 |
L'Eglise Aristotelicienne Romaine The Roman and Aristotelic Church
Forum RP de l'Eglise Aristotelicienne du jeu en ligne RR
Forum RP for the Aristotelic Church of the RK online game
 
|
| Voir le sujet précédent :: Voir le sujet suivant |
| Auteur |
Message |
Ignius
Inscrit le: 17 Nov 2010
Messages: 3429
Localisation: Catalunya
|
 Posté le: Ven Aoû 12, 2011 5:09 am Sujet du message: [Hagiografia] Apòstol Calandra |
 |
|
| Citation: | 
Hagiografia de l’Apòstol Santa Calandra
La seva vida abans de Christós
Hom diu que la seva jovenesa en una família pobre i famolenca va tenir un efecte cabdal sobre la vida de Calandra. Pot ser que aprengués a ser humil i piadosa per la seva família o per les circumstàncies, o pot ser que Nostre Senyor li donés aquestes qualitats. Sense preocupar-nos per l’origen de les seves qualitats, els orígens de les seves ensenyances en quant a tot allò relacionat amb l’espiritualitat poden ser trobats mirant cap enrere sense arribar a la infantesa.
Va consagrar-se al temple d’Aristòtil per al seu aprenentatge en matèries de l’esperit, per què era una de les vies més estranyes per a sortir de la pobresa d’aquell temps. Va assabentar-se’n de qui eren alguns dels sacerdots d’aquest temple i els va servir durant un temps, sadollant el saber amb la mínima gota com un vestit sec absorbeix l’aigua. No obstant això, ésser una adepta a l’aprenentatge no la va fer gaire popular entre els seus companys estudiants i, fins i tot, entre alguns sacerdots.
Al seu setzè any, el sacerdot rector del temple li va dir que la requerien a un altre lloc, a causa del seu saber i de la passió en vers aquest. Va donar-li una mica de menjar per al camí i una direcció cap a una ciutat del desert. De seguida, i amb tota confiança, va fer-se al camí sense sospitar de les males intencions que guardava el rector.
Va rendir-se al desert, conservant el menjar i l’aigua, car era d’origen humil, tot i que es van assecar abans d’arribar a la ciutat desapareguda.
Tot i que va deambular durant força dies, sempre en la direcció senyalada pel sacerdot rector del temple, la seva fe mai no va defallir. Va ser el quarantè dia, força temps després que s’acabés el menjar i uns quants dies després que les últimes gotes d’aigua foren begudes, quan va veure una ciutat a l’horitzó.
Quan va arribar, no va ser de la gana i de la set del que es va preocupar, sinó que va anar a cercar al sacerdot del poble. Quan el va trobar, el sacerdot va dir-li que ell mai l’havia requerit, ni que havia estat informat de la seva arribada, ni de què ho havia d’arribar, però la venjança i la còlera estaven lluny del seu ànim, per què sabia que era Déu qui l’havia enviada, a través de les enveges dels sacerdots del temple. Va ser allà on va servir nombrosos anys fins que va ser duta per un grup de fidels que procurava educar els pagans del país.
La seva vida amb Christós
Va ser la capacitat de fer que l’animal s’acostés a ell el que va meravellar, en primer lloc, a Calandra. La seva capacitat de dispersar la multitud hostil amb les seves paraules i la seva negativa a la violència va ser el que li va conferir el seu respecte. Va ser el dia en que ella i els altres nou van consagrar les seves vides com a apòstols. Entre un gran nombre va començar a seguir a Christós.
Van viatjar de ciutat en ciutat, difonent la saviesa d’Aristòtil, compartint la passió i la fe de Christós i van omplir al poble en la glòria i l’amor de Déu Totpoderós. Calandra tenia facilitat, especialment, per a la lectura de les doctrines i, per tal d’interpretar-los, o entendre’ls si ho preferiu, s’ajudava de les paraules de Christós. Va ser coneguda per ser capaç de llegir les paraules de la llei i del saber de l’esperit i de saber aplicar-les.
Els nombrosos miracles que es van efectuar davant dels seus ulls va inspirar sempre a Calandra a parlar sempre més i més apassionadament. Els actes de Christós: la cura de malalts, la cura de paralítics i fins i tot el fet de retornar la vista als qui mai l’havien tingut van fer més fàcil la propagació de la seva paraula. L’Amor i la Veritat van ser duts a un gran nombre de persones d’aquesta manera.
Va anar amb el grup a Jerusalem, una gran ciutat, amb nombrosos habitants, molts pecats i pidolaires, i nombrosos edificis magnífics. Va ser la confrontació de la ciutat l que va transformar, no només la seva vida, sinó també la de tantes altres i tantes més conseqüències. Només la va retornar a la realitat el veure al Centurió els pecats del qual van ser absolts com van ser absolts tants altres, i les paraules de Christós que havien provat la seva veracitat i la sorpresa que l’acollia.
Fins la tarda en què Dajú els va deixar i va canviar la seva fe respecte a que Christós era el Messies, Calandra trobava en les seves paraules sobre la castedat inspiradores, car ella l’havia practicada. El discurs sobre l’organització va continuar fins la nit, i Calandra sempre ho memoritzava per al coneixement; el seu coneixement de memòria viva era un do de Déu. El sopar va prosseguir, amb la tristesa de Christós, la qual va transmetre-li, per què els seus sentiments, sovint, eren iguals que els de Christós, el seu mentor i mestre.
Tot el que va succeir més tard va passar massa ràpid com per a què pogués percebre els esdeveniments: la captura, el judici i la condemna van dur-la a la desesperació. Quan van dur a terme la crucifixió, Calandra va plorar per primera vegada des de feia anys, no només per la mort de Christós, també per la pèrdua que acabava de patir la humanitat, per què ell ja no estaria mai més allà per a predicar la Veritat.
Els Àngels que van descendir del cel van paralitzar tot el món i, per a Calandra, els vents i la pluja van cessar en aquell moment; els crits i les exclamacions del poble van quedar perduts en la música celestial. Aquell dia no era el fi, sinó un començament, i aquella mateixa nit Calandra i la resta d’apòstols es van comprometre a ensenyar la Veritat i a batejar nombrosos fidels.
La seva vida després de Christós
Calandra va deixar altres ciutats després de Jerusalem, cercant sempre el consol en la solitud i va recobrar la vida continuant amb l’ensenyança. La seva memòria la va ajudar moltísim per què podia parlar Calandra dels esdeveniments que va passar amb els seguidors de Christós com si els estès vivint. Va viatjar per molts països, per nombroses ciutats i pobles, batejava fidels i conversos i buscava en ells els més savis, piadosos i humils, per tal d’ordenar-los sacerdots de les seves comunitats.
Els seus viatges la van dur, de nou, a Jerusalem, una ciutat maleïda en el seu esperit, però el seu camí no el va traçar voluntàriament, així que el va seguir. Sobre el camí va trobar una persona que seria la seva companya durant molts anys, Publia, la qual va batejar com Bertilde. Això va ser a Jerusalem, on va recordar al rei la llei dels romans i la natura cruel i humana, car la seva fe mai no havia vacil•lat.
Va passar nombrosos anys als camins a través de països, continuant amb el seu deure, tal com va dir Christós aquella nit terrible. Va fer nombrosos amics, va ordenar molts sacerdots i va tenir l’alegria de veure com creixia la fe entre els pobles de infinitat de països. Va trobar, per fi, una ciutat on va acabar els viatges i s’hi va instal•lar, adquirint una propietat que havia sigut utilitzada per creients.
Durant els molts anys de viatge, mai havia estat a Roma, però va tenir l’alegria d’assabentar-se’n de l’ascens de Titus al títol de Papa. Però un dia li va arribar una carta, convocant-la allà a causa dels treballs de la seva companya Bertilde i, a pesar de la seva edat i la seva malaltia, les dos es van preparar per al que seria el seu últim viatge juntes.
A la mort de Bertilde, a una ciutat al sud de Roma, Calandra va sentir, per primer cop, que la seva fe vacil•lava, però aquesta va ser ràpidament restaurada i la seva finalitat retornada com quan un roser creix, de la nit al dia, sobre una tomba. Va continuar fins a Roma i va presentar el seu projecte al Senat i després va marxar, car ja no hi tenia res més a fer, per formar una Orde. En el camí de tornada només podia esperar que hagués parlat justament i que Jah faría el que calgués.
Va rebre una carta després que el consell prengués una decisió, d’algú que mai va tenir la certesa que aquella carta arribà al seu destí, assegurant la formació oficial d’una guàrdia episcopal amb la finalitat de seguir els ideals de la Santa màrtir Kyrène i les ensenyances de Bertilde. Calandra va saber, aleshores, que la memòria de la seva amiga havia estat honorada.
El seu fi a la vida terrestre
Mentre que l’edat ja calava en Calandra el seu cos va començar a fallar, però no el seu esperit. Mentre que la malaltia atacava els seus óssos, fent-los fràgils i trencadissos, va continuar les seves ensenyances i fent de guia, tot i que ho feia enllitada. Els papers van ser invertits, aleshores: els seus viatges van acabar, però altres en la recerca del saber i la saviesa i alguns creients anaven a la recerca de Calandra a casa seva.
Va ser en aquest temps que Calandra va començar a escriure els seus diversos treballs, idees i memòries, amb la finalitat que molta gent pogués conèixer-los després de la seva mort. Tan intel•ligent i sabia com n’era, sabia també que les idees no deixaven mai de formar-se i que una idea podia néixer, sovint, d’una altra. Així que el va ser conegut de boca en boca, va ser transcrit sobre pergamí i pell animal.
El dia de la seva mort es va presentar com tots els altres: el sol va llevar-se, el vent va bufar i cap efecte espectacular del temps o del miracle van marcar el seu fi. Va ser un servidor, qui havia començat a treballar per a ella, tot ocupant-se dels seus camps i de preparar-li el menjar, qui la va trobar mentre preparava l’esmorzar. Va deixar les farinetes al capçal del seu llit mentre l’home procurava de trobar senyals de vida, però en va, car no hi havia. El seu alè havia conclòs, com el seu cor, i havia travessat el vel per a residir al Paradís Solar.
Les seves exèquies foren simples, un simple enterrament al seu jardí, amb tota la gent de la ciutat que es va presentar, així com tots els qui havien anat a la recerca de saviesa i del seu saber. Ningú no la va plorar, sinó que més aviat es va celebrar la seva vida, i les seves memòries i la seva casa van ser tractades amb el major dels respectes. Els seus escrits van ser reunits per alguns dels estudiants més habituals i foren escortats fins a Roma, on encara hi romanen avui dia.
Relíquies
Les restes de Calandra s’han perdut en el transcurs dels segles. Força documents queden avui en dia que duen el seu nom.
Associacions
Majors: professors i estudiants, viatgers
Menors: missioners
Traduït al català pel Reverendíssim Pare Abat Ignius de Muntaner.
|
_________________
 |
|
| Revenir en haut de page |
|
 |
Ignius
Inscrit le: 17 Nov 2010
Messages: 3429
Localisation: Catalunya
|
| Posté le: Ven Sep 30, 2011 9:00 pm Sujet du message: |
|
|
| Citation: | 
El mite de l’Orde de la Rosa Consagrada.
Pròleg
La història comença després de la mort i ascensió de Christós i, en conseqüència, també del retir dels apòstols de Jerusalem a un lloc secret per a discutir el futur de l’Església, del que transferirien i també de quines accions s’haurien de dur a terme. La majoria van separar-se; alguns van anar en grups de dos i la majoria sols, molt determinats a estendre la paraula d’Aristòtil, en la seva interpretació, i també la paraula de Christós.
Aquesta és la història d’un d’aquests viatges, el de Calandra i de la seva amiga Bertilde.
Capítol I: Un encontre fortuït.
Les prèdiques de Calandra en pro de l’Església Aristotèlica la van dur a Jerusalem. Les seves ferides psicològiques, sempre vives, i el seu record de la mort de Christós, sempre frec, van obligar a Calandra a desobeir la lògica, que li recomanava que seguís el camí i deixés la ciutat. Però va creure que la lògica podia anar errada i va decidir, doncs, creuar les portes de la ciutat, tot esperant que no la reconeguessin ni la perseguissin.
Al camí, a uns quans peus de distància de les portes de la ciutat, es va creuar amb una dona que escombrava sota un arbre. És amb compassió que Calandra va acostar-se a la desheretada. Va ser aleshores que va veure que la pell d’aquesta havia estat víctima de la violència, que hi havia contusions i abrasions. Va desencadenar tota la seva passió sobre la pobre dona i, sense preguntar, va agenollar-se i la va abraçar, prenent-la entre els seus braços. La pobre víctima es deixava, així, prendre sense cap mena de resistència.
Quan el dolor que Calandra sentia per la pobre dona va apaivagar-se, se sentí prou forta per a deixar-la anar; i així ho va fer. Calandra la va observar de cap a peus. Era una dona ben formada i, sens dubte, havia resistit, primerament, als agressors. Calandra va fixar-se, aleshores, en la seva cara. Deixant de banda la brutícia i les taques negres sobre les dents, només hi veia desconfiança i passió.
- Digues-me, jove, com et diuen?-Va demanar Calandra.
La resposta no es va fer esperar: “Em dic Publia Iulia Velina i us agraeixo, mare, que m’hagueu pres en els vostres braços.”
-Digues-me, filla, qui t’ha fet quelcom així? Per què ets aquí, sobre la terra, duent sobre l’espatlla només aquests parracs? Com podria ajudar-te?-Calandra va seure al costat de la dama i la prenia entre els seus braços per tal de reconfortar-la.
Publia va girar la cara cap a Calandra i va fixar-hi els ulls.
-Em va dir que no era benvinguda a causa d’alguna cosa que passava a la ciutat...que no m’hi volia; aleshores em va colpejar, em va forçar contra la meva voluntat, i va empènyer al carrer. El que duc, ho he buscat als cubells d’escombraries de Jerusalem. La gent no és gaire generosa, després dels últims esdeveniments. Mare, ja m’heu donat tot el que podieu, ja no em podeu ajudar més...
Calandra va estrènyer més la molt jove dona. “Et prendré com a filla, tornarem a entrar a Jerusalem i trobarem una llar.”
Aquella mateixa nit, les dues dones van entrar a la ciutat i van trobar, a la perifèria, un sostre sota el qual dormir.
Capítol II: L’estança a Jerusalem
Van passar, així, dos dies a Jerusalem. En quant les ferides de Publia es van curar, van fer-se amb unes modestes peces de vestir i amb bastó de fusta usat per a treballar la canya, amb la qual es feien les caminates diàries i algunes compres. Calandra temia que la canya es trenqués, però Publia caminava sense esforç, abstenint-se de fer comentaris inapropiats.
Cada dia recorrien la ciutat, anant cada cop a barris nous. Calandra aprofitava aquests passejos per a explicar a tothom la fe aristotèlica, especialment a Publia, que va acabar tenint fe en els Profetes, tot i que sempre va tenir cura de mantenir-se atenta a tot. A mesura que Publia s’apropava al camí de la virtut, la seva amistat amb Calandra es feia més forta.
Un dia, a la tarda, les dones van rebre alguns productes, com ara pa i dacsa; no era gaire, però les satisfeia perfectament. Mentre recorrien els carrerons que els permetia recórrer la ciutat més ràpidament, Calandra va dir: “Publia, ets creient de la nostra Santa Església. Aleshores, per què no deixes que et bategi, com he batejat a altres davant teu?”
-No podré anar més amb tu, si no em bateges?- Va preguntar Publia.
- És clar que sí, car també ets amiga meva. Ja no seria el mateix, sense tu-va respondre Calandra.
-Puc viure segons els preceptes d’Aristòtil i viatjar amb tu, si rebutjo de batejar-me?
Calandra, beneïda amb la saviesa i la passió, va respondre-li:
-Però quin motiu hi a per a negar-s’hi? El baptisme és la propera etapa que assegura la fe en Aristòtil i Christós; és aquesta etapa la que et permet anar al Paradís Solar un cop moris. Et conec força bé i sé que, per a tu, rebutjar el baptisme és com mentir-te a tu mateixa.
-El camí de la virtut, de la fe en vers a l’Altíssim i els seus Profetes, Christós i Aristòtil, és un camí personal fins al punt en què hom entra a la gran família aristotèlica i en descobreix l’amistat. No estic preparada per a fer aquesta passa. Et garanteixo que no em menteixo; no faig res més que garantir-me que faig el correcte-va respondre, amb emoció i coneixement Publia.
Aleshores van tornar a entrar a l’alberg, on van preparar-se el sopar. Van menjar només el mínim imprescindible i van embolicar la resta per a l’endemà. Van esperar que el sol es pongués mirant de conjecturar els seus pensaments mutus i, quan la penombra va abraçar la ciutat, van adormir-se.
Capítol III: Tempesta i llampecs.
Va ser un dia que va començar com la resta...els ocells cantaven, un vent, lent, venia dormitat de l’oest i el sol entrava a la vila, desvetllant a les dues un dia més. Van preparar-se, com sempre; van vestir-se, van menjar farinetes de blat remullades i mentre que Calandra va preparar les prèdiques, Publia preparava l’equip pastoral. Tot era normal per a elles, però aviat res no ho seria.
Van endinsar-se pels carrers de Jerusalem un cop més, aquest cop creuant una plaça on van convidar als mercaders locals mentre la gent feia les compres alimentàries del dia. Mentre creuaven la plaça, diverses coses van escapar als ulls de Calandra, però no als de Publia. No hi havia gaire tumult, la gent semblava irascible i llesta per atacar, però la seguretat de Calandra va fer que no observés i va començar les seves ensenyances.
Publia estava irritada, també, però mirava de no demostrar-ho per no crear malestar en la seva amiga i col•lega. Va agafar fort entre les mans un pal, llesta davant qualsevol esdeveniment que pogués succeir. Calandra va començar a parlar sobre les idees de què l'Ésser Sant és Totpoderós, mentre Publia es barrejava entre la multitud.
Va ser aleshores que un grup de soldats romans va entrar al mercat i van acostar-se a Calandra; molts van quedar-se amb els braços a la cintura, o creuats sobre el pit, però el propi Centurió va acostar-se-li, amb la mà sobre l’espasa. El cel s’havia ennuvolat i el vent es va fer més fort, tot i que el sol seguia brillant prou com per a fer relluir la cuirassa i els ulls del romà. Ràpidament va mirar al seu voltant, però no va poder veure a Publia per enlloc. En realitat, moltes persones havien desaparegut per tal d’evitar problemes.
El capitost romà va parlar, amb una veu malèvola i plena de menyspreu:
-Ja et vam expulsar un cop d’aquest lloc. No ets benvinguda. Ets una rebel contra l’Imperi, que ets aquí per a revoltar-lo a ell i al seu poble. Vam deixar-te marxar pel teu propi peu, però ara ja és massa tard i seràs castigada per tal de purgar els teus crims.
Calandra no va dir res car, després dels esdeveniments següents a la mort de Christós, estava convençuda que l’esperit i la voluntat del poble havien canviat. No obstant això, semblava que no era el cas, tot i que mai havia sentit que la seva presència fos inoportuna. Potser era més ignorant del que creia. Incapaç de trobar una sortida a aquella situació, i en sentir-se abandonada, va preparar-se pel pitjor i va allargar les seves mans al Centurió per a què les hi lligués.
Va ser aleshores que va esclatar el primer llampec, indicador de l’arribada imminent de la pluja, i, simultàniament, un cop de bastó al braç del centurió que intentava apressar a Calandra per part de Publia. Un altre ràpid cop de bastó al costat del casc va fer caure a l’home de genolls i va fer-li perdre la consciència. Alguns dels soldats van córrer per agafar-la i alguns van dur les seves mans a les armes.
Publia, aleshores, va parlar amb una intensitat desconeguda per a Calandra: “Cessareu ara mateix i marxareu. Agafareu el vostre capitost, us retirareu a la vostra barraca i anunciareu que heu estat incapaços de trobar-nos. Ens permetreu, per la nostra part, que donem mitja volta, recollim les nostres coses, i sortim de la ciutat sense cap problema!”
Calandra va pensar que la seva col•lega havia parlat amb la veu d’algú acostumat a manar. Va concloure que coneixia menys a la jove del que creia i que se n’hauria d’informar més si se’n sortien d'aquella. Va observar la cara de Publia, plena de determinació i de desconfiança com el primer dia, i les coses van resultar força més clares.
Els romans semblaven haver percebut un aire familiar en la seva cara, com si haguessin reconegut al cap dels seus agressors. Van aixecar l’home sobre les seves espatlles, van retirar les mans de les seves armes i van allunyar-se, lentament, de les dues dones. Van acostar-se a la sortida de la plaça i van desaparèixer.
-Mare, heu de confiar en mi; hem d'anar-nos-en. Respondré totes les vostres preguntes més endavant, però de moment ens hem de posar en marxa urgentment- va dir Publia amb una veu molt més suau.
Amb confiança i ràpidament, Calandra va seguir a la seva amiga pel camí cap a l’alberg, on van guardar les seves pertinences, sense demora ni vacil•lació. I van anar-se’n, sense girar la vista enrere. Van passar força nits i dies abans que Publia li permetés parar, per tal de descansar i tornar a parlar.
Capítol IV: Veritat, Baptisme i Fundació.
Van seure al voltant del foc, una al costat de l'altra, sota la confortable teulada que creaven les copes dels arbres del costat del camí. Van menjar les restes de pa i blat que havien aconseguit dur amb elles de Jerusalem. Conforme van seure, després del que havia passat, van sentir-se soles.
-Ens haurem d’aturar aviat a alguna ciutat per tal d’assortir-nos de menjar- va dir Calandra, evitant el tema que surava a l’aire des del seu ànim.
-Digueu-me, què és el que necessiteu preguntar-me? - Va respondre Publia, sabent-ne la resposta.
Calandra va veure brollar els ses pensament per la seva boca: “Per què tinc la sensació que m’he equivocat amb tu des de fa molt? Qui ets? Quines són les teves intencions amb mi?”
-Mare, sabeu que no us he mentit mai; tot el que he fet ha tingut la seva raó, inclòs el silenci sobre alguna part del meu passat. M’afligeix saber que us sentiu ferida per aquest fet, però he fet el que creia millor. Sóc Publia Iulia Velina; l’antic centurió d’aquell escamot al qual vam fer front a Jerusalem; l’home que els dirigia va ser el qui va tacar el meu honor, el meu orgull i la meva virtut. Les meves intencions segueixen essent les mateixes, mare: seguir-vos i protegir-vos sempre que pugui.
Calandra es va veure obligada a parar per un moment, car el menjar s’havien convertit en cendres a la boca, ara que sabia quin era el seu propòsit a la ciutat. No havia estat només una prova de la seva valentia i compromís, sinó que havia estat enviada a casa, també, per tal de salvar a aquella jove. La voluntat de Jah s’havia fet manifesta d’una manera misteriosa.
-No hi ha cap necessitat que t’afligeixis per les meves accions o pensaments, Publia, ans el contrari. Sóc jo qui he de demanar-te disculpes; com puc compensar-te?
-Mare...bategeu-me.
I d’aquesta manera, Publia la romana va ser batejada per Calandra i va rebre el nom aristotèlic de Bertilde, que significa “a la brillant jove bel•licosa”. Va ser rebuda en l’Amistat de l’Església creixent i va ser contractada al servei de Calandra. Les dues van celebrar la cerimònia soles al desert, amb Déu com a únic testimoni.
-Com que jo sóc incapaç de dur una arma, tu ho faràs per mi, per tal de protegir-me del mal cor de l’home- va dir Calandra-. També ens guiaràs en el viatge i en l’esperit i, per tu, podrem aconseguir els nostres objectius en el món, i de l’esperit.
I aquest és el vincle entre oradors i soldats de l’Església, els quals treballaven plegats.
Capítol V – Els anys de servei
El parell de dones van servir, d’aquesta manera, a l’Església diversos anys, fent-ho sempre juntes. Mentre que Calandra difonia la paraula de la Veritat Divina davant del poble de diverses nacions, Bertilde romania sempre al seu costat, sempre atenta, com ajudant de la clergue. Amb el temps, la història de les dues dones va creuar totes les fronteres i es va fer sentir per arreu, fins i tot entre ateus i membres de sectes paganes. Aquestes persones van seguir, aleshores, el seu exemple i es van fer acompanyar, la majoria per antics soldats romans.
Bertilde va ser reconeguda, aleshores, com la precursora de la idea del soldat al servei de l’Altíssim, la qual cosa mai ha quedat en entredit. En una carta dirigida als seus companys i companyes i antics soldats, els va exhortar a passar al servei de la Vertadera Fe. També els va explicar les grans virtuts que havia de tenir un soldat, la necessitat de fer un favor i que el camí vertader pot trobar-se seguint un membre del clergat. Ningú no la va contradir en les seves ensenyances, ja que eren verdaderes i pures.
Les dues amigues mai no s’estaven una lluny de l’altra. Calandra s’estava en les normes que plaïen a Christós i Bertilda, tot i que ho era, feia honor del seu càrrec. Els anys van passar, així com la seva jovenesa, però la solitud seguia embolcallant els seus cors i, tot i que tenia homes amb els qual casar-s’hi, Bertilde no va cedir mai. L’Amistat pot ser assolida mitjançant altres camins que el del matrimoni, i l’amor pot ser expressat per altres vies que la de la carn.
Finalment, l’Apòstol Titus va ser nomenat cap de l’Església i va ser promogut a Roma. Se li donà el títol de Papa, i l’Església va prosperar. Tot i que no va prendre mai a un soldat com a company, intrigat per aquella idea, va enviar una carta a tots els qui ho havien fet per a què viatgessin a Roma per anar a trobar-lo i discutir d’establir una doctrina oficial per a la creació de tal orde de l’Església.
Havent rebut el missatge, Calandra i Bertilde es va preparar, lleialment, per al viatge. Van rebre generoses donacions de menjar per part del poble i va prometre tornar-hi de nou. Un noble local els va oferir dos muntures, reconeixent així el mèrit de la seva tasca. I per això, van dirigir-se al camí que les duria, sense que ho sabessin, a l’últim viatge que farien plegades
Capítol VI: l’Últim Viatge
Abans de realitzar els preparatius del viatge, abans del mateix, abans inclús de parlar si anar a Roma, Calandra ja sabia que Bertilde no es trobava bé. A pesar de la preocupació, tot rebutjant aquesta inquietud, Bertilde va insistir en la realització del viatge, ja que era la voluntat del Papa i de Jah. Calandra va guardar el seu ressentiment i va perseverar en ajudar la seva amiga i els seus companys de qualsevol manera que podia.
Durant el viatge, la seva condició física va empitjorar, va arribar a tenir febre i tos i la seva cara es va decolorar, així com el seu cos es va convertir fred al tacte. Amb tot, va negar-se a aturar el viatge per buscar qualsevol ajuda; la seva fe era tan forta que creia que si era la seva hora, seria cridada per Jah, malgrat tot. Astorada, a pesar dels miracles que havia vist, Calandra no podia creure la fermesa i la determinació de Bertilde.
Van fer camí cap a la costa i van negociar un passatge per a un buc que sortia cap a una ciutat de la península propera a Roma. La brisa sembla que va fer millorar a Bertilde i el seu humor. De nou, viva i plena d’esperit, conversava amb Calandra i amb la resta de la tripulació, i la inquietud es va esfumar, ràpidament, de l’ànim de la resta. La seva pell va tornar a agafar el seu color i passava els dies amb normalitat als ponts del vent, del sol i l’escuma.
Van passar molts dies i moltes nits, encara, fins que no van veure una ribera, esquitxada amb tot d’assentaments de l’Imperi romà. Els somriures abundaven mentre la tripulació es preparava per posar peu a terra, car tots havien passat ja a ser fidels aristotèlics gràcies a Calandra i les seves ensenyances i no podien esperar per a difondre els mateixos la Paraula. El vaixell va entrar al port i les companyes van deixar els seus nous amics per tal de encetar el seu viatge a Roma
Mentre el viatge continuava, la condició física de Bertilde va tornar a empitjorar, i això va fer augmentar la inquietud de Calandra pel temps que faltava per arribar. Van arribar a un punt en què ja no podien viatjar més juntes. Van buscar un refugi en un hostal i Calandra va tenir cura de Bertilde durant diversos dies.
-Calandra...em temo que els meus serveis al teu costat arriben a la seva fi- va xiuxiuejar Bertilde una nit.
-No parlis així, amiga, per què això és passadís i ja veuràs com, aviat, tornes a estar bé i seguirem de nou el camí cap a Roma plegades.
-No, mare, això no podrà ser. Descansaré aquesta nit i, en dos dies, no podré saludar el tercer-va seguir Bertilde
Calandra va començar a plorar, sense creure, però sabent que no podia saber el que els duria el nou dia. “No! Estaràs aquí inclús millor i reprendrem el viatge. Et reposaràs i trobaràs la força. I jo seguiré aquí, al teu costat.”
Sota els seus ulls seguia, malalta, però dormida. Va comprovar, per assegurar-se’n, que tenia els ulls closos per la son i no per la mort; podia sentir la respiració sobre la seva galta. Va posar el seu cap sobre el pit de Bertilde i va adormir-se també.
Pel matí, Calandra es va esfondrar car, efectivament, Bertilde havia deixat aquest món. El seu cos romania tranquil i elegant en un somni etern, però dels ulls de Calandra només brollaven llàgrimes. Entristida, però decidida, va demanar ajuda per a enterrar a Bertilde, tal i com mereixia.
El lloc que va escollir era un petit pujol ple d’herba suau, verda, fresca. Va ser col•locada dins la tomba, excavada ràpidament i silenciosa per camperols i va presidir, atorgant-se els drets dels enterraments, a la seva difunta amiga. I la terra es va col•locar, de nou, sobre d’ella, per tal de protegir-ne el seu cos.
Aquella nit, Calandra va descansar intermitentment, havent passat força hores abans de poder conciliar la son. Al dia següent es va llevar amb els crits dels camperols; incapaç d’entendre’ls, va agafar les seves coses i va córrer a l’exterior ràpidament. Sobre el pujol on Bertilde havia estat enterrada el dia anterior, havia crescut un arbust de roses esplèndides sobre la terra remoguda de la tomba. Estava completament desenvolupat i bell, de manera impossible a no ser que hagués estat per obra d’un miracle, atorgat a Calandra.
-Mireu, la puresa del seu cor, de la seva ànima i de tot el seu cos han omplert de fertilitat la terra d’aquest lloc. Feu conèixer aquest lloc, protegiu-lo, però mai no l’amagueu; és un orgull per a la vostra ciutat, aquest miracle-[i] li deia a la gent.
Va donar mitja volta, immediatament, del lloc on havien romàs, va recollir totes les seves i va reprendre el seu viatge a Roma un cop més. Com que havia començat el dia anterior amb dol, va començar aquest celebrant-lo, car semblava que el cicle de la vida era, aquest cop, més clar que mai. I ara estava animada pel fet que la declaració del Papa per a crear una Orde hauria de ser presa en consideració.
Capítol VII: Una Reunió a Roma
Calandra va arribar a Roma en un sol dia, accelerada per l’objectiu i la santa missió. El concili havia començat feia algunes jornades, però circulava un rumor als passadissos entre les diferents persones: Bertilde es presentaria a aquella reunió.
Provocant un gran desordre, va forçar el pas al rebedor de la reunió per a l’esdeveniment, tot obrint ella mateixa la pesada porta de dos batents. Diversos religiosos i els seus companyons van sortir a veure quina era la causa de la molèstia, tots callats quan va reconèixer a l’Apòstol. Va aixecar el paquet que Bertilde havia dut amb ella durant molts anys, ple de cartes, reflexions i els diaris dels seus pensaments i experiències. Calandra va llançar-lo sobre la taula, provocant un esvalot amb els altres objectes del soroll produït pel xoc.
-Aquí teniu el que busqueu realment! Contempleu les escriptures de Bertilde, la vertadera fundadora de l’Orde que voleu crear aquí avui. Sapigueu que el seu cos roman sota terra, amb un arbust que va néixer d’allà el mateix dia! Ara està amb l’Altíssim, observant-vos a tots vosaltres com aquí decidiu el destí de la seva feina i de la seva Fe! No la desacrediteu- va declarar Calandra.
Va tombar-se i va retirar-se de l’habitació, tot deixant la creació a la gent més afectada que ella. Va retornar, tal i com havia promès, a la gent que havia deixat i va seguir la seva ensenyança amb ells. Un dia va rebre una carta on s’exposaven les conclusions de l’assemblea publicada pel Papa i Calandra va somriure; va somriure fins al dia de la seva mort.
Epíleg
L’Orde constata aquestes escriptures com la veritat i, amb bona intenció, els declara com a documents consagrats que cal respectar en vista de com ho van revelar, en el seu moment, els propis fundadors. L’Orde reconeix també que la soldat Bertilde és el primer membre, matrona i cavaller de l’Orde, tot i que no va tenir mai el títol en vida. Les seves ensenyances, pel record i la carta, es conserven fins avui en dia considerat com la guia original per a la vida dels membres de l'Orde.
Traduït al català pel Reverendíssim Pare Abat Ignius de Muntaner.
|
_________________
|
|
| Revenir en haut de page |
|
|
|
|
Vous ne pouvez pas poster de nouveaux sujets dans ce forum
Vous ne pouvez pas répondre aux sujets dans ce forum
Vous ne pouvez pas éditer vos messages dans ce forum
Vous ne pouvez pas supprimer vos messages dans ce forum
Vous ne pouvez pas voter dans les sondages de ce forum
|
|
FAQ
Rechercher
Liste des Membres
Groupes d'utilisateurs
S'enregistrer
Profil
Se connecter pour vérifier ses messages privés
Connexion
