne que d’altres, ets més ric que d’altres, podries tenir els homes als teus peus, pots construir qualsevol camí a partir d’aquí, et basta amb voler-ho! Serveix-te del que has après, aprofita el teu saber i fes ús de l’astúcia per a fer-te més fort en el teu domini, ¡veuràs que només cal voler-ho per a que un nou camí se t’obri!"



L’ombra desaparegué en un instant i davant de Belzebub, una cruïlla va veure la llum. D’un costat, el camí sinuós que seguia des de feia temps, de l’altre s’aixecava un camí estret, recte i ascendent. Va decidir aquest camí, tenint la impressió de que sabia el que hi havia al final. Va llevar-se pel matí i Belzebub es va ocupar d’anotar el somni que l’havia envaït durant la nit. Va convocar a Astaroth i li va demanar seguir les adquirir tots els cereals disponibles i després revendre’l al duplicat del preu que havia pagat. Després, dut pel frenesí increïble, va ordenar penetrar a casa de cada propietari de cultiu i de camps d’Oanilònia, molestar-los i forçar-los per a vendre-li, al millor preu, tots els seus cultius i camps.

En alguns dies, Belzebub va arribar a fer-se l’únic productor de cereals d’Oanilònia, però això no era suficient per a ell. Per a administrar les seves terres, assalariava amb uns sous més baixos, que no permetien als treballadors saciar la seva gana. No tenint una altra alternativa, aquests últims foren obligats a acceptar aquestes deshonestes pràctiques. A tot això, posava preus tan elevats que feien el blat i el blat de moro tan car, que tot la cadena de les mercaderies coneixia una inflació rècord. El blat s’usava en la composició del pa, de la farina, la dacsa servia també per a alimentar als animals, així, Belzebub gairebé s’havia apoderat de tot el mercat i dirigia sota la seva mà la economia local. Aviat, la plebs va anar per a queixar-se i les autoritats vingueren per a manifestar a Belzebub el seu descontent. Aquest últim, massa content de veure que suscitava tal interès no es va prendre ni la molèstia de rebre’ls. L’home, d’ara en endavant, no deixaria el seu domini, deixant-li al seu segon, fidel, la gestió de les feines baixes, dient que ell era massa important per a això i que no podia barrejar-se amb els de la baixa Oanilònia. La seva reputació deia que el seu egoisme només era igualable a la seva fortuna i que, aviat, cauria dels núvols.

Els habitants i els governats decidiren reaccionar i crearen una cooperativa amb la finalitat de competir amb Belzebub, els ramaders donaren cada un una part dels seus camps per a trasplantar el gra i fer baixar els preus. Si Belzebub no venia més, aleshores possiblement es dignaria a rebre’ls, pensaven. Aquest fet fou pitjor.


L’adveniment d’un destí


Davant d’aquesta astúcia, Belzebub montà en còlera tan terrible que les parets de casa seva van tremolar. Va ordenar al fidel Astaroth anar als barris baixos i reclutar als pitjors malandrins i van formar així una milícia per a defensar el seus béns. Va demanar-li de prendre els millors i, amb ells, anar a saquejar els camps, matar les bèsties i cremar les cabanes dels que s’havien adherit a aquesta cooperativa. Al dia següent d’una nit espantosa, Oanilònia va quedar-se glaçada de por davant la idea d’enfrontar-se amb el que tenia de poder de matar de gana totalment a una població. Els camperols no eren soldats i els milicians de Belzebub feien fins i tot por als guàrdies de la ciutat i ningú d’ells van poder negar l’evidència de la seva supremacia. En algunes setmanes, tots ells foren a casa seva per a dir-li que acceptaven les seves condicions i, així, Belzebub va tenir, només, que imposar el que li plaïa. Obligà als ramaders a entregar-li un percentatge de les seves rendes a canvi de preus acceptables sobre els cereals, i els que es negaren no van arribar a alimentar els animals correctament; les seves vaques i els seus xais estaven tan famèlics que no produïen a penes carn i llet. No feren falta més que uns mesos per a que la fortuna de Belzebub augmentés de manera exponencial, al preu de nombrosos sacrificis per a la població d’Oanilònia.

Els camperols esdevenien pobres i sense terra, els ramaders guanyaven just per alimentar-se i, els únics homes sustentadors eren els que havien cedit davant de Belzebub. Els governadors s’havien deixat comprar amb importants quantitats de diners, mentre que els més pobres es morien de gana.
U dia d’hivern, Gignol i Pimpón van anar a casa del seu germà, acompanyats per nombrosos vilatans, ambdós molt prims, amb les cares refinades i li van demanar audiència. Belzebub acceptà sentir-los:



Citation:

Guignol: "Belzebub, estem arruïnats per culpa teva, ¡no podem ni comprar el nostre pa diari! Et supliquem ajuda!" Pimpón: "Et suplico, ets el nostre germà, no pots abandonar-nos…" Belzebub: "Feu pena, no teniu ninguna qualitat i us atreviu a venir per a pidolar almoina a casa meva? No us daré res. Si no teniu de què alimentar-vos es per què sou dèbils. Sóc ric, però la meva fortuna em pertany, solament a mi, i a ningú més." Gignol: "Pensa en el nostre pare que se’n va anar fa tan de temps, és això el que et va ensenyar?" Belzebub: "¡Em vaig fer a mi mateix, petits vailets! Bo vaig esperar a ningú per a ser el que sóc. No us donaré ni un denari per què no el mereixeu1 Els que avui moren de gana són els que no han comprès res.” Pimpón: "No acabaràs amb aquesta bogeria? Deixaràs morir a tanta gent pel teu egoisme?” Belzebub: "Pel meu egoisme? No sóc egoista, he aconseguit i tocat les enveges, són ells els que es tanquen en les seves certeses i es neguen a veure les coses com són. Per la seva falta de clarividència, causen la seva pròpia perdició. Aneu-vos-en i no torneu mai meus! Si moriu, és per què ho mereixeu!"



Pimpón i Gignol abandonaren el lloc amb decepció i van explicar el que els havia dit l’amo als altres habitants. Tots se sentiren despitats per tal egoisme i van comprendre que res no canviaria aquell home. Belzebub, podia haver-se tornat tan poderós, que va apilonar més escuts que un rei. Havia pogut distribuir els seus diners per les finestres sense patir i, no obstant això, no tenia cap amic i, en canvi, tenia més enemics dels que cap home no tingués coneixement a Oanilònia. Fou en aquella època que l’Altíssim manifestà la seva còlera cap a Oanilònia i va decidir castigar als qui havien pecat tant que s’havien oblidat del sentit de la vida :



Citation:

"Mentre que us vaig donar el Meu amor, us heu desviat, heu preferit escoltar les paraules de la Criatura a la qual no vaig donar Nom. Heu preferit abandonar-vos als plaers materials que donar-me les gràcies. Vaig crear per a vosaltres un lloc anomenat Infern, que vaig disposar a la Lluna, on el pitjor d’entre vosaltres coneixerà un eternitat de turments per a castigar-lo dels seus pecats. En set dies, la vostra ciutat serà absorbida per les flames. I els que us hi quedeu, passareu l’eternitat al Infern. No obstant això, Sóc Magnànim, i els que d’entre vosaltres sapigueu fer penitència, passareu una eternitat al Sol, on s’hi troba el Paradís."



Així, un gran nombre d’habitants es resignares amb gran pesar a deixar aquella ciutat, en endavant, maleïda.


La rebel•lió


És en aquest moment quan la Criatura sense Nom s’interessà de nou per Belzebub. El primer cop se li havia aparegut en somnis, pe`ro aquest cop, va anar a xiuxiuejar-li a cau d’orella les següents paraules:



Citation:

Belzzzzebub… Belzzzebub... escolta’m! Has mostrat als homes que ets el més fort, callat els havies demostrat que la debilitat no tenien cap mena de futur entre els homes. Molt aviat, uns homes vindran i et plantaran cara, pretextant que l’amor és el que lliga als homes; parlaran d’amistat i de la còlera de l’Altíssim. No els escoltis per què només són mentida i malícia.



Belzebub, que no era d’allò que se’n diu “creient”, tenia molt poca afinitat amb els que veneraven a l’Altíssim. Els ritus llegats per Oane li eren desconeguts i, realment, els trobava més aviat estúpids. Uns altres sis homes havien estat atrets per la Criatura sense Nom, cada un, tal i com Belzebub encarnava un vici, i tots predicaven contra Déu. Davant seu, set virtuosos s’havien reunit amb la missió de defensar la Paraula Divina, recomanant la temprança, l’amistat, la justícia, la donació de si, la conservació, el plaer i la convicció. Per a ell, posar el seu destí en les mans d’una entitat divina no tenia cap sentit; només podia comptar amb si mateix, i no amb ningú més. Així és com va deixar, finalment, casa seva, amb Astaroth al costat, i va recórrer a passar els carrers i els llocs de la ciutat per a recomanar la seva veritat:



Citation:

No escolteu a aquells que us diuen que la fi és propera! Déu és dèbil i està envejós del nostre èxit! Déu mai no posarà en execució les seves amenaces per què no matarà els Seus propis Fills! No marxeu d’Oanilònia, continueu vivint com vivíeu i envieu a passeig a aquells que prediquen per a Ell!



Van ser força gent els qui el van escoltar i que escoltaren als altres predicadors, mentre que Oanilònia havia caigut en el vici més profund i el pecat més abjecte. Belzebub guardava la seva riquesa i en feia befa dels que no tenien per a viure. S’havia rodejat d’homes fidels i d’Astaroth, temut per la majoria d’aquells amb els qui es creuava. L’avarícia de la que donava prova no tenia igual, i els que intentaren robar-li el que posseïa foren assassinats sense contemplacions. La violència era el mitja que havia trobat per a protegir-se. Encara que s’havia pogut rodejar d’un exèrcit d’homes fidels i sincers per amistat, en lloc d’això s’havia tancat un egoisme tan profund que inclús havia deixat morir els seus germans de gana quan unes poques fogasses de pa els hagués salvat la vida. La seva seguretat i superioritat van augmentar l’eco dels seus al•legats oratoris contra Déu i els que predicaven per a Ell. Per totes parts on es presentava, guanyava i conqueria el seu auditori, quan als que es negaven a oir-lo o intentaven refutar les seves declaracions, els derrotava sense contemplacions fent-los veure el seu propi interès.

La ciutat es va enfonsar totalment en el vici més absolut. Aquesta ciutat maleïda vivia així dies ombrius plens d’odi, enveja, violència i de pecats. Belzebub manejava a la multitud de la mateixa manera que comerciava; els manipulava amb tant d’èxit com manejava els escuts. A pesar de tot, res no ho feia per a la resta, no. Ho feia per a ell, per què considerava que tot el que tant havia trigat en construir, era la prova de que era el més maligne, el més ric, per què havia sabut fer-se el més fort, i Belzebub no podia imaginar un instant en que el seu destí dos fruit d’una voluntat divina o, com a mínim, que un déu qualsevol tingués un impacte sobre ell. Segons ell, Déu els havia deixat als homes l’elecció de no estimar-lo i així, havia deixat el futur de la gent en mans de la humanitat. No comprenia per què venia, aleshores, a reclamar que se’l venerés. Amb els altres sis predicadors, Satan, Belial, Azazel, Asmodeu, Lucífer i Leviatàn; Belzebub va difondre les verinoses paraules de la Criatura sense Nom amb tant de fervor i tenacitat que estigué convençut que no passaria res.

Els sis primers dies semblaren una eternitat, el tro retrunyia i els llamps colpejaven. Molts decidiren, aleshores, abandonar la ciutat. Però Belzebub ho sabia, només els dèbils s’aplegaven a la voluntat dels altres. Els virtuosos havien acceptat el càstig de l’Altíssim i li donaven encara més raons a Belzebub per a cridar victòria per què, donava a entendre a tots que si els virtuosos es quedaven, era per què no creien tampoc en les amenaces del Totpoderós. Va arribar el setè dia i un cataclisme gegantí va produir-se, engolint la ciutat sota la terra després d’haver-la purificat de flames de la còlera de Déu. Alguns humans que es van quedar en el mateix lloc marxaren de la terra. Els que havien escoltat als virtuosos foren acceptats al Paradís mentre que la resta van anar a engrandir les files del Infern Lunar. Astaroth, que s’havia quedat prop del seu amo, fou enviat amb ell i fou testimoni del càstig que havia estat reservat a Belzebub.


Una eternitat d’Avarícia


Belzebub va presentar-se com cada ésser humà que es va quedar a Oanilònia davant de Déu. Fidel a si mateix, va negar-se a reconèixer al Totpoderós i fou enviat com els seus sis companys al Infern Lunar. La seva aparença va prendre la forma del seu vici i el seu cos es va deformar de manera que no semblaria mai més un humà. Es va fer l’avarícia que encarnava a Oanilònia i prengué la forma d’una aranya gegantina recoberta d’or, amb milers d’ulls de diamant.



Els pecadors que donen prova d’avarícia avui dia, que aprofiten els preceptes i roben als pobres per a enriquir-se, atropellen a d’altres per a tenir èxit, apilen fortunes que en mil vides no sabrien gastar; són condemnats per Déu a viatjar fins les galeries del Infern prop d’aquell que va causar la seva pèrdua.

Des d’aleshores, el Príncep Dimoni Belzebub, regna sense compartir el poder sobre les galeries i els precipicis del Infern, i les ànimes condemnades que van pecar per avarícia, s’uneixen a ell per a patir una eternitat de turments sota el seu jou tirànic.

Traduït del grec per monsenyor Bender. B.Rodriguez
Traduït de la traducció castellana d’Isnarathot per Ignius
_________________