L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church Index du Forum L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church
Forum RP de l'Eglise Aristotelicienne du jeu en ligne RR
Forum RP for the Aristotelic Church of the RK online game
 
Lien fonctionnel : Le DogmeLien fonctionnel : Le Droit Canon
 FAQFAQ   RechercherRechercher   Liste des MembresListe des Membres   Groupes d'utilisateursGroupes d'utilisateurs   S'enregistrerS'enregistrer 
 ProfilProfil   Se connecter pour vérifier ses messages privésSe connecter pour vérifier ses messages privés   ConnexionConnexion 

[Hagiografia] Apòstol Titus, Pare de l’Església

 
Poster un nouveau sujet   Répondre au sujet    L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church Index du Forum -> La Iglesia Hispanica - L'Église des Royaumes Hispaniques - Church of the Hispanic Kingdoms -> Biblioteca Hispánica
Voir le sujet précédent :: Voir le sujet suivant  
Auteur Message
Ignius



Inscrit le: 17 Nov 2010
Messages: 3429
Localisation: Catalunya

MessagePosté le: Ven Aoû 12, 2011 5:03 am    Sujet du message: [Hagiografia] Apòstol Titus, Pare de l’Església Répondre en citant

Citation:



Hagiografia de l’apòstol Titus, Primer entre els Apòstols, Pare de l’Església


Vida de Titus el Gran, el Bell, el Intel•ligent.

Titus va néixer a Galilea, al Llac de les Tiberíades, deu anys abans del naixement de Christós. Va passar una infantesa feliç a una família de pescadors. El seu pare guanyava prou com per alimentar a la seva família i Titus va créixer amb certa comoditat, sense arribar, però, al luxe. Sense conèixer la gana, alimentat d’una manera sana i havent crescut a l’aire lliure, Titus va adquirir una forta estatura ja que el seu pare el privava de l’engreix. Hom deia d’ell que era una roca en la qual un podia reposar. No es quedava curt en intel•ligència, a força de menjar peix, qualitat reconeguda en tots els pescadors. Quan va tenir prou edat a ulls del pare (car ja era alt i fort), va començar a perscar amb ell. Les seves ganes, la seva devoció i la seva força el van fer algú respectat per tota la regió. Titus vivia per a la seva família, per a la pesca i per a la comunitat. A l’edat de divuit anys, va casar-se amb una noia del poble, però d’aquesta unió no en va néixer cap criatura. Titus va guardar molt de temps una gran amargor, ja que li hagués agradat conèixer una relació amb el seu fill de la mateixa manera que ell l’havia tingut amb el seu pare durant la seva infantesa.

Enia l’edat de vint anys quan van rebel•lar-se disturbis davant la ocupació romana. Aquests volien comprar als pescadors romans per pocs escuts mòdics i romans, afavorint així les poblacions més dòcils, que eren les més pobres a l’hora d’exportar peix a la resta de províncies. Els pescadors de les Tiberíades van anar a manifestar-se a Jerusalem, la capital de la província. De camí, van trobar altres grups que s’hi van ajuntar, de manera que va ser una gran multitud la que va arribar davant del palau del representant de Roma. Gràcies a la seva intel•ligència, la seva estatura i la seva reputació, Titus es va fer portaveu dels pescadors i va negociar amb els romans, sense cedir mai a la violència en pro d’una diplomàcia intel•ligent. Va obtenir, d’aquesta manera, un bon compromís i va tornar a casa seva amb una confiança excel•lent que va fer-li guanyar força reputació. Va fundar, amb altres, una associació de pescadors de la qual se’n va fer el coordinador. Aquesta experiència li va ser útil per a, més tard, fer-se artesà amb l’ajuda imparcial de l’Assessor del Governador.


Vida de l’Apòstol Titus el Sant, el deixeble de Christós

Un bell dia, un predicador estranger va arribar al poble. Parlava bé i tenia un gran carisma. Titus, que fins aleshores mai havia mostrat gaire interès respecte a Déu, va ser seduït pel discurs d’aquest home, per la paraula de Christós. Van discutir durant força estona, a la riba del llac i al moment de la pesca. Christós estimava molt aquest home fort i esvelt i, a més a més, intel•ligent, car tenia una ànima pura que buscava la senzillesa. Va ser així com Titus es va fer un dels apòstols de Christós. Per tal de seguir el seu mentor, Titus s’havia de separar de la seva esposa. Com que no tenien nens, considerava que el matrimoni havia donat ja tots els seus fruits, sense que això causes ofensa a cap dels dos. Va demanar consell a Christós, que li havia confirmat la seva decisió i van acordar de separar-se. Un cop la separació es va pronunciar, Titus va concedir a la seva antiga esposa la meitat de la seva economia així com la casa conjugal. Després, es llançà als camins.

Durant els anys que seguiren, va ser el company de Christós. Discret, però sempre servicial i somrient, era respectat per la resta dels apòstols. Quedava, però, que el Profeta es girés a ell per a donar-li la missió més piadosa que pogués. Heus aquí el que posa a la Vida de Christós:

Christós es va girar, aleshores, cap a Titus, que romania allà... “Titus, estimat amic. Titus, ets fort i vigorós. Pots ajudar-me a dur aquesta comunitat; seras el meu segon. Titus, ets un tità! I és amb la ajuda de la teva força titànica que edificaré una Església Titànica!”


La desaparició de Christós va ser un cop dur tant per Titus com per a la resta. Però, fidel a la seva reputació de roca en la que hom pot reposar, particularment per a l’Església que Christós li havia encarregat, va guardar sempre el bon humor, la seriositat i va fer-se tota una referència, un pilar al servei dels seus companys. Ràpidament, els apòstols se separaren. Cada un va escollir una via, una manera particular de servir a Christós i al seu missatge. Davant la separació, Titus va donar un anell a cada apòstol que duia enclastada una pedra púrpura, un robí, com a record de la seva amistat i com a record de la seva missió. L’anell de Dajú va ser retornada a Anaclet, un jove home que s’havia fet amic de Titus i Samoth. Titus va prendre, aleshores, una idea cabdal: anar a Roma. El centre de l’Imperi i, aviat el de la seva Església! Però no va anar sol, car Samoth i Anaclet el van seguir en el seu periple.

Quan van desembarcar a la Pulla, Titus i els seus dos amics van passar per les ciutats dels Abruços i, en particular, per la seva capital, l’Aquila, on hi van restar uns dies. Van treure’n profit de la seva presència en aquelles terres per a ensenyar els preceptes d’Aristòtil i Christós a la població local, que havien sabut acollir-los amb una hospitalitat digna del Llibre de les Virtuts. El fervor aristotèlic fou tal a la capital dels Abruços que els seus habitants van construir una església a cada plaça.
[ Nota del copista: Samoth no és clar, ja que precisa a les seves memòries que Titus hauria donat als aquilans el seu bastó al qual, la part superior, tenia una forma arrodonida en forma de voluta. Avui dia se l’anomena bàcul i aquest regal és guardat religiosament a la catedral de la ciutat. El brandeixen cada 29 de Juny en el moment de la gran processó que hom li dedica.


Vida del "Papa Titus"

Un cop a Roma, Titus, Samoth i Anaclet van comprar un apartament a una insulae de l’Aventí, a la vora del Tíber- que és on s’instal•laria la futura Santa Seu -, i cada un va sortir a difondre el missatge de Christós. Així que, pel matí pescant i per la nit predicant, Titus va aconseguir uns quants adeptes. Va concentrar tots els seus esforços en la gent que ja coneixia el missatge d’Aristòtil, posant per davant la continuïtat del missatge i la complementarietat de les ensenyances. Els nombrosos conversos anaven, aleshores, a veure a Samoth al lloc de culte que havia col•locat. Titus continuava el seu camí, com un penya-segat que baixés la falda dels set Turons, tot destruint els obstacles impius.

Un dia que bevia i menjava a la taverna d’uns amics, va passar un fet extraordinari. Samoth llegia una missiva de Paulos sobre la necessitat d’escollir un cap i va recordar a les persones presents que Christós havia designat, expressament, a Titus; aquest, però li ho va discutir modestament i va callar. Va ser aleshores que algú va obrir una finestra i va entrar un colom a la cambra que va voletejar sota les bigues. Va separar unes herbes que penjaven sobre les bigues, unes branques d’alfàbrega, l’espècia dels reis, i es va posar sobre el cap de Titus. Tots ells van veure aleshores un símbol de reialesa espiritual en Titus. Titus es va aixecar i va dir:


Titus: “Amics meus, germà, no sóc cap re! Només sóc un servidor de l’Altíssim i tot poder aquí a la terra prové només del reconeixement dels iguals!”

Samoht: " Titus ets el nostre rei espiritual. Aquí tots ho reconeixem. Sigues el nostre guia, tu, roca de saviesa, el nostre pare, el nostre Papa."

Així va ser com Titus es va fer el primer Papa, car l’Església era com el seu fill, ell que havia volgut tant fer-se un pare estimat. I va complir aquesta tasca amb fervor i humilitat. Va topar amb l’Emperador que, gelós de les seves prerrogatives, preferia l’antiga religió que li permetia mantenir al poble en un estat de servitud i de dependència. Però, fort en el seu nou estat, un cop arribats a Roma Samoth i Titus es van fer erudits de la via de la teologia, que aviat hauria de ser la de la via de l’Església i el nombre de fidels aristotèlics va augmentar ràpidament gràcies al seus esforços. Excedits per aquest proselitisme, els romans van empresonar a Titus i els seus deixebles després d’un procés nul per desordre públic.

Va quedar-se allà uns quants dies, car la Carta del Jutge no permetia res més a l’Emperador. Durant el seu captiveri, Titus, empresonat, no va poder alimentar-se i va patir les conseqüències fins a arribar a un estat esquelètic, tot i que se’l va mantenir en vida per a no fer-lo un màrtir. Conscient del nen fràgil que Christós li havia confiat esperant veure’l fort com ell, aquest últim va escriure una carta a un dels seus amics encara lliures i en qui creia que seria el seu successor. El missatge que li va ser transmès, del qual en tenim el contingut, és el que segueix:


Titus a écrit:

Escric aquest text des de la meva pressó per què crec que la meva missió arriba a la seva fi.

T’escric a tu, Linus, amic meu, per què desitjo que segueixis, després de mi, el que el nostre Salvador Christós va començar a Judea i per la qual cosa va morir màrtir.

Sigues aquell només que farà altres apòstols i s’encarregarà de trobar-los i d’organitzar la difusió de la fe i la formació de nous sacerdots. No cedeixis davant la temptació del ferro ni busquis tampoc morir inútilment com un màrtir, per què la vida és un regal preciós que el Nostre Creador ens ha fet.

L’Església ha de devenir a una societat visible, que serà reconeguda per quatre línies característiques: per ser una, santa, aristotèlica i apostòlica.

El llaç que uneix la divina quintaessencia per a mantenir-nos propers al Creador existeix només per Llur Voluntat i a través de Christós i els seus apòstols. Per què és a nosaltres que aquest llaç primer ha estat donat i serà transmès per l’efecte a la caritat infinita de Déu per a que resti intacte el missatge dels Profetes.

El missatge diví, transmès pels Profetes, ha de ser guardat i preservat pels qui farem bisbes, per tal que sigui impossible a l’Església de Christós d’errar i tornar-se infidel al Dogma.
Cal, també, allunyat tota la resta de societat que usurpin el nom de l’Església. Per què, essent conduïda per l’esperit de l’heretgia o de la Criatura sense Nom, caurà en errors perniciosos per a la doctrina i la tradició.
Potser el camí serà llarg, però jo he vist en somnis que vindràs a Roma per acabar la construcció del que serà el cor de la nostra societat fidel a la paraula que ens ha estat ensenyada pel Messies.

Compto amb tu, amic meu, per a continuar la marxa qu vaig iniciat amb Kyrène, Calandra, Adònia, Helena, Ofèlia, Uriana, Thanos, Paulos, Nikolos, Samoht i fins i tot amb l’infidel de Dajú...

El portador d’aquest missatge et retornarà també un manyoc de claus, una d’elles obre la cripta on ens reunim en secret; podrà guiar-te i protegir-te, però procura ser discret, car els nostres enemics ens volen eradicar.

Trobaràs també a la cripta set portes les quals cada una s’obre amb una de les claus que et faig enviar; darrera de la setena hi ha la llista dels nostres fidels més segurs, amb els qui podràs continuar la nostra obra.


Però, com que els romans no el volien veure morir a la presó pel risc de que es convertís en un màrtir, li van proposar participar als jocs del circ. Titus va acceptar aquesta condició per a alliberar els seus companys. En el circ hi van haver aixecat nou creus enormes que pesaven més de cent quilograms, una per a ell i les altres vuit pels seus amics. L’Emperador de Roma li va dir que per cada creu que desclavés seria alliberat un amic seu..Titus va aconseguir arrencar i tombar les vull primeres creus, deixant només la Siena. Però no es podia ni posar de peu per l’esforç...

Titus va travessar les portes de la presó sostingut per un legionari. Estava dèbil, descarnat i malalt. Els seus amics ja no reconeixien la “Roca de Déu”. Samoth va anar a trobar-lo, el va sostenir, duent-lo discretament a la cripta on es reunien. Es va quedar allà entre la vida i la mort, sense parlar, com si Déu encara no el volgués amb Ell. Tots els deixebles es van quedar al seu voltant vetllant-lo. A l’endemà del tercer dia, van presentar-s’hi patricis romans, tocats per l’èter durant els jocs del circ on havien vist a Titus.

Però no només hi van anar ells, fins i tot els prínceps de l’Imperi i de més enllà hi anaren. Aquell lloc es va poblar de llengües i cares diferents. Tots, amb una calma inquietant, esperant al seu apartament. Aquesta continuació sorprenent anava a adorar-lo, o més aviat a retre-li els homenatges que creien que devien respectar com a nou Primus inter pares, el nou Pontifex maximus. Aquests patricis i aquests prínceps venien per a fer el jurament al primer Papa de la Història. I va ser, finalment, quan tot es va calmar…


“Deixa’m morir, dret, davant del meu Creador”, va dir Titus tractant de llevar-se.

Tots ells es van apartar aleshores, els seus deixebles, els futurs pilars de l’Església naixent que els sobirans temporals acabaven de reconèixer i a la que no posarien més obstacles sota el risc d’atraure ells llamps del Déu que recordaria el seu igual, al costat dels Profetes.
“Senyor, vinc cap a Tu. Perdona’m, la meva missió no ha acabat, però Linus la seguirà!”

Va morir allà, sota la llum del matí que se l’enduria del costat de Samoth i els seus companys. Hom diria que una mà invisible el va retenir al terra per a allargar-lo, poc a poc sobre el terra fred. Era el 29 de Juny... Van dur el seu cos a la cripta, on van cavar un petit forat per a deixar-lo reposar. Avui, la Basílica de Sant Titus de Roma està construïda sobre aquesta cripta on una estàtua adjacent representa la “Roca de Déu”, a la qual reposa l’Església.


Traduït pels germans Maisse Arsouye, Nsaymar i Pons d' Agoult
Traduït al català pel Reverendíssim Pare Abat Ignius de Muntaner.

_________________
Revenir en haut de page
Voir le profil de l'utilisateur Envoyer un message privé Envoyer un e-mail
Montrer les messages depuis:   
Poster un nouveau sujet   Répondre au sujet    L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church Index du Forum -> La Iglesia Hispanica - L'Église des Royaumes Hispaniques - Church of the Hispanic Kingdoms -> Biblioteca Hispánica Toutes les heures sont au format GMT + 2 Heures
Page 1 sur 1

 
Sauter vers:  
Vous ne pouvez pas poster de nouveaux sujets dans ce forum
Vous ne pouvez pas répondre aux sujets dans ce forum
Vous ne pouvez pas éditer vos messages dans ce forum
Vous ne pouvez pas supprimer vos messages dans ce forum
Vous ne pouvez pas voter dans les sondages de ce forum


Powered by phpBB © 2001, 2005 phpBB Group
Traduction par : phpBB-fr.com