L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church

[Ignius]

Demonigrafia de Satan



El naixement de Satan


Temps era temps, quan Oanilònia ocultava una vida agradable i tranquil•la, un jove home de bona família de nom Gaël Sybarite va enamorar-se perdudament d’una de les més belles dones de la ciutat. S’anomenava Aurora. El color ros dels seus cabells només s’igualava a la claror dels seus ulls, i la seva gentilesa i a la seva benevolència eren conegudes arreu. Gaël va es va proposar de flirtejar amb ella constantment i, a la bella Aurora, no li passà desapercebut. Després d’un temps, va acceptar amb molt de gust oferir la seva mà a Gaël, al qual estimava secretament al fons del seu cor desde feia força anys.

Els anys van passar i la parella era molt feliç. Però Aurora no semblava capaç de tenir descendència. Se sentia culpable de no poder dar al seu marit el fill que tant anhelava. Va anar a veure als millors metges d’Oanilònia i tots li donaven fabulosos consells. Però el temps passava i no passava res, no podia arribar a concebre.
Aleshores l’Aurora va resar amb tota la seva ànima, amb tot el seu ser. I la dona, en les seves oracions, encara que tenint el cor pur com l’aigua del riu, no podia abstenir-se de reclamar, a qualsevol preu, un nen. Estava disposada a tot per alegrar a Gaël, per tal que estigués orgullós d’ella.

Els seus desitjos, tan intensos, van obrar bé, doncs d’aquesta feliç unió nasqué, als primers dies de primavera, un nen d’una manifesta bellesa. Una cabellera d’un negre com el banús, uns ulls verds com el jade. Fou la felicitat d’aquestes bones gents i l’orgull dels habitants dels voltants. A la vista d’aquest nadó que mai no s’afartava del pit de la mare, Gaël va decidir aleshores dar-li el nom de Satan. L’Aurora i en Gaël van oblidar molt ràpidament aquells anys de turment i van treure pit per en Satan, el nen-rei desitjat durant tant de temps.





Els primers anys de la seva vida, els tres foren beneits. Tot semblava propiciar una felicitat sense cap mena d’ombra. Gaël tenia èxit en els seus assumptes i guanyava diners sense parar. Aurora era una mestressa de casa ocupada i una mare afectuosa. Satal era un nen viu i curiós. S’interessava per tot i no, tot i fent tot tipus de ximpleries, li eren perdonades per tothom.
Però tal felicitat no semblava poder durar eternament. Així, quan Satan va assolir les seves dotze primaveres, l’Aurora va emmalaltir súbitament. Després de força mesos de patiments atroços, va morir sense que ningú aconseguís salvar-la. Gaël, boig d’amor i de tristor, va fugir de la ciutat i es va llançar daltabaix dels penya-segats propers a Oanilònia.
Satan aleshores es va trobar sol, abandonat pels reus afectuosos pares i, no obstant això, se n’adonava que, absents, era quan més els necessitava. Es va quedar a la seva vasta morada, herència enverinada d’una família destruïda. Havia de trobar ‘alegria de la seva infantessa, costés el que costés. L’adolescent va anar guardant tot el que trobava per Oanilònia i que podia tenir algun valor. Mai no se’n cansava. Mai no en tenia prou. Res del que adquirís tenia gràcia pels seus ulls. Res del que li oferia la vida aconseguia satisfer el buit obert que omplia el jove de mirada desconfiada.
Canviava irremeiablement i perdia poc a poc la part infantil que la seva mare li havia transmès.
Els seus ombrius pensaments i les seves infinites penes van atraure la Criatura sense Nom al costat del nen. Veient en ell un hoste predestinat a dur un dels pecats del món, va acabar d’atabalar el jove cor de Satan amb amargor i pesar, per tal de deixar en ell només una enveja insaciable i inesgotable.






Per a sempre, riqueses amuntegades...


Satan era encara jove quan va fructificar excessivament els seu domini sobre els camperols de les rodalies. Es va aprofitar d’ells i els empobria sense remordiments, reclamant-los la meitat de les seves rendes i, tot i que guanyava en un dia el que bastaria per a qualsevol per tota una vida, sempre mostrava insatisfacció.

La desgràcia d’aquests homes el feia feliç, la misèria dels llenyataires l’acontentava. I, cada dia i cada hora, desitjava causar encara més tristor, encara més desesperació, encara més rancor. Per què res valia pels seus ulls més que el que sentia en el fons del seu ànim. Per què els seus sentiments havien canviat en misantropia, vers els qui encara aspiraven a la felicitat.

Això mateix era el seu aliment vital: la seva despreocupació per la vida; per la seva vida.



I la innocència s’hi va oposar...


Un dia d’hivern, mentre passejava sobre les seves terres, Satan va veure una petita cabana amagada rere uns grans arbres. Furiós per veure que alguns s’amagaven i no pagaven els deutes que li devien, va obrir amb un gran cop la porta. Davant seu, va aparèixer una noia jove de gràcia divina, amb la pell lletosa i els llavis carnosos





De seguida va pensar que li havia de pertànyer, com totes les coses belles d’aquest món. La va exhortar, aleshores, a seguir-lo per a que fos al seu domini per tal de casar-se amb ell. Desgraciadament, Aliénor, que era el nom de la jove, havia consagrat la seva vida a l’Altíssim i es va negar a casar-se amb el bell i tenebrós Satan. Va proposar-se aleshores seduir-la amb d’antuvi o feu el seu pare Gaël amb la seva mare Aurora. Per què estava clar per a l’esperit malaltís del jove que Aliénor duria la seva descendència. Però Aliénor, dia rere dia, negava els seus avenços, tan si eren dolços o d’una violència inigualable. Cada dia, Satan tornava a casa rabiós i cada dia feia executar un dels seus esclaus.
La tarda del noranta-novè dia, boig de ràbia de seguir essent rebutjat per una minyona, va ordenar als seus servents d’agafar-la i torturar-la per tal que després la cremessin viva. Aquests últims pertanyien a la seva guàrdia personal i treballaven sobre les seves terres encarregant-se de recollir els béns dels habitants i fent-los patir mil i una penúries si aquests s’hi negaven. Van fer, doncs, la voluntat del seu amo.

Els crits d’Aliéno van omplir tot el senyoriu i la pobre va cremar durant hores. A la posta del sol, sobre el cadàver de la verge que encara fumejava, Satan va recuperar un penjoll del color de la sang que duia penjat al coll i que seria, segurament, la seva única pertinença. Penjant-se el medalló, enarborava orgullosament la victòria que havia obtingut sobre la pobre noia.





Satan va continuar el seu camí vers l’Últim Vici, vers l’aniquilament. Dos dies després d’aquesta desventura, un dels seus fidels tinents, Simplici va enamorar-se d’una de les dones que residia a la vila, Emmelia. Quan ja estava a punt de seduir-la, va voler dur-se-la per la força, però un home s’interposà i li va arrancar l’ull dret.

Era Miquel.

Humiliat, Simplicius avertí d’això al seu senyor Satan que, fastiguejat del sexe femení des de la mort d’Aliénor, va enviar tota una tropa a detenir a la família d’Emmelia.





Després, va ordenar als seus servents fer venir, cada dia, a una dona de la ciutat per a que s’entregués a ell i a les seves enveges. Totes les que es negaren, morien. Així viurien encara un temps.
Això no bastava, però, per a fer-lo feliç i volia encara més: les mares, les verges, els tresors, els camps...Res no podia saciar a Satan i el seu cos es marcava, cada cop una mica més, per cada nova atrocitat que seguia a l’anterior.
La seva enveja no tenia fi. Els patiments que podien suportar els habitants d’Oanilònia tampoc.

En aquest moment, Satan no tenia res d’humà i la seva aparença bestial espantava a qualsevol que es creués en el seu camí. Les pertorbacions deformaven el seu cap i cada amagatall de la seva pell estava recobert d’escarificacions, vestigis dels seus impulsos sàdics.



Déu castiga aleshores als homes…


Cal saber que en aquells temps, Satan no era l’únic entregat als pecats. La ciutat d’Oanilònia, en altres temps una ciutat pròspera, s’havia convertit en el Centre del Pecat, i la Criatura sense Nom gaudia del Caos que allà hi regnava.
Furiós, Déu va decidir aleshores castigar a la raça humana destruint totalment la ciutat d’Oanilònia.

Alguns, aleshores, els que no havien comès faltes i els que no podien acceptar la idea de canviar aquesta vida de dolç sabor per un detriment segur, van decidir fugir per tal d’escapar de la Fúria Divina.

Altres, un total de set, i perfectament conscients dels vicis que encarnaven, foren escollits per la Criatura sense Nom. Predicaren, sota les seves ordres, la rebel•lió contra l’Altíssim i aconseguiren unir a nombrosos partidaris a la seva causa.

Satan va predicar amb tot el seu odi. La seva energia decuplicada pel suport de la Criatura sense Nom el va guiar per insuflar a cada un el Desig que tot humà havia de tenir. Aquest Desig era l’encarnació de tota la perversió humana i Satan n’era la personificació. Els cridava que desitgessin, sempre, i sense rendir-se mai. Els exhortava a desitjar sempre més, a que un desig seguís un altre, sense cap mena de fi. El Príncep Satan n’estava tan convençut dels propòsits que clamava que va persuadir a les ànimes més dèbils. Exultant, es mostrava exultant.

Els seus ulls verds de luminescència cadavèrica captivaven a la multitud, la seva riquesa i la seva bellesa demoníaca es convertiren als primers desitjos dels éssers que l’escoltaven. Cadascú va llogar la seva excel•lència i la seva virilitat. La multitud començava a desitjar-se els uns als altres. L’enveja es va fer l’anhel que supurava per arreu. En el fluir del Pecat permanent que inundava la Ciutat Maleïda, els horrors es feren per legions sense nom i sobre la immundícia podrida dels vestigis del pasat, Satan orgullosament es posà en peu amb les altres sis encarnacions demoníaques en senyal de desafiament contra l’Únic.

El setè dia després de la sentència de Déu, la ciutat fou engolida i, amb ella, les set encarnacions del pecat. Satan no va sentir cap dolor, de tal manera el seu esperit havia pres possessió del seu cos i havia engolit els nombrosos desitjos que tenia en ell. Havent perdut la raó, no se n’adonà que no desitjava res més. Tenia en el seu ser només l’últim desig que volia desitjar.





Queda per a la eternitat amb els seus pecats …


Satan fou enviat amb els altres sis homes sobre la Lluna, castigat a una eternitat de sofriments sota el títol de Príncep-Demoni.

El seu cos, ja maltractat en extrem, es va transformar fins a reflectir la negror de la seva ànima.

La seva melena, que de bell antuvi fora el seu orgull, es va allargar i impregnar al seu cos per tal de formar-li, a l’esquena, dos grans ales quitinoses semblants a les d’un ratpenat. Les llàgrimes dels seus bells ulls, que buidava per ràbia i desitjos irraonables, es van confondre aleshores en la gemma d’Aliénor i van acabar per colorar, poc a poc, el seu cos. La seva pell va adoptar un color ametista. La gemma d’Aliénor va incrustar-se a la seva carn i així, encastada, li recordava eternament el seu amor perdut.

Va rodejar-se, en els seus turments infinits, d’or, diners i joies, de plats d’entre els més exquisits, d’homes i dones entre els qui el cos rivalitzava en esplendor. Deixava a cada un d’ells devorar amb la mirada els seus tresors i meravelles fins que ells mateixos es devoraven interiorment.

Efectivament, en la seva crueltat més absoluta, va decidir que qualsevol que toqués el que emmagatzemava patia un dolor terrible. Així conservava el seu botí. Així podia veure el seu propi desig en els ulls de la resta. I es complaïa en veure el patiment que el corroïa a ell mateix.




Al Príncep-Dimoni s’oposa a l’Arcàngel…


A Satan, Príncep-Dimoni de l’Enveja, s’hi oposa Miquel, Arcàngel de la Justícia. Aquest últim era, quan vivia, el germà de la bella Emmelia, de la que s’havia enamorat un dels seguidors de Satan.

Trobem per altra banda a Satan barallant-se contra ell en el moment de la cèlebre llegenda del Munt Sant Miquel, que es remunta a l’època en la que certs bàrbars veneraven a certs Déus alcohòlics.

Un d’ells, de nom Saathan, honorava al seu Déu sacrificant-li nens. Aquest bàrbar perseguia a una comunitat de fidels que va intentar fugir que es va trobar bloquejada a ple bosc, a la vora de l’oceà.

Preferint morir en braços del mar que a mans de Saathan, els fidels pregaren a Sant Mique per a que preparés la seva arribada.

L’Altíssim, en desacord amb aquesta decisió, puix que l’Home no pot decidir l’hora en que anirà a reunir-se amb l’astre solar, els va ordenar a través d’un missatger celeste que construïssin una muralla amb l’ajuda de troncs. Quan estigués construïda, haurien d’encendre un gran foc amb la finalitat que el Bàrbar descobrís la seva posició.

Els fidels executaren el desig de Déu i, en set dies, el foc estigué encès. Les tropes de saathan van arribar aleshores i començaren a atacar la muralla. En el moment en el que la comunitat estava a punt de defensar-se, proveïda de pedres i llances, l’Arcàngel Miquel, vestit amb una armadura i duent una llança i escut, va aparèixer enmig de les flames que havien estat enceses unes hores abans.

Sant Miquel va llençar la seva arma a l’horitzó i el mar, despertant, va engolir les tropes del Bàrbar.

L’Arcàngel Miquel va reconèixer immediatament en Saathan el seu enemic íntim. Els seus ulls verds de luminescència cadavèrica no deixaven lloc al dubte. El pagà havia estat posseït pel Príncep-Dimoni i corromput pels mateixos pecats que Satan: l’enveja inalterable de tenir el que desitjava, sense que se li oposés cap mena de resistència.


En el cor dels pecadors, ressona el Cant de Satan…

Satan, mentre que era encara jove i viu, fou conegut per taral•lejar a tota hora del dia i de la nit aquestes paraules.

Aquestes no s’han perdut, ja que qui sigui que deixa ennegrir el seu cor pel vici del desig té en ment aquesta tornada:

El desig busca,
Un cor preciós, el busca.
Deixa’m veure si és el teu
I aleshores, em pertanyerà.
¿I si no el tens?
El desig busca,
Tot el que posseeixes, ho busca.
Deixa’m destruir-te per a enriquir-me,
Per a fer-te meu.

Traduït per Monsenyor Aranwae
Traduït al català per Ignius.
_________________